Si jo ara comencés dient que ja m’ho pensava, que Pedro Sánchez
no dimitiria, em podríeu dir que això és molt fàcil a pilota passada. I com que
no vull ser el capità posteriori -amb el superpoder d’encertar les coses quan
ja han passat- ho deixaré estar. Però m’ho
pensava des del minut u.
Tot plegat, doncs, ha estat un gest. Ni dimissió, ni moció de
confiança, ni res. Només un altre discurs melodramàtic -per no dir tragicòmic-
ple de retòrica, propi del personatge, a qui agraden les frases sorolloses, però
sovint tirant a insubstancials, i poques vegades seguides de transformacions
socials que no siguin cosmètiques o reactives. Allò que es diu, que els estadistes
pensen en la propera generació, i els polítics en les properes eleccions, s’hauria
de completar que els aventurers pensen en el proper titular de diari.
Sánchez ha fet un mal gest, perquè reforça el component
cesarista -dir-li César és una llicència poètica molt exagerada- en detriment
de la política. Tot el que sigui “o jo o el caos”, totes les jugades mestres en
clau personal, poden ser útils -no per a tothom, només per a la persona
concernida- a curt termini, però debiliten una mica més el debat polític, i n’accentuen
el caràcter de lluita, de bons i dolents, d’amics i enemics. L’empobriment de
programes, de discursos -substituïts per això que en diem el “relat”, més propi
de la literatura que no de la realitat- i el qui dies passa anys empeny
converteixen la política, entesa com la res pública, en una xerrameca i
safareig insuportables, i preparen el terreny per als portadors de solucions
fàcils, encara més demagògiques. Els Berlusconi, Ross Perot, Gil y Gil, Ruiz
Mateos, Le Pen, han donat lloc a Trump, Bolsonaro, Meloni o Milei. I Abascal i
Orriols. No badem.
Hauríem de fer, tots plegats, els qui creiem en una altra
mena de política -no només una altra manera de fer-la- un cop de cap, ser més
exigents en primer lloc amb nosaltres mateixos, i deixar de donar espectacles com
el d’aquest cap de setmana.
Michel Rocard durant molt de temps va ser la gran esperança
de bona part dels francesos (després, quan va governar, no tant, sobretot “gràcies”
als seus, però això -les dinàmiques caïnites internes dels partits- donaria per
un altre article). Va adquirir un gran crèdit pel que en deien el “parler vrai”,
dir la veritat, o parlar clar (parèntesi: que es pugui destacar d’un polític
que parla clar o que diu la veritat, demostra com és la majoria del personal polític).
Parler vrai volia dir no amagar els problemes, dirigir-se a l’electorat com a
persones adultes, conscients, capaces d’avaluar les coses i decidir. No estic
segur que això es pugui generalitzar, però no serà abaixant el llistó que ho arreglarem.
La mala política -i aquest cap de setmana n’hem vist un exemple (i això no fa
bona, de cap manera, la que fan els adversaris de Sánchez, que consti)- la mala
política, deia és com la moneda dolenta, que expulsa la bona del mercat. Feina rai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada