divendres, 21 de desembre del 2012

Gràcies, Xavier

L’amic Xavier Sabaté ha tingut l’amabilitat de dedicar un dels seus escrits (aquí) al recull d’articles que vaig editar fa uns mesos. La cortesia obliga –i amb molt de gust- a correspondre amb un agraïment, però com que uns “gràcies” sembla poc, i crec que paga la pena aprofitar temps, espais i energies per a dir més coses, allà va.
He volgut començar dient “amic Xavier Sabater”. Com que l’origen de la relació, i allò amb què molta gent ens pot relacionar, és el món polític, remarco això d’amic, perquè lamentablement, en aquests temps de traç gruixut que vivim, cal fer notar que la discrepància ideològica –potser, de vegades, més partidària, més del com que no pas del què- no ha de ser obstacle per a la relació personal, el respecte, i l’intercanvi de parers. Sobretot això darrer, perquè si no és amb els que no són exactament com tu, amb qui ha de ser?
En Xavier fa molts elogis del meu llibre –gràcies!- i remarca, com ho va fer el comú amic Josep-Fèlix Ballesteros al pròleg del llibre, que algunes de les coses que tracto són incòmodes en l’escenari políticament correcte tarragoní. Me n’alegro, perquè crec –ho vaig llegir en un article de Maria Aurèlia Capmany, no sé si cita o collita pròpia, però podria ser això darrer perfectament- que la veritat necessita ser dita per a poder exercir els seus efectes benèfics. És clar que, en el camp de les opinions, es tracta de les meves veritats, que no necessàriament ho són per a tothom. Però com que la majoria de les vegades tracto de temes més o menys relacionats amb el territori, que són devoció, afició i professió meves, també he de dir que m’irrita molt la superficialitat, l’atreviment ignorant, amb què es fan moltes afirmacions. No sempre totes les opinions són respectables, i no ho són gens aquelles que demostren una completa ignorància o la falsedat de dades i arguments.
Ens hauríem de preguntar –sé que l’amic Xavier ho fa, perquè n’hem parlat sovint- què ens passa, a Tarragona, que costa tant poder debatre d’aquests temes que ens afecten. Debatre, no fer soroll. Exposar idees, conceptes, dades, arguments. Pensar a mig i llarg termini, sense tacticismes absurds. Estem molt, massa, mancats d’espais de debat, i encara més mancats d’una actitud oberta al debat sense penjar-hi immediatament totes les etiquetes partidistes en el sentit més negatiu possible. Hem arribat a l’absurd que atribuïm, a l’adscripció de sigles de les persones, les idees que exposen o què defensen –s’oblida la capacitat de pensar per compte propi, potser per poc practicada- i així ens és més còmode –i més senzill, perquè no cal pensar- el rebuig o l’acceptació d’aquella idea. I això suposa un enorme empobriment personal i col·lectiu. Pensar, parlar, discutir –no insultar-se- amb gent que no pensa exactament com un mateix; fer-ho a partir del que realment es diu i no del que es pensa que ha dit  -o que hauria de dir- en funció de si és d’aquests o d’aquells (en una identificació que també és falsa: s’atribueixen uns pensaments col·lectius erronis, sense cap contrast amb la realitat). Tot plegat una distorsió contínua que ens bloqueja col·lectivament perquè no ens permet canviar d’idea, un procés imprescindible per a moure’ns i avançar.
Last but not least: Xavier, dinar sol és molt depriment (t’ho diu algú que ho fa sovint). Una altra vegada, si pots i vols, tanca el llibre i dinem plegats. Una abraçada, bon Nadal, i moltes gràcies per les teves paraules, pel que hi ha abans de les paraules, i pel que hi haurà després.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

La Maria de cal Graner

La mare era anomenada de moltes maneres. Per nosaltres, el germans, la mare, és clar. L'àvia, per les nétes -i n'estava molt cofoia-. L'Encarnació, per moltes amigues -i mira que en tenia!-. La sra. Casadevall, més formal. De vegades era “la mare del Robert” i s'empipava una mica, perquè deia que això era com deixar-la sense personalitat, però després, aquesta mateixa gent, em deia que no cabia a la pell. Què han de fer, sinó, les mares?.

Però en un principi, era la Maria de cal Graner. De profundíssimes -i molt sentides i reivindicades- arrels vigatanes, que de manera generalitzada -i acceptable amb un xic d'indulgència- ella feia sinònim de molt catalanes. Trasplantada de ben jove a Barcelona, els darrers quaranta-quatre anys els ha viscut a Tarragona.

No sé si eren aquestes arrels, però la mare va exercir sempre una catalanitat molt bàsica, molt poc elaborada, i molt persistent. Amb això no vull desmerèixer-la, al contrari. Era un exercici constant a favor de la llengua i del país, molt elemental, que anava des de posar una cinta o una enganxina amb les quatre barres a tot arreu, fins a una militància lingüística allà on arribava. Encarant-se amb les falangistes de la sección femenina, quan li retreien, als anys quaranta, fent el servicio social, que prengués els apunts en català. “Ho faig per economia, que no veuen que en català les paraules són mes curtes?”. I exhibia un reguitzell de monosíl·labs, que, efectivament, escurçaven les ximpleries d'aquella colla de tòtiles. Quan, a l'ascensor de casa, veies el paper de la lectura del gas amb la data en català afegida, ja sabies que hi havia passat ella. Al mercat de Tarragona, on era compradora fidel durant molts anys, hi havia parades, als anys setanta, que la coneixien per “la senyora del català” perquè era qui els corregia els rètols, o els esbroncava -amablement, però els esbroncava- perquè “si els que tu vens són cebes, perquè dimonis has de tenir un rètol que diu cebollas? Que no són cebes?”. Aquesta militància la va portar la secretaria de l'Òmnium Cultural del Tarragonès, una bona colla d'anys, i a deixar-hi moltes hores i molts esforços per la llengua i el país, fent el que més sabia fer, que era organitzar, posar ordre, “s'ha de posar mètode!!!” deia sempre.

I és que la mare va ser una emprenedora nata -ara que està de moda- ja als anys quaranta, i sempre involucrada en activitats comunitàries: des del consell de la parròquia -del qual es va anar allunyant- a l'Òmnium, o a la militància a Esquerra Republicana de Catalunya, una mica a remolc meu, però fins al final, i participant, quant podia, en campanyes i en assemblees. No fa ni dos mesos li van fer un petit homenatge, i n'estava molt cofoia. I darrerament a l'associació de vídues de Tarragona. Encara no fa una setmana va enllestir-ne el butlletí -el feia ella sola des del número trenta-i-tants, i ja anaven pel cent quaranta-cinc-. No sabia estar sense fer res, i, des d'una manera molt personal de fer les coses, dinamitzava tot el que tocava. Sempre amb aquesta voluntat de participar, de no aïllar-se, de fer alguna cosa més que la rutina de la casa.

Ens va ensenyar, als fills, que les coses no es regalen. Crec que als set anys jo -tots els germans- ja tenia assignades algunes tasques de casa -senzilles: parar taula- per guanyar-me la modesta setmanada. Un cert sentit del deure, de la responsabilitat, de ser conscients de les conseqüències dels propis actes, ho vam aprendre a casa de manera molt natural, al costat -o simplement amb- la subscripció al Cavall Fort, la participació als escoltes, o aquell Faristol amb dibuixos de la Pilarín Bayés on vaig començar a aprendre alguna cosa de català, que també aprenia llegint el Zoo d'en Pitus o la Colla dels Deu.

M'adono que la mare -més ella que el pare- ens va transmetre aquestes coses, de la mateixa manera que, del pare, en vam aprendre l'antifeixisme i un sentit progressista de la vida, que segurament li venia d'haver estat oficial de l'exèrcit de la república i d'haver jugat als genolls del president Macià... abans de ser president. Tot, això sí, ja molt matisat per una derrota vital -camp de concentració, batalló de treballadors, postguerra- massa llarga. De tots dos, però, encara que amb expressions diferents, un odi visceral a la guerra. A la segona guerra del Golf, la de les manis del No a la Guerra, la mare va a anar a la seva primera manifestació, i anava al mercat -el seu club, en deia- amb un rètol al pit, fet per ella mateixa, que deia “NO A LA GUERRA!!!”. Si no el va llençar fa poc, encara el tenia penjat al seu despatx.

