Sobre el pacte fiscal

És inevitable parlar del  pacte fiscal, o, almenys, de la proposta aprovada al Parlament, que més que pel contingut concret –i sobretot pels efectes reals del que s’hi proposa- serà important per l’actitud i per l’escenari que obre. He de dir, però, que sóc molts escèptic –per no dir del tot- amb això del pacte, per dues raons.

La primera: per pactar –o per concertar, ja ens entenem- han de ser dos que ho vulguin. Si només vol un, no hi ha cap mena de pacte (com bé saben, o ja haurien de saber a aquestes alçades els federalistes que encara queden). I em sembla claríssim que a les espanyes, això del pacte res de res. Per tant, pèrdua de temps.

La segona, que l’únic pacte fiscal que m’interessa és el un com el que tenen, per posar un exemple, Holanda i Alemanya. És a dir, bon veïnatge, i el que convinguin dins la Unió Europea, com a estats que són.

Ara bé, no sóc partidari del tot o res, sobretot quan tens molts números per a quedar-te amb el res. I crec que si això serveix perquè sector significatius de la societat s’adonin que no hi ha res a fer, si permet eixamplar la base dels qui volem un divorci amistós amb Espanya, i si cal encara fer el pas d’una oferta que, de ser acceptada, podria suposar un reforç important a les estructures d’estat a Catalunya, això s’ha de fer, i s’ha de fer pinya. Com vaig aprendre d’en Jordi Carbonell, puc anar en contra del meu govern, però no del meu país

I en tot aquest debat, hi ha sis coses que crec que cal tenir en compte. N’hi ha més, però almenys aquestes sis. Estic convençut que necessitem més rigor i mes serietat per a reforçar el fons dels arguments. Dades i raonaments febles i mal argumentats ens debiliten.

1. Més diners. És evident que hi ha un motiu d’insatisfacció sobre el resultat de les relacions fiscals Espanya-Catalunya. L’anomenat dèficit fiscal (per no usar directament l’espoli fiscal) ja ens indica que es vol canviar la correlació, i equilibrar o, com a mínim, minorar la diferència entre la riquesa produïda –sobre la qual recauen els impostos- i el destí d’aquests impostos. Ara bé, el sistema de concert, per ell mateix, no garanteix això, perquè depèn del cupo pactat. Ja em penso que no se seria tan ruc de pactar un cupo que perpetuï l’actual estat de coses, però des del punt de vista teòric, això seria possible. De manera que caldria separar bé el que es vol –la responsabilitat i la clau de la caixa- i el resultat que se’n vol obtenir. Aquest ha estat, al meu entendre, un dels defectes tàctics de totes les negociacions de finançament: centrar-les en el càlcul de “a veure quant en traiem” en lloc de veure si el mecanisme atorga major responsabilitat i major seguretat en els ingressos.

2. Més responsabilitat. I seguint el punt 1, entenc que allò més important és la capacitat normativa, gestora i inspectora. Que és la diferència entre descentralització –ho fas tu, però amb les meves normes- i autonomia política –faig unes normes pròpies-. Altrament no canviarem les coses de fons. I, malgrat que poder fer que els recursos es quedin aquí, és un canvi de fons -i molt de fons!- m’interessa tant o més tenir la capacitat de fer polítiques diferents.

3. Menys dèficit fiscal. L’existència del dèficit fiscal em sembla indiscutible (llevat dels descerebrats de Ciudadanos, Intereconomias i similars). Però crec que caldria fer un esforç més gran en la pedagogia de què és i com es calcula. Cal fer entendre que depèn del mètode de càlcul –que va més enllà de flux  monetari i del mètode càrrega-benefici- i també de la conjuntura econòmica. Així ens hauríem d’estalviar la repetició dels 16.000 milions d’euros, com una mena de mantra. Ni cada any és exactament el mateix, ni el PIB de Catalunya és el mateix, ni amb els diferents mètodes és el mateix. El més raonable és usar més d’un mètode i, sobretot, una sèrie llarga. Les balances fiscals publicades per l’Estat –deu ser allò que en diuen secrets d’Estat- ho van ser un sol any. necessitem sèries llargues, que esmorteeixin l’efecte d’una inversió extraordinària –per exemple, l’AVE- o d’un resultat fiscal també extraordinari (per exemple, a Cantàbria, l’any que van ingressar l’impost de successions del patriarca Botín, això va ser gairebé el 13% del seu pressupost total). Sèries llargues, de vint anys o més, amb els diversos mètodes, ens podran il·lustrar sobre les tendències (que segurament no diferiran d’aquest 8-10% del PIB, però ho faran amb molta més solidesa argumental).

4. Diferència entre ingressos i despeses. El dèficit ve d’aquí, d’aquesta diferència, però si ens limitem a dir que volem que es quedin aquí –i jo també ho vull- fem curt. Perquè tenir la responsabilitat –normativa, gestora, inspectora- dels ingressos vol dir capacitat d’incidir sobre aquesta variable. Altrament, voldria dir que només ens interessa el destí dels diners –clar que interessa!- però que donem per bo l’origen. I jo, almenys, no el dono per bo. Vull exercir aquesta capacitat normativa per a fer un sistema fiscal més just, més progressiu, i eixamplar les bases fiscals perquè pagui tothom. I això donarà un resultat fiscal diferent, de manera que aquests càlculs sobre els diners de més que hi hauria quedarien obsolets. Potser serien els mateixos, potser més, potser menys, però pagats per conceptes, imports, i persones diferents.

5. El dèficit no és infinit. Sovint llegim notícies que, amb voluntat pedagògica, ens expliquen quantes coses es podrien fer amb el dèficit fiscal. A més del que he dit sobre el rigor en el càlcul, cal dir també una obvietat: el dèficit és finit. I és que sembla que, per alguns, el dèficit és una mena de bóta de Sant Ferriol, que no s’acaba mai. La bóta s’omplirà si s’apugen els impostos –de qualsevol manera: eixamplant la base imposable, augmentat el tipus, eliminant deduccions, que tot és possible- i es buidarà si es gasta. La manca de rigor en aquests arguments sovint desqualifica el tema de fons.

6. Pacte fiscal versus pacte social. En la negociació de l’acord del Parlament, hi ha qui ha condicionat el suport a algun tipus de compromís sobre on s’ha de destinar el resultat del pacte. Més enllà del que ja he dit al punt 1, crec que aquesta proposta és extemporània. El pacte hauria de servir per augmentar el grau d’autogovern. El resultat de l’exercici d’aquest autogovern –sigui en ingressos, sigui en despeses- ha de dependre de les decisions del Parlament i, en darrera instància, de les majories que configuri l’electorat. A ningú se li hagués acudit condicionar els traspàs d’una competència –per exemple, la gestió dels ports- a la política a seguir. El que volem és la competència, que és el que teòricament s’ha de pactar, i després el Parlament ja decidirà. O és que inclourem l’exercici de l’autogovern en el pacte?. Pactarem en què invertim el resultat de la política fiscal que decidirem? I dic això convençut que trobaria molts punts d’acord amb el contingut d’aquest pacte social, però entenc que això forma part de l’autogovern, i no és aquí ni ara on ho hem de decidir.