Sagrada Família

 

Entre la visita del Papa, la culminació de nosequè a les obres del temple, i el centenari de la mort de Gaudí, avui mengem Sagrada Família per tot arreu.

La Sagrada Família forma part del meu paisatge d’infantesa, jo vaig néixer (no formalment, que va ser en un centre mèdic, però era casa meva quan vaig néixer) molt a prop d’allí, al carrer Mallorca 346, entre Roger de Flor i Nàpols, de manera que era usual anar a jugar al jardí que hi ha davant del temple. Més endavant, el meu primer ensenyament -allò que abans se’n deia “els caganers”- va ser a l’escola de la Sagrada Família, que després vaig saber que eren les escoles que Gaudí va construir per als fills dels obrers. Unes escoles amb polèmica posterior, perquè tenien un caràcter provisional -el temple havia de créixer per allí- i, quan va tocar, es va generar el debat de si era pertinent enderrocar una obra de Gaudí per a poder fer una obra que ja no era de Gaudí sinó una interpretació. Suposo, però, que la potència de l’obra haurà passat per sobre d’aquestes disquisicions.

Recordo molt bé haver tafanejat per l’obra, amb els meus germans, sense cap impediment; unes obres que donaven la impressió d’aturades o, si més no, amb molt poc ritme (parlo dels anys seixanta-sis o seixanta-set). Fins i tot haver pujat a les torres de la façana del Naixement -l’única, aleshores- amb tota tranquil·litat.

Ara fa molt de temps que no hi he anat. Els darrers cops que he estat pel barri, la quantitat de gent era atabaladora. No cal dir que les botigues i el paisatge que recordo ja no hi són, una mica -força- pel pas del temps, però també perquè tot està enfocat al turista: souvenirs, menjar ràpid, i coses així. La visita del Papa potser durà encara més gent, perquè es planteja com un spot immens arreu del món. No sé si ens cal, això, o si li cal a Barcelona, una ciutat ja envaïda pel turisme.

No vull ser nostàlgic i enyorar la Barcelona -pobra, trista, grisa- dels anys seixanta. Suposo que, d’enyorar alguna cosa, seria quan jo era infant, i la meva única ocupació era fer el ruc al parc (recordo haver desgraciat unes espardenyes amb quitrà del carrer, que jo devia trobar interessantíssim) o esforçar-me a transcriure uns versos segurament cursis sobre el dia de la madre, aquest és pràcticament l’únic record que tinc de les classes; això i el nom d’alguna mestra, la senyoreta Piedad. La innocència i la irresponsabilitat, que bé que es vivia!.

Tempus fugit.

(imatge: la Sagrada Família que jo vag conèixer, la de la façana del Naixement i prou)

 

 

Estudis Altafullencs, 50 números

 

Acabo de rebre el volum d’enguany dels Estudis Altafullencs. El 50 (de fet, diu 50-1, perquè n’hi haurà un segon). I és que 50 Estudis Altafullencs, i 50 anys de Centre d’Estudis d’Altafulla es mereixen una bona celebració.

N’he parlat més cops, dels Estudis, d’Altafulla, i de la meva (poquíssima; però molt sentida, ho juro) relació amb Altafulla. Ara no faré la ressenya d’aquest volum -poca broma, dinou articles i 276 pàgines) i menys encara la història del Centre, que no em pertoca.

Sí que vull remarcar, però, que els Estudis han tingut sempre un alt nivell d’exigència, en tots els sentits, que em sembla molt per sobre d’altres casos similars d’estudis locals. No vull dir, amb això, que els altres estudis, reculls, aplecs, papers... que es publiquen en clau local siguin dolents, ni de bon tros. Hi ha sempre una feinada al darrera, absolutament voluntarista. Però sí que, pels que he conegut, els d’Altafulla tenen -i això de sempre- una voluntat d’excel·lència, de nivell, molt notable. I això tant pel que fa al contingut -que no exclou el toc més costumista, menys acadèmic, només faltaria!- com, sobretot, a la factura material.

Els Estudis Altafullencs sempre han presentat una edició polida, cuidada. Durant molts anys, amb una portada austera, neta; ara, una mica més il·lustrada. La cura en la llengua, en l’edició, en la maquetació, en l’enquadernació, ha estat permanent, i això fa que la col·lecció dels Estudis -que conservo des del número 1- fa goig i és orgull de qualsevol biblioteca. De la meva segur.

