In memoriam, Josep Piera

 

Un mini apunt, en record de Josep Piera, que ens ha deixat el diumenge de Pasqua. Confesso que no m’era tan conegut com uns altres noms que treuen el nas per aquest blog. N’havia llegit, això sí, llibres de viatges: L’estiu grec, Un bellíssim cadàver barroc, i també els poemaris andalusís Els poemes de l’orient d’Al-Andalus, que de vegades pensava que eren seus i atribuïts a poetes inventats per ell, qui sap. De l’Estiu grec recordo les apassionades descripcions dels menjars i de les begudes, al mateix nivell que els paisatges o les obres artístiques, un senyal de vida, d’hedonisme, de regalar-se els sentits amb un pop a la brasa o una síndria fresca. També un vocabulari riquíssim, que em permetia fer aquell exercici de llegir amb el diccionari a l’abast, i descobrir tants i tants mots valencians i eixamplar l’abast del que ens agermana. Tinc pendent -com tantes altres coses!- Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March, que miraré de posar als primers llocs d’una llista que només s’allarga.

Que la terra et sigui lleu. 

Sobre les urbanitzacions amb dèficits

 

En unes setmanes hem tingut diverses novetats sobre les urbanitzacions amb dèficits. Recordem que es tracta d’aquelles urbanitzacions, majoritàriament dels setanta i principis dels vuitanta, sovint sense planejament o amb un planejament incomplet, i sense serveis o amb serveis incomplets o de mala qualitat, sense cessions, i sense haver estat cedides als ajuntaments, i en una mena de llimbs legal.

Aquest problema, que afecta centenars d’urbanitzacions, i uns quants milers de parcel·les, va ser abordat inicialment amb la llei 9/81, sobre protecció de la legalitat urbanística, que permetia una primera via de legalització d’allò que podia ser legalitzat, i també una via de tallar en sec allò que no podia ser. Dono fe que va tenir alguns bons resultats, però, és clar, feia curt.

Molt més endavant, es va promulgar la llei 3/2009, del 10 de març, de regularització i millora d'urbanitzacions amb dèficits urbanístics. Aquesta llei era més ambiciosa, i creava un fons -i tot el seu mecanisme- per ajudar a finançar la regularització, és a dir, l’establiment dels serveis necessaris per a poder ser recepcionades per part dels ajuntaments, amb mecanismes de racionalització de la mateixa urbanització i de simplificació de l’adequació urbanística. Una llei, però, que demanava molts recursos per a ser efectiva de manera general, uns recursos que no va tenir.

Ara, i aquesta és una de les novetats, per un decret-llei -cosa que em sembla sorprenent- s’ha derogat aquesta llei i s’ha substituït per un procediment encara més simplificat i, sobretot, sense el fons creat el 2009. En paral·lel -aquestes són les altres novetats- l’Institut Català de Finances ofereix una línia de crèdit -res d’ajuts a fons perdut- amb la finalitat de finançar aquestes despeses, i també un grup de vuitanta alcaldes de poblacions amb aquestes urbanitzacions ha fet un crit d’alerta i ha demanat solucions (o sigui, diners, no ens enganyem).

Vol dir, tot plegat, doncs, que alguna cosa es mou, i que potser hi haurà una nova empenta per posar una mica d’ordre, que estaria bé. Em sembla, però, que caldria matisar una mica.

En primer lloc, seria bo un major i millor coneixement de la realitat. Sé que la Cambra de parcel·listes ha fet feina, en aquest sentit, i també, al seu dia, es va fer un estudi exhaustiu a la província de Barcelona, obra de la geògrafa Montserrat Mercader, però crec que caldria anar una mica més enllà, perquè hi ha realitats molt diferents. No és el mateix una parcel·lació sense planejament on es van fer mitja dotzena de casetes, que Mas del Plata, a Cabra del Camp, amb planejament, i amb centenars de parcel·les, un bon grapat edificades, però sense haver completat els serveis, uns serveis potser inabastables -quilòmetres i quilòmetres de carrer i de clavegueres-. Conèixer bé la realitat és bàsic per a transformar-la.

Però el que em sembla més important és decidir -establir criteris, parlar-ne- si realment és possible i és útil redreçar i mantenir totes aquestes urbanitzacions. Recordem que el destí final és ser rebudes pel municipi, i ser mantingudes com una part més del poble. Realment val la pena? O estarem creant un monstre inassolible, consumidor de recursos que no es tenen?. Són viables totes les urbanitzacions? O estem condemnant els municipis afectats a carregar amb un mort? Podria ser que, en alguns casos, fos més eficient esborrar del mapa?.

