dimarts, 12 d’octubre de 2021

El PDU passa al Camp de Tarragona (That's all folks!!!)

 

La setmana passada vaig assistir a una de les fases del procés participatiu del futur Pla director urbanístic de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona. En aquesta fase, es van organitzar nou tallers o meses o el que sigui, amb participació de representants dels ajuntaments, de la universitat, de col·legis professionals (jo, per part dels Geògrafs) i d’altres elements de la societat civil, i cada mesa tractava de tres eixos o temes. En el meu cas, els assentaments, els espais agrícoles, i l’àmbit metropolità (aquest darrer era comú a totes les meses).

Abans d’entrar en matèria sobre la meva experiència, vull deixar clar que sóc un decidit partidari de la participació, específicament en el camp de l’urbanisme. Crec que decisions que ens afecten tan col·lectivament han de ser preses també col·lectivament, en la mesura que sigui possible. Que les coses, totes les coses, es poden explicar, parlar, i escoltar. Ho diu molt bé en José Fariña, catedràtic d’urbanisme a la UPM, al seu blog (que és com voldria que fos el meu, si no fos que no li arribo, a Fariña, ni a la sola de les sabates). Per a mostra, sobre el que estem parlant: AQUÍ.

De fet, aquest cap de setmana en vaig parlar amb un bon amic, arquitecte, que ha estat involucrat en processos de participació en remodelació d’espais urbans, i m’explicava -i no calia que me’n convencés, que jo ja n’estava!- la utilitat de demanar a la gent coses com per on circulava, en aquell carrer, per quin motiu, cap a on, què és el que li molestava, què li agradava... i com de les respostes es podia afinar molt millor una proposta urbana,

Però, és clar, la participació, en què cal d’adaptar llenguatge per a no fer-la només accessible a especialistes o a iniciats, també demana un cert esforç i, evidentment, una bona informació prèvia i plantejaments adequats. Recordo que, quan cursava una assignatura sobre participació, en Juanjo Pujades ens va dir que, «a participar, se n’ha d’aprendre» i això em va quedar. Participar, perquè tingui sentit, s’ha de fer a partir d’una mínima informació -que ha de ser comprensible- i demana implicació per part de qui participa.

Hi ha hagut tot això, ara?. Molt em temo que no. He tingut la sensació de figurar en una activitat de la classe dels dofins de P3. Amb formes més pròpies d’un joc d’escola progre que cap altra cosa. S’ha confós un llenguatge desenfadat i assequible amb una infantilització impresentable de conceptes complexos, i les premisses sobre les quals opinar, les preguntes podríem dir, en banalitats equiparables a si t’estimes més el papa o la mama. Que qüestions com el tipus de ciutats que tenim al Camp de Tarragona s’hagin de resoldre amb una frase que, si és positiva, s’ha d’escriure en un post-it verd, i si és negativa, en un de rosa, ja no és banalització, és com aquell acudit d’un film de Woody Allen:

- He fet un curs de lectura ràpida, i he llegit Guerra i pau en dues hores!

- Ah sí? I què tal és?

- Bé, passa a Rússia

Doncs això, que el PDU passa al Camp de Tarragona.

Però la cirereta del pastís ve al final. A l’hora de parlar de l’àmbit de l’Àrea metropolitana (una qüestió, per cert, que no pot resoldre un PDU, que és urbanístic, però això és un altre tema) ens posen al davant un mapa del Camp de Tarragona i ens demanen que enganxem un gomet vermell als pobles que creguem que s’hi han d’incloure.

Naturalment, m’hi vaig negar, per respecte a mi mateix i per vergonya aliena. He fet un treball de fi de màster sobre aquest tema, he presentat diverses comunicacions en congressos de geografia, n’he escrit articles. Sé de què parlo. Banalitzar aquests processos, fer-ho sense cap mena d’informació prèvia sobre què és i per a què una àrea metropolitana, em sembla una frivolitat i una manca de respecte.

