Notes sobre les eleccions municipals (3. Barcelona)

 

Barcelona va ser una altra de les sorpreses, no de les eleccions, sinó del després de les eleccions. La sorprenent majoria que va elegir l’alcalde, en una maniobra de darrera hora, assenyala moltes coses.

D’entrada ja vull deixar clar que l’argument de “la llista més votada” no em serveix. Tenim un sistema representatiu, en què es delega en unes persones que triïn qui ha d’encapçalar l’ajuntament, i això vol dir que assoleix l’alcaldia qui reuneix més suports. El dia que tinguem un sistema presidencialista, en què es vota directament l’alcaldia, ja en parlarem, però per ara res. A més, que llistes més votades que no governen n’hi ha un bon grapat, amb moltes i diverses majories, de manera que menys hipocresia.

Una altra cosa és si aquest sistema d’elecció és compatible amb la naturalesa del poder municipal, que es concentra en l’alcaldia (els regidors amb competències, les tenen per delegació de l’alcalde) però això és una altre debat, ara.

Què té, doncs, el cas de Barcelona que el fa diferent?

Per començar, que el dia abans -si no el mateix dia- era negat amb vehemència per part d’alguns dels executors. Sentir el segon de la llista dels Comuns afirmant que mai de la vida entrarien en una operació on també hi fos el PP, i veure el que va passar poques hores després, provoca vergonya; vergonya aliena, perquè ja es veu que pròpia, aquell individu, no en té.

És legítim pactar amb el PP? Tècnicament sí, i de fet el PSC ja va pactar el govern a Tarragona -i a veure què faran, aviat, aquí mateix- però no quan has dit per activa i per passiva que no ho faràs. I no diguem aquests escarafalls que Comuns/Podem han fet sempre envers els hereus de Convergència. Es veu que ser hereu del franquisme -el PP i Fraga, recordeu?- és menys greu que ser-ne de Jordi Pujol (tot i que han pactat en uns quants llocs, també).

Aquest és el pitjor paperot, els de Comuns/Podem, un paper de tonto útil, com es deia, i es el pitjor perquè no és el primer cop. La jugada, calcada, ja la van fer fa quatre anys, aquell cop amb aquell residu polític mal reciclat de Manel Valls. L’excusa aquella de “jo no hi he pactat, però m’han votat” no era creïble aleshores, i tampoc no ho és ara. I, de fet, és -i era- exactament la mateixa que va argüir C’s d’Andalusia, després de les eleccions del 2018. Recordem, força més votada, el PSOE; la suma PP-C’s no era prou per vèncer la suma PSOE-Podem, i aleshores VOX va votar a favor de la investidura del presidenciable del PP. Excusa de C’s? Exacte: jo no hi he pactat, però m’han votat”.

El pacte PSOE-Comuns/Podem-PP, a més, s’explica sobretot en clau espanyola i no catalana, i menys barcelonina. PSOE i PP van pactar en termes espanyols, per a poder presentar triomfants que han impedit un alcalde independentista -en Trias!!!!- és a dir que el PSOE compra -no és cap novetat- el discurs nacional espanyol, i creu que necessita fer-se perdonar haver tingut tractes amb indepes. O sigui, oficialitza el relat espanyol del PP. I després s’estranya de perdre eleccions... recordeu allò de l’original i la còpia.

El PP és el principal vencedor. Ho és perquè això blanqueja els pactes amb VOX i, sobretot, subordina el discurs nacional -nacional espanyol, és clar- del PSOE al PP. I que no tingui poder a Barcelona, li és igual. Mai n’ha tingut formalment, ni espera tenir-lo, però m’hi jugo un peix que més de quatre coses tiraran endavant, a Barcelona, amb la majoria PSOE-JxC-PP.

Perquè aquesta és l’altra, la pretesa naturalesa d’esquerres de l’alcaldia Collboni, que justifica la contorsió dels Comuns. Segur? Les propostes de Collboni i de Trias -de Trias sol, no del pacte Trias-ERC- per a Barcelona s’assemblen com dues gotes d’aigua, i només calia veure com dia sí dia també l’stablishment barceloní es mobilitzava per tots dos, especialment aquell poder fàctic que és la Vanguardia (no tot és l’Ana Rosa Quintana, aquí també tenim coses semblants). Fins i tot si, com és segur -algú en dubta?- i Comuns entra al govern de la ciutat, s’haurà d’empassar moltes coses (tot i que, de moment, els càrrecs els continuen tenint, que amb les coses de menjar no s’hi juga). Avui mateix, Collboni ja ha dit que, això del 30% del nou sostre per habitatge protegit, fora, que “desincentiva la inversió”.

Això serà la darrera etapa de la conversió dels Comuns en la pitjor Iniciativa (perquè n’hi va haver de molt bona, també). La més sectària, burocràtica, i creguda, la de “l’esquerra de debò”, la que es creu amb el dret de donar carnets de progressista, començant per ella mateixa com a mesura de totes les esquerres. Un sicari d’aquell corrupte que es deia Bettino Craxi va dir allò de “socialisme és el que fan els socialistes” en una mena de tautologia política. Aquí tenim una esquerra, que ho deu ser per designi diví i a perpetuïtat, que creu que esquerra és el que fa, sigui el que sigui.

Si algú es pensava que Trias era el principal damnificat de l’operació, s’equivoca. Qui hi surt perdent és, sobretot, la possibilitat d’una manera de fer política més honesta, més transparent, amb més respecte a l’electorat i a la paraula donada. Amplificat, a més, per la potència de Barcelona. La pretesa nova política s’assembla molt a la vella, i l’empitjora.

No anem gens bé.

(a la foto, els pares i mare de la criatura; els deixo cap per avall perquè s’ho mereixen)

Notes sobre les eleccions municipals (2. Ripoll)

 

Aquesta ha estat una de les sorpreses (dolentes) de les eleccions. A les eleccions al Parlament del 2021 vaig escriure:

“Per cert, aquella fantasmagòrica usurpació de les venerables sigles del Front Nacional de Catalunya, que també se situa a l’extrema dreta, ha obtingut uns miserables –per quantitat i per qualitat- 4.976 vots. El feixisme té nació, i no és la nostra.”

Doncs ja no ho puc dir amb aquesta rotunditat (per cert, el 2021, FNC va treure 37 vots, el 0.93%, a Ripoll).

Més a prop de casa, a la Masó, n’han tret 91, un 54.49%, i majoria absoluta. Poca broma.

Practicant ara una sociologia d’estar per casa, una de les coses que em preocupen d’això (més enllà, que no és poc, del fet que hi siguin) és que he observat una certa comprensió envers aquesta trepa. Als comentaris de les versions digitals dels mitjans, que, tafaner com soc, no deixo de mirar, hi he vist una alarmant benevolència (“diuen el que tots pensem”, “són coses sensates, ja era hora”) que, a més, identifico amb un sector molt concret (ja he dit que és sociologia d’estar per casa): als comentaris al diari Ara; com que sempre solen ser els mateixos comentaristes, amb perfils identificats pel diari, pots saber de què i com solen parlar; doncs bé, molts dels comentaristes benèvols formen part dels habituals no surrender, borrasistes, i companyia. De cap manera pretenc extrapolar-ho a tot el món de JxC, on conec gent molt decent i hi tinc amics (sovint, però, al marge de la política diària) però no deixa de preocupar-me. Correm el risc que, enlluernats amb l’estelada amb què s’emboliquen, hi hagi qui “comprengui” massa, i es produeixi allò que a França en van dir la lepenització dels esperits, que vol dir quan la dreta clàssica va començar amb allò de “jo no soc racista, però...”; és a dir, a comprar el discurs de l’extrema dreta. I ja han begut oli.

Paradoxalment, la presència d’una extrema dreta catalana reforça el que deia a l’apunt anterior, que és la normalització dels espais polítics. A Catalunya no som immunes al que passa arreu d’Europa, i si hi ha un retorn del feixisme, a nosaltres també ens toca, no som un reducte aïllat. Però si l’existència de VOX no qüestiona l’existència d’Espanya, o la “unidad” o el que sigui, no admeto que l’existència de feixisme català serveixi per desqualificar la totalitat de l‘independentisme i encara menys el món del catalanisme polític o la mateixa   nació catalana. L’existència d’un sistema de partits propi és senyal de normalitat com a nació, i això vol dir que també hi pot haver -quin remei!- escòria com aquesta.