Fa molts anys, tants com trenta-tres, l’aleshores alcalde de Vallirana va fer un exercici molt valuós, i que seria interessant replicar amb dades actuals, sobre els costos dels serveis obligatoris en els municipis amb diferents nuclis de població; en el seu cas, vint, dels quals un és el nucli urbà principal, un altre un genèric disseminat, un altre la zona industrial, un altre una instal·lació social  (esportiva?) anomenada Interclub, i la resta urbanitzacions. La referència: Quaderns del setmanari informatiu de la Direcció general d’administració local. Núm. 25, setembre de 1993.

En tots els casos, va quantificar els costos dels serveis de prestació obligatòria: enllumenat, manteniment, neteja viària- a partir d’indicadors com els metres lineals de carrer, i d’altres costos no urbanístics, com ara la policia local o l’administració general. No hi va comptar els serveis que tenen un finançament propi via taxa, com els residus (tot i que els costos del servei, necessaris per al càlcul de la taxa, també són més cars per la dispersió) o per preus públics. És a dir, una previsió conservadora.

A la vegada, va calcular els ingressos per cada nucli de població: IBI, IAE -aleshores general- i Impost sobre vehicles de tracció mecànica. Com que té la dada de parcel·les i edificacions, i els valors cadastrals, és pràctic i senzill, sobretot per l’IBI, que és el principal impost local.

I quin és el resultat? Doncs que, el 1993, la zona industrial de Vallirana cobria els seus costos en un 181,1%; és a dir, que feia una aportació neta. El nucli urbà de Vallirana, en un 111,9%, també aportador net. I, a partir d’aquí, les setze urbanitzacions eren deficitàries. Des de Can Rovira, que aportava un 96,2% dels seus costos, fins a Vallirana Parc, que es quedava en un 45,9%. Quatre de les setze estan per sota del 50%.

Sé que només és un cas, i que es pot afinar -per exemple, ara l’IAE no és general- i que  cal actualitzar, però crec que la tendència seria la mateixa. I aleshores em pregunto si dotar de serveis mínims -molt mínims; la llei contempla la possibilitat de pous negres!- amb costos per a l’Ajuntament, i generar un nucli de població que caldrà mantenir, i que molt em temo que de cap manera generarà prou ingressos, em pregunto, dic, si això no és un mal negoci. És com quan algú amb molt mala idea et regala un cavall, que aleshores t’encoloma el cost de mantenir-lo (estable, alimentació, veterinari...).

Per posar un exemple, a Querol hi ha unes quantes d’aquestes urbanitzacions. Per a fer-se’n una idea, el mapa del Nomenclàtor (una proposta de la Fundació del Món Rural malauradament desaprofitada):

La taca de les urbanitzacions de Bonany és enorme. Amb retallades del sòl no urbanitzat i tot seria un cost enorme de manteniment, i això sense comptar que el nivell econòmic no garanteix una bona part de cobertura dels costos d’urbanització per part dels parcel·listes ni, en cas de ser fet, del corresponent manteniment via impostos. I segur que hi ha mes casos així.

Em pregunto doncs si, en aquests casos, no valdria més la pena una estratègia d’extinció completa, a mig i llarg termini, en lloc de gastar uns diners públics per a crear un pou sense fons de més recursos públics. Ho sento molt per la gent que, al seu dia, va ser enganyada. Han “gaudit” un temps llarg -dècades- d’una parcel·la a un preu molt inferior de les que van complir. Ho perdran (sempre hi ha la possibilitat de permutes, d’agrupaments de parcel·les...) però ja està. En cas contrari, estem condemnant l’Ajuntament de Querol, i tota la seva població, a mantenir amb respiració assistida una urbanització inviable. La solució d’un “fora d’ordenació” in aeternum  no em sembla admissible, i crec que més val ser valents i admetre que no tot és salvable, no tot és viable, i que una mena d’eutanàsia urbanística -parlada, acordada en tot allò que sigui possible- és preferible.

No se m’escapa que això té costos polítics importants (un altre dia podem parlar de les candidatures municipals d’urbanitzacions; o de com algunes d’aquestes urbanitzacions s’han convertit en primeres residències... de gent fugida de la ciutat i que ara s’estan fent grans i necessiten de serveis que l’Ajuntament no els podrà donar, si no és a un cost inassolible). Què hi farem. Com deia Mendes-France, gouverner c’est choisir. 

