Fa molt de temps que segueixo amb
interès la política francesa. Si més no, a partir de les eleccions
de 1978, en què va semblar que l’esquerra –eren els temps
agònics del programa comú- podria conquerir la majoria. Després,
ja va venir Mitterrand, i la immersió francesa va ser definitiva.
No cal dir, doncs, que estic seguint
l’elecció presidencial francesa. Algunes notes sobre tot això:
Marine Le Pen pot
guanyar. No som al 2002, en què el segon lloc de Jean-Marie Le Pen
va ser un xoc, i va generar una mena de front anti Front, i va donar
un 80% de vots a Chirac (el president de la Va república elegit amb
més vots... i amb menys vots a la primera volta). El FN fa temps que
ha maquillat les formes i ha buscat nous electorats i nous
llenguatges. Amaga –no del tot- el racisme més extrem,
l’antisemitisme, i les pulsions antidemocràtiques- i reforça la
identitat, l’antiglogablització, i l’antisistema.
Pot guanyar vot de la
dreta. Un candidat a la dreta de Fillon –sí, es possible- Nicolas
Dupont-Aignan va treure gairebé 1.700.000 vots, i ja ha fitxat com a
primer ministre de Le Pen si guanya. I uns quants fillonistes poden
anar al sac de Le Pen. També vot de Melenchon –antiglogablització,
antisistema, rebuig al liberalisme de Macron-. I, sobretot, les
poques ganes de bona part de l’esquerra de votar Macron, o la
seguretat que serà elegit i que no val la pena anar a votar, i així
un no té càrrec de consciència. Aquesta confiança va provocar el
segon lloc de Le Pen pare al 2002. Poca broma, doncs
Macron no governarà.
Malgrat que el règim francès és presidencialista, la manca d’una
majoria estable a l’assemblea lliga les mans del president. I
Macron no té partit. A les eleccions legislatives, hi ha 577
eleccions, i el factor local –des del clientelisme a l’arrelament-
juga molt. El més probable, a més, és que siguin les eleccions amb
més triangulars que mai (tres o més candidatures a la segona volta)
i, per aquí, entrarà el FN. Això, o desistiments pactats. Però
els desistiments són una mena de coalició encoberta i, en tot cas,
un decantament. Cap a on es decantaran els candidats macronistes? I
els socialistes que sobrevisquin?
Macron és, certament, un
producte del sistema -ENA, Banca Rostchild- però això nio vol dir
que no pugui tenir raó en algunes coses. Aplicant allò de Joan
Fuster -puix parla català, vegem què diu- que sigui fill del
sistema no li treu raó en el diagnòstic d'una França
esclerotizada, amb un sector públic elefantiàsic i ineficient, i
necessitat de desempallegar-se d'una mica de grandeur i, si pot ser
-això ja ho dic jo- de jacobinisme. Per cert, que els més jacobins
de tots són Le Pen... i Melenchon.
I un apunt d'enveja. Fa
unes setmanes, força abans de la primera volta, vaig poder llegir le
Nouvel Observateur. Hi havia un extens dossier sobre Emmanuel Macron,
amb les seccions que hom pot esperar -economia, política exterior,
fiscalitat; també, i és important, una de medi ambient i canvi
climàtic- a més d'una llarga entrevista -quatre pàgines atapeïdes-
sobre literatura. Emmanuel Macron parlava de les seves lectures, de
com li va venir l'afecció a llegir, del mestratge de pares i de
docents, del sentit de l'escriptura, del paper de la ficció, de la
influència de determinats llibres, del paper de la literatura i del
pensament en la ideologia i en la cultura. Una delícia. Us imagineu
alguna cosa semblant aquí? Jo no.
Per començar, no tenim
revistes com le Nouvel Obs. Amb prou feines el Temps, que fa el que
pot, i para de comptar. I no sé si farien una entrevista semblant,
ni si les figures de la política aguantarien el tipus al mateix
nivell. Ni tampoc crec que el públic ho volgués o ho admetés com
un coneixement més per a saber com són les persones a les quals pot
votar. Que, a França, tampoc no deuen ser tants, però són prou
perquè les Nouvel Obs ho faci. Ja està bé.
imatge: una de les coses que surten a google imatges si cerques "Marine Le Pen" i "nazi". Ves per on.