Treballs de la Societat Catalana de Geografia: número 100

 

Dilluns passat vam presentar el número 100 dels Treballs de la Societat Catalana de Geografia. L’ús de la primera persona del plural és apropiat per més d’un motiu: soc soci de la SCG, els Treballs contenen un article meu, i vaig prendre part en la presentació.

Em vaig fer soci de la SCG deu fer trenta-cinc anys, més o menys. Sé que va ser després de llicenciar-me (tot i que ho hauria pogut fer com a estudiant) el setembre de 1990, i ja n’era quan va tenir lloc el Primer Congrés Català de Geografia, el 1991 (a Tarragona, el 12 de març de 1991). És una de les (poques?) decisions encertades i de què no m’he penedit mai. He pogut participar -menys del que voldria- de diverses activitats, he anat rebent puntualment els Treballs (de fet, n’he buscat els volums anteriors, i ara només me’n falten els  números 7, 8, 9, 10, 11, 18, 19, 21 i 22; si algú els té i ja no els vol, ja sap) i  també he tingut l’oportunitat de publicar-hi diversos articles, i de col·laborar en algunes activitats, i m’ho he passat molt bé.

No conec la manera de funcionar, ni les publicacions, de les altres societats filials de l’Institut d’Estudis Catalans, i seria una temeritat que fes comparacions, però crec que la SCG és a la banda alta de la classificació, si és que n’hi ha, i els Treballs també. Hi ajuda, és clar, l’objectiu que els Treballs siguin una revista indexada, amb el que això comporta en termes de regularitat, requisits formals, qualitat dels articles... Però també feia molt de goig quan no hi havia aquest objectiu. Em recorda una mica el que deia fa poc parlant dels Estudis Altafullencs (AQUÍ) que tenien un alta exigència de qualitat, de fons i de forma.

Que una publicació com aquesta arribi al número 100, i que hagi anat sortint durant quaranta-dos anys -amb algun període una mica menys regular, però tampoc cap desgavell- és una raresa, a Catalunya, i diu molt a favor de la SCG i, especialment, de la gent que ha portat la direcció i edició de la revista, entre els quals els amics Jesús Burgueño i ara mateix en Joan Alberich.

Aquest número 100 no té cap temàtica única, ni presenta cap característica formal especial, més enllà de ser una mica més gruixut que els altres (més de tres-centes pàgines). Té nou articles i una ressenya, a més d’un text de presentació. Per cert, que quatre dels nou articles són obra de persones vinculades al departament de Geografia de la URV. Que quedi clar que hi ha nivell, a casa!

Per si algú hi té interès, l’article que hi he publicat és sobre la divisió territorial de la sanitat a la Catalunya republicana, un tema que havia anat treballant de fa temps. El podeu veure  AQUÍ . M’adono que, amb, aquest, ja són tres (o dos o mig, que un era mes general) els articles publicats als Treballs sobre temes de sanitat, més un capítol al llibre col·lectiu “La nova geografia de la Catalunya postcovid” que també anava de sanitat. Una mena d’especialització no buscada, que potser arrenca de quan, fa un grapat d’anys en Josep Oliveras em va encarregar el capítol de salut del Programa d’actuació comarcal del Tarragonès, potser confós perquè aleshores jo treballava a l’Institut Català de la Salut (però en una feina molt burocràtica, i gens lligada a l’ordenació sanitària). Casualitats de la vida.

