Grazie di tutto, Antonio Scurati

 

M’he empassat, en quatre dies, “M. El fin y el principio”, el cinquè i darrer volum de l’esplèndida pentalogia que Antonio Scurati ha dedicat a Mussolini. És una obra atípica, no és una biografia clàssica, sinó una sèrie d’episodis, ben documentats, centrats en la peripècia vital de Mussolini com a Duce, amb el contrapunt de fragments documentals -cartes, telegrames, documents oficials- que acaben d’arrodonir la informació o de reblar el clau del que es diu. Scurati té fama, a Itàlia, de professional rigorós, i no tinc cap motiu per dubtar-ne.

L’obra es excel·lent, t’atrapa, i permet fer-se una idea del personatge i de què va suposar el feixisme. I aquesta és, crec, una gran virtut, perquè sovint -i això passa, esta passant, a Itàlia- es té una idea del feixisme italià com una mena d’òpera bufa, més ridícula que macabra. Amb la cabriola del 1943, quan van canviar de bàndol, van intentar apuntar-se com a víctima dels nazis -que també ho van ser- i penjar-los el mort (mai millor dit) de les barbaritats: les lleis antijueves, els crims de les Fosses Ardeatines, etc.

Scurati ens explica -i ja és alarmant que calgui explicar-ho- que no, que el feixisme va ser violent des dels primers dies, i fins al final. Que va ser molt més que un auxiliar necessari dels nazis, va ser un agent actiu, protagonista, de la violència. Això és un concepte que Scurati vol deixar ben clar, i també ho va voler fer ara fa dos anys, amb motiu del 25 d’abril, la data de l’alliberament. Aleshores li havien encarregat un text per a la RAI, i, a darrera hora, va ser censurat. Primer adduint la mesquinesa d’una qüestió de diners  -Scurati és un professional i cobrava-  i després amb el discurs, que aquí coneixem bé, que “això és divisiu” que “no cal reobrir velles ferides”, que “feixisme i antifeixisme són conceptes del passat”. Us sona? És clar que sí, és exactament el que fan les dretes extremes d’aquí, en qualsevol de les seves formes.

Afortunadament, a la RAI queden (o quedaven, no sé si li va costar la feina) professionals amb consciència, com Serena Bertone, que va decidir llegir el text que havia preparat Scurati (i que aquest va cedir gratuïtament, per acabar amb l'estupidesa que era una qüestió de diners). El podeu sentir  AQUÍ, i s’entén molt bé.

Scurati insisteix, a partir de l’exemple de l’assassinat de Matteotti, que el feixisme va ser sempre, originàriament, estructuralment, una opció violenta; que ho va ser sempre, no al principi i al final; que ho va ser de manera protagonista, no auxiliar del nazis, i per decisió pròpia. I, és clar, que no es pot banalitzar aquest caràcter violent, i que cal continuar essent antifeixista mentre hi hagi feixisme, sigui quina sigui la disfressa que adopti.

Això també és molt necessari aquí, on la banalització del franquisme és alarmant, on hi ha joves que diuen que millor el franquisme que no pas el que hi ha ara, i on una part important de l’espectre polític diu ximpleries similars sobre ferides, que es antic, o que està superat. No fa gaire, en una tertúlia televisiva, aquella mòmia reescalfada del conservadorisme decimonònic que és Garcia Margallo afirmava -amb una barra impressionant, o amb una ignorància supina (o les dues coses a la vegada, qui sap)- que Mussolini va accedir al poder a través d’unes eleccions. Es veu que la marxa de Roma o la violència -aquella violència estructural feixista- dels squadristi contra l’esquerra i els sindicats, o el suport del rei i de l’exèrcit no hi van tenir res a veure.

Necessitem Scurati, la seva lucidesa i la seva persistència, necessitem més Scuratis, també d’autòctons, per no oblidar mai, per ser antifeixistes, perquè no ens enredin més. No és casualitat que el llenguatge i els arguments del neofeixisme que governa Itàlia, els mètodes de censura dissimulada, siguin idèntics als que té la dreta d’aquí. Si el PP pretén que creguem que no són extrema dreta, que són dreta europea, hauria de fer coses molt diferents, però, perquè les hauria de fer si no és diferent?.

Gràcies, Scurati, pel rigor, per la contundència, per la claredat. A veure si en prenem nota, tots plegats. 

Notes sobre el PLATER (i 4)

 

4. El Decret

El PLATER té, jurídicament, la categoria de reglament, i s’aprova per decret (de fet, el que hi ha a informació pública és el projecte de decret). En aquest text hi ha algunes coses que em grinyolen i que espero que algú que sàpiga mes dret que jo (només he après el que m’he anat trobant quan batallava amb plans) m’expliqui o em corregeixi. Així:

L’article 10.1.b del Decret defineix els sòls artificialitzats, i hi inclou els sistemes d’espais lliures públics i els sòls urbanitzables.

Tinc seriosos dubtes sobre la idoneïtat d’incloure els espais lliures públics en els sòls artificialitzats susceptibles (teòricament) d’acollir alguna instal·lació. Ja em penso que queda subjecte a la normativa específica de cada sistema, i que podria ser ben bé que una edificació dins d’un espai lliure (possible, tot i que de manera restringida) pugui acollir plaques fotovoltaiques, però m’hagués semblat més prudent no incloure-les.

Per altra banda, també hi inclou els sòls urbanitzables. Entenc que un sòl urbanitzable serà, al seu dia, un sòl urbà i, per tant, artificialitzat. Però també que això pot canviar (hauria de ser mes freqüent l’exercici de passar d’urbanitzable a no urbanitzable!) i aleshores com quedarà? S’hi aplicarà una d’aquelles modificacions del PLATER per la via de fet?

Els article 11 a 14 estableixen les prioritats dels diferents sòls, en màxima, alta, baixa o nul·la. Més endavant, però, els articles 19 a 22 regulen aspectes de tramitació, i allí es parla de prioritat “superior”. Ara be, la prioritat “superior” només la veiem a l’article 11, que regula les fotovoltaiques; la resta d’articles parla de prioritat “màxima”. Ja sé que sembla una collonada, però millor no generar equívocs.

I, pel que fa als efectes d’aquesta prioritat màxima, suposen que quan la Comissió territorial d’urbanisme o l’Oficina d’avaluació ambiental emetin una resolució negativa, ho hauran de justificar. Vaja! Jo em pensava que qualsevol resolució que denega ja ha de ser motivada! Potser això ha canviat -vaig estudiar dret administratiu fa molt de temps- però em sembla que no, o no del tot.

L’article 16.3 diu:

“3. La valoració i el seguiment del compliment d’objectius fotovoltaics es fa de forma agregada, de manera que la potència instal·lada de més en qualsevol dels àmbits d’actuació edificis, espais artificialitzats i espais no artificialitzats pugui servir per compensar l’objectiu establert per a la resta d’àmbits d’actuació.”

Entenc i comparteixo aquesta flexibilitat; si es tracta d’assolir un objectiu de renovables, que sigui com sigui... si no fos que també crec que hi hauria de pesar un objectiu de fer-ho consumint el menys sòl possible. En aquest sentit, doncs, em semblaria millor una discriminació positiva envers els sòls no artificialitzats, de manera que si hi ha més potència en edificis, això pugui restar del sòl no artificialitzat, però no a la inversa.

L’article 20, als punts a), b) i c) del punt 2 permet una mena d’adaptació automàtica quan la normativa sectorial que havia motivat la classificació d’una zona com a no apta hagi canviat (que un sòl deixi de formar part d’un espai natural, per exemple). Però això també ho estén a si “les capes d’informació georeferenciada haguessin canviat respecte de la normativa sectorial o de les capes d’informació georeferenciada vigents al moment d’aprovació o de la darrera revisió del PLATER”. Em sembla que hi ha una diferència notable entre una normativa -la modificació de la qual es pot acreditar i té un recorregut contrastable- i una capa d’informació georeferenciada. I, per cert, això també hauria de funcionar a la inversa, oi? Si el canvi és per a protegir, que la zona passi d’apta a no apta... No, la modificació del PLATER no ha de ser impossible, però es mereix una mica més de serietat.

 

5. Conclusions

Segur que es poden dir moltes més coses, del PLATER. No soc especialista en energies renovables (algú dirà “ja es nota!”) però sí una mica en planejament territorial. De manera molt sintètica, diria:

5.1. Reitero en bona part el que ja vaig dir (AQUÍ) sobre la necessitat de canviar la manera de veure les renovables. Mentre siguin vistes com una mena de càstig, i mentre siguin defensades amb arrogància i només amb interessos de mercat, no farem res.  

5.2. El PLATER fa un bon diagnòstic de la situació i de les necessitats globals en matèria d’energies renovables. Crec que és un bon principi per a prendre decisions sobre aquesta  matèria, que bona falta fa.