Com veieu, l'hi he d'agrair moltes coses, a la Maria de cal Graner. N'hi ha més, de coses, bones i dolentes -com tothom- que segurament ja han de quedar entre nosaltres dos. I aquest dilluns, després de noranta anys molt viscuts, molt aprofitats, encara amb molta empenta i amb moltes ganes de viure, i plena de projectes, ens ha deixat de cop.

No sé si t'ho vaig dir totes les vegades que calia o que volies -segur que no- però saps que t'estimo. Gràcies per tot.   

divendres, 21 de setembre del 2012

D'Eurovegas a Barcelona World

Amb més retard del que voldria, vull dir quatre coses sobre aquest pas d’Eurovegas a Barcelona World. el retard permet haver sentit ja moltes opinions, però, després d’haver escrit un parell de notes, crec que val la pena continuar opinant.
D’entrada, em sembla un error la simple translació que algú ha fet d’un projecte a l’altre –sobretot des de l’oposició- com si fossin el mateix. Crec que hi ha prou diferències per a tenir una actitud diferent. Als posts anteriors, vaig manifestar el meu desacord amb el projecte d’Eurovegas, sobretot per motius territorials, pel que suposava de destrossa del parc agrari del Llobregat i per una metodologia –lamentablement instal·lada en la legislació- que anul·lava la praxi planificadora que començàvem a incorporar. També perquè una aposta centrada en el joc –i sense caure en puritanismes exagerats, ja ho vaig dir aquí- no em semblava la més oportuna per a reforçar l’oferta turística a Catalunya.
Crec que no és just dir que Barcelona World és el mateix. D’entrada se situa en un sòl de molt menys valor agrari i natural, i on el planejament –amb encert o no, però ara em refereixo a la qüestió més procedimental, allò de la cultura del planejament- ja ho preveia. També passa de ser casinos amb hotels, a ser parcs temàtics amb hotels i casinos, amb proporcions i protagonismes diferents.
Vol dir això que em sembla molt bé Barcelona World? No he dit això, sinó que es tracta de projectes prou diferents com perquè calgui fer l’esforç d’analitzar-los separadament. I, en tot cas, també en genera una sèrie de dubtes i reflexions, que exposo molt sintèticament:

1. El projecte se situa als terrenys inclosos a l’àmbit del Centre recreatiu i turístic, d’acord amb la concessió feta al 1989. Aquesta concessió era sobre un projecte concret, i va justificar les expropiacions. Som ara en una modificació substancial del projecte? Pot afectar això la legalitat de les expropiacions? Quina serietat seria que tot un procés que va incloure una llei específica, un concurs públic, l’expropiació de centenars d’hectàrees... vingui modificat a fons per la via de fet? Si abans reclamava respecte per a la cultura del planejament, ara també cal respecte per als procediments, si volem ser un país seriós. Cal pensar que la concessió del CRT comprenia tres parcs temàtics –un és l’actual Port Aventura; els altres estan pendents- i ara passem a sis. la mateixa edifiabilitat? La mateixa proporció d'hotels i de sòl comercial? Habitatges?
2. La concessió del CRT suposava uns paràmetres urbanístics bàsics –la classificació del sòl i alguna cosa més, ja incorporat al planejament general de Vila-seca i de Salou, i recollit al Pla territorial parcial del Camp de Tarragona- a desenvolupar pel corresponent planejament derivat. Aquestes determinacions s’ajusten al que necessita Barcelona World? El planejament derivat es tramitarà d’acord amb la normativa urbanística vigent, que no és ja la de la concessió. Això pot representar canvis?
3. Al 1989, les exigències ambientals i de seguretat eren diferents a les actuals. Ja s’ha parlat en termes de seguretat en relació al polígon petroleoquímic, encara que caldria resoldre la incongruència que sí es permeti Port Aventura –més a prop del polígon- i no Barcelona World, que és més lluny. Se suposa que les garanties de  seguretat d’uns i altres han de ser iguals... I, ambientalment, el conjunt del CRT no va ser objecte d’avaluació ambiental en els termes de la llei del 2006, per raons òbvies. Ho serà el planejament derivat? En els termes fins i tot d’avaluar la idoneïtat de la classificació com a urbanitzable i de la instal·lació dels parcs (que van en sòl no urbanitzable)?.
4. serà fet l’estudi d’avaluació de la mobilitat generada, en els termes de la llei de la mobilitat (també posterior al 1989)?. Els pretesos 10 milions de visitants s’han de moure, i com que no es reparteixen de manera uniforme en el temps, cal preveure si les infraestructures de transport són suficients a les puntes. Per cert, potser seria el moment de repensar el Tramcamp, i de carregar part dels costos de la infraestructura fixa a Barcelona World, com permet la llei.
5. El model turístic parcs+hotels+teatres+casinos és millor que el model casinos+hotels, però no m’entusiasma. No sé si hi ha prou mercat per a tant de parc, i, en general, m’agrada més el model de valoritzar recursos més originals i autòctons –i, per tant, irrepetibles-. Sense que tingui el mateix pes que el planejament territorial  urbanístic, hagués estat bé revisar el Pla de turisme de Catalunya per veure com ho encaixem tot. En tot cas, té més recorregut que el model Eurovegas, si hi ha les ganes i la capacitat de lligar-ho amb els recursos turístics del territori, i amb uns continguts més imaginatius.
6. I aquest recorregut més ampli –sense que sigui per llençar coets- podria ser més beneficiós en nombre i tipus de llocs de treball. I una qüestió: no vull que Catalunya sigui només un país de serveis de baix valor afegit i d’ocupació precària i sense qualificació, però tinguem present que ara hi ha, també –és a dir, al costat dels que tenen dos màsters i quatre idiomes-  molta gent sense qualificació que necessita una sortida. Per entendre’ns, a Massachusetts  també hi ha cambrers, i gent que neteja habitacions d’hotel. El que és exigible és que també es treballi, amb la mateixa intensitat, amb les mateixes ganes, i amb la mateixa disposició a canvis –ara en parlarem- en atraure inversions i ocupació en altres sectors més qualificats, de més valor afegit. Però cal atendre totes les necessitats.
7. Havíem conegut, de manera indirecta, algunes exigències per Eurovegas –permetre fumar i entrada de menors, limitació de drets laborals, exempcions fiscals, a més de la peregrina idea de moure l’aeroport i enderrocar l’estadi de l’Espanyol- i havíem vist, en directe, l’obsequiositat i la manca de dignitat amb què les institucions tractaven els pretesos salvadors de l’economia del país. Ara hem vist un comportament diferent, almenys en les formes, però seria bo saber si hi ha compromisos –i quins, és clar- del govern amb Barcelona World sobre flexibilitat en alguna norma, o modificació de normes a la mida. Per allò de ser un país seriós.
8. En el capteniment públic, també m’hi sobren les conversions paulines que ara diuen que allò d’Eurovegas no ens convenia... quan quatre dies abans li llepaven el cul i les vores. Ja està bé. Una mica més de contenció i menys entusiasmes en les valoracions. I això també passa pels llocs de treball. Eurovegas parlava de 260.000 llocs de treball –ràpidament desinflats a uns 15.000 més realistes- i ara ens parlen de 40.000. Els deuen comptar els mateixos que compten manifestants?.
9. Vam saber fins a la sacietat que Sheldon Adelson és jueu, donant al partit republicà, i sionista. Serem informats amb el mateix detall sobre Enrique Bañuelos? En sabrem la religió, l’origen ètnic, les simpaties polítiques –les donacions no, que aquí no són públiques- i quin criteri té sobre Israel?. Doncs a veure si no fem el ruc i ens centrem en el que importa: la solvència financera i tècnica de l’operació.
10. El nom. Com que feia temps que la caspa tarracocèntrica no trobava motius per a manifestar-se –especialment contra Barcelona, perquè contra l’Espanya profunda no diu mai res- els ha anat molt bé aquesta proposta de Barcelona World. Que és, sobretot, un error tàctic. Personalment entenc que sigui positiu lligar una operació d’aquest tipus a una marca consolidada internacionalment com és Barcelona. A 500 km d’aquí –i tiro llarg- això de Tarragona, Camp de Tarragona, o similars, no saben on para, i potser sona una mica –no massa més- Costa Daurada. Per la mateixa raó que, internacionalment, l’aeroport de Reus és –i ens ho hauríem de plantejar seriosament i fer-ne ús generalitzat- Barcelona Sud. També entenc que calia anomenar la cosa des del principi, però potser es podia posar més l’accent en la provisionalitat del nom (recordem que, per arribar a Port Aventura –un nom intel·ligible en moltes llengües- vam passar per unes quantes propostes) i en donar joc a noms i subtítols, més flexibles, que donessin joc a Costa Daurada, per exemple.
11. El futur. Ja he dit que sóc escèptic amb les possibilitats de sis parcs i tota la resta, i, de retop, amb els 10 milions de visitants, els 40.000 llocs de treball, i totes aquestes xifres. Al capdavall, el CRT havia de tenir tres parcs, i segur que encara trobaríem les maquetes i les projeccions en 3D espaterrants que ho presentaven, i, buscant bé, les promeses de milions de visitants i de desenes de milers de llocs de treball. Una mica de modèstia, doncs. Però sí que s’ha fet un parc, hi ha 3 milions de visitants a l’any, i uns quants milers de llocs de treball. Per tant, si el projecte s’encalla en una quarta part del que s’anuncia, no és un fracàs absolut, sempre que sapiguem aprofitar les oportunitats. I això passa per donar una empenta a infraestructures a mitges –el TRamcamp!!!!!- promocionar port i aeroport, espavilar la resta de l’oferta turística del territori, consolidar la facultat de Turisme i geografia –val, ja ho sé, és la meva- com a centre de recerca sobre turisme, parcs temàtics, etc, i unes quantes coses d’aquest tipus.


