dimarts, 27 de març del 2018

Jordi Tiñena, in memoriam


Un record per a Jordi Tiñena, escriptor tarragoní. Vaig saber d’ell fa molt de temps, en alguna d’aquelles aventures polítiques de la transició, vinculat més o menys a una de les moltes esquerres que pul·lulaven pel país. Després, anava sabent d’ell com a escriptor, i més esporàdicament com habitual signant de manifestos i de posicionaments, sempre amb el país –amb els països, i ja ens entenem- i, com deia aquell, al costat bo de la barricada. 

No puc dir que en fos amic, però sí prou conegut per aquesta amable dedicatòria, que va una mica més enllà de la formalitat del Sant Jordi. Un molt bon llibre, el comediant de Perpinyà.

En Jordi ha estat –és dur conjugar el verb en passat, ara- un d’aquells escriptors sòlids, em temo que sense el reconeixement merescut, fins i tot a casa. Tinc la sensació que la barreja de mesquinesa i de provincialisme que fa que Tarragona no consideri prou la seva gent no ens permet veure trajectòries interessants de persones que són les bases que permeten parlar d’una cultura.

A més, hi ha la feina com a prescriptor, feta al llarg de més de trenta anys de docència. No sabem, ara, si  d’aquí un temps sortirà algú amb renom, al món de les lletres, que quan li preguntin d’on ve digui “vaig tenir un bon professor de literatura, a l’institut, en Jordi Tiñena”. Podria ser molt bé, i seria, també, un magnífic llegat.

Gràcies per tot, Jordi. Que la terra et sigui lleu.

dilluns, 26 de març del 2018

Més notes provisionals: no ens equivoquem.


Més notes provisionalíssimes, perquè els esdeveniments es precipiten, tot canvia, i, a la vegada, tot mereix comentaris, que acaben obsolets abans de ser escrits i tot. Sobre el que està passant (escrit dilluns 26, a primeríssima hora del matí) algunes notes disperses:

No ens equivoquem d’adversari 1. Ahir vaig ser a la concentració a la plaça Imperial Tàrraco. Si ja divendres es respirava molt de cabreig, ahir encara més. això pot fer comprensibles algunes reaccions –xiulets, llançament d’ous, talls de carretera- però no els fa indiscutibles. Tinguem clar qui és realment l’adversari, i no ens confonguem. L’adversari és l’estat espanyol –no Espanya- i especialment aquest magma feixista – funcionarial – mediàtic que talla el bacallà des dels temps dels reis gots com a mínim. L’adversari, doncs, no és cap de les opcions independentistes, encara que no estiguem del tot d’acord amb la tàctica que segueixin.

Els radicals francesos, quan encara no eren dominats pels neocolonialistes algerians i per aprofitats diversos, tenien un lema “pas d’ennemi a gauche”. Cap enemic a l’esquerra.  Sobren, doncs, els retrets a la CUP per no haver investit Turull dijous passat, els retrets a Turull per un discurs no explícitament independentista –pronunciat sabent que el posava a tret per anar a la presó: un respecte, doncs- sobren els retrets al president del Parlament per no investir Puigdemont –qui investeix és el Parlament, no el president, no fotem-. Sobra tot això.

No ens equivoquem d’adversari 2. Ahir hi va haver –no només a Tarragona- xiulets i retrets als Mossos. Cal recordar, a alguns, que uns dels primers damnificats del 155 van ser el conseller d’Interior i el major Trapero? Cal recordar que han desmuntat la cúpula dels Mossos i que el màxim responsable polític és aquella desferra humana del Millo? No confonguem entre qui dóna les ordres i qui les executa, per molt que alguns hi posin més entusiasme del previsible.

També hi va haver xiulets i pancartes antieuropees, i això és un error majúscul. Europa, la pressió exterior, és un punt fonamental. A veure si entenem dues coses (almenys dues; n’hi ha moltes més que necessiten ser enteses). Una: Europa és més que la Unió Europea, i la UE és més que la Comissió. Europa és també el Parlament –on es van movent coses- i és, sobretot, una opinió pública. Que mitjans importants d’Alemanya siguin molt crítics amb el govern espanyol, o que el rector de la universitat de Glasgow, i reputat defensor dels drets humans, assumeixi personalment la defensa de Clara Ponsatí és significatiu. Dues: les relacions internacionals tenen els seus ritmes, temps, i formes. Si algú esperava que alguna cancelleria europea es comportes i parlés com un membre del CDR, s’equivoca. Hi ha hagut moviments, i segur que n’hi ha molts més dels que pensem. Al capdavall, a Alemanya no li és cap favor trobar-se amb aquest problema a casa, però també li és una excusa perfecta per a fer més pressió per a plantejaments polítics i no judicials.

