Encara més sobre el Banc d'Espanya ( i el que durarà, em temo)

 

Això del Banc d’Espanya, si no s’atura aviat, té pinta de ser un bon culebrot. Ara hem sabut diverses coses més sobre el presumpte projecte. Ara en parlarem, però abans assenyalar que el ple ha aprovat una moció que insta un altre ús -un centre cultural i cívic- per a l’edifici. Vaig tenir una mica de notícia sobre aquesta proposta, i qui me’n va parlar va fer referència a l’Alhondiga de Bilbao. Sí però... l’Alhondiga té 43.000 m2, i el Banc d’Espanya de Tarragona uns modestos  2.770 m2. Clar que es poden fer coses a escala, però és com si diguéssim que, a la Sala del Magatzem, hi volem fer un Liceu. A escala. Per molt bona voluntat, no pot ser. Però això no vol dir que un ús de centre cívic no sigui possible. És igual.

Anem per feina. S’han anat produint algunes declaracions, per part del govern municipal, insistint en el fet que no cal modificació del POUM, que amb la mutació demanial n’hi ha prou, i sempre parlant de “l’equipament que suposa el parador”. I fins i tot, al diari Més Tarragona, surt un plànol (aquí baix) que corregeix el que va publicar fa una setmana el Diari de Tarragona, i ara el nou edifici no envaeix els números 50 i 52 del carrer August, sinó que se situa sobre la mitgera del 52 i ocupant una part dels jardinets.

Com que hi ha moltes coses a dir, anem per parts.

1. Sobre l’ús d’hotel allí. Ja vaig dir que no el veig clar, entre d’altres coses, per motius d’accessibilitat. La Rambla Nova i el carrer Pau Casals són d’intensa circulació, i August és estret. Un representant del sector turístic va demanar que s’assegurés un bon aparcament, que la clientela d’un hotel de luxe -que això es pretén- no vol anar pel carrer arrossegant maletes. I m’ho crec; jo no he estat mai -no ha passat, no és cap prejudici- en un parador, però entenc el que vol dir: accés rodat a la porta, i aparcament al mateix hotel. I això no ho tindríem. És clar, també podem dir que no cal que sigui de luxe, però aleshores es desmunta tot el discurs sobre el parador.

2. Sobre ús hoteler. Ho he escric i m’hi refermo: no és un equipament. Per  molt que ho vulguin dir, com allò de pop com animal de companyia. No és un equipament. Per demostrar-ho, podem anar al mateix POUM (bé, a les Normes). A l’hora de regular els usos, el primer que fan és definir-los, que quedi ben clar què vol dir el POUM quan diu ús sanitari, o ús residencial, o el que sigui.

Doncs bé, l’article 92.2 de la Normativa, que defineix l’ús hoteler, diu:

“2. Ús Hoteler. Edifici destinat a allotjament temporal, de curta durada, de transeünts, regentat per un titular diferent del conjunt dels ocupants i que poden disposar de serveis comuns, com a neteja, menjador, bugaderia, locals per a reunions i espectacles, esports, etc., com poden ser els hotels, aparthotels i, en general, els del ram de l’hostaleria.”

Jo crec que això s’assembla molt -del tot- al que fan als paradors, la veritat. Però per comparar, vegem què diu sobre els equipaments. L’article 92.8 diu:

“8. Ús Dotacional i/o equipaments comunitaris. És el que serveix per proveir als ciutadans de l’equipament que fa possible la seva educació, enriquiment cultural, servei sanitari etc. i, per tant, tenen un caràcter comunitari.”

Vaja, això no em recorda per res un parador.

I com que el POUM -les Normes- diu que és un equipament, s’ha de destinar al que diu l’article 92.8. I si no es vol que sigui això, aleshores sí que cal modificar el POUM. No caldria per a destinar-lo a un ús diferent però que també fos equipament. De fet, ara és equipament administratiu perquè això era quan es va fer el POUM, i les Normes ho han respectat, però això no és cap problema.