Llarga vida, doncs al Centre i als Estudis; llarga i amb el mateix grau d’excel·lència. Soci com soc des de fa quaranta-i-molts anys, espero acompanyar-los uns quants més. 

Operació Rufian?

 

En un panorama polític que bull per les habituals interferències judicials, continua en peu la proposta -o idea, o ocurrència, o frase brillant, no sé què és- de Gabriel Rufian sobre una etèria i inconcreta unitat d’unes esquerres també inconcretes, amb l’afegit del dubte de com lliga això amb el fet que el partit de Rufian -vull dir el partit pel qual, fins ara, s’ha presentat i del qual és portaveu al Congrés de Diputats; no “el seu” particular- hagi dit que no contempla participar en això que no se sap què és.

Com que un dels privilegis de l’edat és que ja has vist (gairebé) de tot, i que tot torna, crec que hi ha algunes -algunes, no identitat absoluta- semblances amb una operació similar en el temps. I si hi ha allò de la història que, si es repeteix primer és tragèdia i després és farsa, també hi ha el que deia Mark Twain, que la història no es repeteix, però de vegades rima.

Situem-nos. L’octubre de 1982 el PSOE arrasa a les eleccions generals, amb una majoria absolutíssima de 202 diputats. Al maig de 1983, també arrasa a les eleccions municipals i autonòmiques, i ho domina tot, llevat de Catalunya, Galícia, el País Basc, les Illes Balears, i Cantàbria. L’opció dretana menys lligada -ejem- al franquisme, la Unió de Centre Democràtic, s’enfonsa, i l’experiment d’Adolfo Suàrez, el Centre Democràtic i Social, amb prou feines treu dos escons, el mínim per dir que existeix. Hi ha, doncs un buit al centre dreta -o sigui, a la dreta- que alguns voldrien omplir. Aleshores Miquel Roca va començar a treballar la idea, i em sembla que ja havia publicat el llibre “Per què no?” com a manifest o programa o proposta; el que se’n va dir “una proposta catalana per a la modernització de l'estat”.

El 1984, a Catalunya, Jordi Pujol treu una altra majoria absoluta aclaparadora -72 escons- i una part de la dreta espanyola, menys cavernària, comença a pensar que amb un candidat de l’ancien régime com Fraga Iribarne no arribaran mai enlloc.

I l’anomenada operació Roca es posa en marxa. I ho fa amb una certa distància de CiU (o sigui, de Pujol, que era la C, la i, i la U) que no ho veu clar. La cosa es tradueix en un partit nou, anomenat Partit Reformista Democràtic, que no existeix a Catalunya, però que hi té un “comitè. d’enllaç”. Si ja és sabut que quan no vols resoldre un tema crees una comissió, quan no pots dir que una altra organització no t’interessa però no la pots ignorar, crees un comitè d’enllaç, que fa el mateix que la Comissió: res.

Com és sabut, a les eleccions de 1986 el PRD treu la prodigiosa xifra de zero escons, i aleshores assistim a una de les demostracions de cinisme polític més grans de la (curta) història de la democràcia espanyola: Miquel Roca diu que lamenta que al PRD li hagi anat tan malament, i els acompanya en el sentiment. Que ell s’ho mira des de la distància, perquè, ja se sap, ell era candidat de CiU, no pas del PRD, del qual, és clar, no se’n va cantar més ni gall ni gallina.

Què vull dir amb això? Que pot passar que acabi quallant una oferta electoral que vulgui aprofitar nom i tirada de Gabriel Rufian, que ERC se’n desmarqui (i crec que més li val) i que, si fa llufa, el mateix Rufian digui que per ell no va ser però que què hi farem, i que s’ho facin mirar.

Més semblances? Miquel Roca era festejat per una part de la dreta -deixem les collonades de centredreta; per a l’ABC i el Mundo VOX és centredreta- que veia que la dreta majoritària -el PP, aleshores AP- era impresentable i no homologable a una dreta europea. Però aquesta part existia més en despatxos i columnes de diaris que no pas en la realitat, com es va demostrar. Els productes de laboratori, en política, no solen funcionar, i sovint allí dos més dos no fa quatre.

