Comissió de Política Territorial i Urbanisme

Sóc membre de la Comissió de Política Territorial i Urbanisme -abans la Comissió d'Urbanisme de Catalunya- des del 2003, en representació del Col·legi de Geògrafs. En aquests deu anys, he assistit força vegades -crec que tinc un nivell de compliment alt- i algun cop hi he manifestat algun desacord o algun dubte, però poques vegades, perquè la immensa majoria dels temes que s'hi tracten són de tràmit.

Dimarts passat, 19 de març, vaig intervenir un parell de cops, un dels quals per qüestionar -i abstenir-me en la votació- el Pla director d'infraestructures de Martorell-Abrera. El vaig qüestionar, no perquè no cregui en la necessitat de planificació, i menys en una àrea tan complexa com aquesta, sinó perquè em sembla que, en aquest tema, el Govern ha fet una passa enrere amb la qual no estic d'acord.

Abans de continuar, però, vull deixar constància de dues coses: la cortesia del Director General d'Urbanisme -i bon amic- Agustí Serra en la resposta, que és habitual en ell, i el fet que la dinàmica de la Comissió dificulta molt el debat ampli sobre conceptes, que és el que m'hagués agradat fer, i per això ho escric aquí.

Per què crec que és una passa enrere? Al juny de 2010, i en desplegament de les previsions del Pla territorial metropolità de Barcelona, es va acordar la formulació del Pla director urbanístic de la ròtula de Martorell i Abrera, justificada per les necessitats següents (extret de l'acord de formulació del Pla):

• El Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat definitivament el 20 d'abril de 2010, estableix la formulació de diversos plans directors urbanístics a l’àmbit de la regió metropolitana amb l’obligatorietat de definir els continguts d'ordenació urbanística de caràcter supramunicipal que requereixen major detall del que pugui oferir el planejament territorial per a assegurar la coherència espacial dels plans d'ordenació urbanística municipal.
• Un d'aquests plans és el pla director urbanístic anomenat al Pla Territorial com a “PDU de la ròtula de Martorell i Abrera”, que té per objecte millorar les condicions de vida i la constitució d'un node metropolità de gran rellevància en l’àmbit de Martorell. Per això, haurà de proposar-se la potenciació de les immillorables condicions d'accessibilitat del lloc, el més accessible del sistema urbà català, corregint les disfuncions per efectes barrera que generen les infraestructures existents i que encara podrien incrementar-se si les que resten per implantar no tinguessin en compte les característiques urbanes i ambientals concretes del lloc a desenvolupar i potenciar.
• El pla director ha de permetre la transició de la constatació de “lloc cruïlla” a la construcció d’una ròtula territorial que potenciï el desenvolupament urbà i ambiental d’aquest territori, per la qual cosa ha de prestar especial atenció a les següents qüestions:

A. Les àrees de desenvolupament urbà de Martorell i Abrera, concretant la seva localització i extensió, els elements estructurals de la seva ordenació, les relacions amb la ciutat existent, els seus continguts pel que fa a usos i intensitats i el seu desenvolupament seqüencial.

B. La definició acurada dels elements de les xarxes dels transports viàries i ferroviàries planificades en aquest territori de forma coordinada amb el desenvolupament sectorial dels plans i projectes corresponents.

C. La nova centralitat metropolitana entorn a la futura estació central, amb els aspectes d'ordenació i continguts, especialment pel que fa a la integració de tots els nivells de xarxa ferroviària incidents (Rodalia, FGC, Altes prestacions i d'altres), als usos terciaris i als equipaments d'interès general a implantar en el seu entorn i a la relació dels espais públics a generar amb els teixits urbans existents i a desenvolupar.

D. La localització, dimensionat i ordenació d’un intercanviador carretera-ferrocarril de mercaderies.

E. La definició d'un sistema de bulevards urbans amb funcions estructurals per lligar les àrees urbanes existents i per desenvolupar.

F. L’equipament i diversificació de les àrees d'activitat econòmica sobre els nous elements de l’estructura urbana plantejats, bulevards urbans, estacions ferroviàries, nous espais públics i altres elements significatius.

G. La preservació, ordenació i potenciació del Parc fluvial del Llobregat i l’Anoia com a element estructural de l’àrea urbana resultant i les seves connexions amb la resta del sistema d'espais oberts de protecció especial.

H. Pel que fa a les Àrees funcionals estratègiques, el PDU de l’Àrea de Martorell, Abrera i entorn ha de localitzar les reserves necessàries pel seu possible establiment i si s’escau ha de regular els usos a implantar, d'acord amb el que estableix l’article 3.7 Normes del Pla territorial parcial de la regió metropolitana de Barcelona.

Més endavant, al novembre de 2012, i atenent “l'amplitud i magnitud dels objectius que es perseguien i la impossibilitat d'abordar-los en l'actual conjuntura econòmica” es va acordar deixar sense efecte la formulació del Pla.

Fins aquí, més o menys d'acord, tot i que penso que el planejament no està mai de més, en previsió que canvis de cicle ens agafin amb els deures fets sobre què volem fer i amb els instruments a punt. Però la Comissió del passat dimarts va acordar, en el mateix àmbit, desenvolupar un pla d'infraestructures que “doni resposta a la problemàtica supramunicipal estrictament vinculada a les infraestructures amb independència als possibles creixements dels municipis de l'àmbit”.

Això em sembla una consideració equivocada del paper del planejament. Creure que es pot trossejar d'aquesta manera l'ordenació de les infraestructures i la dels creixements -i suposo que “creixements” vol dir nuclis urbans i sectors d'activitat econòmica- em sembla un error. Posposar les decisions sobre les zones -al capdavall, estem parlat de zones i sistemes- a un planejament municipal i a partir de l'ordenació de les infraestructures viàries i ferroviàries ja decidides, em sembla una consideració antiquada del paper del planejament, simplement com a instrument jurídic avalador de decisions, però no com a instrument regulador de tots -tots- els elements que incideixen sobre el territori. A la vegada, es renuncia al planejament supramunicipal, i es perpetua el model d'urbanisme local, fragmentat, mancat de visió de conjunt i de reconeixement de la realitat territorial, que ja fa temps -i especialment a l'àmbit metropolità, per definició- que ja ha superat els límits municipals.

Ni el PDU d'infraestructures ni el planejament municipal entraran, per exemple, al parc fluvial del Llobregat i l'Anoia amb la visió del conjunt necessària. I el PDU d'infraestructures condicionarà irreversiblement elements com “l’equipament i diversificació de les àrees d'activitat econòmica sobre els nous elements de l’estructura urbana plantejats, bulevards urbans, estacions ferroviàries, nous espais públics i altres elements significatius” que haurien de ser analitzats, pensats i resolts conjuntament, i no supeditant aquesta anàlisi, reflexió i resolució -ara locals i no globals- al que decideixi prèviament un Pla d'infraestructures que pretén, no sé si il·lusòriament, fer-ho “amb independència als possibles creixements dels municipis de l'àmbit”.

Em sembla preocupant que es perdi -o, almenys, s'aturi- una dinàmica de planejament urbanístic supramunicipal, que acosti el planejament a les realitats territorials, i que respongui realment a aquesta voluntat d'ordenar el territori, de preveure i de formular escenaris de futur desitjable. Si limitem el planejament a un tràmit incòmode que només té per objecte l'aval formal, gairebé burocràtic, a les decisions, perdem l'oportunitat de pensar i anticipar-nos al futur, i de modelar-lo -ni que sigui parcialment- d'acord amb una visió integral. Altrament, pedaços i fugides cap endavant.