Per a fer l’article em va caldre conèixer la proposta sanitària de la Generalitat republicana. Al capdavall, la divisió estava al servei d’un projecte, i, de fet, la llei és un mandat de la llei de bases de l’ordenació sanitària aprovada uns mesos abans. Això em va permetre veure una política molt ambiciosa i molt avançada per l’època, que prefigurava el que serien els models sanitaris de la postguerra mundial, encapçalats pel Servei Nacional de Salut britànic (vegeu “L’esperit del 45”, de Ken Loach, que ho explica molt bé). El pas de la sanitat com a beneficència a la sanitat com a dret, la voluntat d’assegurar una assistència sanitària amb caràcter universal, una estructura que assegurés una cobertura mínima arreu del territori, atenent criteris de distància i de població atesa... tot això ja es prefigurava a la Catalunya republicana. Val a dir que amb l’impuls d’un Sindicat de Metges activíssim. És significatiu que, en els tres dies que va durar la República catalana proclamada el 14 d’abril del 1931, el Sindicat es dirigeix al flamant president, Francesc Macià, per a oferir “la seva lleial i entusiasta cooperació en tot el que sigui organització i desenrotllament de la sanitat, la higiene i la beneficència, oferint a aquest objecte els serveis de la nostra organització”. El 23 d’abril -ja com a Generalitat de Catalunya- se’ls encarrega “redactar la ponència per a l’estructuració de la Sanitat-Higiene i Beneficència de Catalunya en tota la seva amplitud”. Voluntat política, expertesa, i servei públic.

Pel que fa estrictament a l’organització territorial, la llei crea 18 centres, amb un àmbit més o menys equivalent a les comarques, però més reduïdes (el projecte de la Ponència de Divisió Territorial finalment aprovat serà de 38 comarques).

No cal entrar a una absurda competició a veure quin és millor, però sí assenyalar que, en el cas sanitari, la divisió es va fer amb un propòsit clar i amb uns criteris moderns. També amb els inevitables dubtes a les zones frontereres, amb poblacions que podien adscriure’s a un o altre centre, i on acabaven pesant motius de costum, d’afinitat o el que sigui.

Sí que em sembla important assenyalar que el fet que els dos processos de divisió -Ponència i sanitari- fossin en paral·lel, ens demostra -em temo que encara cal demostrar-ho- que la divisió comarcal del 32, que és encara la que tenim vigent en un alt percentatge, no és LA divisió, amb caràcter natural, amb unes comarques eternes com si les haguessin creat el vuitè dia, després de descansar. Això, que està molt clar per qualsevol que s’hagi dedicat una mica a aquest ofici, em temo que no ho està per a molta gent, inclosa gent que decideix -o hauria de decidir, que aquesta és una altra història- sobre la matèria. Hi ha unes comarques, un mapa comarcal, que serveixen -o haurien de servir- per a unes determinades coses. Hi podria haver un altre mapa i un altre tipus de comarca, i si el país ha canviat des del 1932 -i em sembla que sí que ha canviat- potser ens hauríem de pensar si caldria repensar el mapa i per a fer què; és a dir, repensar, refer, l’organització territorial.

La tardor passada en vam parlar, a l’Institut d’Estudis Catalans (en vaig parlar  AQUÍ) i el missatge clar era aquest, que l’organització territorial del país és encara una assignatura pendent, que als anys setanta, via Congrés de Cultura Catalana, se’n va parlar força, però que no es va avançar gaire; que els anys vuitanta, amb el conjunt de les lleis d’organització territorial, no es va resoldre bé; que després, l’any 2000, amb l’Informe Roca, tampoc no es va avançar; i que el nou Estatut del 2006, després de la massacre del Tribunal Constitucional tampoc no podia donar més de si mateix.

Si l’article serveix -com a modesta aportació- al coneixement sobre l’organització territorial de Catalunya, de cara a nous debats i propostes, em sentiré molt content. Haurà fet el seu servei. 

Llarga vida, doncs, a la SCG i als Treballs. Hem fet els primers cent  números, ara cal fer els següents cent, i  més. 

Marc Bloch, un homenot

 

Crec que soc de la darrera generació que va estudiar francès al batxillerat. Això, i tenir família a França -a més del veïnatge- han fet que hagi tingut una certa tirada a seguir el món francès. No francòfil -de ser fil d’alguna cosa seria germanòfil, però això és una altra història- perquè sempre els he trobat un pèl massa creguts i grandiloqüents.

