In memoriam, Maurici Preciado

 

Un apunt d’urgència, de dolorosa urgència, pel traspàs del bon amic i company Maurici Preciado. No recordo quan i perquè ens vam conèixer, però el més probable és que fos al voltant dels castells. I és que, per mi, en Maurici era indestriable del món casteller i de la Colla Jove. També vam compartir altres aventures més ciutadanes, ell sempre com un soldat disciplinat, al peu del canó, entomant tot el que calgués. Hi vaig trobar sempre, al costat de la determinació i del treball, un sentit de l’humor sorneguer i una bonhomia sempre d’agrair. I és que això de la bonhomia ve -és fàcil veure-ho- de bo i d’home, i es que en Maurici era un home bo, que no és exactament el mateix que un bon home, que també.

Que la terra et sigui lleu, company.

Sagrada Família

 

Entre la visita del Papa, la culminació de nosequè a les obres del temple, i el centenari de la mort de Gaudí, avui mengem Sagrada Família per tot arreu.

La Sagrada Família forma part del meu paisatge d’infantesa, jo vaig néixer (no formalment, que va ser en un centre mèdic, però era casa meva quan vaig néixer) molt a prop d’allí, al carrer Mallorca 346, entre Roger de Flor i Nàpols, de manera que era usual anar a jugar al jardí que hi ha davant del temple. Més endavant, el meu primer ensenyament -allò que abans se’n deia “els caganers”- va ser a l’escola de la Sagrada Família, que després vaig saber que eren les escoles que Gaudí va construir per als fills dels obrers. Unes escoles amb polèmica posterior, perquè tenien un caràcter provisional -el temple havia de créixer per allí- i, quan va tocar, es va generar el debat de si era pertinent enderrocar una obra de Gaudí per a poder fer una obra que ja no era de Gaudí sinó una interpretació. Suposo, però, que la potència de l’obra haurà passat per sobre d’aquestes disquisicions.

Recordo molt bé haver tafanejat per l’obra, amb els meus germans, sense cap impediment; unes obres que donaven la impressió d’aturades o, si més no, amb molt poc ritme (parlo dels anys seixanta-sis o seixanta-set). Fins i tot haver pujat a les torres de la façana del Naixement -l’única, aleshores- amb tota tranquil·litat.

Ara fa molt de temps que no hi he anat. Els darrers cops que he estat pel barri, la quantitat de gent era atabaladora. No cal dir que les botigues i el paisatge que recordo ja no hi són, una mica -força- pel pas del temps, però també perquè tot està enfocat al turista: souvenirs, menjar ràpid, i coses així. La visita del Papa potser durà encara més gent, perquè es planteja com un spot immens arreu del món. No sé si ens cal, això, o si li cal a Barcelona, una ciutat ja envaïda pel turisme.

No vull ser nostàlgic i enyorar la Barcelona -pobra, trista, grisa- dels anys seixanta. Suposo que, d’enyorar alguna cosa, seria quan jo era infant, i la meva única ocupació era fer el ruc al parc (recordo haver desgraciat unes espardenyes amb quitrà del carrer, que jo devia trobar interessantíssim) o esforçar-me a transcriure uns versos segurament cursis sobre el dia de la madre, aquest és pràcticament l’únic record que tinc de les classes; això i el nom d’alguna mestra, la senyoreta Piedad. La innocència i la irresponsabilitat, que bé que es vivia!.

Tempus fugit.

(imatge: la Sagrada Família que jo vag conèixer, la de la façana del Naixement i prou)

 

 

Estudis Altafullencs, 50 números

 

Acabo de rebre el volum d’enguany dels Estudis Altafullencs. El 50 (de fet, diu 50-1, perquè n’hi haurà un segon). I és que 50 Estudis Altafullencs, i 50 anys de Centre d’Estudis d’Altafulla es mereixen una bona celebració.

N’he parlat més cops, dels Estudis, d’Altafulla, i de la meva (poquíssima; però molt sentida, ho juro) relació amb Altafulla. Ara no faré la ressenya d’aquest volum -poca broma, dinou articles i 276 pàgines) i menys encara la història del Centre, que no em pertoca.

Sí que vull remarcar, però, que els Estudis han tingut sempre un alt nivell d’exigència, en tots els sentits, que em sembla molt per sobre d’altres casos similars d’estudis locals. No vull dir, amb això, que els altres estudis, reculls, aplecs, papers... que es publiquen en clau local siguin dolents, ni de bon tros. Hi ha sempre una feinada al darrera, absolutament voluntarista. Però sí que, pels que he conegut, els d’Altafulla tenen -i això de sempre- una voluntat d’excel·lència, de nivell, molt notable. I això tant pel que fa al contingut -que no exclou el toc més costumista, menys acadèmic, només faltaria!- com, sobretot, a la factura material.

Els Estudis Altafullencs sempre han presentat una edició polida, cuidada. Durant molts anys, amb una portada austera, neta; ara, una mica més il·lustrada. La cura en la llengua, en l’edició, en la maquetació, en l’enquadernació, ha estat permanent, i això fa que la col·lecció dels Estudis -que conservo des del número 1- fa goig i és orgull de qualsevol biblioteca. De la meva segur.

Llarga vida, doncs al Centre i als Estudis; llarga i amb el mateix grau d’excel·lència. Soci com soc des de fa quaranta-i-molts anys, espero acompanyar-los uns quants més. 

Operació Rufian?

 

En un panorama polític que bull per les habituals interferències judicials, continua en peu la proposta -o idea, o ocurrència, o frase brillant, no sé què és- de Gabriel Rufian sobre una etèria i inconcreta unitat d’unes esquerres també inconcretes, amb l’afegit del dubte de com lliga això amb el fet que el partit de Rufian -vull dir el partit pel qual, fins ara, s’ha presentat i del qual és portaveu al Congrés de Diputats; no “el seu” particular- hagi dit que no contempla participar en això que no se sap què és.

Com que un dels privilegis de l’edat és que ja has vist (gairebé) de tot, i que tot torna, crec que hi ha algunes -algunes, no identitat absoluta- semblances amb una operació similar en el temps. I si hi ha allò de la història que, si es repeteix primer és tragèdia i després és farsa, també hi ha el que deia Mark Twain, que la història no es repeteix, però de vegades rima.

Situem-nos. L’octubre de 1982 el PSOE arrasa a les eleccions generals, amb una majoria absolutíssima de 202 diputats. Al maig de 1983, també arrasa a les eleccions municipals i autonòmiques, i ho domina tot, llevat de Catalunya, Galícia, el País Basc, les Illes Balears, i Cantàbria. L’opció dretana menys lligada -ejem- al franquisme, la Unió de Centre Democràtic, s’enfonsa, i l’experiment d’Adolfo Suàrez, el Centre Democràtic i Social, amb prou feines treu dos escons, el mínim per dir que existeix. Hi ha, doncs un buit al centre dreta -o sigui, a la dreta- que alguns voldrien omplir. Aleshores Miquel Roca va començar a treballar la idea, i em sembla que ja havia publicat el llibre “Per què no?” com a manifest o programa o proposta; el que se’n va dir “una proposta catalana per a la modernització de l'estat”.

El 1984, a Catalunya, Jordi Pujol treu una altra majoria absoluta aclaparadora -72 escons- i una part de la dreta espanyola, menys cavernària, comença a pensar que amb un candidat de l’ancien régime com Fraga Iribarne no arribaran mai enlloc.

I l’anomenada operació Roca es posa en marxa. I ho fa amb una certa distància de CiU (o sigui, de Pujol, que era la C, la i, i la U) que no ho veu clar. La cosa es tradueix en un partit nou, anomenat Partit Reformista Democràtic, que no existeix a Catalunya, però que hi té un “comitè. d’enllaç”. Si ja és sabut que quan no vols resoldre un tema crees una comissió, quan no pots dir que una altra organització no t’interessa però no la pots ignorar, crees un comitè d’enllaç, que fa el mateix que la Comissió: res.

Com és sabut, a les eleccions de 1986 el PRD treu la prodigiosa xifra de zero escons, i aleshores assistim a una de les demostracions de cinisme polític més grans de la (curta) història de la democràcia espanyola: Miquel Roca diu que lamenta que al PRD li hagi anat tan malament, i els acompanya en el sentiment. Que ell s’ho mira des de la distància, perquè, ja se sap, ell era candidat de CiU, no pas del PRD, del qual, és clar, no se’n va cantar més ni gall ni gallina.

Què vull dir amb això? Que pot passar que acabi quallant una oferta electoral que vulgui aprofitar nom i tirada de Gabriel Rufian, que ERC se’n desmarqui (i crec que més li val) i que, si fa llufa, el mateix Rufian digui que per ell no va ser però que què hi farem, i que s’ho facin mirar.

Més semblances? Miquel Roca era festejat per una part de la dreta -deixem les collonades de centredreta; per a l’ABC i el Mundo VOX és centredreta- que veia que la dreta majoritària -el PP, aleshores AP- era impresentable i no homologable a una dreta europea. Però aquesta part existia més en despatxos i columnes de diaris que no pas en la realitat, com es va demostrar. Els productes de laboratori, en política, no solen funcionar, i sovint allí dos més dos no fa quatre.

De fet, resulta significatiu que aquest teòric món de l’esquerra té els seus principals elements en les esquerres dites sobiranistes... que són els que diuen que moltes gràcies però que no hi comptin. BNG, Bildu, Compromís, Chunta, ERC... no sé si MES (s’agrairà informació). Per cert, les esquerres que dominen als seus territoris (llevat d’ERC, que fa un bon paper, però no com BNG o Bildu; això hauria de ser matèria de debat, però ara no toca). I què queda? Doncs la descomposició de Sumar, que sembla que només té entitat a Madrid -també tindria conya que fos l’esquerra sobiranista de Madrid- el fòssil d’Izquierda Unida, que estaria bé que algun dia s’adonés que ja som al segle XXI, i el que queda de Podemos, que té com a principal (i gairebé únic) discurs posar a parir tot aquest magma. Amb això és possible fer alguna cosa? En tinc els meus dubtes, i a les darreres eleccions fetes em remeto. L’únic lloc on han fet un bon paper és a Extremadura, i això és perquè allí aquesta pretesa unitat ja feia temps que funcionava -si més no, no es mataven- prova que les unitats no es decideixen en un despatx d’un dia per l’altre, sinó que es practiquen i funcionen quan hi ha rodatge i confiança mútua. I, ara per ara, no veig res d’això entre Sumar, IU i Podemos, de manera que han de millorar molt, i, a més, admetre que són una mena d’esquerra supletòria, d’allí on no hi ha una esquerra específica (fins i tot a Andalusia els han passat al davant des de Adelante Andalucia, tot i que amb l’inestimable ajut d’electorat podemita que abans mort que votar la mateixa papereta que Sumar i IU).

Que s’ho pensi bé, Gabriel Rufian. El festegen els que no el voten -ni el votaran mai- i la fama virtual marxa tan ràpid com es crea. Tenir ressò a les xarxes no es tradueix en vots. Fa poc vaig saber que un influencer polític francès, Patrick d’Arras, que viu a Alacant, i que té desenes de milers de seguidors i centenars de milers de likes quan pontifica sobre política, es va presentar a una elecció parcial a l’Assemblea Nacional francesa per la circumscripció exterior que inclou Espanya, Portugal, Andorra i Mònaco.  Va treure 186 vots. L’elegida ho va ser per més d’onze mil vots.

I encara un afegit més. A Catalunya, hi ha cretins que creuen que Rufian no és prou català (o no és català tout court). Però a Espanya sempre serà català, especialment per als qui veuen això com un retret. Que tingui present que quan aquell residu polític tòxic que és Albert Rivera es volia menjar el món a Madrid, els taxistes d’allí -que són una espècie a banda- tenien molt clar que era “ese catalán”.

Com per pensar-s’ho molt bé, tot plegat.

 

Una nota ràpida sobre la línia orbital

 

Amb l’anunci del compromís sobre la línia orbital, i al marge que ja veurem què passa- han sortit algunes reaccions molt curioses. Algunes que, de manera general, qüestionen que es faci això quan encara cal normalitzar i millorar rodalies; alguna altra que, amb un deix molt localista-meliquista, es pregunta perquè no han començat per casa seva.

Soc escèptic sobre el compliment i recorregit que tindrà això de la línia orbital, però això no obsta perquè celebri que es plantegi. Si no llencem projectes, no els debatem, no hi posem fil a l’agulla, segur que no podem esperar que es portin a terme. Per tant, està bé que s’hagi formulat. (qui vulgui veure més coses sobre què en penso,  AQUÍ).

Em sorprèn molt, però, que hi hagi gent que no vegi possible que es faci més d’una cosa a la vegada. Que jo sàpiga, la línia orbital s’afegeix com un projecte més, amb el seu ritme, i no com una substitució de tot el que hi ha programat a rodalies. Més aviat penso que és una peça més per a treure pressió a la part central de rodalies i, doncs, indirectament una millora d’aquest.

I aquesta és l’altra: el “que hay de lo mio”, més greu encara quan ve d’algú que, per formació, hauria de saber llegir el territori. Per què es comença per la part central i no pel Penedès?. Doncs perquè un dels avantatges de l’orbital -almenys jo ho veig així- és que es tracta de cosir parts de xarxa que ja són en funcionament. De fet, la majoria de les obres de nova planta són a les puntes, als trams Granollers-Mataró i Vilafranca-Vilanova i la Geltrú. Començar per la part central, i específicament per l’actual R-8 Granollers-Sabadell és una qüestió d’oportunitat. És relativament senzill -només relativament- i podria generar a mig termini, i molt abans del 2040, un corredor central vallesà. Això suposa treure pressió a rodalies, i,, sobretot, apunta un model territorial menys radial, més en xarxa, i més centrat en les ciutats mitjanes de la segona corona metropolitana, i això em sembla una bona notícia.

Escèptic amb què passarà? Segur, que ja tinc una edat!. Però també convençut que ens cal plantejar projectes estructurals a mig i llarg termini, i que algú ha de fer de llebre i estirar. Si, en el repartiment animal de papers, algú prefereix fer de mosca collonera, què hi farem. 

Decret llei de mesures urgents en l'àmbit urbanístic als municipis rurals

 

S’acaba d’aprovar un decret-llei amb mesures per adequar l’urbanisme al món rural (Decret llei 6/2026, de 5 de maig, de mesures urgents en l'àmbit urbanístic i de la contractació en relació amb els municipis rurals; DOGC 9659 de 6 de maig de 2026). Sobre això, alguns comentaris.

Molt a favor d’adequar regulacions i eines a les situacions específiques. Desconfio de les generalitzacions, i tinc molt clar que, a realitats i necessitats diferents, eines diferents. Dit això, però, no em sembla que s’hagi fet del tot bé. Crec que hi ha una mala definició d’entrada, que és la del “municipi rural” basada, sobretot, en la població, sense tenir en compte moltes altres coses -densitat, poblament, proximitat amb centres urbans, relleu, alçada, dispersió, activitats- i això fa que atribuir-los, en bloc, el mateix problema, i donar-los una pretesa solució també en bloc, no em sembli una bona solució.

Crec també -però això ja és un clàssic, i sembla que sense remei- que és un abús la figura del decret-llei, que està pensada per a situacions d’excepcional urgència. Estem esquivant el necessari debat abans de decidir res. La posterior tramitació parlamentària, si es dona, no garanteix res; no seria la primera vegada que queda empantanegada -el filibusterisme té molt bona salut- però el decret-llei queda vigent. Per mirar d’arreglar-ho, de les tretze pàgines del decret-llei, cinc corresponen a l’exposició de motius. Quan la meitat del text és justificació, em fa pensar en allò de l’excusatio non petita. Un text legal s’ha de justificar, sobretot, per ell mateix, pel que estableix. Quan l’has d’explicar tant i al marge de les disposicions, vol dir que no n’estàs segur.

També una mica tip de grapejar la pobra llei d’urbanisme del 2002. Absolutament d’acord amb ajustar, actualitzar, aclarir. Però aquesta llei ha estat modificada mes de trenta cops, i ja deuen ser pocs els articles supervivents del 2002. La llei, les lleis, demanen un mínim d’estabilitat, i més les que afecten processos de llarga durada com l’urbanisme. Almenys espero que aviat facin un text refós que aclareixi, harmonitzi, i clarifiqui el devessall de modificacions, algunes de les quals, per cert, pèssimament redactades.

No vull entrar ara en el detall del contingut del decret-llei. Un contingut, però, que em sembla discutible en més de quatre coses -les edificacions en sòl no urbanitzable!- i, en alguns casos, amb una tècnica força deficient.

La principal reserva -i això s’ha de llegir a la vista del primer paràgraf d’aquest escrit- és que em sembla d’allò més discutible la relació municipi rural versus simplificació. M’explico: crec que la majoria -no la totalitat- del problemes dels petits municipis -o, més exactament, dels municipis poc poblats, que no és el mateix- ve de la debilitat institucional, de la manca de mitjans humans i materials. Des de disposar, només, d’un suport tècnic una tarda a la setmana, al fet, molt freqüent, que les funcions de secretaria -que, no ho oblidem, ha de ser la garantia de la legalitat del funcionament municipal- les acaba exercint algú no professional, sense l’adequada preparació, i que, amb la prevenció de no equivocar-se (amb les conseqüències legals que això li pot causar) prefereix no resoldre.

