Un mal gest

 

Si jo ara comencés dient que ja m’ho pensava, que Pedro Sánchez no dimitiria, em podríeu dir que això és molt fàcil a pilota passada. I com que no vull ser el capità posteriori -amb el superpoder d’encertar les coses quan ja han passat-  ho deixaré estar. Però m’ho pensava des del minut u.

Tot plegat, doncs, ha estat un gest. Ni dimissió, ni moció de confiança, ni res. Només un altre discurs melodramàtic -per no dir tragicòmic- ple de retòrica, propi del personatge, a qui agraden les frases sorolloses, però sovint tirant a insubstancials, i poques vegades seguides de transformacions socials que no siguin cosmètiques o reactives. Allò que es diu, que els estadistes pensen en la propera generació, i els polítics en les properes eleccions, s’hauria de completar que els aventurers pensen en el proper titular de diari.

Sánchez ha fet un mal gest, perquè reforça el component cesarista -dir-li César és una llicència poètica molt exagerada- en detriment de la política. Tot el que sigui “o jo o el caos”, totes les jugades mestres en clau personal, poden ser útils -no per a tothom, només per a la persona concernida- a curt termini, però debiliten una mica més el debat polític, i n’accentuen el caràcter de lluita, de bons i dolents, d’amics i enemics. L’empobriment de programes, de discursos -substituïts per això que en diem el “relat”, més propi de la literatura que no de la realitat- i el qui dies passa anys empeny converteixen la política, entesa com la res pública, en una xerrameca i safareig insuportables, i preparen el terreny per als portadors de solucions fàcils, encara més demagògiques. Els Berlusconi, Ross Perot, Gil y Gil, Ruiz Mateos, Le Pen, han donat lloc a Trump, Bolsonaro, Meloni o Milei. I Abascal i Orriols. No badem.

Hauríem de fer, tots plegats, els qui creiem en una altra mena de política -no només una altra manera de fer-la- un cop de cap, ser més exigents en primer lloc amb nosaltres mateixos, i deixar de donar espectacles com el d’aquest cap de setmana.

Michel Rocard durant molt de temps va ser la gran esperança de bona part dels francesos (després, quan va governar, no tant, sobretot “gràcies” als seus, però això -les dinàmiques caïnites internes dels partits- donaria per un altre article). Va adquirir un gran crèdit pel que en deien el “parler vrai”, dir la veritat, o parlar clar (parèntesi: que es pugui destacar d’un polític que parla clar o que diu la veritat, demostra com és la majoria del personal polític). Parler vrai volia dir no amagar els problemes, dirigir-se a l’electorat com a persones adultes, conscients, capaces d’avaluar les coses i decidir. No estic segur que això es pugui generalitzar, però no serà abaixant el llistó que ho arreglarem. La mala política -i aquest cap de setmana n’hem vist un exemple (i això no fa bona, de cap manera, la que fan els adversaris de Sánchez, que consti)- la mala política, deia és com la moneda dolenta, que expulsa la bona del mercat. Feina rai.

 (a la imatge, Pedro Sánchez anant al lavabo, que s'està pixant)

Sobre el nou Acord de Govern en relació a Hard Rock Cafe

 

No sé si és només per la campanya electoral i l’excitació -i sobreactuació-  que provoca en segons qui, o només són els efectes colaterals d’una manera de fer més aviat potinera -sobretot, però no només, en la comunicació- per part del Govern, però ahir descobríem un episodi més en aquest serial que és el projecte de Hard Rock Cafe, abans conegut com a BCN World. I, és clar, això vol dir feina per mi, per continuar al dia. Som-hi.

Ahir coneixíem un acord de Govern del passat mes de febrer que deia:

—1 Deixar sense efecte l’Acord del Govern de 15 de desembre de 2020 pel qual s’ordena a l’Institut Català del Sòl l’adquisició i posterior alienació, per adjudicació directa, dels terrenys de 952.000 m2 de superfície aproximada, inclosos en el Centre Recreatiu Turístic de Vila-seca i Salou.

—2 Mantenir l’encàrrec a l’INCASÒL per tal que formalitzi amb les parts els acords privats i públics que corresponguin per tal d’adquirir i amb posterioritat alienar, en unitat d’acte i pel mateix preu, per adjudicació directa, els terrenys esmentats en el punt 1.