I això no és un tema menor. Recordeu -ja ho vaig escriure- que el culebrot del Fortí de la Reina venia d’una cosa similar, aleshores amb l’ús d’una zona verda. Volem repetir?.

3. Sobre la mutació demanial. Això sembla ser la pedra de toc que fa bona l’operació. A veure, la mutació passa la propietat d’un bé de domini públic a una altra administració. Sembla, ara, que al Ministeri d’indústria i turisme. Però, és clar, els paradors els administra l’empresa Paradores de España, que és sector públic -és una empresa estatal- però no és administració pública, que és molt diferent (qualsevol estudiant de dret públic els ho pot explicar). Es fa una mutació demanial amb el Ministeri perquè aquest, al seu torn, ho cedeixi -no sabem amb quin títol jurídic- a una empresa? No m’acaba de quadrar.

4. Sobre el projecte. O sobre el que surt a la premsa, que ja hem vist dos projectes diferents. Suposem que és cert que els edificis del carrer August no es toquen (i deu ser així, perquè això sí que és modificació del POUM molt clara).

Com que sempre ens han parlat d’un parador de 7.000 m2, i que 3.000 (que són 2.700, però no ens barallarem per això) són de l’actual edifici, i 4.000 més en un nou edifici, fem números. El dibuix que publica avui el Diari Més són uns 400 m2 de planta. Per a tenir 4.000 m2 de sostre, això voldria dir fer un edifici de deu plantes. Algú s’imagina això sobre l’edifici del Banc d’Espanya? Jo no, francament. Però, o és això, o fer més planta. I si no es vol passar de quatre plantes d'alçada, aleshores haurà de tenir una planta de 1.000 m2... que és una mica més del que fan els jardinets. Volem un bloc que ocupi el cent per cent dels jardinets, fins al límit de la tanca amb Pau Casals?. Jo no, la veritat. I, per cert, el que està protegit no és només l’edifici, és tot el conjunt, jardins i tanca inclosos. I a la imatge del diari Més, part del nou edifici se situa sobre l'existent, suposo que volat. Volem això, tambe, desvirtuar l'edifici actual amb un pegat?

 

Tot plegat em sembla un despropòsit, molt preocupant. Perquè crec que una administració pública -i això val per a l’Ajuntament però també per al Ministeri- hauria de ser rigorosa. El Ministeri sap que això és un equipament i que no hi pot anar un hotel? Sap que la superfície del jardinet és la que és? M’agradaria pensar que, en una operació d’aquest tipus, es fa una tasca de documentació exhaustiva -per exemple, consultar el POUM- per estar-ne segur. Clar que també pot ser que diguin que es refien del que els diu l’Ajuntament de Tarragona, que seria raonable -confiança entre les administracions- però aleshores em preocupa més, perquè estic segur que a l’Ajuntament hi ha bons professionals capaços de veure això, i no entenc que no ho diguin. O que no els facin cas. 

Si fos conspiranoic, que no en soc (i no en vull ser) pensaria que s’està fent una operació electoralista, sabent que no és viable, per a excitar les il·lusions d’una part de la població, favorable a la idea de tenir un parador (un altre dia podem parlar de si aquesta és l’estratègia turística que hem de tenir com a ciutat -que potser sí- o de si no cal fer mes coses) des de la idea de “si altres capitals de província la tenen, jo també” molt pròpia dels qui tenen com a màxima aspiració ser capital de província espanyola. També presentar-se com els qui han estat capaços de fer alguna cosa amb aquest edifici i que, si no pot ser, és perquè l’oposició és molt dolenta i posa pals a les rodes, i els han de castigar a les eleccions. Però tranquils, que com que no soc conspiranoic, no creuré que això passi. Sí que creuré -i ho lamento- que es fan les coses amb molta, massa, frivolitat, i que a Tarragona ens mereixem fer les coses amb més serietat.

No crec que s’acabi aquí, això. Continuarà.

