Dies de confinament. 46

Continua la discussió -em nego a dir-ne debat- sobre l’àmbit en el qual s’apliquen les mesures de desconfinament. Recordem que el Gobierno del estado -Buch dixit- aposta per les províncies, i el Govern de no-estat (i potser d’aquí plora la criatura) s’hi oposa i aposta, sembla, per les regions sanitàries.

Distingeixo l’oposició a a les províncies, que em sembla bé, de l’aposta per les regions, que no m’ho sembla, i tot per les mateixes raons. I també he de dir que aquesta aposta no sembla unànime. Dimarts, la secretària general del departament de Salut, Laura Pelay, entrevistada per Antoni Bassas, es mostrava molt més partidària de treballar a partir de les àrees bàsiques de salut (ABS). Comparteixo aquest criteri, i ja en vaig explicar els motius AQUÍ, de manera que no m’hi estendré més.

El que m’ha sorprès, però, és l’aferrissada defensa de les regions en alguns mitjans, en contraposició a les províncies. Entenc perfectament la càrrega ideològica de les províncies, i diria que, a més de càrrega ideològica -que hi és- estic segur que també hi ha el convenciment que el món -el món espanyol- funciona així, perquè és el que sempre han fet i ho troben natural, com quan no entenen que el català és tan llengua com una altra i amb els mateixos drets, o quan ni es plantegen que un organisme de l’estat pugui no tenir la seu a Marid (recordeu els marrameus quan es va traslladar la seu de la Comissió de Telecomunicacions?).

Però ara resulta que es defensen les regions sanitàries amb el mateix esperit, amb la mateixa càrrega ideològica, perquè no són províncies i són nostres. I, a més, amb uns arguments sobre les províncies que denoten un absolut desconeixement del procés pel qual es van establir, no només en la gent del carrer, que no té perquè tenir aquests coneixements, sinó també en el món polític i periodístic al qual sí que hauríem de demanar una mica més de rigor. Si no en saben, que busquin i llegeixin l’excel·lent llibre de Jesús Burgueño -possiblement la persona que en sap més, d’això- «De la vegueria a la província» (ed. Rafael Dalmau, 1995). Em refereixo a les afirmacions que la divisió en províncies és obra de Javier de Burgos -no, va ser qui la fer efectiva, però el procés de formació del mapa és més antic i més repartit- o que es va fer d’esquenes a Catalunya -no, hi va participar, al seu dia la Diputació de Catalunya, i de manera molt activa-.

El que em sembla més alarmant, però, és la defensa de la regió sanitària sense arguments reals d’eficàcia. Sí que comparteixo que serien més eficaces que les províncies, però només perquè n’hi ha més -i, per tant, recullen una mica millor que les províncies l’heterogeneïtat del territori- i perquè són una mica més racionals (i, per cert, força allunyades del mapa «oficial» de vegueries, hi hauríem de pensar, en això).

Però des del punt de vista epidemiològic, que és el que hauríem de tenir en compte, tampoc no serveixen, perquè, en una mateixa regió sanitària, hi ha realitats territorials (i també, epidemiològiques: de ratio de contagi, de densitat de població, de possibilitats de contacte, de mobilitat, de poblament) molt diferents, i, a més, que poden enganyar.

Si la desescalada per fases es fa a partir d’uns criteris de contagi, de malaltia declarada, d’altes, de letalitat, i això es calcula per províncies o per regions, ens trobarem, per exemple, que l’alta morbiditat i letalitat dels Pallaresos o d'un grapat de municipis del Baix Penedès fan pujar la mitjana al Camp de Tarragona (regió sanitària) i, per tant, dificulten la desescalada al Priorat, on afortunadament l’impacte de la pandèmia -per raons de densitat i de poblament, sobretot- ha estat molt més baix. I a l’inrevés, el baix impacte de les zones rurals influeix a la baixa i podria fer que zones més afectades, més sensibles, amb mes perill, poguessin ser desescalades abans d’hora. Ho anem entenent?.

Vegem-ho amb dades concretes. La regió sanitària del Camp de Tarragona te, avui, 1.692 casos positius, 6.225 casos sospitosos, i una taxa estandaritzada de casos positius per 10.000 habitants de 29,26. Però això no és uniforme, l’ABS del Vendrell, amb un comportament més metropolità pel que fa a densitat, poblament i mobilitat, té 177 positius, 46 sospitosos, i una taxa de 38,74, per sobre de la regió. Però l’ABS de Tarragona-7, que comprèn els Pallaresos, té 134 positius, 170 sospitosos, i una taxa de 164,94, i l’ABS de Falset, que és gairebé tot el Priorat, 8 positius, 68 sospitosos, i una taxa de 11,45. Les mateixes mesures serveixen en tots tres casos? No seria més aconsellable afinar més, a escala ABS?

Em sembla que queda clar, doncs, que no estic defensant la província, per aquest cas o per qualsevol. He parlat prou de províncies i d’organització territorial en la meva carrera acadèmica, professional o política, i no cal que m’hi allargui. El que defenso, també com sempre, és que les divisions territorials s’han d’ajustar a l’objectiu que es persegueix (recordeu que Pau Vila li va preguntar, a Josep Tarradellas, per a què havien de servir les comarques, i aquest a respondre que vostès facin els mapes, que d’això ja ens n’ocuparem, i així anem). Si ara necessitem aplicar mesures sanitàries en funció dels efectes d’una pandèmia, raó de més per a tenir en compte el territori d’acord amb aquesta efectes, no amb càrrega ideològica general, es digui província, vegueria, o regió sanitària que, per molt que es digui sanitària i sigui millor -que ho és- tampoc no respon a les necessitats específiques que tenim ara.

Dies de confinament. 45

Que aquesta crisi ens ha de fer canviar moltes coses, és evident. Algunes ja estan canviant, i algunes espero que no tolerarem que no canviïn (especialment la valoració social i condicions de treball d’una sèrie de feines). Però aquest canvis abastaran àmbits que ara mateix potser no pensem, o no pensem prou.

Un d’aquests àmbits és el de l’habitatge. La forçosa estada a casa en una llarga temporada ha posat en evidència les incomoditats d’algunes llars: l’absència de balcons o terrasses, la incongruència d’algunes distribucions, la insuficiència de determinats espais d’ús quotidià, com ara la cuina, etc. Algunes d’aquestes qüestions ja eren objecte de debat per part d’especialistes, o en altres àmbits. Per exemple, el paper de la cuina, des de l’urbanisme de gènere (que no vol dir atribuir la cuina a les dones, sinó tenir en compte l’opinió de qui fons ara n’ha estat principal protagonista).

Fa uns dies, l’ARA va fer un dossier sobre habitatge després de la pandèmia, i parlant de tot això hi havia una entrevista a Xavier Monteys, arquitecte (la podeu veure AQUÍ) i hi deia coses molt interessants sobre els balcons, sobre la flexibilitat en la distribució dels espais dins l’habitatge, etc. Fins i tot plantejava com a idea innovadora la biblioteca al passadís, cosa que fa més de vint-i-cinc anys que faig, per cert.

En l’entrevista, però, també hi havia la crítica de l’excés de normativa, de detall de la normativa, que impedia experimentar i trobar solucions innovadores. Comparteixo el diagnòstic, però no tant la solució.

És cert que la normativa (i també, sobretot, el costum) indueixen a solucions estàndard, molt rígides. És el «sempre ho hem fet així» tan estèril, per no dir reaccionari. Continuem fent el pis de menjador, cuina, quatre habitacions i dos banys, quan les famílies són cada cop més reduïdes. No hem incorporat prou divisions modulars, que permetin flexibilitzar la distribució interior dels habitatges a necessitats canviants durant el dia o durant la setmana, i tantes coses.

Des d’aquest punt de vista, doncs, el que planteja Monteys em sembla estimulant i encertat. Però sóc molt més escèptic pel que fa a això de la normativa, i no perquè m’entusiasmi una normativa detallada, rígida, feixuga, no. El que passa és que no em refio de molts dels professionals implicats -també arquitectes; els nyaps que veiem tenen tècnics al darrere- i sobretot de promotors. Ara mateix, malgrat ordenances i normatives, i la gasiveria i la mala fe, i la poca traça o poques ganes de les administracions d’impedir-ho, veiem veritables forats infectes llogats, a preus abusius, com a «habitatge». Hi ha cofurnes infectes -sense ventilació, sense espai útil- a les quals acaba anant qui no té més remei. De veritat, amb una flexibilització de la normativa, el que aflorarà seran solucions innovadores enginyoses? O més aviat permetrem abusos encara més grans?. Sóc molt pessimista, en aquest sentit, i prefereixo, malgrat les limitacions, normatives que impedeixin aquests abusos, sempre que hi hagi rigor en la vigilància i en el càstig si cal. I això no és incompatible amb experimentar i fomentar innovacions, tipus habitatges amb serveis compartits, formats més flexibles, etc. encara tenim molt camp a córrer, si volem.

Foto: biblioteca passadís, a casa des de fa molts anys 8i fora del passadís també, quin remei!)

Dies de confinament. 44

En els anuncis diversos i de vegades contradictoris sobre el què, com i quan del desconfinament, hem hagut de veure per enèsima vegada la pulsió uniformista de l’estat espanyol, i com, sembla (perquè aquí no podem donar res per segur) que hi ha -o hi havia- la idea d’anar fent per províncies, que tothom sap que és la unitat bàsica de l’estat. A aquesta pretensió, i amb una idea de trencar la uniformitat, s’hi ha contraposat -o això m’ha semblat- la idea de fer-ho per regions sanitàries o per àrees bàsiques de salut.

Em temo que passar de províncies a regions és com aquella llei que passava de diputacions a vegueries, canviar el nom i poca cosa més. Una unitat administrativa no és útil per a una qüestió com la de decidir qui, com, quan i a on pot sortir de casa i per a fer què. Per això són molt més indicades anàlisis que tinguin en compte l’estructura demogràfica, el poblament, la mobilitat laboral obligada, els serveis existents, etc, i tot això no depèn de les divisions administratives.

Posats a fer, i ja que les van citar, seria molt més indicat partir -però no limitar-s’hi- de les àrees bàsiques de salut, sobretot perquè, en la delimitació de les ABS, ja es partia d’això. He estat sempre un defensor de la divisió territorial sanitària moderna, a la qual he dedicat alguns treballs acadèmics. Més enllà de possibles puntualitzacions -la perfecció no existeix, i, a més, parlem d’una matèria social, sensible a canvis i evolucions- crec que es una divisió molt ben feta, molt ajustada al territori i a la funció que ha de fer, i que faríem bé de tenir en compte la futura, necessària, i sempre aplaçada organització territorial de Catalunya.

Les ABS vénen de la reforma de l’assistència primària, de l’any 1985, i es consagren en la llei 15/1990, de 9 de juliol, d'ordenació sanitària de Catalunya. Diu l’article 42.1 de la llei:

«Delimitació i coordinació

-1 Les Àrees Bàsiques de Salut es delimiten atenent factors geogràfics, demogràfics, socials, epidemiològics i de vies de comunicació homogenis, i compten, com a mínim, amb un Centre d'Atenció Primària.»

I l’article 3.2 del decret 84/1985, de mesures per a la reforma de l’atenció primària de salut a Catalunya, diu:

«2. La delimitació de les Àrees Bàsiques de Salut es determinarà atenent a factors geogràfics, demogràfics, socials i epidemiològics homogenis, amb subjecció als següents criteris:

a) Com a criteri general, l'Àrea Bàsica de Salut abastarà una població compresa entre els 5.000 i 25.000 habitants.

b) Excepcionalment, en el medi urbà i quan el nivell de densitat demogràfica així ho requereixi, podrà ultrapassar-se el límit màxim esmentat fins als 40.000 habitants.

c) Així mateix, en el medi rural, es podran fixar Àrees Bàsiques de Salut que no superin el límit mínim de 5.000 habitants en aquells supòsits que la dispersió demogràfica i la presència d'accidents geogràfics així ho aconsellin. En tot cas, la fixació de l'àmbit territorial procurarà respectar isocrones que no superin els trenta minuts en el desplegament des de qualsevol punt de l'Àrea al centre sanitari amb els mitjans de transport habituals.»

Em sembla que amb això s’entén per què crec que la divisió territorial sanitària és bona, perquè els criteris són específics per a la finalitat i no basats en relíquies històriques de sis segles abans. I per això espero que sigui aquesta la unitat en la qual es considerin mesures específiques per a desconfinament. No és el mateix el moviment que hi pot haver en ABS rurals que en una ABS urbana (pensem que, només a la ciutat de Barcelona, hi ha 68 ABS). I no són iguals, les ABS, perquè el territori no és igual, i per això demana tractaments diferents. També en el desconfinament. No canviem un uniformisme per un altre.

En el fons, aquesta dèria per les províncies no fa més que confirmar la immutabilitat del deep state, de la casta funcionarial i política que colonitza l’estat espanyol des dels temps de Felip II, com a mínim, incombustible i indestructible. La cultura política espanyola majoritària -molt majoritària- no concep cap altra idea d’estat que no es basi en les províncies, i encara com a expressió a on actua el poder, no a on es localitza cap poder, perquè només es pot localitzar a l’estat de veritat, que com tothom sap és el km. 0 de la Puerta del Sol. Es comprova, un cop més, la fallida del muntatge de la transició en aquest camp: l’estat de les autonomies, el soi-disant «estado más descentralizado del mundo» (el meu pare hi afegiria: «i part de l’estranger») no va ser un nou estat, una substitució de l’estat vell. Va ser una superposició, un afegit, ara veiem que en bona mesura decoratiu; l’estat de veritat, el que val, l’únic que entenen, és l’estat jeràrquic de les províncies. I, si a ells els funciona, perquè n’haurien de voler un altre?

Dies de confinament. 43

Des de fa un parell de dies, a les rodes de premsa del govern -del Gobierno del Estado, segons el conseller Buch- ja no hi surten els uniformats. Llevat que considerem que el jersei del dr. Simon i l’aire d’enterramorts (mai més oportú, amb humor negre) del ministre Illa, són un uniforme, tot això que ens estalviem.

La veritat és que es podia considerar un error, això de confiar la comunicació a l’exèrcit i a la guàrdia civil i la policia. Tots tres són instruments al servei de l’estat, no són elements decisoris per ells mateixos. Tots tres han de fer els que els toca, i d’acord amb les instruccions de qui en té la responsabilitat, que han de ser les autoritats civils amb legitimitat democràtica. Que el missatge de què s’està fent per a parar el cop i tornar a una relativa normalitat fos emès per elements que funcionen per un esquema d’ordres obeïdes i jerarquies rígides va ser un error... llevat que aquest fos el missatge: aquí, tothom a obeir perquè sí, i s’ha acabat la broma.

Que això dels uniformats no funcionava comunicativament es va veure de seguida. Entre allò de «todos los dias son lunes» o «el rey, el primer soldado» o «nuestro querido virus» ja va quedar clar que el llenguatge castrense caspós de la sala de banderes del Rif no fa per a una societat democràtica i moderna (i deixo els comentaris sobre si som una societat democràtica a gust del consumidor).

Deixo per al final una curiositat que sempre he tingut. Tota aquesta trepa (tropa?) va sempre carregada de medalles; les unes, físiques, les altres simbòliques amb aquells mosaics de colorins al pit. Tenint en compte que les medalles es donen per serveis -»militares, por supuesto»- heroics o distingits, i que l’exèrcit espanyol no participa de cap guerra (llevat de les accions contra el poble que diu defensar: guerres carlines, la del 36-39, i les no convencionals) des de la guerra del Francès, de l’any1808 (i això encara)... d’on les han tretes, tantes medalles? Les donen com les que portava el Màgic Andreu? Aquell, almenys, se les guanyava fent-nos riure. Aquests... si fan riure és d’una altra manera.

Dies de confinament. 42

Ahir era 25 d’abril, i com sempre en aquesta data vaig tenir un record per a Portugal (val, també per al País Valencià i per a Itàlia). El vaig tenir, també com sempre, a través de Grandola Vila Morena, que cada any em fa un nus a la gola, sobretot quan la sento en aquells videos ja antics, amb soldats desfilant, amb homes amb llargues patilles i espessos bigotis, i aquells colls de camisa llargs i punxeguts que s’estilaven els anys setanta. I molta enveja d’haver-se tret de sobre el feixisme d’una manera així de radical, encara que després hagi tornat amb noves disfresses, com ho fa sempre, però ningú no els podrà treure aquelles jornades d’alegria i d’orgull, de recuperar la dignitat col·lectiva. Si no l’heu vista, us recomano molt la pel·lícula «Capitanes de abril», de Maria de Medeiros (a més, pura anècdota, la vaig veure a Tarragona, a l’Antiga Audiència -suposo que era els temps enyorats quan Anima’t feia coses així- amb la mateixa Maria de Medeiros a la sala, que va estar simpatiquíssima i atenta amb les no més de trenta o quaranta persones que érem a la sala, inclòs l’actual alcalde Pau Ricomà).

Va ser a partir d’aquell 25 d’abril de 74, quan jo tenia tretze anys acabats d’estrenar, que vaig començar a fixar-me molt més en la política, en un procés que havia començat uns mesos abans, amb el cop d’estat de Pinochet a Xile. Suposo que hi havia la curiositat pel món, i escoltar el que deia el meu pare, que devia ser una barreja d’exabruptes antifeixistes ràpidament derivats cap a l’insult al franquisme, i també una certa tirada a una esquerra imaginada -per no dir idealitzada- molt més pràctica (és a dir, per allò que deia o imaginava o volia que fes l’esquerra) que no pas ideològica. I així estem.

Aleshores, el diari que entrava a casa -sempre hi ha hagut diaris, a casa; la meva mare explicava que fins i tot durant la guerra, quan es van quedar soles a casa, amb l’àvia, hi va haver sempre un diari- era El correo catalán, dirigit per Manuel Ibáñez Escofet, i, completament alliberat de la caverna carlina que el va patrocinar durant dècades era, aleshores, un diari tan modern, obert i catalanista com la censura deixava, o almenys ho intentava. No sé si el llegia molt, suposo que no massa, però sí titulars i alguna cosa; en tot cas, va anar a més fins a convertir-me en un addicte a la premsa.

Poc després, però encara l’any 74, al Col·legi Sant Pau, on cursava 8^è d’EGB, i a la classe de ciències socials que ens impartia un falangista dels que anava virant cap al que veia venir, vam haver d’exposar algun fet recent. Jo vaig triar l’11 de setembre del 73 a Xile (sobretot perquè a Oriflama, una altra revista catalana que també entrava a casa, hi vaig trobar teca per afusellar) i un company, d’origen portuguès, va parlar del 25 d’abril. Potser és d’aquí que en faig la connexió. Després, les coses van continuar... i fins ara.

Dies de confinament. 41

Vaig descobrir Paco Ibáñez a mitjans dels anys setanta, en plena efervescència tardofranquista o predemocràtica o com la vulgueu anomenar, que segur que ja m’enteneu. Va ser amb aquell LP doble gravat en directe a l’Olympia (encara existeix, l’Olympia?). Crec que no era nostre, sinó deixat a algun dels meus germans, un d’aquells préstecs que duraven anys, i segurament portat d’estranquis d’Andorra (em pregunto si realment calia que amaguéssim aquells discos, tan difícils de dissimular, a la frontera andorrana; no sé si la guàrdia civil hi perdia gaire el temps. En tot cas, jo vaig passar-hi, amb l’adrenalina que em sortia per les orelles, un disc de Quilapayún -»El pueblo unido jamás será vencido»- l’any 74).

Sigui com sigui, un dia vaig sentir per primer cop aquella veu i aquella guitarra que donaven forma a poemes del Segle d’Or espanyol, i a lletres més modernes que electritzaven un públic que, tot i ser a França, em sembla que no era del tot francès, en una bona proporció.

Tot i participar el que es podia -a casa, o compartint el disc amb amics, poca cosa més- d’un antifranquisme primari, més intuït que entès a causa de l’edat (vaig començar a entendre de què anava tot això en un període indefinit entre el cop d’estat a Xile i el cop d’estat a Portugal, avui fa quaranta-cinc anys) aviat em van seduir més els clàssics. Aquell «Poderoso caballero...» o l’intimisme de les «Palabras para Julia» (fa uns deu anys, amb motiu de la posada en marxa de la Tarraco Film Office, vaig entrar en contacte amb la Júlia Goytisolo; no vaig dir-li res de res de les paraules de marres, i després, comentant-ho amb gent de la seva oficina amb qui tenia més tracte, em van dir que millor, que n’estava una mica tipa).

Després d’això, he anat seguint més o menys Paco Ibáñez, més la trajectòria cívica, en tant que és d’aquells que sempre te’ls trobes «al costat bo de la barricada». M’he emocionat amb la seva versió de les vint cançons d’amor de Pablo Neruda, i amb la de més clàssics castellans. Ara, la veu ja no és la mateixa, després de molts anys de cançons, de tabac, i de viure intensament.

I avui, 25 d’abril, jo havia de ser al Teatre Tarragona, a sentir Paco Ibáñez per primer cop en viu. No podrà ser. Espero que l’Ajuntament de Tarragona intenti, i que sigui possible, que Paco Ibáñez torni a Tarragona, i poder-lo sentir, com si fóssim a l’Olympia de fa cinquanta anys. Si més no, amb la mateixa actitud.

Dies de confinament. 40

En les anàlisis sobre el procés independentista, era -és- freqüent trobar-se l’afirmació que un dels agents motors del creixement de l’independentisme va ser M. Rajoy i, en general, el discurs i la pràctica de govern del PP, i s’adduïa que, amb ell, l’independentisme va passar del 15% al 47%. Això, és clar, és lògica de tertulià, i, a més, molt hispanocèntrica, pròpia del qui llegeix el que passa a Catalunya només en funció d’Espanya i de la política politicienne, que es deia a França, la política de la cort, dels Madrid-concepte que diu l’Iu Forn. Però anava bé per identificar un motiu, i no dubto que hi ha gent que, als eu dia, es va mobilitzar per reacció a les atzagaiades del PP, com ara n’hi ha que es mobilitza per les pífies del PSOE. Que això -mobilitzar-se per reacció- sigui positiu o no, és una altra història.

I ara... ara hauríem de dir que hi ha gent que sembla que siguin agents de l’espanyolisme i de l’antiindependentisme. Les recents declaracions de la consellera Budó i especialment les del president de la Cambra de comerç de Barcelona són, com deia aquell, pitjor que un crim, un error. I, en tot cas, una imbecil·litat impresentable.