5.3.. Crec, també, que la metodologia aplicada per a la caracterització dels sòls aptes o no per acollir instal·lacions d’energia renovable és correcta (i, com tot, millorable, segur). L’assenyalament de criteris i la georeferenciació (des de la consideració de sòl de protecció especial als pendents, passant per la distància als nuclis) em sembla ben feta, al marge que segur que se n’hi podrien afegir.

5.4. El PLATER és un pla territorial sectorial. No és un pla urbanístic i, en conseqüència, no classifica ni qualifica sòl. En aquest sentit, és eficient en la part negativa -quan identifica els sòls no aptes- però els seus efectes en la part activa -els sòls aptes- són part necessària però no suficient. Si algú esperava -o temia- que el PLATER diria que aquí HI HA d’anar un parc eòlic o fotovoltaic, i que aquest sòl queda afectat, ho tenia molt mal entès. El PLATER diu que aquí HI POT ANAR un parc eòlic o fotovoltaic, en determinades condicions, i amb un procediment sectorial -urbanístic, ambiental, energètic- concret.

En aquest sentit, doncs, el PLATER possibilita però no garanteix res (perquè no és la seva feina!) i si no es compleixen les expectatives que té, si un municipi no arriba a fer el que li ha estat assignat, no passa res (bé, sí que passa de cara a la neutralitat climàtica) i no es multarà a ningú. I això posa de manifest les limitacions de l’instrument, però això ja se sabia, oi?.

5.5. El PLATER, doncs, és condició necessària -per a saber a on no- però no condició suficient per assegurar una bona cobertura de renovables. I de cap manera exhaureix les possibilitats i necessitats en matèria energètica; calen també mesures de foment, mesures fiscals, mesures legals, per arribar on cal. Sobretot, al meu entendre, calen mesures d’impuls públic, perquè això no es pot deixar en mans del mercat. El mercat ha fet, per exemple, que es concentrin bona part de fotovoltaiques i d’eòliques a les Terres de l’Ebre, Ponent, o al Camp de Tarragona, no per idoneïtat -o no només- sinó perquè en altres llocs hi ha (o hi ha qui ho creu així) expectatives d’uns altres usos més lucratius, lligats al sector immobiliari, i el sòl per a una planta fotovoltaica és més car que no pas en llocs on no hi ha aquesta expectativa. Que el PLATER no corregeixi això és un problema.

I seria bo posar sobre la taula -i que consti que això no és feina del PLATER- parlar de fiscalitat associada a la producció d’energies renovables i correspondència amb qui assumeix la instal·lació al territori. Entenc que això pugui despertar recels (el record de l’impost al sol del PP és immediat!) però em sembla imprescindible que si li diem a Valls -per dir algú- que ha d’assumir 110 MW el fotovoltaiques en sòl no artificialitzat, perquè el terme municipal té 55 km2, i que, en canvi, a Peralada (46 km2 de terme, 10.7 MW) a Forallac (49 km2, 14 MW) o a Montellà i Martinet (54 k2 i 2 MW), doncs això, li diem que moltes gràcies per la solidaritat, i continuarem tenint urbanitzacions caríssimes i camps de golf, que ens donen uns bons dinerets... vaja, que jo, de Valls, m’emprenyaria.

5.6. Discrepo d’aquest repartiment de quotes municipi per municipi, per diversos motius. En primer lloc, per inútil. Què passa si un municipi no hi arriba? Per moltes comissions i informes de seguiment que hi hagi, aquesta assignació i res és res. El PLATER no té força legal per obligar (a qui? A l’Ajuntament?) a l’assoliment d’aquestes quotes. Però també per ineficient. Aquest esmicolament fa que hi hagi unitats ineficients -el cas de Capafonts, citat; però molts més- i no facilita pactes locals més eficients i que, per ser fets des de la base, serien més legítims i més ben rebuts.

5.7. El PLATER no territorialitza dèficits`(de fet, ni tan sols els calcula) sinó que assigna en funció de la capacitat absoluta (no de la necessitat). La lògica limitació de sòls aptes hauria de venir compensada per una major exigència en edificis i, si és possible, en sòls artificialitzats. Si es creu que un aerogenerador fa mal a la vista, això passa a tot arreu, no en uns llocs sí i en uns altres no.

Tenim molta feina.

Notes sobre el PLATER (3)

3. La territorialització

Això ja és una altra cosa. Ja hem vist que el pla territorial sectorial ha de territorialitzar recursos disponibles, necessitats i dèficits. Aquí tenim dos elements: què es territorialitza (quin recurs, quina necessitat, quin  dèficit) i en quines unitats territorials.

Les necessitats, això és clar: el sòl per a parcs fotovoltaics i parcs eòlics necessari per assolir la neutralitat energètica. Crec que això està clarament justificat al PLATER, i no hi hauria res a dir.

Els recursos disponibles... les actuals existències de parcs? Els dèficits... el que podrien produir i no produeixen? El que necessiten -ara com a recurs energètic- i no produeixen?. Això no està tan clar, i és crucial per a poder adjudicar quotes o mínims territorialitzats. Aquí -on sigui- quanta energia es consumeix, i quanta es produeix? Perquè, és clar, assumir només la capacitat teòrica sense tenir en compte el consum territorialitzat, no és constatar dèficits. Entenc que l’esperit dels plans territorials sectorials és responsabilitzar cada territori de la part que li toca de cada objecte del pla, atenent -faltaria més!- les possibilitats reals, però també caldria tenir en compte les necessitats.

I l’altre l’element clau es quina o quines unitats territorials. El PLATER treballa amb les unitats administratives vigents -vegueries, comarques, municipis-. Però no tenia, no té, cap obligació de fer-ho; al contrari, pot establir els seus criteris per a la territorialització. Enlloc no està escrit que aquests hagin de ser els obligatoris i únics. Altres plans -el de residus, o el d’habitatge, per exemple- han fet el seu propi mapa. Aquestes dinàmiques sovint escapen del mapa administratiu (un mapa municipal, val a dir, que presenta nombroses incongruències, però ara no toca).

Això fa que hi hagi una atribució de “quotes” minuciosa, no en funció de si aquell àmbit es deficitari, sinó de si té capacitat, i aleshores se li atorga una quota. Que en aquesta atribució s’hagin aplicat criteris per a no carregar encara més, està bé, però això no invalida la manca de territorialització de dèficits.

Discrepo, sobretot, del fonament de la “territorialització”. Segons l’exposició de motius del decret d’aprovació del PLATER:

“A partir de les estimacions de producció associades a cada tecnologia i del recurs renovable disponible, s’ha determinat la potència instal·lada necessària per assolir els objectius de generació previstos, que posteriorment s’ha territorialitzat atenent criteris de capacitat d’acollida i d’equilibri territorial.”

La capacitat d’acollida s’ha de tenir en compte, això està clar: si no n’hi pot haver, no n’hi pot haver i ja està. Però que aquest sigui l’únic criteri anul·la qualsevol criteri de territorialització de dèficits, perquè, en el fons, és: com que aquí n’hi cap, n’hi posem. El que el decret anomena “equilibri territorial” es resumeix en què no s’exhaureix tota la capacitat d’acollida; vaja, que si n’hi cap molt més, et fan el favor de no omplir-ho tot. Però això no és repartir mínimament.

Anem més al detall. Comencem per distingir les fotovoltaiques i les eòliques, i això per una raó bàsica: les fotovoltaiques consumeixen molt de sòl, i les eòliques no.

Pel que fa a les eòliques, hi ha 281 municipis amb una previsió de 0 MW. Hi ha 96 municipis més amb una previsió de  menys d’un MW, i 80 més amb una previsió d’entre 1 i 3 MW. Això fa un total de 459 municipis que, en conjunt, suposen 199,7 MW. Per contra, hi ha 17 municipis cadascun dels quals té una previsió de 199 o més MW, amb un total de 4.661,9 MW. És a dir, que 459 municipis assumeixen un 0.86% de la previsió de potència eòlica, i 17 municipis n’assumeixen un 20.15%. Un equilibri una mica particular.

Però el que crec més desencertat és agafar el municipi com a unitat. Si tenim en compte que un aerogenerador de potència mitjana produeix entre 100 kW i 1 MW (font: renovables.blog; si vaig malament, agrairé correccions) indicat per a granges i petites indústries, o comunitats aïllades, i que un aerogenerador gran ja suposa 1 MW o més, vol dir que el PLATER aposta perquè prop de 300 municipis assumeixin un aerogenerador mitjà? No sé si és el millor. M’hauria semblat més adequat una escala més gran -la comarca, per exemple- i obrir la porta a pactes locals (per exemple -de concepte, ara mateix no entro al contingut- el Pla comarcal d'implantació de renovables al Priorat). Que hi hagi uns mínims i uns màxims i que s’acordi com repartir-los, en un document que -aquest sí- podria ser un pla especial plurimunicipal o un pla director, i classificar i qualificar sòl. Que la planificació tingui una part important feta des de baix i per acord local li atorga una legitimitat que em sembla important.