De la burocràcia universitària

 

En diverses ocasions m’he referit a la burocràcia universitària, i com, malgrat haver treballat sempre a l’administració pública, em costava d’entendre (per exemple, AQUÍ).  Algunes coses han canviat, per sort, i ara la URV ja no em demana que justifiqui els títols que la mateixa URV m’ha atorgat, ni em demana una enèsima còpia del DNI. Però encara té la capacitat de desconcertar-me.

En el llarg i feixuc procés del doctorat, em toca fer una sèrie d’activitats en paral·lel a la tesi, activitats que he de justificar al SAD (Seguiment i avaluació del doctorat). Doncs bé, d’un parell d’activitats fetes, no en tinc el certificat corresponent, i ho vaig demanar a la tutora de la tesi (no confondre amb la direcció de la tesi, que és una altra cosa). La resposta em va deixar bocabadat. Diu:

“Hasta diciembre yo hacía los excels con la información de los certificados y Xxxxx los combinaba en el Word para generar de forma automática los certificados. Xxxxx se ha ido y la persona que le ha sustituido dice que no es función suya. He argumentado a la Escuela de Doctorado que son actividades que están en el plan de estudio y que debería de haber un soporte administrativo que hiciera esos certificados. No he tenido respuesta.

Yo, aparte de que creo que no es mi función, ahora mismo no los puedo hacer. Tengo muchas tareas pendientes y no doy abasto.

Volveré a insistir a ver si me dan una respuesta.”

Entenc que qui porta els estudis de doctorat a la FTG, en genèric, no es dediqui personalment a fer els certificats, només faltaria. Però em sembla al·lucinant que un desacord sobre les feines a fer pel personal derivi en què els estudiants no podem acreditar les activitats fetes que ens demana la mateixa universitat. I també em sembla una absoluta manca de respecte als estudiants, un respecte que, poc o molt, ens mereixem.

A veure com acaba, això. 

L'eix transversal ferroviari torna a treure el nas

 

El Govern ha decidit assumir el projecte d’eix transversal ferroviari i posar-lo al dia, amb la voluntat que el 2030 es puguin adjudicar les primeres obres. Recordem que aquest projecte va ser una iniciativa del Govern Maragall, el 2010, i que havia quedat en un calaix per part de tots els governs posteriors (per cert, avui la Vanguardia fa un apunt sobre el tema, amb el seu to perdonavides i admonitori, i lamenta que quedés en un calaix, però s’està molt de dir qui va ser que ho va deixar allí, no fos cas).

Al seu dia ja vaig ser moderadament favorable a aquest projecte. Crec que tot el que signifiqui un trencament profund de la radialitat, i una aposta per projectes a llarg termini, és saludable per al país. Perquè moderadament? Per diverses raons. D’entrada, no deixa de ser preocupant que siguin vigents plantejaments de vertebració del país -i aquest n’és un- basats en idees de fa noranta anys. El concepte “eix transversal” -que també hem vist aplicar a carretera- apareix al Pla general d’obres públiques del 1935, obra de Victoriano Muñoz (qui en vulgui saber més, el departament de Política territorial i obres públiques en va fer una magnífica edició). Clar, que noranta anys després continuïn pendents coses així, no diu gaire en favor nostre, tot i que bona part d’aquests anys no ha estat per demèrits propis.

Però el que no m’acaba de fer el pes no és que es vulgui tirar endavant això, que em sembla bé, sinó que, posats a recuperar projectes, a mi em sembla més urgent -i fins i tot més a l’abast- un altre dels que va aprovar aquell mateix Govern, també el 2010, i que és el de la línia orbital ferroviària, la proposta d’enllaçar per tren la segona corona metropolitana, passant per Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Aquest:

Crec que aquest projecte és més urgent, perquè descongestiona -a mig termini- la xarxa de rodalies de Barcelona, que bona falta fa, i perquè, per la seva naturalesa, és més susceptible de tenir efectes parcials. Això és perquè, en bona mesura, es proposa enllaçar traçats ja existents però ara desconnectats, i això pot ser fet per etapes. Poso un exemple: actualment, no és possible anar de Martorell a Terrassa en tren sense passar per Barcelona. Terrassa són 220.000 habitants, més l’entorn, i té ferrocarril Renfe i FGC. Martorell és punt de trobada de diverses línies, i lligam amb el Penedès interior, per fora de la costa. Estan separats 12 km. Fer 12 km de via (i, evidentment reordenar tot el servei) és relativament més senzill i, sobretot, més efectiu per a començar a treure pressió de la xarxa de rodalies.