De fet, resulta significatiu que aquest teòric món de l’esquerra té els seus principals elements en les esquerres dites sobiranistes... que són els que diuen que moltes gràcies però que no hi comptin. BNG, Bildu, Compromís, Chunta, ERC... no sé si MES (s’agrairà informació). Per cert, les esquerres que dominen als seus territoris (llevat d’ERC, que fa un bon paper, però no com BNG o Bildu; això hauria de ser matèria de debat, però ara no toca). I què queda? Doncs la descomposició de Sumar, que sembla que només té entitat a Madrid -també tindria conya que fos l’esquerra sobiranista de Madrid- el fòssil d’Izquierda Unida, que estaria bé que algun dia s’adonés que ja som al segle XXI, i el que queda de Podemos, que té com a principal (i gairebé únic) discurs posar a parir tot aquest magma. Amb això és possible fer alguna cosa? En tinc els meus dubtes, i a les darreres eleccions fetes em remeto. L’únic lloc on han fet un bon paper és a Extremadura, i això és perquè allí aquesta pretesa unitat ja feia temps que funcionava -si més no, no es mataven- prova que les unitats no es decideixen en un despatx d’un dia per l’altre, sinó que es practiquen i funcionen quan hi ha rodatge i confiança mútua. I, ara per ara, no veig res d’això entre Sumar, IU i Podemos, de manera que han de millorar molt, i, a més, admetre que són una mena d’esquerra supletòria, d’allí on no hi ha una esquerra específica (fins i tot a Andalusia els han passat al davant des de Adelante Andalucia, tot i que amb l’inestimable ajut d’electorat podemita que abans mort que votar la mateixa papereta que Sumar i IU).

Que s’ho pensi bé, Gabriel Rufian. El festegen els que no el voten -ni el votaran mai- i la fama virtual marxa tan ràpid com es crea. Tenir ressò a les xarxes no es tradueix en vots. Fa poc vaig saber que un influencer polític francès, Patrick d’Arras, que viu a Alacant, i que té desenes de milers de seguidors i centenars de milers de likes quan pontifica sobre política, es va presentar a una elecció parcial a l’Assemblea Nacional francesa per la circumscripció exterior que inclou Espanya, Portugal, Andorra i Mònaco.  Va treure 186 vots. L’elegida ho va ser per més d’onze mil vots.

I encara un afegit més. A Catalunya, hi ha cretins que creuen que Rufian no és prou català (o no és català tout court). Però a Espanya sempre serà català, especialment per als qui veuen això com un retret. Que tingui present que quan aquell residu polític tòxic que és Albert Rivera es volia menjar el món a Madrid, els taxistes d’allí -que són una espècie a banda- tenien molt clar que era “ese catalán”.

Com per pensar-s’ho molt bé, tot plegat.

 

Una nota ràpida sobre la línia orbital

 

Amb l’anunci del compromís sobre la línia orbital, i al marge que ja veurem què passa- han sortit algunes reaccions molt curioses. Algunes que, de manera general, qüestionen que es faci això quan encara cal normalitzar i millorar rodalies; alguna altra que, amb un deix molt localista-meliquista, es pregunta perquè no han començat per casa seva.

Soc escèptic sobre el compliment i recorregit que tindrà això de la línia orbital, però això no obsta perquè celebri que es plantegi. Si no llencem projectes, no els debatem, no hi posem fil a l’agulla, segur que no podem esperar que es portin a terme. Per tant, està bé que s’hagi formulat. (qui vulgui veure més coses sobre què en penso,  AQUÍ).

Em sorprèn molt, però, que hi hagi gent que no vegi possible que es faci més d’una cosa a la vegada. Que jo sàpiga, la línia orbital s’afegeix com un projecte més, amb el seu ritme, i no com una substitució de tot el que hi ha programat a rodalies. Més aviat penso que és una peça més per a treure pressió a la part central de rodalies i, doncs, indirectament una millora d’aquest.

I aquesta és l’altra: el “que hay de lo mio”, més greu encara quan ve d’algú que, per formació, hauria de saber llegir el territori. Per què es comença per la part central i no pel Penedès?. Doncs perquè un dels avantatges de l’orbital -almenys jo ho veig així- és que es tracta de cosir parts de xarxa que ja són en funcionament. De fet, la majoria de les obres de nova planta són a les puntes, als trams Granollers-Mataró i Vilafranca-Vilanova i la Geltrú. Començar per la part central, i específicament per l’actual R-8 Granollers-Sabadell és una qüestió d’oportunitat. És relativament senzill -només relativament- i podria generar a mig termini, i molt abans del 2040, un corredor central vallesà. Això suposa treure pressió a rodalies, i,, sobretot, apunta un model territorial menys radial, més en xarxa, i més centrat en les ciutats mitjanes de la segona corona metropolitana, i això em sembla una bona notícia.

