Banc d'Espanya, nou capítol

 

Ja ho deia, que això del Banc d’Espanya seria un culebrot. Avui, el Més Tarragona, ens explica que els informes tècnics avalen l’ús hoteler. Concretament diu:

“Els informes municipals avalen la compatibilitat urbanística d’aquest nou ús i consideren que el futur Parador no s’ha d’entendre com un hotel privat, sinó com una instal·lació d’interès públic i social.

Aquesta és la interpretació que recull l’informe de la cap de serveis de coordinació d’Urbanisme de l’Ajuntament de Tarragona incorporat a l’expedient, al qual ha tingut accés Diari Més. El document remarca que «aquesta activitat no es planteja com una iniciativa hotelera privada ordinària», sinó com «la destinació d’un bé de domini públic a un establiment de titularitat pública promogut per una altra administració», vinculada a «la rehabilitació, conservació i posada en valor d’un edifici catalogat».

L’argumentació es fonamenta en les Normes de Planejament Urbanístic i en la qualificació actual de la finca del Banc d’Espanya com a sistema d’equipaments comunitaris. En concret, apunta que l’article 147 «reconeix expressament la possibilitat que determinats equipaments públics es destinin a ús hoteler i de restauració quan la seva implantació respongui a raons d’interès públic o social». Per això, conclou que la nova activitat pot ser compatible amb la qualificació actual de la finca sense que això impliqui, en si mateix, «transformar el sòl en una zona d’ús terciari».”

Sobre això, alguns comentaris.

Pel que sembla, la mutació demanial és la fórmula que ho arregla tot. Però la mutació demanial és una forma de canvi d'afectació d'un bé de domini públic a un destí, servei o titular diferent, de manera que el bé no perd la seva condició pública. Continua essent públic -en aquest cas d’una altra administració- i continua essent de domini públic (és a dir, inalienable, inembargable i imprescriptible). Ara bé, això no afecta la regulació de l’ús, que continua subjecta al que digui el planejament urbanístic.

És cert que l’ús concret d’equipament -és a dir, a quin, d’entre els possibles com a equipament, es destina una finca en concret- es pot modificar per acord de ple, en això no hi ha discussió. Però sempre d’entre els possibles admesos pel planejament.

Ara mateix, l’article 148 de la normativa de les Normes de planejament, diu:

“Article 148.- Definició i usos d’equipaments classificació

1. El sistema d’equipaments comunitaris compren els sòls que es destinen a usos públics col·lectius i que siguin d’interès públic o social.

2. El sistema d’equipaments comunitaris compren els usos següents amb les següents claus: 

a) Administratiu (T)

b) Educatiu (E)

c) Universitari (U)

d) Parc tecnològic i de recerca (PT)

e) Esportiu (D)

f) Residència col·lectiva (RC)

g) Cultural (M)

h) Lleure (O)

i) Sanitari-assistencial (S)

j) Religiós (R)

k) Abastament, sempre que mantinguin la titularitat pública (A)

l) Deixalleria (X)

m) Aparcaments, sempre que mantinguin la titularitat pública (P)

n) Serveis funeraris: cementiri i/o tanatori (SF) 

o) Equipaments històrics artístic (MHA)

p) Allotjament dotacional (AD)”

 

Aquí ja veiem usos amb caràcter públic, però que poden ser de titularitat privada; per exemple els sanitaris assistencials, els educatius, o els de residència col·lectiva. A més, en alguns casos especifica que s’hi mantingui la titularitat privada, cosa que indica clarament que una cosa és l’ús i una altra la titularitat.

Per acord de ple, sense modificació del planejament general, l’ús actual (T, administratiu) podria passar a qualsevol dels altres, sempre que per altres normatives fos possible (deixalleria segurament no). Però també sempre mantenint la qualificació d’equipament.

I, entre tots aquests, no hi ha l’hoteler. Perquè un parador és un hotel. De titularitat pública, però hotel. I això queda clar quan l’article 92.2 de la Normativa diu:

“2. Ús Hoteler. Edifici destinat a allotjament temporal, de curta durada, de transeünts, regentat per un titular diferent del conjunt dels ocupants i que poden disposar de serveis comuns, com a neteja, menjador, bugaderia, locals per a reunions i espectacles, esports, etc., com poden ser els hotels, aparthotels i, en general, els del ram de l’hostaleria.”

Si un parador no fa això, ja m’explicaran què fa.

L’informe addueix l’excepció regulada a l’article 147, però aquest article -i aquesta excepció- s’han de llegir complets. Diu l’article, sobre això:

“Les NPU grafien als plànols d’ordenació els equipaments públics destinats a l’ús hoteler i de restauració en aquells casos on la seva implantació es considera d’interès públic o social pel servei o suport que exerceix respecte dels espais lliures on es situen, que normalment corresponen a parcs de grans dimensions o localitzacions perifèriques on són necessàries funcions d’atracció i dinamització que contribueixin a fomentar l’ús públic i la seva conservació.”

Això vol dir:

-        Que l’ús hoteler no és discrecional, sinó taxat als casos en què els plànols d’ordenació així ho especifiquen. Si als actuals no hi és, caldria una modificació del planejament per a incloure’l.

-        Que aquesta excepció es justifica per la necessitat de dinamitzar zones concretes, ja siguin parcs de grans dimensions o localitzacions perifèriques.

Jo he consultat els plànols d’ordenació i, al Banc d’Espanya hi figura la clau 7aM/T, que vol dir equipament (7) públic (a) municipal (M) i administratiu (T), i no hi diu res més. De fet, he buscat qui podia tenir aquesta excepció de l’article 147 i no he trobat res. Jo em pensava que devia ser Mas Rosselló, que és equipament i hi havia (no sé si encara hi és) un restaurant, però no ho he sabut veure. Agrairé informacions, si algú les té.

En tot cas, em costaria molt de creure que aquell tram de la Rambla Nova sigui una de les “localitzacions perifèriques on són necessàries funcions d’atracció i dinamització que contribueixin a fomentar l’ús públic i la seva conservació”. Puc acceptar pop com animal de companyia, però això ja no.

De manera que no, que no m’ho crec. Per ara, no he llegit ni sentit cap argument que em convenci que un parador -és a dir, un hotel- és possible a l’edifici del Banc d’Espanya sense modificar el planejament general. i això només pel que fa als usos, sense entrar en consideracions sobre volum, alçades, i altres. I tampoc sense entrar en la conveniència o l’interès públic de l’operació.

Continuarà em sembla,

Gràcies per tot, Jordi

 

Ara fa una mica més de deu anys vaig escriure un post sobre la tasca que ja havia fet, en pocs mesos de ser-hi, en Jordi Salvador com a diputat al Congrés espanyol ( AQUÍ). Hi destacava la quantitat, si més no comparada amb la d’algun altre diputat anterior de la mateixa circumscripció (però d’un altre color, molt diferent) però també la varietat, tip de sentir cretins que deien “només sabeu parlar d’independència” (també tip de cretins que diuen que “només heu de parlar d’independència”, que consti).

Ara, octubre de 2026, després d’unes quantes eleccions, de moltes hores en ple i comissions, de milers de km amb l’AVE amunt i avall, de matinades fredes a l’andana de l’estació de la Secuita, de cremar uns quants telèfons amb missatges, converses, difusió en xarxes i més, després d’anar a dotzenes de llocs per explicar-se, per escoltar, per solidaritzar-se amb moltes causes, ara, en Jordi deixa l’escó.

L’escó, no la política com ha titulat un mitjà digital. Perquè conec en Jordi, he tingut el privilegi de treballar amb ell sempre que he pogut, i sé molt bé que no deixarà la política; si de cas, la política institucional, la de “càrrec” (que sovint és una càrrega, però això hi ha molta gent que no ho sap). No deixarà la política perquè som -els homes i dones- zoon politikon, que deia Aristòtil, i perquè la política per a una mena de gent -la mena d’en Jordi, per entendre’ns-  és compromís i lluita contra tota mena d’injustícies i de desigualtats. De vegades amb més encert o menys, que no hi ha ningú perfecte, però sempre amb el mateix esperit de no conformar-se, de no ajupir el cap. Deia Stéphane Hessel, un diplomàtic, resistent, i pensador francès, allò de “Indigneu-vos!” un eslògan i un llibre que van fer fortuna en allò efímer i apassionant que va ser el moviment dels indignats. Potser li hauríem d’haver fet cas al llibre següent, que es titulava “Comprometeu-vos!”. Perquè la indignació pot ser la guspira que encén, però si no hi ha el compromís, acaba essent -i ja s’ha vist- foc d’encenalls.