Ara bé, aquests problemes, reals, no tenen relació amb un possible relaxament en els condicionants de l’ordenació urbanística. En el cas de l’ús del sòl no urbanitzable, per parlar d’un dels temes principals del decret-llei, crec que les complicacions o insuficiències municipals no venen de les condicions d’aquest ús, sinó de la impossibilitat material de controlar-ho. Això no vol dir que no calgui revisar com estem regulant això, el SNU, però aquesta regulació s’ha de fer en funció de com creiem que s’ha de tractar aquesta mena de sòl -i això dependrà més de com és, perquè una cosa és el seu règim jurídic i una altra la seva morfologia- de les exigències ambientals, o de cada un dels usos possibles. I res d’això té a veure amb el nombre d’habitants del terme municipal on se situa aquest sòl. Que una antiga edificació en SNU, ara sense ús, pugui ser rehabilitada i ampliada per a destinar-la habitatge hauria de dependre de l’impacte que pugui tenir al medi, de si genera o no necessitats de serveis, de si es fragmenta el sòl, però res d’això té a veure amb si aquell poble té dos mil habitants o deu mil.

És aquesta la principal objecció que crec que cal fer en aquest plantejament. Si els ajuntaments petits no donen l’abast, tenim dues vies prioritàries. Per una banda, revisar la regulació del SNU, però per a tothom; i segurament trobaríem -hauríem de trobar- maneres de simplificar, d’introduir més claredat en les definicions i condicions, d’ajustar-se millor als diferents tipus de SNU. Però per a tothom, perquè no sé si és admissible que els drets de la propietat -que això regulem- siguin diferents si el sòl se situa en un terme municipal de cent-trenta dos habitants o de catorze mil quatre-cents vint-i-vuit.

La segona hauria de ser la revisió, a fons, dels instruments de suport i cooperació municipal. Com que sembla clar que no podem constituir ajuntaments amb una gran dotació humana, tècnica, material, de manera permanent, per raons econòmiques, hem de mirar cap als instruments de suport, que són tradicionalment les diputacions i, més cap aquí, els consells comarcals.

De les diputacions, hi ha de tot. Conec una mica -només una mica-  el SAM, el servei d’assistència municipal, de la Diputació de Tarragona. En la meva relació amb el món local tothom me n’ha parlat bé, però potser no és del tot el que es necessita, si pensem en la capacitat de donar resposta a la petició de llicència, a tirar endavant un polígon d’actuació urbanística, o coses així.

Diria que per a fer això es van crear els consells comarcals (bé, també crec que es van crear per a una altra cosa, però ara no toca). Però no se si realment ha funcionat. D’entrada, per un plantejament absurd que esperava que les ciutats grans es posessin al servei dels petits municipis, com si això fos un sistema de vasos comunicants. Això, és clar, permetia fer l’orni a l’òbvia necessitats de recursos dels consells, però era un plantejament entre innocent i pervers, perquè, és clar, les grans -de vegades no tan grans- ciutats ja tenen prou feina i no van sobrades de recursos.

Caldria, doncs, assegurar que els consells comarcals es configuren com un aparell al servei d’aquests petits ajuntaments, amb professionals de l’urbanisme -arquitectura, enginyeria, dret- amb prou dedicació per conèixer bé el municipi en el qual han de treballar i per a resoldre el que s’hagi de resoldre. Al capdavall, en molts casos no parlarem de gaires llicències a l’any, i encara menys de figures de planejament.

Una altra qüestió és l’impuls -llicències i figures de planejament és mes reactiu- i aquí hauríem de generar una altra manera de funcionar. De cap manera vull tornar al funcionament d’aquells ajuntaments de principis de segle vint, on un secretari omniscient feia i desfeia, però sí que crec que hauríem de delimitar millor les funcions de cadascú. El govern municipal, que per això té legitimitat democràtica, ha de decidir què vol fer, què vol per al poble, quines actuacions vol tirar endavant. L’aparell tècnic, secretaria inclosa, han de dir com es pot fer possible això. Sempre he pensat que hem carregat massa els equips de govern, amb feines -millor, amb responsabilitats- que no els toquen i, per a les quals, sovint, no estan preparats  (ni tenen perquè estar-ne). La seva feina és tenir un projecte per al poble -allò que De Gaulle deia “une certaine idée de la France”- tenir prioritats, connectar amb les necessitats. I la feina de l’aparell, dels professionals, és fer-ho possible de la millor manera possible.

Per això crec que, abans que simplificar -o pretendre-ho- la manera de fer, caldria assegurar-se si les condicions establertes són necessàries i són eficaces, i si es disposa dels instruments necessaris.

I un apunt final, amb això del POUM rural. Al cap de cinquanta anys i diverses regulacions, ens hem acabat inventant les delimitacions del sòl urbà amb ordenances que ja havia previst el text refós de la llei del Sòl del 1976. Roda el món i torna al Born. Ara potser caldrà repescar el programa que va engegar, a la Generalitat provisional, en Lluís Cantallops, director general d’urbanisme, per a fer que tothom tingués aquest planejament mínim. En vaig atrapar algunes, quan vaig començar a treballar en urbanisme. Descobrint la sopa d’all.

 (imatge: els Garidells, municipi rural del Camp de Tarragona que haurà de decidir si fa servir això o no)

Avui, cinquanta anys d'un diari

 

Ara fa cinquanta anys jo estudiava el batxillerat -una cosa anomenada BUP- a l’aleshores Universidad Laboral Francisco Franco, a Tarragona. No sé a quina hora devia arribar a casa, si a quarts de set, quan ens deixava l’autobús, o a quarts de quatre, fent campana a la tarda, com havia fet uns quants cops. Sí sé que tenia moltes ganes d’arribar-hi per a veure, tocar, llegir el número 1 de l’Avui, el primer diari en català de la llarguíssima postguerra.

Quan veig, ara, a distància, aquell exemplar, el trobo una mica potiner -en la compaginació, en el disseny- però no sé si m’ho va semblar aleshores. A pilota passada -repeteixo, no sé què en vaig pensat aquell dia- valoro molt bé que obrissin amb una notícia sobre la vaga del metall al Baix Llobregat: una notícia normal per a un diari normal.

A casa vam ser uns dels molts comptepartícips de l’Avui. Allò que ara, que ens hem tornat una mica imbècils, en diríem fer un crowfunding. Això comportava posar-hi uns diners (i mai més vistos) i ser-ne subscriptor, amb la idea de garantir un gruix de subscripcions que el fes viable. Recordo, però, que el sistema -aleshores res d’un carnet amb un codi de barres al quiosc, com ara- era força deficient, i no sempre tenies el diari.

Com en tantes coses de l’època va ser una iniciativa amb voluntat de participació popular, amb l’embolcall de l’activisme per la llengua i pel país (allò que encara ara alguns volem deixar de fer, però perquè no calgui, no per abandonament). Em temo que, també com en tantes coses, hi va haver molta gent de bona fe i algun aprofitat, a la vegada que gent benintencionada però matussera, i gent llesta per escombrar cap a casa. Cap novetat.

No sé quant de temps ens va durar la subscripció, però sé que l’Avui va ser a casa força anys -a casa sempre hi ha hagut diaris, per sort- però algun dia es devia acabar.

L’Avui va tenir mala sort, com a diari, en part buscada i en part aliena. Com moltes altres coses vinculades, en un sentit molt ampli, a la catalanitat, va ser patrimonialitzat per un sector que sempre s’ha considerat la personificació del país. I això mateix va fer -i, a la vegada, va venir facilitat- que fos menystingut per la miopia d’un altre sector que va regalar el país, i encara ara no ho entén.

Si abans he dit que la notícia d’apertura del número 1 em semblava un bon signe de normalitat, la consideració que alguns elements tenien de l’Avui com EL diari català, i que per raó de ser escrit en català ja era bo, és tot el contrari. Alguns de bona fe i uns altres per càlcul, van acabar convertint el que havia de ser normal -un diari, a Catalunya, escrit en català- en una espècie de raresa, en ranxo a part. Si, a més, es converteix el diari en l’expressió d’una opció política -que pretén “ser” el país- encara pitjor. Hi havia la premsa -fos com fos- i, per altra banda, l’Avui. Que era diferent, perquè no n’hi havia més en català, d’acord, però que hauria hagut de tenir mes voluntat de normalitat que d’excepcionalitat o de sacralització.

Això no vol dir que fos un mal diari, tot i que depèn de quan, i de quina part del diari. Recordo molt bé unes darreres pàgines de luxe, amb les signatures de Josep M. Espinàs, Montserrat Roig i Ramon Solsona. En general, estaven més bé algunes seccions -Cultura, Opinió- que no pas la que hauria d’haver estat la columna vertebral del diari, la informació.