Escèptic amb què passarà? Segur, que ja tinc una edat!. Però també convençut que ens cal plantejar projectes estructurals a mig i llarg termini, i que algú ha de fer de llebre i estirar. Si, en el repartiment animal de papers, algú prefereix fer de mosca collonera, què hi farem. 

Decret llei de mesures urgents en l'àmbit urbanístic als municipis rurals

 

S’acaba d’aprovar un decret-llei amb mesures per adequar l’urbanisme al món rural (Decret llei 6/2026, de 5 de maig, de mesures urgents en l'àmbit urbanístic i de la contractació en relació amb els municipis rurals; DOGC 9659 de 6 de maig de 2026). Sobre això, alguns comentaris.

Molt a favor d’adequar regulacions i eines a les situacions específiques. Desconfio de les generalitzacions, i tinc molt clar que, a realitats i necessitats diferents, eines diferents. Dit això, però, no em sembla que s’hagi fet del tot bé. Crec que hi ha una mala definició d’entrada, que és la del “municipi rural” basada, sobretot, en la població, sense tenir en compte moltes altres coses -densitat, poblament, proximitat amb centres urbans, relleu, alçada, dispersió, activitats- i això fa que atribuir-los, en bloc, el mateix problema, i donar-los una pretesa solució també en bloc, no em sembli una bona solució.

Crec també -però això ja és un clàssic, i sembla que sense remei- que és un abús la figura del decret-llei, que està pensada per a situacions d’excepcional urgència. Estem esquivant el necessari debat abans de decidir res. La posterior tramitació parlamentària, si es dona, no garanteix res; no seria la primera vegada que queda empantanegada -el filibusterisme té molt bona salut- però el decret-llei queda vigent. Per mirar d’arreglar-ho, de les tretze pàgines del decret-llei, cinc corresponen a l’exposició de motius. Quan la meitat del text és justificació, em fa pensar en allò de l’excusatio non petita. Un text legal s’ha de justificar, sobretot, per ell mateix, pel que estableix. Quan l’has d’explicar tant i al marge de les disposicions, vol dir que no n’estàs segur.

També una mica tip de grapejar la pobra llei d’urbanisme del 2002. Absolutament d’acord amb ajustar, actualitzar, aclarir. Però aquesta llei ha estat modificada mes de trenta cops, i ja deuen ser pocs els articles supervivents del 2002. La llei, les lleis, demanen un mínim d’estabilitat, i més les que afecten processos de llarga durada com l’urbanisme. Almenys espero que aviat facin un text refós que aclareixi, harmonitzi, i clarifiqui el devessall de modificacions, algunes de les quals, per cert, pèssimament redactades.

No vull entrar ara en el detall del contingut del decret-llei. Un contingut, però, que em sembla discutible en més de quatre coses -les edificacions en sòl no urbanitzable!- i, en alguns casos, amb una tècnica força deficient.

La principal reserva -i això s’ha de llegir a la vista del primer paràgraf d’aquest escrit- és que em sembla d’allò més discutible la relació municipi rural versus simplificació. M’explico: crec que la majoria -no la totalitat- del problemes dels petits municipis -o, més exactament, dels municipis poc poblats, que no és el mateix- ve de la debilitat institucional, de la manca de mitjans humans i materials. Des de disposar, només, d’un suport tècnic una tarda a la setmana, al fet, molt freqüent, que les funcions de secretaria -que, no ho oblidem, ha de ser la garantia de la legalitat del funcionament municipal- les acaba exercint algú no professional, sense l’adequada preparació, i que, amb la prevenció de no equivocar-se (amb les conseqüències legals que això li pot causar) prefereix no resoldre.