No ens equivoquem d’adversari 3. O més aviat de formes. Entenc que el cabreig porti a fer accions més contundents, però també penso que quan l’estómac demana alguna cosa així, és senyal que cal comptar fins a una xifra alta. O sigui, cap fred. De veritat pensem que tallant una carretera aconseguirem res que no sigui emprenyar el que no pot circular?. Ho puc arribar a entendre en el marc d’una acció mes coordinada per aturar el país -una acció que, ara per ara, no veig possible- però no estic convençut que sigui realment útil tal com s’ha fet.

No ens equivoquem d’adversari 4. Això va, sobretot, de democràcia i de llibertats. Per convicció i per conveniència. Perquè ho crec així, i perquè estic convençut que és el millor argument per a guanyar amics, ja sigui a l’exterior, que és on es juga la partida decisiva, ja sigui a casa, on cal reforçar les majories. L’1-O hi va haver molta gent que no pensava votar i ho va fer escandalitzada per la violència policial, i ho vam celebrar, i ho hem venut –i està bé haver-ho fet- com un èxit i una mostra del caràcter profundament democràtic del referèndum. Aquesta és la via: no demanem que se sigui independentista, sinó que se sigui demòcrata i s’accepti que aquesta qüestió s’ha de decidir democràticament pel vot dels catalans i catalanes, i això és un argument que al món és molt més ben rebut. Dissabte, en la formulació o crida o el que fos del front democràtic contra la repressió i per les llibertats, ja hi havia algú més: benvingut sia, i cap retret. I encara hi falta gent, i cal convidar més que no pas retreure. Ja entenc que passar de fer-se selfies amb el Millo i no dedicar ni una mirada als familiars dels presos, a firmar en contra de la repressió pot ser una passa molt dura per a segons qui, però em nego a pensar que tota la militància -i molt menys tot l’electorat- del PSC és així. No els posem fàcil quedar-se a la banda dels Llarena y sus mariachis. Encara que costi.


En canvi, poder presentar l’independentisme com un conjunt desunit, violent i antieuropeu és una victòria per a l’estat espanyol, i gairebé una garantia per a la derrota. Si aconsegueixen que un 10% de l’independentisme es desanimi i es desmobilitizi i un altre 10% s’espanti davant d’un tercer 10% radicalitzat en les formes, ja tenen la feina feta: un independentisme que ja no és transversal, reduït a unes proporcions suportables i inofensives, i que sempre podran presentar amb imatges violentes. I ja podríem plegar.


Last but not least. Això va per llarg. Cap fred, comptar fins a un munt, i no equivocar-se, que ens hi juguem molt.

dijous, 8 de març del 2018

"Pueden hablar catalán"


Els mitjans de comunicació ens han explicat que el ministeri de defensa espanyol ha elaborat l’anomenat “Proyecto conocimiento de la Seguridad y la defensa en los centros educatives. Materiales curriculares. Educación primaria”

Aquest projecte és el que preveu introduir el pasodoble “Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda” a les escoles, i amb això ja ens podem fer una idea de l’altíssim valor pedagògic que suposa. Però hi ha més coses, en aquest document.

La unitat 10 i darrera, titulada “Las fuerzas armadas y las fuerzas y cuerpos de seguridad de España” pretén donar a conèixer les diferents unitats, i explicar, arreu, que també existeixen els Mossos d’Esquadra, la Ertzaintza, la policia foral navarresa, o la policia canària. Tenint en compte el desconeixement que hi ha, no està malament que s’expliqui que els Mossos són una policia com una altra, i encara estaria millor que fossin tractats així, però no és aquesta la qüestió.

El document conté una sèrie de propostes d’activitats pedagògiques: simulacions, recerca de documentació, etc. Una de les activitats, per als més menuts, són uns mots encreuats, molt simples, en els quals es donen pistes i cal posar el nom de la policia. Les pistes són molt fàcils, i, per exemple, per a identificar la policia canària, es diu que “cal anar a unes illes per a veure-la”.

I com identifiquen els Mossos d’Esquadra? Doncs amb una pista demolidora:

“Pueden hablar en catalán”

I es queden tan amples.

No sé si m’emprenya més la profunda ignorància de l’afirmació o la immensa prepotència i menyspreu.