A empentes i rodolons (això ho explica molt bé la Maria Favà) l’Avui, en les seves diferents formes, ha fet cinquanta anys. Ara casat amb el Punt, va fent. Conserva algun dels (mals) tics d’abans -hi ha columnes que semblen sortides directament de l’executiva d’un partit polític- però  també estan en el seu dret; al capdavall, pretendre un diari neutre és absurd, i això en el benentès que tenir una manera de pensar no vol dir no ser objectiu amb la informació, sinó tenir-hi una mirada pròpia expressada amb honestedat.

Llarga vida a l’Avui, doncs, ara refós amb el Punt. Ja no li cal “salvar la llengua”. L’impuls de les traduccions automàtiques -que, per sort, han millorat molt i ja no fan les pífies d’abans- ha augmentat l’oferta de premsa en català, de molts colors i maneres de pensar. Ja tenim més premsa i més normal, amb els problemes de tota premsa escrita, i això és una bona notícia -la pluralitat de premsa, no els problemes-. L’Avui va complir el seu paper com a pioner, que també vol dir pagar la novatada. No cal que li donem més importància de la que té, això, i llegim premsa feta al país i en la llengua del país, que això ens acosta a la normalitat.

No hi haurà tele metropolitana (per ara) Cròniques metropolitanes (4).

 

A finals dels vuitanta, quan es van posar en marxa els consells comarcals, vam veure com un president d’un consell d’una comarca més aviat petita -vint-i-pocs municipis, uns quaranta mil habitants- presentava, en roda de premsa, el primer quadre de la futura pinacoteca comarcal; i, més endavant, anunciava el propòsit d’impulsar una televisió comarcal (no hi havia tdt ni res que se li assemblés). És clar, al cap de poc, ja no se’n va dir res, de tot això. Hi pensava quan he llegit el desmentiment de l’Associació per l’Impuls Metropolità del Camp de Tarragona, que diu que no, que no pensa impulsar la fusió de TAC12 i de Canal Reus per a fer un únic canal de TV.

Ja m’està bé que ho digui, però és que, si no ho hagués dit, seria igual. En primer lloc perquè estem parlant d’una associació, que en això no hi pinta res. Els titulars dels canals són uns altres, i els concessionaris de les llicències també uns altres, i aquest és un procés reglat, de manera que si a l’Associació li hagués passat pel cap, hagués pogut fer propostes, però poca cosa més. Vaja, com jo mateix, com qualsevol persona o associació.

Però, és clar, el fet que la idea hagi sorgit (de ves a saber qui) i que l’Associació hagi cregut que havia de desmentir-ho denota que el desconeixement de què és i què no és una àrea metropolitana és molt gran. I és que sembla -i això també ho alimenta, per acció o per omissió, la mateixa Associació- que estem parlant d’una mena d’administració general, d’un govern territorial amb competències inconcretes -gairebé a la carta- a cavall d’una diputació i d’una mena de govern regional intracatalà (o, potser, intraespanyol, puenteando el català, qui sap).

Alguns dels missatges de l’Associació van en aquesta línia. Des del fet que la mateixa Associació és oberta “als municipis del Camp de Tarragona” (article 9.1 dels Estatuts). Tenint en compte que l’únic Camp de Tarragona amb existència legal és la vegueria del Camp de Tarragona (article 9.f de la llei 30/2010, del 3 d'agost, de vegueries) això vol dir 118 municipis, i el Baix Penedès exclòs. De veritat tot és àrea metropolitana? Vilanova de Prades, Rocafort de Queralt o Cabacés també? En tinc els meus dubtes...

Però el que és més preocupant és la manca de concreció d’allò que es vol que faci una futura àrea metropolitana -perquè l’associació no pot fer-ho, és una associació, no una administració- que, més enllà de l’habitual fraseologia tecnocràtica (i una mica pomposa) no diu gran cosa (l’Associació diu de si mateixa que actua “com a plataforma metropolitana de concertació estratègica territorial” que no vol dir res). De manera que és comprensible que hi hagi gent que pensi que una futura àrea metropolitana serà això, una administració més. Ja a la presentació de projectes vam veure, entre d’altres coses, propostes sobre cultura i patrimoni. De veritat? Això és metropolità? O més aviat és llençar l’ham, i que algú ho vegi com una finestreta més on demanar subvencions i posar el logo?. I algú encantat de fer de repartidora, que això genera clients. No crec que haguem de fer més coses d’aquestes.

Però bé, no ens podem queixar. Ara ja sabem que no, que l’Associació no vol impulsar una tele. Que ens vagin dient què és tot el que no pensen fer i, per eliminació, sabrem què es vol fer.

(I una abraçada als amics de Canal Reus i de TAC12, que no es mereixen que els maregin d'aquesta manera)

Sobre això de Rufian i l'esquerra espanyola (o com, en política, dos i dos no sempre fan quatre)

 

Sobre les maniobres, o propostes o impulsos o el que sigui que fa Gabriel Rufian de cara a què han de fer (o què haurien de fer, o què podria fer, o que voldria que fessin, amb ell o sense; vaja que ves a saber) les esquerres que no són el PSOE (que és gairebé com dir les esquerres a seques) algunes notes. Molt provisionals, perquè tampoc no hi ha massa propostes concretes, que és la manera de quedar més o menys bé amb tothom.

Sembla que hi ha una demanda a “anar junts” a les eleccions a tot el que hi ha a l’esquerra del PSOE. Una idea genèrica a la qual, alguns dels cridats -BNG, Bildu, ERC- ja han dit que no. Que sigui en tres nacions amb un ecosistema polític propi, ja dona algunes pistes. Una idea que, sobre el paper, sembla que s’aguanta, però no gaire. Gairebé sembla que algú proposa fer una mena de “Junts per... l’esquerra”. Que pensi que el Junts pel Sí va anar com va anar.

L’argument més sòlid de la proposta té relació amb el sistema electoral, i més exactament l’hauria de tenir -però això ja no està tan clar- amb el disseny de les circumscripcions, provincials i, en una bona part, poc proporcionals pel fet que trien pocs diputats.

Però, és clar, un mínim sentit polític -per no dir sentit comú- passa també per pensar una mica per a fer què. I això més enllà d’un elemental “parar el feixisme” que em sembla que està clar. En aquest sentit, em sembla més lúcid i més clar el missatge que dona Bildu, que diu, per activa i per passiva, que per ells no hi haurà govern PP-VOX o similars. Crec que el mateix es pot dir de BNG i d’ERC.

No deixa de ser significatiu que, en graus i continguts diversos, aquestes tres forces tenen les pròpies prioritats -no incompatibles amb aturar el feixisme- i un discurs propi, un projecte propi. Amb mancances -més uns que altres- i amb dificultats de concreció -ídem- però amb una mica de gruix. L’esquerra espanyola, no tant, o gairebé gens. Parlo d’aquest conglomerat que és, o era, Sumar, que sembla que només té la consistència que li aporten, o aportaven, el nucli madrileny i  forces externes com la Chunta o Compromís. I no diguem les restes del que un dia va ser Podemos, o de la mateixa Izquierda Unida, que mai no va fer honor al seu nom i que, en un principi -ara no ho sé- també era una suma de forces. Em temo que, tot sumat -i exceptuant Chunta i Compromís, que són una altra cosa- poca tropa, i molt poc contingut. Si l’esquerra en general, a Europa, pateix d’anèmia ideològica, i està necessitada de recuperar la iniciativa i de tenir un discurs que vagi més enllà d’un liberalisme amb rostre humà (tot i que de vegades sembla més rostre que humà) a Espanya sembla que visqui de retòrica, de retrovisor, i de suspicàcia, i amb això no s’engresca ningú.

Recordo que a les eleccions franceses de 1981, la postura oficial del PCF era demanar el vot, a la segona volta, per a François Mitterrand, però de manera privada, el partit demanava el vot “veritablement revolucionari”... a Giscard d’Estaing. Per sort, la gent era més intel·ligent i va votar Mitterrand enlloc d’aquesta ximpleria, però diu molt sobre alguns circuits mentals, que sembla que alguns vulguin reproduir.

Hi ha tensions, sobre aquesta idea, especialment a Catalunya (que també són les que veig més de prop, i pel fet que qui més focalitza el debat sigui un diputat d’ERC) especialment amb què ha de fer ERC. Evidentment hi ha una tensió sobre el marc polític, un marc que, per a ERC, és català -amb un sistema de partits i unes preferències i una cultura política diferent- i no espanyol. I això no vol dir desentendre’s del fet que, per ara, ens tenen dins d’Espanya, i que un hipotètic govern espanyol de PP-VOX seria una mena de maledicció. Tornem, doncs, a la via Bildu: per nosaltres no serà. I jo crec que no hauria de passar d’aquí, si no fos el fet personal, i tenint en compte, també, que amb això no n’hi ha prou, i que també hi ha mancances pel que fa a discurs propi.

Ara bé, aquesta operació difusa, que sembla més un projecte personal que una altra cosa, té també derivades a Catalunya. Per una banda, perquè facilita que els qui continuen donant carnets de catalanitat/independentisme excomuniquin ERC i la condemnin a l’infern (si després aquesta penya pacta amb el PP, ja diran que “ho fem per Catalunya” i es quedaran tan amples). Que això sigui una bestiesa, una immoralitat, i que vagi contra el país, no treu que sigui un element a tenir en compte.

També és una via per fer una mena d’opa a determinat electorat, sensible a aquest criteri, en circumscripcions amb un cert risc. He citat abans que el nombre d’escons importa. A Catalunya, hi ha una circumscripció molt poc proporcional -Lleida, amb quatre escons- i dues més proporcionals però no massa, Girona -cinc escons- i Tarragona -sis escons-. Amb els resultats de fa quatre anys a la mà, seria bo fer números a les tres. Per ara, amb els resultats del 2023, no hi ha PP ni a Lleida ni a Girona, i no tinc clar que hipotètiques sumes no sumessin (en política, no sempre dos i dos fan quatre). A Tarragona, les coses són més fluctuants, i es podria donar el cas que un mínim transvasament de vots del PP a VOX fes... que tots dos quedessin fora. No diguem una mica de baixa a les dues. Però sempre que tothom fes el ple dels seus, és clar. Vull dir, doncs, que les coses no són tan simples.

Ara bé, la imatge que ERC és qui més resoludament planta cara a PP-VOX, i que no té cap ànim sectari, podria induir a vot útil des de la banda Comuns -la banda més sensible al fet nacional- cap a ERC, i reforçar-la. I fins i tot en electorat abans d’ERC i que va votar útil al PSC fa quatre anys, donant-li, a aquest electorat, la seguretat que, si cal, es reforçarà la banda esquerra del Govern. No em sembla malament.

Clar, en aquesta maniobra es poden perdre vots per la banda més purista nacional, però em temo que això també és fruit de no haver projectat, amb la mateixa contundència -també hagués calgut la mateixa habilitat personal- la feina de la resta del grup parlamentari, en lloc de deixar -per acció  o per omissió- que l’única veu coneguda sigui la que és, que respon a un perfil i a un segment de l’electorat  molt específic (al qual també s’ha d’arribar, i es fa, que consti: el problema no és el que es fa, sinó el que no s’ha fet també). A banda, a més, que forma part del necessari procés de normalització de les forces polítiques a Catalunya: ERC no és (més) EL partit independentista, sinó UN dels partits independentistes. Per sort, perquè això, aquesta normalitzaciò, és bona per al país, encara que alguns no ho vulguin veure (o no els convingui).

Però, és clar, el problema electoral és, sobretot, de l’esquerra espanyola a Espanya, que, per començar, hauria de preguntar-se perquè a Catalunya, Euskalherria, Galicia, Aragó i País Valencià (a les Illes Balears i Pitiüses no tant, però una mica sí) hi ha una esquerra amb discurs propi i que aguanta. Sempre m’he preguntat -de fet, agraït perquè no em passi- què votaria jo si ara em trobés trasplantat, no sé, a Zamora o a Cuenca. Votant un PSOE centrista, clientelar, neofalangista? Llençant el vot a una esquerra fantasmagòrica i absolutament desconnectada de la realitat?. Coi....

Aquí és on els caldria fer càlculs i ser generosos i, sobretot, poc sectaris. Ara mateix, les eleccions a Hongria ens podrien ensenyar alguna cosa. Ha guanyat algú que fa dos anys era membre del partit d’Orban. Amb això sol, ja hi ha qui diu que no canviarà res, i, en aquell paper de “jo ja ho deia, i soc més llest que tots vosaltres” que és molt emprenyador, va dient que no ha canviat res. A veure, surt d’on surt, i no me’n faig il·lusions, però es presentava per a treure l’Orban, per això li van donat suport tots els altres -i suposo que allí el coneixen millor que aquí- i la gent el va votar. I, a més, el sistema electoral hongarès, amb 103 dels 199 escons en circumscripcions uninominals a primera volta, aconsella les coalicions àmplies. A veure si n’aprenen, a Espanya. Perquè això s’ho han de solucionar ells, no nosaltres..

En aquest sentit, hi hauria diverses opcions a considerar. Per una banda, una coalició àmplia i generosa de les esquerres que no són el PSOE allí on hi hagi possibilitats reals, que serien les circumscripcions d’entre sis i deu escons. Per l’altra, a les que tenen menys escons, una opció que es va fer a Catalunya l’any 1999. Aleshores, Iniciativa per Catalunya no va fer llista a Girona, Lleida i Tarragona, i va col·locar gent a les llistes del PSC, i només es va presentar a Barcelona. Resultat: tres electes per Barcelona, i dos més a les llistes de Tarragona i de Girona, que van formar un grup parlamentari de cinc. Això seria possible a Espanya? Depèn de la generositat del PSOE, i que sigui capaç de suportar l’atac per terra, mar i aire de la dreta mediàtica i política acusant-lo de front-populista (acusació a la qual hauria de respondre: sí, i què?, però no sé si s’hi atrevirà) però també depèn de la manca de sectarisme de l’esquerra. I això darrer és el que em sembla més complicat, perquè porten anys dient-se el nom del porc entre ells. Ho podem veure ara mateix, amb aquest pacte in extremis a Andalusia, que, acabat de signar, ja és combatut i insultat... per la mateixa esquerra que el signa però que no és andalusa.

I és que les coalicions funcionen quan són resultat d’un treball previ, quan hi ha prou elements de coincidència -elements, no identitat absoluta: si hi ha identitat t’hi fusiones, no fas coalició- amb l’altre, pel que fa a l’anàlisi de la realitat, a les prioritats, i al que s’ha de fer i com. La prova és que a Extremadura això hi era i els va funcionar. A veure si n’aprenen.

Una segona és el Senat, que no serveix per a fer res, però pot servir per a marcar territori, controlar, i servir de banc de proves per a enteses. El Senat és d’elecció directa, i encara més necessitat de coalicions àmplies. Tornem als exemples: a Catalunya, va funcionar l’Entesa Catalana de Progrés, que va treure vuit escons a les eleccions del 2000 i va arrasar -dotze escons, tots els possibles- a les del 2004 i 2008. Seria possible una entesa -paraula intraduïble a l’espanyol, ves a saber perquè- entre PSOE i resta?. Tenint en compte que, en moltes circumscripcions, el resultat acaba essent tres PP i un PSOE, jo m’ho pensaria. Tinguem en compte que, a la propera legislatura (toca ara, però el proverbial filibusterisme del PP ho bloquejarà) el Senat ha de triar quatre magistrats del Tribunal Constitucional. A veure si aspiren a tenir els tres cinquens amb VOX (ara només els falten onze escons) i monopolitzar els quatre llocs. Ja n’hi ha prou d’anar amb el lliri a la mà.

En fi, que el problema és bàsicament espanyol... i personal de Gabriel Rufian i, en segona instància, d’ERC. Sempre he pensat que Rufian fa bé un paper, però això no vol dir que aquest sigui l’únic paper que cal fer (ni ell ni la resta) ni que tota l’acció política i comunicativa d’ERC vagi ben conjuntada; vaja, com he dit abans, que no em sobra -potser em grinyola amb les formes- el que fa ell, sinó que em manquen moltes coses per la resta (que les facin i que se sàpiguen, les dues coses). Però sempre he tingut una certa prevenció, quan sento determinats elogis, i sobretot d‘on surten. L’experiència -trist privilegi de l’edat, i el nom que donem als nostre errors, segons Oscar Wilde- m’ensenya que no és el primer cop que una representació d’ERC al Congrés de Diputats és elogiada per sectors espanyols, especialment per una determinada habilitat comunicativa, festejada per tertúlies diverses... però sense cap interès per al que són les prioritats polítiques de Catalunya que, al capdavall, són per a les quals anava a la llista d’ERC. Futura joguina trencada, carn de platós televisius de segona? Chi lo sa... no seria la primera vegada.

De manera que, ho vulgui o no, ERC  haurà d’entrar en el debat, més enllà de dir el que no farà -que també està bé- i dir què pensa fer, si el principal -de vegades únic, aquest també és el problema- actiu electoral a les eleccions espanyoles promou no se sap ben bé què per a fer no se sap què i no se sap com. Massa incògnites, per anar bé.