Ara hi ha hagut una d’aquelles cerimònies que els agraden tant, amb tota la parafernàlia a l’ús, que és la panthéonisation de Marc Bloch. Hi ha una institució una mica macabra, que és el Panteó, i hi van traslladant les restes de personatges il·lustres. Naturalment és una maniobra política, de construcció d’una identitat nacional -d’una determinada manera d’entendre la identitat nacional- al servei del president de torn. Macron n’ha fet un ús sovintejat, i ara li ha tocat a Marc Bloch, tot i que un grup d’intel·lectuals ja l’hi havia demanat a Jacques Chirac el 2002; que les mediocritats de Sarkozy i Hollande no ho fessin s’explica perfectament: no devien saber ni qui era.

Però, descomptats els fastos habituals, i l’intent de Macron de lligar-se a aquesta figura, he de dir que diu molt, a favor seu, que es consideri important el reconeixement a un historiador que, és clar, com si fos català, és molt més que un historiador.

Començant per aquesta faceta, li devem bons treballs d’història medieval, i, sobretot, l’Apologia de la història, un llibre pòstum on reflexiona sobre l’ofici d’historiador, que enllaça amb la profunda tasca de renovació metodològica que va fer amb la revista dels Annales, juntament amb Lucien Febvre.

Però això, amb ser important, no l’hagués portat al Panteó. Ni tampoc el fet d’haver lluitat en les dues guerres mundials -de la segona, se’n podia haver lliurat i no ho va voler- haver estat a la resistència, i haver estat afusellat pels nazis ara fa vuitanta-dos anys.  Tot suma, és clar, però el fet principal és un altre llibre pòstum, aquest sobre la derrota de 1940, L’étrange défaite, l’estranya desfeta, on explica la derrota, a partir de la seva experiència, i on fa una sèrie de reflexions sobre com i perquè França va acabar així.

El vaig llegir fa un parell d’anys. Més enllà d’una minuciosa relació de la trajectòria militar del 39-40, i del funcionament de l’Estat Major on estava destinat, el més significatiu és preguntar-se com va ser possible que França, un dels principals estats del món, caigués pràcticament sense presentar batalla.

Bloch ho atribueix en primera instància, a la fallida de la classe dirigent, i a una mentalitat de passat i no de present. Però això, amb ser important, no és tot. Quan parla de classe dirigent no parla només -que també- dels dirigents polítics (seria una sortida molt fàcil, allò del piove, porco governo) sinó que també ho estén als referents de l’època -econòmics, socials, culturals- i, en definitiva, al conjunt de la societat. Va ser el país, el que va fallar, perquè la classe dirigent surt d’aquest mateix país. Tothom era igual? És clar que no, i el mateix Marc Bloch n’és un exemple, però la majoria va dimitir de moltes coses, començant per la lucidesa de veure els canvis, els reals i els necessaris encara no assolits. Bloch és molt clar quan analitza la resposta de les classes dirigents a la victòria del Front popular, i com aquestes mateixes classes dirigents eren insensibles, o impermeables, o directament hostils als canvis que va propiciar el nou govern. En un discurs més moral que polític, retreu l’egoisme de classe i la impossibilitat de generar un projecte inclusiu per a tothom. Bloch no ens parla de la lluita de classes, però no perquè no reconegui les classes i que tenen interessos enfrontats, sinó perquè està imbuït dels valors cívics republicans. M’atreviria a dir que, d’atribuir-li algun padrinatge polític, li escauria el de Jean Jaurès, més republicà que marxista, més demòcrata que revolucionari, més cívic que de classe.

És aquest el missatge que vol donar -o que es vol apropiar- Macron? Un altre final d’etapa, com ho va ser la III República, menys dramàtic aquest cop però igual d’incert i amb el feixisme a la porta?. No ho sabem, però, si no ho és, estaria bé que fos tingut en compte.

