divendres, 10 de setembre de 2021

Més sobre la (ara) no ampliació de l'aeroport del Prat



 

A les noces de Tetis i Peleu van assistir-hi tots els deus de l’Olimp, llevat de la Discòrdia, per raons òbvies. Ultratjada, la Discòrdia va llençar una poma d’or amb la inscripció “A la més bella” que va encendre la disputa entre Juno, Minerva i Venus, i el consegüent judici de Paris. D’allí, el rapte d’Helena i la guerra de Troia.

Em sembla que el govern espanyol ha actuat de manera semblant amb aquesta pretesa ampliació de l’aeroport del Prat. I dic pretesa perquè ara anem sabent amb quina “documentació” es justificava, que no passava d’un conjunt desordenat de powers points amb afirmacions categòriques, sense dades contrastades; vaja una mena d’acte de fe.

Sobre què em semblava la pretesa ampliació, i també una mica sobre les maneres, ja em vaig pronunciar  AQUÍ, però crec que, vist amb perspectiva, amb la perspectiva que dona també la manera de retirar la proposta i amb el llenguatge i condicions que l’envolten (la fatxenderia del Lucena, per exemple) es reforça més aquesta sensació de frivolitat, de mer tacticisme, i de jugada per a provocar divisió i desordre, amb una intenció d’aquelles win-win que ja hem vist en anteriors jugades mestres de Pedro Sanchez: si el Govern s’ho empassa, he guanyat i sóc el rei del mambo a Catalunya, si ho rebutja, els dolents seran ells. Que això amagui una divisió també al si del Gobierno, on Podemos/Comuns diuen que no hi estan d’acord (però ho deuen dir molt baixet i que no es noti, no fos cas; i si es nota, és igual, perquè també serveix per deixar clar qui mana al Gobierno) és igual. I que sabessin –perquè ho saben, segur- que la Comissió Europea hi hagués rebutjat, també és igual.

Si jo fos d’aquest establishment econòmic que diu que està preocupat per l’economia, i per les infraestructures, i tot això, estaria molt amoïnat, però no per l’aeroport, sinó per haver vist com es plantegen operacions de llarg abast com aquesta: amb lleugeresa, sense dades, i sense cap criteri que no sigui el de la política a curtíssim terme, i, encara més, el de la política politicienne. A sobre, el Gobierno –que ara va molt crescut- es permet declaracions dient que condiciona les inversions al posicionament del Govern (AQUÍ) . Podríem dir el mateix, que cal un posicionament únic del Gobierno, que ara, oficialment, no hi és (si és que consideren que Podemos/Comuns formen part del Gobierno, que igual no).

Però el que és preocupant és aquesta manera d’encarar els projectes de llarg abast; no només sense projecte seriós, que ja ho hem vist, sinó que es condicionen les inversions i les realitzacions a l’acatament de la posició del Gobierno.

Jo he estat –i sóc- molt crític amb el fet mateix d’ampliar la capacitat de l’aeroport, fins i tot sense afectar la Ricarda. Crec que, en un context de crisi climàtica, continuar amb els plantejaments de creixement dels vols i, per tant de les emissions, és un error que pagarem molt car en termes planetaris, i una estafa per part d’un Gobierno que diu que això del canvi climàtic s’ho creu. Ja poden anar eliminant els gots de plàstic al Consejo de MInistros, que si a la vegada fomenten més vols, no serveix de res.

Però fins i tot així, crec que si el Gobierno estigués realment convençut de la conveniència i necessitat de l’ampliació, l’hauria de tirar endavant igualment. La prioritat del Gobierno –de qualsevol govern- han de ser els interessos generals, i no que un altre govern expressi una mena d’acatament.

Perquè aquesta és una altra. El Gobierno, que diu que vol dialogar i parlar, en això ha demanat una mena de adhesión inquebrantable, una mena de “o lo toma o lo deja” inadmissible. Ho veiem ara que ambdues parts es llencen l’acord pel cap amb acusacions de deslleialtat. Un acord verbal!!!! Una inversió de prop de 1.700M€, que transforma profundament una infraestructura com l’aeroport de Barcelona es pren verbalment????? Frivolitat sobre frivolitat...

De manera que si ara em diguessin que el Gobierno no ha tingut mai la intenció d’invertir res, al Prat, i que el seu objectiu era generar discòrdia entre els partits al Govern, i amb els partits que (teòricament; aquesta és l’altra) donen suport al Govern, fer-se veure bé per aquest establishment econòmic català, poruc, servil amb el Gobierno, sense empenta ni criteri, i, de passada, menystenir un cop més els seus socis de Podemos/Comuns, que han fet un paperot d’estrassa, només mitigat pel crèdit que encara tenen en certs mitjans i pel seu sòlid i indestructible ego segons el qual són la definició del progrés i de l’ecologia; si em diguessin tot això, m’ho creuria. I el Govern i els partits catalans hi han caigut de quatre potes. Anem arreglats...

dimarts, 31 d’agost de 2021

bye bye, peatges... per ara

 



Demà, 1 de setembre, els peatges -alguns, no pas tots- de les autopistes i vies de gran capacitat de bona part de Catalunya seran història. Un munt de km de via queden de lliure circulació.

Entenc que a molta gent això els alegri. De circular pagant a circular no pagant (aparentment) la diferència és comprensible. Tot, amb el dubte de què passarà més endavant, si hi haurà vinyeta, si tornaran els peatges, més tous i ara públics, o què. Ho entenc, però crec que tot plegat és mostra del que no s’ha de fer. I no serà que no hi ha hagut temps per a pensar i aplicar una solució. Semblaria que això de la fi dels peatges ens ha agafat per sorpresa, quan, al contrari, era una data anunciada de fa molt de temps.

I que ho entengui, no vol dir que ho comparteixi. A risc d’anar contra corrent -ja no ve d’aquí- sóc partidari del peatge. No del que hi havia -exagerat, arbitrari- però sí del concepte peatge (ja ho deia fa deu anys, aquí AQUÍ). Per diverses raons.

El manteniment d’aquestes vies ens costarà uns diners. Uns diners que pagarem els contribuents independentment de l’ús que en fem, i també al marge de l’ús que en facin els usuaris que no paguen impostos a Catalunya. Només cal veure un mapa normalet per constatar que som un lloc de pas, de persones i mercaderies -moltes per carretera, encara- a més d’una destinació turística. Milions de vehicles, doncs, que circulen i no paguen. En la mica d’economia que vaig estudiar, d’això se’n diu externalitzar costos; traduït: carregar el mort a algú altre. Perquè quan diuen que alguna cosa és gratuïta, no és cert, no hi ha res gratuït, sempre ho paga algú.

I això no passa només amb els peatges explícits. A Catalunya tenim, també, una colla de peatges a l’ombra. La gent -sigui d’on sigui, per exemple, totes les mercaderia provinents d’Aragó cap a la frontera i que circulen per l’Eix transversal- no paga, però els contribuents catalans sí que paguem.

Vol dir això que tots els serveis han de ser de pagament? No. I tampoc vol dir que els que siguin de pagament, ho siguin per tot el cost. Però sí que crec fermament que el que es gratuït -el que ho sembla- no es valora. Entenc i defenso la gratuïtat de l’educació (amb matisos pel que fa a la universitària) i també la sanitària (també amb matisos; en vaig dir alguna cosa aquí AQUÍ).

I el que em sembla un disbarat, prova de la matusseria i del tacticisme constant del govern (dels governs?) és aquest pilotes fora de ja veurem què fem, amb això dels peatges, i mentre donem carnassa amb la gratuïtat. Potser així es guanyen eleccions -i és un símptoma lamentable de la immaduresa de la nostra societat- però de cap manera s’afronten els problemes amb ganes de transformar la realitat. El qui dies passa, anys empeny, no és govern ni és res. I no ens ho mereixem, o no ens ho hauríem de merèixer.

Segurament aviat tornarem a pagar, pero, vistos els antecedents, molt em temo que serà un atre nyap. Espero equivocar-me. 




dimecres, 11 d’agost de 2021

Sobre l'ampliació de l'aeroport del Prat

 

Sobre el tema de l’ampliació de les instal·lacions de l’aeroport de Barcelona (o el Prat; em nego a dir-ne Aeroport Tarradellas!!!!) hi ha moltes coses a dir, i segur que en sentirem moltes més, em temo que no sempre les necessàries per a encarar bé el tema, i segurament menys encara documentades. Com que és un tema d’un indiscutible abast territorial, no em resisteixo a dir algunes coses, segur que em falta molta informació, però crec que en tinc prou per a plantejar dubtes, i també mullar-me una mica.