In memoriam, Josep Piera

 

Un mini apunt, en record de Josep Piera, que ens ha deixat el diumenge de Pasqua. Confesso que no m’era tan conegut com uns altres noms que treuen el nas per aquest blog. N’havia llegit, això sí, llibres de viatges: L’estiu grec, Un bellíssim cadàver barroc, i també els poemaris andalusís Els poemes de l’orient d’Al-Andalus, que de vegades pensava que eren seus i atribuïts a poetes inventats per ell, qui sap. De l’Estiu grec recordo les apassionades descripcions dels menjars i de les begudes, al mateix nivell que els paisatges o les obres artístiques, un senyal de vida, d’hedonisme, de regalar-se els sentits amb un pop a la brasa o una síndria fresca. També un vocabulari riquíssim, que em permetia fer aquell exercici de llegir amb el diccionari a l’abast, i descobrir tants i tants mots valencians i eixamplar l’abast del que ens agermana. Tinc pendent -com tantes altres coses!- Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March, que miraré de posar als primers llocs d’una llista que només s’allarga.

Que la terra et sigui lleu. 

Sobre les urbanitzacions amb dèficits

 

En unes setmanes hem tingut diverses novetats sobre les urbanitzacions amb dèficits. Recordem que es tracta d’aquelles urbanitzacions, majoritàriament dels setanta i principis dels vuitanta, sovint sense planejament o amb un planejament incomplet, i sense serveis o amb serveis incomplets o de mala qualitat, sense cessions, i sense haver estat cedides als ajuntaments, i en una mena de llimbs legal.

Aquest problema, que afecta centenars d’urbanitzacions, i uns quants milers de parcel·les, va ser abordat inicialment amb la llei 9/81, sobre protecció de la legalitat urbanística, que permetia una primera via de legalització d’allò que podia ser legalitzat, i també una via de tallar en sec allò que no podia ser. Dono fe que va tenir alguns bons resultats, però, és clar, feia curt.

Molt més endavant, es va promulgar la llei 3/2009, del 10 de març, de regularització i millora d'urbanitzacions amb dèficits urbanístics. Aquesta llei era més ambiciosa, i creava un fons -i tot el seu mecanisme- per ajudar a finançar la regularització, és a dir, l’establiment dels serveis necessaris per a poder ser recepcionades per part dels ajuntaments, amb mecanismes de racionalització de la mateixa urbanització i de simplificació de l’adequació urbanística. Una llei, però, que demanava molts recursos per a ser efectiva de manera general, uns recursos que no va tenir.

Ara, i aquesta és una de les novetats, per un decret-llei -cosa que em sembla sorprenent- s’ha derogat aquesta llei i s’ha substituït per un procediment encara més simplificat i, sobretot, sense el fons creat el 2009. En paral·lel -aquestes són les altres novetats- l’Institut Català de Finances ofereix una línia de crèdit -res d’ajuts a fons perdut- amb la finalitat de finançar aquestes despeses, i també un grup de vuitanta alcaldes de poblacions amb aquestes urbanitzacions ha fet un crit d’alerta i ha demanat solucions (o sigui, diners, no ens enganyem).

Vol dir, tot plegat, doncs, que alguna cosa es mou, i que potser hi haurà una nova empenta per posar una mica d’ordre, que estaria bé. Em sembla, però, que caldria matisar una mica.

En primer lloc, seria bo un major i millor coneixement de la realitat. Sé que la Cambra de parcel·listes ha fet feina, en aquest sentit, i també, al seu dia, es va fer un estudi exhaustiu a la província de Barcelona, obra de la geògrafa Montserrat Mercader, però crec que caldria anar una mica més enllà, perquè hi ha realitats molt diferents. No és el mateix una parcel·lació sense planejament on es van fer mitja dotzena de casetes, que Mas del Plata, a Cabra del Camp, amb planejament, i amb centenars de parcel·les, un bon grapat edificades, però sense haver completat els serveis, uns serveis potser inabastables -quilòmetres i quilòmetres de carrer i de clavegueres-. Conèixer bé la realitat és bàsic per a transformar-la.

Però el que em sembla més important és decidir -establir criteris, parlar-ne- si realment és possible i és útil redreçar i mantenir totes aquestes urbanitzacions. Recordem que el destí final és ser rebudes pel municipi, i ser mantingudes com una part més del poble. Realment val la pena? O estarem creant un monstre inassolible, consumidor de recursos que no es tenen?. Són viables totes les urbanitzacions? O estem condemnant els municipis afectats a carregar amb un mort? Podria ser que, en alguns casos, fos més eficient esborrar del mapa?.

Fa molts anys, tants com trenta-tres, l’aleshores alcalde de Vallirana va fer un exercici molt valuós, i que seria interessant replicar amb dades actuals, sobre els costos dels serveis obligatoris en els municipis amb diferents nuclis de població; en el seu cas, vint, dels quals un és el nucli urbà principal, un altre un genèric disseminat, un altre la zona industrial, un altre una instal·lació social  (esportiva?) anomenada Interclub, i la resta urbanitzacions. La referència: Quaderns del setmanari informatiu de la Direcció general d’administració local. Núm. 25, setembre de 1993.

En tots els casos, va quantificar els costos dels serveis de prestació obligatòria: enllumenat, manteniment, neteja viària- a partir d’indicadors com els metres lineals de carrer, i d’altres costos no urbanístics, com ara la policia local o l’administració general. No hi va comptar els serveis que tenen un finançament propi via taxa, com els residus (tot i que els costos del servei, necessaris per al càlcul de la taxa, també són més cars per la dispersió) o per preus públics. És a dir, una previsió conservadora.

A la vegada, va calcular els ingressos per cada nucli de població: IBI, IAE -aleshores general- i Impost sobre vehicles de tracció mecànica. Com que té la dada de parcel·les i edificacions, i els valors cadastrals, és pràctic i senzill, sobretot per l’IBI, que és el principal impost local.

I quin és el resultat? Doncs que, el 1993, la zona industrial de Vallirana cobria els seus costos en un 181,1%; és a dir, que feia una aportació neta. El nucli urbà de Vallirana, en un 111,9%, també aportador net. I, a partir d’aquí, les setze urbanitzacions eren deficitàries. Des de Can Rovira, que aportava un 96,2% dels seus costos, fins a Vallirana Parc, que es quedava en un 45,9%. Quatre de les setze estan per sota del 50%.

Sé que només és un cas, i que es pot afinar -per exemple, ara l’IAE no és general- i que  cal actualitzar, però crec que la tendència seria la mateixa. I aleshores em pregunto si dotar de serveis mínims -molt mínims; la llei contempla la possibilitat de pous negres!- amb costos per a l’Ajuntament, i generar un nucli de població que caldrà mantenir, i que molt em temo que de cap manera generarà prou ingressos, em pregunto, dic, si això no és un mal negoci. És com quan algú amb molt mala idea et regala un cavall, que aleshores t’encoloma el cost de mantenir-lo (estable, alimentació, veterinari...).

Per posar un exemple, a Querol hi ha unes quantes d’aquestes urbanitzacions. Per a fer-se’n una idea, el mapa del Nomenclàtor (una proposta de la Fundació del Món Rural malauradament desaprofitada):

La taca de les urbanitzacions de Bonany és enorme. Amb retallades del sòl no urbanitzat i tot seria un cost enorme de manteniment, i això sense comptar que el nivell econòmic no garanteix una bona part de cobertura dels costos d’urbanització per part dels parcel·listes ni, en cas de ser fet, del corresponent manteniment via impostos. I segur que hi ha mes casos així.

Em pregunto doncs si, en aquests casos, no valdria més la pena una estratègia d’extinció completa, a mig i llarg termini, en lloc de gastar uns diners públics per a crear un pou sense fons de més recursos públics. Ho sento molt per la gent que, al seu dia, va ser enganyada. Han “gaudit” un temps llarg -dècades- d’una parcel·la a un preu molt inferior de les que van complir. Ho perdran (sempre hi ha la possibilitat de permutes, d’agrupaments de parcel·les...) però ja està. En cas contrari, estem condemnant l’Ajuntament de Querol, i tota la seva població, a mantenir amb respiració assistida una urbanització inviable. La solució d’un “fora d’ordenació” in aeternum  no em sembla admissible, i crec que més val ser valents i admetre que no tot és salvable, no tot és viable, i que una mena d’eutanàsia urbanística -parlada, acordada en tot allò que sigui possible- és preferible.

No se m’escapa que això té costos polítics importants (un altre dia podem parlar de les candidatures municipals d’urbanitzacions; o de com algunes d’aquestes urbanitzacions s’han convertit en primeres residències... de gent fugida de la ciutat i que ara s’estan fent grans i necessiten de serveis que l’Ajuntament no els podrà donar, si no és a un cost inassolible). Què hi farem. Com deia Mendes-France, gouverner c’est choisir. 

