Sobre la Ciutat de Repòs i de Vacances de Tarragona, amb una coda més general però no per això menys important

 

En altres mitjans -fonamentalment xarxes- m’he pronunciat sobre aquest esperpèntic debat al voltant dels nous usos de la Ciutat de Repòs i de Vacances. He de confessar, però, que no m’esperava la virulència de la reacció d’alguns veïns de Llevant (no “dels veïns” de Llevant!) i menys la implicació que algun grup de l’oposició hi va tenint (d’alguns altres no m’estranya gens). El tema dona per molt; anem per parts:

1. Un projecte per a la Ciutat de Repòs i de Vacances (CRV, a partir d’ara). Aquest aspecte l’ha remarcat molt l’alcalde, i amb raó, i em sembla que no l’hauríem de perdre de vista: un equipament immens, amb moltes possibilitats, en un lloc de privilegi, i que pot tenir una projecció nacional, no només local, que porta onze anys tancat, tornarà a estar en ús després d’una obra de restauració important, i sense perdre la titularitat pública. Som conscients del que costa, això?. Resoldre una cosa així comporta moltes passes i superar moltes dificultats, i sé de què parlo: professionalment (i perquè va ser així, no entraré en més detalls) vaig participar en part d’aquest procés de desencallament, i sé el que costa.

Aquesta reflexió em sembla oportuna perquè, ingenu com soc, esperava un capteniment diferent dels partits de govern. Dels que no han governat mai, o no ho pretenen, em puc esperar qualsevol cosa, però dels qui han hagut d’afrontar aquesta mena de dificultats em semblaria exigible una major comprensió, complicitat fins i tot. Que no és incompatible amb la crítica, només faltaria, però sí amb determinades crítiques i posicionaments.

(I, per cert, en aquest tema d’inversions i equipaments per part del Govern de la Generalitat. Estan en marxa, i sense retorn -i també, tot, ha costat molt- el nou hospital Joan XXIII, el Centre Obert; sembla -això encara costarà- la Ciutat de la Justícia; el TramCamp,  el Palau d’Esports ja és a disposició de la ciutat. Francament, per estar “castigats” i “discriminats” per aquest govern dolent de Barcelona -ai! uix!- antitarragoní... deú-n’hi-do, no?).

Però posar en marxa una cosa com la CRV o similar vol dir resoldre temes de titularitat del patrimoni, de la gestió posterior, d’encaix urbanístic, amb tot el que això comporta (seguretat, aparcament, mobilitat, instal·lacions...). Vol dir finançament, el més important; vol dir pla econòmic-financer per a veure les despeses d’explotació. Tot això, que no és fàcil, és imprescindible i és el diferencial entre les ocurrències –“aquí hi hauríem de posar això!”- i els projectes, I necessitem més projectes (i realitats, és clar) i menys ocurrències.

Per tant, benvinguts els debats seriosos, amb dades, propis de gent seriosa, i deixem les ocurrències per a les sobretaules.

 

2. Qui hi anirà, a l’Alberg?. Aquest sembla ser un dels cavalls de batalla dels veïns que es queixen (no de tots els veïns, amb això no hi insistirem mai prou). Primer focalitzat molt directament en els menors no acompanyats, i després en “joves amb necessitats d’atenció psico-social”.

Sobre això, el discurs principal ha estat dir que no, que és un alberg familiar com els de la resta de la Xanascat, i ja està. I sobre aquest argument he dit, ja fa temps -perquè això ve de lluny- que em sembla, com a mínim, incomplet. 

