dilluns, 22 de juny del 2015

La comarca del Baix Gaià

El nou govern d'Altafulla ha posat sobre la taula la comarca del Baix Gaià. Per ser exactes, l'acord de govern diu literalment:

“Des del Govern de l’Ajuntament es treballarà, conjuntament amb els municipis del Baix Gaià, en la constitució d’una Taula de Càrrecs Electes del Baix Gaià, per estudiar la possibilitat de la creació d’una comarca pròpia que vetlli pels interessos del nostre territori.“

Queda clar, doncs, que per ara es tracta només d'estudiar-ho, i de fer-ho a partir dels càrrecs electes, és a dir, dels qui han obtingut la confiança de l'electorat. No estem, doncs, davant de cap diktat, ni de cap fet consumat, ni tan sols d'una proposta concreta. Només el compromís d'estudiar-ho.

Lamentablement, la urgència mediàtica i la simplicitat ho han traduït en una mena d'alarma com si la comarca s'hagués de constituir demà passat. I el principal mitjà de comunicació escrit diari que tenim per aquí ja ha fet una mena de sondeig a alcaldes -aquests càrrecs electes- i forces vives (que no sap quina força tenen, ni si són gaire vives) a veure què els sembla. I, majoritàriament, la resposta és negativa.

Això no ens ha de sorprendre en l'actual clima de crítica indiscriminada a tota política, on tot el que és institucional es veu com una cova de lladres. Però seria una llàstima tancar el tema d'aquesta manera, en fals, i sense parlar-ne una mica més.

La discrepància amb la nova comarca -a banda que, com hem vist, de moment només es proposa estudiar-ho- es basa en dues qüestions. Per una banda, que no cal augmentar el nombre d'ens amb una nova entitat local. Per l'altra, la inexistència de raons històriques.

És cert que històricament no hi ha cap entitat local o cap institució pública singular del Baix Gaià. El mateix podem dir, és clar, del Tarragonès, que se'l van inventar a la Ponència de la divisió territorial del 32, i que ara sembla que sigui de tota la vida. O l'Alt Camp, tres quarts del mateix. O el Gironès. I més que en podríem trobar.

Ara bé, ha de ser determinant un antecedent històric per a crear o no una nova comarca? En tinc els meus dubtes. Crec que l'existència d'antecedents -que no poden ser comarcals, perquè mai no hi havia hagut una institucionalització comarcal- és un element a tenir en compte. Per exemple, en el cas del Moianès -Moià va ser sots-vegueria i alcaldia major- que surt proposat en nombroses divisions comarcals (vegeu l'exhaustiu estudi de Jesús Burgueño “Història de la divisió comarcal”, ed. Rafael Dalmau, 2003). o en altres casos, generalment més amplis, com el Penedès, Osona o la Cerdanya. O el Camp de Tarragona, per cert.

D'acord, doncs, amb tenir en compte la història, però no a deixar que ens determini inexorablement. I menys en l'organització territorial, que ha de ser un element viu, al servei de la gent, i no una estructura momificada. El país, la societat, la gent, la manera de viure, de treballar, de relacionar-se, és canviant. El país no és el mateix ara que al 1932, quan es va fer la divisió comarcal que, llevat de petits canvis, encara tenim (i això sol ja seria prou per a replantejar-se moltes coses). Si els canvis haguts han fet que tinguem una entitat metropolitana a 36 municipis barcelonins, inexistent a la divisió del 32, podria ben bé aconsellar -o no- que hi hagués una comarca del Baix Gaià. No ens hi neguem, doncs, d'entrada.

I això em porta a l'altre motiu de discrepància, que és la crítica -raonada, que consti- a l'excés de nivells administratius i d'aparells institucionals. Crec que, ara per ara, el Baix Gaià no té lloc en l'actual sistema d'organització territorial, en l'actual disseny -institucional, competencial- de les comarques. Però potser que penséssim si aquest disseny és el que ens convé.