I, en tot cas, per a un i altre projecte, estaria bé treballar en l’entorn, en el context. Recordo que, a la darrera -perquè n’hi va haver unes quantes- i definitiva inauguració de l’eix tranversal (l’actual C-25) vaig participar (i, de fet, organitzar) una jornada, a Santa Maria d’Oló, per a parlar-ne, amb l’amic i company Ramon Arribas. Aleshores -bé, de fet molt abans, però va ser quan ho vaig poder dir a una sèrie de gent amb comanament- vaig expressar la necessitat de preparar el territori per a les opcions que suposava l’eix. Això volia dir des d’aparcaments per a vehicles pesats, fins a sòl per activitats econòmiques, subministraments d’aigua i energia, etc. Tinc la satisfacció que l’aleshores diputat i amic Josep Huguet va recollir el repte, i junts vam preparar unes propostes de resolució al Parlament reclamant això -més argumentat i orientat, és clar-  que van ser aprovades, i un temps -no massa- després es van començar a formular sengles plans directors d’activitats econòmiques al Pla de Bages, a la Conca d’Òdena, i a la Plana de Vic. Em sembla que és el més a prop de governar que he estat en la meva vida.

Doncs, això, que molt bé, però enlloc no diu que no es puguin preparar dues coses a la vegada, i ja veurem si podem materialitzar més endavant, i també està bé no fer les coses a mitges.

La Festa de la Geografia

 

Dijous passat, el Col·legi de Geògrafs i l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (sí, dues, és llarg d’explicar però té sentit) vam celebrar la Festa de la Geografia, un sarau que serveix per reunir-nos, per dir que ens agrada molt el que fem, i que som estupendus, que també està bé. A la festa, un dels plats grossos és la concessió d’uns guardons, i enguany, el Georeconeixement ha anat al Josep Pascual, un observador meteorològic aficionat que fa més de cinquanta anys que controla la temperatura de l’aigua del mar, a l’Estartit, un personatge sensacional. Molt bé!

Però he de reconèixer que el premi que més m’agrada és el Premi Jordi Amorós, que enguany assolia la setena edició. M’agrada perquè vaig participar en la creació del premi, i perquè en Jordi Amorós era un bon amic. El premi -això també m’agrada molt- no és a trajectòries (que també està bé que es reconeguin!) sinó a treballs de fi de grau; és a dir, a gent que comença, i és un estímul als nous graduats en el camí de la recerca, de la professió, o del que vulguin dins de les possibilitats de la geografia.

Enguany, a més, n’he quedat encara més satisfet. Aquest xic que surt a la foto, a la dreta, i que està content com un pèsol per haver guanyat, és l’Oriol Boronat, que va ser alumne meu fa un parell d’anys, i un bon alumne. En fi, no puc parlar pels altres docents, però, pel que a mi respecta, és molt gratificant veure que la gent a qui has ensenyat s’obre camí, que espavilen, que exploren nous camps aplicats, i, en definitiva que progressen.

Recordo que fa molts anys vaig llegir o sentir una entrevista a un professor de gimnàstica (mireu si fa temps que era soviètic!) amb motiu d’un esportista que destacava. El periodista, amb molt poca traça, li va preguntar si no se sentia molest pel fet que un ex-alumne anés més enllà, i el professor, amb molt mes bon sentit, li va dir que al contrari, que això és el que ha de passar, i que si els alumnes no superen els mestres no hi ha progrés. La resposta -d’una lògica aclaparadora- em va impressionar molt, i la  tinc molt present.

En vint anys he tingut uns quants alumnes, de tota mena. No n’he seguit el rastre de tots, impossible, però m’arriba veure’n noms (recordo noms, de vegades circumstàncies concretes; no cares, i dijous passat ho vaig demostrar) noms d’antic alumnes que veig en l’àmbit acadèmic o professional, i que se’n surten, que aporten, de vegades que excel·leixen. Algun cop és una cara que em ve a trobar en algun congrés, o xerrada, o el que sigui, s’identifica -ja he dit que jo no- i m’explica com li va (no fa massa, un noia eixerida, que em va dir que, a més, ara s’adonava que el que li vaig ensenyar li era molt útil; no, aquell dia ja no vaig dinar). En fi, que molt i molt content per l’Oriol -que s’ho ha guanyat ell sol, això que quedi clar- i per les noves generacions de geògrafs i geògrafes, que valen molt, i que, com és la seva obligació, ens passaran per sobre i aniran molt més enllà. I, si encara hi som, n’aprendrem coses, perquè jo no penso renunciar a la possibilitat d’aprendre, i dels meus ex-alumnes, si convé.