Però,  a més, l’impacte dels aerogeneradors és, sobretot, visual i paisatgístic. En aquest sentit, pesen molt més elements com els fons escènics o els miradors, i que no entenen de límits municipals.

Pel que fa a les fotovoltaiques, i sempre parlant de sòls no artificialitzats, hi ha 115 municipis a zero, i 87 més amb una previsió inferior a 1 MW. Per a 1 MW es calculen unes necessitats d’entre 1.5 i 2 ha de superfície. Si fem els mateixos càlculs, aquests 87 municipis suposen 48.4 MW, un 0.24% del total, i hi ha 113 municipis en que, a cadascun, es preveuen més d’aquests 48.4 MW, amb un total de 10.153 MW, un 52.35% del total. De fet, els 20 municipis amb més fotovoltaica assignada suposen 3.560,3 MW, un 18.35% del total. També penso que és un equilibri territorial molt particular (per ser justos, hagués calgut considerar també la dimensió de cada municipi: entre els 0.4 km2 del terme municipal de Puigdàlber, i els  302,8 k2 del terme municipal de Tremp, hi ha molt de recorregut; Puigdàlber és a zero, i Tremp té assignats 77.9 MW).

Em faig el càrrec que hi ha llocs on trobar superfície no artificialitzada i útil pot ser complicat, i el cas més extrem podria ser Barcelona, però aleshores hagués vist raonable un pes més gran -i, sobretot, més imperatiu- en els edificis.

A més, de vegades això no és possible per decisions anteriors que consoliden un model urbà ineficient i injust. Potser un bon exemple és el de Matadepera, que sovint ha estat el municipi amb una renda per càpita més alta a Catalunya.

Un terme municipal no petit (24 km2) però amb uns pendents importants, amb part del parc natural de Sant Llorenç del Munt i, sobretot, amb un model d’ocupació de baixa densitat i dispers.

Clar, que a pobles que no han caigut en aquest model i que tenen un terme municipal més “net” els diguin que han d’assumir la que no cap aquí, perquè ho han ocupat amb camps de golf, i urbanitzacions de luxe, no sona molt a solidaritat. I sé perfectament que faig una mica de demagògia, però també sé que és així, i que la imatge que no es toquen -o es toquen poc- pobles d’estiueig de classes benestants és demagògica però lamentablement certa. A la demagògia, millor que no ho posin tan fàcil.

Per contrastar, Torredembarra, amb un terme municipal de només 8.7 k2, però amb una població de 18.237 habitants (el doble que a Matadepera) i, a més, amb una important població flotant a l’estiu, i segones residències, se li assignen 7 MW. I això que la platja -Torredembarra té uns quants km de platja- és sòl no apte!.

Contrastem-ho també amb Capafonts, un poblet de 101 habitants, un terme municipal de 13,3 km2, al bell mig del futur parc natural de les Muntanyes de Prades... i amb 0.4 MW en sòl no artificialitzat. La veritat, costa d’empassar.

Més? Alcover, 5.632 habitants, un terme de 46 km2, amb un relleu important, i en part dins el futur parc natural de les Muntanyes de Prades; és a dir, la meitat de gent i el doble de terme que Matadepera. I amb 62 MW de fotovoltaiques assignats. No anem bé.

Crec que en aquest cas, i tot i que la territorialització és molt més clara, també seria d’aplicació el que he dit de les eòliques: fixar uns mínims a una escala més gran, i fomentar els pactes locals. Sobretot si això va acompanyat del foment de les comunitats energètiques, amb un àmbit mes gran que els actuals 5 km entre generació i autoconsum. Deixar -millor, fomentar- l’acord entre municipis propers per a una única instal·lació compartida em sembla un model més acceptable, especialment en termes de descentralització i empoderament. Sobretot si ho comparem amb el que pot suposar aquesta aportació de 0.4 MW de Capafonts pel seu compte.

El trossejament de les necessitats, a escala municipal, per un pretès “que n’hi hagi per tothom” (que tampoc no és cert) no és eficient ni just. No té en compte les necessitats, que són les que provoquen el dèficit (i això és un requisit del planejament territorial sectorial) i només té en compte les possibilitats.

Com es poden compensar les necessitats allí on les possibilitats són escasses per motius objectius?  Evidentment no es podrà del tot, però sí amb una major exigència en edificis i sòls artificialitzats, però això no passa. Per posar un exemple, Tarragona (143.000 habitants) té una previsió de 131.7 MW en edificis i de 27.6 en sòl artificialiitzat; Capafonts, amb 101 habitants, 0.7 MW en edificis. 1.400 vegades menys habitants, 188 vegades menys MW. I ja no faré més comparacions, em sembla que està clar.

En tot cas, sempre he sostingut que també calen parcs fotovoltaics i eòlics grans. Que amb les plaques al sostre -necessàries, imprescindibles- no n’hi ha prou. Recordo, en un debat, adduir que el TramCamp no pot funcionar amb plaques al sostre, que li cal un subministrament segur, continu, i suficient. Però també crec que més instal·lacions als edificis és el preu a pagar -de fet, a exigir-  per aquells llocs on el poblament impedeix o dificulta els parcs fotovoltaics.

 

 

Notes sobre el PLATER (2)

 

2. Sobre el procés de formulació del PLATER

(em salto tota la part de diagnòstic i d’estat de la qüestió, que no conec prou i prefereixo no parlar-ne; per altra banda, el que m’interessa mes és el que és propi del planejament territorial sectorial)

Entenc per procés de formulació les passes seguides per a definir les zones (apta prioritària, apta no prioritària, no apta, etc). I ja d’entrada dir que comparteixo els objectius i principis declarats pel PLATER, el que diu l’article 6 del projecte de Decret:

“La finalitat principal del PLATER és determinar la producció d'energia eòlica i fotovoltaica de cada municipi en funció de la seva capacitat d'acollida d'aquestes energies renovables i tenint en compte criteris de solidaritat territorial per assolir els objectius en l'àmbit global.

Son també finalitats del PLATER:

a) Garantir que el desplegament territorial d’infraestructures renovables a Catalunya es faci de manera ordenada i sostenible.

b) Contribuir al compliment dels objectius climàtics i de transició energètica establerts a la normativa vigent.

c) Garantir que el procés d’assoliment dels objectius globals tingui en compte les especificitats territorials i sigui territorialment equilibrat i equitatiu.”

Però, és clar, això està molt bé i és fàcil de dir. El que compta, però, és com es porta a la pràctica. En aquest sentit, alguna de les afirmacions a la memòria ja em grinyola una mica més. A l’apartat 3.4  Els principis aplicats en l’elaboració del Pla, a les pàgines 27 i 28, diu:

“Suficiència. Sigui quina sigui la metodologia finalment aplicada per a determinar les zones prioritàries per ubicar les energies renovables, la superfície obtinguda ha de ser suficient per instal·lar la potència necessària per complir els objectius energètics del país a llarg termini, recollits en la PROENCAT. Per valorar aquesta suficiència, cal tenir en compte les característiques tècniques i econòmiques d’aquestes tecnologies, que la superfície seleccionada de sòl ha de ser prou gran per evitar una possible inflació de preus i que cal preveure la presència de diversos elements en el territori que no s’han documentat i que faran inviable la utilització d’una part important de la superfície seleccionada.”

Clar, que sigui la que sigui  la metodologia, hi ha de cabre tot el que hem dit que hi ha de cabre, no em sembla un bon principi. A veure què passa.

Però el principi que segur que serà el més controvertit és el que diu:

“4. Cohesió territorial. Cal assegurar que l’esforç necessari per dur a terme la transició energètica es reparteix d’una manera equilibrada per tot el país. S’ha d’evitar que determinats territoris suportin un part gran del cost de la transició energètica i que altres no facin aportacions significatives a aquest objectiu. Cal repartir l’esforç d’una manera transparent i justa, aplicant criteris de solidaritat interterritorial, si és necessari.”

Hi estic d’acord? Absolutament! El resultat em sembla coherent amb aquest principi? Això ja no tant. Ja en parlarem.

