dilluns, 4 de juliol de 2022

Apunts d'urbanisme tarragoní. 10: el nou POUM (3)

 



Un dels retrets que es feia -jo mateix en més d’una ocasió- a l’anterior POUM de Tarragona era que, a causa sobretot del llarguíssim temps de formulació i tramitació, les seves bases econòmiques i demogràfiques havien quedat desfasades. Això és cert, però crec que, tot i així, cal matisar. És cert que el pas del temps va desmuntar moltes previsions, però no seria correcte que d’aquí es desprengués que el POUM estava mal fet. Sí que em sembla -parlo de memòria- que l’apartat demogràfic de la memòria informativa era força superficial, però també cal tenir en compte els profunds canvis en les dinàmiques demogràfiques, i, evidentment, que parlem de projeccions i de previsions, no de ciència exacta.

Per altra banda, patim un crònic desconeixement de la realitat de la ciutat, i me n’he queixat molts cops. Ara mateix, per al nou POUM, s’ha fet un estudi demogràfic, bastant més ben fet que l’anterior, i això és bo, però em pregunto -retòricament, és clar- si no hauríem de fer un seguiment continu, una anàlisi sistemàtica, de la informació del padró – i de tantes altres- en lloc d’anar fer estudis esporàdics.

Anem al gra. De cara al nou POUM, l’Ajuntament ha fet públiques unes dades i projeccions molt interessants. He tingut ocasió de conèixer de primera mà el material que fou presentat a la comissió informativa -no sé si n’hi ha més- obra d’un bon amic i company de departament, en qui tinc plena confiança. Aquest treball incorpora molta informació, i és una bona base, però, tot i així, m’agradaria fer-hi algunes observacions, no tant al que diu com al que no diu, i, sobretot, a algunes manifestacions fetes per part del govern municipal a partir d’això que em semblen més preocupants.

Pel que sabem, es treballa amb una hipòtesi de 142.000 habitants per a l’any 2050, a partir d’una forquilla d’escenaris -baix, mitjà i alt, com és habitual- en el qual aquesta hipòtesi seria la mitjana. I, la veritat, em sembla excessivament baixa. Per a la projecció, s’ha agafat com el període 2011-2020 com a factor mig, el període 2015-2020 com a factor alt, i el període 2011-2015 com a factor baix.  No estoc segur que la dècada 2011-2020 sigui prou representativa, agafa de ple la crisi econòmica  i la covid, amb un futur incert.

Per una banda, això significaria que, entre el 2021 -les darreres dades oficials disponibles- i el 2050 el creixement seria molt lleu. Ara mateix, la població oficial de Tarragona (a 1 de gener de 2021) és de 135.456 habitants. De veritat, en els propers 29 anys, només creixerem 6.500 habitants?. Per a fer-nos una idea, en el mateix període de 30 anys, entre 1991 i 2021, Tarragona ha crescut 29.000 habitants (de 110.153 a 135.456, tenint en compte que, a la xifra del 1991, cal descomptar els prop de 5.000 habitants de la Canonja).

És cert que l’estructura de la població, sobretot per edats, i els comportaments pel que fa a fecunditat són molt diferents, però tot i això em sembla una diferència molt gran. A tall d’exemple, l’Institut d’Estadística de Catalunya fa les seves projeccions, i les darreres, fetes públiques fa poques setmanes, donen unes xifres molt diferents. A escala comarcal -no hi ha dades municipals- el Tarragonès tindria, l’any 2046, en l’escenari baix, 253.683 habitants; en el mitjà, 303.878, i en l’alt, 364.632. Ara mateix, Tarragona és el 51.2% de la comarca. Si considerem la possibilitat d’un major creixement d’altres poblacions, podem pensar que Tarragona sigui un 50% de la comarca. Això faria que, en l’escenari baix, estaríem a 126.841, molt per sota dels actuals; en l’escenari mitjà, mes plausible, en 151.939, i en l’escenari alt, en 182.316. Això, quatre anys abans de l’escenari del 2050. Les projeccions demogràfiques a Catalunya de l’escenari 2011-2020 contemplat per a Tarragona a l’estudi municipal donen unes xifres significativament menors que les projeccions de l’Idescat per als escenaris 2030 (-107.000) 2040 (-106.000) i 2050 (-145.000).

No sé si en les projeccions en tenen prou en compte dos factors que em semblen significatius.