Es pot defensar -jo ho defenso- que una gestió més acostada al territori, més propera per coneixement i per les diferències que hi ha en l’afectació de la pandèmia, pot ser més eficient. No fa gaire ho escrivia en aquest mateix blog, que no és el mateix la Conca d’Òdena que la Terra Alta, ni per incidència de la malaltia, ni per estructura demogràfica, ni per mobilitat obligada habitual, i això ja justificaria mesures diferents: a realitat diferents, política diferent, i això ho veu molt millor un govern proper. També, perquè l’experiència recent ens ensenya que propostes sorgides de Catalunya han estat negades -no se si tres vegades- i després més o menys aplicades, un cop s’ha afirmat el principi «però perquè ho dic jo, que sóc el que mana».

Però tot això no permet afirmar, i menys com a portaveu d’un Govern, que en una Catalunya independent hi hauria menys morts. Per començar, en una Catalunya independent no sabem qui governaria ni què hagués fet. Ja n’hi ha prou d’aquest independentisme màgic, que presenta un país de color de rosa. Ser independents no és garantia de res més que seríem molt més responsables del que passés al nostre país. I això vol dir que també podríem prendre decisions equivocades, o formar majories de govern que avalessin aquestes decisions equivocades per a alguns. Hi ha països independents que se’n surten bé, i n’hi ha que no.

Però el que ja és impresentable del tot són les declaracions de Canadell, que em nego a reproduir. Com totes les generalitzacions, inclosa aquesta, són mentida, injustes, i estúpides. I, a més, són carnassa per a l’antiindependentisme. Si el que busca Canadell és bronca, és crispar els ànims, és que amplis sectors de la societat catalana siguin refractaris a l’independentisme, ho està fent molt bé. Per això sembla un agent, però més que dels serveis d’intel·ligència, sembla de la TIA.

No sé fins a quin punt això forma part d’una estratègia del «com pitjor, millor» o també de tibar la corda al màxim per a poder acusar de fluixos altres sectors de l’independentisme que, afortunadament, no cauen en aquesta estratègia. Sé, això sí, que la unitat per a fer això és profundament estèril i perversa. I, en tot cas, amb gent així, a mi que no m’hi busquin.

Dies de confinament. 39. Sant Jordi

Sempre he estat persona de llibres. Des que tinc ús de raó, em veig amb llibres a casa, llibres de casa i llibres meus. He tingut la sort de néixer i créixer en una llar on hi havia llibres, on es llegia, i es valorava la lectura. Ja de més gran (però no massa més gran) em recordo llegint llibres que ara veig que no eren habituals per a la meva edat (no sé si aconsellables; cada cop crec menys en això de llibres per edats de manera molt rígida). Dit això, s’entén que amb els anys hagi anat acumulant una quantitat ingent de lletra impresa (a més, em costa molt llençar llibres i papers; no fa pas massa anys -vuit o deu?- vaig llençar les carpetes amb els apunts de batxillerat, uns papers amb una lletra infecta i il·legible).

Aquests dies, doncs, he aprofitat per a fer endreça i neteja. Vaig canviar de casa no fa gaire, i els llibres van anar una mica a la bona de Déu, apilats a les prestatgeries, pensant que ja els endreçaria, i no ha estat fins ara. I també, és clar, forçar-me a eliminar-ne uns quants, per motius de capacitat física. Tot i això, el lloc no era el més preocupant; fa força temps que em dedico molt més a la biblioteca pública i a llegir el que tinc acumulat i encara espera torn que no pas a comprar coses noves; la biblioteca casolana creix poc, però sempre en cau algun de nou.

Dit i fet. O no, més aviat dit i un escampall de llibres per tot arreu que, poc a poc, s’anaven recol·locant en un ordre una mica primari però espero que efectiu (narrativa en català, narrativa en castellà, poesia, estudis de llengua i literatura, història, política, filosofia... i l’inevitable calaix de sastre de «i això on ho poso?»). El drama d’aquests processos d’ordre és que, a mig fer, trobes llibres que no sabies o no recordaves que tenies, et poses a fullejar, t’engresques... i quan te n’adones ja t’hi has posat i han passat tres hores llegint sense endreçar res.

També serveix per a trobar repeticions. Amb tants anys, he acumulat col·leccions, llibres en diverses versions, i herències en bloc. El resultat és que tinc les Memòries d’Adrià en castellà (traducció de Julio Cortàzar el primer que vaig comprar) en català, i en original francès. El rècord és Vida privada, de Josep M. de Sagarra. El tinc en l’edició de Proa, dels anys vuitanta, la que va recuperar el text del 1931. També, herència familiar, en l’edició dels anys seixanta, mutilada per la censura i per la cursileria de la cultureta, encara dominant. Mes endavant, el divorci d’una bona amiga, i el subsegüent trasllat a un pis molt més petit, em va fer rebre col·leccions senceres (millors obres de la literatura catalana 1 i 2, millors obres de la literatura contemporània, i altres) entre les quals una altra Vida privada. I, finalment, en un saldo, i per un preu irrisori, vaig trobar un totxo amb la prosa completa de Sagarra, que inclou -un altre cop!- Vida privada, em temo que també en la versió retallada.

També ha estat el moment per a decidir-se a llençar una sèrie de revistes-llibre (o sigui, gruixudes i que ocupen molt de lloc) de temes territorials, de dret públic, de llengua... Col·leccions senceres acumulades en vint o trenta anys, que ara es troben totes a la xarxa. Aquest mateix motiu és el que fa que ningú que hi podria estar interessat (una biblioteca universitària, o similar) ho vulgui, pel mateix motiu que jo me’n desfaig. Tot plegat, doncs, que ara em trobo amb unes enormes piles de llibres per a donar, vendre o llençar (i això darrer em costarà molt!).

Per tot això, és fàcil entendre que Sant Jordi és una festa que m’encanta. L’esplet de llibres i roses, la gent, la primavera que ja apunta -de vegades, un sol espaterrant- i en general un aire d’optimisme general, d’alegria col·lectiva, en fan un dia esplèndid per a estar al carrer, tafanejar llibres, parlar amb molta gent... tot això que ara trobem tan a faltar. Curiosament, no acostumo a comprar molts llibres, i de vegades cap. Crec que el darrer va ser El nazi de Siurana, de Toni Orensanz (absolutament recomanable) perquè ell era allí signant, i vaig poder explicar-li que jo havia conegut aquell individu, i alguna tafaneria d’aquella coneixença (i ara que sé molt bé on és, he mirat el llibre: va ser el Sant Jordi de 2016).

Enguany, ni que volgués -i ho vull de debò- podria fer-ho, això de comprar llibres al carrer. Com que vull tornar-ho a fer, em vull tornar a perdre per les llibreries (ho faig arreu on vaig: aquest estiu passat vaig descobrir la deliciosa La Géosphère, una llibreria montpellerina especialitzada en llibres de viatge; si mai aneu a Montpeller, us la recomano!) i vull tocar els llibres i fullejar-los abans de decidir-me, avui he tornat a comprar-ne uns quants a www.llibreriesobertes.cat. Feu el mateix, si us plau, i ajudareu les nostres llibreries.

Foto: vista parcial de la biblioteca de casa, que ja comença a semblar una mica més biblioteca.

Dies de confinament. 38

Procuro tenir una certa comprensió per a tothom qui hagi de governar. Si ja normalment no es fàcil, encara menys enmig de crisis com la que estem passant, i això va per a tots els governs. A més, mai no he volgut caure en aquesta actitud tan simplista i irresponsable de culpar de tot uns «polítics» que més aviat semblen una espècie diferent de les persones, com si no fóssim -si més no en part- responsables de qui governa i qui no, i com si ho haguéssim d’esperar tot, bo o dolent, dels governants, abdicant -quin verb més maco!- de responsabilitats pròpies que també n’hi ha. Vagi això per endavant per a contextualitzar crítiques, que no són incompatibles amb aquesta actitud no destroyer. Allà va.

Ahir vam saber que el govern -el Gobierno del estado, que diu el conseller Buch- havia decidit que la canalla podia sortir de casa, però no per a passejar o jugar, sinó per anar a les botigues obertes. Mira que bé. Com era d’esperar, hi va haver una rectificació, en la línia de les perruqueries. I és que era una doble atzagaiada. D’entrada, i més genèrica, perquè continuava responent a un criteri centralista i uniformista absolutament estúpid. Algú es pensa que és el mateix que la canalla surti a Cornellà de Llobregat o que surti a Capçanes? Doncs ara, això, apliquem-ho a una diversitat de situacions encara més gran. Quan van assumir tot el poder haurien d’haver entès que també assumien tota la responsabilitat (com deia aquell, un gran poder comporta una gran responsabilitat) de manera que, ara, que pringuin.

Però la segona és que era completament estúpida per ella mateixa, i amb això vull dir que ho seria al marge de qui ho hagués decidit. Ja hi havia moltes incongruències -pots anar a comprar tabac, però no a caminar tu sol i protegit- però aquesta clamava al cel. I, a més, establia una sèrie de límits -d’edat, de motiu de la sortida- difícilment comprovables i que deixaven un amplíssim marge de maniobra a l’autoritat competent -que no sabem ben bé qui és- per aplicar (o continuar aplicant) de la manera mes estúpida la interpretació més abusiva i repressiva de la llei. Et felicito, fill. Benvinguda la rectificació, i a veure si aprenen a no improvisar tan, a escoltar més, i a comptar més amb altres poders que tenen un millor coneixement de realitat immediata.

Però també m’ha fet pensar en si seria possible, a Tarragona, que aquest desconfinament de la canalla, gradual i per a anar a esbravar-se una mica en parcs i jardins, com molt sensatament es demana. Tenim pocs jardins, d’aquests, a Tarragona. Bé, d’aquests i de tots, però no em refereixo ara a espais com el parc del Francolí, sinó a espais més reduïts, més veïnals, de barri, com ara la plaça Imperial Tàrraco (si pot ser, amb millor accessibilitat) o el desaprofitat jardinet del Banc d’Espanya, o, aquest sense jardí, l’espai de jocs de la plaça Josep M. Salvadó.

Fa un parell d’anys vaig participar en el tribunal d’un treball de fi de grau de geografia, d’un antic alumne, Adrià Balart, que va fer un estudi molt interessant dels espais verds urbans de Tarragona, i n’estudiava les característiques, els equipaments, la població a la qual servien, etc. Sense que aquest fos l’objectiu del treball, es feia palesa una certa migradesa d’aquests espais, i penso que, si ara poden ser utilitzats per a la canalla, el problema potser no serà que no puguin sortir, sinó que no tindran aquests llocs que necessiten.

Aquest dèficit no serà fàcil de resoldre, a curt termini. No serà, només, un problema de voluntat política que és com ho arregla tot l’oposició irresponsable (vull dir la que és irresponsable, no que tota l’oposició en sigui). Obtenir un espai lliure, més o menys ampli, per a poder-lo enjardinar i posar-hi jocs per a canalla, demana temps i, sobretot, treure el que ara ocupa aquest espai, si és que els volem -jo sí, i crec que això és imprescindible- plenament inserits en l’entorn urbà i no en la perifèria. Treure, doncs, habitatges, activitats, construccions en definitiva, per a posar-hi el que volem. És a dir, fer renovació urbana, que va molt més enllà de la rehabilitació d’habitatges. Ens ho pensarem, per quan passi aquesta crisi? O serà un altre d’aquells temes que quedaran arxivats ad calendas graecas?

Dies de confinament. 37

L’experiència del confinament ens fa descobrir moltes coses, entre les quals el que som capaços d’aguantar, que segurament és molt més del que ens pensàvem quan això va començar. Una de les maneres de fer-lo més suportable, o almenys això em sembla, és establir algunes rutines, un cert ordre. No m’ha estat difícil, perquè ja sóc procliu a l’organització, o més aviat refractari al desordre absolut, a la improvisació, i al ja veurem.

D’entre les meves rutines bàsiques, que són molt usuals (llevar-se cada dia a una hora semblant, resoldre l’enigmàrius, donar un cop d’ull als diaris) n’hi ha una que no n’és tan: quan, fetes les feines bàsiques de casa, toca posar-se a l’ordinador a teletreballar una mica, a llegir la premsa, mirar correus, i tot això, engegar Radio Mozart. http://www.radiomozart.com/  I que vagi sonant tot el matí. Com diu un dels seus eslògans «Tout Mozart, rien que Mozart».

No sé de què ni quan em ve aquesta dèria. Recordo haver llegit, fa temps, segurament en un article de Roger Alier, que és qui ho sap tot sobre això, que històricament el Liceu es dividia entre wagnerians i belcantistes, i que, a més, hi havia una minoria exòtica, que no es casava amb ningú ni s’hi barallava, que eren els mozartians, potser una mica per aquest caràcter inclassificable de Mozart, una mena de postclàssic i preromàntic, a cavall de tot, i capaç de ser tot un estil en ell mateix.

M’agrada Mozart perquè encomana una barreja d’alegria i tranquil·litat, perquè en molta de la seva música hi trobo un dring especial, de facilitat, de fluïdesa, de naturalitat. Quan l’escoltes, de manera gairebé inconscient ja veus que allò que sona no podia sonar de cap altra manera, que seria inconcebible que fos diferent. És aquesta naturalitat, com allò que cau pel seu propi pes, una de les coses que m’agraden.

Naturalitat, fluïdesa, que de cap manera vol dir frivolitat o lleugeresa. Al costat de peces simples i gratificants com un got d’aigua fresca quan tens set a l’estiu, hi ha també peces molt més complexes -per exemple, els quartets Haydn, o el Don Giovanni.

Fa unes setmanes, la Roser Pros-Roca, una eixerida periodista vendrellenca que ja hem adoptat a Tarragona, escrivia al seu blog (AQUÍ) un elogi de la música de Mozart, i ens parlava de l’efecte Mozart, que, segons la neurologia, vol dir que aquesta música estimula «el neo-còrtex i el sistema límbic, la qual cosa permet que la persona que escolta la música, vibri d'una forma cognitiva i emotiva. La música, en aquest sentit, desemboca en el camp de l'acció, atès que les emocions es tradueixen en impulsos o programes instantanis per enfrontar la vida. Llavors es pot plantejar que la música activa les xarxes neuronals i incideix en la concentració, l'atenció i la memòria, especialment en el procés d'aprenentatge».

No sé si això és veritat o no. He de ser escèptic per força, perquè, si la música de Mozart estimula l’aprenentatge i activa les xarxes neuronals, jo hauria de ser un Einstein, i ja us asseguro que no és el cas. Tampoc m’hi capficaré gaire, i no deixaré d’escoltar Mozart. Si, de propina, fa alguna d’aquestes coses que diu, mira que bé. I si no, no passa res.

Dies de confinament. 36

El primer que va dir allò que la crisi és també una oportunitat, tenia certa gràcia. A partir d’aleshores, però, ha quedat tan gastat i tan manipulat que dir-ho fa una mica de cosa. I és una llàstima, perquè no deixa de tenir una part important de raó. També ara la pandèmia, una veritable crisi, pot ser, en alguns aspectes una oportunitat, en la mesura que ens obliga, per pura necessitat, a mirar coses com no les havíem mirades o, fins i tot, a no poder fer veure que no les veiem. En part, en vaig parlar fa uns dies, amb motiu de les residències de gent gran, però no és l’únic camp possible.

El diari ARA de diumenge publica un dossier sobre mesures per a repensar la sanitat a Catalunya, amb moltes de les quals estic d’acord, encara que pugui ser escèptic sobre què pot passar. El podeu veure AQUÍ. Al capdavall, una de les mesures és la reforma de l’atenció primària. Absolutament d’acord, si no fos que... Si no fos que, com deia en parlar de les residències, potser caldria començar per creure’ns el que ja hem legislat i decidit sobre moltes coses. L’atenció primària, per exemple, que sempre ha estat presentada, amb raó, com la peça fonamental de l’assistència sanitària. Es parla, ara, de donar més paper a les ABS, per a treure pressió a l’hospitalització. Molt d’acord. Sabeu què diu l’article 9 del decret 84/1985, de 31 de març, de reforma de l’atenció primària a Catalunya?. Això:

«Article novè

1. Són funcions de l'Equip d'Atenció Primària:

a) L'atenció sanitària individual i col·lectiva en règim ambulatori, domiciliari i d'urgència a la població adscrita a l'Equip, en coordinació amb els serveis d'especialitats mèdiques del Sector.

b) L'execució dels programes de promoció de la salut i prevenció de la malaltia i l'educació sanitària directa de la població.

c) Les tasques de rehabilitació pròpies d'un primer nivell assistencial.

d) La participació en programes de docència i formació dels professionals d'atenció primària.

e) L'elaboració i execució de programes d'investigació en l'àmbit de l'atenció primària.

f) La realització dels estudis clínics i epidemiològics que es determinin.

g) L'elaboració del diagnòstic de salut de l'Àrea Bàsica.

h) L'autoavaluació de les activitats realitzades i dels resultats obtinguts, així com la participació en els programes generals d'avaluació i control de qualitat de l'assistència primària.

i) La complimentació i tramesa als òrgans del Departament de Sanitat i Seguretat Social i l'Institut Català de la Salut de la documentació que se sol·liciti per a l'avaluació exhaustiva de les activitats de l'Equip i el seu rendiment.

j) Totes aquelles altres, d'anàloga naturalesa, que es determinin per tal d'assolir una millor atenció primària de la població.

2. Els diferents professionals de l'Equip d'Atenció Primària treballaran coordinadament en totes les activitats adreçades al desenvolupament de les funcions esmentades.»

Estic plenament convençut que un ús intel·ligent i decidit del que preveu aquest article (que ja té trenta-cinc anys) i, és clar, els mitjans corresponents, serien un gran avenç en la direcció de repensament que proposa l’ARA i que també han verbalitzat el Col·legi de Metges, i altres col·lectius. Amb la convicció que tot és millorable, també estic convençut que abans de trastocar-ho tot, ni que sigui amb la millor de les intencions, seria raonable treure tot el partit possible al que ara ja podem fer, que no és poc.

Però hi ha una altra idea, a l’ARA, que em sembla també molt indicada, i especialment interessant per al Camp de Tarragona, que és el de la reorganització territorial, que només amb aquest títol ja es veu que m’havia d’interessar. Sobre això, vull començar dient que l’organització territorial de la sanitat és un tema que m’ha interessat de fa molt de temps, i que considero que, a grans trets, l’actual organització és molt més adequada que no pas la de caràcter general. La divisió en ABS, més enllà d’elements concrets, em sembla admirablement ben feta, sobretot quan té en compte la realitat dels assentaments, més enllà de la divisió administrativa oficial. Em remeto als meus articles sobre la qüestió publicats als Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

Aquesta proposta de reorganització territorial pensa, sobretot en clau hospitalària, a partir d’uns criteris molt elementals: no tots els hospitals han de fer de tot, i s’ha de treballar en xarxa amb els altres hospitals i amb la resta del sistema (en el fons, el que és la idea central, és la noció de sistema sanitari, en aquella vella i real definició que, en un sistema, el tot és més que la suma de les parts; ara en diem xarxa, i està bé).

Ens sona la idea? Al Camp de Tarragona -entès com Alt i Baix Camp, Conca de Barberà, Priorat i Tarragonès- tenim dos hospitals amb especialitats, el Joan XXIII i el Sant Joan, a Tarragona i Reus, i un hospital bàsic, el Pius, a Valls, a més del conjunt de CAP; això pel que fa a xarxa pública. També hi ha l’hospital de Santa Tecla, un intermedi entre Joan XXIII i el Pius, i alguns centres privats més o menys vinculats a mútues (la Monegal, la Mútua Tarragona, etc). Si ens centrem en els dos grans hospitals, hem assistit, d’uns anys ençà, a un debat absurd que semblava una competència a veure qui tenia la salut més llarga, i que si un tenia un servei l’altre també l’havia de tenir. S’ha arribat a adduir un concepte tan exòtic com el de la «capitalitat sanitària» que sembla que vol dir que s’és més capital si s’obliga més gent a venir a tractar-se a una ciutat i no a una altra. Allò que diu «que jo em quedi borni però que tu et quedis cec». Un concepte absurd, que no té en compte que els hospitals, tots dos, no «són» de la ciutat i per a la ciutat (el cas del Sant Joan, que fins ara era municipal, ara canvia i, a més, era insostenible). Els hospitals especialitzats i sostinguts amb recursos públics generals són del Camp i per al Camp. El discurs urbanocèntric que veu una mena d’insult que els ciutadans de la pròpia ciutat s’hagin de moure una dotzena de quilòmetres -i ara es igual en quina direcció- per a rebre un determinat tractament especialitzat, oblida que són molt més els ciutadans de la resta del Camp que han de fer els mateixos o més quilòmetres, i que, en molts casos -depèn de la localització, és clar- els és indiferent l’un o l’altre, però la duplicació infinita és insostenible i només porta que a tot arreu el servei sigui insuficient.

I tot això a una distància de 15 km mal comptats. Els que hi ha entre Can Ruti i entre l’Oncològic de Bellvitge, i ningú planteja duplicar-los. Oblidem, doncs, els discursos lacrimògens i campanerils del tarragonisme ranci i del reusenquisme caspós, i comencem a pensar en els dos hospitals com a peces d’un sistema sanitari públic al servei de tot el territori i de tota la gent. Això sí que seria aprofitar l’oportunitat.

Foto: un quiròfan. Vist així, no se sap de quin hospital és, oi?

Dies de confinament. 35

La possibilitat d’un aixecament parcial del confinament i, de fet, tota la gestió de la pandèmia, està posant de manifest, per si algú en necessitava proves, que l’al·lèrgia a la diversitat continua essent un component substancial de la cultura política espanyola majoritària. Des de la centralització de tot en mans del govern -el «gobierno» que diu el conseller Buch, en una sobreactuació amb molt poca gràcia- fins a la pintoresca explicació que «el virus no entiende de fronteras» dita al mateix temps que es tancaven les fronteres terrestres amb França i Portugal (suposo que amb Andorra i Gibraltar també).

Aquesta uniformitat, que encara que ho sembli no ve de l’uniforme dels que ens expliquen allò que «todos somos soldados» i «cada día es lunes», aquesta uniformitat, dic, es comença a esquerdar per pura lògica i sentit comú, que ja és hora que s’apliquin, en tota aquesta història. Ahir mateix, a l’Ara, hi havia una entrevista a Francina Armengol, presidenta de les Balears, que només pel to relaxat i per la sensatesa de moltes de les respostes és un veritable antídot de les rodes de premsa castrenses. I, com no pot ser altrament, es pronuncia per un desconfinament selectiu. A les Balears (i a les Canàries també) van poder tancar completament, allò que no es podia fer a Madrid o a Catalunya «porque el virus no entiende de fronteras» i això els ha servit molt per a controlar l’expansió del Covid-19. Per això mateix seria raonable que l’alleugeriment de la tancada -per exemple, per la canalla- fos més efectiu que no en altres llocs.

A Catalunya es va fer el mateix, només que en sentit contrari (no, no és frase de Cantinflas!) amb el tancament de la Conca d’Òdena. En darrer terme és una cosa tan elemental com donar un tractament diferent al que és una realitat diferent. I ara que sembla que es planteja que la canalla pugui sortir al carrer, seria bo que ho tinguéssim en compte també a casa, i fins i tot per a més col·lectius. També hi ha realitats diferenciades, a Catalunya. Hi ha comarques gairebé lliures de casos positius -el Priorat, la Terra Alta- segurament, entre d’altres coses, per motius de densitat (no de manca de proves: al Priorat, en percentatge, s’hi han fet tantes proves com al Tarragonès). El Govern, que proposa unes franges horàries i uns grups d’edat perquè la canalla surti, s’ha plantejat obrir més la mà -i, a la vegada, dificultar-hi l’accés exterior- en determinades comarques?. Ho dic perquè, a veure si després de queixar-nos, amb raó, de l’uniformisme excessiu, l’acabarem practicant a casa.

De totes maneres, però, això no passa de ser teòric. A la demanda del Govern de deixar que les criatures surtin al carrer, i dir que té un pla per a fer-ho, el govern de l’estat va respondre ràpidament dient que la Generalitat no ho pot fer i que això és competència seva. No ha donat raons sanitàries, no. Ha recordat qui mana, i prou. El mateix que va fer quan el Govern demanava tancar la Conca d’Òdena (ho va fer per la via de fet). És la raó del perquè sí, perquè aquí mano jo. I al cap d’uns dies, diu que sí, que segurament, ja veurem, es farà aquest desconfinament parcial, segons els territoris. Però es farà perquè ho diu el Gobierno, això que quedi clar. Ja ho va dir Quevedo, que no és por el huevo sino por el fuero. No és casualitat que, parlant del poder, en català es diu que «Qui paga, mana» que posat en relació amb la condició de contribuent (una altra diferència: la contribució versus el impuesto) dóna la paraula al ciutadà; en espanyol, prima més allò de «quien manda, manda». El poder pel poder.

Dies de confinament. 34

El 23 d’abril de 1976, ara aviat farà quaranta-quatre anys, en Josep M. Espinàs començava una publicació diària a l’Avui, un article breu -amb el temps els allargaria una mica, però no massa- parlant de tot, sota el títol de «A la vora de...». Més endavant, el 1999, va passar a El Periódico, aquest cop amb el títol de Petit observatori. 

Com que no sóc lector habitual d’aquest diari, he anat al seu web, a comprovar si encara hi escriu -ja és molt gran, passa dels 93- i he vist que les darreres columnes que he trobat són del 2019, i amb un ritme setmanal, no diari. Posem que mantingués el ritme diari (de fet, sis cops per setmana; primer, els diaris no sortien els dilluns, i després sé que tenia un dia de descans) durant quaranta anys. A tres-cents articles anuals, tirant pel cap baix, això són 12.000 articles, una xifra que mareja.

Perquè dic això? Perquè aquests dies del confinament m’he proposat escriure cada dia al blog, i després de 34 dies -comptant avui- m’he adonat de la dificultat que representa. Evidentment, la principal dificultat rau en estar -ni somniar-hi!!!- a l’alçada de Josep M. Espinàs. No fotem. Però el que sí que hi ha és trobar de què parlar, i què dir (no és el mateix parlar que dir coses). I després, escriure-ho amb més o menys gràcia.

Per ara mantinc el ritme. Em queden recursos d’emergència -explicar batalletes, o parlar de llibres- però seria una mica de trampa, i, en tot cas, no en puc abusar. Ara mateix, ja he cremat el cartutx del pànic al full en blanc, i he aconseguit aplaçar el problema per a demà. I, com ens deia Scarlett O’Hara, demà serà un altre dia.

Dies de confinament. 33

Malgrat que sembla que això no passi, que no es vegi la llum al final del túnel, és segur que passarà. També això passarà, ens diu Milena Busquets. I estaria bé que, aleshores, ens agafi amb alguns deures fets sobre què i com hem de fer. Perquè creure que tot tornarà a ser com abans, no només és un error, seria també una irresponsabilitat o una indecència, i no ens ho podem permetre.

En Tísner, a les seves memòries «Viure i veure» -de lectura molt recomanable, especialment els dos primers volums- fa girar tota la seva vida al voltant de la guerra espanyola. Explica que es va adonar que aquell va ser el fet decisiu, el que el va marcar per sempre, i per això les memòries se centren en la guerra i, a partir d’aquí, van encadenant una sèrie de viatges enrere -la infantesa i l’etapa de formació- i endavant -l’exili, el retorn, el present-. Però sempre a partir de la guerra, de la qual diu (la cita no es literal, no me la feu buscar, ara!) que és la millor escola de la vida, però que també té un preu altíssim, impagable.

Doncs bé, sense cap ganes d’apuntar-me a les metàfores castrenses -això ja ho fa el preparao i el cap de nosequè que surt a les rodes de premsa- sí que és cert que, com a les guerres, hem sotmès molts aspectes de la nostra vida, de l’organització de serveis i activitats, a una duríssima prova d’estrès, una experiència per aprofitar. Evidentment no es tracta de fer que, a partir d’ara, el sistema sanitari funcioni als nivells d’acceleració i d’esforç actuals, però sí d’examinar maneres de fer.

Per posar un exemple, el confinament ha servit per a posar a prova, amb la improvisació que vulgueu, la capacitat per al teletreball i per a organitzar feines -algunes, no totes, és cert- d’una altra manera. Potser ha estat, si us plau per força, l’empenta que calia per a provar-ho, per a fer callar els qui deien «Oh, això no pot ser, és impossible». Doncs si ara ho hem fet possible, segur que amb errades i coses a millorar, potser que no fem marxa enrere.

I això va molt més enllà del teletreball. Hem vist com s’han pogut engegar programes i utilitats per a la formació per televisió o per la xarxa. Seria possible aprofundir en aquesta línia, no per a suplir l’escola presencial, de cap manera, però sí per aquells centres en medis rurals, amb població dispersa, a fi de fer que la canalla -segurament no tan canalla, la que ja va als instituts- no hagi de fer sempre tres quarts o una hora d’autobús per anar i tornar?. A més, això exigiria fer arribar la banda ampla i connexions de qualitat també al medi rural, i ajudaria a mantenir activitats i població.

No sé si en totes les iniciatives que es proposen o que s’han engegat, de cara a la reactivació del país o de les ciutats, això està previst. Estaria bé que, al costat de les mesures urgents de sortir de la pandèmia, de fer que no mori més gent, i que anem reduint la malaltia, i al costat de les mesures de supervivència de l’activitat econòmica -suport a empreses i autònoms, liquiditat, impedir abusos laborals- hi hagués també un àmbit on estudiar què cal mantenir, amb les correccions que calgui, d’aquests canvis que ara hem hagut de fer per força. Si no, potser sí que les coses tornaran a ser com abans, incloses les que no funcionaven o les que funcionaven «perquè sempre ho hem fet així» que és una de les actituds més reaccionàries que patim. Algú s’hi posa?

Dies de confinament. 32

Llegeixo, al Tarragonadigital, un article de Jordi Manent, sobre l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (AQUÍ) . Amb motiu de la publicació d’un llibre de Sergi Borrallo, arxiver de la Diputacio, sobre la història de l’Institut, Jordi Manent en fa una breu recensió i aventura la hipòtesi d’una restauració i una nova etapa d’aquest ens.

Jo vaig conèixer l’Institut a finals dels setanta, de la mà de Savador-Joan Rovira i Gómez, altafullenc i mestre en tantes coses (en vaig parlar AQUÍ). Crec que aleshores, a més de membre i col·laborador molt actiu, ell n’era el secretari, funció que li anava com anell al dit, perquè en Salvador és persona organitzada i meticulosa en el treball, i això -i si el deixaven fer, és clar- era garantia de treballs ben fets i ben editats. Per això, per tenir aquest paper, m’estranya i em sap greu que Jordi Manent, al seu article, no el citi dins l’extensa relació de col·laboradors que en fa.

Quan vaig conèixer l‘Institut, en Salvador Rovira em va reclutar per un dels treballs que feien, la Bibliografia Històrica Tarraconense. Seguint el model del Índice Histórico Español que va iniciar Jaume Vicens Vives, la Bibliografia pretenia recollir tot el que es publicava (llibres, articles, opuscles) referit a la història de la província de Tarragona, en un sentit ampli. En tinc tres volums -del IV a VI- a més del primer, que va sortir com un apartat dels Quaderns d’Història Tarraconense. Jo vaig col·laborar fent ressenyes en aquests tres volums citats, a petició de Salvador Rovira, i sota a seva supervisió, en un d’aquells mestratges impagables. Vaig aprendre molt.

També vaig fer feines més manuals, o gairebé. Vaig transcriure una taula rodona sobre crítica literària, moderada per Josep-Lluís Carod-Rovira, i amb la participació de Joan Triadú, Jaume Vidal Alcover, i Joan Rendé, i una aportació escrita d’Àlex Broch. Transcripció va voler dir escoltar les gravacions unes quantes vegades i anar escrivint, de tal manera que durant molts anys (i segons com, encara ara) recordava de memòria fragments de les intervencions al peu de la lletra.

 

L’Institut també va publicar, entre moltes altres coses, la col·lecció dels Llibres de la Medusa, en la qual van tenir un paper principal unes guies dels pobles de menys de 5.000 habitants, unes guies fetes perquè, si no era així, no en parlava ningú. Seguien un cert patró comú, fixat per la primera guia, que va ser la d’Altafulla -també obra de Salvador Rovira, és clar!-. Un esquema amb una breu referència històrica, descripció de poble, i del terme, i, de vegades, personatges històrics; un esquema que es repetia però que cadascú adaptava. Per exemple, la Guia de Benissanet, feta per Artur Bladé, un luxe, era més àmplia en parlar de personatges i retrats humans, com els que també -i tan bé- descrivia a les Cròniques del país natal, o en qualsevol dels seus textos memorialístics. Una pena que aquesta col·lecció de guies s’estronqués.

Al seu article, en Jordi Manent es pregunta sobre l’oportunitat, la conveniència, d’un nou Institut, amb els exemples dels instituts de les diputacions de Lleida i de Girona, i de les revistes -sobretot la de Girona- com a manera de generar coneixement del territori i de servir de lligam. I, la veritat, és que no ho tinc del tot clar. Vaig lamentar la mort de l’Institut, una mort que, s’ha de reconèixer, va passar sense pena ni glòria a la societat tarragonina, que poca notícia tenia de la seva existència, i potser això explica moltes coses. Al desinterès de la Diputació (tant dels qui manaven, com dels qui no, perquè tothom va callar) cal afegir-hi el desinterès general, de mitjans de comunicació, d’entitats, d’institucions... de tothom. Potser ho van notar més els centres d’estudis locals, als quals l’Institut feia de paraigües, però no n’estic segur.

Té sentit, l’Institut, avui? Crec que no, en els termes en què existia. Pensem que fou creat l’any 1952, a imitació del de Lleida, i amb l’objectiu d’esquarterament i espanyolització de l’Institut d’Estudis Catalans. Això vol dir que segurament tenia una estructura molt formal, de membres corresponents, i seccions, i plenaris, i coses així, que no em sembla que sigui la més adient, avui, per a fer de motor cultural. A Lleida, amb la democratització de la Diputació, van tenir l’encert, l’any 1986, de reformular-la a fons, i de fitxar com a director Miquel Pueyo, l’actual alcalde, que en va fer una entitat moderna, amb una també moderna concepció de la cultura. No sé si aquest tren ja ha passat, per a Tarragona. Això segurament era possible els anys setanta o vuitanta, però no sé si ho és ara.

Per altra banda, també seria consolidar un esquema provincial caduc. Afortunadament, les Terres de l’Ebre van recuperant i consolidant la seva identitat diferenciada -que no contra- de la del Camp de Tarragona, i generar, ara, instruments més o menys unitaris, per molt eclèctics que siguin en el seu contingut, potser seria una mena d’intent de donar nova vida a la província.

El que sí es cert, però, és que la pèrdua de l’Institut va ser un error, però la simple resurrecció, com si no hagués passat res, no seria una bona solució. Potser el que tocaria seria preguntar-se seriosament si l’acció cultural de la Diputació s’ha de fer d’una altra manera que no sigui la tradicional repartidora, si ha de tenir mes ambició, idees pròpies, i una manera diferent d’actuar.

Un tema pendent, doncs per quan ens puguem ocupar d’aquestes coses.

Dies de confinament. 31

Qui no té feina el gat pentina? De vegades, bé ho sembla, si no fos que ara hi ha hagut qui s’ha dedicat a fer la permanent a una colònia sencera quan té molta feina per fer. El conseller d’Interior, i alguns altres membres de l’entorn governamental i dels media que li riuen les gràcies i li adoben el terreny, s’han esquinçat les vestidures pel fet que el nombre de mascaretes que el govern espanyol envia a Catalunya és, ves quines coses, de 1.714 milers, i ho han considerat una mena d’insult, o de burla, o jo què sé.

De veritat?

Per començar, a mi em sembla difícil que els qui han fet el repartiment (amb quins criteris? demogràfics? per morbiditat? per grups de risc? Això sí que estaria bé saber-ho) tinguin el temps, les ganes i el coneixement d’entretenir-se a fer-ho quadrar amb el 1714. I si en tenen el coneixement, que ho dubto, fins i tot n’hauríem d’estar contents, d’haver fet que coneguin i valorin una data significativa des del punt de vista nacional.

Dit això, també he de confessar que la meva vibració patriòtica pel 1714 és perfectament descriptible. No nego que, quan toca -bàsicament, l’11 de Setembre- entenc i participo d’una certa litúrgia nacional, que, si no és excessivament patriotera, no està malament. Però tampoc cal exagerar. Tinc la sensació que, d’uns anys ençà, alguns sectors del país, amb la necessitat de construir-se una credibilitat nacional, han tirat massa dels símbols més romàntics i de la historiografia d’un Pella i Forgas qualsevol, i a més pretenen que ha de ser LA simbologia, única i de tothom.

Doncs amb mi que no hi comptin. Em sobra l’excés de gesticulació nacionalista simbòlica, em sobra aquesta recerca constant de la bronca, que devalua la crítica ben dirigida -i a la qual no hem de renunciar mai- i em sobra, m’hi oposo radicalment, aquesta concepció essencialista de la nació. En aquest blog ho he escrit unes quantes vegades, que hi ha una diferència substancial entre la nació romàntica, per sobre del temps, que defensen alguns, i la nació democràtica, construcció social, que és la meva (i la de molta altra gent, espero).