El PLATER es planteja un exercici raonable, i un procediment usual en aquesta mena de planificacions. Defineix els supòsits en els quals un sòl seria no apte i fa els mapes corresponents, segons els motius (perquè és parc natural, per massa pendent, perquè és proper al sòl urbà... el que sigui). Amb tots els mapes, el sòl que no és inclòs en cap categoria no apte s’entén que és apte. Diu, literalment (pàgina 29 de la memòria):

“Aquesta ordenació es construeix a partir d’una metodologia rigorosa basada en informació territorial detallada, amb 141 capes SIG que permeten identificar la capacitat d’acollida de cada territori per a cada tecnologia renovable: eòlica i solar fotovoltaica”

Això és una bona pràctica... a condició de dues coses: una, definir molt bé els criteris pels quals un sòl és no apte; la segona, tenir bona informació de la realitat. Recordo parlar-ne amb els que eren els meu alumnes -els temps enyorats en què tenia alumnes!- i com els havia de fer veure que sí, que confegir el mapa -és a dir, tenir l’habilitat necessària amb el QGIS, o amb l’ARC-GIS, o amb el que sigui- és molt important (i els ho envejo, que jo hi vaig arribar tard, a això, i faig el que puc) però que la geografia és en la solvència dels criteris, no en l’habilitat de construir el mapa.

I què ha passat, amb el PLATER?. D’entrada, cal dir que detalla moltes variables, però hauríem de tenir en compte que n’hi ha que se sobreposen. Així, una capa és el PEIN, i això té lògica, però una altra és la dels Espais Naturals de Protecció Especial, que també són PEIN. De fet, una primera referència general al sòl de protecció especial del planejament territorial, amb els afegits possibles de sòls molt específics que no hi són inclosos (per motius de classificació urbanística; el planejament territorial va assumir, d’entrada, tot el sòl urbanitzable vigent al seu moment, i hi podia haver sòl que hauria de ser de protecció especial que, en aquells moments, formava part d’un sector) hauria d’haver estat prou. També hi ha, i em sembla preocupant, una relativa flexibilitat en sòls de protecció especial, sobretot comparada amb altres sòls. Més endavant parlarem d’aquestes coses.

En tot cas, però, les meves objeccions sobre aquesta fase són menors, algunes merament formals (per exemple, comptar els forests públics com una categoria a banda; entenc que l’element a contemplar és com sigui i quina funció fa el bosc concret, no la titularitat, però és igual). Alguns símptomes preocupants: la cartografia sobre el valor agrològic dels sòls -un dels criteris d’apte o no apte- no és completa. Crec que això és una mancança greu. Tenim la competència, i disposem d’un instrument altament capacitat per a fer-ho -l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya- i resulta que encara no tenim un mapa complet del sòl agrícola segons la seva capacitat?. Em sembla inacceptable. Per a prendre decisions sobre el territori és imprescindible un bon coneixement de la realitat. Sé que un mapa així no es fa en dos dies, però el PLATER fa uns quants anys que és a l’ordre del dia, i el criteri del valor agrològic del sòl fa temps que és present, de manera que no és una improvisació. Pel que sé, via una ex-alt càrrec de l’ICGC, sembla que és a punt de sortir... però fet amb intel·ligència artificial. Ja veurem.

Em tot cas, el procediment seguit és el raonable; segur que millorable (perquè tot és millorable) però sòlid, i crec que, per aquesta banda -la identificació dels sòls no aptes- és un bon treball.

 

Notes sobre el PLATER (1)

 

Tenim un debat sobre la taula, ara mateix: el Pla territorial sectorial d’energies renovables, el PLATER, que és a informació pública. Un pla esperat, del qual ja es parlava fa set o vuit anys -els plans, a Catalunya, són de gestació lenta, com els elefants- i sobre el qual, em temo, s’han posat massa expectatives. Algunes notes.

D’entrada, crec que, en matèria de renovables, tenim un problema de concepte. De fet, en vaig parlar  AQUÍ i no em repetiré: mentre per uns siguin vistes com una amenaça, i per uns altres siguin defensades amb l’arrogància perdonavides que gasten, serà complicat.

Ara bé, el debat actual és un altre. Ens hem passat molt de temps reclamant, des de totes bandes, una certa planificació, entesa com l’establiment d’unes regles de joc clares, des del convenciment -crec que compartit, en el fons- que no podem no tenir renovables, i que no poden anar a tot arreu de qualsevol manera. Així que benvingut el PLATER, que suposa un important canvi d’escenari. Benvingut, però, com deia Joan Fuster, pus tenim PLATER, vejam què diu. I moltes coses són en reacció a comentaris, valoracions, queixes, propostes, que he anat llegint i sentint en àmbits molt diversos.

 

1. Sobre la naturalesa del PLATER

Això ha de quedar molt clar. El PLATER és un pla territorial sectorial, no un pla urbanístic. I això vol dir que no classifica ni qualifica sòl. Els plans territorials sectorials neixen amb la llei 23/1983, de 21 de novembre, de Política territorial. Una llei envellida, obsoleta en alguns aspectes, però vigent.

I què diu, aquesta llei, sobre el planejament territorial sectorial? Doncs no gran cosa, però suficient pel que ens interessa. L’article 18 diu:

“1. Els plans territorials sectorials han de contenir una estimació dels recursos disponibles, de les necessitats i dels dèficits, territorialitzats en el sector corresponent. També han de contenir la determinació de les prioritats d'actuació i la definició d'estàndards i normes de distribució territorial.

2. Els plans territorials sectorials han de tenir com a àmbit d'aplicació tot el territori de Catalunya.”

D’això, se’n desprèn que l’objectiu dels plans territorials no és el de reservar sòl, classificar-lo i qualificar-lo. Això és propi dels plans urbanístics, i per això es preveu que aquests plans, els urbanístics, tinguin en compte els territorials, perquè es tracta de plans de naturalesa diferent.

Què correspon, doncs, als sectorials? El que diu la llei: territorialitzar la matèria objecte de planificació -en aquest cas, la producció d’energies renovables i, doncs, les necessitats de les infraestructures pertinents- en funció de les necessitats i de les disponibilitats (els dèficits surten de la diferència entre uns i altres).

El punt fonamental és la territorialització. Atès que l’àmbit d’aplicació del Pla és tot Catalunya, és evident que territorialitzar suposa aplicar aquestes càlculs -necessitats, disponibilitats- en unitats més reduïdes. Quines han de ser aquestes unitats? Això és, per mi, un dels punts més crítics del PLATER, i en parlaré més endavant.

El que em sembla especialment important, a partir de la naturalesa del PLATER, és que  no classifica ni qualifica sòl. L’assenyalament de zones prioritàries o de zones excloses no n’altera la classificació ni la qualificació urbanístiques, que és feina del planejament urbanístic. Sentia no fa gaire un destacat personatge polític criticant, amb tota la tranquil·litat del món, que el PLATER afectava terrenys dels municipis i els condemnava, per tota la vigència del pla, a no poder-hi fer res. O una mena de manifest que parla de “bloqueig  anticipat de grans superfícies de sòl”. Res d’això. El PLATER assenyala els sòls on és possible -amb més o menys graus de prioritat- la instal·lació de plaques fotovoltaiques o parcs eòlics. Això no implica que aquests terrenys quedin afectats a l’ús “energia renovable” per tota l’eternitat, ni tan sols per la vigència del PLATER.

De fet, el decret d’aprovació del PLATER diu, a l’article 20.1:

“Les previsions d’aquest Decret i la documentació tècnica amb caràcter normatiu del PLATER, en allò que no es preveu expressament en aquest article, tenen caràcter de directrius i recomanacions del planejament territorial per a l’autorització urbanística de projectes, d’acord amb el que estableix el Text refós de la Llei d’urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2010, de 3 d’agost.”

Vol, dir això que, a l’hora d’avaluar si un projecte determinat és acceptable al sòl on es pretén situar, això s’ha de fer en funció del que diu el PLATER. O sigui, si es pretén instal·lar en un sòl que el PLATER diu que és no apte, el projecte -acollit a l’article 48 de la Llei d’urbanisme, activitats en sòl no urbanitzable- no hi podrà anar. I si és sòl apte, aleshores es podrà tramitar i, si escau, atorgar la llicència corresponent.

I, per cert, directrius i recomanacions són coses diferents. Si fem l’analogia amb la Normativa del planejament territorial -i el PLATER és planejament territorial- diu (extret del PTP del Camp de Tarragona, article 1.8; tots són iguals):

“Les directrius són disposicions que defineixen estratègies o pautes d’actuació que han de ser concretades en documents normatius de major detall, especialment pel planejament urbanístic.

El Pla fa, així mateix, diverses recomanacions que considera adients per a un desenvolupament positiu del territori però que entén sotmeses a les valoracions d’oportunitat o conveniència que l’administració competent pugui fer en el moment de l’actuació, amb el benentès que caldrà, quan s’escaigui, justificar en el projecte tècnic corresponent els motius pels quals no se segueixen les recomanacions del Pla.”

Directrius, doncs, a desplegar en planejament urbanístic. Recomanacions, que caldrà seguir o no i, en aquest cas, justificar perquè no.

Però resulta que el PLATER i el decret no especifiquen quina part del que diuen és directriu i quina part és recomanació. I això hauria de quedar clar.