I encara, quan llegia l’étrange défaite, i això de la classe dirigent que no ha estat a l’alçada, no deixava de pensar en la lectura fàcil que alguns hiperventilats fan de la desfeta -molt diferent- de l’octubre del 2017, en què també és corrent carregar tots els morts als dirigents polítics. I, sense negar-los la part de responsabilitat que els pertoca, faríem bé de veure també la responsabilitat col·lectiva en la part que pertoca pel que fa a la percepció de la realitat i a l’exercici de la ciutadania, que suposa fer-se responsable dels propis actes i no delegar-ho tot en tercers i, encara menys, en un ase dels cops.

A França van tenir un Marc Bloch que els va llegir la cartilla. Aquí no tenim Panteó -per sort!- però no sé si hem tingut o tenim gent lúcida, que analitzi la realitat amb ànim no destructiu i amb voluntat que això serveixi per a fer millor les coses col·lectivament. I bona falta que fa.

Marc Bloch, historiador, resistent, jueu que no es va autoidentificar com a jueu fins que els antisemites el van assenyalar, antifeixista, ha merescut, vuitanta anys després, el màxim reconeixement institucional francès. Molt millor això que enaltir generals.

 

In memoriam, Maurici Preciado

 

Un apunt d’urgència, de dolorosa urgència, pel traspàs del bon amic i company Maurici Preciado. No recordo quan i perquè ens vam conèixer, però el més probable és que fos al voltant dels castells. I és que, per mi, en Maurici era indestriable del món casteller i de la Colla Jove. També vam compartir altres aventures més ciutadanes, ell sempre com un soldat disciplinat, al peu del canó, entomant tot el que calgués. Hi vaig trobar sempre, al costat de la determinació i del treball, un sentit de l’humor sorneguer i una bonhomia sempre d’agrair. I és que això de la bonhomia ve -és fàcil veure-ho- de bo i d’home, i es que en Maurici era un home bo, que no és exactament el mateix que un bon home, que també.

Que la terra et sigui lleu, company.

Sagrada Família

 

Entre la visita del Papa, la culminació de nosequè a les obres del temple, i el centenari de la mort de Gaudí, avui mengem Sagrada Família per tot arreu.

La Sagrada Família forma part del meu paisatge d’infantesa, jo vaig néixer (no formalment, que va ser en un centre mèdic, però era casa meva quan vaig néixer) molt a prop d’allí, al carrer Mallorca 346, entre Roger de Flor i Nàpols, de manera que era usual anar a jugar al jardí que hi ha davant del temple. Més endavant, el meu primer ensenyament -allò que abans se’n deia “els caganers”- va ser a l’escola de la Sagrada Família, que després vaig saber que eren les escoles que Gaudí va construir per als fills dels obrers. Unes escoles amb polèmica posterior, perquè tenien un caràcter provisional -el temple havia de créixer per allí- i, quan va tocar, es va generar el debat de si era pertinent enderrocar una obra de Gaudí per a poder fer una obra que ja no era de Gaudí sinó una interpretació. Suposo, però, que la potència de l’obra haurà passat per sobre d’aquestes disquisicions.

Recordo molt bé haver tafanejat per l’obra, amb els meus germans, sense cap impediment; unes obres que donaven la impressió d’aturades o, si més no, amb molt poc ritme (parlo dels anys seixanta-sis o seixanta-set). Fins i tot haver pujat a les torres de la façana del Naixement -l’única, aleshores- amb tota tranquil·litat.

Ara fa molt de temps que no hi he anat. Els darrers cops que he estat pel barri, la quantitat de gent era atabaladora. No cal dir que les botigues i el paisatge que recordo ja no hi són, una mica -força- pel pas del temps, però també perquè tot està enfocat al turista: souvenirs, menjar ràpid, i coses així. La visita del Papa potser durà encara més gent, perquè es planteja com un spot immens arreu del món. No sé si ens cal, això, o si li cal a Barcelona, una ciutat ja envaïda pel turisme.

