Crec que soc de la darrera generació que va estudiar francès
al batxillerat. Això, i tenir família a França -a més del veïnatge- han fet que
hagi tingut una certa tirada a seguir el món francès. No francòfil -de ser fil
d’alguna cosa seria germanòfil, però això és una altra història- perquè sempre
els he trobat un pèl massa creguts i grandiloqüents.
Ara hi ha hagut una d’aquelles cerimònies que els agraden
tant, amb tota la parafernàlia a l’ús, que és la panthéonisation de Marc
Bloch. Hi ha una institució una mica macabra, que és el Panteó, i hi van
traslladant les restes de personatges il·lustres. Naturalment és una maniobra
política, de construcció d’una identitat nacional -d’una determinada manera
d’entendre la identitat nacional- al servei del president de torn. Macron n’ha
fet un ús sovintejat, i ara li ha tocat a Marc Bloch, tot i que un grup d’intel·lectuals
ja l’hi havia demanat a Jacques Chirac el 2002; que les mediocritats de Sarkozy
i Hollande no ho fessin s’explica perfectament: no devien saber ni qui era.
Però, descomptats els fastos habituals, i l’intent de Macron
de lligar-se a aquesta figura, he de dir que diu molt, a favor seu, que es
consideri important el reconeixement a un historiador que, és clar, com si fos
català, és molt més que un historiador.
Començant per aquesta faceta, li devem bons treballs
d’història medieval, i, sobretot, l’Apologia de la història, un llibre pòstum
on reflexiona sobre l’ofici d’historiador, que enllaça amb la profunda tasca de
renovació metodològica que va fer amb la revista dels Annales, juntament amb
Lucien Febvre.
Però això, amb ser important, no l’hagués portat al Panteó.
Ni tampoc el fet d’haver lluitat en les dues guerres mundials -de la segona,
se’n podia haver lliurat i no ho va voler- haver estat a la resistència, i
haver estat afusellat pels nazis ara fa vuitanta-dos anys. Tot suma, és clar, però el fet principal és
un altre llibre pòstum, aquest sobre la derrota de 1940, L’étrange défaite,
l’estranya desfeta, on explica la derrota, a partir de la seva experiència, i
on fa una sèrie de reflexions sobre com i perquè França va acabar així.
El vaig llegir fa un parell d’anys. Més enllà d’una
minuciosa relació de la trajectòria militar del 39-40, i del funcionament de
l’Estat Major on estava destinat, el més significatiu és preguntar-se com va
ser possible que França, un dels principals estats del món, caigués
pràcticament sense presentar batalla.
Bloch ho atribueix en primera instància, a la fallida de la
classe dirigent, i a una mentalitat de passat i no de present. Però això, amb
ser important, no és tot. Quan parla de classe dirigent no parla només -que
també- dels dirigents polítics (seria una sortida molt fàcil, allò del piove,
porco governo) sinó que també ho estén als referents de l’època -econòmics,
socials, culturals- i, en definitiva, al conjunt de la societat. Va ser el
país, el que va fallar, perquè la classe dirigent surt d’aquest mateix país.
Tothom era igual? És clar que no, i el mateix Marc Bloch n’és un exemple, però
la majoria va dimitir de moltes coses, començant per la lucidesa de veure els
canvis, els reals i els necessaris encara no assolits. Bloch és molt clar quan
analitza la resposta de les classes dirigents a la victòria del Front popular,
i com aquestes mateixes classes dirigents eren insensibles, o impermeables, o
directament hostils als canvis que va propiciar el nou govern. En un discurs
més moral que polític, retreu l’egoisme de classe i la impossibilitat de
generar un projecte inclusiu per a tothom. Bloch no ens parla de la lluita de
classes, però no perquè no reconegui les classes i que tenen interessos
enfrontats, sinó perquè està imbuït dels valors cívics republicans. M’atreviria
a dir que, d’atribuir-li algun padrinatge polític, li escauria el de Jean
Jaurès, més republicà que marxista, més demòcrata que revolucionari, més cívic
que de classe.
És aquest el missatge que vol donar -o que es vol apropiar-
Macron? Un altre final d’etapa, com ho va ser la III República, menys dramàtic
aquest cop però igual d’incert i amb el feixisme a la porta?. No ho sabem,
però, si no ho és, estaria bé que fos tingut en compte.
I encara, quan llegia l’étrange défaite, i això de la classe
dirigent que no ha estat a l’alçada, no deixava de pensar en la lectura fàcil
que alguns hiperventilats fan de la desfeta -molt diferent- de l’octubre del
2017, en què també és corrent carregar tots els morts als dirigents polítics.
I, sense negar-los la part de responsabilitat que els pertoca, faríem bé de
veure també la responsabilitat col·lectiva en la part que pertoca pel que fa a
la percepció de la realitat i a l’exercici de la ciutadania, que suposa fer-se
responsable dels propis actes i no delegar-ho tot en tercers i, encara menys,
en un ase dels cops.
A França van tenir un Marc Bloch que els va llegir la
cartilla. Aquí no tenim Panteó -per sort!- però no sé si hem tingut o tenim
gent lúcida, que analitzi la realitat amb ànim no destructiu i amb voluntat que
això serveixi per a fer millor les coses col·lectivament. I bona falta que fa.
Marc Bloch, historiador, resistent, jueu que no es va
autoidentificar com a jueu fins que els antisemites el van assenyalar,
antifeixista, ha merescut, vuitanta anys després, el màxim reconeixement
institucional francès. Molt millor això que enaltir generals.