Si algú el vol veure sencer, és AQUÍ. 

Anem a pams. Què vol dir això (tot i que l’explicació de l’Acord és força clara)?

El primer punt deixa sense efecte l’acord anterior, que era el que ordenava la compra (a la Caixa) i la venda (a Hard Rock) dels terrenys del CTI (Centres turístics integrats; a nàming no ens guanya ningú!).

Per què cal prendre aquest acord? Perquè es basava en un contracte amb unes condicions basades en el PDU anterior (per exemple, sobre la tramitació d’un Pla de millora urbana que ara no es farà) i que havia quedat obsolet. Però si no s’anul·lava, des del punt de vista formal calia, o bé complir-lo -i no es podia; i millor, com veurem- o bé cometre una il·legalitat i no complir-lo si s’aprova el PDU.

El que penso del fet d’aquesta intermediació de l’Incasol ha quedat clar en molts dels apunts d’aquest blog, i el que pensava sobre el contracte de compra-venda-compra també va quedar clar AQUÍ i AQUÍ. 

És per això que considero que anul·lar aquest contracte -que penjava de l’acord de Govern ara anul·lat- és una bona notícia, perquè, pel que fa a les condicions de la transmissió, posa el comptador a zero, i això permet establir unes condicions més equilibrades en les quals es corregeixi el propòsit anterior, en què tot el risc anava a càrrec de l’Incasol, i totes les garanties eren per a HRC, a més d’uns quants obsequis a la Caixa, a càrrec del contribuent.

La segona part de l’Acord va d’això, de negociar un contracte nou.

Entenc que això, que es negociï un nou contracte, és el que ha provocat la indignació dels opositors, augmentada amb la sobreactuació habitual i amb l’afegit de la precampanya. Acusen del Govern d’enganyar. Enganyar com? Quin compromís anterior ha quedat desmentit? No confonguem la posició pròpia amb el que fa el Govern. A veure si ara, el que li retrauran és que no fa el que aquests opositors farien. “És indignant! El govern d’ERC no fa el que farien Comuns/CUP!!!”. Doncs miri, no.

Sobre l’oposició a HRC -que comparteixo més del que es pensen; he deixat molt clar que no m’agrada gens, i que preferiria que no es fes- també voldria una mica més de serietat, i dic també perquè aquesta serietat l’he demanada -i intentat practicar-la- en tot. Crec que no podem fer trampes.

Desfer el que s’ha fet no és senzill, i això ho haurien de saber els opositors que han estat govern, o que ho pretenen (els qui prefereixen viure en un món ideal, sense embrutar-se les mans amb la realitat, poden fer el que vulguin, és clar). En aquests molts -massa- anys que fa que això dura (i que ja he escrit que és la prova que va començar malament i que costa d’arreglar) ha quedat un camp sembrat de mines, que cal anar desmuntant una per una i sense prendre mal. Una actuació pel broc gros seria el millor regal per als qui volen treure suc de les tramitacions complicades que fem, tipus Castor i Florentino.

Per això dic que és una bona notícia que es pugui refer el contracte des de zero. Com he dit altres cops, la Caixa només té un client, que és qui té la llicència del casino, i HRC només té un proveïdor, perquè la llicència és per aquell espai i no un altre. Aquí no hi ha mercat. Si el Govern fa bé la seva feina, pot imposar unes condicions que condicionin tot el projecte, o bé que obrin la porta a algú a dir que no (que és el que jo crec que HRC vol, però no vol perdre la fiança, i no vol quedar com el dolent de la pel·lícula).

O bé que s’hagin d’entendre directament Caixa i HRC, que és el que hagués hagut de ser des del principi, i això allibera la Generalitat de responsabilitats, que era el perill de l’anterior contracte.

Hi ha, a més, un fet important que fa que les exigències de prudència i de no tirar pel dret siguin més altes (i que els qui diuen “que es retiri el PDU i ja està” no tenen en compte). Tot aquest procés va més enllà d’un PDU, va també d’un concurs públic convocat per la Generalitat. Una retirada unilateral, o un trencament de les regles de joc que la mateixa Generalitat va posar -per molt que no ens agradin- és emetre un senyal molt perillós, és dir que el Govern de Catalunya no és de fiar. Aneu a buscar inversions d’un altre tipus amb aquesta reputació. Per això cal fer un desmuntatge controlat fins on es pugui.