I si també s’hi allotgen menors no acompanyats o col·lectius de joves amb necessitats psico-socials, què passa? Que no poden fer-ho? A sant de què?. En aquest i en qualsevol dels albergs de la Xanascat, només faltaria. Val a dir que aquest ús no seria permanent, però per motius de les característiques de l’equipament, no pel col·lectiu. Massa gran, per a una estada permanent,  per a col·lectius que no són tan nombrosos i on, perquè l’atenció sigui bona, són més aconsellables instal·lacions més reduïdes, però per res més. Aquells col·lectius rebutjats per alguns veïns de Llevant tenen tot el dret a fer ús de la CRV, i és més, és bo que ho facin. Són col·lectius vulnerables, que necessiten de l’atenció dels serveis socials, i jo vull que aquesta atenció sigui el més digna possible. I la CRV ha de ser digna per això.

La naturalesa discriminatòria del rebuig salta a la vista, i la necessitat d’anar més enllà del “no hi aniran” també. Imaginem que el debat fos “a la CRV hi aniran xinesos!” i davant la queixa d’algun energumen es digués “no, tranquils que no n’hi aniran, de xinesos”. Substituïu xinesos per menors no acompanyats, i es veu la insuficiència de dir que no, que no hi aniran. Doncs això.

 

3. L’oposició. Puc entendre -que no compartir ni justificar- l’oposició d’alguns veïns. És un cas de NIMBY de manual (m’agradaria una adaptació al català, però el Termcat ja ho ha acceptat). Que determinats partits polítics s’hi apuntin, també ho puc entendre, porten el racisme (que és una forma de classisme) a l’adn, i també la demagògia i la mentida per l’electoralisme més cutre. Recordeu, fa uns anys, que aquell fenomen de l’Alejandro Fernández va generar una tempesta política local proposant prohibir el burca a la ciutat, quan, a Tarragona, les dones amb burca es podien comptar amb els dits d’una mà (i si el porten... què? prohibir-lo? O millor actuar per empoderar aquestes dones?). Durant unes setmanes no es va parlar de res més, es va votar al ple.. i, com deia Cervantes, “fuese y no hubo nada”. Però havia aconseguit ser el centre d’atenció -això li agrada molt- i fomentar por i ansietat -completament absurdes- en uns sectors, a veure si després ho traduïa en vots.

Però resulta que hi ha algú més que va acompanyant aquest procés. No sé si és el conjunt del partit, o és una iniciativa personal de qui ha d’encapçalar la llista municipal, i fa això pensant que encara és al seu partit d’origen. Rubén Viñuales, que es de qui parlo, i el PSC, s’hi han apuntat, amb total inconsciència -espero!- i en poden sortir molt malament.

Perquè, en aquestes coses, la gent prefereix l’original a la còpia. I això valdria per a la mateixa candidatura de Viñuales (el PSC ha fitxat? O ha cedit el nom a un altre espai polític?). El copyright del racisme, de la discriminació, de la demagògia sobre els debats de seguretat, el tenen VOX i el PP, o el PP i VOX, que tanto monta (C,s també, però, als morts, el que cal fer és enterrar-los i, en alguns casos -com aquest- oblidar-los). Alimentant aquest debat en aquests termes, el PSC alimenta i dona vida al feixisme.

Aquesta idea, la de cavalcar el tigre, donar aire a determinats discursos amb la idea que facin la feina bruta -desgastar el govern, en aquest cas- i després ja vindré jo a cobrar, és més vella que anar a peu, però no sempre surt bé. I m’agradaria saber si el PSC ho avala o no, perquè soc dels que creu que l’espai del PSC, el seu electorat (o una gran part) és imprescindible per a la construcció d’una majoria política i social de progrés a Catalunya. He parlat sovint amb molt de respecte, del PSC (tot i que m’ho posen molt difícil) i m’agradaria pensar que no estic equivocat. En el món municipal, el PSC, el més recent, havia tingut alcaldes (també de grans ciutats amb complexitat social) com ara Granollers, amb un capteniment nacional molt clar. El PSC de Tarragona vol ser així? O prefereix ser d’aquell PSOE neofalangista, jacobí, sortit del Celtiberia Show?. No pot ser tot a la vegada.

 

4. El fets del ple de divendres 22 han estat, per ara, el darrer episodi d’aquest espectacle grotesc. Un centenar de persones escridassant l’alcalde i impedint el desenvolupament del ple (per cert, que van començar a cridar quan es debatia una moció sobre els fets de Melilla; coincidència? No ho crec...). Fins que l’alcalde, tip de l’escàndol, fa desallotjar la sala.

D’entrada, relativitzem una mica -una mica!- el que va passar. No és el primer cop que passa, ni serà l’últim. Jo mateix, amb més gent, vaig ser expulsat del saló de plens fa prop de quaranta anys per l’alcalde Recasens quan em queixava de no sé què (que no ho recordi demostra que no devia ser tan important, però quan tens vint anys t’ho semblava molt!). Això continuarà passant. I que escridassin l’alcalde...  Pau, això va amb el sou.

Dit això, també entenc que els expulsessin del ple. És una possibilitat, i l’has d’assumir quan decideixes anar per aquesta via.

Els veïns diuen que es queixen perquè no se’ls dona explicacions, però no sembla que les volguessin escoltar, al ple. La comunicació sempre és millorable, sens dubte. Però jo recordo perfectament -no la data, i n’he buscat la foto però no l’he trobada- una reunió, a l’Ajuntament, amb representants de les associacions de veïns de Llevant i amb representants de la Generalitat. Informació, n’hi ha haguda. Molt em temo, però, que el que passa és que alguns veïns no han sentit el que voldrien, que és una declaració -gairebé una penitència- dient que, a la CRV “no hi haurà mai cap menor no acompanyat, ni cap col·lectiu de joves amb necessitats d’atenció psico-social”. I me n’alegro que això no hagi estat dit, perquè, com he dit i repetit, crec que tenen tot el dret del món a fer servir qualsevol dels albergs de la Xanascat. No confonguem el “no em diuen el que vull” amb “no hi ha informació”. Això és com quan algú es queixa que no hi ha participació, quan, el que vol dir, és que ha participat però no li han dit que sí. No fotem.

 

5. Conclusions? La CRV ha de ser, ha de tornar a ser, un esplèndid alberg, propi per al turisme familiar assequible, obert a tothom, i això és bo per a la ciutat, i ens n’hauríem d’alegrar. Defensem el dret de menors no acompanyats i de qualsevol col·lectiu de joves que necessiti d’atenció social per qualsevol motiu a fer ús de la CRV. Rebutgem qualsevol intent de discriminació classista i racista (si no són el mateix). Rebutgem el discurs reaccionari i feixista dels partits reaccionaris i feixistes. I el PSC, que pensi al costat de qui vol estar, i que no jugui amb foc. Hi pot perdre l’ànima, si és que n’hi queda.

6. I una coda. Quan l’esquerra li riu les gràcies a l’extrema dreta, quan la blanqueja, quan en comparteix anàlisis, propostes, temes, l’única beneficiada és l’extrema dreta. Llegiu aquest magnífic article sobre l’esparverador panorama que es dibuixa a Itàlia AQUÍ. I ja sé que Tarragona no és Itàlia, i que hi ha moltes diferències, però hi ha un rerefons comú: al feixisme, ni aigua. I coincidir-hi, ni que sigui circumstancialment en alguna ocasió, és donar-li carta de naturalesa. El PSC ja va considerar normal governar amb el PP a Tarragona, amb un PP que no enganya a ningú. Ara, no sé si en un símptoma de desesperació o de ceguesa política, s’ha lliurat a qui va encapçalar, a Tarragona, un «projecte» polític tan infumable, frívol, barroer, maleducat i impresentable com Ciudadanos, refugi d'aprofitats i d'arribistes sense escrúpols. S’ho ha pensat bé? Tinc bons amics, al PSC. Gent que tenen una llarga trajectòria democràtica, i que respecto, malgrat, molts cops, actituds i llenguatges del PSC actual, que més d’un pateix en silenci. Ho entenc; jo mateix, no sempre estic d’acord amb tot el que fa o diu el meu partit. Afortunadament!!!!! perquè aleshores ja no seria un partit, seria una església o una secta, i jo no penso renunciar mai al dret -al deure, hauria de dir- de pensar pel meu compte, i, si cal, d’equivocar-me pel meu compte. Compartir taula i temes amb el feixisme és normalitzar-lo, ajudar-lo a créixer i a fer que sembli alguna cosa decent. I, quan això passa, ho paguem tots, no només els qui de manera càndida i irreflexiva, moguts per un miserable i miop càlcul electoral a curt termini els han donat oxigen.  Que no badin. I no badem, tots plegats. 

 

Una modesta proposició per a un carrer de Tarragona

 

Finalment s‘enderroquen els immobles dels números 14 i 16 del carrer Estanislau Figueres. Uns edificis en molt mal estat, desocupats de fa força anys, i afectats pel planejament urbanístic per a una nova alineació de la cantonada amb el carrer Ixart, com podem veure al plànol. Això permetrà eixamplar la plaça de la Dona Treballadora i potser ampliar la mica de jardí que hi ha, quatre arbres i bancs que van molt bé per completar el parc infantil que s’hi ha fet.

Quan es va enderrocar el número 18 -i això va permetre fer la placeta- va quedar a la vista la paret mitgera del 16. aleshores vaig pensar, i dir-ho per les xarxes, que aquella paret demanava a crits una pintura mural d’una certa qualitat. Un poema visual, per exemple, o alguna cosa similar. Ara mateix, a Tarragona, em ve al cap la pintura al Serrallo, o la intervenció al solar de la Rambla Vella, modesta però intel·ligent, reproduint les voltes del Circ romà que h havia fa dos mil anys. Més enllà, l’esplèndida silueta de la Casa de la Punxa, ja desapareguda, que durant força anys va dignificar una paret mitgera i ens va oferir una imatge de qualitat en el paisatge urbà (no n’he trobat cap imatge, a la xarxa!).

L’aleshores regidor d’urbanisme va respondre que volia modificar el POUM i fer que la mitgera fos façana. No sé si es referia a la mitjana que havia quedat amb l’enderrocament del número 18 -no crec- però, si no interpreto malament les Normes (i en això entenc que són el POUM) no hi ha mitgera, sinó que s’hi preveu una edificació que seria, grosso modo, la meitat del solar, en diagonal. En tot cas, és igual. La mitgera, ara, quedarà mentre no hi hagi una nova edificació, i reitero la meva petició per tot aquest temps, que em temo que no serà curt: podem tenir-hi un bon mural, un poema visual, una imatge elegant, que millori el paisatge urbà?. No cal que sigui com el mural del seguici popular que hi ha a la plaça del Sedassos. Al barri del Born, a Barcelona, hi ha aquest magnífic mural, reproducció d’un cal·ligrama de Joan-Salvat Papasseit.

Estic segur que, a Tarragona, hi ha gent capaç de fer un bon treball. És una iniciativa no excessivament complicada ni cara, i la mateixa temporalitat pot ser un al·licient artístic.

A qui correspongui.

Apunts d'urbanisme tarragoní. 10: el nou POUM (3)

 

Un dels retrets que es feia -jo mateix en més d’una ocasió- a l’anterior POUM de Tarragona era que, a causa sobretot del llarguíssim temps de formulació i tramitació, les seves bases econòmiques i demogràfiques havien quedat desfasades. Això és cert, però crec que, tot i així, cal matisar. És cert que el pas del temps va desmuntar moltes previsions, però no seria correcte que d’aquí es desprengués que el POUM estava mal fet. Sí que em sembla -parlo de memòria- que l’apartat demogràfic de la memòria informativa era força superficial, però també cal tenir en compte els profunds canvis en les dinàmiques demogràfiques, i, evidentment, que parlem de projeccions i de previsions, no de ciència exacta.