En Jordi es devia indignar de molt jovenet, em penso, però també es va comprometre, i continua, indignat i compromès, en moltes coses. Per això sé que no deixarà la política, una política que no es feta de càrrecs -però sense cap por a assumir-los si cal- sinó de propostes i d’accions, petites o grans, amb un objectiu fonamental de llibertat, amb tots els afegits que li vulgueu posar, perquè la llibertat no s’acaba mai, ni la tenim mai completa, i sempre hi hem de treballar per obtenir-la, conservar-la, augmentar-la i compartir-la. I amb una llibertat amb continguts, perquè ser nominament lliure, però no tenir casa, escola, salut o ajuda en les maltenpsades, no és ser lliure. 

Ha estat un plaer i un honor tenir-te de diputat. Continuarà essent un plaer i un honor tenir-te de company de lluites, fins i tot quan discrepem -perquè això vol dir que tos dos pensem pel nostre compte, ens parlem i ens escoltem-. Ha estat un plaer i un honor haver-te donat un cop de mà sempre que ha estat possible, i ho continuarà essent, perquè, n’estic absolutament convençut, ens continuarem trobant al costat bo de la barricada.

Gràcies per tot, Jordi.

Un apunt urgentíssim sobre els decrets-llei d'habitatge

 

Avui es publica un dels decrets-llei sobre habitatge anunciats a corre-cuita a partir d’un desnonament -un de tants- que ha esdevingut emblemàtic. Demà, sembla, el segon, i divendres un ple extraordinari del Congrés per a convalidar-los. O no, perquè no se sap què passarà.

No he tingut l’humor de llegir-me el decret-llei. Qui cregui que això m’inhabilita per a opinar, tindria raó si ho fes sobre el contingut concret, però no és d’això que vull parlar. Són 96 pàgines, gairebé una tercera part d’exposició de motius. Desconfio de les normes que s’han de justificar tant, i encara més quan es tracta de decrets-llei, que haurien de excepcionals i només per rigorosa i urgent necessitat.

Que el problema de l’habitatge és urgent i una necessitat no cal ni dir-ho, i ho és arreu d’Europa. Raó de més per pensar que en dos decrets-llei (i que siguin dos ja és senyal que alguna cosa no va bé) preparats en vuit dies no se solucionarà res. Pedaços, i poca cosa més.

Una altra cosa és si aquests pedaços són útils. Jo tendeixo a creure que no, que la legislació en calent no es bona, i menys la que vol resoldre situacions concretes. És com allò d’abaixar la febre sense tractar la infecció que la provoca.

Per qualitat democràtica, doncs, crec que necessitem alguna cosa més de fons, més estructural, més pensada i pactada, amb més mirada llarga, per a poder capgirar la situació de manera significativa. Desconfio de les solucions fàcils o esquemàtiques que ho fien tot a un pretès lliure mercat -que no ho és, el sòl és un recurs escàs- que, amb moltes dècades, ha demostrat que no funciona però que es veu amb cor de retreure, a mesures que el limiten una mica, que han fracassat... en un any o dos. I també desconfio del cop calent i del discurs contra un “rics” complotistes i sàdics. En general, desconfio de les solucions simples.

M’irrita la sobreactuació amb el desnonament d’aquella senyora -a qui no desitjo cap mal- quan fa un parell de dies es desnonava una família, a Mataró, sense pena ni glòria. Per més sarcasme, si el decret hagués estat vigent, i el segon -el detall del qual encara no coneixem, però pel que s’anuncia- també, el desnonament de la Mari Carmen també hagués estat possible.

Desconfio també del discurs prohibicionista. La meva simpatia pels fons voltors i similars és com u partit per infinit, que tendeix a zero. Però no crec que prohibint desnonaments a seques arreglem res, per molt que es vulgui adduir l’oferta d’alternativa. Estic fermament convençut que cal actuar socialment -és a dir, com a col·lectivitat- per assegurar el dret a l’habitatge, però no veig tan clar que això hagi d’anar a esquenes de l’arrendador, per molt malament que em caigui. El que s’aconseguirà així és impossibilitar el lloguer a persones presumiblement vulnerables en un futur (per edat, per un familiar discapacitat, etc) perquè els arrendadors no voldran arriscar-se.