dimecres, 5 de setembre del 2012

Més Eurovegas de nou

A punt –sembla- d’aclarir-se la imperial decisió de Sheldon Adeson sobre la ubicació de l’Eurovegas, vull fer un nou apunt,. No  per especificar el meu desacord amb aquest projecte –això ja ho vaig raonar aquí -  sinó per afegir unes quantes coses sobre el procés, especialment de les opinions a la contra.
La proposta d’Eurovegas ha estat qüestionada –a més del model econòmic, territorial i turístic que suposa; de la pretensió de fer-se una legislació fiscal, laboral i antitabac a mida- per la solvència moral de l’empresa, relacionada amb investigacions sobre suborns i males pràctiques a las Vegas i a Macao. No pretenc que haguem d’ignorar aquest fet, i menys encara que el Govern pugui tractar alegrement amb empreses amb presumptes vinculacions mafioses però tinc la sensació que s’ha mirat amb lupa, amb una lupa que no sempre s’ha exigit a totes les empreses que han volgut invertir a Catalunya. No crec que absolutament totes les que ho fan, amb un major o menor grau de col·laboració governamental, estiguin completament netes de qualsevol pràctica dubtosa. El súmmum d’això va ser la peregrina idea d’IC-V-EUiA de fer comparèixer el personatge Adelson al Parlament, un absolut desconeixement del que representen les pràctiques parlamentàries. El Parlament controla al Govern, no als interlocutors del Govern. Si algun grup pensa que el Govern no ho està fent bé, o creu que ha de donar explicacions, té mecanismes per actuar, però l’objecte d’aquests mecanismes és el Govern. A veure si tenim més respecte per al Parlament.
Una segona qüestió ha estat la crítica a Adelson per la seva vinculació al partir republicà, i les donacions que hi ha fet. Si no ho tinc mal entès, els EUA són una democràcia –amb imperfeccions, segur, com totes- i el partit republicà és legal, de manera que pot l’Adelson pot tenir les simpaties polítiques que vulgui, faltaria més, ens agradin o no. I les donacions... són els seus calés, i en pot fer el que vulgui. A més, si ho sabem, és perquè es tracta de donacions públiques, no com les d’aquí, de manera que poques lliçons, en això.
I una de les coses que més m’ha empipat és la insistència en el fet que Adelson és jueu. M’ha recordat quan en Javier de la Rosa era presentat sistemàticament com “el financiero catalán” (vau sentir mai “el banquero gallego” per parlar de Mario Conde? Oi que no?). N he vist mai que es parli d’altres inversors estrangers segons si són gentils o no –si és que ha de ser aquesta la distinció- o menys encara de si són evangelistes, sunnis, sintoistes o el que sigui. Adelson és jueu i això és irrellevant per si ens agrada o no la proposta d’Eurovegas, i Adelson dóna suport al govern israelí amb tot el dret del món. O és que ara filtrarem les inversions estrangeres segons les simpaties polítiques dels principals accionistes de les empreses? Si ho hem de fer, francament, se m’acuden simpaties més preocupants que la d’una de les poques democràcies de l’Orient mitjà –també imperfecta, com totes, i penso que més que algunes altres-.
Vull dir amb tot això que ja tenim prou raons per estar en contra d’Eurovegas, i no ens podem permetre el luxe de disminuir-les per crítiques que no fa al cas. Sé que la majoria de l’oposició ha estat per raons de fons i no per aquestes, i  que molta gent s’ha mogut per les raons de fons que comparteixo, però volia deixar-ho dit.
(imatge extreta del web de la Plataforma. Espero que no s'enfadin!)

dilluns, 6 d’agost del 2012

Zona verda d'aparcament


Sé que aquest és un tema polèmic, i que si començo dient que personalment no m'afecta gaire perquè no tinc cotxe i no en tindré -no sé conduir i no n'aprendré- potser hi haurà qui em dirà que no em posi on no em demanen. Però resulta que sóc ciutadà tarragoní, i aquestes coses -la ciutat- sí que m'afecten. Endavant, doncs: estic d'acord, d'entrada, amb la zona verda a tota la ciutat.

D'entrada només, perquè crec que aquesta no pot ser una mesura aïllada en una política de mobilitat, que ha de tenir en compte tots els mitjans de transport, tots els motius de mobilitat, totes les necessitats de mobilitat, i totes les diferències en el teixit urbà i, per tant, en la trama viària. Si el pla de mobilitat urbana que ara es presenta no contempla tot això, i no preveu mesures en tots els camps, aleshores això de la zona verda serà un pedaç. Encara no conec el detall del pla, de manera que per això les reserves.

Però hi estic d'acord per una qüestió elemental: la xarxa viària, el carrer, la via pública -que és allí on aparquen els cotxes, quan poden- és ciutat. En termes jurídics, és domini públic. Per tant és destinada a la ciutadania, i evidentment, quan és utilitzada temporalment -una temporalitat una mica llarga- de manera exclusiva, se substreu de l'ús ciutadà.

És, si fa no fa, el mateix cas que les voravies. Tots entenem que una terrassa d'un bar, que ocupa la voravia amb taules i cadires, durant un temps, no permet que el ciutadà l'utilitzi. D'això, se'n diu un ús privatiu del domini públic. I està sotmès a una taxa municipal perquè, en el fons, la ciutat està llogant una propietat seva a un ciutadà concret.

Amb l'aparcament, estem fent si fa no fa el mateix. I distingeixo la circulació -que també és un ús de la via pública- de l'aparcament per la diferència de continuïtat en l'ocupació.

