Notes sobre les eleccions municipals (3. Barcelona)

 

Barcelona va ser una altra de les sorpreses, no de les eleccions, sinó del després de les eleccions. La sorprenent majoria que va elegir l’alcalde, en una maniobra de darrera hora, assenyala moltes coses.

D’entrada ja vull deixar clar que l’argument de “la llista més votada” no em serveix. Tenim un sistema representatiu, en què es delega en unes persones que triïn qui ha d’encapçalar l’ajuntament, i això vol dir que assoleix l’alcaldia qui reuneix més suports. El dia que tinguem un sistema presidencialista, en què es vota directament l’alcaldia, ja en parlarem, però per ara res. A més, que llistes més votades que no governen n’hi ha un bon grapat, amb moltes i diverses majories, de manera que menys hipocresia.

Una altra cosa és si aquest sistema d’elecció és compatible amb la naturalesa del poder municipal, que es concentra en l’alcaldia (els regidors amb competències, les tenen per delegació de l’alcalde) però això és una altre debat, ara.

Què té, doncs, el cas de Barcelona que el fa diferent?

Per començar, que el dia abans -si no el mateix dia- era negat amb vehemència per part d’alguns dels executors. Sentir el segon de la llista dels Comuns afirmant que mai de la vida entrarien en una operació on també hi fos el PP, i veure el que va passar poques hores després, provoca vergonya; vergonya aliena, perquè ja es veu que pròpia, aquell individu, no en té.

És legítim pactar amb el PP? Tècnicament sí, i de fet el PSC ja va pactar el govern a Tarragona -i a veure què faran, aviat, aquí mateix- però no quan has dit per activa i per passiva que no ho faràs. I no diguem aquests escarafalls que Comuns/Podem han fet sempre envers els hereus de Convergència. Es veu que ser hereu del franquisme -el PP i Fraga, recordeu?- és menys greu que ser-ne de Jordi Pujol (tot i que han pactat en uns quants llocs, també).

Aquest és el pitjor paperot, els de Comuns/Podem, un paper de tonto útil, com es deia, i es el pitjor perquè no és el primer cop. La jugada, calcada, ja la van fer fa quatre anys, aquell cop amb aquell residu polític mal reciclat de Manel Valls. L’excusa aquella de “jo no hi he pactat, però m’han votat” no era creïble aleshores, i tampoc no ho és ara. I, de fet, és -i era- exactament la mateixa que va argüir C’s d’Andalusia, després de les eleccions del 2018. Recordem, força més votada, el PSOE; la suma PP-C’s no era prou per vèncer la suma PSOE-Podem, i aleshores VOX va votar a favor de la investidura del presidenciable del PP. Excusa de C’s? Exacte: jo no hi he pactat, però m’han votat”.

El pacte PSOE-Comuns/Podem-PP, a més, s’explica sobretot en clau espanyola i no catalana, i menys barcelonina. PSOE i PP van pactar en termes espanyols, per a poder presentar triomfants que han impedit un alcalde independentista -en Trias!!!!- és a dir que el PSOE compra -no és cap novetat- el discurs nacional espanyol, i creu que necessita fer-se perdonar haver tingut tractes amb indepes. O sigui, oficialitza el relat espanyol del PP. I després s’estranya de perdre eleccions... recordeu allò de l’original i la còpia.

El PP és el principal vencedor. Ho és perquè això blanqueja els pactes amb VOX i, sobretot, subordina el discurs nacional -nacional espanyol, és clar- del PSOE al PP. I que no tingui poder a Barcelona, li és igual. Mai n’ha tingut formalment, ni espera tenir-lo, però m’hi jugo un peix que més de quatre coses tiraran endavant, a Barcelona, amb la majoria PSOE-JxC-PP.

Perquè aquesta és l’altra, la pretesa naturalesa d’esquerres de l’alcaldia Collboni, que justifica la contorsió dels Comuns. Segur? Les propostes de Collboni i de Trias -de Trias sol, no del pacte Trias-ERC- per a Barcelona s’assemblen com dues gotes d’aigua, i només calia veure com dia sí dia també l’stablishment barceloní es mobilitzava per tots dos, especialment aquell poder fàctic que és la Vanguardia (no tot és l’Ana Rosa Quintana, aquí també tenim coses semblants). Fins i tot si, com és segur -algú en dubta?- i Comuns entra al govern de la ciutat, s’haurà d’empassar moltes coses (tot i que, de moment, els càrrecs els continuen tenint, que amb les coses de menjar no s’hi juga). Avui mateix, Collboni ja ha dit que, això del 30% del nou sostre per habitatge protegit, fora, que “desincentiva la inversió”.

Això serà la darrera etapa de la conversió dels Comuns en la pitjor Iniciativa (perquè n’hi va haver de molt bona, també). La més sectària, burocràtica, i creguda, la de “l’esquerra de debò”, la que es creu amb el dret de donar carnets de progressista, començant per ella mateixa com a mesura de totes les esquerres. Un sicari d’aquell corrupte que es deia Bettino Craxi va dir allò de “socialisme és el que fan els socialistes” en una mena de tautologia política. Aquí tenim una esquerra, que ho deu ser per designi diví i a perpetuïtat, que creu que esquerra és el que fa, sigui el que sigui.

Si algú es pensava que Trias era el principal damnificat de l’operació, s’equivoca. Qui hi surt perdent és, sobretot, la possibilitat d’una manera de fer política més honesta, més transparent, amb més respecte a l’electorat i a la paraula donada. Amplificat, a més, per la potència de Barcelona. La pretesa nova política s’assembla molt a la vella, i l’empitjora.

No anem gens bé.

(a la foto, els pares i mare de la criatura; els deixo cap per avall perquè s’ho mereixen)