Perquè, això que quedi clar, aquesta merda no la vull ni aquí ni enlloc. Són una porqueria impresentable, i se’ls ha de derrotar, aquí i arreu. Sense contemplacions.

I fer-ho de manera intel·ligent. A veure si deixem de fer-los propaganda amb accions en contra que els permeten victimitzar-se i aparèixer a les teles (a segons quines, que ja les coneixem) com a “perseguits por los radicales”. A veure si aquests “radicales” aprenen unes quantes lliçons de primer de propaganda, o a veure si deixen d’estar infiltrats per provocadors. Una cosa i l’altre serien senyals de maduresa, que ja toca.

Però també entendre, no l’extrema dreta, sinó l’electorat. Si hi ha una part significativa de la població que és sensible a aquest missatge i els vota, és que hi troba respostes; equivocades, però respostes. I, per tant, hem de saber respostes a què, i donar alternatives. I això no passa per aquesta superioritat moral amb què funcionen algunes soi-disant esquerres “de debò” ni amb paternalismes estúpids. Sempre he pensat que és molt significatiu que una part d’aquest vot s’obté en espais on, fins aleshores, les esquerres eren majoritàries (l’exemple més clar és França i el FN; hi ha un magnífic llibre, l’Archipel français, que en part tracta això; en vaig parlar AQUÍ). També passa –insisteixo, en part- aquí. Per què passa això? Per què alguns –no tots, però prou per a ser significatiu- votants d’esquerres fan confiança a l’extrema dreta? El rebuig, dir que s’equivoquen, el paternalisme perdonavides, o ignorar-los no serveix. Hi ha problemes específics, amb preteses solucions fàcils –que no ho són, això està clar- i cal donar explicacions i solucions realistes, i fer-ho sense comprar el plantejament inicial (no em resisteixo a posar l‘antecedent: quan el flamant alcalde de Tarragona –ai!- s’arrenglerava amb els opositors al projecte de la Ciutat Residencial de Tarragona, estava avalant el marc mental, el relat, de l’extrema dreta: els mena són un perill, i no els volem aquí. I el mal ja està fet).

Sóc conscient que no és fàcil, que fa perdre vots –sobretot si es fa malament- però motiu de més per a fer-ho molt bé. El veritable cordó sanitari –que també s’ha de fer- no és (o no és només) no votar-los res; és, sobretot, aïllar-ne aquestes idees i discursos, i la millor manera és demostrant que es tenen solucions millors als problemes reals i no als inventats d’aquesta trepa.

Tenim molta, molta, feina.

(la imatge no està mal posada; aquesta trepa els poso cap per avall)

In memoriam, Quim Vendrell

 

Ens ha deixat, massa d’hora, en Quim Vendrell, tarragoní polifacètic, fotògraf, per sobre de moltes coses, responsable de les edicions del Port de Tarragona, tarragoní militant, i amb una llarga trajectòria política i sindical.

Va ser en aquesta llunyana faceta sindical que el vaig conèixer; aleshores ell a la Banca Catalana de la Rambla Nova, en una opció sindical més catalanista que sindical. Vam fer el que vam poder que, per part meva, no va ser gran cosa, ho reconec, però sí una bona relació personal, amb l’enyoradíssima Gemma i ell.

Més endavant, vam coincidir uns quants anys militant en l’esquerra nacional, i fent feina de segona fila. A la vegada, i en la seva faceta de fotògraf -d’excel·lent fotògraf- va fer algunes de les fotos que il·lustraven l’autoedició que vaig fer dels meus articles, una edició impecable a mans del també enyorat Lluís Miquel. Veritablement, unes edicions de luxe per les mans i el talent que les van fer.

Sé que aquests darrers anys col·laborava en les tasques de socialització en català per a nouvinguts, una feina imprescindible en clau ciutadana, que va molt més enllà -tot i que també- de l’extensió de l’ús social del català.

Malgrat que és una expressió molt usada, pel seu origen li escau especialment: que la terra et sigui lleu, Quim. 

