diumenge, 27 de desembre del 2015

I si no, no passa res

No tinc ni idea de què passarà a l'assemblea de la CUP d'avui, però no sóc gaire optimista. No en funció de si investiran o no el candidat Mas a la presidència de la Generalitat, que tampoc no ho sé, sinó sobre què pot passar en el futur més immediat. I no sóc optimista perquè em sembla que, sigui quin sigui el resultat de l'assemblea -amb aquest estrambòtic sistema de votacions successives de propostes no del tot excloents entre elles- serà ajustat, entès com a mal menor per força gent, i produirà una divisió interna a la CUP -que ja no és, ara, un bloc homogeni, sinó la suma de grups i grupets, no ho oblidem-. Una divisió que no portarà res de bo. I una divisió que ja s'apunta: en aquest debat més o menys públic, hi ha hagut un article (aquí) amb unes reflexions que em semblen importants, sobre la inevitabilitat d'assumir contradiccions en les decisions pròpies del govern. Vaja, el primer pas per a entendre que són tot els governants els que es troben amb aquest dilema. Benvinguts a la realitat.

A l'altra banda quedaran -poden quedar- aquells com els republicans francesos de la III república, que davant les dificultats de governar es planyien com n'era de maca la república sota l'imperi. Quedaran els purs, els que no s'embruten les mans, els coherents fins al final, amb allò del fecit iustitia et pereat mundi. Un amic em recorda sovint la frase de Lluís Moret, un pintor tarragoní, que deia que la perfecció no existeix i si existís seria feixista. Efectivament, la perfecció és un atribut diví, i pretendre-la a la realitat -i encara més a la política, com a realitat social- és un error.

I si finalment s'acorda la investidura res no garanteix, a la vista dels dubtes i crítiques que ja estan fent ara, que hi hagi un suport clar al Govern. Perquè, després d'investir, cal governar. Cal aprovar pressupostos, i cal gestionar, encara, en l'estret marc de l'autonomisme. Que és insuficient i no permet fer el que volem -almenys jo- fer, i que cal fer, i és per això que volem superar aquest marc. Però, mentre, les coses han de continuar funcionant. Els funcionaris han -va, hem- de cobrar cada mes, inclosos els molts que militen i/o voten les CUP, que n'hi ha força, els serveis han de funcionar -CAP, escoles, centres de dia- i tot això amb els quatre rals que hi ha, si al Montoro de torn li ve de gust.


Si es genera un escenari amb president i govern, però hem de perpetuar aquesta manera de fer a cada votació al Parlament o a cada decisió important -i gouverner c'est choisir- ja podem plegar. Potser serà millor anar a eleccions, i, sobretot, reformular tota l'estratègia després d'adonar-se que encara no hi ha la majoria social i política incontestable que pretenem. Al capdavall, després de tres-cents anys, no ve de tres o quatre més. I a mi el que m'importa és el resultat -la independència- i no certs detalls del camí.  

dissabte, 19 de desembre del 2015

problemes de la vida quotidiana

Tres coses d'aquelles que no fan la vida fàcil, i que només depenen de les persones.

Una. Estació de tren de Tarragona. Demano un bitllet d'anada i tornada a Barcelona. 16'10€. Pago amb un bitllet de 50€ i, per a facilitar el canvi, hi afegeixo 1'10€. La persona que despatxa s'atabala. Agafa una calculadora... i finalment una altra persona de la taquilla aclareix que m'ha de tornar 35€. Això, algú que, per la feina que fa, hauria d'estar acostumat a calcular i tornar canvis.

Dues. Vaig a una llibreria de vell, a buscar un volum que he localitzat per un web. La persona que hi trobo -em nego a donar-li el nom de llibreter- busca i em diu que no, que aquell llibre el deurien vendre “als anys noranta” perquè al web no hi apareix la coberta del llibre i fa molts anys que la posen. Renuncio a dir-li que, als anys noranta, poques coses es venien per internet, i marxo. La porta és tancada -he hagut de trucar per entrar- i quan l'obre diu “és que aquí no atenen al públic”. No cal que ho juri.

Tres. Assisteixo a la sessió de la Comissió de política territorial i urbanisme de Catalunya. En sóc membre en representació de Col·legi de Geògrafs. La sessió està convocada a les 12 hh. Hi ha prou gent per a fer quòrum, però falta el conseller de Territori i sostenibilitat, que presideix. Arriba a dos quarts d'una. No serà fins al final -quan el conseller ja ha marxat- que el director general d'urbanisme demanarà excuses amb una certa entitat (el conseller ho ha fet, però de passada).


Persones incompetents, mal servei, poc respecte per la puntualitat. Arreglar això només depèn d'actituds personals. I faria la vida més agradable, la veritat.  

(la imatge, la meva actitud quan vaig sortir e casa. La tornada, amb la pseudovaga de renfe pel mig, era força diferent)

dijous, 10 de desembre del 2015

Unes notes sobre Barenys

Ara fa uns dies saltava la notícia que una sentència del TSJC anul·lava el Pla parcial de Barenys, a Salou, i dos preceptes del POUM de Salou que s’hi referien.

El tractament d’aquesta zona, i especialment del barranc de Barenys i tot el que representa per la possibilitat d’inundabilitat, fa molt de temps que cueja. No cal dir que, de resultes de la sentència, ha començat el pim-pam-pum d’acusacions, de dir que el culpable –del que sigui- és un altre, i de lamentacions.

Jo no vull entrar per res en aquesta guerra de responsabilitats, que em temo que, com passa en tots aquests processos, són molt repartides. Però sí que m'agradaria comentar un parell de coses, més de fons, que no veig que surtin gaire.

L’operació urbanística de Barenys es justifica, a més de l’aprofitament urbanístic que genera –ja en parlarem- per la necessitat de canalitzar el barranc i evitar les inundacions en una zona ja consolidada per l’edificació.

Però el càlcul del cabal màxim a tenir en compte ha anat variant, segons la metodologia i segons el període considerat. Així, segons la informació de què disposo (extreta majoritàriament de l’observatori Territori, de la Societat catalana d’ordenació del territori, aquí) ha anat passant d’un mínim de 170 m3/s a un màxim de 335,97 m3/s, i amb períodes de retorn de 100 anys a 500 anys.

D’entrada, em sobta que hi pugui haver tantes variacions. Entenc que hi pugui haver resultats diferents després d’aplicar mesures (de canalització, de prevenció, de laminació... les que siguin) però no com a punt de partida, que s’han de basar en dades històriques i en la capacitat de la conca per absorbir l’aigua.

En aquest sentit, em sembla molt significatiu un paràgraf de la sentència del TSJC (Fonament de dret tercer):

“...con la nueva ordenación [es refereix a la del Pla parcial anul·lat] lo único que se logra es una limitada atenuación del desbordamiento del barranco con sus inundaciones que sigue dándose en zonas urbanas, en amplias zonas de Barrios, zonas Deportivas y de equipamientos y con afectaciones a zonas colindantes que hasta el momento no lo estaban o lo estaban en menor grado, como se dictamina para un período de retorno de 500 años.”

I, més endavant:

“Este tribunal con esa resultancia, en forma alguna no contradicha eficazmente, en sintonía con lo dictaminado, en el tan limitado alivio que se produce en la zona Sur del plan y sin mayores ambiciones en la zona Norte, desde luego para desbordamientos e inundaciones tan impropias a las alturas de los tiempos presentes, debe estimar que la ordenación producida es irracional y arbitraria, por no decir acentuadamente desafortunada tanto a nivel de hechos determinantes como de adoptar una ordenación razonable y plausible al caso y a los efectos pretendidos de erradicación atendible de las inundaciones tan reiteradamente conocidas y concurrentes.”

És a dir, el TSJC ens diu que s’haurien d’haver tingut en compte les dades del període de retorn de 500 anys, i que el Pla parcial ara anul·lat de cap manera resolia el problema real.

Ara bé, em permeto afegir-hi algunes reflexions més, que el TSJC no fa.

1. Part del problema de les inundacions de les zones ja edificades és que es troben per sota de l’alçada de la sortida d’aigua per gravetat. És ben sabut que parlem d’un territori molt proper al mar, i amb una cota baixíssima. De fet, ha estat tradicional –no sé si encara passa- que en ocasions de pluges molt intenses, les tapes de claveguera saltaven. Això ho sabem tots. Perquè s'hi va construir, doncs?.

2. No contemplar un període de retorn de 500 anys és, com a mínim, una imprudència. I més en un territori amb un règim de pluges torrencial. Si la memòria popular registra els aiguats de Santa Tecla o de Sant Lluc, és per alguna raó. Només cal veure com baixa, algun cop a l’any –i no diguem algun cop cada vint o vint-i-cinc anys- la riera de Cambrils. Què ens fa pensar que tres o quatre km més a l’est no pot passar el mateix?.

3. Si la solució a aquesta difícil convivència entre edificacions ja existents i la conca del barranc és posar més edificació, ja podem plegar. L’aigua que va al barranc és la que la conca no pot absorbir, i si l’artificialitzem més –amb carrers, amb edificacions, eliminant vegetació- encara serà més. Voler resoldre un problema a base de fer-lo més gros és una bestiesa.

4. La canalització –fins i tot si és atenuada amb laminació- no és mai una solució. L’aigua circula més ràpid, i, el més important, amb tot el volum. El més sensat és prevenir la inundació, no –o no només- canalitzar. I això vol dir actuar a tota la conca per a retenir-hi l’aigua.

I un apunt sobre aprofitaments. Sense entrar a dir si l’ordenació que proposa el Pla parcial anul·lat em sembla bé o no, m’ha sobtat una dada: el sostre previst per a usos hotelers és de 299.635,48 m2, que segons el mateix Pla equivalen a 5.256 habitacions. Recordem que el PDU del CRT (L’ex BCN World, per entendre’ns) preveu 600.000 m2 de sostre hoteler a l’àmbit de Centres turístics integrats, més 50.000 m2 a l’àmbit nord, més 211.000 m2 que ja ara mateix són possibles al PP. Subsector 1 de la Rambla del Parc i al PP. Subsector 2 que es manté.

Total, doncs, 1.160.635 m2 de sostre per a usos hotelers. Si fem la mateixa equivalència en habitacions -57 m2 sostre x habitació- són 20.632 habitacions. I això sense comptar possibles potencials en altres sectors. 

Realment podem incrementar l’oferta en més de 20.000 habitacions?. L’oferta màxima, al juliol de 2014, a Salou, era de 33.908 places, comptant totes les modalitats (hotels, aparthotels, hostals, pensions, fondes i assimilats) segons el Parc científic de turisme i oci (ho podeu veure aquí). Em fa l’efecte que s’imposa una seriosa reflexió sobre el que el territori és capaç d’assumir, i sobre quin model turístic i econòmic volem per al Camp de Tarragona.

(imatge extreta del web de l'ajuntament de Salou)


dijous, 3 de desembre del 2015

Ens en sortirem?

No he estat mai marxista, però això no vol dir que no m’hagi interessat saber-ne alguna cosa. De fet, per casa encara corren aquelles llaunes de la Marta Harnecker sobre els conceptes elementals del materialisme històric, i coses així. 
Hi he pensat, ara, per l’absoluta vigència d’aquell principi de l’anàlisi concreta de la realitat concreta. O sigui, tocar de peus a terra, dit en llenguatge popular.

Em fa l’efecte que la política catalana, del 27-S ençà, necessita d’aquest principi. Em temo –i això, repeteixo, és la meva percepció- que hi ha massa gent –massa vol dir de més, no tota- que no sembla haver-se assabentat que les coses –el resultat electoral- no va anar del tot com algú pensava, però no per això ha modificat el guió previst. I això és un error.

Comencem pel principi: el plebiscit –o el succedani de plebiscit, i d’aquí plora la criatura- no es va guanyar. Qui s’apuntava clarament a la independència –alguns fins i tot amb un sí al nom de la candidatura- no va treure el 50% de vots. Però això no vol dir que guanyés el no, perquè no tothom jugava clarament, no tothom assumia aquest caràcter plebiscitari, i aquests que no jugaven tenen un pes prou important com per dir que aquí no ha guanyat clarament ningú.

I no haver guanyat clarament –i més enllà de la convicció que, d’haver-ho fet, tampoc no seria reconegut i acceptat a Espanya- no vol dir haver perdut, i haver de rendir-se amb armes i bagatges. Vol dir que no pots actuar com si haguessis guanyat, i que has d’adequar la tàctica a la nova situació. Que per aconseguir el que vols, has de fer les coses d’una altra manera, tenint en compte com és la realitat.

Em temo que això vol dir revisar a fons aquells calendaris fugaços de divuit mesos i el tirar pel dret. Assumim que ens costarà més, perquè, en primeríssim lloc, hem de ser més i hem de ser més cohesionats. Continuem necessitant eixamplar la base social i convertir aquesta base social en base política. I, a més, fer-ho sense perdre ningú pel camí (o, com a mal menor, guanyant més que perdent).

A qui hem de guanyar? Evidentment, a qui no hi és. I no es guanya ningú criminalitzant, amb retrets, o menystenint.

Una mica de tot hi ha hagut fins i tot entre els convençuts. Encara hi ha gent que es pensa que té el monopoli del catalanisme polític, i que els altres simplement han de dir amén, i si no ho fan, són una mena de traïdors a la pàtria. Que només admeten papers subalterns, acrítics, i no d’igual a igual. Als anys vuitanta i noranta, això ho feien amb ERC, i ara amb la CUP.

Però també hem hagut d’aguantar una insuportable superioritat moral, sovint disfressada de la 
humilitat franciscana que diu Enric Juliana, tot i que a mi més aviat em recorda aires calvinistes o de Savonarola. En tot cas, massa església i poca política.

Una segona impressió de desconnexió amb la realitat és la declaració i annex ara condemnats (oh, quina sorpresa!) pel Tribunal constitucional. No és que estigui en contra de declarar la sobirania i deixar d’obeir institucions espanyoles, de cap manera. És que crec que aquestes coses es proclamen quan tens els mitjans per a fer-les efectives;  o bé mitjans legals i materials –que no tenim- o bé una àmplia massa social mobilitzada. Mobilitzada de veritat, no fent una mani preciosa un dia a l’any. Mobilitzada de veritat vol dir conscienciada que ha de deixar de pagar impostos a Espanya i que n’ha d’assumir les conseqüències. I això, em sembla que tampoc no ho tenim.

M’hi sobra retòrica i m’hi falta concreció i efectivitat. Cal fer gestos, és clar, però cal fer gestos dels quals puguem controlar les conseqüències, i que ens vagin bé. No brindis al sol. Dir que desobeiràs i no poder-ho complir és un error. És una rebequeria.

L’ espectacle de la investidura. Només per això, per ser el de la investidura, ja comencem malament, perquè després d’investit, s’ha de governar. Cal aprovar pressupostos –encara que, de fet, els aprova el Montoro de torn- i cal prendre decisions. Com deia Mendes-France, governar és decidir, fins i tot en aquesta paròdia d’autogovern que tenim. I decidir, afegeixo jo –això no és de Mendes-France- vol dir trepitjar ulls de polls, mullar-se –no pots fiar-ho tot a una etèria i indefinida participació i ser un mer executor sense parer propi- i adonar-te que no sempre tens els mitjans per a fer el que vols. La prova? La PAH retreu a Ada Colau que no faci el que la mateixa Colau exigia quan era a la PAH. Potser es que ara, Ada Colau sap el pa que s’hi dóna.

