divendres, 29 de desembre del 2017

comptar pisos buits

Ara fa un any, a partir del debat sobre la Budellera, es va generar una certa discussió sobre el tema dels habitatges buits a Tarragona. M’hi vaig referir de passada, en algun apunt. Hi va haver alguna moció municipal, el tema ha anat sortint de manera recorrent, i tampoc s’ha aclarit massa res.

En aquests debats –no se si arribaven a debat- no hi havia acord sobre la probable quantitat d’habitatges buits a la ciutat, i sortien xifres molt diferents, i força a l’alça. Algú parlava de prop de 15.000 habitatges i tot.

Evidentment no estic en condicions de donar una xifra concreta –de fet, exacta ningú no la pot dir, perquè això canvia cada dia- més enllà del convenciment que la realitat deu ser una xifra molt més baixa, per motius que ja vaig apuntar. Però ara hi ha hagut un parell de notícies sobre aquest tema que em semblen d’interès.

El principal problema, és clar, és el metodològic. Partim d’un cens d’habitatges, del 2011, més que discutible (es va fer per mostreig) i que xifrava els habitatges buits a Tarragona –exclosos els secundaris- en uns 7.700, un 11% del total. El Pla local d’habitatge, tant el 2012-2018, com l’actualització feta al 2015 sobre aquest punt, parteixen d’aquestes xifres –també del Cens del 2001, aquest sí cens i no mostreig- i citen algunes altres fonts, molts més indirectes, com ara les estimacions del Col·legi d’Agents de la propietat immobiliària, o segons el consum d’aigua, amb uns resultats de 11.000 i 30.000 habitatges buits respectivament, que es donen –especialment aquest darrer- per molt poc fiables.

El mateix Pla local feia una sèrie de consideracions sobre usos no residencials, habitatges secundaris no turístics, etc, que valdria la pena desenvolupar, i que ens permetrien ajustar més les xifres. Tot i això, afirma –al Pla 2012-2015- que és segur que el percentatge d’habitatge buit està per sobre del 15%, una afirmació que em sembla molt poc demostrada al propi Pla. Sobre els habitatges totals (57.270) això serien uns 8.500 habitatges. Molts. Però no tenim dades més recents i, sobretot, més exactes. L’actualització del 2015 és indirecta, a partir del cens del 2011, i per una cadena d’hipòtesis.

Ja fa uns mesos, vaig llegir unes declaracions del responsable d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, que explicava que pensaven fer una recerca més precisa sobre aquest tema, i apuntava que les xifres més o menys oficials parlaven de 80.000 habitatges buits, però que estimaven que potser es quedarien en uns 30.000. A Barcelona, amb 1.500.000 habitants (i també, és cert, amb molta més demanda) les xifres anaven entre 80.000 i 30.000. A Tarragona, amb 133.000 habitants, ens movíem sobre les 8.000, que en proporció s’acosta una mica a la banda alta.

Ara hem sabut més coses. Per una banda, Barcelona avança en aquest recompte més exhaustiu, i llegíem a la premsa (aquí) que el resultat és encara molt més baix del que pensaven. Aquell punt de partida dels 88.000 habitatges buits, segons un recompte a partir del cadastre, que seria un 11% dels habitatges de Barcelona, sembla que, a l'hora de la veritat, se situa entre el 3% i el 4%, entre 24.000 i 30.000. De fet, el recompte en alguns dels barris estudiats, se situava al voltant del 2%.

Per altra banda, l’Ajuntament de Girona ha actualitzat el seu càlcul, i també va per la banda baixa. Ho podeu veure aquí. A Girona, se situaria als 1.122 habitatges, un 2,32%. En aquest cas, no es tracta d'un recompte minuciós, com sembla que s'està fent a Barcelona, amb diverses visites, sinó de l'aplicació d'una sèrie d'indicadors. El treball és al web de la Unitat Municipal d'Anàlisi Territorial de l'Ajuntament de Girona (UMAT) i el podeu veure aquí

Traslladar aquests resultats a Tarragona seria un atreviment. Les realitats socials i territorials són diferents. En el cas de Barcelona per magnitud, i pel fet que la ciutat gairebé no disposa de sòl lliure i, a la vegada, té una demanda molt alta. En el cas de Girona, tot i que les magnituds de la ciutat són més semblants, ens trobem amb una ciutat molt més compacta, i amb una ciutat real d'una altra dimensió i també amb un alt grau de cohesió. Girona, Salt, Sarrià de Ter, Vilablareix, Fornells de la Selva, són municipis molt propers entre ells i generen una taca urbana molt més cohesionada del que ho fan els diversos nuclis del municipi de Tarragona.

Ara bé, em costa de creure que els prop de 100.000 habitants de Girona generin un 2,32% d'habitatges buits, i Tarragona, amb 131.507 habitants (xifres oficials del padró a 01.01.2017; per cert, el primer augment des del 2011, que pot ser un senyal de canvi de tendència) generi un 15%. De fet, si examinem les dades d'habitatges iniciats en el període 1990-2016 -un període llarg- a Girona van ser 23.276, i a Tarragona 27.122, una diferència del 16%, menor que la diferència de població. A Girona, doncs, s'ha construït una mica més, de manera que teòricament podria tenir més habitatges buits.

La metodologia de l'estudi de Girona combina indicadors d'aigua, d'escombraries, del cens de locals, entre d'altres, per arribar a la conclusió. Això li permet depurar elements que, al Pla local d'habitatge de Tarragona, se citaven com a possibles distorsions, però no s'estudiaven.
En tot cas, i a manca de poder aventurar cap xifra -no tinc prou dades- sí que crec que és possible afirmar que això reforça la hipòtesi que a Tarragona no hi ha entre 8.000 i 10.000 habitatges buits -això seria un de cada set/vuit habitatges de la ciutat- sinó força menys.


I, en tot cas, sí que podem assegurar que ens falta molt per fer per a conèixer la realitat de la ciutat. Tinc molta enveja de l'existència i de la feina de la UMAT de Girona -us recomano una visita al seu web (és aquí). Sobretot perquè ja fa més de vint anys que treballen, i això, el coneixement constant de la ciutat, és el que permet polítiques públiques més eficaces. Si hem de copiar res, doncs, no copiem l'estudi, copiem les eines i la constància que el fa possible.  

dimecres, 20 de desembre del 2017

Albert Abelló, in memoriam

Corprès encara per la sobtada mort d’Albert Abelló. Sobtada, prematura, injusta. Totes les morts tenen un punt d’injustícia perquè sempre ens deixen amb coses per fer, per experimentar, per agrair; ens deixen amb paraules no dites i més paraules no escoltades. I, malgrat tot, la mort és necessària, i també justa en la mesura que ens iguala.

Vaig tractar més l’Albert Abelló els anys que vaig treballar a l’Ajuntament de Tarragona. Les meves responsabilitats en comerç i turisme, i les seves a la Cambra de Comerç ho van fer necessari. Malgrat que no sempre teníem la mateixa visió de les coses, coincidíem en bona part en una manera directa de tractar-la, sense massa circumloquis ni floritures. Això, que per altres passa, de vegades, per ser brusc, jo ho veia –i crec que ell també- com un avantatge en forma de claredat.