Una altra cosa és com s’interpretarà la disposició transitòria primera del decret, que diu:

“En el procediment d’aprovació dels instruments de planejament territorial i urbanístic en tramitació en el moment de l’entrada en vigor d’aquest Decret, l’òrgan competent per aprovar-lo ha de prendre en consideració el contingut del PLATER i assegurar-ne la coherència amb aquest.”

Jo interpreto que això pot permetre que no s’aprovi un planejament que impedeixi aquest ús -el de renovables- quan el PLATER diu que hi ha zones aptes (i també a l’inrevés, és clar) però això no vol dir de cap manera que els sòls aptes -en les diferents condicions- queden afectats. A més, pot passar -de fet passa- que el sòl apte sigui molt superior al necessari per al cupo assignat a cada municipi (al marge de què em sembla això dels cupos, però ja en parlarem, d’això). Això vol dir que tot aquell sòl és apte, i que pot acollir renovables, però de cap manera afecta la totalitat del sòl a aquest ús. Salvant les distàncies, és semblant al sòl de protecció preventiva del planejament territorial, que pot ser classificat d’urbanitzable, però en unes determinades condicions -habitualment, de continuïtat amb teixits urbans existents- i amb les dimensions que fixa el mateix planejament al sistema d’assentament. O sigui: pots fer fins a x ha de sòl urbanitzable, i les has de situar en el sòl de protecció preventiva, però de cap manera tot el sòl de protecció preventiva és urbanitzable. De fet, mentre no hi hagi un nou planejament que en canviï la classificació, continua essent no urbanitzable.

I és que hem de tenir en compte que el planejament és molt efectiu en allò que no es pot fer, però no en el que es pot fer. Quan el PLATER diu que un sòl és no apte per a renovables, no ho és i ja està, i el planejament urbanístic, sigui per la via directa -és a dir, quan el planejament general classifica i qualifica- o sigui per la via indirecta -quan es tramita com una activitat en sòl no urbanitzable- ho ha de respectar directament. Però quan el PLATER diu que un sòl és apte, només vol dir que pot, falta que algú ho promogui i que ho faci correctament, és a dir, seguint les condicions i tràmits del PLATER i els altres que siguin aplicables.

Naturalment hi haurà qui ho veurà com una complicació més; que pensarà que el PLATER hauria d’haver estat més expeditiu, dir “aquí sí, aquí no” i tirar milles, i que no hi hem guanyat gran cosa. I té una part de raó, però aleshores hagués calgut una altra mena de pla, aquest sí urbanístic. De fet, quan vaig col·laborar, des de la Comissió de Territori de Catalunya, i amb el Col·legi de Geògrafs, a l’establiment dels criteris sobre implantació d’energies fotovoltaiques i eòliques en sòl no urbanitzable, vaig pensar que un Pla director urbanístic, projectant aquests criteris sobre un mapa, amb caràcter normatiu, i amb un treball d’afinació -després en parlaré, d’això- juntament amb una normativa aclaridora, hagués estat més senzill i més útil, però ara ja és igual. Això sí, un Pla director urbanístic no abasta la quantificació territorialitzada, aquests dèficits que ha definir el Pla territorial sectorial. Però de la mateixa manera que amb un PDU no n’hi hagués hagut prou, amb el PLATER no s’esgota tota l’ordenació necessària.

 

In memoriam, Jordi Borja

 

Ens ha deixat Jordi Borja, geògraf -i moltes més coses- a qui devem textos lluminosos sobre la ciutat, sobre urbanisme, sobre metròpolis, i sobre tantes coses. En un volum ple d’idees, “Revolución urbana y derechos ciudadanos”, del 2013, i específicament en un capítol sobre govern del territori i estratègies metropolitanes, comença fent un avís sobre l’ús de paraules-clixé, que no em resisteixo a reproduir:

“El desarrollo debe ser sostenible, la gestión municipal participativa, las políticas públicas locales se evalúan por sus buenas prácticas, las ciudades competitivas, y por descontado que las instituciones deben promover la gobernabilidad y/o la gobernanza de los territorios. Aunque solo fuera para evitar los debates sobre gobernanza y gobernabilidad se justificaría la prescindencia de estos términos y conformarnos con el de “gobierno”. Aquellos términos, que se presentan como nuevos, están gastados por el uso excesivo y muchas veces tramposo o rutinario. Son hoy inútiles o confusos, multívocos en unos casos o simplemente utilizados en vano en otros.”

Sempre he après coses, dels textos de Jordi Borja, fins i tot quan no estava del tot d’acord amb una visió estrictament barcelonina del país. I li reconec -i agraeixo- la lucidesa en assumir que els conflictes urbans són, molt sovint, una expressió de la lluita de classes. Ens queden llibres, documents, experiències, per conèixer, per compartir, per rebatre  i discutir, si cal, per renovar i superar, com cal fer amb tot el passat.

Que la terra li sigui lleu, i gràcies per tot.

El Tour a casa. I això quan costa i qui ho paga?

 

Qualsevol que hagi llegit aquest blog, que algú hi deu haver, haurà vist que el món de l’esport no m’entusiasma gaire. Això no vol dir que en sigui ignorant del tot; llegeixo diaris, veig els telenotícies, i sé, per exemple, qui és en Vozinha. Sigui dit això per entendre des d’on i com parlo d’això del Tour a Tarragona.

D’entrada, dir que no comparteixo el catastrofisme d’alguns que ho troben sempre tot pixat i cagat. Això no vol dir que no puguin tenir part de raó, però crec que confonen -ja fa molt de temps i en moltes coses- ser crítics amb trobar-ho tot malament, i no és ben bé el mateix. El pensament crític vol dir analitzar informacions de manera lògica, a partir de dades, sense prejudicis. El resultat pot ser una valoració negativa, però no necessàriament.

He de dir -això no és crític, és un prejudici, ho admeto- que desconfio força d’això dels esdeveniments, especialment aplicat a una política de ciutat. Recordo que en Josep M. Pasqual, que en sap un niu d’això, deia que l’esdeveniment s’ha de posar al servei d’un projecte de ciutat, i no ser un objectiu en ell mateix. Que amb l’esdeveniment i prou, no serveix. En vam tenir una mostra, a Tarragona, amb els Jocs de la Mediterrània (en vaig parlar AQUÍ).

El mirall dels Jocs Olímpics de Barcelona, que és el model de tothom (de tothom que busca el rèdit polític) ens hauria d’ensenyar que el llegat principal va ser l’obertura el mar, les rondes, la creació de quatre nodes de centralitat nous a Barcelona, o la renovació dels col·lectors (l’obra amb menys glamour però amb més utilitat de les obres olímpiques!). i aquí què tindrem? Haver asfaltat uns quants carrers? Què voleu que us digui...

En tot cas, per al Tour, caldrà més informació. Saber què ens ha costat i qui ho paga -això no és gratis; no hi ha res gratis- i quin retorn real, contrastable, tenen. Especifico real i contrastable perquè, sovint, es parla d’impactes eteris, tipus “posar Tarragona al mapa” que em semblen una camama. També els Jocs del 2018 eren això, i no sé si serveixen: algú pot dir (sense buscar-ho al Google o preguntar-ho a cap AI) on van ser els Jocs del 2022? O on seran els del 2026, que comencen el mes que ve?. Recordeu la Copa Amèrica que va ve tenir lloc a Barcelona fa poc? Deixant de banda que crec que Barcelona no té cap necessitat de “posar-se al mapa” les previsions de retorn en forma d’estades als hotels, de consum, de llocs de treball, van resultar ser un fiasco absolut, però les factures pagades per les administracions -o sigui, pels contribuents- sí que hi van ser. Potser que fem un pensament, en això dels esdeveniments.

No nego, però, que hi pot haver una injecció de moral, d’autoestima, per a la ciutat, i això està bé. Però per això caldria saber també què ens costa, per poder decidir si ens surt a compte, que potser no. I que no ho venguin com un acte esportiu. Els únics esportistes seran els que suïn amb la bicicleta; actes multitudinaris com aquest -o com els Mundials de Futbol- tenen poc a veure amb l’esport, i molt més amb el negoci i amb el nacionalisme i la instrumentalització política. O és casualitat que això sigui l’any abans de les eleccions municipals? No fotem, home.

De moment, doncs, a demanar informació completa, solvent, exhaustiva, i analitzar. I després, ja direm.

 

Treballs de la Societat Catalana de Geografia: número 100

 

Dilluns passat vam presentar el número 100 dels Treballs de la Societat Catalana de Geografia. L’ús de la primera persona del plural és apropiat per més d’un motiu: soc soci de la SCG, els Treballs contenen un article meu, i vaig prendre part en la presentació.