D’entrada, em continua semblant  reprovable la manera de fer (el modus operandi, en llenguatge penal). Com ens han dit i redit els que en saben més, i com és de tota lògica, aquestes operacions demanen un temps de maduració i de preparació molt més llargs, i un procés de concertació –territorial, social, econòmica- molt més treballat i debatut, amb moltes més dades sobre la taula. En canvi, fa tres mesos ni se’n parlava, d’això, i sembla que ja hauria d’estar aclarit. I a sobre hem hagut d’aguantar articles i declaracions displicents i prepotents de Lucena i companyia, en una actitud colonial, vergonyosament corresposta pels sospitosos habituals: la Vanguardia, Foment del Treball, la sociovergència (que ja hem vist que té una bona salut) i similars.

Anem a pams. D’entrada, la seqüencia més lògica és la detecció d’un problema, present o futur, l’anàlisi de les diferents solucions –inclosa l’alternativa zero- avaluant-ne pros i contres, i l’adopció de la solució més eficient i, a la vegada, menys lesiva i més acceptada. I perquè sigui així, cal posar moltes dades sobre la taula, cal analitzar tots els efectes .-desitjats i no desitjats, no s’hi val a veure només el que convé- i parlar molt amb tothom i escoltar molt.

S’ha fet així? Em sembla clar que no. Com si fos Alícia en terra de meravelles, en el judici que fa la reina de cors, primer la sentència i després el veredicte. I així han acordat que sí, que la idea és allargar la pista per a fer del Prat un hub internacional, i ara veuran si això és possible. Anem bé.

Comencem, doncs, pel principi: cal que l’aeroport de Barcelona tingui la capacitat de captar vols de llarga distància, de tenir més i millors connexions amb el món, i, en tot cas, més que no pas les que té ara?. Si la resposta és sí, aleshores cal examinar, per una banda, quins són els impediments actuals per assolir aquest objectiu, i, en conseqüència, les diferents opcions per a superar-los.

És la manca de pista llarga aquest impediment? No ho sembla, perquè, de pista llarga, ja n’hi ha. Però sembla que no pot treballar prou bé perquè, per una banda, també la usen vols per als quals no és imprescindible (però les altres pistes no donen l’abast) i, per l’altra, per problemes de soroll en urbanitzacions de Gavà.

Deixem de banda -que no és poc- allò de qui va ser primer, si l’aeroport o les urbanitzacions (que és com allò de les granges i les urbanitzacions; normalment la granja ja hi era, però els urbanites de la urbanització, que van arribar després, es queixen).

Si el problema és aquest, el que cal és alleugerir la pista llarga de vols que no la necessiten imperiosament. Això es pot fer de diverses maneres: menys vols (i més tren); menys vols (i prou; és a dir, desplaçar-se menys); menys soroll (si tècnicament és possible, que no ho sé); menys cases (que vol dir expropiacions).

I, potser, les quatre a la vegada. Plantejar-se l’aeroport com a part d’un sistema, en el qual també hi ha els aeroports de Reus, Girona, i Alguaire per a desviar-hi vols amb menys exigències de pista llarga, i, és clar, assegurar una bona mobilitat entre ells (d’això, però, en parlaré en un altre apunt, que el tema estacions també té matèria).

Ara bé, adonem-nos que tot això pot ser -falten dades- condició necessària per a vols intercontinentals (que necessiten lloc) però de cap manera és condició suficient per a obtenir-los, perquè els vols no es dirigeixen allí on poden aterrar en condicions (és clar que ho fan!) sinó que han de poder aterrar allí on voldrien anar. De manera que, amb pista (més) llarga tindríem això, la possibilitat, però res més.