No vull ser nostàlgic i enyorar la Barcelona -pobra, trista, grisa- dels anys seixanta. Suposo que, d’enyorar alguna cosa, seria quan jo era infant, i la meva única ocupació era fer el ruc al parc (recordo haver desgraciat unes espardenyes amb quitrà del carrer, que jo devia trobar interessantíssim) o esforçar-me a transcriure uns versos segurament cursis sobre el dia de la madre, aquest és pràcticament l’únic record que tinc de les classes; això i el nom d’alguna mestra, la senyoreta Piedad. La innocència i la irresponsabilitat, que bé que es vivia!.

Tempus fugit.

(imatge: la Sagrada Família que jo vag conèixer, la de la façana del Naixement i prou)

 

 

Estudis Altafullencs, 50 números

 

Acabo de rebre el volum d’enguany dels Estudis Altafullencs. El 50 (de fet, diu 50-1, perquè n’hi haurà un segon). I és que 50 Estudis Altafullencs, i 50 anys de Centre d’Estudis d’Altafulla es mereixen una bona celebració.

N’he parlat més cops, dels Estudis, d’Altafulla, i de la meva (poquíssima; però molt sentida, ho juro) relació amb Altafulla. Ara no faré la ressenya d’aquest volum -poca broma, dinou articles i 276 pàgines) i menys encara la història del Centre, que no em pertoca.

Sí que vull remarcar, però, que els Estudis han tingut sempre un alt nivell d’exigència, en tots els sentits, que em sembla molt per sobre d’altres casos similars d’estudis locals. No vull dir, amb això, que els altres estudis, reculls, aplecs, papers... que es publiquen en clau local siguin dolents, ni de bon tros. Hi ha sempre una feinada al darrera, absolutament voluntarista. Però sí que, pels que he conegut, els d’Altafulla tenen -i això de sempre- una voluntat d’excel·lència, de nivell, molt notable. I això tant pel que fa al contingut -que no exclou el toc més costumista, menys acadèmic, només faltaria!- com, sobretot, a la factura material.

Els Estudis Altafullencs sempre han presentat una edició polida, cuidada. Durant molts anys, amb una portada austera, neta; ara, una mica més il·lustrada. La cura en la llengua, en l’edició, en la maquetació, en l’enquadernació, ha estat permanent, i això fa que la col·lecció dels Estudis -que conservo des del número 1- fa goig i és orgull de qualsevol biblioteca. De la meva segur.

Llarga vida, doncs al Centre i als Estudis; llarga i amb el mateix grau d’excel·lència. Soci com soc des de fa quaranta-i-molts anys, espero acompanyar-los uns quants més. 

Operació Rufian?

 

En un panorama polític que bull per les habituals interferències judicials, continua en peu la proposta -o idea, o ocurrència, o frase brillant, no sé què és- de Gabriel Rufian sobre una etèria i inconcreta unitat d’unes esquerres també inconcretes, amb l’afegit del dubte de com lliga això amb el fet que el partit de Rufian -vull dir el partit pel qual, fins ara, s’ha presentat i del qual és portaveu al Congrés de Diputats; no “el seu” particular- hagi dit que no contempla participar en això que no se sap què és.

Com que un dels privilegis de l’edat és que ja has vist (gairebé) de tot, i que tot torna, crec que hi ha algunes -algunes, no identitat absoluta- semblances amb una operació similar en el temps. I si hi ha allò de la història que, si es repeteix primer és tragèdia i després és farsa, també hi ha el que deia Mark Twain, que la història no es repeteix, però de vegades rima.