Em vaig fer soci de la SCG deu fer trenta-cinc anys, més o menys. Sé que va ser després de llicenciar-me (tot i que ho hauria pogut fer com a estudiant) el setembre de 1990, i ja n’era quan va tenir lloc el Primer Congrés Català de Geografia, el 1991 (a Tarragona, el 12 de març de 1991). És una de les (poques?) decisions encertades i de què no m’he penedit mai. He pogut participar -menys del que voldria- de diverses activitats, he anat rebent puntualment els Treballs (de fet, n’he buscat els volums anteriors, i ara només me’n falten els  números 7, 8, 9, 10, 11, 18, 19, 21 i 22; si algú els té i ja no els vol, ja sap) i  també he tingut l’oportunitat de publicar-hi diversos articles, i de col·laborar en algunes activitats, i m’ho he passat molt bé.

No conec la manera de funcionar, ni les publicacions, de les altres societats filials de l’Institut d’Estudis Catalans, i seria una temeritat que fes comparacions, però crec que la SCG és a la banda alta de la classificació, si és que n’hi ha, i els Treballs també. Hi ajuda, és clar, l’objectiu que els Treballs siguin una revista indexada, amb el que això comporta en termes de regularitat, requisits formals, qualitat dels articles... Però també feia molt de goig quan no hi havia aquest objectiu. Em recorda una mica el que deia fa poc parlant dels Estudis Altafullencs (AQUÍ) que tenien un alta exigència de qualitat, de fons i de forma.

Que una publicació com aquesta arribi al número 100, i que hagi anat sortint durant quaranta-dos anys -amb algun període una mica menys regular, però tampoc cap desgavell- és una raresa, a Catalunya, i diu molt a favor de la SCG i, especialment, de la gent que ha portat la direcció i edició de la revista, entre els quals els amics Jesús Burgueño i ara mateix en Joan Alberich.

Aquest número 100 no té cap temàtica única, ni presenta cap característica formal especial, més enllà de ser una mica més gruixut que els altres (més de tres-centes pàgines). Té nou articles i una ressenya, a més d’un text de presentació. Per cert, que quatre dels nou articles són obra de persones vinculades al departament de Geografia de la URV. Que quedi clar que hi ha nivell, a casa!

Per si algú hi té interès, l’article que hi he publicat és sobre la divisió territorial de la sanitat a la Catalunya republicana, un tema que havia anat treballant de fa temps. El podeu veure  AQUÍ . M’adono que, amb, aquest, ja són tres (o dos o mig, que un era mes general) els articles publicats als Treballs sobre temes de sanitat, més un capítol al llibre col·lectiu “La nova geografia de la Catalunya postcovid” que també anava de sanitat. Una mena d’especialització no buscada, que potser arrenca de quan, fa un grapat d’anys en Josep Oliveras em va encarregar el capítol de salut del Programa d’actuació comarcal del Tarragonès, potser confós perquè aleshores jo treballava a l’Institut Català de la Salut (però en una feina molt burocràtica, i gens lligada a l’ordenació sanitària). Casualitats de la vida.

Per a fer l’article em va caldre conèixer la proposta sanitària de la Generalitat republicana. Al capdavall, la divisió estava al servei d’un projecte, i, de fet, la llei és un mandat de la llei de bases de l’ordenació sanitària aprovada uns mesos abans. Això em va permetre veure una política molt ambiciosa i molt avançada per l’època, que prefigurava el que serien els models sanitaris de la postguerra mundial, encapçalats pel Servei Nacional de Salut britànic (vegeu “L’esperit del 45”, de Ken Loach, que ho explica molt bé). El pas de la sanitat com a beneficència a la sanitat com a dret, la voluntat d’assegurar una assistència sanitària amb caràcter universal, una estructura que assegurés una cobertura mínima arreu del territori, atenent criteris de distància i de població atesa... tot això ja es prefigurava a la Catalunya republicana. Val a dir que amb l’impuls d’un Sindicat de Metges activíssim. És significatiu que, en els tres dies que va durar la República catalana proclamada el 14 d’abril del 1931, el Sindicat es dirigeix al flamant president, Francesc Macià, per a oferir “la seva lleial i entusiasta cooperació en tot el que sigui organització i desenrotllament de la sanitat, la higiene i la beneficència, oferint a aquest objecte els serveis de la nostra organització”. El 23 d’abril -ja com a Generalitat de Catalunya- se’ls encarrega “redactar la ponència per a l’estructuració de la Sanitat-Higiene i Beneficència de Catalunya en tota la seva amplitud”. Voluntat política, expertesa, i servei públic.

Pel que fa estrictament a l’organització territorial, la llei crea 18 centres, amb un àmbit més o menys equivalent a les comarques, però més reduïdes (el projecte de la Ponència de Divisió Territorial finalment aprovat serà de 38 comarques).

No cal entrar a una absurda competició a veure quin és millor, però sí assenyalar que, en el cas sanitari, la divisió es va fer amb un propòsit clar i amb uns criteris moderns. També amb els inevitables dubtes a les zones frontereres, amb poblacions que podien adscriure’s a un o altre centre, i on acabaven pesant motius de costum, d’afinitat o el que sigui.

Sí que em sembla important assenyalar que el fet que els dos processos de divisió -Ponència i sanitari- fossin en paral·lel, ens demostra -em temo que encara cal demostrar-ho- que la divisió comarcal del 32, que és encara la que tenim vigent en un alt percentatge, no és LA divisió, amb caràcter natural, amb unes comarques eternes com si les haguessin creat el vuitè dia, després de descansar. Això, que està molt clar per qualsevol que s’hagi dedicat una mica a aquest ofici, em temo que no ho està per a molta gent, inclosa gent que decideix -o hauria de decidir, que aquesta és una altra història- sobre la matèria. Hi ha unes comarques, un mapa comarcal, que serveixen -o haurien de servir- per a unes determinades coses. Hi podria haver un altre mapa i un altre tipus de comarca, i si el país ha canviat des del 1932 -i em sembla que sí que ha canviat- potser ens hauríem de pensar si caldria repensar el mapa i per a fer què; és a dir, repensar, refer, l’organització territorial.

La tardor passada en vam parlar, a l’Institut d’Estudis Catalans (en vaig parlar  AQUÍ) i el missatge clar era aquest, que l’organització territorial del país és encara una assignatura pendent, que als anys setanta, via Congrés de Cultura Catalana, se’n va parlar força, però que no es va avançar gaire; que els anys vuitanta, amb el conjunt de les lleis d’organització territorial, no es va resoldre bé; que després, l’any 2000, amb l’Informe Roca, tampoc no es va avançar; i que el nou Estatut del 2006, després de la massacre del Tribunal Constitucional tampoc no podia donar més de si mateix.

Si l’article serveix -com a modesta aportació- al coneixement sobre l’organització territorial de Catalunya, de cara a nous debats i propostes, em sentiré molt content. Haurà fet el seu servei. 

Llarga vida, doncs, a la SCG i als Treballs. Hem fet els primers cent  números, ara cal fer els següents cent, i  més. 

Marc Bloch, un homenot

 

Crec que soc de la darrera generació que va estudiar francès al batxillerat. Això, i tenir família a França -a més del veïnatge- han fet que hagi tingut una certa tirada a seguir el món francès. No francòfil -de ser fil d’alguna cosa seria germanòfil, però això és una altra història- perquè sempre els he trobat un pèl massa creguts i grandiloqüents.

Ara hi ha hagut una d’aquelles cerimònies que els agraden tant, amb tota la parafernàlia a l’ús, que és la panthéonisation de Marc Bloch. Hi ha una institució una mica macabra, que és el Panteó, i hi van traslladant les restes de personatges il·lustres. Naturalment és una maniobra política, de construcció d’una identitat nacional -d’una determinada manera d’entendre la identitat nacional- al servei del president de torn. Macron n’ha fet un ús sovintejat, i ara li ha tocat a Marc Bloch, tot i que un grup d’intel·lectuals ja l’hi havia demanat a Jacques Chirac el 2002; que les mediocritats de Sarkozy i Hollande no ho fessin s’explica perfectament: no devien saber ni qui era.

Però, descomptats els fastos habituals, i l’intent de Macron de lligar-se a aquesta figura, he de dir que diu molt, a favor seu, que es consideri important el reconeixement a un historiador que, és clar, com si fos català, és molt més que un historiador.

Començant per aquesta faceta, li devem bons treballs d’història medieval, i, sobretot, l’Apologia de la història, un llibre pòstum on reflexiona sobre l’ofici d’historiador, que enllaça amb la profunda tasca de renovació metodològica que va fer amb la revista dels Annales, juntament amb Lucien Febvre.

Però això, amb ser important, no l’hagués portat al Panteó. Ni tampoc el fet d’haver lluitat en les dues guerres mundials -de la segona, se’n podia haver lliurat i no ho va voler- haver estat a la resistència, i haver estat afusellat pels nazis ara fa vuitanta-dos anys.  Tot suma, és clar, però el fet principal és un altre llibre pòstum, aquest sobre la derrota de 1940, L’étrange défaite, l’estranya desfeta, on explica la derrota, a partir de la seva experiència, i on fa una sèrie de reflexions sobre com i perquè França va acabar així.