Després, ell va llençar-se a la política municipal, i això no va ser cap sorpresa per ningú, ja se li veien ganes, i ja havia estat al darrera de certs moviments en aquest sentit. Un aterratge no gaire pacífic al capdavant de la candidatura de CiU, i una campanya discutible, en les formes i en el plantejament –discutible almenys per a mi- van contribuir a un resultat no ja discret sinó directament desastrós. Va ser aleshores que va tenir una reacció que, per mi, l’honora. Quan el més fàcil hagués estat assumir la responsabilitat del fracàs i plegar –ep, també honorable- l’Albert va entomar el cop i va aguantar el tipus, i es va dedicar a fer de regidor. Sense conèixer les intimitats de l’Ajuntament, i nomes amb la informació de la premsa, tinc la sensació que va ser més bon regidor que candidat, que potser un cop va descobrir la duresa de la política municipal, va canviar l’aventurer un pèl desconcertant de la candidatura per algú que començava a fer propostes i assumia molts condicionants fins aleshores menystinguts. No sé si pensava repetir –o si li hagués estat possible, qui sap- però crec que un Albert Abelló candidat segona part hagués estat molt diferent del primer.

En tot cas, l’Albert se significava per l’entusiasme i l’atreviment que posava arreu. Quan llegim aquelles definicions d’emprenedor –que s’arrisca, que innova, que hi posa el coll- sovint mirem al voltant i diem: On deuen ser?. No era aquest el seu cas. Tant a l’empresa –a les empreses- com a la Cambra, com en la candidatura hi va posar sempre maneres de fer i propostes diferents i arriscades. S’hi podia estar d’acord o no, de vegades les maneres sorprenien i potser desagradaven, però no deixaven indiferent.

Albert, que la terra et sigui lleu. Et trobarem a faltar.


(foto: manllevada de www.ara.cat)

Notes sobre les eleccions, i després de les eleccions

Demà votem, i decidim (no del tot, però una mica sí). Hi ha decisions que voldríem prendre, que quedaran més o menys clares, però que no sembla que depenguin només del vot de demà. Treure els presos, fer tornar els exiliats (amb garanties, és clar; tornar ja poden tornar) o recuperar la integritat de les institucions, són coses que demà sabrem si volem o no. Aconseguir-les, ja són figues d’un altre paner, i d’aquí plora la criatura. Que així estiguin les coses és la millor explicació de la necessitat de decidir del tot, almenys per mi.

No m’atreveixo a fer prediccions sobre el resultat. Sé què m’agradaria que passés, però no què passarà. El nas m’indica que algú que pujarà no pujarà tant com es pensa, i que algú que baixarà no ho farà tant –C’s i PP; pujant i baixant, això sí- i poca cosa més.

Si hi ha alguna certesa, però, és que res no serà igual. Ni tornarem a una hipotètica “normalitat” com pretenen alguns, ni podem reprendre l’1-O com si res.

Fa uns dies –que semblen mesos- acabava un apunt sobre les tres llistes indepes dient:

“No podem fer el mateix, ni fer veure que no ha passat res. Hem comès errades que no podem repetir, i hem d'explorar nous escenaris, més eficients i més pràctics. No podem dependre tant de les reaccions descerebrades del govern espanyol. I, com ja vaig dir un dia, fer-nos a la idea que això va per llarg. En parlarem.”

Entenc que la campanya electoral és el pitjor moment per fer autocrítica. Es tracta de mobilitzar propis i propers, i verbalitzar que has fet coses malament no és el millor al·licient. Però un moment o altre caldrà fer-ho, sobretot per a no repetir errors, i per a corregir allò que ens ha ensenyat l’experiència. No es tracta de renunciar a res, es tracta de fer-ho millor, que va molt més enllà de treure’s les puces de sobre i dir que la culpa és d’uns altres (els polítics, en bloc; alguns polítics; o qui sigui).

Comencem per treure’ns de sobre aquesta mania de fulls de ruta, línies vermelles, i calendaris rigorosos. La realitat és canviant –també per allò que fem nosaltres- i ens hi hem d’adaptar contínuament. La rigidesa –i la conseqüència: acusar de traïdors o venuts els qui s’allunyen un mil·límetre del full de ruta- és un inconvenient.