Em molesta també la barroeria del govern, que instrumentalitza un problema real greu per a fer campanya electoral. Amb els decrets llei, passa per voler solucionar coses, amb propostes demagògiques, i quan les dretes, fins i tot amb una part de raó (però sobretot per politiqueria curt-terminista i perquè defensen uns altres interessos) s’hi oposin, els haurà fet retratar i, amb una mica de sort, mobilitzarà l’electorat d’esquerres (excepte el progre exquisit que, si no es fa exactament el que vol, es queda a casa, que és la millor manera que guanyin les dretes, però això és una altra història).

També em molesta que, com qui no fa la cosa, continuen envaint competències de la Generalitat, i com que el tema és candent, si algú es queixa serà vist com un egoista tiquismiquis que vol obstaculitzar un tema de justícia, o un aliat de la burgesia catalana (que, per cert, és l’única burgesia amb denominació d’origen, a l’estat espanyol). Em molesta molt, a més, perquè a Catalunya hi ha una majoria social i política molt més favorable a polítiques públiques d’habitatge, una majoria que s’ha demostrat i posat en pràctica fa temps, amb mesures que després han estat imitades a Espanya... però fent-se-les pròpies i impedint que, des d’aquí, les modifiquem, aprofundim o treballem. Tot en honor i glòria del gobierno progressista.

En fi, que les coses no es fan d’aquesta manera.

 

 

Pressing Banc d'Espanya

 

Abans ho hagués dit. Ahir, a l’apunt sobre el tema aquest, escrivia:

“Si fos conspiranoic, que no en soc (i no en vull ser) pensaria que s’està fent una operació electoralista, sabent que no és viable, per a excitar les il·lusions d’una part de la població, favorable a la idea de tenir un parador (un altre dia podem parlar de si aquesta és l’estratègia turística que hem de tenir com a ciutat -que potser sí- o de si no cal fer mes coses) des de la idea de “si altres capitals de província la tenen, jo també” molt pròpia dels qui tenen com a màxima aspiració ser capital de província espanyola. També presentar-se com els qui han estat capaços de fer alguna cosa amb aquest edifici i que, si no pot ser, és perquè l’oposició és molt dolenta i posa pals a les rodes, i els han de castigar a les eleccions.”

Doncs ja ha començat el pressing. El Diari de Tarragona feia un editorial clamant pel parador i demanant que la gent no posi pals a les rodes, amb la peregrina explicació que “s’hi oposen perquè ho diuen els altres”.

Doncs no, no és per això, almenys per part meva, i em sembla que està clar. Jo he adduït raons objectives, en funció de l’ordenació urbanística, en funció de la l’adequació de l’ús al lloc, i sobre el procés seguit. Això és tan discutible com és vulgui (jo crec que algunes coses no, que són molt objectives, però no ens barallarem per això). Se me’n refot qui ho proposa, i crec que, en aquest blog, he donat repetides mostres d’opinar al marge de qui proposa què.

És més, crec que ningú -o gairebé ningú- discuteix si a Tarragona li aniria bé tenir un parador, com a model singular de turisme. Crec -ara parlo per mi- que a Tarragona hi ha una oferta hotelera més aviat justeta, i augmentar-la per la banda alta de la qualitat no li faria cap mal.

Dit això, una altra qüestió és a on i com. Voler un parador és legítim, i no voler-lo al Banc d’Espanya també és legítim, i no és contradictori. No voler-lo perquè no hi cap -és el que té la física- és també molt legítim, i el que hem anat coneixent fins ara suposa una desnaturalització absoluta de l’edifici, ja sigui per incorporar-hi un volum molt més gran, de manera forçada, que es menjaria el que ara tenim, o envaint -i segurament també amb un excés de volum- uns jardinets que estaria bé no perdre en una ciutat mancada d’espais així.