Això sí, sempre es podrà argüir que el PDU que resulti -si en resulta cap, que ja veurem- és «fruit de la participació de la societat civil» (com si tinguéssim societat civil digna d’aquest nom!) i això servirà per espolsar-se responsabilitats. També servirà, em temo, per a desacreditar la participació i, de retop, el mateix urbanisme.


(imatge extreta de https://participa.gencat.cat/processes/futurcamptarragona i espero que no s’enfadin)


dijous, 7 d’octubre de 2021

Les amistats perilloses (i va de política, no de llibres)

 

En el darrer -per ara- episodi del joc del gat i la rata entre la justícia (sic) espanyola i el president Puigdemont que ha tingut lloc a Sardenya, hi ha un element, que no és nou, i que em sembla preocupant. I no vull parlar de l’episodi en si, que encara dubto si el president ha escapat del parany de Llarena, o si és el jutge que ha caigut de quatre potes en un parany, no és això.

Al marge de l’estricte procediment judicial, Puigdemont s’ha treballat i agraït el suport de l’independentisme sard ( i també l’institucional: el president Sard, Christian Solinas encapçala una llista plural, amb el Partit Sard d’Acció, un històric, però també amb Forza Italia -els del Berlusconi- la Lega o els Germans d’Itàlia, que són com els de Vox). Però, és clar, aquí el que arriba és el suport de l’independentisme més explicit, que està encantat de l’altaveu publicitari que això els suposa.

Ara bé, convé, a l’independentisme català, ser associat a aquests grupuscles? Li convé ser associat immediatament a tot moviment independentista que hi hagi a Europa? En tinc seriosos dubtes. Una cosa és el N-VA flamenc (no els Vlaams Belang, que també són uns feixistes) o l’SNP escocès. Són partits de govern, amb una sòlida presència institucional i relacions. Però d’aquí a excitar (o a excitar-se) amb qualsevol grup indepe de ves a saber a on, crec que hi ha molta distància, no perquè no reconegui el dret d’autodeterminació a tothom, i no sigui sigui solidari, no és això. Tota la simpatia pel que hi pugui haver -si és que encara hi ha alguna cosa- dels nacionalistes de Cornualles, o de Frísia, o d’on sigui. Però cal ser pràctics i actuar amb intel·ligència.

La partida independentista es juga, fonamentalment, a Europa. I Europa és un club d’estats que, el que menys volen, és que algú extern els compliquin les coses de casa. Si algú somniava amb liderar -o fer-ho veure- una mena d’onada de moviments independentistes a Europa, ho pot fer, però que sàpiga que serà una pedra a la sabata d’uns quants estats, i són aquests estats els que, si mai algú ens ajuda, ho faran. No perquè els caiguem bé, sinó perquè si no ho fan, la situació amb Espanya seria insuportable. Europa, els estats europeus, no ens ajudaran a ser independents, però si que poden ajudar-nos a neutralitzar l’avantatge espanyol en termes de força bruta, sigui policial, militar o judicial, i això sí que ens va bé, perquè l’estat espanyol, en termes democràtics -que són, han de ser, els nostres- és molt més dèbil, i treure-li la força bruta iguala molt el combat.

I això inclou -i em dol moltíssim- la Catalunya Nord. No vol dir, de cap manera, passar-ne del tot, però sí donar garanties -les que es puguin donar- que, en cas d’independència del Principat, no hi haurà reclamacions irredemptistes, que no exclou una certa cooperació cultural (que, per altra banda, em temo que és tot el que és viable, per ara). Si França creu que som un perill, no només no mourà un dit, és que mourà les dues mans per a impedir-nos la independència, i això pot ser molt efectiu.

I això també serveix per les hipotètiques relacions russes, que espero que no passin de deliris dels atestats policials i autes judicials, però que no hauríem de posar-los fàcils, aquests deliris. Hi ha amistats perilloses, amb les quals hauríem d’anar amb molt de compte.


dimecres, 29 de setembre de 2021

El problema de Tarragona

 

Estic molt content de viure a Tarragona, perquè, pel que es veu, és una ciutat sense problemes. Ho dic perquè, de fa uns quants dies –i darrerament més- la principal polèmica és amb la continuïtat o no d’un quiosc de premsa de la plaça Imperial Tàrraco.