L'alcalde de Tarragona contra el català

 

He anat, com gairebé cada any, a l’acte en record de Salvador Allende, al Camp de Mart de Tarragona. Enguany, crec que per primer cop (llevat d’absències forçades) no m’he ni acostat a l’acte institucional de l’11 de Setembre al Passeig Rafel Casanova, cansat com estic d’un acte adotzenat, carrincló, desganat, rutinari, i avorrit. M’he perdut, però, el canvi que ha suposat que s’hagi disposat un espai amb cadires, reservat per autoritats. No sé si és aquest el canvi que cal, em sembla que no, i em sembla classista i segregador.

L’acte d’Allende (per simplificar) ha tingut, com gairebé cada any, algun toc diferent, que et pot agradar més o menys però que suposa una voluntat de canvi que és d’agrair. Enguany, una cueca amb lletra adaptada a l’acte, i l’acompanyament amb violí dels himnes xilè i català. L’acte hauria de millorar en la conducció, que té molt bona voluntat però agrairia una mica més de preparació.

El que no ha canviat, malauradament (i lamentablement era d’esperar) és el capteniment lingüístic de l’alcalde de Tarragona. Dues paraules en català (“Moltíssimes gràcies”) i tota la resta en espanyol.

(deixo de banda el contingut del discurs, una col·lecció tronada dels tòpics mes cutres de l’esquerra; jo ho he vist així, però respecto que hi hagi altres opinions, començant per la de qui fa el discurs)

L’alcalde de Tarragona, un cop més, considera que el català no és apte o apropiat per aquest acte. Li és igual que l’organització -com també fa cada any- hagi alternat l’ús del català i l’espanyol. Li és igual que els seus antecessors -d’opcions polítiques diferents, una de les quals la que és la seva, diu- fessin les seves intervencions majoritàriament o totalment en català. Per a Ruben Viñuales, el català només serveix per saludar, o per actes  com la Diada, que és una mena de reserva índia. El català, ja se sap, no és apte per a tot. I menys en un acte on hi ha, segurament, públic de procedència hispana, sovint sud-americana, perquè, ja se sap, el català només és per a catalans, i els nouvinguts són d’una altra espècie, impermeable al català (no fos cas) i que s’ha de mantenir a banda.

Viñuales demostra no tenir cap mena de respecte per a Tarragona i la seva llengua, ni per a Catalunya. Fa unes setmanes, va fer la gracieta de dir que "Arale y Son Goku hicieron más por el catalán que cualquier política". Ara hi pot afegir: “I jo faig -o continuo fent- el menys que puc”.

La manera de dir, a tota la gent nouvinguda a Tarragona, que són part d’aquesta ciutat, que no distingim per orígens, és tractant-los com a catalans, que és el que volem que siguin. Que el català, la llengua pròpia de Catalunya i de Tarragona, també és per a ells i elles, que és llengua que volem compartir i no guardar en secret, que volem que siguin de casa com tothom. Però Viñuales deu pensar que no, que és una mena de caprici o de nosa històrica que cal enterrar. O que els nouvinguts no es mereixen el català, o no són capaços d’entendre’l i d’aprendre’l.

En el fons, Viñuales no enganya ningú. Es va presentar pel PSC però continua essent de Ciudadanos, d’aquell partit polític intrínsecament anticatalà, tòxic, divisiu, oportunista. Hauria de ser un problema per al PSC, però el drama és que, a més, el patim els tarragonins i tarragonines. 

(la foto és de l'acte de l'any passat, en què em queixava exactament del mateix)

I encara més sobre el Banc d'Espanya

 

Això del Banc d’Espanya a Tarragona és un caixa de sorpreses. Si diumenge sabíem com és el projecte, ahir el Diari de Tarragona ens informava de com s’hi volia arribar. Bàsicament, que no cal esperar a cap modificació del POUM (o al nou POUM) i que pensen fer una mutació demanial amb l’administració de l’Estat, i per això no caldria cap concurs ni, se sobreentén (o almenys jo ho sobreentenc; si no és així agrairé les correccions) tampoc no hi hauria cap cànon a percebre per l’Ajuntament.