Ara bé, aquests problemes, reals, no tenen relació amb un possible relaxament en els condicionants de l’ordenació urbanística. En el cas de l’ús del sòl no urbanitzable, per parlar d’un dels temes principals del decret-llei, crec que les complicacions o insuficiències municipals no venen de les condicions d’aquest ús, sinó de la impossibilitat material de controlar-ho. Això no vol dir que no calgui revisar com estem regulant això, el SNU, però aquesta regulació s’ha de fer en funció de com creiem que s’ha de tractar aquesta mena de sòl -i això dependrà més de com és, perquè una cosa és el seu règim jurídic i una altra la seva morfologia- de les exigències ambientals, o de cada un dels usos possibles. I res d’això té a veure amb el nombre d’habitants del terme municipal on se situa aquest sòl. Que una antiga edificació en SNU, ara sense ús, pugui ser rehabilitada i ampliada per a destinar-la habitatge hauria de dependre de l’impacte que pugui tenir al medi, de si genera o no necessitats de serveis, de si es fragmenta el sòl, però res d’això té a veure amb si aquell poble té dos mil habitants o deu mil.

És aquesta la principal objecció que crec que cal fer en aquest plantejament. Si els ajuntaments petits no donen l’abast, tenim dues vies prioritàries. Per una banda, revisar la regulació del SNU, però per a tothom; i segurament trobaríem -hauríem de trobar- maneres de simplificar, d’introduir més claredat en les definicions i condicions, d’ajustar-se millor als diferents tipus de SNU. Però per a tothom, perquè no sé si és admissible que els drets de la propietat -que això regulem- siguin diferents si el sòl se situa en un terme municipal de cent-trenta dos habitants o de catorze mil quatre-cents vint-i-vuit.

La segona hauria de ser la revisió, a fons, dels instruments de suport i cooperació municipal. Com que sembla clar que no podem constituir ajuntaments amb una gran dotació humana, tècnica, material, de manera permanent, per raons econòmiques, hem de mirar cap als instruments de suport, que són tradicionalment les diputacions i, més cap aquí, els consells comarcals.

De les diputacions, hi ha de tot. Conec una mica -només una mica-  el SAM, el servei d’assistència municipal, de la Diputació de Tarragona. En la meva relació amb el món local tothom me n’ha parlat bé, però potser no és del tot el que es necessita, si pensem en la capacitat de donar resposta a la petició de llicència, a tirar endavant un polígon d’actuació urbanística, o coses així.

Diria que per a fer això es van crear els consells comarcals (bé, també crec que es van crear per a una altra cosa, però ara no toca). Però no se si realment ha funcionat. D’entrada, per un plantejament absurd que esperava que les ciutats grans es posessin al servei dels petits municipis, com si això fos un sistema de vasos comunicants. Això, és clar, permetia fer l’orni a l’òbvia necessitats de recursos dels consells, però era un plantejament entre innocent i pervers, perquè, és clar, les grans -de vegades no tan grans- ciutats ja tenen prou feina i no van sobrades de recursos.

Caldria, doncs, assegurar que els consells comarcals es configuren com un aparell al servei d’aquests petits ajuntaments, amb professionals de l’urbanisme -arquitectura, enginyeria, dret- amb prou dedicació per conèixer bé el municipi en el qual han de treballar i per a resoldre el que s’hagi de resoldre. Al capdavall, en molts casos no parlarem de gaires llicències a l’any, i encara menys de figures de planejament.

Una altra qüestió és l’impuls -llicències i figures de planejament és mes reactiu- i aquí hauríem de generar una altra manera de funcionar. De cap manera vull tornar al funcionament d’aquells ajuntaments de principis de segle vint, on un secretari omniscient feia i desfeia, però sí que crec que hauríem de delimitar millor les funcions de cadascú. El govern municipal, que per això té legitimitat democràtica, ha de decidir què vol fer, què vol per al poble, quines actuacions vol tirar endavant. L’aparell tècnic, secretaria inclosa, han de dir com es pot fer possible això. Sempre he pensat que hem carregat massa els equips de govern, amb feines -millor, amb responsabilitats- que no els toquen i, per a les quals, sovint, no estan preparats  (ni tenen perquè estar-ne). La seva feina és tenir un projecte per al poble -allò que De Gaulle deia “une certaine idée de la France”- tenir prioritats, connectar amb les necessitats. I la feina de l’aparell, dels professionals, és fer-ho possible de la millor manera possible.

Per això crec que, abans que simplificar -o pretendre-ho- la manera de fer, caldria assegurar-se si les condicions establertes són necessàries i són eficaces, i si es disposa dels instruments necessaris.

