Dies de confinament. 21

La notícia del dia, a banda de la macabra actualització de la xifra de malalts i de morts (i també, és cert, de l’afortunada llista d’altes!) és aquesta pintoresca proposta de fer uns pactes de la Moncloa, segona edició, per quan passi tot això. 

De veritat? Parlem-ne.

Deixo de banda aquest «quan passi tot això» perquè crec que això no passarà. No vull dir que ens quedem confinats per sempre, ni que la pandèmia continuï in aeternam. Vull dir que això no serà un parèntesi, passat el qual tornem a l’statu quo ante, sinó que serà una mutació, i a hores d’ara em sembla molt atrevit aventurar quin serà l’escenari futur. 

La proposta aquesta dels pactes intenta, i ho dissimula molt poc, aprofitar i reeditar l’èpica dels pactes del 77. No és el primer cop, ni Sánchez és el primer que vol reeditar aquesta part de la història. Recordem com Aznar, en els seus deliris, deia que volia fer una segona transició (hagués estat més sincer si hagués dit que volia fer una reacció, que és el que fan els reaccionaris, tornar enrere). O aquell mindundi perdonavides del Rivera, pretenent ser un segon Adolfo Suárez (i això que el primer tampoc no era res de l’altre món... llegiu-ne la biografia que en va fer Gregorio Morán, abans de perdre la xaveta, i ho veureu). En fi.

Això dels pactes de la Moncloa, però, queda prou lluny com perquè molta gent només en sàpiga aquesta versió acaramel·lada de la transició de flors i violes que va dirigir el rei, que era molt bo i molt maco, i tots vam acabar feliços i menjant anissos. I un be negre. Jo era molt jove, i segurament, per l’edat, estava en aquella fase que ho trobes tot malament (alguns s’hi han quedat, en aquesta fase) però tinc prou record de l’època, i he llegit prou coses després com per veure-ho d’una altra manera que la versió oficial.

Els pactes de la Moncloa van suposar la renúncia d’una part de l’esquerra -més sindical que no pas política- a una posició de força, o, si més no, a conquerir una sèrie de drets que eren ben presents a bona part d’Europa (recordem que encara es vivia en l’onada socialdemòcrata dels gloriosos trenta; la Tatcher i companyia estaven a punt però encara no havien arribat). Van ser una operació, no d’Estat, sinó absolutament tàctica entre una dreta necessitada de legitimitat, i una determinada esquerra -el PCE- que encara somniava amb ser el PCI, i una altra esquerra -el PSOE, ejem- que es va trobar amb la pinça i s’hi va posar bé per no quedar fora de joc. I pel que fa al contingut, una recerca a l’hemeroteca ens facilitaria trobar les queixes sindicals de com molts aspectes més socials -sobre control de la seguretat social, sobre seguretat laboral, sobre inversions en equipaments públics, etc- s’incomplien o només es complien a mitges. Ara, la pèrdua de poder adquisitiu, el no assoliment de molts drets -per exemple, la presència sindical en la direcció de les empreses, reconeguda en part d’Europa- i, en definitiva, aquella política econòmica que, pel que fa a legitimitat, avançava el «there is no alternative» del neoliberalisme dels vuitanta, que encara dura, això sí que es va complir.

Deia Marx, o li fan dir (que és com Pla o com Churchill, que serveix per tot) allò que la història no es repeteix i, si ho fa, la segona edició és una farsa. Em temo que ens volen vendre, per una banda, una èpica adulterada, i fins i tot si la primera vegada hagués estat com diuen i ens volen fer creure que va ser, segurament seria un nyap, més forma que fons. I, per altra banda, el fons veritable seria com fer passar una gran coalició PP-PSOE per la via de fet -és a dir, de continguts, sense que formalment el PP participi al govern- i posar Podem entre l’espasa i la paret: o s’ho empassa, i queda desactivat, o no s’ho empassa, i ja se n’ocuparan de dir que és irresponsable, immadur i tot això, i que el PSOE no té més remei (per allò del «sentit d’estat») que entendre’s amb el PP, i deixar VOX fora del sistema i restaurar el bipartidisme. I aquí no ha passat res.

(addenda: el Diari de Tarragona d’avui, abans conegut com a Diario Español, publica un article d’opinió del redactor en cap en què diu que els pactes no seran possibles perquè els líders actuals no estan a l’alçada dels d’aleshores, i cita «a la altura de Fraga, Felipe, Carrillo o 3% Pujol». Les meves simpaties per Pujol són absolutament descriptibles i, com u partit per infinit, tendeixen a zero, però el comentari d’aquest graciós és incomplet. Hauria d’haver escrit alguna cosa com Vitoria-Fraga, X-Gal Felipe, o Quiñones-Carrillo. O tots frares, o tots canonges. I qui no sàpiga qui és Heriberto Quiñones, que llegeixi «Miseria y grandeza del PCE» de Gregorio Morán, que ja veig que avui el cito molt, però és que hi va haver un temps que valia molt la pena).

(foto: la signatura dels pactes, l’any 1977. Per cert, tot homes.)