L’anul·lació del POUM de Tarragona, a més de generar un
buit, suposa un repte. Des d’alguns llocs s’ha dit una oportunitat –cabria,
ara, recordar allò de la crisi i l’oportunitat- i certament ho és, ni que sigui
si us plau per força. Però de vegades no acabo de veure que se sigui conscient
del que representa. Per entendre-ho, jo m’havia mostrat sempre refractari a
iniciar la revisió anticipada del POUM; no per manca de motius, sinó pel daltabaix
que representava, i havia apuntat algunes vies possibilistes que permetien
revisar temes sense obrir el meló de la revisió. Ara ja no és el cas, i haurem
de fer la revisió sí o sí.
Però això no vol dir que sigui fàcil, i que no hi hagi molts
problemes. Caldrà decidir, almenys, dues coses. Per una banda, si la revisió la
fa l’Ajuntament amb els mitjans propis –que és com es va fer el POUM anul·lat
(i així va anar...)- o si es busca un equip extern. Per altra banda, que pot
condicionar el primer punt, si es fa una revisió a fons o si es limita a
retallar els aspectes més discutits, i para de comptar.
Pel que he pogut entendre –tot a través de mitjans de
comunicació- sembla que s’opta per la primera opció, un POUM nou de dalt a
baix. Una opció legítima, i més tenint en compte el caràcter sistèmic dels
plans, que vol dir que tocar un punt vol dir tocar el conjunt.
Però això té les seves implicacions. Vol dir que difícilment
es podrà assumir per part dels serveis tècnics de l’Ajuntament, i no perquè no
en sàpiguen, sinó perquè els mitjans –humans, materials, estructurals- són els
que són. Ho vam veure en la formulació del POUM, i com la necessitat de seguir
el dia a dia –que igualment caldrà, i més, com veurem- complicava molt les
coses.
Si el nou POUM l’ha de fer un equip extern –almenys jo crec
que ha de ser així- vol dir uns quants mesos per a fer el concurs i adjudicar. I
només és el començament. Els terminis de formulació, tramitació i aprovació d’un
POUM són els que són (per molts motius, i ara no cal entrar-hi) i els hem de
tenir en compte. Dos exemples: l’antecedent més immediat d’anul·lació del POUM,
Mollet del Vallès, porta tres anys, i ja una pròrroga, per a fer el nou POUM, i
tot just al juny n’ha aprovat l’avanç. Encara li queden ben bé un parell d’anys
-essent molt generós- per a l’aprovació definitiva. Segon exemple: el darrer
POUM gran aprovat ha estat el de Banyoles, que no és, ni de bon tros, tan
complicat com el de Tarragona. Doncs bé, a Banyoles, l’avanç es va aprovar el novembre
de 2014, i l’aprovació definitiva ha estat el desembre de 2020. Això és, uns
sis anys ben bons per a tenir POUM, i em temo que em quedo curt pel que fa a
Tarragona.
I això em porta a la segona qüestió. Mentre no tinguem POUM,
regiran unes Normes Urbanístiques, un document provisional que sembla que
elaborarà el mateix Ajuntament. Aquestes Normes, per força, només podran
recollir el sòl urbà –consolidat o no- a més dels sectors urbanitzables amb
planejament ja aprovat, que seria el cas del PP.10 i para de comptar (el PP de
Culubret està aprovat, però tinc el dubte de si no està condicionat per la
modificació del POUM a tràmit i ara decaiguda).
Vol dir això, doncs, que les necessitats d’habitatge s’hauran
de cobrir amb això, i no només aquests sis o set anys en què no tindrem POUM,
sinó uns quants més, perquè cal afegir-hi el temps que caldrà per desenvolupar el
planejament derivat del nou POUM. Per a fer-nos una idea, en els set/nou anys
de vigència del POUM (set des de la publicació de l’aprovació definitiva, nou
des de la mateixa aprovació) només es va aprovar el PP.10 (el d’IKEA) i encara
perquè el sistema d’actuació va ser el de cooperació, per anar més ràpid, i tot
i així va trigar cinc anys, i encara trigarem un parell d’anys a veure els
primers habitatges disponibles.
Vol dir això, doncs, que caldrà estar molt a sobre del que
es pugui fer al sòl urbà –consolidat o no- per a les necessitats d’habitatge de
Tarragona per als propers nou o deu anys, i especialment per les necessitats d’habitatge
protegit, tenint en compte que, al 2030, el 15% del parc d’habitatges hauria de
ser habitatge protegit, tal com diu l’article 73 de la Llei del dret a l’habitatge.