Poden parlar català. O sigui, els donen permís, com una graciosa concessió, perquè parlin català. No és un dret de tots els ciutadans de Catalunya, ni tan sols que els funcionaris públics a Catalunya coneguin almenys dues de les tres llengües oficials. És una concessió que, en la seva infinita bondat, fan els que són els amos de les llengües, els que decideixen per nosaltres. Es veu que els haurem d’estar agraïts, que ens permetin –bé, als Mossos- parlar en català. Gràcies, senyor, moltes gràcies, i disculpi les molèsties.

Però encara hi ha més. els que “Pueden hablar en catalán” (cosa que cal avisar, per exòtica, no fos cas que una criatura no catalana vegi un Mosso, el senti parlar, i es meravelli pel fet que no parli en espanyol) aquests que poden parlar català –que en tenen el permís, o que pot ser, vejats miracles, que parlin català- són els Mossos. Cap altra policia. La policia nacional o la guàrdia civil, encara que siguin presents a Catalunya –i ja vam veure que molt presents!- no poden parlar català, es veu. No sé si no en tenen el permís, o n‘estan impossibilitats per natura, però ha de quedar clar que si un uniformitat que sembla ser un policia parla català no pot ser, de cap manera, un policia nacional o un guàrdia civil, malgrat que visqui i treballi a Catalunya, perquè ja se sap que això del català és una raresa “autonòmica” però que de cap manera és assumida com a pròpia per aquesta soi-disant Espanya constitucional,  moderna, plural i democràtica.

En fi, gràcies per deixar-ho tan clar.

POUM de Tarragona, un altre capítol

El POUM de Tarragona és una caixa de sorpreses. Encara no refets d'una tramitació que deu tenir el rècord Guiness de les tramitacions -setze anys- ens trobem, ara, que el Tribunal superior de justícia de Catalunya ha resolt anul·lar-lo i deixar-nos sense aquest planejament urbanístic, i, de passada, restaurar de iure -no sé fins a quin punt és possible fer-ho de facto- el pla anterior.

M'apresso a dir que, ara per ara, només tinc la informació publicada als mitjans de comunicació, però no he vist la sentència. Pot ser perfectament, doncs, que se m'escapin molts detalls -els detalls són importants- i que no totes les interpretacions puguin ser del tot ajustades. Demano disculpes avançades, doncs.

Pel que sé, el TSJC anul·la el POUM per dos motius:

  • La manca d'un informe de l'autoritat competent en matèria de planificació d'hidrocarburs.
  • La inviabilitat econòmica del sector en qüestió -el PP.40- atès el canvi de les condicions del mercat immobiliari.

Sobre això, alguns comentaris. 

Per començar, em permetré -disculpeu- la vanitat de l'autocita. L'abril de 2017, parlant de la possible revisió del POUM, escrivia (les negretes són d'ara):

Hi ha, però, una tercera possibilitat, que anomeno la possibilitat nuclear: que el POUM quedi derogat ipso facto. Això és possible? Doncs sí. I no remotament (però tampoc és una seguretat). Perquè nuclear? Perquè ho anul·la tot, i ens deixa en la intempèrie urbanística pràcticament sense avís.

Quan el POUM va ser aprovat definitivament, va ser objecte de diversos recursos, de tota mena. És una possibilitat que té tothom- la ciutadania, empreses, societat civil- si consideren que hi ha aspectes que vulneren la legalitat. Com que un planejament urbanístic –sobretot en una ciutat complexa com Tarragona- té molts elements, i com que tenim una normativa també complexa, no sempre clara, i de vegades contradictòria, és fàcil fer interpretacions segons les quals hi ha aspectes no legals. De fet, a més de fàcil, també és probable que sigui veritat. Fins aquí, doncs, la normalitat.

Alguns d’aquests recursos ja fa temps que duren –fins i tot pel peculiar sentit del temps que té la justícia- i podrien ser sentenciats aviat. I aquí tenim el risc. Darrerament, el Tribunal superior de justícia de Catalunya ha tombat uns quants POUM, alguns de poblacions mitjanes i grans. No ha tombat un aspecte concret –la regulació d’un sector, la classificació d’una finca, un article de la normativa- sinó tot el POUM, atenent el seu caràcter sistèmic. Això implica el retorn a la vigència del planejament general anterior, en el cas de Tarragona, el Pla general de 1995.

