Dies de confinament. 37

L’experiència del confinament ens fa descobrir moltes coses, entre les quals el que som capaços d’aguantar, que segurament és molt més del que ens pensàvem quan això va començar. Una de les maneres de fer-lo més suportable, o almenys això em sembla, és establir algunes rutines, un cert ordre. No m’ha estat difícil, perquè ja sóc procliu a l’organització, o més aviat refractari al desordre absolut, a la improvisació, i al ja veurem.

D’entre les meves rutines bàsiques, que són molt usuals (llevar-se cada dia a una hora semblant, resoldre l’enigmàrius, donar un cop d’ull als diaris) n’hi ha una que no n’és tan: quan, fetes les feines bàsiques de casa, toca posar-se a l’ordinador a teletreballar una mica, a llegir la premsa, mirar correus, i tot això, engegar Radio Mozart. http://www.radiomozart.com/  I que vagi sonant tot el matí. Com diu un dels seus eslògans «Tout Mozart, rien que Mozart».

No sé de què ni quan em ve aquesta dèria. Recordo haver llegit, fa temps, segurament en un article de Roger Alier, que és qui ho sap tot sobre això, que històricament el Liceu es dividia entre wagnerians i belcantistes, i que, a més, hi havia una minoria exòtica, que no es casava amb ningú ni s’hi barallava, que eren els mozartians, potser una mica per aquest caràcter inclassificable de Mozart, una mena de postclàssic i preromàntic, a cavall de tot, i capaç de ser tot un estil en ell mateix.

M’agrada Mozart perquè encomana una barreja d’alegria i tranquil·litat, perquè en molta de la seva música hi trobo un dring especial, de facilitat, de fluïdesa, de naturalitat. Quan l’escoltes, de manera gairebé inconscient ja veus que allò que sona no podia sonar de cap altra manera, que seria inconcebible que fos diferent. És aquesta naturalitat, com allò que cau pel seu propi pes, una de les coses que m’agraden.

Naturalitat, fluïdesa, que de cap manera vol dir frivolitat o lleugeresa. Al costat de peces simples i gratificants com un got d’aigua fresca quan tens set a l’estiu, hi ha també peces molt més complexes -per exemple, els quartets Haydn, o el Don Giovanni.

Fa unes setmanes, la Roser Pros-Roca, una eixerida periodista vendrellenca que ja hem adoptat a Tarragona, escrivia al seu blog (AQUÍ) un elogi de la música de Mozart, i ens parlava de l’efecte Mozart, que, segons la neurologia, vol dir que aquesta música estimula «el neo-còrtex i el sistema límbic, la qual cosa permet que la persona que escolta la música, vibri d'una forma cognitiva i emotiva. La música, en aquest sentit, desemboca en el camp de l'acció, atès que les emocions es tradueixen en impulsos o programes instantanis per enfrontar la vida. Llavors es pot plantejar que la música activa les xarxes neuronals i incideix en la concentració, l'atenció i la memòria, especialment en el procés d'aprenentatge».

No sé si això és veritat o no. He de ser escèptic per força, perquè, si la música de Mozart estimula l’aprenentatge i activa les xarxes neuronals, jo hauria de ser un Einstein, i ja us asseguro que no és el cas. Tampoc m’hi capficaré gaire, i no deixaré d’escoltar Mozart. Si, de propina, fa alguna d’aquestes coses que diu, mira que bé. I si no, no passa res.