Això no és estar en contra “perquè ho diuen els altres” ni és “posar pals a les rodes”. És tenir un altre criteri sobre com s’han de fer les coses a la ciutat, i tenir unes altres prioritats. Qui vulgui fer discursos de “tarragoní bo o tarragoní dolent”  ja se’ls pot estalviar. I qui vulgui aprofitar per fer campanya i desprestigiar l’adversari penjant-li la llufa d’anar en contra dels interessos de la ciutat només perquè té unes altres preferències, i perquè creu que les coses s’estan fent malament, també s’ho hauria de pensar molt. A casa meva, d’això en diem demagògia i jugar brut, i no és el que la qualitat democràtica de la ciutat necessita, ni des dels partits polítics, ni des de mitjans de comunicació que creuen que han de decidir què és bo per a la ciutat i què no.

Aguantaré aquest pressing, que ja no ve d’aquí.

 

Encara més sobre el Banc d'Espanya ( i el que durarà, em temo)

 

Això del Banc d’Espanya, si no s’atura aviat, té pinta de ser un bon culebrot. Ara hem sabut diverses coses més sobre el presumpte projecte. Ara en parlarem, però abans assenyalar que el ple ha aprovat una moció que insta un altre ús -un centre cultural i cívic- per a l’edifici. Vaig tenir una mica de notícia sobre aquesta proposta, i qui me’n va parlar va fer referència a l’Alhondiga de Bilbao. Sí però... l’Alhondiga té 43.000 m2, i el Banc d’Espanya de Tarragona uns modestos  2.770 m2. Clar que es poden fer coses a escala, però és com si diguéssim que, a la Sala del Magatzem, hi volem fer un Liceu. A escala. Per molt bona voluntat, no pot ser. Però això no vol dir que un ús de centre cívic no sigui possible. És igual.

Anem per feina. S’han anat produint algunes declaracions, per part del govern municipal, insistint en el fet que no cal modificació del POUM, que amb la mutació demanial n’hi ha prou, i sempre parlant de “l’equipament que suposa el parador”. I fins i tot, al diari Més Tarragona, surt un plànol (aquí baix) que corregeix el que va publicar fa una setmana el Diari de Tarragona, i ara el nou edifici no envaeix els números 50 i 52 del carrer August, sinó que se situa sobre la mitgera del 52 i ocupant una part dels jardinets.

Com que hi ha moltes coses a dir, anem per parts.

1. Sobre l’ús d’hotel allí. Ja vaig dir que no el veig clar, entre d’altres coses, per motius d’accessibilitat. La Rambla Nova i el carrer Pau Casals són d’intensa circulació, i August és estret. Un representant del sector turístic va demanar que s’assegurés un bon aparcament, que la clientela d’un hotel de luxe -que això es pretén- no vol anar pel carrer arrossegant maletes. I m’ho crec; jo no he estat mai -no ha passat, no és cap prejudici- en un parador, però entenc el que vol dir: accés rodat a la porta, i aparcament al mateix hotel. I això no ho tindríem. És clar, també podem dir que no cal que sigui de luxe, però aleshores es desmunta tot el discurs sobre el parador.

2. Sobre ús hoteler. Ho he escric i m’hi refermo: no és un equipament. Per  molt que ho vulguin dir, com allò de pop com animal de companyia. No és un equipament. Per demostrar-ho, podem anar al mateix POUM (bé, a les Normes). A l’hora de regular els usos, el primer que fan és definir-los, que quedi ben clar què vol dir el POUM quan diu ús sanitari, o ús residencial, o el que sigui.

Doncs bé, l’article 92.2 de la Normativa, que defineix l’ús hoteler, diu:

“2. Ús Hoteler. Edifici destinat a allotjament temporal, de curta durada, de transeünts, regentat per un titular diferent del conjunt dels ocupants i que poden disposar de serveis comuns, com a neteja, menjador, bugaderia, locals per a reunions i espectacles, esports, etc., com poden ser els hotels, aparthotels i, en general, els del ram de l’hostaleria.”

Jo crec que això s’assembla molt -del tot- al que fan als paradors, la veritat. Però per comparar, vegem què diu sobre els equipaments. L’article 92.8 diu:

“8. Ús Dotacional i/o equipaments comunitaris. És el que serveix per proveir als ciutadans de l’equipament que fa possible la seva educació, enriquiment cultural, servei sanitari etc. i, per tant, tenen un caràcter comunitari.”