Necessitem més serietat, a les propostes. Ja està bé de definicions vistoses que no van més enllà del nom, o de posar “popular” o “social” al darrera de qualsevol substantiu, com si això fos una mena de vareta màgica que ho resol tot.

Però, a més, no podem posar el carro davant dels bous. Hi ha exigències que, de fet, són –almenys per a mi- uns dels motius per a ser independentista. Jo –només puc parlar per mi- vull ser independent per a poder fer aquestes coses. Quin sentit té que les exigeixi prèviament a investir un govern que encara no és independent? Vull ser independent per a prendre decisions –per a mullar-me, per a governar- sobre els recursos que ara no tenim, i decidir destinar-los al que consideri prioritari. Ara, en aquest marc autonòmic, no tenim ni els recursos ni la capacitat per a decidir. A què juguem, doncs?

Sóc persona de concrecions, i molt més quan toca pressupostos. El prometre no fa pobre, i quan es diu “Garantir uns ingressos mínims mensuals a les prop de 34.000 famílies catalanes amb fills o dependents a càrrec que avui no tenen ingressos de cap tipus.” (punt 11 de l’apartat A de les Bases per a un acord polític de futur, de la CUP) estic absolutament d’acord amb el fons, però també hem de saber si ho podem pagar, i d’on retallem –sí, retallem- l’actual pressupost per a fer-ho. I no em serveixen retòriques de “no paguem el deute” i similars, perquè això és fàcil de dir però difícil de fer si es vol –i jo ho vull- un país seriós i reconegut. Per això, entre d’altres motius, vull la independència, per a poder decidir millor i amb mes garanties i mitjans aquestes coses.

Addenda:

Ja gairebé acabat aquest apunt –i amb moltes coses més al pap- he llegit els articles de Josep Ramoneda (http://www.ara.cat/opinio/Creure-Deu-estar-secret_0_1478252177.html) i de David Fernández (http://www.ara.cat/opinio/article-david_fernandez-cup-investidura-Artur_Mas-proces_0_1478852114.html). Poc hauria d’afegir al primer. El segon... en fi. Embafat de la retòrica essencialista i inconcreta, de vegades messiànica, que surt de vegades de la CUP –i força present en aquest article-.

Això sí, content de veure que alguna cosa es mou, i no per cap mena d’idolatria personal cap a l’actual president de la Generalitat, sinó per un elemental càlcul racional –segons la meva raó, és clar- pel qual, ara, en aquest context, i sobretot corregint fulls de ruta superats per la realitat, Mas suma més que resta. Doncs ara Mas. I més endavant, potser ja no tocarà. I no passa res.


I sí, ens en sortirem. 

dijous, 19 de novembre del 2015

Morir al llit

20 de novembre és una data que, per als que tenim més de cinquanta anys, té un referent inequívoc: la mort de Franco. No penso dedicar-me a explicar batalletes –poques: jo tenia catorze anys, i no gran cosa a explicar- però hi ha una expressió, al voltant d’aquesta mort, que sempre m’ha grinyolat.

És molt comú referir-s’hi amb la precisió “que va morir al llit”. Generalment, lamentant-ho o gairebé. I no és que jo pensi que va acabar bé –que, de fet, sí que va acabar bé- o que sóc benvolent com l’actual televisió espanyola. El que passa és que això –“va morir al llit”- em fa pensar que insinua el desig que no, que hagués mort... com? Afusellat? Penjat, com els de Nuremberg?.

Contrari com sóc a la pena de mort, a tota pena de mort,n'he de ser també a aquesta hipotètica execució. El que sí que lamento és que morís al poder. La presó o l’exili haguessin estat més justos. I millor molts més anys abans. Lamenten-nos doncs d'això, que va morir al poder, i no alimentem, ni que sigui indirectament, la pena de mort. Ni tan sols per al dictador. 


(imatge extreta de www.omnium.cat sobre la concentració, avui, per demanar justícia pels crims del franquisme) 

dilluns, 16 de novembre del 2015

Un debat professional sobre el PDU del CRT (o sigui, sobre BCN World)

Dissabte passat va tenir lloc, a Tarragona, una jornada sobre el Pla director urbanístic del CRT, Allò que abans anomenàvem BCN World. La jornada era organitzada per cinc col·legis professionals (Arquitectes, Economistes, Enginyers industrials, Enginyers de camins i Geògrafs) i va anar precedida d’una presentació del PDU a càrrec del director general d’Urbanisme, Agustí Serra, i de dos dels redactors, Josep Armengol i Jordi Salvat.

Impossible resumir tot el que s’hi va dir i veure, però sí vull fer algunes notes i reflexions.

S’agraeix la predisposició del director general i equip a venir, un dissabte al matí, a Tarragona (que, de Barcelona estant, sol ser llunyíssim). Moltes gràcies, doncs. Però personalment també hagués agraït dues coses:

Una: si saps el temps de què disposes –poc- ves al gra. No em sembla de rebut que dues terceres parts del temps es dediquin a explicar què és un PDU i perquè i com se fan, en genèric, i després l’exposició del PDU que ens interessa s’hagi de fer a corre-cuita. Si fos malpensat, que no en sóc, diria que va ser una tàctica dilatòria, però com que no sóc malpensat, diré que va ser un error de càlcul de temps.