I encara més important: aquest plantejament és exclusivament en clau mobilitat actual; és a dir, considerant que la mobilitat -com, per fer què, de quina manera, es mou la gent- continuarà igual. Serà així? En tinc els meus dubtes. Per una banda, la pandèmia ha accelerat l’extensió del teletreball. Tot i que hi ha activitats que demanen presència -us ho diu algú que enyora les classes presencials- el cert és que ara no hi ha excusa o prevenció davant de reunions via pantalla (un altre tema és quan ens desempallegarem de la reunionitis) i això repercutirà sens dubte en els viatges per negocis, el turisme de convencions, etc.

Per altra banda, podria ser que d’una vegada per totes assumíssim que això del canvi climàtic va de veres, i ens plantegéssim seriosament mesures, ja no pal·liatives (si és que les havíem posat en pràctica) sinó dràstiques. És a dir, no només no augmentar, sinó reduir significativament emissions, i això passa, també, per no fer plantejaments de futur en direcció equivocada. Vull dir, doncs, que ni que no hi hagués l’espai de la Ricarda -que hi és, que cal conservar-lo de totes totes- tampoc seria aconsellable l’allargament de la pista.

És a dir, no cal, per la lluita contra el canvi climàtic; no cal, perquè la manera d’entendre la mobilitat -també l’aèria- canviarà i ho farà innecessari o menys necessari i, en tot cas, amb uns altres paràmetres; no cal perquè tampoc no ens dona cap garantia d’unes millors connexions; no cal perquè podem alleugerir la càrrega de l’aeroport amb una ordenació diferent dels vols actuals; i no pot ser, de cap manera, carregant-se la Ricarda (que no és compensable en un altre lloc, i menys en detriment del Parc agrari, més que a les ments que només veuen l’espai com una mercaderia).

O sigui, que no. I, a partir d’aquest no, a pensar com millorem la mobilitat i la connectivitat, que era la pregunta inicial. Que no ens posin en el fals dilema "ampliació o quedar relegats a aeroport/ciutat/país de tercera" que això és un xantatge en el qual no hem de caure.


dissabte, 31 de juliol de 2021

Josep Sendra, tarragoní fidel

 


Commogut pel traspàs de Josep Sendra. Els diaris ens n’expliquen, sobretot, la trajectòria política, important, i alguns mitjans -no gaires- el seu pas per la societat civil, els anys cinquanta i seixanta, a la migrada societat civil de la Tarragona de la postguerra; un pas que explica l’altre, el de la política. Perquè Josep Sendra va tenir un capteniment polític -malauradament, ara, molt perdut- gens estrident, i més amable (que no vol dir menys convençut o més condescendent) i que comunicava molt més la política com una eina per a construir que no pas per a oposar o imposar.

En aquest sentit, sempre he pensat que era un representant de la millor Convergència, la que no s’havia perdut en l’anomenat sector negocis, la que mantenia aquell corrent propi de la democràcia cristiana europea dels anys cinquanta, coautora de l’estat del benestar, i molt diferent del que ha acabat essent. Després, les coses -a Convergència i a Catalunya, que no és el mateix, encara que alguns s’ho pensin- van anar per uns altres camins, i potser això explica la retirada institucional de Josep Sendra l’any 1992, quan segur que encara tenir molta corda.

Crec que hagués estat un bon alcalde de Tarragona, sens dubte amb molta més serietat que els que hem anat tenint, que ja ens convé. La pega: en un sistema de llistes tancades, t’has d’endur tot el lot si us plau per força. 

L’havia tractat relativament poc -jo em vaig emmerdar més tard, políticament- i més aviat a través d’Òmnium Cultural i, més tard, quan ell era delegat del Govern, per feina. Sempre amb afabilitat, lluny de les altiveses d’alguns altres, però també fent-se mereixedor del respecte que es mereixia per edat i pel lloc que ocupava i, doncs, oposat a  les campexanies grolleres, que també n’hi havia. Sempre li vaig tenir un gran respecte personal. 

També era algú amb un sentit pràctic molt divertit.  Recordo un episodi quan el seu fill -i bon amic meu- Jordi va prendre mal en alguna gamberrada de joventut i unes perdius, que ja li explicaré al Jordi, si li ve de gust, i que retratava molt bé el personatge. 