Podria passar, això, a Tarragona? La informació que tinc és que no és molt molt probable, però la possibilitat real existeix. Per tant, entenc que caldria estar preparat, amb mesures que, en part, van en la línia del que ja proposava.”

Podeu veure tot l'apunt -gairebé tot és reproduït, però hi ha alguna cosa que no- AQUÍ

No som a la intempèrie urbanística perquè l'Ajuntament, amb molt bon criteri, ha recorregut, ni que sigui per parar el cop i per guanyar temps.

S'aguanta l'anul·lació? D'aquella manera. He llegit algunes reaccions en calent -vaja, pel to, vull creure que en calent- de l'alcalde, remarcant la innecessarietat de l'informe en qüestió.

No tinc ara present cap norma que suposi una exigència explícita d'un informe d'una “autoritat competent en matèria de planificació d'hidrocarburs” que, pel que sembla, ni el mateix TSJC sap quina és. Però això no vol dir que, de manera implícita, no sigui en algun dels replecs de la llei i del reglament, que hem complicat de manera extrema. Tot i així, m'estranyaria, i més aviat entendria l'exigència d'informes més generals -seguretat? protecció civil? indústria?- que no pas un de tan concret. Tinc la sensació que al TSJC encara van amb la idea que això de CLH és l'antiga CAMPSA -que en part és veritat- i, com que CAMPSA era pública, continuen amb la idea que mereix un tracte més propi d'una administració que no pas d'una empresa privada, que és el que és. 

Un informe de menys pot tombar un pla sencer? Depèn. No fa massa, el Tribunal superior de justícia de Madrid va anul·lar el planejament general de Boadilla del Monte per la manca d'un informe de gènere (ho podeu veure AQUÍ). La diferència és que el tema -la visió de gènere- sí que afecta la totalitat del pla, i que en aquest cas sí que hi havia una exigència legal explícita.

Aquest no-informe -el dels hidrocarburs- de menys pot tombar tot el pla? És el que em sembla més dubtós, i per dos motius. D'entrada, perquè les previsions del POUM no afecten la matèria -hidrocarburs- sinó el canvi de qualificació dels terrenys. Diuen què hi ha d'haver, i, en conseqüència, que els actuals usos de logística d'hidrocarburs no hi haurien de ser. Però això es va fer amb acord de CLH, i, per tant, l'afectació en la planificació d'hidrocarburs -que allí no hi havien de ser- ja estava assumida. Una altra cosa seria directament una nova ubicació.

Però és que, a més, el POUM va regular el PP.40 en desenvolupament del Pla director urbanístic de la química i el turisme, que no sé si el va informar aquesta pretesa autoritat. I el POUM remet a un futur “conveni entre l’Ajuntament de Tarragona i la Companyia logística d’hidrocarburs, CLH, tot establint un termini per al seu trasllat.” És a dir, que la hipòtesi d'una possible manca d'abastament d'un producte estratègic, no resulta del POUM, sinó de la mala aplicació de les previsions temporals de l'execució del POUM, a acordar entre les parts. 

Em sobta, doncs, una pretesa indefinició o indefensió sobre planificació d'hidrocarburs, que, a més, cal no confondre amb una pretensió de preferència dels interessos de CLH -una empresa privada- sobre els interessos públics. M'agradarà veure la sentència, a veure com ho resol.

Pot tombar tot el POUM? Aquesta és la part que em sembla més fluixa. A mi em semblaria més ajustat suspendre l'efectivitat del PP.40. És a dir, si el problema consisteix en el fet que perdre les actuals instal·lacions pot causar problemes en un sector estratègic com són els hidrocarburs, i per això es diu que no es toca res fins que els que en saben no diguin que no hi ha problema, que podria ser admissible, no veig que calgui tombar tot el POUM. Es deixa sense efecte el canvi de qualificació, de moment, i, per tant, es manté la situació actual en aquest àmbit, i la resta del POUM continua. 

Però el segon argument -la inviabilitat econòmica- em sembla molt més significatiu. He escrit diversos cops, en aquest blog, la convicció que les bases del POUM -demogràfiques i econòmiques- han quedat seriosament qüestionades per la crisi. I també he dit que hi ha vies altres que la revisió pura i dura, més pràctiques i igualment efectives, per a reconduir la situació. Ho podeu veure AQUÍ

Aquest argument -el de la inviabilitat econòmica- sí que podria projectar-se sobre la totalitat del POUM, i justificar-ne l'anul·lació. És el que jo anomenava l'opció nuclear. No sé si la sentència fa aquest raonament general, o només se cenyeix al PP.40, però en qualsevol cas crec que caldria fer alguna cosa en aquest sentit (i, de fet, crec que ja s'està fent) per a corregir aquest aspecte del POUM sense haver d'emprendre una revisió completa ara mateix. Revisió, però, que haurà d'arribar, segurament abans del que reglamentàriament tocaria, i que seria bo que ja anéssim preparant amb serietat i discreció. I, si no hi ha discreció, almenys serietat, que s'agrairia molt.