Dues: la jornada volia ser un diàleg, almenys entre dues parts, els redactors del PDU, i els col·lectius professionals. Però per això cal que tothom vulgui dialogar. Parlar-ne és una cosa, però fer-ho és una altra. Que director i tècnics marxessin a la mitja part i no escoltessin la meitat de les ponències i res de res del debat és lleig.

Sobre el contingut, uns quants flaixos:

De la presentació per part dels redactors, em quedo amb el reconeixement que hi ha temes de mobilitat encara no resolts, i no menors, com és la confluència entre l’A7 i l’AP7, i els accessos al conjunt del CRT. També amb les contínues referències a “si es desenvolupa tot” que contrasten amb determinades eufòries –no per part d’ells, que consti- que hem vist per Tarragona. I també, és clar, amb la insinuació que potser caldrà una nova informació pública (amb el que això suposa de dilació).

De les intervencions dels col·legis, una preocupació general –llevat d’en Jordi Julià, amb un complicat doble paper de representant del Col·legi i de part interessada com a redactor de l’estudi de mobilitat del PDU- sobre els dubtes que genera el PDU.

Així, el representant del Col·legi d’enginyers va alertar sobre la capacitat real del conjunt d’infraestructures i serveis per a suportar tot el que suposa el PDU.

Jordi Sardà, del Col·legi d’arquitectes, va fer unes interessants reflexions sobre el real impacte territorial del PDU: la superfície de l’àrea dels Centres turístics integrats –els ressorts de casino i hotel, més comerç i terciari- és tan gran com el nucli històric de Valls, entre els torrents i la via del tren.

Joaquim Margalef, del Col·legi d’economistes, va plantejar seriosos dubtes sobre la sostenibilitat econòmica del projecte i sobre l’encaix en el model turístic de la Costa Daurada.

Josep Oliveras, del Col·legi de geògrafs, va posar l’accent en l’impacte paisatgístic i en els dèficits de participació i governança que han envoltat tot el procés de presa de decisió (i una explícita referència elogiosa a aquest blog; moltes gràcies!).

Jordi Julià va voler acotar el seu paper, en dues direccions. Per una banda, contextualitzar el PDU dins les infraestructures de mobilitat del Camp: moltes, però inconnexes. Per l’altra, la seva funció de donar solucions al problema plantejat per una proposta concreta.

Finalment, el debat amb el públic va fer palès un parer general sobre les expectatives generades sense una base d’estudis sòlida, la poca profunditat d’alguns aspectes del PDU (com ara l’encaix en el sistema productiu de la zona o en la xarxa viària), la poca cohesió social del territori del Camp de Tarragona i la dificultat de la seva governança territorial, l’escassa participació dels actors del territori durant el procés l’elaboració del PDU i les incerteses envers un model basat en les expectatives generades al voltant del joc i del capital financer.

Lamento que l’acte comptés amb una repercussió mediàtica nul·la –no conec quina difusió se’n va fer des dels organitzadors- però em va semblar un debat necessari, segurament amb retard, i que va saber recollir, des del punt de vista professionals, molts dubtes dels que genera aquest projecte.

Continuarem.


divendres, 30 d’octubre del 2015

Unes notes sobre el PDU del CRT (o sigui, més BCN World)

Tenim ja a l’abast el document que ordena l’espai del projecte abans conegut com a BCN World. El Pla director urbanístic (PDU) del Centre recreatiu i turístic (CRT) de Vila-seca i de Salou ja ens dóna una idea més concreta –que ja era hora- sobre què es vol que sigui aquest tros del Camp de Tarragona.

Els qui hagin tingut la santa paciència d’anar llegint tot el que he escrit sobre això, des del ja llunyà setembre de 2012, no se sorprendran si, a la vista del PDU, començo per manifestar –per reiterar- la sensació de trampa. De trampa de planejament en un doble sentit.

Per una banda, perquè, com he dit molts cops, s’ha modificat substancialment una de les bases del planejament territorial del Camp de Tarragona. S’ha conservat la formalitat –i segurament la legalitat- però amb un contingut radicalment diferent. I s’ha invertit la lògica del planejament,  segons la qual les propostes s’han d’encaixar en una visió global –sens perjudici d’ajustaments menors i d’una elemental flexibilitat- en lloc de considerar el planejament com un simple tràmit, un revestiment tècnic i jurídic que dóna validesa a decisions preses al marge del procés planificador. Per acabar així, no caldria que féssim plans.

Però també és trampa per la manca de debat sobre el fons del projecte, sobre el que representa en el model territorial, turístic i de desenvolupament del Camp de Tarragona o, almenys, de la Costa Daurada –en tot cas, molt més enllà del que són estrictament els termes municipals de Vila-seca i de Salou-. Aquesta manca de debat queda demostrada pel fet que hem passat –des de l’estiu de 2012- d’una proposta més aviat inconcreta però que es corresponia amb la totalitat del CRT i la reformulació del conjunt –Port Aventura a banda- a una proposta parcial, que ha abandonat usos i espais pel camí, sense que sapiguem com ni perquè. Em remeto a les imatges. La primera és extreta de les primeres presentacions de BCN World a bombo i plateret. La segona, de l’actual PDU.