Llegir bé la realitat. La realitat política, social, econòmica; la pròpia i la general. I molt especialment adonar-nos que, per molta raó que creguem que tenim, no és prou compartida. Som molts, però no som prou. Ja fa molt de temps que, en ocasions electorals, faig el mateix (i simple) raonament: per ser més, n’han de venir que no hi són, i aquests són en altres llocs –sigles- o enlloc. I no pots fer sentir culpable o criminalitzar aquell que vols que vingui amb tu, l’has de convèncer i seduir. I això no ho estem fent bé, tot i que hi hem fet camí. Vegem números:

A les eleccions generals de 2008, el PSC –aquell de “si tu no hi vas, ells tornen”- va treure un 45% dels vots a Catalunya. A les eleccions generals del 2015 va treure el 15,7%, un milió de vots menys. Vol dir que la gent canvia de vot, i, si no insultem els que ho han fet, no ho hem de fer amb els que encara no, si és que ens els volem guanyar. Sempre he manifestat respecte per l’espai i per l’electorat socialista (no tant –i cada cop menys- pel PSC, que cada cop ho posa més difícil, això de respectar-lo). Sé que hi ha molta gent –no tota- amb la qual em puc entendre en moltes coses –no en totes- i no hi vull renunciar. Però també sé que els ho he de posar més fàcil. I el mateix amb el món dels comuns.

Encara més clar si en lloc de mirar-ho políticament ho fem sociològicament. Les eleccions ens proporcionaran un mapa de vot que faríem bé d’analitzar minuciosament. Veurem com hi ha poblacions i barris on l’independentisme és, si no residual, sí minoritari –i de fet això ja ho sabem-. Vol dir, doncs, que hi ha molt de camp per córrer, per convèncer de la conveniència, de la necessitat, de fer foc nou.

Recordo un intervenció de Xose Manuel Beiras que plantejava, crec que molt encertadament, que ell veia un gallec, d’una parròquia, amb un tros de terra minúscul i un parell de vaques, que votava BNG. I al costat un altre gallec exactament igual, que votava PP. I deia: si són el mateix, i n’he convençut un, he de fer per convèncer l’altre, no hi puc renunciar.

En un projecte nacional, que no nacionalista, com volem, no podem renunciar a ningú, i això passa per interpretar bé la realitat, i el primer pas és conèixer-la. Fa uns dies, una magnífica entrevista al digital El Crític a Montse Santolino (la podeu veure aquí) ho deia molt clar, i assenyalava la feina que cal fer, sobre determinats barris de Catalunya. I no es tracta d’anar-hi –que ja indica alguna cosa això d’haver-hi d’anar- sinó de ser-hi, i sense apostolat, ni paternalismes, ni clientelisme, que són les maneres amb què s’hi ha anat més. Ni de generar, ni que sigui de bona fer o inconscientment, el paper del Tio Tom, aquell de la cabana, amb tupè i twitter o sense.

Però encara més enllà. Quan centenars de milers de persones es manifesten a Barcelona en contra de l’independentisme, aquesta sortida fàcil de dir que vénen de fora o que són uns fatxes no ajuda gens. Per molt que hi hagués autocars plens vinguts de fora, la gran majoria eren catalans, i això ens hauria de fer pensar. I també la majoria són demòcrates, per molt que uns quants –massa, segurament- cridessin allò de Puigdemont a la prisión, o que la ultradreta vagi a aquestes manifestacions i s’hi trobi a gust (i això hauria de fer pensar als qui també hi van i no són d’ultradreta: no tota la gent que va a aquestes manifestacions és fatxa, però quan els fatxes es manifesten és allí. Això hauria de ser preocupant, i no he vist massa reaccions en aquest sentit). Però sobretot ens hauria de fer pensar perquè tanta gent se sent representada per opcions polítiques reaccionàries, corruptes, demagògiques i populistes, i si no els hauríem de convèncer que un projecte independentista –que no antiespanyol- és positiu també per a ells. No sé com fer-ho, però tractant-los de fatxes, segur que no. I aquesta gent també són catalans, i també hi han de ser.