El vaig llegir fa un parell d’anys. Més enllà d’una minuciosa relació de la trajectòria militar del 39-40, i del funcionament de l’Estat Major on estava destinat, el més significatiu és preguntar-se com va ser possible que França, un dels principals estats del món, caigués pràcticament sense presentar batalla.

Bloch ho atribueix en primera instància, a la fallida de la classe dirigent, i a una mentalitat de passat i no de present. Però això, amb ser important, no és tot. Quan parla de classe dirigent no parla només -que també- dels dirigents polítics (seria una sortida molt fàcil, allò del piove, porco governo) sinó que també ho estén als referents de l’època -econòmics, socials, culturals- i, en definitiva, al conjunt de la societat. Va ser el país, el que va fallar, perquè la classe dirigent surt d’aquest mateix país. Tothom era igual? És clar que no, i el mateix Marc Bloch n’és un exemple, però la majoria va dimitir de moltes coses, començant per la lucidesa de veure els canvis, els reals i els necessaris encara no assolits. Bloch és molt clar quan analitza la resposta de les classes dirigents a la victòria del Front popular, i com aquestes mateixes classes dirigents eren insensibles, o impermeables, o directament hostils als canvis que va propiciar el nou govern. En un discurs més moral que polític, retreu l’egoisme de classe i la impossibilitat de generar un projecte inclusiu per a tothom. Bloch no ens parla de la lluita de classes, però no perquè no reconegui les classes i que tenen interessos enfrontats, sinó perquè està imbuït dels valors cívics republicans. M’atreviria a dir que, d’atribuir-li algun padrinatge polític, li escauria el de Jean Jaurès, més republicà que marxista, més demòcrata que revolucionari, més cívic que de classe.

És aquest el missatge que vol donar -o que es vol apropiar- Macron? Un altre final d’etapa, com ho va ser la III República, menys dramàtic aquest cop però igual d’incert i amb el feixisme a la porta?. No ho sabem, però, si no ho és, estaria bé que fos tingut en compte.

I encara, quan llegia l’étrange défaite, i això de la classe dirigent que no ha estat a l’alçada, no deixava de pensar en la lectura fàcil que alguns hiperventilats fan de la desfeta -molt diferent- de l’octubre del 2017, en què també és corrent carregar tots els morts als dirigents polítics. I, sense negar-los la part de responsabilitat que els pertoca, faríem bé de veure també la responsabilitat col·lectiva en la part que pertoca pel que fa a la percepció de la realitat i a l’exercici de la ciutadania, que suposa fer-se responsable dels propis actes i no delegar-ho tot en tercers i, encara menys, en un ase dels cops.

A França van tenir un Marc Bloch que els va llegir la cartilla. Aquí no tenim Panteó -per sort!- però no sé si hem tingut o tenim gent lúcida, que analitzi la realitat amb ànim no destructiu i amb voluntat que això serveixi per a fer millor les coses col·lectivament. I bona falta que fa.

Marc Bloch, historiador, resistent, jueu que no es va autoidentificar com a jueu fins que els antisemites el van assenyalar, antifeixista, ha merescut, vuitanta anys després, el màxim reconeixement institucional francès. Molt millor això que enaltir generals.

 

In memoriam, Maurici Preciado

 

Un apunt d’urgència, de dolorosa urgència, pel traspàs del bon amic i company Maurici Preciado. No recordo quan i perquè ens vam conèixer, però el més probable és que fos al voltant dels castells. I és que, per mi, en Maurici era indestriable del món casteller i de la Colla Jove. També vam compartir altres aventures més ciutadanes, ell sempre com un soldat disciplinat, al peu del canó, entomant tot el que calgués. Hi vaig trobar sempre, al costat de la determinació i del treball, un sentit de l’humor sorneguer i una bonhomia sempre d’agrair. I és que això de la bonhomia ve -és fàcil veure-ho- de bo i d’home, i es que en Maurici era un home bo, que no és exactament el mateix que un bon home, que també.

Que la terra et sigui lleu, company.

Sagrada Família

 

Entre la visita del Papa, la culminació de nosequè a les obres del temple, i el centenari de la mort de Gaudí, avui mengem Sagrada Família per tot arreu.

La Sagrada Família forma part del meu paisatge d’infantesa, jo vaig néixer (no formalment, que va ser en un centre mèdic, però era casa meva quan vaig néixer) molt a prop d’allí, al carrer Mallorca 346, entre Roger de Flor i Nàpols, de manera que era usual anar a jugar al jardí que hi ha davant del temple. Més endavant, el meu primer ensenyament -allò que abans se’n deia “els caganers”- va ser a l’escola de la Sagrada Família, que després vaig saber que eren les escoles que Gaudí va construir per als fills dels obrers. Unes escoles amb polèmica posterior, perquè tenien un caràcter provisional -el temple havia de créixer per allí- i, quan va tocar, es va generar el debat de si era pertinent enderrocar una obra de Gaudí per a poder fer una obra que ja no era de Gaudí sinó una interpretació. Suposo, però, que la potència de l’obra haurà passat per sobre d’aquestes disquisicions.

Recordo molt bé haver tafanejat per l’obra, amb els meus germans, sense cap impediment; unes obres que donaven la impressió d’aturades o, si més no, amb molt poc ritme (parlo dels anys seixanta-sis o seixanta-set). Fins i tot haver pujat a les torres de la façana del Naixement -l’única, aleshores- amb tota tranquil·litat.

Ara fa molt de temps que no hi he anat. Els darrers cops que he estat pel barri, la quantitat de gent era atabaladora. No cal dir que les botigues i el paisatge que recordo ja no hi són, una mica -força- pel pas del temps, però també perquè tot està enfocat al turista: souvenirs, menjar ràpid, i coses així. La visita del Papa potser durà encara més gent, perquè es planteja com un spot immens arreu del món. No sé si ens cal, això, o si li cal a Barcelona, una ciutat ja envaïda pel turisme.

No vull ser nostàlgic i enyorar la Barcelona -pobra, trista, grisa- dels anys seixanta. Suposo que, d’enyorar alguna cosa, seria quan jo era infant, i la meva única ocupació era fer el ruc al parc (recordo haver desgraciat unes espardenyes amb quitrà del carrer, que jo devia trobar interessantíssim) o esforçar-me a transcriure uns versos segurament cursis sobre el dia de la madre, aquest és pràcticament l’únic record que tinc de les classes; això i el nom d’alguna mestra, la senyoreta Piedad. La innocència i la irresponsabilitat, que bé que es vivia!.

Tempus fugit.

(imatge: la Sagrada Família que jo vag conèixer, la de la façana del Naixement i prou)

 

 

Estudis Altafullencs, 50 números

 

Acabo de rebre el volum d’enguany dels Estudis Altafullencs. El 50 (de fet, diu 50-1, perquè n’hi haurà un segon). I és que 50 Estudis Altafullencs, i 50 anys de Centre d’Estudis d’Altafulla es mereixen una bona celebració.

N’he parlat més cops, dels Estudis, d’Altafulla, i de la meva (poquíssima; però molt sentida, ho juro) relació amb Altafulla. Ara no faré la ressenya d’aquest volum -poca broma, dinou articles i 276 pàgines) i menys encara la història del Centre, que no em pertoca.

Sí que vull remarcar, però, que els Estudis han tingut sempre un alt nivell d’exigència, en tots els sentits, que em sembla molt per sobre d’altres casos similars d’estudis locals. No vull dir, amb això, que els altres estudis, reculls, aplecs, papers... que es publiquen en clau local siguin dolents, ni de bon tros. Hi ha sempre una feinada al darrera, absolutament voluntarista. Però sí que, pels que he conegut, els d’Altafulla tenen -i això de sempre- una voluntat d’excel·lència, de nivell, molt notable. I això tant pel que fa al contingut -que no exclou el toc més costumista, menys acadèmic, només faltaria!- com, sobretot, a la factura material.

Els Estudis Altafullencs sempre han presentat una edició polida, cuidada. Durant molts anys, amb una portada austera, neta; ara, una mica més il·lustrada. La cura en la llengua, en l’edició, en la maquetació, en l’enquadernació, ha estat permanent, i això fa que la col·lecció dels Estudis -que conservo des del número 1- fa goig i és orgull de qualsevol biblioteca. De la meva segur.

Llarga vida, doncs al Centre i als Estudis; llarga i amb el mateix grau d’excel·lència. Soci com soc des de fa quaranta-i-molts anys, espero acompanyar-los uns quants més. 

Operació Rufian?