En aquest escenari de manca de debat, a sobre, s’afirma –ho va dir un alt representant de l’administració, a la comissió de seguiment- que el debat del model ja es va fer al seu dia. Literalment: “El tema del model ja es va tractar durant el llarg tràmit parlamentari que va seguir la Llei”. Acta de la reunió de la Comissió de seguiment de 28 de juliol de 2015. Això és una burla. Ni es va fer debat, ni hi havia model, ni la proposta inicial –per molt etèria que fos- és la que ara tenim. El debat parlamentari té tota una altra naturalesa i, en tot cas, es restringeix als parlamentaris, no és obert a tota la població.

És en aquest context, doncs, que hem d’analitzar el PDU. I no sense dir també –perquè ho penso, i ja ho havia dit abans- que crec que el PDU està substancialment ben fet, en la mesura que la concreció de les determinacions correspon a una fase i a un procediment molt reglat, de caire tècnic. Allò que em sembla discutible –i que he discutit- és la decisió, que no pertoca al PDU, malgrat que, en un inici, se’ns remetia a aquest document –“això ho aclarirà el PDU”- però precisament aquest document, per la seva naturalesa, no és el que ha de decidir.

No obstant això, hi ha alguns aspectes del PDU que em semblen discutibles. En alguns cas, em plantegen dubtes i preguntes –parteixo de la base que el meu coneixement és limitat- que potser poden ser aclarides. I sempre en el benentès que plantejar aquests dubtes no vol dir acceptar la premissa que és el model general.

Molt sintèticament, el PDU suposa:

El manteniment de l’ordenació prevista al Pla parcial del subsector 1, la Rambla del Parc.
El manteniment –llevat d’uns petits retocs- de l’ordenació prevista al Pla parcial del subsector 2, al sud de la C-31b.
La creació i/o reordenació de tres nous àmbits:
   
  •  L’anomenat sector Nord, segregat del PP.2, al nord de la C-31b. Classificat com a sòl urbà no consolidat.
  • El sector Centre de convencions, també segregat del PP.2, al nord de la C-31b. Classificat com a sòl urbà no consolidat.
  • El sector CTI (Centres turístics integrats) que inclou també una part del PP.2, i part del sòl no urbanitzable de l’anterior regulació del CRT. Classificat com a sòl urbanitzable.



Les dades dels tres àmbits són:
Àmbit
Superfície
Edificabilitat
Sostre
Usos
Nord
108.352 m2
0.46
50.000
Hoteler
Centre de convencions
52.188 m2
0.47
24.528
Centre de convencions
CTI
1.039.852 m2
0.9617
1.000.000
Hotel, casino, comercial, oci + aparcament i serveis tècnics

Això vol dir que passem d’una edificabilitat vigent de 742.920 m2 (la suma de PP.1, 247.500 m2, i PP:2, 495.420 m2, a la següent:

PP.1
247.500
PP.2 (*)
476.753
Nord
50.000
Centre de convencions
24.528
CTI
1.000.000
Total
1.798.781

(*) he deduït els 18.667 m2 d’ús hoteler que el PP.2 assignava a la parcel·la XXII, que ara s’inclou als tres nous àmbits creats pel PDU.

Per tant, l’augment de l’aprofitament del total del CRT –exclòs Port Aventura- és de 1.055.861 m2. Em puc haver equivocat en la deducció de la parcel·la XXII, però la diferència no seria significativa. I tenint en compte que, del milió de m2 del CTI, 170.000 m2 s’han de destinar a aparcament i serveis tècnics. Primera conclusió, doncs, als terrenys del CRT s’ha més que duplicat l’edificabilitat. I això són dades. I benefici.

Centrem-nos ara a l’àmbit del CTI –els casinos, per entendre’ns-. Aquest àmbit s’ha de desenvolupar a través d’un Pla de millora urbana (PMU) que concretarà les parcel·les corresponents a cada ressort, i el projecte d’aquests, a fi d’assegurar la coherència del conjunt. A la vegada, serà on es concretarà –en funció del sostre total de cada ressort- el repartiment dels costos d’urbanització i de les infraestructures externes assignats globalment al sector CTI. Aquesta em sembla una bona solució, en la mesura que assegura un major control sobre el conjunt.

Però ja tenim un primer entrebanc –o no, qui sap- i molt recent. Fa molt poc vam saber que un dels quatre projecte de casino, el de Melco en col·laboració amb Veremonte, quedava fora de joc  (ho podeu veure aquí). De quatre a tres, doncs.

Això vol dir que els tres casinos restants podran usar tot el sostre? Els 60.000 m2 d’ús casino previstos per a quatre ressorts serviran igualment per a tres casinos que per a quatre?. Si tot el CTI s’ha de repartir entre tres, en lloc d’entre quatre, amb el mateix aprofitament, i amb els mateixos costos, vol dir que cadascun dels CTI supervivents s’acaba d’encarir en un 33% (i té un 33% més d’aprofitament, és clar). Potser caldrà repassar l’avaluació econòmica del PDU.

En tot cas, és la demostració que planejar a la carta, de manera supeditada als interessos particulars dels agents, és com no planejar.

Anem pels dubtes. Vull remarcar això, dubtes, que potser tenen una explicació lògica que no sé veure, o que estan resolts en algun apartat amagat del PDU que se m’ha escapat –hi ha moltíssima documentació, i un té el temps que té i moltes ocupacions-.