I un apunt final, amb això del POUM rural. Al cap de cinquanta anys i diverses regulacions, ens hem acabat inventant les delimitacions del sòl urbà amb ordenances que ja havia previst el text refós de la llei del Sòl del 1976. Roda el món i torna al Born. Ara potser caldrà repescar el programa que va engegar, a la Generalitat provisional, en Lluís Cantallops, director general d’urbanisme, per a fer que tothom tingués aquest planejament mínim. En vaig atrapar algunes, quan vaig començar a treballar en urbanisme. Descobrint la sopa d’all.

 (imatge: els Garidells, municipi rural del Camp de Tarragona que haurà de decidir si fa servir això o no)

Avui, cinquanta anys d'un diari

 

Ara fa cinquanta anys jo estudiava el batxillerat -una cosa anomenada BUP- a l’aleshores Universidad Laboral Francisco Franco, a Tarragona. No sé a quina hora devia arribar a casa, si a quarts de set, quan ens deixava l’autobús, o a quarts de quatre, fent campana a la tarda, com havia fet uns quants cops. Sí sé que tenia moltes ganes d’arribar-hi per a veure, tocar, llegir el número 1 de l’Avui, el primer diari en català de la llarguíssima postguerra.

Quan veig, ara, a distància, aquell exemplar, el trobo una mica potiner -en la compaginació, en el disseny- però no sé si m’ho va semblar aleshores. A pilota passada -repeteixo, no sé què en vaig pensat aquell dia- valoro molt bé que obrissin amb una notícia sobre la vaga del metall al Baix Llobregat: una notícia normal per a un diari normal.

A casa vam ser uns dels molts comptepartícips de l’Avui. Allò que ara, que ens hem tornat una mica imbècils, en diríem fer un crowfunding. Això comportava posar-hi uns diners (i mai més vistos) i ser-ne subscriptor, amb la idea de garantir un gruix de subscripcions que el fes viable. Recordo, però, que el sistema -aleshores res d’un carnet amb un codi de barres al quiosc, com ara- era força deficient, i no sempre tenies el diari.

Com en tantes coses de l’època va ser una iniciativa amb voluntat de participació popular, amb l’embolcall de l’activisme per la llengua i pel país (allò que encara ara alguns volem deixar de fer, però perquè no calgui, no per abandonament). Em temo que, també com en tantes coses, hi va haver molta gent de bona fe i algun aprofitat, a la vegada que gent benintencionada però matussera, i gent llesta per escombrar cap a casa. Cap novetat.

No sé quant de temps ens va durar la subscripció, però sé que l’Avui va ser a casa força anys -a casa sempre hi ha hagut diaris, per sort- però algun dia es devia acabar.

L’Avui va tenir mala sort, com a diari, en part buscada i en part aliena. Com moltes altres coses vinculades, en un sentit molt ampli, a la catalanitat, va ser patrimonialitzat per un sector que sempre s’ha considerat la personificació del país. I això mateix va fer -i, a la vegada, va venir facilitat- que fos menystingut per la miopia d’un altre sector que va regalar el país, i encara ara no ho entén.

Si abans he dit que la notícia d’apertura del número 1 em semblava un bon signe de normalitat, la consideració que alguns elements tenien de l’Avui com EL diari català, i que per raó de ser escrit en català ja era bo, és tot el contrari. Alguns de bona fe i uns altres per càlcul, van acabar convertint el que havia de ser normal -un diari, a Catalunya, escrit en català- en una espècie de raresa, en ranxo a part. Si, a més, es converteix el diari en l’expressió d’una opció política -que pretén “ser” el país- encara pitjor. Hi havia la premsa -fos com fos- i, per altra banda, l’Avui. Que era diferent, perquè no n’hi havia més en català, d’acord, però que hauria hagut de tenir mes voluntat de normalitat que d’excepcionalitat o de sacralització.

Això no vol dir que fos un mal diari, tot i que depèn de quan, i de quina part del diari. Recordo molt bé unes darreres pàgines de luxe, amb les signatures de Josep M. Espinàs, Montserrat Roig i Ramon Solsona. En general, estaven més bé algunes seccions -Cultura, Opinió- que no pas la que hauria d’haver estat la columna vertebral del diari, la informació.

A empentes i rodolons (això ho explica molt bé la Maria Favà) l’Avui, en les seves diferents formes, ha fet cinquanta anys. Ara casat amb el Punt, va fent. Conserva algun dels (mals) tics d’abans -hi ha columnes que semblen sortides directament de l’executiva d’un partit polític- però  també estan en el seu dret; al capdavall, pretendre un diari neutre és absurd, i això en el benentès que tenir una manera de pensar no vol dir no ser objectiu amb la informació, sinó tenir-hi una mirada pròpia expressada amb honestedat.

Llarga vida a l’Avui, doncs, ara refós amb el Punt. Ja no li cal “salvar la llengua”. L’impuls de les traduccions automàtiques -que, per sort, han millorat molt i ja no fan les pífies d’abans- ha augmentat l’oferta de premsa en català, de molts colors i maneres de pensar. Ja tenim més premsa i més normal, amb els problemes de tota premsa escrita, i això és una bona notícia -la pluralitat de premsa, no els problemes-. L’Avui va complir el seu paper com a pioner, que també vol dir pagar la novatada. No cal que li donem més importància de la que té, això, i llegim premsa feta al país i en la llengua del país, que això ens acosta a la normalitat.

No hi haurà tele metropolitana (per ara) Cròniques metropolitanes (4).

 

A finals dels vuitanta, quan es van posar en marxa els consells comarcals, vam veure com un president d’un consell d’una comarca més aviat petita -vint-i-pocs municipis, uns quaranta mil habitants- presentava, en roda de premsa, el primer quadre de la futura pinacoteca comarcal; i, més endavant, anunciava el propòsit d’impulsar una televisió comarcal (no hi havia tdt ni res que se li assemblés). És clar, al cap de poc, ja no se’n va dir res, de tot això. Hi pensava quan he llegit el desmentiment de l’Associació per l’Impuls Metropolità del Camp de Tarragona, que diu que no, que no pensa impulsar la fusió de TAC12 i de Canal Reus per a fer un únic canal de TV.

Ja m’està bé que ho digui, però és que, si no ho hagués dit, seria igual. En primer lloc perquè estem parlant d’una associació, que en això no hi pinta res. Els titulars dels canals són uns altres, i els concessionaris de les llicències també uns altres, i aquest és un procés reglat, de manera que si a l’Associació li hagués passat pel cap, hagués pogut fer propostes, però poca cosa més. Vaja, com jo mateix, com qualsevol persona o associació.

Però, és clar, el fet que la idea hagi sorgit (de ves a saber qui) i que l’Associació hagi cregut que havia de desmentir-ho denota que el desconeixement de què és i què no és una àrea metropolitana és molt gran. I és que sembla -i això també ho alimenta, per acció o per omissió, la mateixa Associació- que estem parlant d’una mena d’administració general, d’un govern territorial amb competències inconcretes -gairebé a la carta- a cavall d’una diputació i d’una mena de govern regional intracatalà (o, potser, intraespanyol, puenteando el català, qui sap).

Alguns dels missatges de l’Associació van en aquesta línia. Des del fet que la mateixa Associació és oberta “als municipis del Camp de Tarragona” (article 9.1 dels Estatuts). Tenint en compte que l’únic Camp de Tarragona amb existència legal és la vegueria del Camp de Tarragona (article 9.f de la llei 30/2010, del 3 d'agost, de vegueries) això vol dir 118 municipis, i el Baix Penedès exclòs. De veritat tot és àrea metropolitana? Vilanova de Prades, Rocafort de Queralt o Cabacés també? En tinc els meus dubtes...

Però el que és més preocupant és la manca de concreció d’allò que es vol que faci una futura àrea metropolitana -perquè l’associació no pot fer-ho, és una associació, no una administració- que, més enllà de l’habitual fraseologia tecnocràtica (i una mica pomposa) no diu gran cosa (l’Associació diu de si mateixa que actua “com a plataforma metropolitana de concertació estratègica territorial” que no vol dir res). De manera que és comprensible que hi hagi gent que pensi que una futura àrea metropolitana serà això, una administració més. Ja a la presentació de projectes vam veure, entre d’altres coses, propostes sobre cultura i patrimoni. De veritat? Això és metropolità? O més aviat és llençar l’ham, i que algú ho vegi com una finestreta més on demanar subvencions i posar el logo?. I algú encantat de fer de repartidora, que això genera clients. No crec que haguem de fer més coses d’aquestes.

Però bé, no ens podem queixar. Ara ja sabem que no, que l’Associació no vol impulsar una tele. Que ens vagin dient què és tot el que no pensen fer i, per eliminació, sabrem què es vol fer.

(I una abraçada als amics de Canal Reus i de TAC12, que no es mereixen que els maregin d'aquesta manera)