Recordo haver sentit dir, a l'Alcalde de Moià Dionís Guiteras, que un alt responsable del món local li deia que l'antecedent del consell comarcal del Moianès -el Consorci- era el que haurien de ser les comarques, fent referència a l'alt grau d'integració i de servei que havia assolit el Consorci. Penso que un dels factors d'èxit, que valdria la pena estudiar i intentar estendre, era el també alt grau d'integració i d'homogeneïtat del Moianès. Es tracta d'una comarca mes petita, més cohesionada, amb necessitats molt semblants entre tots els seus municipis, i que -almenys fins ara- s'havia centrat en la prestació de serveis i no en fer del consell comarcal una mena de parlament local.

Aquest model de comarca, adequat per a bona part del territori de Catalunya, és el model que podria tenir sentir per al Baix Gaià: un territori més cohesionat, més uniforme, i que ja ara té algun servei comú (l'ABS Baix Gaià, el consorci turístic, etc). Una comarca que no es veuria desnaturalitzada per l'enorme pes de la ciutat de Tarragona que, per altra banda, no necessita per res el Consell comarcal.

Per tant, potser no és el Baix Gaià el que falla, sinó el model d'organització comarcal vigent, i amb un altre model no generalitzat, no uniforme, amb comarques -on n'hi hagi d'haver- més reduïdes, més homogènies, tindria tot el sentit.

I, posats a treure nivells, que cal, pensem que també se'n poden treure per dalt.

(la imatge: mapa possible del Baix Gaià, d'elaboració pròpia)




dilluns, 15 de juny del 2015

Himnes i xiulets

La xiulada de l'himne espanyol de fa unes setmanes té antecedents llunyans. Aquí transcric la versió que ens en dóna Josep M. Francès al seu llibre “Memorias de un cero a la izquierda”.

Magnífica, de ser certa -i no té perquè no ser-ne- la reacció del públic per a desgreuge de la banda anglesa. I pagaria per veure la cara que va posar el director de la banda.

“Este año de 1925 el Club barcelonés ha conseguido calzarse el campeonato de España en Sevilla, lo cual motiva un partido de homenaje en les Corts, contra el Júpiter, campeón de segunda Liga. Como se halla en el puerto una escuadra inglesa los marineros juegan un encuentro preliminar contra un combinado barcelonista y la banda inglesa de a bordo aparece en el centro del campo dispuesta a interpretar algo de música. Los pobres britanos, creyéndolo de cajón atacan los primeros compases de la Marcha Real. Escuchar esto y llevarse veinticinco mil espectadores la mano a la boca para reprimir un psss... despectivo fue todo uno. Pero el disimulado siseo, multiplicado por tantos millares se convirtió en un ruido como de vendaval. Los marineros debieron quedar estupefactos ante un pueblo que bufaba su himno nacional. Ellos ignoraban las interioridades ibéricas y que Cataluña cuenta con un himno propio, a la sazón prohibido... No sabían de dictaduras ni nada de eso.... Terminaron, con todo, la pieza, y a continuación nos ofrecieron el God save the king. El público, como queriendo desvanecer un posible agravio de los músicos navales, acogió con una ovación estruendosa el himno nacional inglés, lo que sin duda debió desconcertar todavía más a la banda... “¿Quien es capaz de comprender a los españoles?” se preguntarían desde el director al bombo, no sabiendo de la misa la mitad.”

(foto: la guàrdia civil vigilant el camp de les Corts el gener de 1925. Extreta de www.footballcitizens.com)



diumenge, 14 de juny del 2015

Noves maneres de perdre el temps i crear-se problemes que no tenim

Superada la ressaca electoral i de pactes, sembla que l'independentisme, en la seva vessant més il·luminada, ha trobat noves maneres de gastar energies i d'enemistar-se -encara més- amb seu principal enemic, que és el mateix independentisme. Espero que tot plegat sigui foc d'encenalls, però segur que, per poc que sigui, serà una pèrdua de temps i d'energies.

