Que aquesta crisi ens ha de fer
canviar moltes coses, és evident. Algunes ja estan canviant, i
algunes espero que no tolerarem que no canviïn (especialment la
valoració social i condicions de treball d’una sèrie de feines).
Però aquest canvis abastaran àmbits que ara mateix potser no
pensem, o no pensem prou.
Un d’aquests àmbits és el de
l’habitatge. La forçosa estada a casa en una llarga temporada ha
posat en evidència les incomoditats d’algunes llars: l’absència
de balcons o terrasses, la incongruència d’algunes distribucions,
la insuficiència de determinats espais d’ús quotidià, com ara la
cuina, etc. Algunes d’aquestes qüestions ja eren objecte de debat
per part d’especialistes, o en altres àmbits. Per exemple, el
paper de la cuina, des de l’urbanisme de gènere (que no vol dir
atribuir la cuina a les dones, sinó tenir en compte l’opinió de
qui fons ara n’ha estat principal protagonista).
Fa uns dies, l’ARA va fer un dossier
sobre habitatge després de la pandèmia, i parlant de tot això hi
havia una entrevista a Xavier Monteys, arquitecte (la podeu veure
AQUÍ)
i hi deia coses molt interessants sobre els balcons, sobre la
flexibilitat en la distribució dels espais dins l’habitatge, etc.
Fins i tot plantejava com a idea innovadora la biblioteca al
passadís, cosa que fa més de vint-i-cinc anys que faig, per cert.
En l’entrevista, però, també hi
havia la crítica de l’excés de normativa, de detall de la
normativa, que impedia experimentar i trobar solucions innovadores.
Comparteixo el diagnòstic, però no tant la solució.
És cert que la normativa (i també,
sobretot, el costum) indueixen a solucions estàndard, molt rígides.
És el «sempre ho hem fet així» tan estèril, per no dir
reaccionari. Continuem fent el pis de menjador, cuina, quatre
habitacions i dos banys, quan les famílies són cada cop més
reduïdes. No hem incorporat prou divisions modulars, que permetin
flexibilitzar la distribució interior dels habitatges a necessitats
canviants durant el dia o durant la setmana, i tantes coses.
Des d’aquest punt de vista, doncs,
el que planteja Monteys em sembla estimulant i encertat. Però sóc
molt més escèptic pel que fa a això de la normativa, i no perquè
m’entusiasmi una normativa detallada, rígida, feixuga, no. El que
passa és que no em refio de molts dels professionals implicats
-també arquitectes; els nyaps que veiem tenen tècnics al darrere- i
sobretot de promotors. Ara mateix, malgrat ordenances i normatives, i
la gasiveria i la mala fe, i la poca traça o poques ganes de les
administracions d’impedir-ho, veiem veritables forats infectes
llogats, a preus abusius, com a «habitatge». Hi ha cofurnes
infectes -sense ventilació, sense espai útil- a les quals acaba
anant qui no té més remei. De veritat, amb una flexibilització de
la normativa, el que aflorarà seran solucions innovadores
enginyoses? O més aviat permetrem abusos encara més grans?. Sóc
molt pessimista, en aquest sentit, i prefereixo, malgrat les
limitacions, normatives que impedeixin aquests abusos, sempre que hi
hagi rigor en la vigilància i en el càstig si cal. I això no és
incompatible amb experimentar i fomentar innovacions, tipus
habitatges amb serveis compartits, formats més flexibles, etc.
encara tenim molt camp a córrer, si volem.
Foto: biblioteca passadís, a casa des
de fa molts anys 8i fora del passadís també, quin remei!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada