Sobre això de Rufian i l'esquerra espanyola (o com, en política, dos i dos no sempre fan quatre)

 

Sobre les maniobres, o propostes o impulsos o el que sigui que fa Gabriel Rufian de cara a què han de fer (o què haurien de fer, o què podria fer, o que voldria que fessin, amb ell o sense; vaja que ves a saber) les esquerres que no són el PSOE (que és gairebé com dir les esquerres a seques) algunes notes. Molt provisionals, perquè tampoc no hi ha massa propostes concretes, que és la manera de quedar més o menys bé amb tothom.

Sembla que hi ha una demanda a “anar junts” a les eleccions a tot el que hi ha a l’esquerra del PSOE. Una idea genèrica a la qual, alguns dels cridats -BNG, Bildu, ERC- ja han dit que no. Que sigui en tres nacions amb un ecosistema polític propi, ja dona algunes pistes. Una idea que, sobre el paper, sembla que s’aguanta, però no gaire. Gairebé sembla que algú proposa fer una mena de “Junts per... l’esquerra”. Que pensi que el Junts pel Sí va anar com va anar.

L’argument més sòlid de la proposta té relació amb el sistema electoral, i més exactament l’hauria de tenir -però això ja no està tan clar- amb el disseny de les circumscripcions, provincials i, en una bona part, poc proporcionals pel fet que trien pocs diputats.

Però, és clar, un mínim sentit polític -per no dir sentit comú- passa també per pensar una mica per a fer què. I això més enllà d’un elemental “parar el feixisme” que em sembla que està clar. En aquest sentit, em sembla més lúcid i més clar el missatge que dona Bildu, que diu, per activa i per passiva, que per ells no hi haurà govern PP-VOX o similars. Crec que el mateix es pot dir de BNG i d’ERC.

No deixa de ser significatiu que, en graus i continguts diversos, aquestes tres forces tenen les pròpies prioritats -no incompatibles amb aturar el feixisme- i un discurs propi, un projecte propi. Amb mancances -més uns que altres- i amb dificultats de concreció -ídem- però amb una mica de gruix. L’esquerra espanyola, no tant, o gairebé gens. Parlo d’aquest conglomerat que és, o era, Sumar, que sembla que només té la consistència que li aporten, o aportaven, el nucli madrileny i  forces externes com la Chunta o Compromís. I no diguem les restes del que un dia va ser Podemos, o de la mateixa Izquierda Unida, que mai no va fer honor al seu nom i que, en un principi -ara no ho sé- també era una suma de forces. Em temo que, tot sumat -i exceptuant Chunta i Compromís, que són una altra cosa- poca tropa, i molt poc contingut. Si l’esquerra en general, a Europa, pateix d’anèmia ideològica, i està necessitada de recuperar la iniciativa i de tenir un discurs que vagi més enllà d’un liberalisme amb rostre humà (tot i que de vegades sembla més rostre que humà) a Espanya sembla que visqui de retòrica, de retrovisor, i de suspicàcia, i amb això no s’engresca ningú.

Recordo que a les eleccions franceses de 1981, la postura oficial del PCF era demanar el vot, a la segona volta, per a François Mitterrand, però de manera privada, el partit demanava el vot “veritablement revolucionari”... a Giscard d’Estaing. Per sort, la gent era més intel·ligent i va votar Mitterrand enlloc d’aquesta ximpleria, però diu molt sobre alguns circuits mentals, que sembla que alguns vulguin reproduir.

Hi ha tensions, sobre aquesta idea, especialment a Catalunya (que també són les que veig més de prop, i pel fet que qui més focalitza el debat sigui un diputat d’ERC) especialment amb què ha de fer ERC. Evidentment hi ha una tensió sobre el marc polític, un marc que, per a ERC, és català -amb un sistema de partits i unes preferències i una cultura política diferent- i no espanyol. I això no vol dir desentendre’s del fet que, per ara, ens tenen dins d’Espanya, i que un hipotètic govern espanyol de PP-VOX seria una mena de maledicció. Tornem, doncs, a la via Bildu: per nosaltres no serà. I jo crec que no hauria de passar d’aquí, si no fos el fet personal, i tenint en compte, també, que amb això no n’hi ha prou, i que també hi ha mancances pel que fa a discurs propi.