Vaja, això no em recorda per res un parador.

I com que el POUM -les Normes- diu que és un equipament, s’ha de destinar al que diu l’article 92.8. I si no es vol que sigui això, aleshores sí que cal modificar el POUM. No caldria per a destinar-lo a un ús diferent però que també fos equipament. De fet, ara és equipament administratiu perquè això era quan es va fer el POUM, i les Normes ho han respectat, però això no és cap problema.

I això no és un tema menor. Recordeu -ja ho vaig escriure- que el culebrot del Fortí de la Reina venia d’una cosa similar, aleshores amb l’ús d’una zona verda. Volem repetir?.

3. Sobre la mutació demanial. Això sembla ser la pedra de toc que fa bona l’operació. A veure, la mutació passa la propietat d’un bé de domini públic a una altra administració. Sembla, ara, que al Ministeri d’indústria i turisme. Però, és clar, els paradors els administra l’empresa Paradores de España, que és sector públic -és una empresa estatal- però no és administració pública, que és molt diferent (qualsevol estudiant de dret públic els ho pot explicar). Es fa una mutació demanial amb el Ministeri perquè aquest, al seu torn, ho cedeixi -no sabem amb quin títol jurídic- a una empresa? No m’acaba de quadrar.

4. Sobre el projecte. O sobre el que surt a la premsa, que ja hem vist dos projectes diferents. Suposem que és cert que els edificis del carrer August no es toquen (i deu ser així, perquè això sí que és modificació del POUM molt clara).

Com que sempre ens han parlat d’un parador de 7.000 m2, i que 3.000 (que són 2.700, però no ens barallarem per això) són de l’actual edifici, i 4.000 més en un nou edifici, fem números. El dibuix que publica avui el Diari Més són uns 400 m2 de planta. Per a tenir 4.000 m2 de sostre, això voldria dir fer un edifici de deu plantes. Algú s’imagina això sobre l’edifici del Banc d’Espanya? Jo no, francament. Però, o és això, o fer més planta. I si no es vol passar de quatre plantes d'alçada, aleshores haurà de tenir una planta de 1.000 m2... que és una mica més del que fan els jardinets. Volem un bloc que ocupi el cent per cent dels jardinets, fins al límit de la tanca amb Pau Casals?. Jo no, la veritat. I, per cert, el que està protegit no és només l’edifici, és tot el conjunt, jardins i tanca inclosos. I a la imatge del diari Més, part del nou edifici se situa sobre l'existent, suposo que volat. Volem això, tambe, desvirtuar l'edifici actual amb un pegat?

 

Tot plegat em sembla un despropòsit, molt preocupant. Perquè crec que una administració pública -i això val per a l’Ajuntament però també per al Ministeri- hauria de ser rigorosa. El Ministeri sap que això és un equipament i que no hi pot anar un hotel? Sap que la superfície del jardinet és la que és? M’agradaria pensar que, en una operació d’aquest tipus, es fa una tasca de documentació exhaustiva -per exemple, consultar el POUM- per estar-ne segur. Clar que també pot ser que diguin que es refien del que els diu l’Ajuntament de Tarragona, que seria raonable -confiança entre les administracions- però aleshores em preocupa més, perquè estic segur que a l’Ajuntament hi ha bons professionals capaços de veure això, i no entenc que no ho diguin. O que no els facin cas. 

Si fos conspiranoic, que no en soc (i no en vull ser) pensaria que s’està fent una operació electoralista, sabent que no és viable, per a excitar les il·lusions d’una part de la població, favorable a la idea de tenir un parador (un altre dia podem parlar de si aquesta és l’estratègia turística que hem de tenir com a ciutat -que potser sí- o de si no cal fer mes coses) des de la idea de “si altres capitals de província la tenen, jo també” molt pròpia dels qui tenen com a màxima aspiració ser capital de província espanyola. També presentar-se com els qui han estat capaços de fer alguna cosa amb aquest edifici i que, si no pot ser, és perquè l’oposició és molt dolenta i posa pals a les rodes, i els han de castigar a les eleccions. Però tranquils, que com que no soc conspiranoic, no creuré que això passi. Sí que creuré -i ho lamento- que es fan les coses amb molta, massa, frivolitat, i que a Tarragona ens mereixem fer les coses amb més serietat.