 

Gregorio Moran, in memoriam

 

Ens ha deixat Gregorio Moran, oficialment -i realment- periodista, però també moltes coses més; una mena de cronista cultural i polític, i també una mena d’enfant terrible, que crec que el va perjudicar més que beneficiar.

Durant molt de temps, jo era un fidelíssim lector de les seves Sabatinas intempestivas, que publicava els dissabtes a la Vanguardia. Unes peces extenses, molt ben escrites -l’espanyol de Moran era magnífic, en lèxic i sintaxi, a anys llum de molts dels textos que patim ara-. Quan la Vanguardia va començar a publicar en català, jo buscava un exemplar en espanyol, per no perdre’m aquesta llengua. Em semblava que llegir-lo traduït al català no era llegir-lo.

Els seus articles, a mes explicaven, coses, del mes ampli -política internacional- al més menut -el que passava en un poblet minúscul de la Castella buidada- passant per retrats de personatges mig oblidats. Devia ser dels primer a parlar de Chaves Nogales, per exemple.

Més endavant, però, vaig deixar de llegir-lo. Em va semblar que s’havia cregut massa el personatge del qui ho sap tot, que està en el secret, i que imparteix doctrina. Va començar a fer uns articles agres, insultants, destructius, en què més que denunciar amb fets concrets, amb arguments, es dedicava a desqualificar des de les pròpies obsessions. Una mica d’això hi va haver quan el van despatxar de la Vanguardia, molt malament en les formes, i amb una curiosa interpretació per part de la premsa espanyola (en vaig parlar  AQUÍ i  m'adono que em repeteixo molt). Sé que ara escrivia en digitals d’un biaix dretà i espanyolista.

Curiosament, amb l’aniversari del 23-F i la projecció, a TVE, de la sèrie “Anatomia de un instante”, sobre el llibre de Javier Cercas, vaig repescar ahir el seu volum “Adolfo Suárez: historia de una ambición”, una biografia gens amable i, crec, molt documentada. Aquest llibre, i d’altres, són per mi el millor Gregorio Moran. Minuciós en la documentació, imaginatiu -i vull creure que encertat- en la relació de fets, les seves narracions sobre el PCE, sobre la societat basca, o sobre el món cultural durant el franquisme em semblen excepcionals i molt llegidores.

Sempre vaig pensar que era la persona idònia per a biografiar Francesc Vicens, un homenot inclassificable, que era el tercer home en la crisi del PCE/PSUC dels anys seixanta, al costat de Jorge Semprún i de Fernando Claudín. Ser català, del PSUC i no del PCE, i no haver-se reivindicat (i col·locat) com els altres el va deixar una mica a l’ombra. Segur que Moran ens hagués pogut explicar moltes coses, però ara ja no hi són ni l’un ni l’altre.

Que la terra li sigui lleu.

Sobre el Pla de protecció i ordenació del litoral, amb una coda sobre la Savinosa

 

 

S’ha iniciat el procés participatiu per al Pla de protecció i ordenació del litoral (PPOL). N’he tingut notícia per l’avís del company i amic Xavi Vila, que sap que això m’interessa (també sap que això dels processos participatius no em mereix massa confiança, quan són aquells festivals de post-it de coloraines i gomets, però això és una altra història).

En tot cas, això vol dir que arrenca la formulació i tramitació del Pla, previst a la llei 8/2020, del 30 de juliol, de protecció i ordenació del litoral. Que el Pla -amb tota la feina prèvia que s’hi ha fet, segur- vingui al cap de cinc anys i mig, no és una bona notícia. La parsimònia amb que es fan aquests documents (del pla territorial parcial del Penedès, se’n va acordar la formulació l’any 2014, i l’avanç el 2024!!!!) va en detriment de la seva credibilitat, autoritat, i vigència (la realitat va molt més de pressa!).

No vaig seguir massa la llei, quan es va fer, però el fet que un dels seus pares fos l’amic i company Josep M. Aguirre em tranquil·litza, perquè sé que és persona solvent i amb sentit comú. De fet, la llei venia a continuar -no sé si culminar, perquè això no s’acaba mai- una línia que podríem fer començar amb els dos PDU del sistema costaner, els anys 2005 i 2014 (molt més reeixit el primer que no el segon). El PDUSC va ser la primera eina per a protegir la costa, o, millor, el que quedava de la costa, i, per tant, un pla reactiu i protector, basat en “no deixar fer” i en la lògica aquella del “sòl no urbanitzable” que es definia per negatiu. (Parèntesi: sempre he pensat que el PDUSC i la culminació del planejament territorial són un actiu immens dels governs tripartits, tan maltractats -de vegades, però no sempre, amb raó- i molt poc reivindicats).

Desprès d’això -molt més després- va venir el PDU dels sòls no sostenibles, que ja anava una mica mes enllà, en una política proactiva, que va desclassificar com a urbanitzables i retornar a no urbanitzables uns quants centenars d’hectàrees. Això va ser molt important, perquè, d’alguna manera, ja era més proactiu, i invertia un procés urbanitzador, tot i que latent.

Ara, amb la llei de protecció i ordenació del litoral, es fa un pas més, més proactiu, més de fer coses i no tant -que també, inevitable- de no deixar fer.

No he tingut temps, encara, de mirar la documentació (la podeu trobar AQUÍ) però sí una mica, i veig que les Directrius per als instruments de protecció, ordenació i gestió del litoral, d’acord amb la llei, són (extrets del document de base del Pla, i entenc que reproducció de la llei):

·    Recuperar la dinàmica sedimentària natural i la interdependència entre la part marina i terrestre.

·    Considerar, de manera integrada, els sistemes hidrològics i geomorfològics i els impactes climàtics, ecològics, socioeconòmics i culturals per a no superar la capacitat de càrrega de la zona costanera i prevenir els efectes externs negatius de l'emergència climàtica.

·       Aplicar un enfocament ecosistèmic en la planificació i la gestió.

·       Garantir una governança amb participació de les poblacions i societat civil.

·   Garantir una coordinació institucional intersectorial dels serveis administratius i autoritats competents a les zones costaneres.

·      Formular estratègies d'utilització de la zona costanera que abastin l'urbanisme i les activitats socioeconòmiques.

·   Tenir en compte la multiplicitat i la diversitat d'activitats i prioritzar als serveis públics que requereixin la proximitat immediata de la mar.

·  Fer avaluacions preliminars dels riscos relacionats amb les activitats humanes i les infraestructures.

·       Garantir la conservació i recuperació del territori a la zona costanera i prohibir la concentració i l'expansió urbana que s'oposi als principis de protecció, conservació i ordenació.

·      Impedir que es produeixin danys en els ecosistemes litorals i, si es produeixen, sancionar-ne els responsables i obligar-los a fer-ne una restauració adequada.

·       Incloure les directrius de paisatge que afectin el litoral.

·     Regular les activitats per a impedir que perjudiquin la biodiversitat i els valors ecològics del litoral.

 

Tot això està molt bé, i ho comparteixo, encara que l’experiència m’ensenya que passar d’aquests principis generals a accions concretes és més complicat. Però, mentre ho llegia, no deixava de pensar en com casen -millor, en com no casen- aquests principis amb la pràctica que estem veient ara al suposat passeig de ronda de la Savinosa, a Tarragona. Sé perfectament que el que es vol fer -o el que es pretenia fer, ja veurem- a la Savinosa no ha comptat amb la participació de la direcció general de Polítiques del Litoral, sinó que és cosa del Ministeri de nosequè (ja fa temps que em perdo, amb els noms i competències dels ministeris) i de la Diputació de Tarragona i de l’Ajuntament de Tarragona, però com que un dels motius de la llei, segons l’exposició de motius, és que “l'ordenació del litoral català fins avui dia s'ha articulat d'una manera molt segmentada a partir d'una distribució competencial complexa” m’agradaria pensar que es podria intentar superar aquests segmentació per la via de fet, a base de fer una cosa tan senzilla com seure al voltant d’una taula, parlar-se, i acordar coses. Tot això, amb el Pla en marxa, potser podrà ser més fàcil, i esperem que així sigui, però això no vol dir que estigui prohibit sense el Pla. A veure, doncs, si fem un cop de cap, a la Savinosa, i no fem -no fan- bestieses.