Alt, cepat, amb una testa impressionant i cabellera rinxolada, pròpies d’un cònsol romà, feia una parella magnífica amb l’enyorada Marilín (de tan anomenar-la així, m’adono que no en sé el nom!) una donassa imponent, tota bondat. Que en Jordi i la Maria del Mar -els fills que he tractat- tinguin la planta que tenen es deu sens dubte a aquests gens. 

Havia rebut el premi el Balcó, que atorga Òmnium Cultural. Ben donat, em permeto pensar que li hagués escaigut més la denominació primera del premi: Tarragoní fidel. Fidel a una ciutat, a un país, a unes conviccions. 

Josep Sendra, tarragoní (em sembla que amb antecedents altafullencs, o del Baix Gaià) gràcies per tot. Que la terra et sigui lleu. 


(foto de Joan Antoni Torreblanca, manllevada del Diari Més, que espero que no s'enfadin amb mi)


divendres, 16 de juliol de 2021

Gràcies, Paco

 


Ahir vaig assistir al meu primer –i segurament darrer- concert de Paco Ibáñez. Hi havia d’anar l’any passat, però la pandèmia ho va impedir (en vaig parlar AQUÍ).

He dit el meu darrer concert, no perquè hagi decidit no anar en cap més, sinó perquè no crec que Paco Ibáñez en faci massa més. Un venerable, admirable, homenot a prop dels 87 anys. Impressionava veure’l accedir a escena acompanyat i agafat del braç, però impressiona més pensar que va aguantar gairebé dues hores de concert, sense cap descans, i tocant la guitarra a peu dret (peu dret sobre la cadira).

Però 87 anys no són debades. Aquella veu entusiasta que ens cridava a galopar a l’Olympia de París, l’any 1969 era, ahir, un fil cansat, que escurçava les cançons i allargava explicacions, facècies, i conyes amb el públic, pròpies d’un gat vell de centenars de concerts, que s’ho sap tot.

Que no se’m mal entengui. Jo no pretenia anar a una reedició de l’Olympia de fa més de cinquanta anys, i no em vaig sentir gens enganyat. Sabia el que em trobaria, i sabia què anava a veure: una llegenda de la cançó, algú que ha sabut sobreviure amb dignitat, lucidesa i coherència a la seva història, i que ja pot estar de tornada de tot i, a la vegada, exercir –continuar exercint- d’insubornable antifeixista. Quins temps, aquests, que cal exercir d’això!.

Vaig agrair que el concert se centrés, sobretot, en el que a mi més m’agrada, de Paco Ibáñez, que és el seu treball sobre poetes, clàssics com Góngora o García Lorca, i més moderns o més desconeguts. Espero que el públic apreciés l’exquisida poesia d’Alfonsina Storrmi, no tan coneguda, lamentablement, però magnifica. Això no vol dir que no hi hagués també algunes cançons més combatives, com el Soldadito boliviano, o el mític A galopar!, aquest sàviament situat en l’única propina del concert. I si, per una banda, reconforta veure gent jove aplaudint a rabiar i acompanyant el galopar, és una mica depriment que, cinquanta anys després, sigui tan actual i tan necessari cantar-lo.

El públic, amb una mitjana d’edat respectable –vaja, inclosa la meva!- em feia pensar que alguns (jo també?) potser exercien una nostàlgia d’un temps no del tot viscut. Cert que alguns podien haver conegut l’època de finals dels seixanta i principis del setanta, dels concerts a l’exterior i dels discos prohibits, però crec que la majoria eren massa poc grans per això, i que hi havia més un exercici de lligar-se a un passat més heroic, sovint més mitificat que real, no per enganyar-se o enganyar, però sí per a deixar clar que “els seus” eren aquells i no uns altres.

Gràcies, Paco Ibáñez, pel concert d’ahir, tan ple de poesia i de musica. Gràcies per una vida de dignitat i de rebel·lia. Gràcies per tot, i fins sempre.

(foto manllevada de la wikipedia)


diumenge, 27 de juny de 2021

Sobre l'Hermitage a Barcelona: dos comentaris i una postil·la

 



Portem unes quantes setmanes aguantant, als mitjans generalistes, un tema barceloní, com és el de la presència –per ara incerta- d’una franquícia del Museu Hermitage, de Sant Petersburg, a la ciutat. Que un museu de prestigi vagi repartint franquícies com si fos un Mac Donalds ja ens hauria de preocupar, i que aquest sigui un dels grans debats culturals (sic) de Barcelona i l’exportin a tot el país és un signe de provincianismes diversos que també ens hauríem de fer mirar.