Sobre això, alguns comentaris.

Cal distingir entre la qualificació urbanística, i el que és la cessió de l’ús. Un bé municipal, com és l’edifici del Banc d’Espanya, el pot usar l’Ajuntament de manera directa o ho pot fer algú altre, sigui una administració, sigui un privat. Exemples del primer, qualsevol equipament municipal, com ara els centres cívics. Del segon, el Palau d’Esports, en què el sòl era de titularitat municipal, el Palau és de la Generalitat, i en fa ús l’Ajuntament. Del tercer, i un cas una mica peculiar, el restaurant Mas Rosselló, quan funcionava, que era en un sòl municipal amb un contracte de cessió.

En tots els casos, però, l’ús admès segons la qualificació urbanística és el d’equipament. Fins i tot en el cas de Mas Rosselló, amb una qualificació específica del POUM, l’article 147 de les Normes, que diu:

“Les NPU grafien als plànols d’ordenació els equipaments públics destinats a l’ús hoteler i de restauració en aquells casos on la seva implantació es considera d’interès públic o social pel servei o suport que exerceix respecte dels espais lliures on es situen, que normalment corresponen a parcs de grans dimensions o localitzacions perifèriques on són necessàries funcions d’atracció i dinamització que contribueixin a fomentar l’ús públic i la seva conservació.”

Aquest no és el cas del Banc d’Espanya, que és un 7aT, que vol dir equipament (7) de titularitat municipal (a) i d’ús administratiu (T). Això darrer es pot canviar sense modificar el planejament general. Però el que no canvia és que és un equipament. I, per cert, si les Normes especifiquen que hi ha alguns casos en què l’ús hoteler és compatible amb l’equipament, deu ser perquè de forma general no ho és, oi?

Pel que sembla que diu el secretari de l’Ajuntament  «Como que no estamos asignando usos, sino mutando el tipo de equipamiento, solo deberá haber la autorización del pleno» s’entén que es considera que un parador és un equipament? En tinc molts dubtes; tants que no m’ho crec. Per molt que en diguin parador, que sona més maco, és un hotel. I Paradores Nacionales, que es qui els explota, és una societat mercantil. Se’m fa molt difícil.

Per cert, que la noticia parla de Turespaña, que és una empresa que es dedica a la promoció turística d’Espanya, diferent de Paradores, que és una empresa mercantil.

De fet, la mutació demanial és, segons el diccionari de dret administratiu del Termcat:

“Acte en virtut del qual s'efectua la desafectació d'un bé o un dret del patrimoni públic i, simultàniament, l'afectació a un altre ús general, finalitat o servei públic de l'Administració pública o dels organismes que hi estan vinculats o que en depenen.”

Ja sé que és un diccionari i no un tractat, però crec que si no fos important la condició d’afectació a l’ús general, finalitat o servei públic, no ho dirien. De manera que la clau de volta està en la consideració o no del parador com a equipament. Bé diuen que “la vía escogida será la misma que se impulsa en la Tabacalera para la biblioteca”. Sí, però amb la diferència que la biblioteca sí és un equipament.

Això és significatiu, a Tarragona. Molts recordem el cas del Fortí de la Reina, una zona verda segons el Pla general, on es va donar una llicència de restaurant que no hi podia anar de cap manera. En aquell cas, algú -un algú que va rebre pressions i persecucions de tota mena- es va entestar a portar-ho als tribunals, que, com no podia ser altrament, li van donar la raó. En aquell cas, però, tothom, a l’Ajuntament, va fer l’orni. Què passaria si això del parador tira endavant, algú ho recorre, i, amb el parador fet i en marxa, es diu que ni parlar-ne?.

Ara bé, tot això en el cas de l’actual edifici. Si a més es vol ampliar per la banda de darrera, com deia la notícia de diumenge, aleshores cal modificar el planejament general per força, perquè, a no ser que les comprin, cal expropiar les finques dels números 50 i 52 (diumenge vaig dir 48 i 50; avui ho he anat a mirar i són aquests números, mea culpa) del carrer August, i justificar l’expropiació per interès general. Això -l’expropiació- podria ser si és qualifiquessin d’equipament... que no admet l’ús hoteler. Vaja, un veritable embolic.