(imatge: www.pixabay.com, que sona molt malament, però és un banc d'imatge lliures, i així sé que no perjudico ningú)


dilluns, 5 de març del 2018

Gràcies Joan Tardà


Joan Tardà, amb un article publicat al Periòdico –la tria del diari no és innocent- ha revolucionat avui el panorama polític català, que no és que fos gaire tranquil. I, si no fos que la metàfora del nen que diu que l’emperador va nu està més que gastada, seria força aplicable. Que hi hagi soroll –malauradament, més soroll que res- vol dir que ha tocat una fibra sensible, i això diu molt a favor seu. Els polítics -expressió que no m’agrada gens, però que ara és inevitable- han d’assumir papers incòmodes, ens han de dir el que no volem sentir, ens han de posar davant de dilemes i d’alternatives incòmodes, i ens han de fer reflexionar-hi. Som-hi doncs, i gràcies Joan per aquest crit d’atenció  

No hauria de ser cap sorpresa, per als possibles lectors d’aquest blog –que algun n’hi deu haver, espero- que jo estigui molt d’acord amb el que diu Joan Tardà. De fet, alguna cosa ja anava per aquí en aquest apunt aquí

“Obrir vies de diàleg franc (el municipalisme pot ser un bon laboratori) amb el socialisme català del PSC”. Això diu l’article. Això i només això sobre el PSC. No diu passar-se amb armes i bagatges al PSOE, no diu que el PSC tingui raó quan abona el 155, no diu que en aquest diàleg es comenci, per part d’ERC, renunciant a la independència. De manera que els hooligans que s’han dedicat a destrossar en Joan Tardà per les xarxes –i a veure si deixem de sobredimensionar les xarxes- que frenin una mica i, uns quants, que comencin per llegir-se l’article, que no estic segur que tothom que brama ho hagi fet.

En les reaccions vistes hi ha una part de tacticisme, propi del moment i dels nervis de la situació –la manca d’acord de la majoria independentista al Parlament- però hi ha, també, un dels problemes de fons del catalanisme polític, com és la diferent naturalesa de la concepció nacional: des de l’essencialisme de bona part de l’antiga CDC i companys –no exclusivament de CDC, no de tota la CDC (o el nom que sigui, ja ens entenem)- a la consideració de la nació com a construcció social, més pròpia de la banda esquerra del catalanisme polític. I això no és nou, i sinó, que  ho preguntin a Prat de la Riba, a Valentí Almirall, a Rovira i Virgili, i a tants d’altres. Llegir els clàssics no fa mal.

Hi ha hagut -hi ha- una tendència molt marcada d’una part de la dreta catalana –sovint més dreta que catalana- d’autoassignar-se el paper de donar patents de catalanitat. Quan Enric Juliana parla del gen convergent –que, per ell, es aquesta pulsió de poder- hi hauria d’incloure l’habilitat, especialment mediàtica, de definir el marc nacional a la seva conveniència, i fer que qui surti d’aquest marc és una mena de traïdor a la pàtria o similar. I com sovint –amb l’inestimable ajut del PSC, i especialment del PSOE, tot s’ha de dir- ha aconseguit igualar socialisme i anticatalanisme, la qual cosa li ha permès assegurar-se la definició del terreny de joc i controlar-ho tot. En vaig parlar, ja fa temps, aquí i si bé ara hi ha unes altres circumstàncies, i el PSC ha fet un gir anacional pronunciat, mantinc l’essència del que deia. 

Continuo creient que hi ha una part substancial d’electorat –no d’aparell, no tant de militància, sí d’electorat- socialista amb qui hi ha moltes coses a fer plegats, i molt especialment al món local. No tot el món local són impresentables tipus Bustos o similars, o porucs presoners del PP –còmodament presoners, tot s’ha de dir- com Ballesteros a Tarragona. Hi ha dotzenes i dotzenes de regidors honestos, treballadors, profundament arrelats a la societat, i amb la complicitat i l’acord per a fer polítiques de progrés. De la mateixa manera que sabem distingir –si més no, jo ho faig- entre la CDC dels negocis i del pacte amb el PP –que no fa tant de temps, eh?- i molta gent, sobretot al món local, de la qual es podria dir gairebé el mateix que he dit del món socialista.

Hem de ser més, molts més. Qui no hi és ara és perquè se situa en un altre lloc. Per a guanyar-lo, l’hem de seduir i convèncer, i això comença per parlar-hi i respectar-lo, no per negar-li el pa i la sal i per insultar-lo.

(foto extreta de www.esquerra.cat, que espero que no tindrà problemes de drets d'autor)


dijous, 1 de març del 2018

Maria Aurèlia Capmany a Tarragona. O no.


S’acaba de donar el tret de sortida al centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany. Al llarg del 2018, doncs, hi haurà un seguit d’actes de tota mena –o almenys això s’anuncia- per a recordar la persona i l’obra. I això, a Tarragona, ens ha d’interessar. És molt sabut que Maria Aurèlia Capmany va viure de manera intermitent a Tarragona, i que va tenir una forta influència en part de la cultura tarragonina dels anys setanta i vuitanta.

Recordo haver-hi tingut alguna conversa –res de l’altre món, però- i alguna visita, mes al Jaume que a ella, en aquell pis del carrer de les Coques. Mentiria si pretengués anar més enllà, i dir que érem amics o que em va aconsellar o ajudar o criticar. Res de res. Conservo, això sí, un exemplar de “Un lloc entre els morts” amb una amable dedicatòria. També he de dir que m’agradaven més els articles que no pas les novel·les. Pedra de toc, o els reculls d’articles del Dietari de prudències, encara fan de bon llegir.

La seva petjada a Tarragona, en el món de les lletres, i més enllà, és evident. A redós de la parella Maria Aurèlia Capmany – Jaume Vidal Alcover es va fer gran un grapat de gent de lletra –la Gent del Llamp, per exemple, i més- que, amb trajectòries diverses, són ben presents avui en el migrat panorama de la cultura tarragonina.  I, encara més, a la biblioteca de la URV hi ha el magnífic llegat dels seus llibres i arxius.

Tot això, doncs, justificaria que Tarragona tingués un cert protagonisme en aquest any Maria Aurèlia Capmany que tindrem. Un protagonisme compartit entre les diferents institucions amb un cert paper cultural; l’Ajuntament, aquest en primer lloc, però també la Generalitat, a través de la Institució de les Lletres Catalanes, que és la responsable de l’any Capmany (que malament que sona!) o la mateixa URV.

Hi haurà any Capmany, a Tarragona? A aquestes alçades, no ho sé. No n’he llegit ni sentit res –se’m pot haver escapat; demano disculpes, i me n’alegro molt si és així- i això em fa pensar que s’acabarà improvisant alguna cosa, com és lamentablement usual,  o només tindrem el que vindrà més o menys programat de fora, sense cap contingut específicament tarragoní. Estic segur que la URV farà el seu fet, perquè el departament de Filologia Catalana és ple de gent que l’havien tractada, i molt, però no n’estic tan segur de l’Ajuntament de Tarragona, que no destaca precisament per la seva capacitat de previsió. Repeteixo, potser hi ha alguna cosa i no la sé: disculpes i satisfacció.

Encara menys sort deurà tenir l’any Fabra, que també celebrem enguany. No tinc coneixement, per ara, que s’hagi previst res a Tarragona. No sé si l’Ajuntament prepara alguna cosa, o donarà suport a alguna iniciativa, o si s’hi ha adherit, si és que això és previst.

Potser és que l’Ajuntament de Tarragona no se’l sent –no se’ls sent- propi. Aquesta indiferència o allunyament envers elements singulars de la cultura catalana –i quin més singular i més inclusiu que Fabra-  explicaria moltes coses. Ens quedarà el dubte de si aquesta indiferència envers Maria Aurèlia Capmany –aquesta un bon tros tarragonina- i Fabra, català nacional per excel·lència, és cosa de tot el Govern, per mandra, per desconeixement, o per desinterès, o ho devem al soci de govern, que ha demostrat, i demostra, una barreja de franca hostilitat i de profunda ignorància. Sigui el que sigui, però, crec que no ens ho mereixem els tarragonins, ni s’ho mereixen Pompeu Fabra i Maria Aurèlia Capmany.

(fotografia -esplèndida- de Pilar Aymerich extreta de www.escriptors.cat)