Situem-nos. L’octubre de 1982 el PSOE arrasa a les eleccions generals, amb una majoria absolutíssima de 202 diputats. Al maig de 1983, també arrasa a les eleccions municipals i autonòmiques, i ho domina tot, llevat de Catalunya, Galícia, el País Basc, les Illes Balears, i Cantàbria. L’opció dretana menys lligada -ejem- al franquisme, la Unió de Centre Democràtic, s’enfonsa, i l’experiment d’Adolfo Suàrez, el Centre Democràtic i Social, amb prou feines treu dos escons, el mínim per dir que existeix. Hi ha, doncs un buit al centre dreta -o sigui, a la dreta- que alguns voldrien omplir. Aleshores Miquel Roca va començar a treballar la idea, i em sembla que ja havia publicat el llibre “Per què no?” com a manifest o programa o proposta; el que se’n va dir “una proposta catalana per a la modernització de l'estat”.

El 1984, a Catalunya, Jordi Pujol treu una altra majoria absoluta aclaparadora -72 escons- i una part de la dreta espanyola, menys cavernària, comença a pensar que amb un candidat de l’ancien régime com Fraga Iribarne no arribaran mai enlloc.

I l’anomenada operació Roca es posa en marxa. I ho fa amb una certa distància de CiU (o sigui, de Pujol, que era la C, la i, i la U) que no ho veu clar. La cosa es tradueix en un partit nou, anomenat Partit Reformista Democràtic, que no existeix a Catalunya, però que hi té un “comitè. d’enllaç”. Si ja és sabut que quan no vols resoldre un tema crees una comissió, quan no pots dir que una altra organització no t’interessa però no la pots ignorar, crees un comitè d’enllaç, que fa el mateix que la Comissió: res.

Com és sabut, a les eleccions de 1986 el PRD treu la prodigiosa xifra de zero escons, i aleshores assistim a una de les demostracions de cinisme polític més grans de la (curta) història de la democràcia espanyola: Miquel Roca diu que lamenta que al PRD li hagi anat tan malament, i els acompanya en el sentiment. Que ell s’ho mira des de la distància, perquè, ja se sap, ell era candidat de CiU, no pas del PRD, del qual, és clar, no se’n va cantar més ni gall ni gallina.

Què vull dir amb això? Que pot passar que acabi quallant una oferta electoral que vulgui aprofitar nom i tirada de Gabriel Rufian, que ERC se’n desmarqui (i crec que més li val) i que, si fa llufa, el mateix Rufian digui que per ell no va ser però que què hi farem, i que s’ho facin mirar.

Més semblances? Miquel Roca era festejat per una part de la dreta -deixem les collonades de centredreta; per a l’ABC i el Mundo VOX és centredreta- que veia que la dreta majoritària -el PP, aleshores AP- era impresentable i no homologable a una dreta europea. Però aquesta part existia més en despatxos i columnes de diaris que no pas en la realitat, com es va demostrar. Els productes de laboratori, en política, no solen funcionar, i sovint allí dos més dos no fa quatre.

De fet, resulta significatiu que aquest teòric món de l’esquerra té els seus principals elements en les esquerres dites sobiranistes... que són els que diuen que moltes gràcies però que no hi comptin. BNG, Bildu, Compromís, Chunta, ERC... no sé si MES (s’agrairà informació). Per cert, les esquerres que dominen als seus territoris (llevat d’ERC, que fa un bon paper, però no com BNG o Bildu; això hauria de ser matèria de debat, però ara no toca). I què queda? Doncs la descomposició de Sumar, que sembla que només té entitat a Madrid -també tindria conya que fos l’esquerra sobiranista de Madrid- el fòssil d’Izquierda Unida, que estaria bé que algun dia s’adonés que ja som al segle XXI, i el que queda de Podemos, que té com a principal (i gairebé únic) discurs posar a parir tot aquest magma. Amb això és possible fer alguna cosa? En tinc els meus dubtes, i a les darreres eleccions fetes em remeto. L’únic lloc on han fet un bon paper és a Extremadura, i això és perquè allí aquesta pretesa unitat ja feia temps que funcionava -si més no, no es mataven- prova que les unitats no es decideixen en un despatx d’un dia per l’altre, sinó que es practiquen i funcionen quan hi ha rodatge i confiança mútua. I, ara per ara, no veig res d’això entre Sumar, IU i Podemos, de manera que han de millorar molt, i, a més, admetre que són una mena d’esquerra supletòria, d’allí on no hi ha una esquerra específica (fins i tot a Andalusia els han passat al davant des de Adelante Andalucia, tot i que amb l’inestimable ajut d’electorat podemita que abans mort que votar la mateixa papereta que Sumar i IU).