1. El sistema d’actuació

D’acord amb l’article 146 de la Normativa del PDU, el sector de Complexos turístics integrats (CTI) s’ha d’executar pel sistema de reparcel·lació en la modalitat de cooperació.

En aquesta modalitat, qui dirigeix el procés és l’administració actuant –en aquest cas l’Incasol-. 

L’Incasol, doncs, executarà les obres d’urbanització a càrrec dels propietaris, en aquest cas els titulars de les parcel·les –tres? quatre?- dels ressorts. Els costos de la urbanització van a càrrec d’aquests propietaris, i l’Incasol els pot exigir el pagament de les corresponents quotes d’urbanització a la bestreta.

Què passa si una de les parts no paga la quota corresponent? Doncs que la llei preveu que es pot aplicar la via de constrenyiment, i expropiar els terrenys de què es tracti, a benefici de l’administració actuant.

D’entrada, assegurar la direcció pública del procés em sembla un bon principi. Hi ha un evident caràcter unitari que ha de ser tractat així. Ara bé, això també té un risc important. Acabem de veure que un dels casinos acaba de caure. Això pot obligar a refer números, o bé del projecte –mantenim la mateixa edificabilitat però repartida entre tres, o ajustem l’edificabilitat a la baixa segons les necessitats d’aquests tres?- o bé dels costos. Però hauríem d’estar preparats per si algun projecte més cau, i ho fa en una fase més avançada del procés.

Imaginem. S’aprova el PDU, es redacta i aprova el PMU, la reparcel·lació, i els corresponents projectes d’urbanització, i engeguen les obres. Un ressort no té assegurat el finançament, i abandona. S’expropien els terrenys, i l’Incasol, com a administració actuant, és el flamant titular d’una immensa parcel·la, amb possibilitats d’instal·lar un ressort... i amb unes càrregues impressionants.

Vull creure que el procés de concessió de la llicència de casino ha previst les corresponents fiances. Suficients per a respondre d’això?. D’acord amb l’avaluació econòmica i financera del mateix PDU, estem parlant d’uns costos d’urbanització de 200.000.000€. D’acord amb la valoració del sòl, i amb les expectatives del mateix Pla, l’Incasol tindria un actiu important, però no sé si és la mena d’actiu que volem, i hauria d’assumir els costos corresponents (per exemple, per a continuar i acabar la urbanització allí on l’hagués deixada el propietari que llença la tovallola).  Pensem que hi ha una part important d’infraestructures vinculades al CTI que són unitàries. No podem construir només tres quartes parts –o una tercera- de rotonda o de xarxa d’aigua. I els socis que queden voldran que les obres siguin fetes, però només pagaran les que els toca.

Hi hauria maneres d’assegurar el control públic del projecte, però sense aquest risc?. Una possibilitat seria lligant molt curt els terminis i els continguts al mateix PMU, i imposant una garantia important, aquí o per via de les fiances dels casinos. I, si tan clar es té que tot anirà endavant, i que en tenen  moltes ganes, executar-ho per compensació bàsica, i que el risc el corri la Junta de Compensació i no l’Incasol.

2. L’Aprofitament mitjà

En tot procés d’urbanització, entès no com la prestació de serveis sinó com la materialització d’un aprofitament, la llei exigeix –Article 4 de la Llei d’urbanisme- la participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l’actuació urbanística.  

Això es tradueix en la cessió gratuïta, a favor de l’administració actuant, d’un percentatge de l’aprofitament mitjà (AM).

En el cas que ens ocupa, això es diu de manera explícita al Sector Nord (article 118 de la Normativa del PDU)  i al Sector Centre de convencions (article 131). En ambdós casos, per tractar-se de sòl urbà no consolidat, la cessió és del 15% de l‘AM calculat sobre l’increment d’aprofitament que atorga el mateix PDU.

I què passa en el Sector CTI?. Doncs que aquesta previsió no hi és. Li pertocaria –li pertoca- cedir el 15% AM, d’acord amb l’article 45.1.a) de la Llei d’urbanisme. Però no ho diu. Que no ho digui no vol dir que no ho hagi de fer –la Llei mana- però seria bo explicitar-ho. Però és que el PDU no només no ho diu, sinó que tampoc no ho contempla en l’Avaluació econòmica i financera.

El beneficiari d’aquest 15% serà l’administració actuant –l’Incasol-. I el pot rebre  “pel seu equivalent en altres terrenys fora del sector o del polígon si es pretén millorar la política d’habitatge, o si l’ordenació urbanística dóna lloc a una parcel·la única i indivisible, o si resulta materialment impossible individualitzar en una parcel·la urbanística l’aprofitament que s’ha de cedir. En aquests dos darrers casos, la cessió pot ésser substituïda també per l’equivalent del seu valor econòmic. En tots els casos, l’equivalent s’ha de destinar a conservar, administrar o ampliar el patrimoni públic de sòl."

Sembla clar que la cessió no es farà en cap parcel·la.  Els usos i tipologia no ho fan possible, i, per tant, s’optarà per terrenys fora del Sector o per valor econòmic.