Evidentment, això no pot ser una mesura aïllada, ni de mobilitat ni de la fiscalitat aplicada a l'automòbil. Seria bo conèixer la quantitat de diners que cal invertir en la via pública per a ordenar el trànsit o per a la conservació material, que seria diferent si no hagués de tenir en compte la circulació rodada. Parlo de la que realment cal i no de la que s'inverteix, perquè aquesta hauria de ser la mesura de comparació amb el que s'ingressi. És la manera per la qual la ciutadania podria decidir si creu que està compensat, si cal apujar els impostos, o el que sigui. Altrament, passa que els que no tenim cotxe acabem pagant una part d'això. I entenc i comparteixo que els impostos no s'han de veure només amb una funció personal, sinó que hi ha una dimensió col·lectiva, però també és cert que una major correspondència entre les despeses que ocasiona una activitat determinada i els tributs a la qual està sotmès és una mesura de salubritat pública. El contrari és allò que es coneix com a externalitats, que distorsionen l'economia. Sobretot la del que paga. 

dissabte, 28 de juliol del 2012

les errades a la premsa

Fa temps que barrino amb la idea d'obrir un blog per a recollir les moltes animalades que surten a la premsa. Em refereixo a incongruències, no a opinions estúpides -que també n'hi ha, i que també m'agradaria discutir... si servís d'alguna cosa-. Expressions de la immensa ignorància de “periodistes” -potser algun amb títol universitari i tot- que es veuen capaços de dir coses com aquesta, al Diari de Tarragona d'avui:


25.000 hectàrees????? Sap quant són, això? 250 km2. Un magatzem molt gran, em sembla a mi. Que s'estén, segons la notícia, “entre els termes de Reus, Cambrils, Vila-seca, Salou i Riudoms. Uns termes municipals que, tots sumats, tenen 157,67 km2. La resta deuen ser hectàrees virtuals, o ves a saber què.

Aquest no és l'únic cas. L'Ara del dimarts 24 de juliol deia, en portada, i parlant de l'incendi de l'Empordà (no puc posar l'enllaç):

“Del total del perímetre de l'incendi es calcula que ja han cremat 9,000 ha”

Un perímetre que té hectàrees!! Deu ser que han fet la ratlla molt gruixuda? O és que ningú els ha explicat que l'hectàrea és una superfície, i el perímetre una distància?.

Val a dir que l'Ara te una secció per a recollir les errades, però també he de dir que més d'un cop hi he escrit, i s'han limitat a corregir la versió digital sense reconèixer l'error. Ni tan sols donar les gràcies.

Això són dos exemples recents, però és molt sovint que trobo coses semblants.  Continuarà. 








divendres, 27 de juliol del 2012

Sobre el pacte fiscal

És inevitable parlar del  pacte fiscal, o, almenys, de la proposta aprovada al Parlament, que més que pel contingut concret –i sobretot pels efectes reals del que s’hi proposa- serà important per l’actitud i per l’escenari que obre. He de dir, però, que sóc molts escèptic –per no dir del tot- amb això del pacte, per dues raons.
La primera: per pactar –o per concertar, ja ens entenem- han de ser dos que ho vulguin. Si només vol un, no hi ha cap mena de pacte (com bé saben, o ja haurien de saber a aquestes alçades els federalistes que encara queden). I em sembla claríssim que a les espanyes, això del pacte res de res. Per tant, pèrdua de temps.
La segona, que l’únic pacte fiscal que m’interessa és el un com el que tenen, per posar un exemple, Holanda i Alemanya. És a dir, bon veïnatge, i el que convinguin dins la Unió Europea, com a estats que són.
Ara bé, no sóc partidari del tot o res, sobretot quan tens molts números per a quedar-te amb el res. I crec que si això serveix perquè sector significatius de la societat s’adonin que no hi ha res a fer, si permet eixamplar la base dels qui volem un divorci amistós amb Espanya, i si cal encara fer el pas d’una oferta que, de ser acceptada, podria suposar un reforç important a les estructures d’estat a Catalunya, això s’ha de fer, i s’ha de fer pinya. Com vaig aprendre d’en Jordi Carbonell, puc anar en contra del meu govern, però no del meu país
I en tot aquest debat, hi ha sis coses que crec que cal tenir en compte. N’hi ha més, però almenys aquestes sis. Estic convençut que necessitem més rigor i mes serietat per a reforçar el fons dels arguments. Dades i raonaments febles i mal argumentats ens debiliten.
1. Més diners. És evident que hi ha un motiu d’insatisfacció sobre el resultat de les relacions fiscals Espanya-Catalunya. L’anomenat dèficit fiscal (per no usar directament l’espoli fiscal) ja ens indica que es vol canviar la correlació, i equilibrar o, com a mínim, minorar la diferència entre la riquesa produïda –sobre la qual recauen els impostos- i el destí d’aquests impostos. Ara bé, el sistema de concert, per ell mateix, no garanteix això, perquè depèn del cupo pactat. Ja em penso que no se seria tan ruc de pactar un cupo que perpetuï l’actual estat de coses, però des del punt de vista teòric, això seria possible. De manera que caldria separar bé el que es vol –la responsabilitat i la clau de la caixa- i el resultat que se’n vol obtenir. Aquest ha estat, al meu entendre, un dels defectes tàctics de totes les negociacions de finançament: centrar-les en el càlcul de “a veure quant en traiem” en lloc de veure si el mecanisme atorga major responsabilitat i major seguretat en els ingressos.
2. Més responsabilitat. I seguint el punt 1, entenc que allò més important és la capacitat normativa, gestora i inspectora. Que és la diferència entre descentralització –ho fas tu, però amb les meves normes- i autonomia política –faig unes normes pròpies-. Altrament no canviarem les coses de fons. I, malgrat que poder fer que els recursos es quedin aquí, és un canvi de fons -i molt de fons!- m’interessa tant o més tenir la capacitat de fer polítiques diferents.
3. Menys dèficit fiscal. L’existència del dèficit fiscal em sembla indiscutible (llevat dels descerebrats de Ciudadanos, Intereconomias i similars). Però crec que caldria fer un esforç més gran en la pedagogia de què és i com es calcula. Cal fer entendre que depèn del mètode de càlcul –que va més enllà de flux  monetari i del mètode càrrega-benefici- i també de la conjuntura econòmica. Així ens hauríem d’estalviar la repetició dels 16.000 milions d’euros, com una mena de mantra. Ni cada any és exactament el mateix, ni el PIB de Catalunya és el mateix, ni amb els diferents mètodes és el mateix. El més raonable és usar més d’un mètode i, sobretot, una sèrie llarga. Les balances fiscals publicades per l’Estat –deu ser allò que en diuen secrets d’Estat- ho van ser un sol any. necessitem sèries llargues, que esmorteeixin l’efecte d’una inversió extraordinària –per exemple, l’AVE- o d’un resultat fiscal també extraordinari (per exemple, a Cantàbria, l’any que van ingressar l’impost de successions del patriarca Botín, això va ser gairebé el 13% del seu pressupost total). Sèries llargues, de vint anys o més, amb els diversos mètodes, ens podran il·lustrar sobre les tendències (que segurament no diferiran d’aquest 8-10% del PIB, però ho faran amb molta més solidesa argumental).
4. Diferència entre ingressos i despeses. El dèficit ve d’aquí, d’aquesta diferència, però si ens limitem a dir que volem que es quedin aquí –i jo també ho vull- fem curt. Perquè tenir la responsabilitat –normativa, gestora, inspectora- dels ingressos vol dir capacitat d’incidir sobre aquesta variable. Altrament, voldria dir que només ens interessa el destí dels diners –clar que interessa!- però que donem per bo l’origen. I jo, almenys, no el dono per bo. Vull exercir aquesta capacitat normativa per a fer un sistema fiscal més just, més progressiu, i eixamplar les bases fiscals perquè pagui tothom. I això donarà un resultat fiscal diferent, de manera que aquests càlculs sobre els diners de més que hi hauria quedarien obsolets. Potser serien els mateixos, potser més, potser menys, però pagats per conceptes, imports, i persones diferents.
5. El dèficit no és infinit. Sovint llegim notícies que, amb voluntat pedagògica, ens expliquen quantes coses es podrien fer amb el dèficit fiscal. A més del que he dit sobre el rigor en el càlcul, cal dir també una obvietat: el dèficit és finit. I és que sembla que, per alguns, el dèficit és una mena de bóta de Sant Ferriol, que no s’acaba mai. La bóta s’omplirà si s’apugen els impostos –de qualsevol manera: eixamplant la base imposable, augmentat el tipus, eliminant deduccions, que tot és possible- i es buidarà si es gasta. La manca de rigor en aquests arguments sovint desqualifica el tema de fons.
6. Pacte fiscal versus pacte social. En la negociació de l’acord del Parlament, hi ha qui ha condicionat el suport a algun tipus de compromís sobre on s’ha de destinar el resultat del pacte. Més enllà del que ja he dit al punt 1, crec que aquesta proposta és extemporània. El pacte hauria de servir per augmentar el grau d’autogovern. El resultat de l’exercici d’aquest autogovern –sigui en ingressos, sigui en despeses- ha de dependre de les decisions del Parlament i, en darrera instància, de les majories que configuri l’electorat. A ningú se li hagués acudit condicionar els traspàs d’una competència –per exemple, la gestió dels ports- a la política a seguir. El que volem és la competència, que és el que teòricament s’ha de pactar, i després el Parlament ja decidirà. O és que inclourem l’exercici de l’autogovern en el pacte?. Pactarem en què invertim el resultat de la política fiscal que decidirem? I dic això convençut que trobaria molts punts d’acord amb el contingut d’aquest pacte social, però entenc que això forma part de l’autogovern, i no és aquí ni ara on ho hem de decidir.

diumenge, 8 de juliol del 2012

Socialistes de Tarragona


Sé que em poso on no em demanen, però no és el primer cop -ni serà l'últim- que opino sobre qüestions aparentment internes del PSC. Aparentment, perquè es fan públiques, i perquè crec que són significatives per al país. I també he dit altres cops que crec que l'espai socialdemòcrata -una peça del qual, ara, és el PSC- és bàsic a Catalunya, i a tots els que ens reclamem -amb els matisos que vulgueu- d'aquest espai ens interessa -o ens hauria d'interessar- què passa allí dins, i què voldríem que hi passés.

I ara hi passa que hi ha molts moviments -l'enèsima resurrecció de l'obiolisme, Avancem, en Joan-Ignasi Elena, l'Àngel Ros, l'Antoni Castells, l'Ernest Maragall, la Montserrat Tura i no sé quants més- que plantegen la necessitat de replantejar-se el paper del PSC sobre la qüestió nacional. No penso entrar a opinar sobre les propostes que fa cadascú, perquè tampoc no les conec, però sí que em sembla significatiu que una part important del PSC hagi decidit -no sé si us plau per força, i m'és igual el motiu- posar aquest tema sobre la taula com una de les assignatures pendents del PSC. I tampoc no penso dedicar-me a repartir patents de catalanitat a aquest o aquell, perquè no sóc ningú per fer-ho, i ja hi ha massa gent pontificant sobre això.

Però hi ha un aspecte que em crida l'atenció, sobre tots aquests moviments. Abans he citat uns quants noms implicats. Noms de Barcelona, de Girona -Marina Geli, Pia Bosch, també- de Vilanova i la Geltrú, de Lleida, de Mollet del Vallès, i d'altres llocs. Alcaldes i ex-alcaldes del PSC participen d'aquests debats. I no hi sé veure cap nom de Tarragona.

Pot ser perfectament que no estiguin gens d'acord amb tot el que es diu en aquests debats, a la qual cosa tenen tot el dret, faltaria més. Però aleshores em preocupa a mi, com a tarragoní, que qui té, per ara, un pes electoral important en l'esquerra de la ciutat, no tingui opinió sobre el futur del país, o no se senti implicat en els debats, més enllà de les quotes de presència d'aparell, absolutament estèrils.

No sé si això forma part de l'habitual i generalitzat menyspreu de determinat stablishment polític -i de vegades no polític també- català sobre tot el que prové de la Catalunya nova, però la presència de gent de Lleida o del Garraf trenca aquest esquema. Més aviat crec que és, o no participació, o simple seguiment de posicions antigues -i que personalment em semblen superades- tipus federalisme sense tenir ningú amb qui federar-se (però ja he dit que no en parlaria, d'això).

Més aviat em sembla, però, un senyal de la manca de vitalitat de determinades posicions nacionals al si del PSC de la ciutat, i del preocupant nivell –manca de nivell- ideològic de la classe política local (extrapolable més enllà del PSC, això també és preocupant). Tarragona es mereix tenir una classe política (una expressió que em rebenta, però ja ens entenem) que pensi, que s'expressi, que no estigui al marge dels debats. I, personalment, agrairia que el primer partit local -segons les darreres eleccions municipals- i principal partit que es reclama de l'espai d'esquerres, tingués més opinió, l'expressés més, i ho fes en clau nacional, sobre l'esquerra i el país. Altrament, no ens estranyem de no pesar gens. Es recull el que se sembra.  

dimecres, 4 de juliol del 2012

Tarragona, smart city


Demà i demà passat (5 i 6 de juliol) té lloc a Tarragona el CiberÀgora, una trobada promoguda per l’Ajuntament de Tarragona i amb la participació –de tipus divers- de la URV i d’algunes empreses. I el motiu és el debat –sempre benvingut- sobre el concepte d’smart city i la indissimulada voluntat de l’Ajuntament per a portar Tarragona cap aquí.

Aquesta voluntat, expressada de manera explícita pel mateix alcalde Tarragona, i per altres membres del seu govern, va començar a quallar a partir del projecte de jardí vertical de la Tabacalera, on, entre jardí, pantalla gegant –per a veure la Roja, per exemple- i alguna cosa més, hi vam gastar un milió i mig d’euros del Plan E. I des d’aleshores, hi ha una veritable fal·lera per fer de Tarragona smart city. Tant és així que fa unes setmanes, un article més o menys crític amb això va ser animosament contestat per un tècnic municipal –no per cap membre del govern- poc menys que acusant els crítics de reaccionaris i d’oposar-se al progrés i a la modernitat.

Anem a pams. D’entrada, vull dir que em sembla saludable el debat sobre quines i aplicacions tecnològiques podem utilitzar i com per a millorar la gestió de la ciutat. El primer semàfor que es va instal·lar en una ciutat per a regular el trànsit devia ser vist com un objecte extraterrestre, i avui no sabríem passar-ne. Crec que hi ha moltes possibilitats, en les noves tecnologies, per a fer més eficient la gestió de les ciutats. Al capdavall, els SIG, ja habituals en molts ajuntaments –no en el de Tarragona, almenys com caldria- són de la mateixa família.

Per tant, crec que Tarragona fa bé de voler anar per aquest camí, almenys de manera general. Però, a la vegada, tinc unes quantes prevencions.

D’entrada, crec que hi ha una sobrevaloració de les aplicacions de les noves tecnologies, de manera general. No sé fins a quin punt pròpia de l’interès d’empreses productores per a vendre –per exemple, unes quantes de les participants a la CiberAgora- o si és producte de la novetat. Exactament de la mateixa manera que fa uns anys, tothom es posava a fer agendes 21 com a bojos, per alegria de les consultores ambientals.

Aquest enlluernament tecnològic ha estat magistralment tractat per .José Fariñas al seu blog, en un excel·lent –i treballadíssim, com tots els seus- post al qual em remeto http://elblogdefarina.blogspot.com.es/2012/01/smart-cities-los-inventos-del-tbo.html

Però aquestes serien reflexions amb caràcter general, i m'agradaria cenyir-me més al cas de Tarragona. A la qual són també són d'aplicació, és clar, però hi ha més coses a dir. Suposem -com a especulació- que sí, que aquestes tecnologies i procediments resulten tremendament eficaços en la millora de la gestió dels serveis urbans, que ens permeten enormes estalvis immediats en consums energètics, i que podem millorar els fluxos de trànsit, la capacitat de les clavegueres, la distribució d'aigua, etc. Ho podem aplicar a Tarragona?

Doncs en tinc seriosos dubtes, per diverses raons:

Per una qüestió de cultura de gestió. No vull desqualificar, en bloc, tot el personal de l'Ajuntament de Tarragona ni la seva capacitat d'aprendre coses noves, però em conec prou part del personal del que a priori li tocaria funcionar més amb això, i, sobretot, em conec l'estructura -si se'n pot dir així- de la casa, i també la manera d'entendre-la i de dirigir-la. I això amb caràcter transversal, és a dir, tant pel que fa a funcionaris com a governs, de tots els colors. Amb les excepcions que calgui -que n'hi ha a tot arreu- hi ha una enorme manca de visió de ciutat, i encara més dels instruments i organització bàsics d'una administració municipal moderna. Ja he dit abans que no hi ha un SIG com cal, però també caldria dir que la comunicació entre departaments és nul·la, que ningú pensa i treballa en les necessitats a quinze anys vista, que impera el curt termini i el “això no ho hem fet mai” o el “això sempre ho hem fet així” com a normes de funcionament. I també el tret per elevació, l'intent de corregir deficiències fent -sobre el paper- projectes ambiciosíssims que, a l'hora de la veritat, topen amb una maquinària feta de compartiments estancs on cadascú s'ha construït la parcel·la de feina que li ve de gust, sense criteris racionals, i sempre amb les portes preparades per a expulsar qualsevol cosa que no agrada (o que no se sap fer, o que no es vol fer) cap a un altre compartiment.

Per una qüestió de prioritats. Em temo que a Tarragona ens falta molt, a l'Ajuntament i a la ciutat, per a treure tot el suc possible a determinades aplicacions. Com he dit abans, encara ni hi ha un SIG en condicions, la informació sobre la realitat de la ciutat -urbanística, econòmica, social, etc- és fragmentada i insuficient, quan existeix, que no sol passar. Però, a més, no hi ha cap cultura de llarg termini, i algunes coses es fan perquè toca fer-les, però sense més transcendència, com ara el pla estratègic Tarragona 1999 o el recent Tarragona 2022 -em sembla que es deia així- que no va ser més que un altre exercici de cara a la galeria i de cap utilitat. Fins i tot en infraestructures bàsiques estem molt lluny d'on hauríem de ser. Si passegeu per Tarragona quan plou -una d'aquestes pluges mediterrànies, de tipus torrencial, que són les que ens toquen- veureu com ràpidament la ciutat s'entolla, en alguns llocs -tots, coneguts- amb un cert volum. Però no tenim dipòsits pluvials per a regular-ho, ni hem redimensionat i refet bona part de la xarxa de clavegueres. Una aplicació intel·ligent -perdó, smart- potser ens podrà dir quin volum cal recollir i a on, però si no tenim on fer-ho, no ens servirà de res. Tenim, doncs, unes altres prioritats, com segurament ja les teníem en lloc de fer un jardí vertical -algú va comptar la despesa necessària per al manteniment? Això és despesa corrent....- i encara més una pantalla gegant, i m'és igual si és per veure la vermella, la selecció catalana o el concurs de castells.

En definitiva, doncs, crec que hi ha unes altres prioritats, inclosa l'adquisició d'una cultura de ciutat que malauradament encara no tenim. Altrament, és com si, sabent que hi ha problemes d'habitatge social, ens plantegéssim si les cases a fer han de ser domòtiques. Està molt bé que hi hagi cases domòtiques, però potser que comencem, simplement, per tenir cases. Els experiments, amb gasosa. I si algú té ganes d'experimentar amb joguines noves, que no les pagui la ciutat.


dilluns, 2 de juliol del 2012

Organització territorial.3



(reprenc la sèrie, després de dos mesos de turbulències que m’han allunyat del blog més del que voldria)

Una de les qüestions més vistoses de l’organització territorial, i que desafortunadament sovint eclipsa la resta, és la de la planta. Posar ratlles sobre un mapa és un exercici de poder, i també és en el que la gent es fixa, encara que sigui per a fer-ne una lectura equivocada del tipus “a on haurem d’anar, ara?” com si les relacions personals, laborals, comercials, de lleure, etc, anessin condicionades per adscripcions més o menys administratives. Això no vol dir que les divisions territorials no hagin de tenir en compte les relacions funcionals, al contrari, però l’important és per a què volem que serveixi aquella organització, quin contingut donarem a cada unitat, i com s’exercirà.

Però això no vol dir que no calgui traçar ratlles, amb tot el perill que comporta, i assumint que les relacions entre territoris no tenen mai un tall net. En aquest sentit, doncs, seria bo que un procés d’organització territorial a Catalunya es plantegés repensar el conjunt de divisions, i fer-ho començant per la base. Al capdavall, en les propostes i realitats que coneixem fins ara, les vegueries es definien per agrupacions de comarques, i les comarques, per agrupació de municipis. De manera que el sentit comú ens indica que si no volem que el mapa de vegueries grinyoli –i em refereixo al mapa, no al contingut organitzatiu- potser que abans revisem com són les comarques que agrupem, i el mateix amb els municipis. I és que tot plegat són realitats socials, obra de persones, i no una mena de veritat revelada.

L’actual mapa municipal, per exemple, és un garbuix d’herències centenàries, de cessions –de vegades per via matrimonial- i vendes de drets senyorials transformats en divisions administratives, o de tractes fets sense cap lògica territorial, o fusions manu militari via govern civil. Qui en vulgui saber més, que llegeixi la història del mapa municipal que va fer en Jesús Burgueño (Història del mapa municipal de Catalunya. Burgueño, Jesús, i Lasso de la Vega, Ferran. Ed. Generalitat de Catalunya. Desembre de 2002). I, com a exemple del que dic, només cal veure la segregació de Roquetes des del terme municipal de Tortosa, i com aquest es va reservar les obagues del Ports, per a continuar tenint els ingressos de la fusta. Amb aquesta lògica territorial s’ha anat construint el mapa dels municipis.

Per això cal començar per la base, i corregir algunes de les barbaritats. Algunes, perquè parlem d’un tema sensible i, si ens hi hem de posar, fem-ho amb els casos més evidents. A Catalunya podem detectar unes quantes dotzenes d’enclavaments, de parts de municipis enganxades a nuclis urbans d’uns altres municipis, i similars. Seria raonable, al meu entendre, que intentéssim arreglar-ne unes quantes. I que això pogués ser fet amb tranquil·litat –és a dir, sense les bestieses que la correcció de l’enclavament de les Rovires de Baix, un enclavament de 3,31 km2, abans del municipi de les Llosses, comarca del Ripollès i província de Girona, agregat al municipi de Borredà, comarca del Berguedà i província de Barcelona. Una agregació feta amb l’acord de totes les parts, recorreguda pel govern... perquè altera el mapa provincial!.

Estem parlant d’unes quantes correccions d’aquest tipus, que han de facilitar la gestió del territori. Dues cases al cap d’un carrer que pertanyen a un municipi diferent de la resta del carrer, o pobles –com la Beguda Alta- pertanyents a tres municipis (Masquefa, Sant Esteve Sesrovires, Sant Llorenç Hortons) de tres comarques diferents (Anoia, Baix Llobregat, Alt Penedès) que podrien ser dues o tres vegueries diferents, segons com es fes –si es fes- la vegueria del Penedès.

I això darrer ens porta a la segona part: un cop una mica més clars els municipis, abans de sumar per a fer comarques, aclarim quines, quantes i com les comarques. Prenguem una resolució, d’una vegada per totes, amb la gent del Moianès i del Lluçanès, definim per a què volem les comarques, reconeguem fenòmens urbans nous –és a dir, posteriors al 1932, que es quan es va fer la divisió comarcal- com ara la Selva marítima, o les diferències al si del Baix Llobregat. Això és important, perquè, en funció de per a què i quantes comarques vulguem, seran d'una manera o d'una altra. I si creiem que hi ha d'haver un espai més gran, agrupació de comarques -vegueria, per exemple- tinguem clares les comarques. Amb la divisió actual, seguida pels diversos projectes de llei de vegueries, una comarca non-nata com la del Moianès quedaria partida en dues vegueries. Una complicació nova, com si no en tinguéssim prou! I demostració que la llei de vegueries va començar la casa per la teulada.

