Dies de confinament. 32

Llegeixo, al Tarragonadigital, un article de Jordi Manent, sobre l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (AQUÍ) . Amb motiu de la publicació d’un llibre de Sergi Borrallo, arxiver de la Diputacio, sobre la història de l’Institut, Jordi Manent en fa una breu recensió i aventura la hipòtesi d’una restauració i una nova etapa d’aquest ens.

Jo vaig conèixer l’Institut a finals dels setanta, de la mà de Savador-Joan Rovira i Gómez, altafullenc i mestre en tantes coses (en vaig parlar AQUÍ). Crec que aleshores, a més de membre i col·laborador molt actiu, ell n’era el secretari, funció que li anava com anell al dit, perquè en Salvador és persona organitzada i meticulosa en el treball, i això -i si el deixaven fer, és clar- era garantia de treballs ben fets i ben editats. Per això, per tenir aquest paper, m’estranya i em sap greu que Jordi Manent, al seu article, no el citi dins l’extensa relació de col·laboradors que en fa.

Quan vaig conèixer l‘Institut, en Salvador Rovira em va reclutar per un dels treballs que feien, la Bibliografia Històrica Tarraconense. Seguint el model del Índice Histórico Español que va iniciar Jaume Vicens Vives, la Bibliografia pretenia recollir tot el que es publicava (llibres, articles, opuscles) referit a la història de la província de Tarragona, en un sentit ampli. En tinc tres volums -del IV a VI- a més del primer, que va sortir com un apartat dels Quaderns d’Història Tarraconense. Jo vaig col·laborar fent ressenyes en aquests tres volums citats, a petició de Salvador Rovira, i sota a seva supervisió, en un d’aquells mestratges impagables. Vaig aprendre molt.

També vaig fer feines més manuals, o gairebé. Vaig transcriure una taula rodona sobre crítica literària, moderada per Josep-Lluís Carod-Rovira, i amb la participació de Joan Triadú, Jaume Vidal Alcover, i Joan Rendé, i una aportació escrita d’Àlex Broch. Transcripció va voler dir escoltar les gravacions unes quantes vegades i anar escrivint, de tal manera que durant molts anys (i segons com, encara ara) recordava de memòria fragments de les intervencions al peu de la lletra.

 

L’Institut també va publicar, entre moltes altres coses, la col·lecció dels Llibres de la Medusa, en la qual van tenir un paper principal unes guies dels pobles de menys de 5.000 habitants, unes guies fetes perquè, si no era així, no en parlava ningú. Seguien un cert patró comú, fixat per la primera guia, que va ser la d’Altafulla -també obra de Salvador Rovira, és clar!-. Un esquema amb una breu referència històrica, descripció de poble, i del terme, i, de vegades, personatges històrics; un esquema que es repetia però que cadascú adaptava. Per exemple, la Guia de Benissanet, feta per Artur Bladé, un luxe, era més àmplia en parlar de personatges i retrats humans, com els que també -i tan bé- descrivia a les Cròniques del país natal, o en qualsevol dels seus textos memorialístics. Una pena que aquesta col·lecció de guies s’estronqués.

Al seu article, en Jordi Manent es pregunta sobre l’oportunitat, la conveniència, d’un nou Institut, amb els exemples dels instituts de les diputacions de Lleida i de Girona, i de les revistes -sobretot la de Girona- com a manera de generar coneixement del territori i de servir de lligam. I, la veritat, és que no ho tinc del tot clar. Vaig lamentar la mort de l’Institut, una mort que, s’ha de reconèixer, va passar sense pena ni glòria a la societat tarragonina, que poca notícia tenia de la seva existència, i potser això explica moltes coses. Al desinterès de la Diputació (tant dels qui manaven, com dels qui no, perquè tothom va callar) cal afegir-hi el desinterès general, de mitjans de comunicació, d’entitats, d’institucions... de tothom. Potser ho van notar més els centres d’estudis locals, als quals l’Institut feia de paraigües, però no n’estic segur.

Té sentit, l’Institut, avui? Crec que no, en els termes en què existia. Pensem que fou creat l’any 1952, a imitació del de Lleida, i amb l’objectiu d’esquarterament i espanyolització de l’Institut d’Estudis Catalans. Això vol dir que segurament tenia una estructura molt formal, de membres corresponents, i seccions, i plenaris, i coses així, que no em sembla que sigui la més adient, avui, per a fer de motor cultural. A Lleida, amb la democratització de la Diputació, van tenir l’encert, l’any 1986, de reformular-la a fons, i de fitxar com a director Miquel Pueyo, l’actual alcalde, que en va fer una entitat moderna, amb una també moderna concepció de la cultura. No sé si aquest tren ja ha passat, per a Tarragona. Això segurament era possible els anys setanta o vuitanta, però no sé si ho és ara.

Per altra banda, també seria consolidar un esquema provincial caduc. Afortunadament, les Terres de l’Ebre van recuperant i consolidant la seva identitat diferenciada -que no contra- de la del Camp de Tarragona, i generar, ara, instruments més o menys unitaris, per molt eclèctics que siguin en el seu contingut, potser seria una mena d’intent de donar nova vida a la província.

El que sí es cert, però, és que la pèrdua de l’Institut va ser un error, però la simple resurrecció, com si no hagués passat res, no seria una bona solució. Potser el que tocaria seria preguntar-se seriosament si l’acció cultural de la Diputació s’ha de fer d’una altra manera que no sigui la tradicional repartidora, si ha de tenir mes ambició, idees pròpies, i una manera diferent d’actuar.

Un tema pendent, doncs per quan ens puguem ocupar d’aquestes coses.