Ara bé, aquesta operació difusa, que sembla més un projecte personal que una altra cosa, té també derivades a Catalunya. Per una banda, perquè facilita que els qui continuen donant carnets de catalanitat/independentisme excomuniquin ERC i la condemnin a l’infern (si després aquesta penya pacta amb el PP, ja diran que “ho fem per Catalunya” i es quedaran tan amples). Que això sigui una bestiesa, una immoralitat, i que vagi contra el país, no treu que sigui un element a tenir en compte.

També és una via per fer una mena d’opa a determinat electorat, sensible a aquest criteri, en circumscripcions amb un cert risc. He citat abans que el nombre d’escons importa. A Catalunya, hi ha una circumscripció molt poc proporcional -Lleida, amb quatre escons- i dues més proporcionals però no massa, Girona -cinc escons- i Tarragona -sis escons-. Amb els resultats de fa quatre anys a la mà, seria bo fer números a les tres. Per ara, amb els resultats del 2023, no hi ha PP ni a Lleida ni a Girona, i no tinc clar que hipotètiques sumes no sumessin (en política, no sempre dos i dos fan quatre). A Tarragona, les coses són més fluctuants, i es podria donar el cas que un mínim transvasament de vots del PP a VOX fes... que tots dos quedessin fora. No diguem una mica de baixa a les dues. Però sempre que tothom fes el ple dels seus, és clar. Vull dir, doncs, que les coses no són tan simples.

Ara bé, la imatge que ERC és qui més resoludament planta cara a PP-VOX, i que no té cap ànim sectari, podria induir a vot útil des de la banda Comuns -la banda més sensible al fet nacional- cap a ERC, i reforçar-la. I fins i tot en electorat abans d’ERC i que va votar útil al PSC fa quatre anys, donant-li, a aquest electorat, la seguretat que, si cal, es reforçarà la banda esquerra del Govern. No em sembla malament.

Clar, en aquesta maniobra es poden perdre vots per la banda més purista nacional, però em temo que això també és fruit de no haver projectat, amb la mateixa contundència -també hagués calgut la mateixa habilitat personal- la feina de la resta del grup parlamentari, en lloc de deixar -per acció  o per omissió- que l’única veu coneguda sigui la que és, que respon a un perfil i a un segment de l’electorat  molt específic (al qual també s’ha d’arribar, i es fa, que consti: el problema no és el que es fa, sinó el que no s’ha fet també). A banda, a més, que forma part del necessari procés de normalització de les forces polítiques a Catalunya: ERC no és (més) EL partit independentista, sinó UN dels partits independentistes. Per sort, perquè això, aquesta normalitzaciò, és bona per al país, encara que alguns no ho vulguin veure (o no els convingui).

Però, és clar, el problema electoral és, sobretot, de l’esquerra espanyola a Espanya, que, per començar, hauria de preguntar-se perquè a Catalunya, Euskalherria, Galicia, Aragó i País Valencià (a les Illes Balears i Pitiüses no tant, però una mica sí) hi ha una esquerra amb discurs propi i que aguanta. Sempre m’he preguntat -de fet, agraït perquè no em passi- què votaria jo si ara em trobés trasplantat, no sé, a Zamora o a Cuenca. Votant un PSOE centrista, clientelar, neofalangista? Llençant el vot a una esquerra fantasmagòrica i absolutament desconnectada de la realitat?. Coi....

Aquí és on els caldria fer càlculs i ser generosos i, sobretot, poc sectaris. Ara mateix, les eleccions a Hongria ens podrien ensenyar alguna cosa. Ha guanyat algú que fa dos anys era membre del partit d’Orban. Amb això sol, ja hi ha qui diu que no canviarà res, i, en aquell paper de “jo ja ho deia, i soc més llest que tots vosaltres” que és molt emprenyador, va dient que no ha canviat res. A veure, surt d’on surt, i no me’n faig il·lusions, però es presentava per a treure l’Orban, per això li van donat suport tots els altres -i suposo que allí el coneixen millor que aquí- i la gent el va votar. I, a més, el sistema electoral hongarès, amb 103 dels 199 escons en circumscripcions uninominals a primera volta, aconsella les coalicions àmplies. A veure si n’aprenen, a Espanya. Perquè això s’ho han de solucionar ells, no nosaltres..