Vagi per endavant que m’agraden els quioscs de premsa, ni que sigui perquè sóc un gran lector de diaris en paper, i perquè han estat, durant molt de temps, el lloc on els comprava, fins que han anat desapareixent substituïts per botigues més estàndard. I especialment aquest de la plaça, perquè, durant molts anys, va ser el quiosc de casa, després que desaparegués el que hi havia a la cantonada Rambla Nova – Pare Palau, amb motiu de la remodelació del carrer. Al quiosc de la plaça, a més, em van donar cartells electorals del PSUC, aquells amb una magnífica foto d’unes mans, en blanc i negre, i la frase “Mis manos, mi capital”.

He volgut explicar tot això perquè quedi clar que no tinc cap animadversió a aquest quiosc, només faltaria!, però em sembla esperpèntic que una cosa així hagi de protagonitzar debats, al Saló de plens i als mitjans, i que els grups de l’oposició en facin una mena de casus belli. Com si aquest fos el problema més important de la ciutat!

Pel trist privilegi de l’edat, podria fer una llarga llista de quioscs desapareguts. I no diguem d’elements urbans –botigues, mobiliari urbà, edificis- substituïts o desapareguts. És llei de vida, i propi de l’evolució de les ciutats. I és clar que cal salvaguardar paisatge urbà, però potser que guardem algunes proporcions. Jo vaig lamentar més la pèrdua de la llibreria de la Rambla, posem per cas, i lamentaria la pèrdua de moltes botigues, com segur que les van lamentar les generacions anteriors. La ciutat no es pot momificar.

Hi ha maneres de deixar el quiosc i, a la vegada, fer el carril bici? Dit d’una altra manera, es pot compatibilitzar l’ús privat –el quiosc- i el benefici col·lectiu –el carril-? Doncs endavant. I segurament la inèrcia lentíssima de l’aparell municipal hauria d’ajudar més en trobar i fer possible aquesta solució. Però que això sigui el que centra debats ciutadans, a mi em sembla força depriment com a ciutat, la veritat.


divendres, 10 de setembre de 2021

Més sobre la (ara) no ampliació de l'aeroport del Prat



 

A les noces de Tetis i Peleu van assistir-hi tots els deus de l’Olimp, llevat de la Discòrdia, per raons òbvies. Ultratjada, la Discòrdia va llençar una poma d’or amb la inscripció “A la més bella” que va encendre la disputa entre Juno, Minerva i Venus, i el consegüent judici de Paris. D’allí, el rapte d’Helena i la guerra de Troia.

Em sembla que el govern espanyol ha actuat de manera semblant amb aquesta pretesa ampliació de l’aeroport del Prat. I dic pretesa perquè ara anem sabent amb quina “documentació” es justificava, que no passava d’un conjunt desordenat de powers points amb afirmacions categòriques, sense dades contrastades; vaja una mena d’acte de fe.

Sobre què em semblava la pretesa ampliació, i també una mica sobre les maneres, ja em vaig pronunciar  AQUÍ, però crec que, vist amb perspectiva, amb la perspectiva que dona també la manera de retirar la proposta i amb el llenguatge i condicions que l’envolten (la fatxenderia del Lucena, per exemple) es reforça més aquesta sensació de frivolitat, de mer tacticisme, i de jugada per a provocar divisió i desordre, amb una intenció d’aquelles win-win que ja hem vist en anteriors jugades mestres de Pedro Sanchez: si el Govern s’ho empassa, he guanyat i sóc el rei del mambo a Catalunya, si ho rebutja, els dolents seran ells. Que això amagui una divisió també al si del Gobierno, on Podemos/Comuns diuen que no hi estan d’acord (però ho deuen dir molt baixet i que no es noti, no fos cas; i si es nota, és igual, perquè també serveix per deixar clar qui mana al Gobierno) és igual. I que sabessin –perquè ho saben, segur- que la Comissió Europea hi hagués rebutjat, també és igual.