Per altra banda, patim un crònic desconeixement de la realitat de la ciutat, i me n’he queixat molts cops. Ara mateix, per al nou POUM, s’ha fet un estudi demogràfic, bastant més ben fet que l’anterior, i això és bo, però em pregunto -retòricament, és clar- si no hauríem de fer un seguiment continu, una anàlisi sistemàtica, de la informació del padró – i de tantes altres- en lloc d’anar fer estudis esporàdics.

Anem al gra. De cara al nou POUM, l’Ajuntament ha fet públiques unes dades i projeccions molt interessants. He tingut ocasió de conèixer de primera mà el material que fou presentat a la comissió informativa -no sé si n’hi ha més- obra d’un bon amic i company de departament, en qui tinc plena confiança. Aquest treball incorpora molta informació, i és una bona base, però, tot i així, m’agradaria fer-hi algunes observacions, no tant al que diu com al que no diu, i, sobretot, a algunes manifestacions fetes per part del govern municipal a partir d’això que em semblen més preocupants.

Pel que sabem, es treballa amb una hipòtesi de 142.000 habitants per a l’any 2050, a partir d’una forquilla d’escenaris -baix, mitjà i alt, com és habitual- en el qual aquesta hipòtesi seria la mitjana. I, la veritat, em sembla excessivament baixa. Per a la projecció, s’ha agafat com el període 2011-2020 com a factor mig, el període 2015-2020 com a factor alt, i el període 2011-2015 com a factor baix.  No estoc segur que la dècada 2011-2020 sigui prou representativa, agafa de ple la crisi econòmica  i la covid, amb un futur incert.

Per una banda, això significaria que, entre el 2021 -les darreres dades oficials disponibles- i el 2050 el creixement seria molt lleu. Ara mateix, la població oficial de Tarragona (a 1 de gener de 2021) és de 135.456 habitants. De veritat, en els propers 29 anys, només creixerem 6.500 habitants?. Per a fer-nos una idea, en el mateix període de 30 anys, entre 1991 i 2021, Tarragona ha crescut 29.000 habitants (de 110.153 a 135.456, tenint en compte que, a la xifra del 1991, cal descomptar els prop de 5.000 habitants de la Canonja).

És cert que l’estructura de la població, sobretot per edats, i els comportaments pel que fa a fecunditat són molt diferents, però tot i això em sembla una diferència molt gran. A tall d’exemple, l’Institut d’Estadística de Catalunya fa les seves projeccions, i les darreres, fetes públiques fa poques setmanes, donen unes xifres molt diferents. A escala comarcal -no hi ha dades municipals- el Tarragonès tindria, l’any 2046, en l’escenari baix, 253.683 habitants; en el mitjà, 303.878, i en l’alt, 364.632. Ara mateix, Tarragona és el 51.2% de la comarca. Si considerem la possibilitat d’un major creixement d’altres poblacions, podem pensar que Tarragona sigui un 50% de la comarca. Això faria que, en l’escenari baix, estaríem a 126.841, molt per sota dels actuals; en l’escenari mitjà, mes plausible, en 151.939, i en l’escenari alt, en 182.316. Això, quatre anys abans de l’escenari del 2050. Les projeccions demogràfiques a Catalunya de l’escenari 2011-2020 contemplat per a Tarragona a l’estudi municipal donen unes xifres significativament menors que les projeccions de l’Idescat per als escenaris 2030 (-107.000) 2040 (-106.000) i 2050 (-145.000).

No sé si en les projeccions en tenen prou en compte dos factors que em semblen significatius.