En aquest sentit, hi hauria diverses opcions a considerar. Per una banda, una coalició àmplia i generosa de les esquerres que no són el PSOE allí on hi hagi possibilitats reals, que serien les circumscripcions d’entre sis i deu escons. Per l’altra, a les que tenen menys escons, una opció que es va fer a Catalunya l’any 1999. Aleshores, Iniciativa per Catalunya no va fer llista a Girona, Lleida i Tarragona, i va col·locar gent a les llistes del PSC, i només es va presentar a Barcelona. Resultat: tres electes per Barcelona, i dos més a les llistes de Tarragona i de Girona, que van formar un grup parlamentari de cinc. Això seria possible a Espanya? Depèn de la generositat del PSOE, i que sigui capaç de suportar l’atac per terra, mar i aire de la dreta mediàtica i política acusant-lo de front-populista (acusació a la qual hauria de respondre: sí, i què?, però no sé si s’hi atrevirà) però també depèn de la manca de sectarisme de l’esquerra. I això darrer és el que em sembla més complicat, perquè porten anys dient-se el nom del porc entre ells. Ho podem veure ara mateix, amb aquest pacte in extremis a Andalusia, que, acabat de signar, ja és combatut i insultat... per la mateixa esquerra que el signa però que no és andalusa.

I és que les coalicions funcionen quan són resultat d’un treball previ, quan hi ha prou elements de coincidència -elements, no identitat absoluta: si hi ha identitat t’hi fusiones, no fas coalició- amb l’altre, pel que fa a l’anàlisi de la realitat, a les prioritats, i al que s’ha de fer i com. La prova és que a Extremadura això hi era i els va funcionar. A veure si n’aprenen.

Una segona és el Senat, que no serveix per a fer res, però pot servir per a marcar territori, controlar, i servir de banc de proves per a enteses. El Senat és d’elecció directa, i encara més necessitat de coalicions àmplies. Tornem als exemples: a Catalunya, va funcionar l’Entesa Catalana de Progrés, que va treure vuit escons a les eleccions del 2000 i va arrasar -dotze escons, tots els possibles- a les del 2004 i 2008. Seria possible una entesa -paraula intraduïble a l’espanyol, ves a saber perquè- entre PSOE i resta?. Tenint en compte que, en moltes circumscripcions, el resultat acaba essent tres PP i un PSOE, jo m’ho pensaria. Tinguem en compte que, a la propera legislatura (toca ara, però el proverbial filibusterisme del PP ho bloquejarà) el Senat ha de triar quatre magistrats del Tribunal Constitucional. A veure si aspiren a tenir els tres cinquens amb VOX (ara només els falten onze escons) i monopolitzar els quatre llocs. Ja n’hi ha prou d’anar amb el lliri a la mà.

En fi, que el problema és bàsicament espanyol... i personal de Gabriel Rufian i, en segona instància, d’ERC. Sempre he pensat que Rufian fa bé un paper, però això no vol dir que aquest sigui l’únic paper que cal fer (ni ell ni la resta) ni que tota l’acció política i comunicativa d’ERC vagi ben conjuntada; vaja, com he dit abans, que no em sobra -potser em grinyola amb les formes- el que fa ell, sinó que em manquen moltes coses per la resta (que les facin i que se sàpiguen, les dues coses). Però sempre he tingut una certa prevenció, quan sento determinats elogis, i sobretot d‘on surten. L’experiència -trist privilegi de l’edat, i el nom que donem als nostre errors, segons Oscar Wilde- m’ensenya que no és el primer cop que una representació d’ERC al Congrés de Diputats és elogiada per sectors espanyols, especialment per una determinada habilitat comunicativa, festejada per tertúlies diverses... però sense cap interès per al que són les prioritats polítiques de Catalunya que, al capdavall, són per a les quals anava a la llista d’ERC. Futura joguina trencada, carn de platós televisius de segona? Chi lo sa... no seria la primera vegada.

De manera que, ho vulgui o no, ERC  haurà d’entrar en el debat, més enllà de dir el que no farà -que també està bé- i dir què pensa fer, si el principal -de vegades únic, aquest també és el problema- actiu electoral a les eleccions espanyoles promou no se sap ben bé què per a fer no se sap què i no se sap com. Massa incògnites, per anar bé.

In memoriam, Josep Piera

 

Un mini apunt, en record de Josep Piera, que ens ha deixat el diumenge de Pasqua. Confesso que no m’era tan conegut com uns altres noms que treuen el nas per aquest blog. N’havia llegit, això sí, llibres de viatges: L’estiu grec, Un bellíssim cadàver barroc, i també els poemaris andalusís Els poemes de l’orient d’Al-Andalus, que de vegades pensava que eren seus i atribuïts a poetes inventats per ell, qui sap. De l’Estiu grec recordo les apassionades descripcions dels menjars i de les begudes, al mateix nivell que els paisatges o les obres artístiques, un senyal de vida, d’hedonisme, de regalar-se els sentits amb un pop a la brasa o una síndria fresca. També un vocabulari riquíssim, que em permetia fer aquell exercici de llegir amb el diccionari a l’abast, i descobrir tants i tants mots valencians i eixamplar l’abast del que ens agermana. Tinc pendent -com tantes altres coses!- Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March, que miraré de posar als primers llocs d’una llista que només s’allarga.

Que la terra et sigui lleu. 

Sobre les urbanitzacions amb dèficits

 

En unes setmanes hem tingut diverses novetats sobre les urbanitzacions amb dèficits. Recordem que es tracta d’aquelles urbanitzacions, majoritàriament dels setanta i principis dels vuitanta, sovint sense planejament o amb un planejament incomplet, i sense serveis o amb serveis incomplets o de mala qualitat, sense cessions, i sense haver estat cedides als ajuntaments, i en una mena de llimbs legal.

Aquest problema, que afecta centenars d’urbanitzacions, i uns quants milers de parcel·les, va ser abordat inicialment amb la llei 9/81, sobre protecció de la legalitat urbanística, que permetia una primera via de legalització d’allò que podia ser legalitzat, i també una via de tallar en sec allò que no podia ser. Dono fe que va tenir alguns bons resultats, però, és clar, feia curt.

Molt més endavant, es va promulgar la llei 3/2009, del 10 de març, de regularització i millora d'urbanitzacions amb dèficits urbanístics. Aquesta llei era més ambiciosa, i creava un fons -i tot el seu mecanisme- per ajudar a finançar la regularització, és a dir, l’establiment dels serveis necessaris per a poder ser recepcionades per part dels ajuntaments, amb mecanismes de racionalització de la mateixa urbanització i de simplificació de l’adequació urbanística. Una llei, però, que demanava molts recursos per a ser efectiva de manera general, uns recursos que no va tenir.

Ara, i aquesta és una de les novetats, per un decret-llei -cosa que em sembla sorprenent- s’ha derogat aquesta llei i s’ha substituït per un procediment encara més simplificat i, sobretot, sense el fons creat el 2009. En paral·lel -aquestes són les altres novetats- l’Institut Català de Finances ofereix una línia de crèdit -res d’ajuts a fons perdut- amb la finalitat de finançar aquestes despeses, i també un grup de vuitanta alcaldes de poblacions amb aquestes urbanitzacions ha fet un crit d’alerta i ha demanat solucions (o sigui, diners, no ens enganyem).

Vol dir, tot plegat, doncs, que alguna cosa es mou, i que potser hi haurà una nova empenta per posar una mica d’ordre, que estaria bé. Em sembla, però, que caldria matisar una mica.

En primer lloc, seria bo un major i millor coneixement de la realitat. Sé que la Cambra de parcel·listes ha fet feina, en aquest sentit, i també, al seu dia, es va fer un estudi exhaustiu a la província de Barcelona, obra de la geògrafa Montserrat Mercader, però crec que caldria anar una mica més enllà, perquè hi ha realitats molt diferents. No és el mateix una parcel·lació sense planejament on es van fer mitja dotzena de casetes, que Mas del Plata, a Cabra del Camp, amb planejament, i amb centenars de parcel·les, un bon grapat edificades, però sense haver completat els serveis, uns serveis potser inabastables -quilòmetres i quilòmetres de carrer i de clavegueres-. Conèixer bé la realitat és bàsic per a transformar-la.