Notes sobre les eleccions municipals (1. De l'independentisme)

 

El resultat de les eleccions municipals ha estat presentat, de forma general, com una ensopegada per a l’independentisme, i especialment per a ERC, amb l’afirmació que ha perdut 300.000 vots. Això, realment, són dades objectives, i dissimular-les seria un error. Però el que sí es pot fer és contextualitzar. No per relativitzar o ignorar, sinó per entendre millor.

D’entrada, els resultats electorals es comparen amb les eleccions immediatament anteriors del mateix cicle (municipals amb municipals, europees mb europees..) però seria bo veure també -també, no només- períodes més amplis. Així ens adonaríem que les eleccions municipals més anòmales van ser les del 2019, en termes de participació, que va ser del 64.81% a Catalunya. Les del 2023 van tenir una participació del 55.55%, nou punts per sota... però en la mitjana habitual, com al 2015 (58.52%) al 2011 (55.01%) al 2007 (53.88%) al 1999 (55.87%) o al 1991 (57.74%). Les excepcions, a més del 2019? Doncs el 2003 (i no gaire, un 61.47%) i el 1995 (64.77%) a més de les tres primeres (1979, 1983 i 1979; que, tot i això, van tenir un mínim de 61.46%). És a dir, que el 2019 van ser les terceres eleccions amb la participació més alta.

Podria fer més malabarismes aritmètics (sobre a on i quants vots puja i baixa cadascú) però s’acabaria assemblant a aquelles nits electorals impossibles -i, val a dir-ho, cada cop menys freqüents- en què tothom guanyava.

Ara bé, em semblen interessades algunes interpretacions, més que res per generalistes. Creure que tot el vot independentista que s’ha quedat a casa (que és bàsicament el que ha passat, una part no ha anat a votar altres opcions, tot i que caldria anar cas per cas, que cada poble és un món) ho ha fet pels mateixos motius i intencions em sembla una temeritat, i, molt sovint, un escombrar cap a casa. Podríem parlar d’unes altres patacades importants (ERC ha perdut el 36% dels vots del 2019, però els més purs dels purs de l’independentisme d’esquerres n’han perdut un 24%, que no és poca cosa, i un 43% des del 2015). Però no.

I això ens porta a una altra reflexió, més de fons, que és aquesta voluntat de parlar de l’independentisme com una sola cosa, homogènia, en bloc. Això és situar l’independentisme fora de la normalitat; és dir que, per una banda, hi ha els partits “normals”, amb diferències de model de ciutat, de pràctica de govern, de fonaments teòrics (quin tip de riure, si demanéssim tot això seriosament a segons quins partits!)  i, per l’altra, els independentistes, que no juguen aquesta lliga. Això és veu molt bé en la informació (sic) que solen presentar mitjans com ara la Vanguardia o el Periódico (parèntesi: Pablo Iglesias, persona que crec que té un bagatge molt més sòlid que molt del personal polític que corre per la política catalana i espanyola, porta un temps denunciant la parcialitat escandalosa de determinats mitjans contra l’esquerra; també caldria examinar la parcialitat, menys barroera però no menys efectiva, des d’una suposada progressia contra l’independentisme). Continuo: què fan aquells mitjans? Presentar l’independentisme com un tot i, quan hi ha divergències -inevitables, en formacions polítiques diferents i amb models de país i fonaments ideològics diferents- aleshores és una olla de grills, estan dividits, etc. En canvi, PP i PSOE poden discrepar però no llegireu mai que “el constitucionalismo (sic) està dividido”. Per  no parlar quan algú d’un suposat entorn indepe diu alguna barbaritat (sobretot a les xarxes) contra algun personatge més o menys espanyolista (o unionista, o constitucionalista; poseu l’adjectiu que vulgueu). Aleshores es parla del “linxament indepe contra xxx”. Heu llegit mai que el linxament contra un indepe -que n’hi ha, i tant si n’hi ha, a les xarxes!- sigui presentat com “atac de l’espanyolisme etc contra xxx”? No, és clar. Perquè aleshores, si en parlen, té nom i cognoms, no és un tot.

Aquesta és una imatge que perjudica l’independentisme, perquè l’expulsa de la normalitat, i no hi hauríem de caure, com tampoc no hauríem de caure en pensar que és un món homogeni, que tothom pensa igual i actua igual. De fet, amb segons qui, em molesta molt que m’hi afegeixin. Parlem d’això, a l’apunt següent.