 

 

 

Més sobre l'edifici del Banc d'Espanya

 

Fa quatre dies publicava un apunt sobre la proposta de Casa de la Festa a l’edifici del Banc d’Espanya, amb unes preguntes sobre el projecte de fer-hi un parador, i avui el Diari de Tarragona ens informa de detalls del projecte (AQUÍ). El més sorprenent per a mi és que l’ampliació -l’edifici actual, amb 2.771 m2, no dona per a un parador- es fa, no -o no del tot- als jardinets de darrera, sinó amb façana als jardinets i al carrer August. Es pot veure a la imatge.,

Això vol dir moltes coses. Vol dir que s’hauria de fer una modificació del planejament general -ara, les Normes, cosa que veig difícil; i sinó, al POUM- per a qualificar-ho tot d’ús hoteler, i, no sé com, justificar l’expropiació de la resta, juntament amb la requalificació oportuna.

Recordem que el Banc d’Espanya és equipament, i no admet l’ús hoteler, i caldria canviar-ne la qualificació... i perdre un equipament. I els números 48 i 50 del carrer August, on aniria l’ampliació, tenen ús residencial -que admet l’hoteler- però que caldria obtenir, mitjançant compra o expropiació, però per això caldria que hi hagués un interès públic objectiu, que jo no veig que quedi justificat. Fer fora gent de les seves cases, o les activitats econòmiques -el Soterrani! La meva llibreria!- per a un hotel, per molt parador que sigui, em costa d’empassar. A banda que, si s’expropia, cal reallotjar. Algú ha fet números del que costa això? Algú ha calculat el calendari de modificació de les Normes (perquè tenir el POUM definitivament aprovat en tres anys no m’ho crec)? Algú ens explicarà les condicions de cessió d’un bé municipal com és el Banc d’Espanya a Paradores Nacionales? Perquè, si Paradores ja té projectes fets, i diu que hi ha coses que fa mesos que estan tancades, suposo que això ho deuen tenir parlat i aclarit, oi? O és que Paradores es posa a fer projectes sense saber les condicions de disposició del bé?

Vaja, que no ho veig gens, gens clar. 

Sobre la Casa de la Festa al Banc d'Espanya

 

Ha revifat un dels clàssics tarragonins: què fer amb l’edifici del Banc d’Espanya. Un clàssic, que fa dècades que dura, amb diversos projectes perduts pel camí, com ara aquell “Rambla Science” (perquè, com tothom sap, parlar de Ciència a la Rambla o similar, en la llengua del país, és impensable). En fi, renuncio a recordar aquell pla d’equipaments que vaig fer, que partia del principi “Primer, aclarim què necessitem, i després a veure on ho podem posar” perquè ja veig que es impossible.

Hi ha ara, que jo sàpiga, dues propostes: l’hotel-parador, i la Casa de la Festa.

Ja deixo clar d’entrada que m’agrada la Casa de la Festa (hi havia pensat més d’un cop, però no escrit ni verbalitzat; és igual). M’agrada perquè crec que l’actual emplaçament és bastant desafortunat, i perquè un equipament així a la Rambla genera un nou punt d'atracció, i fora de la Part Alta, que també està bé. De fet, aquests arguments eren presents quan, fa un grapat d’anys, ens -la primera persona és oportuna- vam plantejar de posar-hi l’oficina de turisme de Tarragona. Una oficina de turisme que fusionava la municipal i la de la Generalitat -que continua en aquell forat impresentable del carrer Fortuny- i generava un gran portal del turisme al Camp de Tarragona. Una oficina amb una llibreria-botiga de productes tarragonins (expressament exclosos barrets mexicans, nines de manoles flamenques i coses així!) basada en l’experiència de l’oficina de turisme de Segovia, que va -o anava- molt bé. No va poder ser.