Però el que em sembla més important és decidir -establir criteris, parlar-ne- si realment és possible i és útil redreçar i mantenir totes aquestes urbanitzacions. Recordem que el destí final és ser rebudes pel municipi, i ser mantingudes com una part més del poble. Realment val la pena? O estarem creant un monstre inassolible, consumidor de recursos que no es tenen?. Són viables totes les urbanitzacions? O estem condemnant els municipis afectats a carregar amb un mort? Podria ser que, en alguns casos, fos més eficient esborrar del mapa?.

Fa molts anys, tants com trenta-tres, l’aleshores alcalde de Vallirana va fer un exercici molt valuós, i que seria interessant replicar amb dades actuals, sobre els costos dels serveis obligatoris en els municipis amb diferents nuclis de població; en el seu cas, vint, dels quals un és el nucli urbà principal, un altre un genèric disseminat, un altre la zona industrial, un altre una instal·lació social  (esportiva?) anomenada Interclub, i la resta urbanitzacions. La referència: Quaderns del setmanari informatiu de la Direcció general d’administració local. Núm. 25, setembre de 1993.

En tots els casos, va quantificar els costos dels serveis de prestació obligatòria: enllumenat, manteniment, neteja viària- a partir d’indicadors com els metres lineals de carrer, i d’altres costos no urbanístics, com ara la policia local o l’administració general. No hi va comptar els serveis que tenen un finançament propi via taxa, com els residus (tot i que els costos del servei, necessaris per al càlcul de la taxa, també són més cars per la dispersió) o per preus públics. És a dir, una previsió conservadora.

A la vegada, va calcular els ingressos per cada nucli de població: IBI, IAE -aleshores general- i Impost sobre vehicles de tracció mecànica. Com que té la dada de parcel·les i edificacions, i els valors cadastrals, és pràctic i senzill, sobretot per l’IBI, que és el principal impost local.

I quin és el resultat? Doncs que, el 1993, la zona industrial de Vallirana cobria els seus costos en un 181,1%; és a dir, que feia una aportació neta. El nucli urbà de Vallirana, en un 111,9%, també aportador net. I, a partir d’aquí, les setze urbanitzacions eren deficitàries. Des de Can Rovira, que aportava un 96,2% dels seus costos, fins a Vallirana Parc, que es quedava en un 45,9%. Quatre de les setze estan per sota del 50%.

Sé que només és un cas, i que es pot afinar -per exemple, ara l’IAE no és general- i que  cal actualitzar, però crec que la tendència seria la mateixa. I aleshores em pregunto si dotar de serveis mínims -molt mínims; la llei contempla la possibilitat de pous negres!- amb costos per a l’Ajuntament, i generar un nucli de població que caldrà mantenir, i que molt em temo que de cap manera generarà prou ingressos, em pregunto, dic, si això no és un mal negoci. És com quan algú amb molt mala idea et regala un cavall, que aleshores t’encoloma el cost de mantenir-lo (estable, alimentació, veterinari...).

Per posar un exemple, a Querol hi ha unes quantes d’aquestes urbanitzacions. Per a fer-se’n una idea, el mapa del Nomenclàtor (una proposta de la Fundació del Món Rural malauradament desaprofitada):

La taca de les urbanitzacions de Bonany és enorme. Amb retallades del sòl no urbanitzat i tot seria un cost enorme de manteniment, i això sense comptar que el nivell econòmic no garanteix una bona part de cobertura dels costos d’urbanització per part dels parcel·listes ni, en cas de ser fet, del corresponent manteniment via impostos. I segur que hi ha mes casos així.

Em pregunto doncs si, en aquests casos, no valdria més la pena una estratègia d’extinció completa, a mig i llarg termini, en lloc de gastar uns diners públics per a crear un pou sense fons de més recursos públics. Ho sento molt per la gent que, al seu dia, va ser enganyada. Han “gaudit” un temps llarg -dècades- d’una parcel·la a un preu molt inferior de les que van complir. Ho perdran (sempre hi ha la possibilitat de permutes, d’agrupaments de parcel·les...) però ja està. En cas contrari, estem condemnant l’Ajuntament de Querol, i tota la seva població, a mantenir amb respiració assistida una urbanització inviable. La solució d’un “fora d’ordenació” in aeternum  no em sembla admissible, i crec que més val ser valents i admetre que no tot és salvable, no tot és viable, i que una mena d’eutanàsia urbanística -parlada, acordada en tot allò que sigui possible- és preferible.