Si jo fos d’aquest establishment econòmic que diu que està preocupat per l’economia, i per les infraestructures, i tot això, estaria molt amoïnat, però no per l’aeroport, sinó per haver vist com es plantegen operacions de llarg abast com aquesta: amb lleugeresa, sense dades, i sense cap criteri que no sigui el de la política a curtíssim terme, i, encara més, el de la política politicienne. A sobre, el Gobierno –que ara va molt crescut- es permet declaracions dient que condiciona les inversions al posicionament del Govern (AQUÍ) . Podríem dir el mateix, que cal un posicionament únic del Gobierno, que ara, oficialment, no hi és (si és que consideren que Podemos/Comuns formen part del Gobierno, que igual no).

Però el que és preocupant és aquesta manera d’encarar els projectes de llarg abast; no només sense projecte seriós, que ja ho hem vist, sinó que es condicionen les inversions i les realitzacions a l’acatament de la posició del Gobierno.

Jo he estat –i sóc- molt crític amb el fet mateix d’ampliar la capacitat de l’aeroport, fins i tot sense afectar la Ricarda. Crec que, en un context de crisi climàtica, continuar amb els plantejaments de creixement dels vols i, per tant de les emissions, és un error que pagarem molt car en termes planetaris, i una estafa per part d’un Gobierno que diu que això del canvi climàtic s’ho creu. Ja poden anar eliminant els gots de plàstic al Consejo de MInistros, que si a la vegada fomenten més vols, no serveix de res.

Però fins i tot així, crec que si el Gobierno estigués realment convençut de la conveniència i necessitat de l’ampliació, l’hauria de tirar endavant igualment. La prioritat del Gobierno –de qualsevol govern- han de ser els interessos generals, i no que un altre govern expressi una mena d’acatament.

Perquè aquesta és una altra. El Gobierno, que diu que vol dialogar i parlar, en això ha demanat una mena de adhesión inquebrantable, una mena de “o lo toma o lo deja” inadmissible. Ho veiem ara que ambdues parts es llencen l’acord pel cap amb acusacions de deslleialtat. Un acord verbal!!!! Una inversió de prop de 1.700M€, que transforma profundament una infraestructura com l’aeroport de Barcelona es pren verbalment????? Frivolitat sobre frivolitat...

De manera que si ara em diguessin que el Gobierno no ha tingut mai la intenció d’invertir res, al Prat, i que el seu objectiu era generar discòrdia entre els partits al Govern, i amb els partits que (teòricament; aquesta és l’altra) donen suport al Govern, fer-se veure bé per aquest establishment econòmic català, poruc, servil amb el Gobierno, sense empenta ni criteri, i, de passada, menystenir un cop més els seus socis de Podemos/Comuns, que han fet un paperot d’estrassa, només mitigat pel crèdit que encara tenen en certs mitjans i pel seu sòlid i indestructible ego segons el qual són la definició del progrés i de l’ecologia; si em diguessin tot això, m’ho creuria. I el Govern i els partits catalans hi han caigut de quatre potes. Anem arreglats...

dimarts, 31 d’agost de 2021

bye bye, peatges... per ara

 



Demà, 1 de setembre, els peatges -alguns, no pas tots- de les autopistes i vies de gran capacitat de bona part de Catalunya seran història. Un munt de km de via queden de lliure circulació.

Entenc que a molta gent això els alegri. De circular pagant a circular no pagant (aparentment) la diferència és comprensible. Tot, amb el dubte de què passarà més endavant, si hi haurà vinyeta, si tornaran els peatges, més tous i ara públics, o què. Ho entenc, però crec que tot plegat és mostra del que no s’ha de fer. I no serà que no hi ha hagut temps per a pensar i aplicar una solució. Semblaria que això de la fi dels peatges ens ha agafat per sorpresa, quan, al contrari, era una data anunciada de fa molt de temps.

