diumenge, 30 d’abril del 2017

Notes franceses

Fa molt de temps que segueixo amb interès la política francesa. Si més no, a partir de les eleccions de 1978, en què va semblar que l’esquerra –eren els temps agònics del programa comú- podria conquerir la majoria. Després, ja va venir Mitterrand, i la immersió francesa va ser definitiva.

No cal dir, doncs, que estic seguint l’elecció presidencial francesa. Algunes notes sobre tot això:

Marine Le Pen pot guanyar. No som al 2002, en què el segon lloc de Jean-Marie Le Pen va ser un xoc, i va generar una mena de front anti Front, i va donar un 80% de vots a Chirac (el president de la Va república elegit amb més vots... i amb menys vots a la primera volta). El FN fa temps que ha maquillat les formes i ha buscat nous electorats i nous llenguatges. Amaga –no del tot- el racisme més extrem, l’antisemitisme, i les pulsions antidemocràtiques- i reforça la identitat, l’antiglogablització, i l’antisistema.

Pot guanyar vot de la dreta. Un candidat a la dreta de Fillon –sí, es possible- Nicolas Dupont-Aignan va treure gairebé 1.700.000 vots, i ja ha fitxat com a primer ministre de Le Pen si guanya. I uns quants fillonistes poden anar al sac de Le Pen. També vot de Melenchon –antiglogablització, antisistema, rebuig al liberalisme de Macron-. I, sobretot, les poques ganes de bona part de l’esquerra de votar Macron, o la seguretat que serà elegit i que no val la pena anar a votar, i així un no té càrrec de consciència. Aquesta confiança va provocar el segon lloc de Le Pen pare al 2002. Poca broma, doncs

Macron no governarà. Malgrat que el règim francès és presidencialista, la manca d’una majoria estable a l’assemblea lliga les mans del president. I Macron no té partit. A les eleccions legislatives, hi ha 577 eleccions, i el factor local –des del clientelisme a l’arrelament- juga molt. El més probable, a més, és que siguin les eleccions amb més triangulars que mai (tres o més candidatures a la segona volta) i, per aquí, entrarà el FN. Això, o desistiments pactats. Però els desistiments són una mena de coalició encoberta i, en tot cas, un decantament. Cap a on es decantaran els candidats macronistes? I els socialistes que sobrevisquin?

Macron és, certament, un producte del sistema -ENA, Banca Rostchild- però això nio vol dir que no pugui tenir raó en algunes coses. Aplicant allò de Joan Fuster -puix parla català, vegem què diu- que sigui fill del sistema no li treu raó en el diagnòstic d'una França esclerotizada, amb un sector públic elefantiàsic i ineficient, i necessitat de desempallegar-se d'una mica de grandeur i, si pot ser -això ja ho dic jo- de jacobinisme. Per cert, que els més jacobins de tots són Le Pen... i Melenchon.

I un apunt d'enveja. Fa unes setmanes, força abans de la primera volta, vaig poder llegir le Nouvel Observateur. Hi havia un extens dossier sobre Emmanuel Macron, amb les seccions que hom pot esperar -economia, política exterior, fiscalitat; també, i és important, una de medi ambient i canvi climàtic- a més d'una llarga entrevista -quatre pàgines atapeïdes- sobre literatura. Emmanuel Macron parlava de les seves lectures, de com li va venir l'afecció a llegir, del mestratge de pares i de docents, del sentit de l'escriptura, del paper de la ficció, de la influència de determinats llibres, del paper de la literatura i del pensament en la ideologia i en la cultura. Una delícia. Us imagineu alguna cosa semblant aquí? Jo no.

Per començar, no tenim revistes com le Nouvel Obs. Amb prou feines el Temps, que fa el que pot, i para de comptar. I no sé si farien una entrevista semblant, ni si les figures de la política aguantarien el tipus al mateix nivell. Ni tampoc crec que el públic ho volgués o ho admetés com un coneixement més per a saber com són les persones a les quals pot votar. Que, a França, tampoc no deuen ser tants, però són prou perquè les Nouvel Obs ho faci. Ja està bé.

imatge: una de les coses que surten a google imatges si cerques "Marine Le Pen" i "nazi". Ves per on. 




dijous, 27 d’abril del 2017

Revisió del POUM de Tarragona? (2)

Continuem amb el tema de què fer amb el POUM de Tarragona. A l’anterior apunt exposava algunes vies d’actuació que em semblen viables, relativament fàcils d’implementar, i eficaces. Hi ha, és clar, més opcions, com ara encarar de cop la revisió del POUM, no sé si sense mandra i sense por, però em sembla que sense coneixement del que significa això, però, en fi, cadascú és lliure  de proposar el que vulgui, al marge de les possibilitats i conseqüències.

Hi ha, però, una tercera possibilitat, que anomeno la possibilitat nuclear: que el POUM quedo derogat ipso facto. Això és possible? Doncs sí. I no remotament (però tampoc és una seguretat). Perquè nuclear? Perquè ho anul·la tot, i ens deixa en la intempèrie urbanística pràcticament sense avís.