No se m’escapa que això té costos polítics importants (un altre dia podem parlar de les candidatures municipals d’urbanitzacions; o de com algunes d’aquestes urbanitzacions s’han convertit en primeres residències... de gent fugida de la ciutat i que ara s’estan fent grans i necessiten de serveis que l’Ajuntament no els podrà donar, si no és a un cost inassolible). Què hi farem. Com deia Mendes-France, gouverner c’est choisir. 

De la burocràcia universitària

 

En diverses ocasions m’he referit a la burocràcia universitària, i com, malgrat haver treballat sempre a l’administració pública, em costava d’entendre (per exemple, AQUÍ).  Algunes coses han canviat, per sort, i ara la URV ja no em demana que justifiqui els títols que la mateixa URV m’ha atorgat, ni em demana una enèsima còpia del DNI. Però encara té la capacitat de desconcertar-me.

En el llarg i feixuc procés del doctorat, em toca fer una sèrie d’activitats en paral·lel a la tesi, activitats que he de justificar al SAD (Seguiment i avaluació del doctorat). Doncs bé, d’un parell d’activitats fetes, no en tinc el certificat corresponent, i ho vaig demanar a la tutora de la tesi (no confondre amb la direcció de la tesi, que és una altra cosa). La resposta em va deixar bocabadat. Diu:

“Hasta diciembre yo hacía los excels con la información de los certificados y Xxxxx los combinaba en el Word para generar de forma automática los certificados. Xxxxx se ha ido y la persona que le ha sustituido dice que no es función suya. He argumentado a la Escuela de Doctorado que son actividades que están en el plan de estudio y que debería de haber un soporte administrativo que hiciera esos certificados. No he tenido respuesta.

Yo, aparte de que creo que no es mi función, ahora mismo no los puedo hacer. Tengo muchas tareas pendientes y no doy abasto.

Volveré a insistir a ver si me dan una respuesta.”

Entenc que qui porta els estudis de doctorat a la FTG, en genèric, no es dediqui personalment a fer els certificats, només faltaria. Però em sembla al·lucinant que un desacord sobre les feines a fer pel personal derivi en què els estudiants no podem acreditar les activitats fetes que ens demana la mateixa universitat. I també em sembla una absoluta manca de respecte als estudiants, un respecte que, poc o molt, ens mereixem.

A veure com acaba, això. 

L'eix transversal ferroviari torna a treure el nas

 

El Govern ha decidit assumir el projecte d’eix transversal ferroviari i posar-lo al dia, amb la voluntat que el 2030 es puguin adjudicar les primeres obres. Recordem que aquest projecte va ser una iniciativa del Govern Maragall, el 2010, i que havia quedat en un calaix per part de tots els governs posteriors (per cert, avui la Vanguardia fa un apunt sobre el tema, amb el seu to perdonavides i admonitori, i lamenta que quedés en un calaix, però s’està molt de dir qui va ser que ho va deixar allí, no fos cas).

Al seu dia ja vaig ser moderadament favorable a aquest projecte. Crec que tot el que signifiqui un trencament profund de la radialitat, i una aposta per projectes a llarg termini, és saludable per al país. Perquè moderadament? Per diverses raons. D’entrada, no deixa de ser preocupant que siguin vigents plantejaments de vertebració del país -i aquest n’és un- basats en idees de fa noranta anys. El concepte “eix transversal” -que també hem vist aplicar a carretera- apareix al Pla general d’obres públiques del 1935, obra de Victoriano Muñoz (qui en vulgui saber més, el departament de Política territorial i obres públiques en va fer una magnífica edició). Clar, que noranta anys després continuïn pendents coses així, no diu gaire en favor nostre, tot i que bona part d’aquests anys no ha estat per demèrits propis.