(a la imatge, l'enclavament de les Rovires de Baix, respecte al Ripollès)

dilluns, 4 de juny del 2012

Predicar amb l'exemple

Molta gent no ho recordarà, però a la dècada dels 80 va circular un d’aquells projectes més o menys patriòtics, liderats per un personatge com Josep Espar Ticó, capaç de muntar uns bolados quadribarrats, barreja de negoci i de barretina, que (ens) feien avergonyir a qui pretenia un cert sentit modern del país. Aquest projecte era un parc temàtic de la identitat catalana, i amb això ja es veu la incongruència perquè, si és una identitat real, el seu parc és el país mateix, i si s’ha de cenyir a un parc artificial, aleshores hem de repensar aquesta presumpta identitat.
Fos com fos, això d’Identirama –que així es deia la criatura- va anar avançant com era habitual amb els muntatges d’aquest tipus: apel·lant a la pàtria en forma de participacions dineràries. Del parc, és clar, mai més se’n va saber res, i del terrenys –no sé si adquirits o emparaulats- tampoc, més que l’Incasol es va ser seus els terrenys –o part- en una altra d’aquelles situacions confuses entre el que és públic i el que és privat.
Jo em pensava que això d’Identirama estava liquidat, però es veu que no. L’Ara d’avui publica un anunci –a la pàgina 19- de convocatòria de junta general ordinària. Això no tindria més importància, si no fos que l’anunci, publicat en un diari en català, i d’una empresa que tenia –crec que la volia tenir, si més no- una voluntat patriòtica, és publicat en espanyol. Creuen que els que llegim l'Ara no entenem el català? Segur que, entre els accionistes d'Identirama, n’hi ha d’aquells que van donant lliçons de catalanitat des de la superioritat moral. A la merda.

dimecres, 30 de maig del 2012

Carod-Rovira a Telecinco


La setmana passada, en Josep-Lluís Carod-Rovira va ser entrevistat en un d'aquests programes tertúlia cutres que fan a Telecinco. Mireu si era cutre que em sembla que hi havia la Rahola i tot. Això, el fet de l'entrevista -no el que hi va dir, que no ho he vist comentat més que a l'Ara digital i amb prou feines- va ser àmpliament comentat a la xarxa. No m'estranya que es comentés, pel perfil de Telecinco, però no comparteixo el sentit de molts del comentaris.

Abans de continuar, vull deixar dit que no va vaig sentir l'entrevista -no és d'això del que vull parlar- entre d'altres coses perquè no acostumo a seguir aquests programes, però també perquè el que pugui dir de nou en Carod, i que m'interessi -i a priori m'interessa si més no sentir-ho- sé que ho dirà en un altre mitjà o en un altre medi. I també vull dir que sé que molt bona part dels comentaris en digitals, facebook i coses d'aquestes són obra de trolls, d'empreses que s'hi dediquen -a posar a parir qui sigui, per encàrrec- o de veritables malalts. Admetem, però, que un percentatge sigui expressat versemblantment com a opinió. Molt majoritàriament eren desfavorables al fet que fos entrevistat a Telecinco. S'hi retreia la baixa qualitat de la cadena i d'aquests programes en particular, i la militància espanyolista i espanyolitzadora que té (per exemple, signant el “manifiesto por la lengua común”).

I no estic d'acord amb aquesta desautorització, al contrari: crec que és important que una veu de l'esquerra independentista (ni l'única, ni la millor, ni la majoritària, però una veu) amb un coneixement popular important parli amb llibertat per aquesta cadena un divendres a la nit. I és que fa molt de temps que estic convençut -números canten, i això que sóc de lletres- que l'independentisme, per a ser majoritari, necessita incorporar, sobretot, els que no hi són. Perquè si no són aquests, ja em direu qui coi s''hi ha d'incorporar. I aquesta gent són els que segueixen més Telecinco que el 33, posats a dir. Doncs, per allò de Mahoma i la muntanya, em sembla d'una lògica aplastant que, si hi volem arribar i convèncer -volem, oi?- s'ha de fer també per aquests mitjans.

La polèmica m'ha recordat una cosa que explicava Santiago Carrillo. Quan encara era a l'exili, abans de la mort d'en Franco, el van entrevistar a “Lui”. Per als qui no ho sàpiguen, “Lui” era una mena de “Play-boy” francès: articles i entrevistes d'una certa qualitat, acompanyats de fotografies de noies nues amb pretensions artístiques (mes pretensions que artístiques, tot s'ha de dir). La mena de revista que viatjava d'amagat de Perpinyà cap avall, i que s'amagava en un calaix. Aquesta entrevista de l'aleshores secretari general del PCE va ser molt criticada per elements del propi partit (i no hi és aliè el puritanisme dels partits comunistes, però això és una altra història). Santiago Carrillo es defensava amb una lògica aplastant -al meu entendre-: "a la premsa obrera no els he d'explicar res que no sàpiguen; si vull arribar a més gent, ho he de fer als mitjans que llegeix aquesta gent que no llegeix la premsa obrera”.

Doncs ara, ben bé el mateix. Tot i que, pel que conec en Carod, em penso que s'hi divertiria d'allò més si l'entrevistés el “Lui”, el “Play—boy” o qualsevol d'aquestes, si encara es publica.

dimarts, 22 de maig del 2012

Organització territorial. 2

L’organització territorial és un sistema. Això vol dir que quan toquem una part, hem de tenir en compte  totes les parts, i el tot. I en aquest tema això vol dir els diversos nivells, les relacions entre ells, i tots els components de cada nivell.
A Catalunya, de nivells no en falten, però l’afirmació generalitzada que en sobren –igual que la també generalitzada que sobren ajuntaments- parteix, sovint, d’una idea molt estesa: que els nivells han de ser arreu i que han de ser homogenis. Aquest és un tic jacobí que ens hem de treure de sobre. No hem incorporat prou la possibilitat de l’assimetria, de l’adaptació de nivells i elements a realitats diferents. A cada element territorial, a cada necessitat territorial, la solució més adequada i la relació més  adequada amb la resta d’elements. Que no ha de ser idèntica a la d’altres realitats diferents.
Ara ha començat un debat –dit sigui amb molta generositat- sobre possibles fusions municipals, a rel d’aquesta idea que “sobren municipis”. Però aquest debat –i ho hauria de ser de veritat, un debat- s’hauria de completar amb més elements. Segons com funcionin –o fem funcionar- altres nivells, caldrà o no una mena o altra de fusió, o de modificació de la planta municipal. I segons com fem funcionar tots eles elements –en organització, funcions, finançament, etc- necessitarem o no un tipus o altre de nivell.
Per tant, cal contemplar-ho (que no vol dir modificar-ho) com un tot, per a no fer només pedaços que no solucionen gairebé res, si no és que encara ho compliquen més (exemple, la reforma de la LOCC del 2003; qui en vulgui saber més: http://www.pisunyer.org/publicaciones/punts16.pdf).
Haurem de parlar, doncs –en posts successius- de molts temes:
-       Planta. Quin mapa municipal, comarcal, i més enllà; a partir del que tenim, però també pensant en el que volem.
-       Representativitat a cada element. Control democràtic, formes de representació i a qui representen.
-       Funcions. Quines, com. Diferenciar entre serveis de prestació obligatòria i  competències, entre gestió directa o indirecta. Quin concepte tenim de l’autonomia local.
-       Finançament. Per a fer què i com. Autonomia financera i responsabilitat fiscal.
En parlarem.