Quan el POUM va ser aprovat definitivament, va ser objecte de diversos recursos, de tota mena. És una possibilitat que té tothom- la ciutadania, empreses, societat civil- si consideren que hi ha aspectes que vulneren la legalitat. Com que un planejament urbanístic –sobretot en una ciutat complexa com Tarragona- té molt elements, i com que tenim una normativa també complexa, no sempre clara, i de vegades contradictòria, és fàcil fer interpretacions segons les quals hi ha aspectes no legals. De fet, a més de fàcil, també és probable que sigui veritat. Fins aquí, doncs, la normalitat.

Alguns d’aquests recursos ja fa temps que duren –fins i tot pel peculiar sentit del temps que té la justícia- i podrien ser sentenciats aviat. I aquí tenim el risc. Darrerament, el Tribunal superior de justícia de Catalunya ha tombat uns quants POUM, alguns de poblacions mitjanes i grans. No ha tombat un aspecte concret –la regulació d’un sector, la classificació d’una finca, un article de la normativa- sinó tot el POUM, atenent el seu caràcter sistèmic. Això implica el retorn a la vigència del planejament general anterior, en el cas de Tarragona, el Pla general de 1995.

Podria passar, això, a Tarragona? La informació que tinc és que no és molt molt probable, però la possibilitat real existeix. Per tant, entenc que caldria estar preparat, amb mesures que, en part, van en la línia del que ja proposava.

Quan el TSJC tomba un POUM, la sortida més immediata per al període en què no es refà un nou POUM és regir-se per unes Normes transitòries que pot formular i aprovar, d’urgència, el conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat (és el que ha passat, fa molt poc, amb Mollet del Vallès). Crec que seria prudent que, des de l’Ajuntament, es treballés en aquest sentit, seleccionant les parts del POUM a mantenir i a reformular, de manera que el lapse entre la sentència i la promulgació de les Normes fos el més breu possible. Una feina, un material, que igualment servirien per encarar la inexorable –aleshores sí- revisió del POUM.

Ja entenc que això és una feina poc vistosa, per no dir poc rendible electoralment. És feina de formigueta, d’evitar danys, que sempre és menys agraït i públic que apagar focs, però em sembla que és la feina que cal fer, sobretot si es té voluntat de govern. Si només es té voluntat de fer proclames altisonants als diaris, aleshores no.    

dijous, 20 d’abril del 2017

Tarragona: revisió del POUM?

El debat urbanístic s'anima, a Tarragona. De resultes de la tramitació d'un pla polèmic, podem assistir al llançament de propostes, idees, ocurrències o el que sigui sobre aquesta qüestió. Benvingut sigui el debat, i encara més benvingudes siguin les dades i les reflexions, encara que això no és tan freqüent com caldria i com voldríem.

Ara veiem la reclamació d'iniciar la revisió anticipada del POUM, en base a les evidents disfuncions en les previsions sobre les quals va ser elaborat i la realitat actual. Sobretot -però no només- les demogràfiques, que s'han exemplificat en la distància entre les previsions de creixement que hi figuren -malgrat que el mateix POUM, en la seva memòria social, ja en fa una lectura restrictiva- i les previsions contingudes en un treball recent.

Hem d'iniciar ja la revisió del POUM? Anem per part. D'entrada, algunes dades.

El plenari de l'Ajuntament de Tarragona, en sessió de 14 de febrer de l'any 2000, va acordar sol·licitar l'autorització de la Generalitat per a la revisió anticipada del Pla general.

El passat 27 de desembre de 2016, la Comissió territorial d'urbanisme de Tarragona donava el seu vist-i-plau (i encara no del tot!) al traspàs del contingut gràfic del Pla d'ordenació urbanística municipal de Tarragona sobre la base cartogràfica oficial de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Aquest era el darrer serrell dels tràmits del POUM de Tarragona.

Setze anys, deu mesos, i tretze dies. Un calvari administratiu. Com per pensar-s'ho, de tornar a començar.

Vol dir això que no cal fer res? No ho crec així. Que el POUM necessita un bon repàs és evident, però no tinc tan clar que obrir ara el meló de la revisió sigui el més pràctic, sobretot si el que es pretén és parar algunes iniciatives previstes i en marxa. Especialment per això, perquè els tempos de la revisió no són compatibles amb aquest objectiu, quan es tracta de plans que ja han estat aprovats inicialment i que tenen difícil marxa enrere, tot i que poden –i jo crec que ho necessiten- ser modificats substancialment.

Pensem que la revisió no atura res fins a la suspensió de llicències, i encara aquesta només dura un any, passat el qual caldria aprovar inicialment el nou POUM (això a grans trets). I això, si volem realment un nou POUM, producte d’un bon coneixement de la ciutat i, d’una bona participació ciutadana, no és possible. Subratllo que parlo d’una “bona” participació ciutadana, que, per a ser útil, exigeix informació i un esforç per part de la ciutadania. Allò que José Fariña –un excel·lent professor d’urbanisme- diu: "La participación real solo se producirá cuando exista información fiable, imparcial y accesible. Y cuando los ciudadanos y ciudadanas puedan sentirse tan 'sabios' como los expertos". Això no s’improvisa. I menys difonent dades sense fonament com ara que a Tarragona hi ha 15.000 habitatges buits. Ja està bé de deixar anar xifres a la babalà.