Si bé la Llei preveu que l’emplaçament es fixi en el procés de reparcel·lació, crec que seria bo que el PDU especifiqués les seves intencions sobre l’AM del Sector CTI, almenys en els següents punts:

  • Explicitar l’obligació de la cessió, de la mateixa manera que es fa amb els dos sectors de sòl urbà no consolidat.
  • Marcar criteris sobre la forma de materialitzar la cessió, en terrenys fora del sector o en equivalent en valor econòmic. En aquest darrer cas, avançar els criteris de valoració.
  • Marcar criteris sobre la participació dels municipis de Vila-seca i de Salou en aquest AM.



3. Previsió i costos de les infraestructures externes

La majoria de les infraestructures externes, de servei general, fan referència a la mobilitat. En aquest aspecte, no entro a avaluar les dimensions de les noves exigències de xarxa viària –em supera- però és evident que 600.000 m2 de sostre hoteler volen dir moltes habitacions, i la previsió de molts desplaçaments.

El que m’interessa, en aquest camp, és que el PDU preveu que els costos d’aquestes infraestructures –la necessitat de les quals es deriva de les noves implantacions- va a càrrec dels beneficiaris d’aquestes implantacions. O, dit d’una altra manera, els casinos i hotels i tota la resta han de pagar aquestes noves carreteres, rotondes, etc que no serien necessàries si aquests usos no hi fossin.

Per a repartir els costos, es delimita un Polígon d’actuació urbanística (PAU) al qual s’assignen aquests costos, i que es reparteixen proporcionalment, com segueix:

Sector
Proporció
Sector CTI
94.46%
Sector Nord
4.59%
Sector Centre de convencions
0.94%

Ara bé, recordem que el PDU és sobre tot el CRT, malgrat que, en dos àmbits –el PP.1 i el PP.2- no fa modificacions. Quan es va tramitar i aprovar el PP.2, el que majoritàriament se situa al sud de la C-31b, també hi havia una sèrie de previsions en matèria viària, atès l’increment de viatges previst per la implantació de 2.477 habitatges i diversos hotels. Les meves preguntes són:

S’han dut a terme les actuacions previstes per assegurar la mobilitat sostenible originada pel PP.2?

S’ha tingut en compte aquesta mobilitat acumulada en l’avaluació de la mobilitat generada per les noves actuacions programades al PDU?

S’ha tingut en compte si el PP:2 –la implantació residencial- veurà millorada sensiblement la seva mobilitat de resultes de les actuacions previstes al PDU? I, si és així, seria raonable que també participés dels costos inherents?

4. Paisatge

Confesso que aquest és el tema que conec menys a fons, però no em vull estar de fer-hi un apunt. recordem que la llei que va obrir la porta a BCN World va incorporar, durant el tràmit parlamentari, un afegit que deia:

"Amb independència dels canvis que es puguin produir com a conseqüència de les modificacions del planejament de l’àmbit del centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, s’han de tenir en compte els valors i les reflexions del Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona pel que fa a la configuració d’espais i edificacions."

Ja al seu dia vair valorar positivament aquest afegit, amb el benentès que el Catàleg del paisatge no és un pla urbanístic, i que quedava obert a moltes interpretacions. I afegia:


"Això es por traduir en un vet a gratacels de vint i trenta plantes com s'han insinuat en algunes ocasions? Depèn molt de la interpretació que se'n vulgui fer i del valor que es vulgui donar a aquests “valors i reflexions”. En tot cas, cal valorar positivament la inclusió del paisatge en els condicionants a tenir en compte, i la utilització d’un instruments com el catàleg de paisatge. Precisament perquè cal donar més presència a aquest valor i als instruments que tenim per a integrar-lo, com un element més, en l’ordenació del territori, per tot això, seria encara més preocupant que tot plegat quedés en una frase bonica, en una bona intenció, i en quatre elements purament cosmètics. Caldrà estar amatents al futur PDU."

Personalment no acabo de veure gaire clar que els edificis projectats s'adiguin gaire amb el que preveu el Catàleg del Paisatge. M'agradaria que el  PDU fos sotmès a consideració de l'Observatori del Paisatge de Catalunya -per dir algú solvent i independent- o similar, a veure què hi diuen. Però molt em temo que l'ambigüitat del document permetrà fer passar el que calgui. I això reconeixent que es deu haver buscat la millor solució possible, però sempre a partir del fet inamovible que hi anaven els edificis que hi van. no, en cap cas, pensant primer què pot anar millor al paisatge i, després, quantificant. Com allò del planejament, primer decideixo i després adapto el Pla -o la consideració del Catàleg- al que ja he decidit. 



Aquests són, a grans trets, els dubtes que em genera el PDU. Hi hauria una qüestió final, més de concepte –tot i que apuntada- que seria recuperar la totalitat del CRT com a unitat d’anàlisi i de planejament. Determinats efectes –mobilitat, necessitats d’aigua, d’energia elèctrica- són acumulatius, i s’han d’analitzar i tractar globalment. I el mateix caldria fer amb determinats costos.

Per altra banda, el PDU faria bé de tenir en compte les recomanacions de l’Estudi ambiental estratègic en matèria d’energia, i incloure-les com a obligacions en el PDU. És cert que l’actual previsió del PDU compleix la normativa existent, però aquesta normativa té un caràcter de mínims. L’aplicació decidida de les  recomanacions que conté l’Estudi ambiental seria un avenç important en matèria de sostenibilitat.

En continuarem parlant, em sembla.