I que ho entengui, no vol dir que ho comparteixi. A risc d’anar contra corrent -ja no ve d’aquí- sóc partidari del peatge. No del que hi havia -exagerat, arbitrari- però sí del concepte peatge (ja ho deia fa deu anys, aquí AQUÍ). Per diverses raons.

El manteniment d’aquestes vies ens costarà uns diners. Uns diners que pagarem els contribuents independentment de l’ús que en fem, i també al marge de l’ús que en facin els usuaris que no paguen impostos a Catalunya. Només cal veure un mapa normalet per constatar que som un lloc de pas, de persones i mercaderies -moltes per carretera, encara- a més d’una destinació turística. Milions de vehicles, doncs, que circulen i no paguen. En la mica d’economia que vaig estudiar, d’això se’n diu externalitzar costos; traduït: carregar el mort a algú altre. Perquè quan diuen que alguna cosa és gratuïta, no és cert, no hi ha res gratuït, sempre ho paga algú.

I això no passa només amb els peatges explícits. A Catalunya tenim, també, una colla de peatges a l’ombra. La gent -sigui d’on sigui, per exemple, totes les mercaderia provinents d’Aragó cap a la frontera i que circulen per l’Eix transversal- no paga, però els contribuents catalans sí que paguem.

Vol dir això que tots els serveis han de ser de pagament? No. I tampoc vol dir que els que siguin de pagament, ho siguin per tot el cost. Però sí que crec fermament que el que es gratuït -el que ho sembla- no es valora. Entenc i defenso la gratuïtat de l’educació (amb matisos pel que fa a la universitària) i també la sanitària (també amb matisos; en vaig dir alguna cosa aquí AQUÍ).

I el que em sembla un disbarat, prova de la matusseria i del tacticisme constant del govern (dels governs?) és aquest pilotes fora de ja veurem què fem, amb això dels peatges, i mentre donem carnassa amb la gratuïtat. Potser així es guanyen eleccions -i és un símptoma lamentable de la immaduresa de la nostra societat- però de cap manera s’afronten els problemes amb ganes de transformar la realitat. El qui dies passa, anys empeny, no és govern ni és res. I no ens ho mereixem, o no ens ho hauríem de merèixer.

Segurament aviat tornarem a pagar, pero, vistos els antecedents, molt em temo que serà un atre nyap. Espero equivocar-me. 




dimecres, 11 d’agost de 2021

Sobre l'ampliació de l'aeroport del Prat

 

Sobre el tema de l’ampliació de les instal·lacions de l’aeroport de Barcelona (o el Prat; em nego a dir-ne Aeroport Tarradellas!!!!) hi ha moltes coses a dir, i segur que en sentirem moltes més, em temo que no sempre les necessàries per a encarar bé el tema, i segurament menys encara documentades. Com que és un tema d’un indiscutible abast territorial, no em resisteixo a dir algunes coses, segur que em falta molta informació, però crec que en tinc prou per a plantejar dubtes, i també mullar-me una mica.

D’entrada, em continua semblant  reprovable la manera de fer (el modus operandi, en llenguatge penal). Com ens han dit i redit els que en saben més, i com és de tota lògica, aquestes operacions demanen un temps de maduració i de preparació molt més llargs, i un procés de concertació –territorial, social, econòmica- molt més treballat i debatut, amb moltes més dades sobre la taula. En canvi, fa tres mesos ni se’n parlava, d’això, i sembla que ja hauria d’estar aclarit. I a sobre hem hagut d’aguantar articles i declaracions displicents i prepotents de Lucena i companyia, en una actitud colonial, vergonyosament corresposta pels sospitosos habituals: la Vanguardia, Foment del Treball, la sociovergència (que ja hem vist que té una bona salut) i similars.

