dilluns, 28 d’agost del 2017

Gregorio Moran, despatxat

Fa molts anys que segueixo Gregorio Moran a la Vanguardia. Sempre he admirat l'espanyol que escriu, molt per sobre de molts embrutadors de paper, i m'han interessat tant els articles més polítics com algunes peces magistrals parlant dels pobles de la Castella buida, o d'escriptors locals o mig oblidats, articles que eren pura poesia, de fons i de forma. De fet, buscava la Vanguardia en espanyol perquè no reconeixia els seus articles traduïts al català. 

N'he llegit, també, uns quants llibres. La història del partit comunista d'Espanya, la biografia d'Adolfo Suárez, un sobre la postguerra al País Basc, i també els recents sobre la cultura espanyola -El maestro en el erial, i El cura y los mandarines- encara que en aquests dos llibres ja s'esplaiava més en desqualificacions personals i menys en explicacions i dades.

Vull dir amb això, doncs, que no li tinc cap tírria, al contrari, però he de dir que sí que em desconcertaven els articles que darrerament escrivia i, especialment, els que escrivia sobre Catalunya. Em desconcertaven pel to, sobretot, perquè eren un insult continu i no una reflexió i menys una exposició i anàlisi de dades. Gregorio Moran ja pontificava, sense haver d'explicar res, i semblava esforçar-se -almenys quan parlava de Catalunya- a veure si podia dir-la més grossa. No eren articles de periodista, sinó exabruptes d'algú molt emprenyat, personalment emprenyat.

Entenc que la Vanguardia el faci fora, sobretot vist l'article que no li van publicar, perquè s'exposaven a querelles perdudes. Entenc, però, que la Vanguardia ha fallat en les formes (acomiadament per burofax!) però com que he llegit la història de la Vanguardia d'en Gaziel, ja no m'estranya res.

El que em resulta sorprenent -tot i que ja no m'hauria de sorprendre de res- és que passarà, en segons quins mitjans, començant pel mateix Moran, com un càstig indepe, o per no ser partidari del procés, o la venjança de Pujol, o alguna cosa així. Com si la Vanguardia i el conde de Godó fossin indepes, o alguna cosa semblant. I, per cert, podrem comparar els esgarips de la brunete mediàtica amb aquest acomiadament i el silenci -o la displicència, com a molt- que van tenir quan el conde va acomiadar en Xavier Antich i l'Albert Sanchez Piñol. Que, per cert, ideològicament són als antípodes de Gregorio Moran, si més no pel que fa a la qüestió nacional. Suposo que hi deu haver censures de primera i de segona.


(foto manllevada de la wikipedia)

dimarts, 1 d’agost del 2017

De manifestants, i de no confondre la part amb el tot (ni aquí ni allà)

Ahir hi va haver dues concentracions -dir-ne manifestacions és exagerar- a Barcelona. Una, convocada per la CUP, per protestar davant la Guàrdia Civil, i una altra, convocada no sé exactament per qui, per una suposada defensa de la Guàrdia Civil, que voldria saber si estan gaire contents que aquests els defensin de no sé ben bé què.  Els mitjans catalans recullen les dues concentracions, i remarquen com la segona era formada pels residus i excrescències de l'extrema dreta que ja coneixem d'altres manifestacions: gent disfressada de legionari i coses així.

Aquesta penya es dedica a amenaçar periodistes -Jordi Borràs, sobretot- sense que, per ara, la fiscalia -tan diligent, ella, per segons què- hagi mogut ni un dit. I ahir van intentar impedir que una periodista de TV3, Mercè Sibina, fes la seva feina. Res que no coneguem.

El que és interessant és que el País, el seu, ni tan sols dóna la notícia (o jo no l'he sabuda trobar a la versió digital; no m'hi gasto ni un cèntim).

Ara fem un exercici: imaginem que la periodista és de A3, o de Tele5 -no de 13tv o similars- i que alguns hiperventilats indepes passats de voltes -que n'hi ha- la increpen com ahir aquella xusma va increpar la Mercè Sibina. No cal gaire imaginació per preveure els titulars de la brunete (ABC + la Razón + el Mundo + el País): “Los independentistas increpan (o amenazan, o acosan, o el que vulgueu) a una periodista”. Segur que aniria així, “los independentistas”. Allí on la immensa majoria dels mitjans catalans distingeix l'extrema dreta i no els unionistes, o els espanyolistes (que també ho són).

Per a la brunete, i en general per a bona part de la política espanyola, i també per a part dels mitjans catalans (el periódico, per exemple) l'independentisme és un, únic i uniforme, perquè això permet la confusió entre la pràctica política parlamentària i les bestieses que diuen/cometen alguns hiperventilats. I és cert que també hem d'aguantar intoxicacions entre algun torrat tipus Alerta Digital o similar i gent una mica més centrada, però almenys als mitjans de comunicació catalans hi ha la decència de no confondre entre aquelles desferres humanes i les opcions legítimament espanyolistes (una altra cosa és quan espècimens tipus Garcia Albiol fan esforços per assemblar-se a la terregada que es manifestava ahir).


Espero que continuï aquesta distinció, m'agradaria que a les espanyes comencessin a distingir, i encara més m'agradaria que ens traguéssim de sobra els “nostres” que van en aquella línia, que fan més mal que bé.  

(foto manllevada de www.vilaweb.cat)