La proposta del parador o hotel té gairebé la mateixa història, perquè ja el 2008 van venir a proposar-la al govern municipal, i recordo haver estat present en una reunió amb l’alcalde i amb els proposadors. Vaig escoltar atentament i, al cap d’uns dies -jo soc dièsel, necessito el meu temps- vaig adreçar una nota al meu regidor i a l’alcaldia amb unes consideracions, que em semblen majoritàriament vàlides avui dia, i que recupero de memòria:

És un equipament. Per a poder acollir un hotel, caldria canviar-ne la qualificació; és a dir, modificar les Normes actuals, o el futur POUM. I perdre sòl d’equipaments, que no sé si ens convé.

Tot i que els jardins posteriors són també equipament, no zona verda, es tracta d’una de les poques zones enjardinades al centre urbà. Tampoc no sé si paga la pena perdre-les.

En tot cas, la modificació del planejament general hauria de contemplar el que diu l’article 97.2bis.d) de la llei d’urbanisme, és a dir:

“d) Si la modificació consisteix en la reducció, en l’àmbit del pla, de la superfície dels sòls qualificats d’equipaments de titularitat pública, la reducció ha de quedar convenientment justificada en virtut de qualsevol de les circumstàncies següents:

Primer. Per la suficiència dels equipaments previstos o existents per fer front a les necessitats.

Segon. Per la innecessarietat dels terrenys per a la prestació del servei que en motivava la qualificació, pel fet que el servei en qüestió ha passat a prestar-se en altres terrenys de titularitat pública.

Tercer. Per l’interès públic prevalent de destinar els sòls a un altre sistema urbanístic públic.”

Tenim prou sòl d’equipaments, al centre de la ciutat? El parador és un interès públic prevalent? No ho tinc clar, la veritat.

L’hotel se situaria amb façanes a la Rambla Nova, el carrer Pau Casals, i el carrer August. Els dos primers, carrers de pas, especialment el segon, que comunica Rambla i Ramón y Cajal amb la Rambla Vella, molt transitat. I el tercer, un carrer força estret, d’uns vuit metres. Em sembla d’una accessibilitat rodada complicada, pensant en els usuaris de l’hotel i els subministraments necessaris. Per cert, que el que es va proposar aleshores tenia, a l'inevitable render engrescador, una mena d'auditori obert a la planta baixa, amb façana al carrer Pau Casals. Els vaig fer notar que per allí -que és de pujada- passen nombrosos autobusos, i que el soroll impediria sentir l'orquestra de cambra que hi haven dibuixat. La cara que van fer em va convèncer que -mai milllor dir- tocaven d'oïdes. 

Per altra banda, no sé si s’ha dit (potser sí i jo no me n’he assabentat; agrairé correccions) en quins termes Paradores Nacionales -que és una societat mercantil, no una ONG- faria ús d’aquest espai. Suposo que en pagaria un cànon, ja que és de titularitat municipal. I, ara que hi penso, en termes de competència, potser caldria fer un concurs per a l’hotel, i obrir-ho a altres empreses. I es pot obrir un concurs si no està clar que l’ús sigui admissible?. No sé, no sé...

Això no vol dir que no cregui d’interès tenir, a Tarragona, un hotel singular, de categoria. Crec que això ajudaria a canviar el perfil turístic, i accedir a un públic mes exigent i que gasta més, i que permet que els llocs de treball que crea puguin ser també més exigents i més ben pagats. Això ha de ser forçosament un parador? No necessàriament. O no necessàriament un parador al Banc d’Espanya. Podria ser perfectament un Mas Sordé rehabilitat.

Sobre això, ja vaig deixar dir que no m’entusiasma la idea de la promoció que  es vol fer a Mas Sordé, però tampoc no la veig tan negativa com es pretén per alguns oponents (un dia hauríem de parlar sobre si el tremendisme d’algunes manifestacions ecologistes no és contraproduent; un altre dia, però). En vaig parlar AQUÍ, AQUÍ, AQUÍ i AQUÍ. 