Tot això està per fer, i demana temps. Fer el mateix que hem fet fins ara no només no és garantia d’èxit, és un doble error, perquè la realitat ha canviat –per bé i per mal- i perquè ja hem vist quin resultat té. Fer coses diferents no és renunciar a res, al contrari, és mantenir-se ferm en l’objectiu i, per aquest motiu, provar nous camins, a partir de la realitat. Ens en sortirem? Com deia Rovira i Virgili al jurament de l’exiliat l’any 1939:

“De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.”

A veure què passa.


diumenge, 17 de desembre del 2017

Vargas Llosa, escriure bé i ser un imbècil

El que pensava de Mario Vargas Llosa, com a novel·lista i com a opinador polític, ja ho vaig dir aquí i no hi hauria d'afegir gran cosa. Però ara que fa campanya per Ciudadanos, i diu unes animalades impressionants, impròpies fins i tot d'ell, m'ha vingut al cap un fet de quan jo estudiava el batxillerat, fa una barbaritat d'anys.

Tenia un professor de literatura, no massa dolent, però molt a to amb el centre, que era la Universidad Laboral Francisco Franco, ja queda clar- Un dia, en un programa de l'única TV existent, van entrevistar Francisco Umbral, que va muntar el numeret, com era habitual.

L'endemà aquest professor ho va comentar, de passada, i en va fer un retrat que em sembla molt pertinent. En va dir “Parece mentira que se pueda escribir tan bien y ser tan imbécil”. Umbral no ha estat mai sant de la meva devoció, i menys encara aquell Umbral cronista de societat pseudoprogre al País, però això no treu que “Las ninfas”, amb el qual va guanyar el premi Nadal, sigui una peça d'orfebreria, d'una exquisida sensibilitat. De manera que potser aquell professor no anava tan errat.

Doncs això, que sembla mentida que es pugui escriure bé -si més no alguns llibres- i, a la vegada, ser un perfecte imbècil. Sembla mentida, però passa.


(la foto cap per avall, com un Felip Vè qualsevol)  

divendres, 1 de desembre del 2017

Pujol de Barberà. La cultura del Pla

El Fet a Tarragona –la millor publicació de la ciutat, sense cap mena de dubte- publica un magnífic reportatge de Pineda Vaquer sobre l’arquitecte Pujol de Barberà, i no només de l’obra arquitectònica, també de la urbanística. I és que Pujol de Barberà fou el responsable del planejament urbanístic vigent a Tarragona entre els anys vint i els anys seixanta.

Cal tenir en compte que quan parlem de planejament urbanístic de cent anys enrere ho fem d’instruments molt diferents dels actuals. Els plans d’aleshores eren plans d’eixample, plans que dibuixaven per i com havia de créixer la ciutat, però sense entrar tant en continguts, en usos. Els plans basats en la zonificació vindrien després, a partir de la Carta d’Atenes, i, de manera més general, després de la guerra mundial. De fet, només cal comparar els pressupòsits ideològics i metodològics del planejament de Pujol de Barberà i les propostes del GATPAC per a Barcelona, deu anys després, i veiem un salt enorme.  

A l’article, Pineda Vaquer explica molt bé l’ambició i la modernitat de la proposta de Pujol, centrada en la plaça Imperial Tàrraco com a eix vertebrador del desenvolupament de la ciutat a la zona Oest. Pensem que aleshores Tarragona “acabava” a mitja Rambla Nova, en el disseny d’eixample de 1857, que bàsicament es plantejava la unió entre la Part Alta i el front marítim.

Hi ha un aspecte, però, que també em sembla interessant de tenir en compte, a partir del disseny de Pujol de Barberà. Resulta significatiu –i així ho recull l’article- que la plaça Imperial Tàrraco, dibuixada al 1920, es va acabar fent a la dècada dels cinquanta, i d’això es desprèn una encertada visió de futur, és veritat, però també una dosi important de sort i voldria pensar que alguna cosa més. Quantes vegades hem vist previsions més o menys encertades, que han anat quedant pel camí o directament desvirtuades?. En canvi, aquest disseny de plaça i d’estructura urbana de tipus radial es va sobreposar a canvis de règim, a governs municipals absolutament oposats, o a conjuntures econòmiques molt diverses.

Hi ha un magnífic llibre de Josep Parcerisa (“Forma urbis. Cinco ciudades bajo sospecha”. Ed. Laboratori d’urbanisme. Barcelona, 2012) que analitza l’evolució urbana de Tarragona i, en aquest punt, assenyala la importància del fet que diverses construccions dels anys trenta i quaranta –és a dir, força anys abans d’urbanitzar la plaça- ja es pensessin i s’executessin amb aquesta visió. Ho podem veure en aquesta imatge:
 


Es tracta de l’Escola del Treball i de la casa bloc, i posteriorment les cases dels mestres o les cases militars. Totes es van anar posant a lloc, prefigurant l’estructura prevista al Pla. I això és extraordinàriament important. Per fer-nos-en una idea, pensem en l’eixample de Barcelona. Quan Cerdà dibuixa l’eixample dibuixa una estructura de carrers, i allò es comença a urbanitzar i a edificar, de manera paulatina, i no excessivament ordenada, de manera que l’eixample s’anava omplint d’edificacions que primer eren aïllades i després anaven omplint els buits. Doncs bé, quan algú edificava un solar en un tram del que havia de ser, per exemple, el carrer Mallorca ja ho feia de manera que es respectessin les alineacions, i el carrer tingués continuïtat ordenada al llarg dels mes de tres quilòmetres que té. Això demana una bon treball topogràfic i de fixació de les alineacions, però també disciplina i rigor en l’ordenació de l’edificació per tal que trenta o quaranta anys després, el carrer –que no deixa de ser un “buit”- queda fet per l’edificació que el conforma.

Això només és possible si entenem els plans i, sobretot, respectem el ritme temporal del pla. No vol dir això cap renúncia a reformes, a adaptacions, a saber collir al vol determinades oportunitats, però sense renunciar mai a idees de fons, estructurals de ciutat. Un pla fet a mitges, amb canvis sobtats de direcció, amb abandonament imprevist d’idees mestres, no només és un pla no executat, pot ser una reculada important, i generar problemes greus per al demà passat. Les modificacions, que són imprescindibles si no volem un pla excessivament rígid, s’han de fer, però amb un fre de mà posat, i no atenent elements excessivament conjunturals o aïllats que poden esguerrar propostes de llarg abast. Si, als anys quaranta, algú s’hagués saltat –o hagués modificat legalment- la idea del pla Pujol de Barberà, i hagués fet més estretes les vies que fan cap a la plaça, o hagués reduït les dimensions de la plaça, i hagués edificat d’acord amb aquestes noves condicions, ara no tindríem –o seria molt difícil i costós de tenir- l’estructura radial i la plaça Imperial Tàrraco. Per continuar amb l’exemple de l’eixample de Barcelona, quan va ser projectat, fa més de cent-cinquanta anys, els propietaris de terrenys es van posar les mans al cap per la previsió de carrers de vint metres d’amplada, dient que era un  bogeria i que aquella amplada no s’ompliria mai. Cerdà argumentava –era l’època del vapor- que, algun dia, petites màquines de vapor ens portarien a casa, una previsió del cotxe. Avui, amb tots els problemes –que n’hi ha- la malla de l’eixample de Barcelona, amb carrers de vint metres, és un extraordinari distribuïdor de circulació, i si l’eixample s’hagués fet amb carrers més estrets, feina rai per arreglar-ho.


De manera que prudència amb els canvis, i una major cultura de pla i dels seus ritmes, no ens aniria gens malament.