Sé que hi ha molts aspectes a comentar, i que no tinc tota la informació, de manera que només faré un parell de comentaris.

Pel que sé, l’Hermitage pretén situar-se en un solar del Port de Barcelona. Per ser més exactes, en un sòl que el Port ocupa en virtut del que disposa la llei de Ports, que li permet dissenyar el seu propi espai –de fet, ho fa a través d’un anomenat Pla especial d’usos portuaris- mitjançant el qual queda legitimat per a ocupar i expropiar tot allò que cregui necessari per als usos portuaris (sense anar més lluny, el Pla especial del Port de Tarragona es cruspeix alegrement un bon tros de l’antiga Universitat Laboral; n’hauríem de parlar un dia, d’això).

Si és així, em pregunto què té a veure una franquícia museística amb els usos portuaris. Recordem que el Pla es basa en la utilitat pública d’aquells espais vinculada a l’activitat portuària, i que per aquest motiu, no poden ser un altre lloc. Però si aquest sòl, que abans formava part de la ciutat de Barcelona, de titularitat pública o privada, això tant és, va ser posat a disposició del Port per activitats portuàries, i ara es destina a uns usos que no tenen res a veure amb el Port, el que ens estan dient és que el motiu de l’ocupació, cessió, o expropiació ha quedat anul·lat, i el sentit comú indica que haurien de tornar als antics propietaris o, si això no és possible, a la ciutat, per a usos d’interès ciutadà, però no decidits pel port, sinó per la representació democràtica de la ciutadania barcelonina.

El segon comentari té a veure amb la qualitat de la proposta museística. No seré jo qui discuteixi la categoria de l’Hermitage –de l’original, vull dir- i la conveniència que aquests patrimonis, en la mesura del possible, siguin posats a l’abast de més gent. Els préstecs d’obres i les exposicions conjuntes són a l’ordre del dia. Però un format franquícia, que respon més a un funcionament mercantil que no pas cultural (i que ha fet figa a Amsterdam, atenció) no sé si és el que més cal a l’activitat museística de Barcelona.

Una activitat, a més, que havia generat propostes molt més potents. Per la desgraciada història d’aquest país, l’Ajuntament de Barcelona ha emprès iniciatives que anaven molt més enllà del que li pertocava, en una suplència institucional que coneixem molt bé, causada per la manca d’institucions d’autogovern, per una banda, i per l’absència de polítiques culturals per part dels governs –dels gobiernos- durant molt de temps. Algú ho havia de fer, i sort en vam tenir.

Des de l’any 1907, va funcionar la Junta de Museus de Barcelona, que fins al 1939 –aleshores va desaparèixer, com tantes coses- va fer una ingent tasca d’ordenació, de recull de patrimoni, de sistematització, organització i divulgació. Una mostra, la salvació de les pintures romàniques que són un plat fort de l’actual MNAC.

La Junta de Museus, conjuntament amb Francesc Cambó, i a redós del que va ser l’Exposició Universal del 29, van emprendre la transformació de Montjuïc com a gran espai museístic de Barcelona, una mica a l’estil del MuseumsQuartier de Viena, salvant moltes distàncies.

Molt més cap aquí, quan Oriol Bohigas va ser regidor de Cultura a Barcelona, també va endegar un procés de reordenació de les col·leccions, que continuava la proposta de reforçar Montjuïc com a centre d’aquestes activitats (amb trampa: Pere Bohigas, el pare d’Oriol, va ser un estret col·laborador de Joaquim Folch i Torres, l’ànima de la Junta de Museus, de manera que comptava amb l’ensenyament i documentació del seu pare).

Aquests eren debats i propostes de llarg abast, de caràcter estructural, que volien marcar una política museística coherent per a Barcelona. Propostes que parlaven d’estructurar les col·leccions, de coherències cronològiques i temàtiques, de concertació entre els diferents museus, més enllà de les titularitats, de polítiques de regeneració i ordenació urbana a partir dels nous espais. En definitiva, de política cultural i de  ciutat.