No crec que s’acabi aquí, això. Continuarà.

L'alcalde de Tarragona contra el català

 

He anat, com gairebé cada any, a l’acte en record de Salvador Allende, al Camp de Mart de Tarragona. Enguany, crec que per primer cop (llevat d’absències forçades) no m’he ni acostat a l’acte institucional de l’11 de Setembre al Passeig Rafel Casanova, cansat com estic d’un acte adotzenat, carrincló, desganat, rutinari, i avorrit. M’he perdut, però, el canvi que ha suposat que s’hagi disposat un espai amb cadires, reservat per autoritats. No sé si és aquest el canvi que cal, em sembla que no, i em sembla classista i segregador.

L’acte d’Allende (per simplificar) ha tingut, com gairebé cada any, algun toc diferent, que et pot agradar més o menys però que suposa una voluntat de canvi que és d’agrair. Enguany, una cueca amb lletra adaptada a l’acte, i l’acompanyament amb violí dels himnes xilè i català. L’acte hauria de millorar en la conducció, que té molt bona voluntat però agrairia una mica més de preparació.

El que no ha canviat, malauradament (i lamentablement era d’esperar) és el capteniment lingüístic de l’alcalde de Tarragona. Dues paraules en català (“Moltíssimes gràcies”) i tota la resta en espanyol.

(deixo de banda el contingut del discurs, una col·lecció tronada dels tòpics mes cutres de l’esquerra; jo ho he vist així, però respecto que hi hagi altres opinions, començant per la de qui fa el discurs)

L’alcalde de Tarragona, un cop més, considera que el català no és apte o apropiat per aquest acte. Li és igual que l’organització -com també fa cada any- hagi alternat l’ús del català i l’espanyol. Li és igual que els seus antecessors -d’opcions polítiques diferents, una de les quals la que és la seva, diu- fessin les seves intervencions majoritàriament o totalment en català. Per a Ruben Viñuales, el català només serveix per saludar, o per actes  com la Diada, que és una mena de reserva índia. El català, ja se sap, no és apte per a tot. I menys en un acte on hi ha, segurament, públic de procedència hispana, sovint sud-americana, perquè, ja se sap, el català només és per a catalans, i els nouvinguts són d’una altra espècie, impermeable al català (no fos cas) i que s’ha de mantenir a banda.

Viñuales demostra no tenir cap mena de respecte per a Tarragona i la seva llengua, ni per a Catalunya. Fa unes setmanes, va fer la gracieta de dir que "Arale y Son Goku hicieron más por el catalán que cualquier política". Ara hi pot afegir: “I jo faig -o continuo fent- el menys que puc”.

La manera de dir, a tota la gent nouvinguda a Tarragona, que són part d’aquesta ciutat, que no distingim per orígens, és tractant-los com a catalans, que és el que volem que siguin. Que el català, la llengua pròpia de Catalunya i de Tarragona, també és per a ells i elles, que és llengua que volem compartir i no guardar en secret, que volem que siguin de casa com tothom. Però Viñuales deu pensar que no, que és una mena de caprici o de nosa històrica que cal enterrar. O que els nouvinguts no es mereixen el català, o no són capaços d’entendre’l i d’aprendre’l.

En el fons, Viñuales no enganya ningú. Es va presentar pel PSC però continua essent de Ciudadanos, d’aquell partit polític intrínsecament anticatalà, tòxic, divisiu, oportunista. Hauria de ser un problema per al PSC, però el drama és que, a més, el patim els tarragonins i tarragonines. 

(la foto és de l'acte de l'any passat, en què em queixava exactament del mateix)

I encara més sobre el Banc d'Espanya

 

Això del Banc d’Espanya a Tarragona és un caixa de sorpreses. Si diumenge sabíem com és el projecte, ahir el Diari de Tarragona ens informava de com s’hi volia arribar. Bàsicament, que no cal esperar a cap modificació del POUM (o al nou POUM) i que pensen fer una mutació demanial amb l’administració de l’Estat, i per això no caldria cap concurs ni, se sobreentén (o almenys jo ho sobreentenc; si no és així agrairé les correccions) tampoc no hi hauria cap cànon a percebre per l’Ajuntament.