Vull dir que em sobra l’acusació que “ho ompliran tot de xalets”, que no és certa, i també em sobra la demagògia dels qui presenten com un gran canvi que l’edificabilitat es concentri en un espai, en formats plurifamiliars... que és exactament el que ja preveia el POUM anul·lat. A veure si som més seriosos, tots plegats.

Això es podria lligar a l’efectiva rehabilitació i posada en marxa del Mas Sordé com a hotel de luxe; fins i tot condicionant part de les llicències d’edificació o de primera ocupació al fet que la rehabilitació estigués en marxa. Una mica com la pràctica del qui fou director general d’urbanisme, Joan Antoni Solans, que condicionava les urbanitzacions enganxades als camps de golf al fet que primer es fes el camp de golf.

Mas Sordé, a més, té una derivada metropolitana interessant, aquesta de veritat, que és fer massa crítica amb Pinalbert i -una mica menys- amb Cocons, una massa crítica que fes més viable el bus urbà -que ja no seria tarragoní, seria metropolità- i altres serveis.

Clar que això demana una determinada visió que no sé si es té gaire. Quan hi ha un alcalde que diu “No necesito el permiso ni el apoyo de nadie para pedir una estación para Tarragona” ja queda clar que això de metropolità no s’entén de cap manera, per moltes associacions d’impuls i jornades que es facin. Que tot és de cara a la galeria. Ves que no digués "Jo no tinc perquè solucionar problemes al Catllar". 

En fi, tinc la sensació que això del parador al Banc d’Espanya no passarà d’ocurrència -com la biblioteca que alguns també van proposar, en vaig parlar AQUÍ (amb una errada sobre la zona verda, que no he volgut corregir) i haurem de continuar esperant que, abans de llençar idees, es facin números i es mirin els plans i tots els condicionants.

Un apunt més sobre el PLATER i l'acceptació o no de les renovables

 

No pensava ocupar-me més del PLATER, sobretot després de l’anunci que queda posposat a passat l’estiu que ve (o sigui, després de les eleccions municipals) però acabo de trobar un article sobre la receptivitat i la protesta organitzada en projectes d’energia eòlica a Alemanya, molt interessant, i no em puc estar de reproduir-ne una part de les conclusions (les negretes són meves):

“les conclusions tenen diverses implicacions per a les autoritats de planificació i els responsables polítics. Per exemple, suggereixen que la mobilització de protestes no és només una reacció local a la infraestructura de WT existent, sinó que també està determinada per les repercussions socials regionals i els processos de difusió. Per tant, els conflictes de planificació que envolten l'expansió del WT no es poden abordar únicament a nivell de projectes individuals. La justícia procedimental, la comunicació transparent, la coordinació regional i la percepció d'equitat en la distribució espacial de la infraestructura del WT probablement jugaran un paper important en la configuració de l'acceptació local i les dinàmiques de protesta (Vuichard et al. 2022). En particular, els forts efectes de dispersió espacial identificats a l'anàlisi suggereixen que els conflictes que envolten l'expansió del WT poden difondre's regionalment un cop s'estableixin les estructures de mobilització. Per tant, la individualitat de cada esdeveniment d'emplaçament hauria d'anar acompanyada d'una profunda implicació de les parts interessades, un reconeixement de l'estètica del paisatge i debats amb la població local per augmentar l'acceptació, especialment on ja existeix una protesta regional (Schöbel 2012).”

(WT: aerogeneradors)

(qui vulgui veure l’article sencer, aquí: https://link.springer.com/article/10.1007/s10037-026-00289-9

Grazie di tutto, Antonio Scurati

 

M’he empassat, en quatre dies, “M. El fin y el principio”, el cinquè i darrer volum de l’esplèndida pentalogia que Antonio Scurati ha dedicat a Mussolini. És una obra atípica, no és una biografia clàssica, sinó una sèrie d’episodis, ben documentats, centrats en la peripècia vital de Mussolini com a Duce, amb el contrapunt de fragments documentals -cartes, telegrames, documents oficials- que acaben d’arrodonir la informació o de reblar el clau del que es diu. Scurati té fama, a Itàlia, de professional rigorós, i no tinc cap motiu per dubtar-ne.