Clar, comparar això amb aquesta mena de fast art de la franquícia, és una mica depriment. El nivell ha baixat molt, i crec que Barcelona es mereix un debat seriós sobre oferta cultural, l’eix de la qual ha de ser la pròpia ciutat i la seva gent i no un turisme adotzenat i massificat que m’agradaria que, en un escenari postpandèmia, fos seriosament qüestionat.

I una postil·la: atenció amb les lletres petites dels contractes. Que no sigui que la franquícia faci figa i toqui –a Barcelona; és a dir, als seus contribuents- fer-se càrrec de pèrdues i d’inversions fallides, com si tot plegat fos un Florentino.


(imatge: el projecte de l'Hermitage, que per molt que sigui de Toyo Ito, una vaca sagrada de l'arquitectura moderna, a mi em sembla un epígon de les propostes que Niemeyer feia com a xurros per a Brasília, i que estan una mica antiquades).

diumenge, 20 de juny de 2021

Vist a la premsa: d'errors (grans) i de correccions (minúscules)

 


El dissabte 12 de juny, el diari ARA va publicar una peça sobre l’IBI, en una secció anomenada les meves finances que sol estar molt bé, i que analitza temes financers que afecten molt directament la gent: el preu de l’energia, les assegurances dels vehicles, i coses així.

Em va sembla interessant, però em va alarmar molt. Hi deia que un dels llocs on l’IBI és més barat és Tarragona, i que, segons els seus càlculs, el rebut mitjà era de 46€. Com que jo pago IBI a Tarragona, i el pago per un habitatge que no té res de l’altre món, sé que pago força més que això, i ho vaig trobar estrany.

El càlcul, extret de l’IDESCAT, es basa en la base imposable (és a dir, el valor cadastral de totes les unitats del terme municipal) el nombre d’unitats (i de rebuts) i el total recaptat. Total recaptat dividit pel nombre de rebuts igual a rebut mitjà.

Clar, això ja presenta alguna debilitat perquè hi ha llocs, com Tarragona, on el pes de la indústria és important, amb rebuts molt més alts, i això distorsiona. Per entendre’ns, és com dir que entre en Bill Gates i jo tenim 40.000 milions de dòlars, però això no vol dir –us ho ben asseguro!!!!- que en tinguem 20.000 cada un. Però vaja, aquest encara és un tema menor; la gran quantitat de rebuts mitjans ho pot compensar.

Però, 46€?. De veritat? Per contrastar,  Constantí –que no és precisament Mònaco en termes immobiliaris- tenia un rebut mitjà de més de 2.000€, i el mateix reportatge ho remarcava com una cosa estranya.

Anem a les fonts, doncs. I ràpidament s’hi troba l’error, si es vol trobar. Les dades de l’IDESCAT estan mal transcrites (o la Dirección General del Catastro, que naturalment és a Madrid) les va donar equivocades.

A Tarragona, la base imposable del 2019 –la darrera amb dades disponibles- és només un 10% de l’habitual en tots els anys anteriors; diu que és de 514M€, quan les anteriors són totes per sobre de 5.500M€; és a dir, falta una xifra. Per això el rebut del 2019 és de 46€ i no de més de 500 com tots els anys anteriors. En canvi a Constantí l’errada de l’Idescat és al nombre de rebuts, on també manca una xifra –el 2018, 5.536 rebuts; el 2109, 926 rebuts- i per això la quota íntegra es dispara als 2.211€ en lloc dels 300 i escaig dels any anteriors. A la Canonja, tres quarts del mateix: el nombre de rebuts baixa de 3.900 a 1.900, i la quota es dispara de 344€ a 1.760€. I a Altafulla, el nombre de rebuts passa de 6.557 a 2.272, i per això la quota passa de 624€ a 1.873€.

Detectat l’error, ho vaig comunicar a l’ARA, atenent una demanda permanent que tenen per això, i em van respondre molt ràpidament, admetent l’errada. Per ser exactes, van dir “Malauradament té vostè tota la raó”. Dimarts 15 va sortir la correcció. A les imatges de més avall, la pàgina del reportatge, i la correcció (l’he marcada per si no la trobeu). Vosaltres mateixos.