Per una banda, una major volatilitat lligada a la immigració, i n’hem tingut mostres en els períodes àlgids de la crisi econòmica i en la crisi de la Covid, en que hi hagut una pèrdua neta de població per un canvi de signe en la immigració. I és que la immigració d’ara ja no és la que vam conèixer als anys seixanta i setanta, més propera i amb més voluntat d’arrelament. La immigració, ara, és transoceànica, i molt més lligada a la conjuntura econòmica i a un mercat de treball molt més precari i inestable, i també més globalitzat. Gent que han fet cinc, sis, set mil quilòmetres, no els ve de fer-ne tres-cents o quatre-cents més a la cerca d’un lloc de treball. Una explotació sistemàtica i exhaustiva del padró -fins on la normativa de protecció de dades ho permeti- ens permetria comprovar les anades i vingudes des de i cap a moltes direccions, en períodes llargs (l’estudi ho fa, però només al període 2015-2020). Això, és clar, dificulta la previsió i la projecció de futur, però crec que precisament per això caldria tenir-ho en compte.

Per altra banda, la hipòtesi que la fecunditat mantindrà el comportament actual. No és probable que tornem a les famílies nombroses dels seixanta, però em sembla que caldria valorar la natalitat que no es produeix -no nomes es retarda- a causa d’aquesta mateixa precarietat. La manca d’un futur amb un mínim de seguretat, sovint la manca d’una llar autònoma, frena els naixements molt més que aquelles explicacions ingènues que se senten de vegades, que els joves “viuen molt bé i no es volen complicar la vida amb família”.

Clar, aquestes variables matisarien força les projeccions. Un escenari econòmicament més estable, amb més seguretat, seria un factor a favor del creixement vegetatiu i del creixement migratori (sobretot amb uns llocs de treball de major qualitat). Renunciem a aquest escenari i ens conformem amb la continuïtat de la precarietat? No em sembla gaire optimista, la veritat.

Un segon element que crec que caldria aprofundir és el de l’estructura d’aquests moviments migratoris. És comprensible que, des del desconeixement, es facin afirmacions del tipus “el que compta és el resultat final” però crec que hem d’aspirar a més. Evidentment que el saldo final importa, però també ens cal saber de quina mena de població estem parlant. Altrament, seria com, en una pèrdua de pes, confondre pèrdua de greix (i, per tant, lluita contra l’obesitat) i pèrdua de massa muscular (que és un problema de salut greu).

I, en això, hi ha dades molt significatives. En el mateix període que Tarragona passa d’aquells 106.000 habitants a 135.000 (1990-2020) poblacions properes com el Catllar passen de 1.099 a 4.557 (quatre vegades més) els Pallaresos de 563 a 4.850 (vuit vegades més) Altafulla de 1.729 a 5.307 (tres vegades més) i Salou, de 7.864 a 28.512, gairebé quatre vegades més. No és cap sorpresa que una part d’aquests creixements es deuen a gent de Tarragona que ha buscat un altre ambient, o que no ha trobat l’habitatge que buscava, a la ciutat. No crec que sigui cap casualitat que l’únic barri amb un creixement vegetatiu i una piràmide d’edats singular sigui la Vall de l’Arrabassada. Potser això és el que volia una part de la gent que, en no trobar-ho, va fer cap a aquestes poblacions. I em sembla que tots en coneixem algun cas. Novament tenim dades –molt significatives- però limitades al període 2015-2020, i crec que caldria anar molt més enllà.

Volem mantenir una no-oferta que continuï expulsant una part de població? És una opció, sens dubte, però no em sembla que sigui la millor.

En tot cas, ja he dit que parlo per la part de documentació que he pogut conèixer, i pel reconeixement de la solvència acadèmica de qui l’ha feta. També amb la demanda que aquest camp, i molts d’altres, els treballem de manera més exhaustiva i, sobretot, més continuada. Per a mostra, em permeto aconsellar una visita a l’apartat de projeccions de població del POUM de Manresa, contingut en la seva memòria social. Com a mostra, les projeccions de població per al 2021 eren, en els tres escenaris, de 75.665, 79.577 i de 84.789 habitants, i les xifres oficials són de 78.192, una mica per sota de l’escenari mitjà. I una dada interessant: al costat d’aquestes xifres, Manresa fa constar una projecció “de reserva” de 100.000 habitants. En parlarem, quan parlem d’habitatge.