Entre la visita del Papa, la culminació
de nosequè a les obres del temple, i el centenari de la mort de Gaudí, avui
mengem Sagrada Família per tot arreu.
La Sagrada Família forma part del
meu paisatge d’infantesa, jo vaig néixer (no formalment, que va ser en un
centre mèdic, però era casa meva quan vaig néixer) molt a prop d’allí, al
carrer Mallorca 346, entre Roger de Flor i Nàpols, de manera que era usual anar
a jugar al jardí que hi ha davant del temple. Més endavant, el meu primer ensenyament
-allò que abans se’n deia “els caganers”- va ser a l’escola de la Sagrada
Família, que després vaig saber que eren les escoles que Gaudí va construir per
als fills dels obrers. Unes escoles amb polèmica posterior, perquè tenien un
caràcter provisional -el temple havia de créixer per allí- i, quan va tocar, es
va generar el debat de si era pertinent enderrocar una obra de Gaudí per a
poder fer una obra que ja no era de Gaudí sinó una interpretació. Suposo, però,
que la potència de l’obra haurà passat per sobre d’aquestes disquisicions.
Recordo molt bé haver tafanejat
per l’obra, amb els meus germans, sense cap impediment; unes obres que donaven
la impressió d’aturades o, si més no, amb molt poc ritme (parlo dels anys
seixanta-sis o seixanta-set). Fins i tot haver pujat a les torres de la façana
del Naixement -l’única, aleshores- amb tota tranquil·litat.
Ara fa molt de temps que no hi he
anat. Els darrers cops que he estat pel barri, la quantitat de gent era
atabaladora. No cal dir que les botigues i el paisatge que recordo ja no hi són,
una mica -força- pel pas del temps, però també perquè tot està enfocat al
turista: souvenirs, menjar ràpid, i coses així. La visita del Papa potser durà
encara més gent, perquè es planteja com un spot immens arreu del món. No sé si
ens cal, això, o si li cal a Barcelona, una ciutat ja envaïda pel turisme.
No vull ser nostàlgic i enyorar
la Barcelona -pobra, trista, grisa- dels anys seixanta. Suposo que, d’enyorar
alguna cosa, seria quan jo era infant, i la meva única ocupació era fer el ruc
al parc (recordo haver desgraciat unes espardenyes amb quitrà del carrer, que
jo devia trobar interessantíssim) o esforçar-me a transcriure uns versos segurament
cursis sobre el dia de la madre, aquest és pràcticament l’únic record
que tinc de les classes; això i el nom d’alguna mestra, la senyoreta Piedad.
La innocència i la irresponsabilitat, que bé que es vivia!.
Tempus fugit.
(imatge: la Sagrada Família que jo vag conèixer, la de la façana del Naixement i prou)