 

En un panorama polític que bull per les habituals interferències judicials, continua en peu la proposta -o idea, o ocurrència, o frase brillant, no sé què és- de Gabriel Rufian sobre una etèria i inconcreta unitat d’unes esquerres també inconcretes, amb l’afegit del dubte de com lliga això amb el fet que el partit de Rufian -vull dir el partit pel qual, fins ara, s’ha presentat i del qual és portaveu al Congrés de Diputats; no “el seu” particular- hagi dit que no contempla participar en això que no se sap què és.

Com que un dels privilegis de l’edat és que ja has vist (gairebé) de tot, i que tot torna, crec que hi ha algunes -algunes, no identitat absoluta- semblances amb una operació similar en el temps. I si hi ha allò de la història que, si es repeteix primer és tragèdia i després és farsa, també hi ha el que deia Mark Twain, que la història no es repeteix, però de vegades rima.

Situem-nos. L’octubre de 1982 el PSOE arrasa a les eleccions generals, amb una majoria absolutíssima de 202 diputats. Al maig de 1983, també arrasa a les eleccions municipals i autonòmiques, i ho domina tot, llevat de Catalunya, Galícia, el País Basc, les Illes Balears, i Cantàbria. L’opció dretana menys lligada -ejem- al franquisme, la Unió de Centre Democràtic, s’enfonsa, i l’experiment d’Adolfo Suàrez, el Centre Democràtic i Social, amb prou feines treu dos escons, el mínim per dir que existeix. Hi ha, doncs un buit al centre dreta -o sigui, a la dreta- que alguns voldrien omplir. Aleshores Miquel Roca va començar a treballar la idea, i em sembla que ja havia publicat el llibre “Per què no?” com a manifest o programa o proposta; el que se’n va dir “una proposta catalana per a la modernització de l'estat”.

El 1984, a Catalunya, Jordi Pujol treu una altra majoria absoluta aclaparadora -72 escons- i una part de la dreta espanyola, menys cavernària, comença a pensar que amb un candidat de l’ancien régime com Fraga Iribarne no arribaran mai enlloc.

I l’anomenada operació Roca es posa en marxa. I ho fa amb una certa distància de CiU (o sigui, de Pujol, que era la C, la i, i la U) que no ho veu clar. La cosa es tradueix en un partit nou, anomenat Partit Reformista Democràtic, que no existeix a Catalunya, però que hi té un “comitè. d’enllaç”. Si ja és sabut que quan no vols resoldre un tema crees una comissió, quan no pots dir que una altra organització no t’interessa però no la pots ignorar, crees un comitè d’enllaç, que fa el mateix que la Comissió: res.

Com és sabut, a les eleccions de 1986 el PRD treu la prodigiosa xifra de zero escons, i aleshores assistim a una de les demostracions de cinisme polític més grans de la (curta) història de la democràcia espanyola: Miquel Roca diu que lamenta que al PRD li hagi anat tan malament, i els acompanya en el sentiment. Que ell s’ho mira des de la distància, perquè, ja se sap, ell era candidat de CiU, no pas del PRD, del qual, és clar, no se’n va cantar més ni gall ni gallina.

Què vull dir amb això? Que pot passar que acabi quallant una oferta electoral que vulgui aprofitar nom i tirada de Gabriel Rufian, que ERC se’n desmarqui (i crec que més li val) i que, si fa llufa, el mateix Rufian digui que per ell no va ser però que què hi farem, i que s’ho facin mirar.

Més semblances? Miquel Roca era festejat per una part de la dreta -deixem les collonades de centredreta; per a l’ABC i el Mundo VOX és centredreta- que veia que la dreta majoritària -el PP, aleshores AP- era impresentable i no homologable a una dreta europea. Però aquesta part existia més en despatxos i columnes de diaris que no pas en la realitat, com es va demostrar. Els productes de laboratori, en política, no solen funcionar, i sovint allí dos més dos no fa quatre.

De fet, resulta significatiu que aquest teòric món de l’esquerra té els seus principals elements en les esquerres dites sobiranistes... que són els que diuen que moltes gràcies però que no hi comptin. BNG, Bildu, Compromís, Chunta, ERC... no sé si MES (s’agrairà informació). Per cert, les esquerres que dominen als seus territoris (llevat d’ERC, que fa un bon paper, però no com BNG o Bildu; això hauria de ser matèria de debat, però ara no toca). I què queda? Doncs la descomposició de Sumar, que sembla que només té entitat a Madrid -també tindria conya que fos l’esquerra sobiranista de Madrid- el fòssil d’Izquierda Unida, que estaria bé que algun dia s’adonés que ja som al segle XXI, i el que queda de Podemos, que té com a principal (i gairebé únic) discurs posar a parir tot aquest magma. Amb això és possible fer alguna cosa? En tinc els meus dubtes, i a les darreres eleccions fetes em remeto. L’únic lloc on han fet un bon paper és a Extremadura, i això és perquè allí aquesta pretesa unitat ja feia temps que funcionava -si més no, no es mataven- prova que les unitats no es decideixen en un despatx d’un dia per l’altre, sinó que es practiquen i funcionen quan hi ha rodatge i confiança mútua. I, ara per ara, no veig res d’això entre Sumar, IU i Podemos, de manera que han de millorar molt, i, a més, admetre que són una mena d’esquerra supletòria, d’allí on no hi ha una esquerra específica (fins i tot a Andalusia els han passat al davant des de Adelante Andalucia, tot i que amb l’inestimable ajut d’electorat podemita que abans mort que votar la mateixa papereta que Sumar i IU).

Que s’ho pensi bé, Gabriel Rufian. El festegen els que no el voten -ni el votaran mai- i la fama virtual marxa tan ràpid com es crea. Tenir ressò a les xarxes no es tradueix en vots. Fa poc vaig saber que un influencer polític francès, Patrick d’Arras, que viu a Alacant, i que té desenes de milers de seguidors i centenars de milers de likes quan pontifica sobre política, es va presentar a una elecció parcial a l’Assemblea Nacional francesa per la circumscripció exterior que inclou Espanya, Portugal, Andorra i Mònaco.  Va treure 186 vots. L’elegida ho va ser per més d’onze mil vots.

I encara un afegit més. A Catalunya, hi ha cretins que creuen que Rufian no és prou català (o no és català tout court). Però a Espanya sempre serà català, especialment per als qui veuen això com un retret. Que tingui present que quan aquell residu polític tòxic que és Albert Rivera es volia menjar el món a Madrid, els taxistes d’allí -que són una espècie a banda- tenien molt clar que era “ese catalán”.

Com per pensar-s’ho molt bé, tot plegat.

 

Una nota ràpida sobre la línia orbital

 

Amb l’anunci del compromís sobre la línia orbital, i al marge que ja veurem què passa- han sortit algunes reaccions molt curioses. Algunes que, de manera general, qüestionen que es faci això quan encara cal normalitzar i millorar rodalies; alguna altra que, amb un deix molt localista-meliquista, es pregunta perquè no han començat per casa seva.

Soc escèptic sobre el compliment i recorregit que tindrà això de la línia orbital, però això no obsta perquè celebri que es plantegi. Si no llencem projectes, no els debatem, no hi posem fil a l’agulla, segur que no podem esperar que es portin a terme. Per tant, està bé que s’hagi formulat. (qui vulgui veure més coses sobre què en penso,  AQUÍ).

Em sorprèn molt, però, que hi hagi gent que no vegi possible que es faci més d’una cosa a la vegada. Que jo sàpiga, la línia orbital s’afegeix com un projecte més, amb el seu ritme, i no com una substitució de tot el que hi ha programat a rodalies. Més aviat penso que és una peça més per a treure pressió a la part central de rodalies i, doncs, indirectament una millora d’aquest.

I aquesta és l’altra: el “que hay de lo mio”, més greu encara quan ve d’algú que, per formació, hauria de saber llegir el territori. Per què es comença per la part central i no pel Penedès?. Doncs perquè un dels avantatges de l’orbital -almenys jo ho veig així- és que es tracta de cosir parts de xarxa que ja són en funcionament. De fet, la majoria de les obres de nova planta són a les puntes, als trams Granollers-Mataró i Vilafranca-Vilanova i la Geltrú. Començar per la part central, i específicament per l’actual R-8 Granollers-Sabadell és una qüestió d’oportunitat. És relativament senzill -només relativament- i podria generar a mig termini, i molt abans del 2040, un corredor central vallesà. Això suposa treure pressió a rodalies, i,, sobretot, apunta un model territorial menys radial, més en xarxa, i més centrat en les ciutats mitjanes de la segona corona metropolitana, i això em sembla una bona notícia.

Escèptic amb què passarà? Segur, que ja tinc una edat!. Però també convençut que ens cal plantejar projectes estructurals a mig i llarg termini, i que algú ha de fer de llebre i estirar. Si, en el repartiment animal de papers, algú prefereix fer de mosca collonera, què hi farem.