L’obra es excel·lent, t’atrapa, i permet fer-se una idea del personatge i de què va suposar el feixisme. I aquesta és, crec, una gran virtut, perquè sovint -i això passa, esta passant, a Itàlia- es té una idea del feixisme italià com una mena d’òpera bufa, més ridícula que macabra. Amb la cabriola del 1943, quan van canviar de bàndol, van intentar apuntar-se com a víctima dels nazis -que també ho van ser- i penjar-los el mort (mai millor dit) de les barbaritats: les lleis antijueves, els crims de les Fosses Ardeatines, etc.

Scurati ens explica -i ja és alarmant que calgui explicar-ho- que no, que el feixisme va ser violent des dels primers dies, i fins al final. Que va ser molt més que un auxiliar necessari dels nazis, va ser un agent actiu, protagonista, de la violència. Això és un concepte que Scurati vol deixar ben clar, i també ho va voler fer ara fa dos anys, amb motiu del 25 d’abril, la data de l’alliberament. Aleshores li havien encarregat un text per a la RAI, i, a darrera hora, va ser censurat. Primer adduint la mesquinesa d’una qüestió de diners  -Scurati és un professional i cobrava-  i després amb el discurs, que aquí coneixem bé, que “això és divisiu” que “no cal reobrir velles ferides”, que “feixisme i antifeixisme són conceptes del passat”. Us sona? És clar que sí, és exactament el que fan les dretes extremes d’aquí, en qualsevol de les seves formes.

Afortunadament, a la RAI queden (o quedaven, no sé si li va costar la feina) professionals amb consciència, com Serena Bertone, que va decidir llegir el text que havia preparat Scurati (i que aquest va cedir gratuïtament, per acabar amb l'estupidesa que era una qüestió de diners). El podeu sentir  AQUÍ, i s’entén molt bé.

Scurati insisteix, a partir de l’exemple de l’assassinat de Matteotti, que el feixisme va ser sempre, originàriament, estructuralment, una opció violenta; que ho va ser sempre, no al principi i al final; que ho va ser de manera protagonista, no auxiliar del nazis, i per decisió pròpia. I, és clar, que no es pot banalitzar aquest caràcter violent, i que cal continuar essent antifeixista mentre hi hagi feixisme, sigui quina sigui la disfressa que adopti.

Això també és molt necessari aquí, on la banalització del franquisme és alarmant, on hi ha joves que diuen que millor el franquisme que no pas el que hi ha ara, i on una part important de l’espectre polític diu ximpleries similars sobre ferides, que es antic, o que està superat. No fa gaire, en una tertúlia televisiva, aquella mòmia reescalfada del conservadorisme decimonònic que és Garcia Margallo afirmava -amb una barra impressionant, o amb una ignorància supina (o les dues coses a la vegada, qui sap)- que Mussolini va accedir al poder a través d’unes eleccions. Es veu que la marxa de Roma o la violència -aquella violència estructural feixista- dels squadristi contra l’esquerra i els sindicats, o el suport del rei i de l’exèrcit no hi van tenir res a veure.

Necessitem Scurati, la seva lucidesa i la seva persistència, necessitem més Scuratis, també d’autòctons, per no oblidar mai, per ser antifeixistes, perquè no ens enredin més. No és casualitat que el llenguatge i els arguments del neofeixisme que governa Itàlia, els mètodes de censura dissimulada, siguin idèntics als que té la dreta d’aquí. Si el PP pretén que creguem que no són extrema dreta, que són dreta europea, hauria de fer coses molt diferents, però, perquè les hauria de fer si no és diferent?.

Gràcies, Scurati, pel rigor, per la contundència, per la claredat. A veure si en prenem nota, tots plegats.