dilluns, 14 de maig del 2012

Organització territorial. 1

Es van avançant algunes idees sobre l’organització territorial, més de la banda del govern espanyol  que del català, tot sigui dit. Sembla que aquí s’estigui una mica a l’expectativa del que faran, o del que deixaran fer. I mentre, des del Madrid concepte (copyright Iu Forn!) es van llençant globus sonda i línies mestres... molt poc  atractives. En tot cas, més enllà que agradin o no, sí que és possible –i necessari- fer alguns comentaris que, per part meva, intentaré que tinguin el màxim rigor. No crec que en una tècnica neutra, separada absolutament de l’opinió o de la ideologia, i per tant també el que jo digui serà connotat. Però igualment no crec –és més, em sembla profundament negatiu- en opinions al marge del rigor, de les dades, i de tenir en compte molt més elements dels que s’estan dient per ara.
Per això aquest serà e primer d’una sèrie de comentaris, perquè hi ha moltes coses a dir. La qüestió de l’organització territorial ve de lluny, és complexa, i hauríem d’intentar ser rigorosos, tots plegats.
Per començar, algunes qüestions bàsiques, a la vista de les idees i propostes que es van sentit. Recapitulem: des de la FEMP, des del govern espanyol, i des d’alguns centres de recerca (l’Institut d’Economia de Barcelona, sobretot, i també un informe imfumable i impresentable d’una consultoria –Russell Bedford- que incomprensiblement –o no, ves a saber- és usat per l’Estat).  Aquestes idees van en la línia de:
-          Fusionar els municipis segons un llindar mínim de població, que va dels 5.000 habitants als 20.000 (FEMP, IEB).
-          Potenciar les diputacions per sobre d’altres fórmules supramunicipals (Secretari d’Estat per a les Administracions Públiques).
Més endavant parlaré del tema de fusions, però hi ha unes quantes idees generals que crec que cal posar de manifest, de manera prèvia:
1. L’organització territorial és un tot. No podem aspirar a tocar una peça –per exemple, els municipis- si no hi adaptem, també, la resta d’administracions públiques.  No podem tocar un aspecte –la dimensió- si no toquem també finançament, organització, serveis, competències, etc. Posar pedaços –i ja en portem uns quants- no fa més que engrandir el problema.
2. El territori és desigual, de manera que solucions uniformes són un error.  Més enllà del tema competencial –que també- pretendre que a tot arreu diputacions, o a tot arreu mancomunitats, és un error.  Cal tenir en compte per a fer què, a on, i com. La diversitat en les formes de cooperació local respon a la diversitat de les realitats i de les necessitats.
3. La simple equiparació del pes demogràfic total amb la capacitat de prestació eficient de serveis públics i amb un menor cost és una fal·làcia. Hi ha moltes més variables –la dispersió de la població, la capacitat fiscal, l’exercici de l’autonomia fiscal, etc- que han de ser considerades.  
De tot això, n’anirem parlant.  A la il·lustració, el treball de Lluís Casassas i Joaquim Clusa, una de les propostes més interessants i rigoroses sobre el tema.

divendres, 11 de maig del 2012

M'han premiat

Aquest cap de setmana se celebra a Tarragona el Recercat, la trobada dels centres d’estudis dels territoris de parla catalana (abans en dèiem  Països Catalans, quines coses eh?). En aquestes trobades s’atorga el premi recercat a un centre, per la tasca realitzada en recerca i divulgació. I enguany, el premi ha estat atorgat al Centre d’Estudis d’Altafulla.
Vaig conèixer el Centre de la mà d’un dels seus factòtums, en Salvador-Joan Rovira, deu fer més de trenta anys. En Salvador Rovira és un d’aquells homenots poc coneguts però amb una immensa feinada al darrera, al ram de la història, i també en el foment d’un centre d’estudis que sempre he considerat modèlic per la serietat i el rigor de la seva feina. Trenta-sis edicions dels “Estudis Altafullencs” suposen prop de dos-cents articles de tota mena per  conèixer la realitat Altafullenca, històrica, geogràfica, artística, de costums, etc, a més de molts altres llibres, documents, opuscles –l’Oliverot!- i xerrades, sortides, exposicions i més actes de divulgació i d’agitació cultural en un sentit ampli.
Va ser als Estudis Altafullencs –al número 7, el podeu veure aquí http://www.raco.cat/index.php/EstudisAltafulla/article/view/204769/290422- on vaig publicar el primer article de recerca amb una mica de cara i ulls. També amb una mica de trampa, perquè vaig poder utilitzar una bona quantitat d’informació documental que em va cedir en Salvador Rovira, amb molta generositat. Generositat que es va fer extensiva a consells i instruccions per a fer bé la recerca, i que m’han estat molt útils.
Vaig publicar tres articles més, als Estudis, i sempre n’he estat molt orgullós. I crec, a més, que el conjunt –la serietat de plantejaments, el rigor en la preparació i edició dels textos, la cura material en l’edició- els fa especialment dignes. Per això vull pensar que el premi és, també, una mica meu, per col·laborador –poquet- i per soci fidel des de fa més de trenta anys.
I sempre estaré agraït de la generositat i la confiança del Centre i del bon amic Salvador Rovira en un barbamec estudiant de vint anys que es pensava que ja ho sabia tot.

dimecres, 18 d’abril del 2012

Jo ja no era monàrquic

A partir de la notícia de l’accident, hem sabut que el cap de l’estat espanyol estava de cacera d’elefants a Botswana. I aquest fet –la cacera, el viatge de luxe i sense que se’n sabés res, el context de crisi, l’evidència d’unes relacions familiars poc estretes, etc- ha desfermat una crisi de la institució. Que, a més, tot plegat fos el 14 d’abril, no ha fet més que atiar el foc. Ara surten molts crítics amb la monarquia –tan legítims com quan surten els monàrquics- i sembla que es comencen a qüestionar alguns aspectes del fet que Espanya sigui un regne.
Per una banda, com a no espanyol, hauria de dir que ja s’ho faran, si no fos que això de no espanyol és una definició meva que encara no he pogut –i no per voluntat pròpia- dur a les darreres conseqüències, que forçosament han de ser col·lectives i no personals (ja es veu que definir-se com a no espanyol és una  anomalia; per aquesta regla, també m’hauria de definir no francès, no japonès, etc). És per això que sí que m’interessa, però no per una fília explicita a la tricolor. De fet, això és una mostra de la manca de nacionalitat espanyola: que la bandera, que teòricament hauria de ser un símbol que unís, pugui ser diferent segons el règim polític, ja indica que alguna cosa no va. A Catalunya, llevat de posicions personals –ep! legítimes!- les quatre barres són amplíssimament assumides.
El que em sembla més discutible és que el qüestionament de la monarquia es faci per motius accidentals –mai més ben dit- o anecdòtics. Per mi, la monarquia és qüestionable sobretot per qualitat democràtica. Em sembla incompatible l’exercici d’aquesta funció, per simbòlica que sigui, sense una legitimitat democràtica –directa o indirecta, però periòdica- que permeti posar i treure d’acord amb la voluntat popular i no amb el fet de ser fill –que no filla, per ara- del seu pare.
La monarquia espanyola em sembla també qüestionable per origen: una designació franquista, ratificada per la Cortes digitals del 69. Si posteriorment s’hagués fet un referèndum –i no seria pas el primer, a Europa- sobre monarquia o república, ja seria una altra cosa. Jo continuaria essent republicà, però la monarquia no tindria aquest pecat original.
Però d’una manera més subjectiva tampoc no sóc monàrquic d’aquesta monarquia per una qüestió estètica, i també anterior a la cacera d’elefants. No suporto la lleponeria cursi i anacrònica amb que se la tracta, ni aquesta lloada “campechania” que no em sembla més que grolleria.
I no cal dir que em dolen els calés que ens costa, i més quan, a sobre, els augmenten amb “treballs” com el de la infanta a la Caixa -200.000€ anuals- o l’altra infanta, que no sé on és, però diu que no s’ha assabentat de les crítiques “perquè estava treballant”, o les rendes de la Nóos i coses així. No comment. Aquí caldria saber el que costa de veritat –no només el pressupost de la casa reial, aquest que han retallat.... un 2%!!!- amb el manteniment de tots els serveis annexos i capricis (per exemple, la cinta per córrer, que va comprar patrimoni –és a dir, tots, no la casa reial- per més de 14.000€, vegeu http://www.elconfidencial.com/archivos/ec/2011030892fra_gimnasio.pdf). Seria així, conegudes realment totes les despeses, que podríem comparar –sabent, també, si totes les funcions són equivalents- amb altres caps d’estat, i fer números.
Vull dir, amb tot això, que si ara cal criticar –i crec que sí- el rei per haver marxat de cacera a l’altra punta del món, pagant –ara diuen que no, que convidat- una fortuna, en temps de crisi, per manca de transparència, o per moltes coses més, fem-ho –almenys jo- sabent que un president o presidenta de república catalana també pot fer les coses bé o malament, que també costa diners –potser no tants, depèn- i que és perfectament criticable. O sigui, que si hagués anat a caçar elefants en temps de crisi i d’amagat, també el criticaríem, i fins i tot potser el faríem dimitir –vegeu a Alemanya- però segur que no seria una crisi de règim, sinó un comportament democràtic. Que bona falta ens fa.