I, finalment, i com ja he dit en mes d’una ocasió, convençut que, com a molt, se’n farà la primera fase, si es fa. Pensem que HRC no és un inversor, sinó una franquícia, i ha de buscar i trobar aquests 700M€ que calen per tot plegat, i que el mercat del joc és radicalment diferent al de fa vuit anys. Ha passat el moment, si és que n’hi havia. Si el model Las Vegas no ha arrelat mai a Europa, potser és per alguna cosa. Recordo que el model parc temàtic a gran escala, com Orlando o similars, tampoc no ha acabat de funcionar (de fet, només Port Aventura, a Europa, té beneficis d’explotació; EuroDisney no se’n surt, i els altres són parcs d’estar per casa. Per pensar-s’ho).

En fi, esperarem el proper capítol, que sembla que això va per llarg.

 

 

Sobre energies renovables

 

Aquests darrers mesos vaig participar en un grup de treball de la Comissió de Territori de Catalunya per elaborar uns criteris per als parcs eòlics. No es tracta de cap normativa d’obligat compliment -la Comissió no té aquesta potestat- però sí d’una orientació, especialment a les Comissions d’urbanisme (però també a promotors de parcs, o als ajuntaments que vulguin adaptar el seu planejament) a partir del fet que la normativa urbanística -que és la que han d’aplicar les Comissions- no és del tot explícita (i no ho ha de ser, perquè no pot preveure totes les casuístiques) ni, quan es va fer, la demanda de parcs eòlics era l’actual. Ja es va fer un document similar amb els parcs fotovoltaics, i ara s’ha ampliat a les eòliques.

El cert és que hem estat uns mesos preparant aquest document, que ja s’ha aprovat -el podeu veure  AQUÍ. M’he trobat també, per altres motius, immers en aquest debat en altres àmbits, i he decidit posar negre sobre blanc algunes coses que penso sobre això.

Per començar, crec que, a Catalunya, tenim un problema important de relat, de la imatge que es té sobre el tema de les energies renovables, que ens dificulta afrontar bé la transició energètica. Tinc la sensació que hi ha un relat dominant formalment favorable a les energies renovables, en abstracte, però que, a la pràctica, rep les propostes concretes amb una barreja d’hostilitat i de resignació. El simple anunci d’un parc eòlic ve seguit, molts cops, de la formació d’una plataforma en contra, de la voluntat de “salvar” el que sigui, i d’un aire resignat i pessimista, com si fos un càstig. De vegades -només de vegades- per la mateixa administració, local o no, que ho ha de tractar.

Entenc perfectament que no sempre les ubicacions, el tractament, la informació, són els adequats. També hem d’aguantar, alguns cops, discursos prepotents i pretensiosos sobre la modernitat i el progrés per part de partidaris i promotors dels parcs eòlics i fotovoltaics, fins i tot un cert menyspreu envers els crítics. Un escenari polaritzat on és difícil separar el gra de la palla.

I hauríem d’exigir menys trampes en els discursos. Quan se’ns ven que, a l’Aragó, hi ha molta més producció de renovables -que és cert- també hauríem de tenir en compte que la densitat de població, allí, és de 27,86 habitants per km2, mentre que a Catalunya és de 249,89 hab/km2, nou vegades menys. És més, si fem el mateix càlcul excloent les capitals -superfície i població- la densitat aragonesa és de 1.75 hab/km2, mentre que la catalana és de 198,47 hab/km2. I si tinguéssim en compte l’orografia -especialment per a les fotovoltaiques- també trobaríem diferències significatives. Ho tenen molt més fàcil. El mateix amb Castella i Lleó o d’altres llocs. Menys demagògia -i menys condescendència- amb segons quines comparacions.

 Necessitem les renovables. Això no admet discussió, llevat que se sigui un negacionista del canvi climàtic -i aquí no m’hi trobareu mai- o un ignorant (o un influent accionista d’elèctriques, és clar; però aquests, que no perden el temps, també inverteixen en renovables). Necessitem parcs fotovoltaics i eòlics, per a descarbonitzar i electrificar el nostre món, i necessitem la xarxa necessària per a transportar aquesta energia neta des dels punts de producció als punts de consum. Això no és incompatible amb polítiques d’eficiència energètica (fer el mateix, amb menys energia; fer més coses, amb la mateixa energia) i,  naturalment, tampoc no és incompatible amb el foment de l’autoconsum i de les comunitats energètiques. No té volta de full.

En aquest escenari, doncs, el debat no és sobre si renovables sí o no, sinó sobre renovables com. No s’hi val a fer-se fotos i omplir-se la boca amb això de l’hidrogen verd (i n’hauríem de parlar amb calma, que hi ha molta il·lusió, amb això) i després obviar com es produeix i transporta l’energia necessària per tal que, efectivament, sigui verd.

Tampoc no em serveix el discurs de l’autoconsum, com a alternativa única. Soc fervorosament partidari de l’autoconsum, sigui personal o en forma de comunitat energètica, sobretot pel que té de descentralitzat i d’empoderador, però amb això no n’hi ha prou. Calen, també, grans unitats productives. I com que calen, el més sensat és acordar com i a on. Això és el que haurà de fer el futur, esperat, i tardà Pla territorial sectorial d’energies renovables, el Plater, i mentre no arribi, el que intenten fer els criteris que he citat al principi. Per això cal canviar el relat, la percepció que es té d’aquestes instal·lacions, i el discurs amb les quals se les combat o se les defensa. Cal aterrar a la realitat. A grans trets, per mi, això vol dir:

Hauríem de desenvolupar molt més la idea que un parc és relativament provisional –tenen la vida útil que tenen- si ho lliguem amb l’eficàcia del parc: els actuals generen molta més energia que els parcs que hi havia fa trenta o quaranta anys. Qui ens diu que en trenta anys no haurem progressat més, i amb menys parcs farem més energia?. Estic segur que hi ha dades, al respecte. Tinc fe en el progrés. No la fe absoluta del positivisme del segle XIX, però sí que crec que ens podem plantejar un escenari en què siguem mes eficients, gastem menys -i necessitem menys- i sapiguem produir més amb menys.

L’impacte paisatgístic –que hi és, sens dubte, i que cal limitar al màxim- és reversible amb una relativa facilitat (compte: les línies d’evacuació i els accessos no tant). L’afectació d’un aerogenerador sobre el terreny és escassa; l’impacte és, sobretot, visual i vertical. Bones mesures de restauració passada la via útil (l’experiència de les activitats extractives és interessant) pot convertir aquest impacte en una mena d’impost temporal per a la transició energètica. Pactar -verb imprescindible- un impacte per trenta anys, i replantejar-s’ho quan s’hi arribi.

I per a les fotovoltaiques, cal aprofundir en la compatibilitat -tècnica, legal, fiscal- amb les activitats agràries. La placa pot estar a una alçada que faci compatible el conreu i el treball. Estic segur que això ja s’està fet, i es tracta de fer recerca i experimentació en aquest sentit.

Això ens porta a una oportunitat que hauríem d’aprofitar més, que és la recerca -i especialment la recerca aplicada- en el desenvolupament de la tecnologia de les renovables. Potser no tenim totes les oportunitats -el nord d’Àfrica serà una potència en producció, això està clar- però podem ser dels que més sàpiguen què fer i com fer-ho. Després de l’atzagaiada del projecte Zèfir -qui sap on seriem, ara, d’haver-ho tirat endavant- l’IREC ha de tenir recursos i suport -polític, empresarial, econòmic, d’imatge- per a ser un referent.

La negociació és indispensable per a l’acceptació dels projectes, i això demana disposició, tant pels qui l’han de rebre com per qui els promou. La prepotència -de vegades el xantatge- d’algunes promocions no ajuda gens, igual com no ajuda la rebuda d’ungles de qualsevol  projecte, sigui com sigui -de vegades, sense ni saber com és-. Condicionar línies d’evacuació a la compactació, renovació i racionalització de les existents, plantejar soterraments selectius enlloc de soterraments complets, contemplar la reversibilitat de les actuacions indispensables per a la implantació però no per a l’explotació, tot això em sembla més intel·ligent i més productiu que no les oposicions absolutes o les imposicions prepotents. Sobretot, un conjunt d’actuacions. Qui proposi, en qualsevol sentit, solucions úniques, ens vol enredar o és un ignorant.

Feina rai.