Però el que no m’acaba de fer el pes no és que es vulgui tirar endavant això, que em sembla bé, sinó que, posats a recuperar projectes, a mi em sembla més urgent -i fins i tot més a l’abast- un altre dels que va aprovar aquell mateix Govern, també el 2010, i que és el de la línia orbital ferroviària, la proposta d’enllaçar per tren la segona corona metropolitana, passant per Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Aquest:

Crec que aquest projecte és més urgent, perquè descongestiona -a mig termini- la xarxa de rodalies de Barcelona, que bona falta fa, i perquè, per la seva naturalesa, és més susceptible de tenir efectes parcials. Això és perquè, en bona mesura, es proposa enllaçar traçats ja existents però ara desconnectats, i això pot ser fet per etapes. Poso un exemple: actualment, no és possible anar de Martorell a Terrassa en tren sense passar per Barcelona. Terrassa són 220.000 habitants, més l’entorn, i té ferrocarril Renfe i FGC. Martorell és punt de trobada de diverses línies, i lligam amb el Penedès interior, per fora de la costa. Estan separats 12 km. Fer 12 km de via (i, evidentment reordenar tot el servei) és relativament més senzill i, sobretot, més efectiu per a començar a treure pressió de la xarxa de rodalies.

I, en tot cas, per a un i altre projecte, estaria bé treballar en l’entorn, en el context. Recordo que, a la darrera -perquè n’hi va haver unes quantes- i definitiva inauguració de l’eix tranversal (l’actual C-25) vaig participar (i, de fet, organitzar) una jornada, a Santa Maria d’Oló, per a parlar-ne, amb l’amic i company Ramon Arribas. Aleshores -bé, de fet molt abans, però va ser quan ho vaig poder dir a una sèrie de gent amb comanament- vaig expressar la necessitat de preparar el territori per a les opcions que suposava l’eix. Això volia dir des d’aparcaments per a vehicles pesats, fins a sòl per activitats econòmiques, subministraments d’aigua i energia, etc. Tinc la satisfacció que l’aleshores diputat i amic Josep Huguet va recollir el repte, i junts vam preparar unes propostes de resolució al Parlament reclamant això -més argumentat i orientat, és clar-  que van ser aprovades, i un temps -no massa- després es van començar a formular sengles plans directors d’activitats econòmiques al Pla de Bages, a la Conca d’Òdena, i a la Plana de Vic. Em sembla que és el més a prop de governar que he estat en la meva vida.

Doncs, això, que molt bé, però enlloc no diu que no es puguin preparar dues coses a la vegada, i ja veurem si podem materialitzar més endavant, i també està bé no fer les coses a mitges.

La Festa de la Geografia

 

Dijous passat, el Col·legi de Geògrafs i l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (sí, dues, és llarg d’explicar però té sentit) vam celebrar la Festa de la Geografia, un sarau que serveix per reunir-nos, per dir que ens agrada molt el que fem, i que som estupendus, que també està bé. A la festa, un dels plats grossos és la concessió d’uns guardons, i enguany, el Georeconeixement ha anat al Josep Pascual, un observador meteorològic aficionat que fa més de cinquanta anys que controla la temperatura de l’aigua del mar, a l’Estartit, un personatge sensacional. Molt bé!

Però he de reconèixer que el premi que més m’agrada és el Premi Jordi Amorós, que enguany assolia la setena edició. M’agrada perquè vaig participar en la creació del premi, i perquè en Jordi Amorós era un bon amic. El premi -això també m’agrada molt- no és a trajectòries (que també està bé que es reconeguin!) sinó a treballs de fi de grau; és a dir, a gent que comença, i és un estímul als nous graduats en el camí de la recerca, de la professió, o del que vulguin dins de les possibilitats de la geografia.

Enguany, a més, n’he quedat encara més satisfet. Aquest xic que surt a la foto, a la dreta, i que està content com un pèsol per haver guanyat, és l’Oriol Boronat, que va ser alumne meu fa un parell d’anys, i un bon alumne. En fi, no puc parlar pels altres docents, però, pel que a mi respecta, és molt gratificant veure que la gent a qui has ensenyat s’obre camí, que espavilen, que exploren nous camps aplicats, i, en definitiva que progressen.

Recordo que fa molts anys vaig llegir o sentir una entrevista a un professor de gimnàstica (mireu si fa temps que era soviètic!) amb motiu d’un esportista que destacava. El periodista, amb molt poca traça, li va preguntar si no se sentia molest pel fet que un ex-alumne anés més enllà, i el professor, amb molt mes bon sentit, li va dir que al contrari, que això és el que ha de passar, i que si els alumnes no superen els mestres no hi ha progrés. La resposta -d’una lògica aclaparadora- em va impressionar molt, i la  tinc molt present.

En vint anys he tingut uns quants alumnes, de tota mena. No n’he seguit el rastre de tots, impossible, però m’arriba veure’n noms (recordo noms, de vegades circumstàncies concretes; no cares, i dijous passat ho vaig demostrar) noms d’antic alumnes que veig en l’àmbit acadèmic o professional, i que se’n surten, que aporten, de vegades que excel·leixen. Algun cop és una cara que em ve a trobar en algun congrés, o xerrada, o el que sigui, s’identifica -ja he dit que jo no- i m’explica com li va (no fa massa, un noia eixerida, que em va dir que, a més, ara s’adonava que el que li vaig ensenyar li era molt útil; no, aquell dia ja no vaig dinar). En fi, que molt i molt content per l’Oriol -que s’ho ha guanyat ell sol, això que quedi clar- i per les noves generacions de geògrafs i geògrafes, que valen molt, i que, com és la seva obligació, ens passaran per sobre i aniran molt més enllà. I, si encara hi som, n’aprendrem coses, perquè jo no penso renunciar a la possibilitat d’aprendre, i dels meus ex-alumnes, si convé.

 

Gregorio Moran, in memoriam

 

Ens ha deixat Gregorio Moran, oficialment -i realment- periodista, però també moltes coses més; una mena de cronista cultural i polític, i també una mena d’enfant terrible, que crec que el va perjudicar més que beneficiar.

Durant molt de temps, jo era un fidelíssim lector de les seves Sabatinas intempestivas, que publicava els dissabtes a la Vanguardia. Unes peces extenses, molt ben escrites -l’espanyol de Moran era magnífic, en lèxic i sintaxi, a anys llum de molts dels textos que patim ara-. Quan la Vanguardia va començar a publicar en català, jo buscava un exemplar en espanyol, per no perdre’m aquesta llengua. Em semblava que llegir-lo traduït al català no era llegir-lo.

Els seus articles, a mes explicaven, coses, del mes ampli -política internacional- al més menut -el que passava en un poblet minúscul de la Castella buidada- passant per retrats de personatges mig oblidats. Devia ser dels primer a parlar de Chaves Nogales, per exemple.

Més endavant, però, vaig deixar de llegir-lo. Em va semblar que s’havia cregut massa el personatge del qui ho sap tot, que està en el secret, i que imparteix doctrina. Va començar a fer uns articles agres, insultants, destructius, en què més que denunciar amb fets concrets, amb arguments, es dedicava a desqualificar des de les pròpies obsessions. Una mica d’això hi va haver quan el van despatxar de la Vanguardia, molt malament en les formes, i amb una curiosa interpretació per part de la premsa espanyola (en vaig parlar  AQUÍ i  m'adono que em repeteixo molt). Sé que ara escrivia en digitals d’un biaix dretà i espanyolista.

Curiosament, amb l’aniversari del 23-F i la projecció, a TVE, de la sèrie “Anatomia de un instante”, sobre el llibre de Javier Cercas, vaig repescar ahir el seu volum “Adolfo Suárez: historia de una ambición”, una biografia gens amable i, crec, molt documentada. Aquest llibre, i d’altres, són per mi el millor Gregorio Moran. Minuciós en la documentació, imaginatiu -i vull creure que encertat- en la relació de fets, les seves narracions sobre el PCE, sobre la societat basca, o sobre el món cultural durant el franquisme em semblen excepcionals i molt llegidores.

Sempre vaig pensar que era la persona idònia per a biografiar Francesc Vicens, un homenot inclassificable, que era el tercer home en la crisi del PCE/PSUC dels anys seixanta, al costat de Jorge Semprún i de Fernando Claudín. Ser català, del PSUC i no del PCE, i no haver-se reivindicat (i col·locat) com els altres el va deixar una mica a l’ombra. Segur que Moran ens hagués pogut explicar moltes coses, però ara ja no hi són ni l’un ni l’altre.

Que la terra li sigui lleu.