Anem a pams. D’entrada, la seqüencia més lògica és la detecció d’un problema, present o futur, l’anàlisi de les diferents solucions –inclosa l’alternativa zero- avaluant-ne pros i contres, i l’adopció de la solució més eficient i, a la vegada, menys lesiva i més acceptada. I perquè sigui així, cal posar moltes dades sobre la taula, cal analitzar tots els efectes .-desitjats i no desitjats, no s’hi val a veure només el que convé- i parlar molt amb tothom i escoltar molt.

S’ha fet així? Em sembla clar que no. Com si fos Alícia en terra de meravelles, en el judici que fa la reina de cors, primer la sentència i després el veredicte. I així han acordat que sí, que la idea és allargar la pista per a fer del Prat un hub internacional, i ara veuran si això és possible. Anem bé.

Comencem, doncs, pel principi: cal que l’aeroport de Barcelona tingui la capacitat de captar vols de llarga distància, de tenir més i millors connexions amb el món, i, en tot cas, més que no pas les que té ara?. Si la resposta és sí, aleshores cal examinar, per una banda, quins són els impediments actuals per assolir aquest objectiu, i, en conseqüència, les diferents opcions per a superar-los.

És la manca de pista llarga aquest impediment? No ho sembla, perquè, de pista llarga, ja n’hi ha. Però sembla que no pot treballar prou bé perquè, per una banda, també la usen vols per als quals no és imprescindible (però les altres pistes no donen l’abast) i, per l’altra, per problemes de soroll en urbanitzacions de Gavà.

Deixem de banda -que no és poc- allò de qui va ser primer, si l’aeroport o les urbanitzacions (que és com allò de les granges i les urbanitzacions; normalment la granja ja hi era, però els urbanites de la urbanització, que van arribar després, es queixen).

Si el problema és aquest, el que cal és alleugerir la pista llarga de vols que no la necessiten imperiosament. Això es pot fer de diverses maneres: menys vols (i més tren); menys vols (i prou; és a dir, desplaçar-se menys); menys soroll (si tècnicament és possible, que no ho sé); menys cases (que vol dir expropiacions).

I, potser, les quatre a la vegada. Plantejar-se l’aeroport com a part d’un sistema, en el qual també hi ha els aeroports de Reus, Girona, i Alguaire per a desviar-hi vols amb menys exigències de pista llarga, i, és clar, assegurar una bona mobilitat entre ells (d’això, però, en parlaré en un altre apunt, que el tema estacions també té matèria).

Ara bé, adonem-nos que tot això pot ser -falten dades- condició necessària per a vols intercontinentals (que necessiten lloc) però de cap manera és condició suficient per a obtenir-los, perquè els vols no es dirigeixen allí on poden aterrar en condicions (és clar que ho fan!) sinó que han de poder aterrar allí on voldrien anar. De manera que, amb pista (més) llarga tindríem això, la possibilitat, però res més.

I encara més important: aquest plantejament és exclusivament en clau mobilitat actual; és a dir, considerant que la mobilitat -com, per fer què, de quina manera, es mou la gent- continuarà igual. Serà així? En tinc els meus dubtes. Per una banda, la pandèmia ha accelerat l’extensió del teletreball. Tot i que hi ha activitats que demanen presència -us ho diu algú que enyora les classes presencials- el cert és que ara no hi ha excusa o prevenció davant de reunions via pantalla (un altre tema és quan ens desempallegarem de la reunionitis) i això repercutirà sens dubte en els viatges per negocis, el turisme de convencions, etc.

Per altra banda, podria ser que d’una vegada per totes assumíssim que això del canvi climàtic va de veres, i ens plantegéssim seriosament mesures, ja no pal·liatives (si és que les havíem posat en pràctica) sinó dràstiques. És a dir, no només no augmentar, sinó reduir significativament emissions, i això passa, també, per no fer plantejaments de futur en direcció equivocada. Vull dir, doncs, que ni que no hi hagués l’espai de la Ricarda -que hi és, que cal conservar-lo de totes totes- tampoc seria aconsellable l’allargament de la pista.