Amb què podem comptar? D’entrada, amb els prop de 1.200
habitatges del PP.10, 400 dels quals protegits. També, però això més a mig
termini, podríem comptar amb els 1.832 habitatges del PP.30, Pou Boronat,
aprovat definitivament i que no prové del POUM, però no sé si algú pensa en
tirar-ho endavant. També, amb tots els solars lliures en els planejaments
aprovats fa temps; és a dir el que quedi del PP.2 –el de la zona de Joan XXIII-
o a la Vall de l’Arrabassada (tot i que em sembla que ja no queda gaire res) o
al PP.1 Avinguda d’Andorra (però aquí hi havia una modificació en marxa, que,
en tant que modificació d’un pla parcial aprovat anterior al POUM, entenc que
pot seguir endavant, però no n’estic segur). I, és clar, solars escadussers,
aquests que fa anys i panys que estan buits amb un rètol de “en venda” i que
haurien de ser inclosos al registre de solars d’edificació forçosa que tants
cops s’ha promès i que no sembla que funcioni gaire.
Això, i, és clar, tots es plans de millora urbana i polígons
d’actuació en sòl urbà, que hi ha al POUM –i caldrà veure què i com es manté a les
Normes-. Un total de 12 Plans de millora urbana, amb una previsió de 3.012
habitatges, i 46 Polígons d’actuació, amb 3.420 habitatges més. Semblaria que
estem cobert, oi? Doncs no està tan clar.
Per començar, pràcticament tots tenen el planejament per
començar, llevat del PMU.34, el del Nàstic, (amb uns bons 514 habitatges, 156
dels quals protegits) que està força avançat, però no acabat. I poc més. Per tant,
en un futur immediat, en els propers tres o quatre anys, no poem esperar més
que els 1.200 habitatges del PP.10 i els 514 del PMU.34, més els solars escadussers
que queden, i els que ja s’estan construint. Això vol dir, entre dos i tres mil
habitatges.
En tindrem prou? Això és el quinquenni 2021-2025. Per aquest
període, la modificació del POUM que actualitza l'agenda i documents
socioeconòmics –que, per cert, no es va arribar a aprovar- calculava unes
necessitats netes d’habitatge (per noves llars i per nova demanda per reposició)
de 3.236 habitatges. Justet.
Però, a més, aquests càlculs responien a una previsió demogràfica
que, per a l’horitzó 2030, donaven un escenari de 133.100 habitants, l’escenari
mitjà. I acabem de saber que la xifra oficial d’habitants a 1 de gener de 2020 és
de... 136.496. Vaja, una oferta d’habitatges a la baixa per una dinàmica
demogràfica a l’alça. L’escenari alt donava, per al 2030, 147.613 habitants,
una xifra que, si l’increment 2019/2020 es mantingués estable, superaríem amb
escreix.
Podem respondre a això? Sí, és clar. Es tracta d’agilitzar
al màxim la producció de sòl urbà en condicions, és a dir, de tirar endavant
algun PMU i alguns PA més. I d’aquí la necessitat que els serveis d’urbanisme
municipals no hagin de repartir-se entre el dia a dia, la formulació i impuls d’aquest
planejament derivat, i la formulació del nou POUM, si no és que es decideix augmentar-ne
fortament les dotacions humanes i materials.
Deixo pel final una altra possibilitat –no alternativa, sinó
una més a tenir en compte- que és la rehabilitació d’habitatges. Que s’ha de
fer, sens dubte, però que té el recorregut que té, i que, en certa mesura, està
inclosa en la formulació dels PMU i PA. Per una banda, el càlcul de la demanda
per reposició ja té en compte l’actuació sobre el parc d’habitatges degradat o
en mal estat; per l’altre, perquè la rehabilitació de veritat –no la xapa i
pintura, que també s’ha de fer, sinó la rehabilitació integral d’edificis- dona
pel que dona. Els darrers quatre anys -2016-2019; dades extretes de la Memòria
de la Secretaria general de l’Ajuntament- s’han donat un total de 27
llicències, que no sabem quants habitatges són, però no crec que vagin mes
enllà d’un centenar (seria interessant tenir dades exactes). S’ha de fer, és
clar, i se n’ha de fer més, però no és suficient.
I no parlo d’aquells fantasmagòrics milers i milers d’habitatges
buits, que em sembla que només existeixen en la imaginació de qui només sap d’urbanisme
el que ha après jugant al monopoly. Els habitatges buits que hi ha –perquè
evidentment n’hi ha- corresponen a la rotació habitual, a habitatges en mal
estat o en estat deficient, o en entorns difícils i amb un mercat complicat. Potser
ara mateix uns quants més per habitatges d’estudiants que no hi són pel
confinament, però en cap cas xifres significatives per al mercat d’habitatge.
Què vol dir, tot plegat? Que més val que ens posem les piles
en dos aspectes: en moure tot allò que es pugui –si es pot- del sòl urbà a les
Normes urbanístiques provisionals, per tal de aplanar una mica el camí per als
propers vuit anys, i que ens les posem encara més per desplegar alguns d’aquests
espais en sòl urbà susceptibles d’acollir habitatge protegit. I això no per
arribar al 15% d’aquest habitatge –això ja ho dono per impossible- sinó,
simplement, per a intentar no col·lapsar el mercat i no acréixer encara més l’emigració
urbana per manca d’habitatge o la sobreocupació.
I no badem, que això s’ha de fer ara.