Sobre això, alguns comentaris.

Cal distingir entre la qualificació urbanística, i el que és la cessió de l’ús. Un bé municipal, com és l’edifici del Banc d’Espanya, el pot usar l’Ajuntament de manera directa o ho pot fer algú altre, sigui una administració, sigui un privat. Exemples del primer, qualsevol equipament municipal, com ara els centres cívics. Del segon, el Palau d’Esports, en què el sòl era de titularitat municipal, el Palau és de la Generalitat, i en fa ús l’Ajuntament. Del tercer, i un cas una mica peculiar, el restaurant Mas Rosselló, quan funcionava, que era en un sòl municipal amb un contracte de cessió.

En tots els casos, però, l’ús admès segons la qualificació urbanística és el d’equipament. Fins i tot en el cas de Mas Rosselló, amb una qualificació específica del POUM, l’article 147 de les Normes, que diu:

“Les NPU grafien als plànols d’ordenació els equipaments públics destinats a l’ús hoteler i de restauració en aquells casos on la seva implantació es considera d’interès públic o social pel servei o suport que exerceix respecte dels espais lliures on es situen, que normalment corresponen a parcs de grans dimensions o localitzacions perifèriques on són necessàries funcions d’atracció i dinamització que contribueixin a fomentar l’ús públic i la seva conservació.”

Aquest no és el cas del Banc d’Espanya, que és un 7aT, que vol dir equipament (7) de titularitat municipal (a) i d’ús administratiu (T). Això darrer es pot canviar sense modificar el planejament general. Però el que no canvia és que és un equipament. I, per cert, si les Normes especifiquen que hi ha alguns casos en què l’ús hoteler és compatible amb l’equipament, deu ser perquè de forma general no ho és, oi?

Pel que sembla que diu el secretari de l’Ajuntament  «Como que no estamos asignando usos, sino mutando el tipo de equipamiento, solo deberá haber la autorización del pleno» s’entén que es considera que un parador és un equipament? En tinc molts dubtes; tants que no m’ho crec. Per molt que en diguin parador, que sona més maco, és un hotel. I Paradores Nacionales, que es qui els explota, és una societat mercantil. Se’m fa molt difícil.

Per cert, que la noticia parla de Turespaña, que és una empresa que es dedica a la promoció turística d’Espanya, diferent de Paradores, que és una empresa mercantil.

De fet, la mutació demanial és, segons el diccionari de dret administratiu del Termcat:

“Acte en virtut del qual s'efectua la desafectació d'un bé o un dret del patrimoni públic i, simultàniament, l'afectació a un altre ús general, finalitat o servei públic de l'Administració pública o dels organismes que hi estan vinculats o que en depenen.”

Ja sé que és un diccionari i no un tractat, però crec que si no fos important la condició d’afectació a l’ús general, finalitat o servei públic, no ho dirien. De manera que la clau de volta està en la consideració o no del parador com a equipament. Bé diuen que “la vía escogida será la misma que se impulsa en la Tabacalera para la biblioteca”. Sí, però amb la diferència que la biblioteca sí és un equipament.

Això és significatiu, a Tarragona. Molts recordem el cas del Fortí de la Reina, una zona verda segons el Pla general, on es va donar una llicència de restaurant que no hi podia anar de cap manera. En aquell cas, algú -un algú que va rebre pressions i persecucions de tota mena- es va entestar a portar-ho als tribunals, que, com no podia ser altrament, li van donar la raó. En aquell cas, però, tothom, a l’Ajuntament, va fer l’orni. Què passaria si això del parador tira endavant, algú ho recorre, i, amb el parador fet i en marxa, es diu que ni parlar-ne?.

Ara bé, tot això en el cas de l’actual edifici. Si a més es vol ampliar per la banda de darrera, com deia la notícia de diumenge, aleshores cal modificar el planejament general per força, perquè, a no ser que les comprin, cal expropiar les finques dels números 50 i 52 (diumenge vaig dir 48 i 50; avui ho he anat a mirar i són aquests números, mea culpa) del carrer August, i justificar l’expropiació per interès general. Això -l’expropiació- podria ser si és qualifiquessin d’equipament... que no admet l’ús hoteler. Vaja, un veritable embolic.