És a dir, no cal, per la lluita contra el canvi climàtic; no cal, perquè la manera d’entendre la mobilitat -també l’aèria- canviarà i ho farà innecessari o menys necessari i, en tot cas, amb uns altres paràmetres; no cal perquè tampoc no ens dona cap garantia d’unes millors connexions; no cal perquè podem alleugerir la càrrega de l’aeroport amb una ordenació diferent dels vols actuals; i no pot ser, de cap manera, carregant-se la Ricarda (que no és compensable en un altre lloc, i menys en detriment del Parc agrari, més que a les ments que només veuen l’espai com una mercaderia).

O sigui, que no. I, a partir d’aquest no, a pensar com millorem la mobilitat i la connectivitat, que era la pregunta inicial. Que no ens posin en el fals dilema "ampliació o quedar relegats a aeroport/ciutat/país de tercera" que això és un xantatge en el qual no hem de caure.


dissabte, 31 de juliol de 2021

Josep Sendra, tarragoní fidel

 


Commogut pel traspàs de Josep Sendra. Els diaris ens n’expliquen, sobretot, la trajectòria política, important, i alguns mitjans -no gaires- el seu pas per la societat civil, els anys cinquanta i seixanta, a la migrada societat civil de la Tarragona de la postguerra; un pas que explica l’altre, el de la política. Perquè Josep Sendra va tenir un capteniment polític -malauradament, ara, molt perdut- gens estrident, i més amable (que no vol dir menys convençut o més condescendent) i que comunicava molt més la política com una eina per a construir que no pas per a oposar o imposar.

En aquest sentit, sempre he pensat que era un representant de la millor Convergència, la que no s’havia perdut en l’anomenat sector negocis, la que mantenia aquell corrent propi de la democràcia cristiana europea dels anys cinquanta, coautora de l’estat del benestar, i molt diferent del que ha acabat essent. Després, les coses -a Convergència i a Catalunya, que no és el mateix, encara que alguns s’ho pensin- van anar per uns altres camins, i potser això explica la retirada institucional de Josep Sendra l’any 1992, quan segur que encara tenir molta corda.

Crec que hagués estat un bon alcalde de Tarragona, sens dubte amb molta més serietat que els que hem anat tenint, que ja ens convé. La pega: en un sistema de llistes tancades, t’has d’endur tot el lot si us plau per força. 

L’havia tractat relativament poc -jo em vaig emmerdar més tard, políticament- i més aviat a través d’Òmnium Cultural i, més tard, quan ell era delegat del Govern, per feina. Sempre amb afabilitat, lluny de les altiveses d’alguns altres, però també fent-se mereixedor del respecte que es mereixia per edat i pel lloc que ocupava i, doncs, oposat a  les campexanies grolleres, que també n’hi havia. Sempre li vaig tenir un gran respecte personal. 

També era algú amb un sentit pràctic molt divertit.  Recordo un episodi quan el seu fill -i bon amic meu- Jordi va prendre mal en alguna gamberrada de joventut i unes perdius, que ja li explicaré al Jordi, si li ve de gust, i que retratava molt bé el personatge. 

Alt, cepat, amb una testa impressionant i cabellera rinxolada, pròpies d’un cònsol romà, feia una parella magnífica amb l’enyorada Marilín (de tan anomenar-la així, m’adono que no en sé el nom!) una donassa imponent, tota bondat. Que en Jordi i la Maria del Mar -els fills que he tractat- tinguin la planta que tenen es deu sens dubte a aquests gens. 

Havia rebut el premi el Balcó, que atorga Òmnium Cultural. Ben donat, em permeto pensar que li hagués escaigut més la denominació primera del premi: Tarragoní fidel. Fidel a una ciutat, a un país, a unes conviccions. 

Josep Sendra, tarragoní (em sembla que amb antecedents altafullencs, o del Baix Gaià) gràcies per tot. Que la terra et sigui lleu. 


(foto de Joan Antoni Torreblanca, manllevada del Diari Més, que espero que no s'enfadin amb mi)