De la burocràcia universitària

 

En diverses ocasions m’he referit a la burocràcia universitària, i com, malgrat haver treballat sempre a l’administració pública, em costava d’entendre (per exemple, AQUÍ).  Algunes coses han canviat, per sort, i ara la URV ja no em demana que justifiqui els títols que la mateixa URV m’ha atorgat, ni em demana una enèsima còpia del DNI. Però encara té la capacitat de desconcertar-me.

En el llarg i feixuc procés del doctorat, em toca fer una sèrie d’activitats en paral·lel a la tesi, activitats que he de justificar al SAD (Seguiment i avaluació del doctorat). Doncs bé, d’un parell d’activitats fetes, no en tinc el certificat corresponent, i ho vaig demanar a la tutora de la tesi (no confondre amb la direcció de la tesi, que és una altra cosa). La resposta em va deixar bocabadat. Diu:

“Hasta diciembre yo hacía los excels con la información de los certificados y Xxxxx los combinaba en el Word para generar de forma automática los certificados. Xxxxx se ha ido y la persona que le ha sustituido dice que no es función suya. He argumentado a la Escuela de Doctorado que son actividades que están en el plan de estudio y que debería de haber un soporte administrativo que hiciera esos certificados. No he tenido respuesta.

Yo, aparte de que creo que no es mi función, ahora mismo no los puedo hacer. Tengo muchas tareas pendientes y no doy abasto.

Volveré a insistir a ver si me dan una respuesta.”

Entenc que qui porta els estudis de doctorat a la FTG, en genèric, no es dediqui personalment a fer els certificats, només faltaria. Però em sembla al·lucinant que un desacord sobre les feines a fer pel personal derivi en què els estudiants no podem acreditar les activitats fetes que ens demana la mateixa universitat. I també em sembla una absoluta manca de respecte als estudiants, un respecte que, poc o molt, ens mereixem.

A veure com acaba, això. 

L'eix transversal ferroviari torna a treure el nas

 

El Govern ha decidit assumir el projecte d’eix transversal ferroviari i posar-lo al dia, amb la voluntat que el 2030 es puguin adjudicar les primeres obres. Recordem que aquest projecte va ser una iniciativa del Govern Maragall, el 2010, i que havia quedat en un calaix per part de tots els governs posteriors (per cert, avui la Vanguardia fa un apunt sobre el tema, amb el seu to perdonavides i admonitori, i lamenta que quedés en un calaix, però s’està molt de dir qui va ser que ho va deixar allí, no fos cas).

Al seu dia ja vaig ser moderadament favorable a aquest projecte. Crec que tot el que signifiqui un trencament profund de la radialitat, i una aposta per projectes a llarg termini, és saludable per al país. Perquè moderadament? Per diverses raons. D’entrada, no deixa de ser preocupant que siguin vigents plantejaments de vertebració del país -i aquest n’és un- basats en idees de fa noranta anys. El concepte “eix transversal” -que també hem vist aplicar a carretera- apareix al Pla general d’obres públiques del 1935, obra de Victoriano Muñoz (qui en vulgui saber més, el departament de Política territorial i obres públiques en va fer una magnífica edició). Clar, que noranta anys després continuïn pendents coses així, no diu gaire en favor nostre, tot i que bona part d’aquests anys no ha estat per demèrits propis.

Però el que no m’acaba de fer el pes no és que es vulgui tirar endavant això, que em sembla bé, sinó que, posats a recuperar projectes, a mi em sembla més urgent -i fins i tot més a l’abast- un altre dels que va aprovar aquell mateix Govern, també el 2010, i que és el de la línia orbital ferroviària, la proposta d’enllaçar per tren la segona corona metropolitana, passant per Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Aquest:

Crec que aquest projecte és més urgent, perquè descongestiona -a mig termini- la xarxa de rodalies de Barcelona, que bona falta fa, i perquè, per la seva naturalesa, és més susceptible de tenir efectes parcials. Això és perquè, en bona mesura, es proposa enllaçar traçats ja existents però ara desconnectats, i això pot ser fet per etapes. Poso un exemple: actualment, no és possible anar de Martorell a Terrassa en tren sense passar per Barcelona. Terrassa són 220.000 habitants, més l’entorn, i té ferrocarril Renfe i FGC. Martorell és punt de trobada de diverses línies, i lligam amb el Penedès interior, per fora de la costa. Estan separats 12 km. Fer 12 km de via (i, evidentment reordenar tot el servei) és relativament més senzill i, sobretot, més efectiu per a començar a treure pressió de la xarxa de rodalies.

I, en tot cas, per a un i altre projecte, estaria bé treballar en l’entorn, en el context. Recordo que, a la darrera -perquè n’hi va haver unes quantes- i definitiva inauguració de l’eix tranversal (l’actual C-25) vaig participar (i, de fet, organitzar) una jornada, a Santa Maria d’Oló, per a parlar-ne, amb l’amic i company Ramon Arribas. Aleshores -bé, de fet molt abans, però va ser quan ho vaig poder dir a una sèrie de gent amb comanament- vaig expressar la necessitat de preparar el territori per a les opcions que suposava l’eix. Això volia dir des d’aparcaments per a vehicles pesats, fins a sòl per activitats econòmiques, subministraments d’aigua i energia, etc. Tinc la satisfacció que l’aleshores diputat i amic Josep Huguet va recollir el repte, i junts vam preparar unes propostes de resolució al Parlament reclamant això -més argumentat i orientat, és clar-  que van ser aprovades, i un temps -no massa- després es van començar a formular sengles plans directors d’activitats econòmiques al Pla de Bages, a la Conca d’Òdena, i a la Plana de Vic. Em sembla que és el més a prop de governar que he estat en la meva vida.

Doncs, això, que molt bé, però enlloc no diu que no es puguin preparar dues coses a la vegada, i ja veurem si podem materialitzar més endavant, i també està bé no fer les coses a mitges.

La Festa de la Geografia

 

Dijous passat, el Col·legi de Geògrafs i l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (sí, dues, és llarg d’explicar però té sentit) vam celebrar la Festa de la Geografia, un sarau que serveix per reunir-nos, per dir que ens agrada molt el que fem, i que som estupendus, que també està bé. A la festa, un dels plats grossos és la concessió d’uns guardons, i enguany, el Georeconeixement ha anat al Josep Pascual, un observador meteorològic aficionat que fa més de cinquanta anys que controla la temperatura de l’aigua del mar, a l’Estartit, un personatge sensacional. Molt bé!

Però he de reconèixer que el premi que més m’agrada és el Premi Jordi Amorós, que enguany assolia la setena edició. M’agrada perquè vaig participar en la creació del premi, i perquè en Jordi Amorós era un bon amic. El premi -això també m’agrada molt- no és a trajectòries (que també està bé que es reconeguin!) sinó a treballs de fi de grau; és a dir, a gent que comença, i és un estímul als nous graduats en el camí de la recerca, de la professió, o del que vulguin dins de les possibilitats de la geografia.

Enguany, a més, n’he quedat encara més satisfet. Aquest xic que surt a la foto, a la dreta, i que està content com un pèsol per haver guanyat, és l’Oriol Boronat, que va ser alumne meu fa un parell d’anys, i un bon alumne. En fi, no puc parlar pels altres docents, però, pel que a mi respecta, és molt gratificant veure que la gent a qui has ensenyat s’obre camí, que espavilen, que exploren nous camps aplicats, i, en definitiva que progressen.

Recordo que fa molts anys vaig llegir o sentir una entrevista a un professor de gimnàstica (mireu si fa temps que era soviètic!) amb motiu d’un esportista que destacava. El periodista, amb molt poca traça, li va preguntar si no se sentia molest pel fet que un ex-alumne anés més enllà, i el professor, amb molt mes bon sentit, li va dir que al contrari, que això és el que ha de passar, i que si els alumnes no superen els mestres no hi ha progrés. La resposta -d’una lògica aclaparadora- em va impressionar molt, i la  tinc molt present.

En vint anys he tingut uns quants alumnes, de tota mena. No n’he seguit el rastre de tots, impossible, però m’arriba veure’n noms (recordo noms, de vegades circumstàncies concretes; no cares, i dijous passat ho vaig demostrar) noms d’antic alumnes que veig en l’àmbit acadèmic o professional, i que se’n surten, que aporten, de vegades que excel·leixen. Algun cop és una cara que em ve a trobar en algun congrés, o xerrada, o el que sigui, s’identifica -ja he dit que jo no- i m’explica com li va (no fa massa, un noia eixerida, que em va dir que, a més, ara s’adonava que el que li vaig ensenyar li era molt útil; no, aquell dia ja no vaig dinar). En fi, que molt i molt content per l’Oriol -que s’ho ha guanyat ell sol, això que quedi clar- i per les noves generacions de geògrafs i geògrafes, que valen molt, i que, com és la seva obligació, ens passaran per sobre i aniran molt més enllà. I, si encara hi som, n’aprendrem coses, perquè jo no penso renunciar a la possibilitat d’aprendre, i dels meus ex-alumnes, si convé.