Que s’ho pensi bé, Gabriel Rufian. El festegen els que no el voten -ni el votaran mai- i la fama virtual marxa tan ràpid com es crea. Tenir ressò a les xarxes no es tradueix en vots. Fa poc vaig saber que un influencer polític francès, Patrick d’Arras, que viu a Alacant, i que té desenes de milers de seguidors i centenars de milers de likes quan pontifica sobre política, es va presentar a una elecció parcial a l’Assemblea Nacional francesa per la circumscripció exterior que inclou Espanya, Portugal, Andorra i Mònaco.  Va treure 186 vots. L’elegida ho va ser per més d’onze mil vots.

I encara un afegit més. A Catalunya, hi ha cretins que creuen que Rufian no és prou català (o no és català tout court). Però a Espanya sempre serà català, especialment per als qui veuen això com un retret. Que tingui present que quan aquell residu polític tòxic que és Albert Rivera es volia menjar el món a Madrid, els taxistes d’allí -que són una espècie a banda- tenien molt clar que era “ese catalán”.

Com per pensar-s’ho molt bé, tot plegat.

 

Una nota ràpida sobre la línia orbital

 

Amb l’anunci del compromís sobre la línia orbital, i al marge que ja veurem què passa- han sortit algunes reaccions molt curioses. Algunes que, de manera general, qüestionen que es faci això quan encara cal normalitzar i millorar rodalies; alguna altra que, amb un deix molt localista-meliquista, es pregunta perquè no han començat per casa seva.

Soc escèptic sobre el compliment i recorregit que tindrà això de la línia orbital, però això no obsta perquè celebri que es plantegi. Si no llencem projectes, no els debatem, no hi posem fil a l’agulla, segur que no podem esperar que es portin a terme. Per tant, està bé que s’hagi formulat. (qui vulgui veure més coses sobre què en penso,  AQUÍ).

Em sorprèn molt, però, que hi hagi gent que no vegi possible que es faci més d’una cosa a la vegada. Que jo sàpiga, la línia orbital s’afegeix com un projecte més, amb el seu ritme, i no com una substitució de tot el que hi ha programat a rodalies. Més aviat penso que és una peça més per a treure pressió a la part central de rodalies i, doncs, indirectament una millora d’aquest.

I aquesta és l’altra: el “que hay de lo mio”, més greu encara quan ve d’algú que, per formació, hauria de saber llegir el territori. Per què es comença per la part central i no pel Penedès?. Doncs perquè un dels avantatges de l’orbital -almenys jo ho veig així- és que es tracta de cosir parts de xarxa que ja són en funcionament. De fet, la majoria de les obres de nova planta són a les puntes, als trams Granollers-Mataró i Vilafranca-Vilanova i la Geltrú. Començar per la part central, i específicament per l’actual R-8 Granollers-Sabadell és una qüestió d’oportunitat. És relativament senzill -només relativament- i podria generar a mig termini, i molt abans del 2040, un corredor central vallesà. Això suposa treure pressió a rodalies, i,, sobretot, apunta un model territorial menys radial, més en xarxa, i més centrat en les ciutats mitjanes de la segona corona metropolitana, i això em sembla una bona notícia.

Escèptic amb què passarà? Segur, que ja tinc una edat!. Però també convençut que ens cal plantejar projectes estructurals a mig i llarg termini, i que algú ha de fer de llebre i estirar. Si, en el repartiment animal de papers, algú prefereix fer de mosca collonera, què hi farem.