La victòria per la mínima de Barcelona en Comú, i en especial la seva relació amb l'independentisme (això de “procés” no m'agrada gens, encara que s'ha imposat i és impossible no usar-lo, ni que sigui per comoditat) ha desfermat tota mena de discursos. I, entre aquests, els discursos que qüestionen si Ada Colau -perquè s'hi personalitza del tot- és o no és independentista, si és una mena de cavall de troia de l'espanyolisme, si l'hem de sumar a no sé quin bàndol, si se l'ha de combatre... En fi.

D'entrada he de dir que aquesta concepció gairebé religiosa de l'independentisme (o del sobiranisme, o del procés, o com en vulgueu dir) em sembla gairebé obscena. Han sortit tot d'opinants negant o atorgant carta de naturalesa independentista, encara no sé amb quina autoritat. Es pregunten “si hi creu de debò” o no. I alguns anatemitzen qualsevol força política indepe que es presti a parlar-hi o -horror!- a pactar-hi alguna cosa.

Anem a pams. Jo no sé què pensa Ada Colau sobre tot això, però si ho volem saber, potser que li ho preguntem. Però el més important és què pensa el seu electorat, que són uns quants més, i dubto que hi hagi una posició monolítica, de la mateixa manera que no hi és en les altres forces. Hi deu haver moltes opinions i molts matisos.

Però el que tinc molt clar és que, dels darrers resultats electorals, del 9-N, i de les enquestes -això darrer amb moltes precaucions- no sembla que l'independentisme baixi, però tampoc no puja gaire, i es continua movent en un quaranta-i-tants per cent. Déu-n'hi-dó, però no prou. Per guanyar, de manera incontestable, cal una mica més. I d'on ha de sortir aquest “una mica més?”. Evidentment només pot venir dels que no hi són, això cau pel seu propi pes. Els que no hi són, són en un altre lloc. I quins altres llocs hi ha, a més de l'abstenció (que també ens ho hauríem de fer mirar)? Doncs queden el PP, el PSC, C's.... i el magma IC, Podemos, Barcelona en Comú, i tot això.

Aquest 10% que sembla que falta vindrà abans del bloc PP+PSC+C's? Ho dubto molt. Veig molt més recorregut a l l'altre bloc, però dubto que sumem ningú si ens dediquem a dir-los el nom del porc, i els assenyalem com l'enemic. Això només els empenyerà a l'altra banda. Per convèncer, cal seduir, i això no es fa a garrotades. De manera que, keep calm, i parlant la gent s'entén.

I una altra mini-polèmica -i espero que més mini que polèmica- apunta amb la fórmula de jurament dels regidors. D'entrada, he de dir que això dels juraments, i dels honors, i aquesta retòrica, em sona a drama calderonià, i a allò del “si no lo hicieres, que Dios os lo demande” que sentíem al telediario a principis dels setanta. Crec que en una societat democràtica, qui passa comptes és l'electorat amb el seu vot, i això dels juraments i promeses és un anacronisme. Però, si s'ha de fer, no ho compliquem més. La fórmula aquella de l'imperatiu legal ha servit per treure's de sobre una nosa formal, i ningú ha dubtat del compromís i de la no submissió de centenars de persones en parlaments i ajuntaments. Calia, doncs, inventar-se una fórmula barroca, grandiloqüent i ampul·losa, per a continuar fent -ara amb més gent, afortunadament- el que ja es feia?

De moment ha servit perquè aquests que diuen que només s'ocupen del que realment preocupa a la gent ja amenacin amb batalles legals i intentin inhabilitar aquests regidors. No sé si ho aconseguiran, però ens faran perdre el temps. I, si ho aconseguissin, perquè de més verdes en maduren, què hi haurem guanyat? Uns quants màrtirs? El martirologi simbòlic català indepe té overbooking, i no és gaire útil. Més m'estimo un regidor indepe demostrant que és un bon gestor -al govern o a l'oposició- que una víctima més, en aquest cas de foc amic o d'haver-lo enviat a una missió absurda.


A veure, doncs, si ara que tenim una posició de força, deixem de fer ximpleries.  

(la imatge és la promesa del regidor Pau Ricomà, d'ERC, a l'Ajuntament de Tarragona, extreta del seu facebook. Pau, no em denunciaràs per això, oi?) 

divendres, 5 de juny del 2015

Una mica més de BCN World. Qui mana?

La notícia del dia és la definitiva retirada de Veremonte de tota l’operació abans anomenada BCN World i que ara no té nom. Recordem que fa uns mesos Veremonte es va retirar del seu paper impulsor de la totalitat del projecte i es va limitar a ser soci de Melco i de Hard Rock Cafe per a dues llicències de casino.

No vull repetir-me, però ja he dit força cops que Veremonte sempre m’havia fet la impressió d’empresa poc seriosa, més venedora de fum que no pas promotora de realitats i coneixedora del que suposa realment una promoció d’aquest tipus. Clar que potser el que passa és que ha fet bé el que sap i volia fer d’entrada, que és aixecar una expectativa, cobrar per aquesta expectativa, i ja us ho fareu.

En tot cas, l’escenari actual reforça el criteri que ja vaig exposar aquí en el sentit que la Generalitat assumeix un paper cada cop més director (de fet, sempre ha tingut la darrera paraula, però ara es fa més evident). Què vol dir això? Doncs que si, fins ara, podia excusar-se –i això és molt relatiu- amb les exigències de Veremonte –sola o en companyia d’altres, que és una fórmula que surt sovint al Codi Penal- per al PDU, aquest condicionant va perdent pistonada a mesura que hi ha menys agents i més especialitzats. L’escenari actual és de tres ressorts, la meitat dels sis pretesos –i això sembla indicar un cert realisme sobre les possibilitats del mercat- i això s’hauria de traslladar al Pla director en termes d’edificabilitat, alçades, etc.

És clar, això posa de manifest una part del projecte que, si no amagada, ha anat passant desapercebuda i que ningú no ha justificat mai, que és el manteniment –fins i tot increment- de la promoció residencial (qui vulgui saber-ne més coses, només ha de repassar en aquest blog tot el que du l’etiqueta BCN World).

L’operació turística –i ara no entra a jutjar-la- sembla que va endavant per si mateixa. NI Melco, ni Peralada, ni Hard Rock Cafe tenen cap relació amb promocions residencials, el seu interès és el de ressort + casino. Les llicències  demanades són completament independents de qualsevol promoció residencial. I l’experiència de Port Aventura –i un mínim coneixement del territori- ens ensenya que una oferta de milers d’habitatges de segona residència a la zona és inviable, i innecessària per a l’èxit de l’operació.

Aleshores, perquè aquest interès per a mantenir i incrementar l’oferta residencial a la zona?. En termes econòmics, el que dóna valor és la possibilitat o no de l’aprofitament, i a on es vincula aquest aprofitament. L’escenari que sembla que ens vulguin plantejar és: per una banda, la banana amb els ressorts, que se segrega de l’actual CRT, i es valora –opció de compra- en 110.000.000€; per una altra banda, la resta del CRT, que continua en les mateixes mans, i que manté usos i edificabilitats de tipus turístic i residencial, i que no és objecte de venda.

Qui decideix si això va així o no és el PDU, és a dir, la Generalitat. Però no té cap obligació de fer-ho, si no vol, ni tan sols derivada del contracte d’opció de compra (perquè, si la Caixa considera que no es compleixen les condicions pactades –per exemple en el contingut del PDU- el que queda sense efecte es una opció de compra que l’Incasol ja no pensava executar, és a dir, res de res).

