Més d’un cop he escrit sobre la necessitat de
no precipitar-se, i també sobre la irritació, o escepticisme, o més coses –no
gaire positives- que em produeix l’abundància d’ultimàtums, de línies
vermelles, de sí o sí, i tot aquest bestiar. I val a dir que això que anomenem
procés és molt generós amb aquestes coses. Confirmant aquell diagnòstic que diu
que la política catalana, sector indepe, és ciclotímica, anem passat de
l’eufòria a la depressió en un moment.
Ara mateix, hem passat de l’eufòria post 21-D
a la depressió de la investidura interruptus, i ens anem tirant els plats pel
cap. Anem a pams, que hi ha moltes coses.
Sobre persones. La setmana passada, en una
xarxa social, vaig escriure un comentari que deia:
“Fa una mica més de dos anys, semblava que
s’enfonsava el món si no s’investia Mas com a president de la Generalitat. Al
final, pas al costat, un altre president, i no va anar malament. Ja sé que no
és el mateix fer un pas al costat que no que el TC + TS + Gobierno + aliats
pro-155 et facin la traveta, però una mica de tranquil•litat amb els debats
sobre les persones.”
Abans que algú ho interpreti malament,
m’apresso a deixar clar que crec que el president legítim –ara mateix, i des
del vint-i-tants d’octubre que el BOE el va destituir- continua essent Carles
Puigdemont. I que després del 21-D, tenint en compte els resultats
–majoria absoluta independentista al
Parlament, que és el que es votava- és ell qui ha de ser restituït a la
presidència. I que, en tot cas, aquesta decisió correspon únicament i exclusiva
al Parlament com a representant de la ciutadania de Catalunya. Si això no va
així –el Parlament decideix- les
eleccions han estat una trampa .
Dit això, la situació és la que és, i continua
l’amenaça. Amenaça de nous ostatges, per la via de re-empresonar els que ja tenien
i van deixar anar, o per la via de noves detencions. Amenaça de bloquejar la
situació i obligar a repetir eleccions, a veure si fan bo allò de “us obligarem
a votar fins que surti un resultat que ens agradi”. Ara mateix, hi una mena de
llimbs jurídic: no se sap si ha començat a córrer el termini per a unes noves
eleccions o no, ni si s’ha complert l’obligació que hi hagi un debat
d’investidura. Sobre tot plegat, algunes coses:
1. De la demanda/exigència que fa el bloc del
155 a Roger Torrent perquè proposi algú altre. Els haurem de recordar que la
proposta no és un caprici del president del Parlament. No proposa a qui li dóna
la gana, sinó a la persona que, escoltats els grups parlamentaris, està en
disposició de construir una majoria parlamentària. Els remeto a la situació
espanyola de la primavera del 2016, quan el rei no proposava ningú (i amb la no
gens negligible diferència que el president del Parlament té un mandat
democràtic, és clar).
2. Del veto –aparentment legal, i en tot cas
fàctic- a un candidat. Un veto a un candidat que es va poder presentar a les
eleccions, que està en plenitud de drets polítics –perquè no té cap condemna, i
la presumpció d’innocència que tants cops esgrimeix el PP en qualsevols dels
centenars de casos de corrupció també serveix per això- i que està avalat per
l’electorat i per una majoria parlamentària. Encara recordo com PP i C,s –tanto
monta monta tanto- el reptaven a presentar-se a les eleccions –“a que no te
atreves!”-. Aquest veto és un nyap jurídic i polític, i la cosa –perquè encara
no sé què és- que va dir el tribunal constitucional dissabte passat no
s’aguanta per enlloc.
3. De què fer. L’estómac aconsella plantar-se,
per allò que va dir el president del Parlament (que ni el tribunal ni la
vicepresi decideixen qui és el president de la Generalitat, i tot allò) però
sempre que l’estómac em demana una cosa crec que cal comptar fins a una xifra
alta, i repensar-s’ho. Quan es van convocar les eleccions, ja vaig escriure que
no havíem de caure en la trampa de dir que eren il·legítimes –que ho eren- i no
anar-hi, perquè això regalava les institucions als qui només les volen abolir
de fet. Que el govern espanyol i entorn devien tenir la intenció de provocar
més divisions del compte. Si aleshores no ens vam deixar enredar, no ho fem
ara.
4. Com?. Si alguna cosa hem fet sovint és
capgirar situacions amb enginy. Em costa de creure que no siguem capaços
d’imaginar fórmules que permetin començar a recuperar les institucions i no
posar en més perill els ostatges, i fer palesa la manca de llibertat per a
triar el president que volem, amb alguns matisos:
No em faig il·lusions d’una recuperació
completa de les institucions i de la capacitat d’usar-les amb plenitud
democràtica. Parlar de plenitud democràtica amb el càrtel del 155 –Gobierno, PP
i palmeros, Tribunal constitucional i els mariaxis del Suprem, etc- és una
ingenuïtat, i sabem que aquests trileros de la política adduiran el que sigui
per a continuar limitant, retallant, imposant, bloquejant, i tots aquesta verbs
que tant els agraden.
I, amb govern o sense, faran el que voldran
amb els ostatges. No tenim cap garantia –insisteixo, amb govern o sense- per
dir que els deixaran lliures, a casa, i tranquils. Per cert, tampoc no teníem
cap garantia –i ara s’ha vist- que el President podria tornar a casa sa i
estalvi si el votàvem. I això ja se sabia abans del 21-D. Millor no generar
falses expectatives.
Hi ha solucions. La que proposa Josep-Lluís
Carod-Rovira (la podeu veure aquí). O també que el Parlament voti una resolució expressant que
el president legítim és Carles Puigdemont, i denunciant la impossibilitat de
votar-lo per la pressió antidemocràtica de l’estat espanyol. Això no és
recurrible –o sí, que aquests ho recorren tot- i té força política i
institucional, i s’hauria de comunicar i fer valer al món.
5. Raó. Una afirmació feta fa uns anys, em
sembla que pel president Mas, em va sembla molt encertada: hem de carregar-nos
de raons. Les errades del procés, que n’hi ha unes quantes, han comptat sempre
amb la cooperació de l’estultícia de l’estat espanyol –i em refereixo estrictament
al càrtel abans esmentat-. Després de les poc glorioses jornades del 6 i 7 de
setembre, la brutalitat policial –i la brutalitat política subjacent, no ho
oblidem- ens van carregar de raó davant del món. Vam tenir una onada de
simpatia, i molta opinió pública –que és per on hem de treballar, per arribar
als poders- es va assabentar que existim i es va posar instintivament del
nostre costat. No tinc clar que ho aprofitéssim amb la atropellada proclamació del
27-O (ja ho vaig dir aquí, i ho reitero, que jo no era partidari de proclamar res
abans d’hora, que el que vull és el fet, no la proclamació). Ara podríem tenir –si
ho aprofitem- la simpatia de la cacera a l’home, de la lluita democràtica. Però
això demana una major capacitat de maniobra que la que tenim ara mateix. Més valdria
lluitar a la japonesa i aprofitar a favor nostra la força (bruta, mai millor
dit) de l’oponent.
6. Temps. Això va per llarg. A veure si ens en
convencem d’una vegada.