Per una banda, una major volatilitat lligada a la immigració, i n’hem tingut mostres en els períodes àlgids de la crisi econòmica i en la crisi de la Covid, en que hi hagut una pèrdua neta de població per un canvi de signe en la immigració. I és que la immigració d’ara ja no és la que vam conèixer als anys seixanta i setanta, més propera i amb més voluntat d’arrelament. La immigració, ara, és transoceànica, i molt més lligada a la conjuntura econòmica i a un mercat de treball molt més precari i inestable, i també més globalitzat. Gent que han fet cinc, sis, set mil quilòmetres, no els ve de fer-ne tres-cents o quatre-cents més a la cerca d’un lloc de treball. Una explotació sistemàtica i exhaustiva del padró -fins on la normativa de protecció de dades ho permeti- ens permetria comprovar les anades i vingudes des de i cap a moltes direccions, en períodes llargs (l’estudi ho fa, però només al període 2015-2020). Això, és clar, dificulta la previsió i la projecció de futur, però crec que precisament per això caldria tenir-ho en compte.

Per altra banda, la hipòtesi que la fecunditat mantindrà el comportament actual. No és probable que tornem a les famílies nombroses dels seixanta, però em sembla que caldria valorar la natalitat que no es produeix -no nomes es retarda- a causa d’aquesta mateixa precarietat. La manca d’un futur amb un mínim de seguretat, sovint la manca d’una llar autònoma, frena els naixements molt més que aquelles explicacions ingènues que se senten de vegades, que els joves “viuen molt bé i no es volen complicar la vida amb família”.

Clar, aquestes variables matisarien força les projeccions. Un escenari econòmicament més estable, amb més seguretat, seria un factor a favor del creixement vegetatiu i del creixement migratori (sobretot amb uns llocs de treball de major qualitat). Renunciem a aquest escenari i ens conformem amb la continuïtat de la precarietat? No em sembla gaire optimista, la veritat.

Un segon element que crec que caldria aprofundir és el de l’estructura d’aquests moviments migratoris. És comprensible que, des del desconeixement, es facin afirmacions del tipus “el que compta és el resultat final” però crec que hem d’aspirar a més. Evidentment que el saldo final importa, però també ens cal saber de quina mena de població estem parlant. Altrament, seria com, en una pèrdua de pes, confondre pèrdua de greix (i, per tant, lluita contra l’obesitat) i pèrdua de massa muscular (que és un problema de salut greu).

I, en això, hi ha dades molt significatives. En el mateix període que Tarragona passa d’aquells 106.000 habitants a 135.000 (1990-2020) poblacions properes com el Catllar passen de 1.099 a 4.557 (quatre vegades més) els Pallaresos de 563 a 4.850 (vuit vegades més) Altafulla de 1.729 a 5.307 (tres vegades més) i Salou, de 7.864 a 28.512, gairebé quatre vegades més. No és cap sorpresa que una part d’aquests creixements es deuen a gent de Tarragona que ha buscat un altre ambient, o que no ha trobat l’habitatge que buscava, a la ciutat. No crec que sigui cap casualitat que l’únic barri amb un creixement vegetatiu i una piràmide d’edats singular sigui la Vall de l’Arrabassada. Potser això és el que volia una part de la gent que, en no trobar-ho, va fer cap a aquestes poblacions. I em sembla que tots en coneixem algun cas. Novament tenim dades –molt significatives- però limitades al període 2015-2020, i crec que caldria anar molt més enllà.

Volem mantenir una no-oferta que continuï expulsant una part de població? És una opció, sens dubte, però no em sembla que sigui la millor.

En tot cas, ja he dit que parlo per la part de documentació que he pogut conèixer, i pel reconeixement de la solvència acadèmica de qui l’ha feta. També amb la demanda que aquest camp, i molts d’altres, els treballem de manera més exhaustiva i, sobretot, més continuada. Per a mostra, em permeto aconsellar una visita a l’apartat de projeccions de població del POUM de Manresa, contingut en la seva memòria social. Com a mostra, les projeccions de població per al 2021 eren, en els tres escenaris, de 75.665, 79.577 i de 84.789 habitants, i les xifres oficials són de 78.192, una mica per sota de l’escenari mitjà. I una dada interessant: al costat d’aquestes xifres, Manresa fa constar una projecció “de reserva” de 100.000 habitants. En parlarem, quan parlem d’habitatge.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada