Un mal gest

 

Si jo ara comencés dient que ja m’ho pensava, que Pedro Sánchez no dimitiria, em podríeu dir que això és molt fàcil a pilota passada. I com que no vull ser el capità posteriori -amb el superpoder d’encertar les coses quan ja han passat-  ho deixaré estar. Però m’ho pensava des del minut u.

Tot plegat, doncs, ha estat un gest. Ni dimissió, ni moció de confiança, ni res. Només un altre discurs melodramàtic -per no dir tragicòmic- ple de retòrica, propi del personatge, a qui agraden les frases sorolloses, però sovint tirant a insubstancials, i poques vegades seguides de transformacions socials que no siguin cosmètiques o reactives. Allò que es diu, que els estadistes pensen en la propera generació, i els polítics en les properes eleccions, s’hauria de completar que els aventurers pensen en el proper titular de diari.

Sánchez ha fet un mal gest, perquè reforça el component cesarista -dir-li César és una llicència poètica molt exagerada- en detriment de la política. Tot el que sigui “o jo o el caos”, totes les jugades mestres en clau personal, poden ser útils -no per a tothom, només per a la persona concernida- a curt termini, però debiliten una mica més el debat polític, i n’accentuen el caràcter de lluita, de bons i dolents, d’amics i enemics. L’empobriment de programes, de discursos -substituïts per això que en diem el “relat”, més propi de la literatura que no de la realitat- i el qui dies passa anys empeny converteixen la política, entesa com la res pública, en una xerrameca i safareig insuportables, i preparen el terreny per als portadors de solucions fàcils, encara més demagògiques. Els Berlusconi, Ross Perot, Gil y Gil, Ruiz Mateos, Le Pen, han donat lloc a Trump, Bolsonaro, Meloni o Milei. I Abascal i Orriols. No badem.

Hauríem de fer, tots plegats, els qui creiem en una altra mena de política -no només una altra manera de fer-la- un cop de cap, ser més exigents en primer lloc amb nosaltres mateixos, i deixar de donar espectacles com el d’aquest cap de setmana.

Michel Rocard durant molt de temps va ser la gran esperança de bona part dels francesos (després, quan va governar, no tant, sobretot “gràcies” als seus, però això -les dinàmiques caïnites internes dels partits- donaria per un altre article). Va adquirir un gran crèdit pel que en deien el “parler vrai”, dir la veritat, o parlar clar (parèntesi: que es pugui destacar d’un polític que parla clar o que diu la veritat, demostra com és la majoria del personal polític). Parler vrai volia dir no amagar els problemes, dirigir-se a l’electorat com a persones adultes, conscients, capaces d’avaluar les coses i decidir. No estic segur que això es pugui generalitzar, però no serà abaixant el llistó que ho arreglarem. La mala política -i aquest cap de setmana n’hem vist un exemple (i això no fa bona, de cap manera, la que fan els adversaris de Sánchez, que consti)- la mala política, deia és com la moneda dolenta, que expulsa la bona del mercat. Feina rai.

 (a la imatge, Pedro Sánchez anant al lavabo, que s'està pixant)