La Generalitat, doncs, podria optar perfectament per limitar l’aprofitament de tot el CRT als tres ressorts que semblen viables, i deixar la resta com espai lliure sense aprofitament. I la Caixa, aleshores, hauria de repercutir el preu de tot –és a dir, el que deixa de guanyar- allí on hi ha aprofitament. Que és el que passa en totes les promocions, que els costos totals –d’adquisició de sòl, de gestió, d’urbanització, i el benefici- es repercuteixen sobre el que és objecte de venda. Això és mercat.

I si la Caixa no està d’acord amb aquest PDU –que és molt legítim- es pot quedar com està, és a dir, amb l’ordenació i l’edificació actualment vigents. Ara mateix, si volgués, ja podria edificar 2.477 habitatges perquè els plans parcials estan aprovats, i la urbanització és feta. Si no ho ha fet, si no ha funcionat fins ara, ni tan sols amb l’esquer de Port Aventura, què li fa pensar que funcionarà més endavant amb l’esquer dels casinos?. Ens ho podria explicar? Perquè, en tot aquest debat, mai no ha piulat. Ha deixat que Veremonte i la Generalitat vagin dient coses, però el principal interessat, i el qui pot treure més profit i que condiciona més el PDU, no ha dit mai ni ase ni bèstia.


Com ha dit el conseller Puig, ara els operadors podran negociar directament amb la Generalitat. Això és una responsabilitat més gran, i seria bo saber com la pensen exercir. Qui ha de manar en el PDU i, per extensió, en l’ordenació territorial és el sector públic i l’interès general. I els particulars s’hi han de subjectar. 

(la imatge és la de sempre; ja és com una etiqueta, i em fa mandra buscar-e una de nova, tot i que no s'assembla en res al que hi ha ara)

dijous, 4 de juny del 2015

quatre números electorals, i a veure què passarà

Els malalts de la política ho passem de conya comptant vots i escons i comparant resultats. En aquesta darrera tongada electoral, sembla que s'interpreta que Ciudadanos -que és com se diu a les espanyes, on estaria bé que fes pedagogia d'aquest bilingüisme que sempre exigeix per aquí- s'ha consagrat com a frontissa i amb aspiracions de partit gran.

Potser sí, però la història recent ens ensenya que això no està tan clar. Ara fa 28 anys, un partit nou, centrista, trencador, i amb bona imatge, el Centro Democrático y Social, va treure, a les eleccions municipals, 1.902.293 vots, i 5.952 regidors. Ara, Ciudadanos ha tret 1.467.663 vots i 1.527 regidors.

I, a les eleccions als parlaments de 13 comunitats autònomes, el CDS va arribar a tenir uns resultats millors que ara Ciudadanos. Vegeu el detall:



CDS 1987
Ciudadanos 2015

vots
escons
vots
escons
Aragó
65.406
6
62.406
5
Astúries
106.155
8
38.197
3
Balears
34.046
5
25.317
2
Canàries
130.297
13
53.981
0
Cantàbria
19.370
2
22.165
2
Casyilla y León
278.253
18
138.926
5
Castilla-la Mancha
98.539
4
94.626
0
Extremadura
73.554
8
27.833
1
la Rioja
15.640
4
17.138
4
Madrid
403.440
17
383.874
17
Múrcia
60.346
3
79.057
4
Navarra
20.978
4
9.826
0
País Valencià
225.663
10
306.396
13
total
1.531.687
102
1.259.742
56

I on era el CDS al cap de quatre anys, de vuit anys? Desaparegut en combat, absorbit majoritàriament pel PP, excepte quatre entusiastes carregats de deutes.

De manera que una mica de prudència i a veure què passa abans de llençar les campanes al vol. El foc d'encenalls ho té, això, que fa molta flama però s'apaga molt ràpid. Sobretot si no té cap ideologia concreta, quan s'ha de mullar i ha de decidir, peta per tots quatre cantons.


(imatge: una qualsevol que he trobat a la xarxa posant "Ciudadanos" al google)