La revisió del POUM és la solució aparentment fàcil i radical, però és més aviat un brindis al sol. Crec que reconduir l’actual situació urbanística a Tarragona es pot fer amb unes altres eines, menys vistoses, més reformistes, però també .-al meu parer- més possibles i per tant més efectives que no pas un titular brillant.

De fet, algunes d’aquestes eines ja les vaig apuntar aquí fa uns mesos (enllaç) i encara em semblen viables i convenients. Ho deia aquí  i en reprodueixo el més substancial:

“Primer. Identificar tots aquells aspectes del POUM més crítics, la modificació dels quals no suposi una revisió encoberta. Les revisions estan regulades per la llei i pel mateix POUM, però es permetem les modificacions. Això vol dir que seria factible estudiar aquelles parts del POUM que han quedat més desfasades i emprendre'n la modificació, en uns termes que no suposin la revisió. Es pot fer.

Segon. En paral·lel, revisar a fons el Programa d'actuació, a fi d'adequar-lo, fins on sigui possible, als nous escenaris econòmics i demogràfics. I evitar actuacions que, tot i que són escrupolosament legals, ja no són -o almenys no del tot- convenients.

Tercer. Començar a pensar, amb calma, la superació del POUM actual. No tant començar-ne formalment la revisió -ja arribarà quan calgui- com el procés de coneixement de la realitat (un procés que l'Ajuntament té pendent de fa molt de temps) de pedagogia sobre el que significa el planejament, de reflexió sobre el paper metropolità de Tarragona, i tantes coses que necessitem.”

En aquest procés d’informació, de coneixement i de pedagogia, caldria deixar clares unes quantes coses:

1. Que menys habitants no vol dir necessàriament menys necessitats d’habitatge. Cal veure l’estructura de la població i la tipologia de les llars. De vegades, menys habitants en nombre absolut pot voler dir més habitatges perquè es formen més llars.

2. Que les projeccions demogràfiques són això, projeccions, fetes a partir d’una situació donada i segons unes hipòtesis. L’any 2008 es van fer unes projeccions segons les quals Tarragona, al 2015, tindria entre 149.000 (hipòtesi baixa) i 162.000 (hipòtesi alta) habitants. Aquella projecció era dolenta i la d’ara és bona?. No. Les dues eren ben fetes, perquè ho eren a partir de la realitat existent, i aplicant metodologies contrastades, però que en cap cas –ni aleshores, ni ara, ni en un futur- són infal·libles. I que una xifra absoluta no és suficient per a treure conclusions, cal veure’n la composició.

3. Que els habitatges no són tots iguals, ni de dimensions, distribució, estat, equipaments o acabats, ni de situació, ni de preu. Si la gent no troba el que vol –o el que pot- a Tarragona, ho acabarà buscant a fora (i alimentant un model territorial poc sostenible) com ja està passant (ho podeu veure aquí) . Si l’oferta existent no és la que vol la demanda, continuarem tenint habitatge buit en oferta i una demanda insatisfeta.

4. Que hi ha una demanda retinguda per la crisi econòmica i pel procés d’ajustament dels preus de l’habitatge. Una millora de les condicions econòmiques –que tot i que insuficient i mal repartida, s’està donant- pot suposar una inflexió important (tot i que segurament passatgera).

5. Que els ritmes de l’urbanisme són diferents dels de la població. Ho hem pogut veure, a Catalunya, en aquests darrers anys: entre el 2000 i el 2009, la població estrangera a Catalunya s’incrementa en prop d’un milió de persones. Cap previsió urbanística –un pla parcial pot trigar deu o dotze anys entre ser previst en un planejament general i començar a rebre residents- pot seguir aquest ritme. La prudència aconsella estar preparat per a no escanyar la demanda, i ser flexible per adaptar-se. Confiar-ho tot a un planejament general és arriscat, i d'aquí l'interès i la conveniència d'estar a sobre del Progama d'actuació que permet modular els creixements.

6. Que la rehabilitació és necessària, i una bona sortida, però no és suficient. Cal rehabilitar habitatges, sens dubte, però també -i gairebé sobretot- cal renovar ciutat, que és molt més que els habitatges. Necessitem més ciutat per a funcionar com volem funcionar ara –en equipaments, en espais lliures urbans, en tipus d’habitatge- i això demana més espai per al mateix nombre de gent. I atenció: renovar ciutat vol dir expropiar i desallotjar, per desagradable que sigui (però de rehabilitació en vull parlar un altre dia més extensament).

En definitiva, que cal elevar el debat si volem que sigui útil. Feina rai.