 

Gregorio Moran, in memoriam

 

Ens ha deixat Gregorio Moran, oficialment -i realment- periodista, però també moltes coses més; una mena de cronista cultural i polític, i també una mena d’enfant terrible, que crec que el va perjudicar més que beneficiar.

Durant molt de temps, jo era un fidelíssim lector de les seves Sabatinas intempestivas, que publicava els dissabtes a la Vanguardia. Unes peces extenses, molt ben escrites -l’espanyol de Moran era magnífic, en lèxic i sintaxi, a anys llum de molts dels textos que patim ara-. Quan la Vanguardia va començar a publicar en català, jo buscava un exemplar en espanyol, per no perdre’m aquesta llengua. Em semblava que llegir-lo traduït al català no era llegir-lo.

Els seus articles, a mes explicaven, coses, del mes ampli -política internacional- al més menut -el que passava en un poblet minúscul de la Castella buidada- passant per retrats de personatges mig oblidats. Devia ser dels primer a parlar de Chaves Nogales, per exemple.

Més endavant, però, vaig deixar de llegir-lo. Em va semblar que s’havia cregut massa el personatge del qui ho sap tot, que està en el secret, i que imparteix doctrina. Va començar a fer uns articles agres, insultants, destructius, en què més que denunciar amb fets concrets, amb arguments, es dedicava a desqualificar des de les pròpies obsessions. Una mica d’això hi va haver quan el van despatxar de la Vanguardia, molt malament en les formes, i amb una curiosa interpretació per part de la premsa espanyola (en vaig parlar  AQUÍ i  m'adono que em repeteixo molt). Sé que ara escrivia en digitals d’un biaix dretà i espanyolista.

Curiosament, amb l’aniversari del 23-F i la projecció, a TVE, de la sèrie “Anatomia de un instante”, sobre el llibre de Javier Cercas, vaig repescar ahir el seu volum “Adolfo Suárez: historia de una ambición”, una biografia gens amable i, crec, molt documentada. Aquest llibre, i d’altres, són per mi el millor Gregorio Moran. Minuciós en la documentació, imaginatiu -i vull creure que encertat- en la relació de fets, les seves narracions sobre el PCE, sobre la societat basca, o sobre el món cultural durant el franquisme em semblen excepcionals i molt llegidores.

Sempre vaig pensar que era la persona idònia per a biografiar Francesc Vicens, un homenot inclassificable, que era el tercer home en la crisi del PCE/PSUC dels anys seixanta, al costat de Jorge Semprún i de Fernando Claudín. Ser català, del PSUC i no del PCE, i no haver-se reivindicat (i col·locat) com els altres el va deixar una mica a l’ombra. Segur que Moran ens hagués pogut explicar moltes coses, però ara ja no hi són ni l’un ni l’altre.

Que la terra li sigui lleu.

Sobre el Pla de protecció i ordenació del litoral, amb una coda sobre la Savinosa

 

 

S’ha iniciat el procés participatiu per al Pla de protecció i ordenació del litoral (PPOL). N’he tingut notícia per l’avís del company i amic Xavi Vila, que sap que això m’interessa (també sap que això dels processos participatius no em mereix massa confiança, quan són aquells festivals de post-it de coloraines i gomets, però això és una altra història).

En tot cas, això vol dir que arrenca la formulació i tramitació del Pla, previst a la llei 8/2020, del 30 de juliol, de protecció i ordenació del litoral. Que el Pla -amb tota la feina prèvia que s’hi ha fet, segur- vingui al cap de cinc anys i mig, no és una bona notícia. La parsimònia amb que es fan aquests documents (del pla territorial parcial del Penedès, se’n va acordar la formulació l’any 2014, i l’avanç el 2024!!!!) va en detriment de la seva credibilitat, autoritat, i vigència (la realitat va molt més de pressa!).

No vaig seguir massa la llei, quan es va fer, però el fet que un dels seus pares fos l’amic i company Josep M. Aguirre em tranquil·litza, perquè sé que és persona solvent i amb sentit comú. De fet, la llei venia a continuar -no sé si culminar, perquè això no s’acaba mai- una línia que podríem fer començar amb els dos PDU del sistema costaner, els anys 2005 i 2014 (molt més reeixit el primer que no el segon). El PDUSC va ser la primera eina per a protegir la costa, o, millor, el que quedava de la costa, i, per tant, un pla reactiu i protector, basat en “no deixar fer” i en la lògica aquella del “sòl no urbanitzable” que es definia per negatiu. (Parèntesi: sempre he pensat que el PDUSC i la culminació del planejament territorial són un actiu immens dels governs tripartits, tan maltractats -de vegades, però no sempre, amb raó- i molt poc reivindicats).

Desprès d’això -molt més després- va venir el PDU dels sòls no sostenibles, que ja anava una mica mes enllà, en una política proactiva, que va desclassificar com a urbanitzables i retornar a no urbanitzables uns quants centenars d’hectàrees. Això va ser molt important, perquè, d’alguna manera, ja era més proactiu, i invertia un procés urbanitzador, tot i que latent.

Ara, amb la llei de protecció i ordenació del litoral, es fa un pas més, més proactiu, més de fer coses i no tant -que també, inevitable- de no deixar fer.

No he tingut temps, encara, de mirar la documentació (la podeu trobar AQUÍ) però sí una mica, i veig que les Directrius per als instruments de protecció, ordenació i gestió del litoral, d’acord amb la llei, són (extrets del document de base del Pla, i entenc que reproducció de la llei):

·    Recuperar la dinàmica sedimentària natural i la interdependència entre la part marina i terrestre.

·    Considerar, de manera integrada, els sistemes hidrològics i geomorfològics i els impactes climàtics, ecològics, socioeconòmics i culturals per a no superar la capacitat de càrrega de la zona costanera i prevenir els efectes externs negatius de l'emergència climàtica.

·       Aplicar un enfocament ecosistèmic en la planificació i la gestió.

·       Garantir una governança amb participació de les poblacions i societat civil.

·   Garantir una coordinació institucional intersectorial dels serveis administratius i autoritats competents a les zones costaneres.

·      Formular estratègies d'utilització de la zona costanera que abastin l'urbanisme i les activitats socioeconòmiques.

·   Tenir en compte la multiplicitat i la diversitat d'activitats i prioritzar als serveis públics que requereixin la proximitat immediata de la mar.

·  Fer avaluacions preliminars dels riscos relacionats amb les activitats humanes i les infraestructures.

·       Garantir la conservació i recuperació del territori a la zona costanera i prohibir la concentració i l'expansió urbana que s'oposi als principis de protecció, conservació i ordenació.

·      Impedir que es produeixin danys en els ecosistemes litorals i, si es produeixen, sancionar-ne els responsables i obligar-los a fer-ne una restauració adequada.

·       Incloure les directrius de paisatge que afectin el litoral.

·     Regular les activitats per a impedir que perjudiquin la biodiversitat i els valors ecològics del litoral.

 

Tot això està molt bé, i ho comparteixo, encara que l’experiència m’ensenya que passar d’aquests principis generals a accions concretes és més complicat. Però, mentre ho llegia, no deixava de pensar en com casen -millor, en com no casen- aquests principis amb la pràctica que estem veient ara al suposat passeig de ronda de la Savinosa, a Tarragona. Sé perfectament que el que es vol fer -o el que es pretenia fer, ja veurem- a la Savinosa no ha comptat amb la participació de la direcció general de Polítiques del Litoral, sinó que és cosa del Ministeri de nosequè (ja fa temps que em perdo, amb els noms i competències dels ministeris) i de la Diputació de Tarragona i de l’Ajuntament de Tarragona, però com que un dels motius de la llei, segons l’exposició de motius, és que “l'ordenació del litoral català fins avui dia s'ha articulat d'una manera molt segmentada a partir d'una distribució competencial complexa” m’agradaria pensar que es podria intentar superar aquests segmentació per la via de fet, a base de fer una cosa tan senzilla com seure al voltant d’una taula, parlar-se, i acordar coses. Tot això, amb el Pla en marxa, potser podrà ser més fàcil, i esperem que així sigui, però això no vol dir que estigui prohibit sense el Pla. A veure, doncs, si fem un cop de cap, a la Savinosa, i no fem -no fan- bestieses.