dilluns, 16 de maig de 2022

Apunts d'urbanisme tarragoní. 9: el futur POUM (2)

 




A l’hora de formular un POUM, com hem de fer a Tarragona, una de les coses que hem de tenir clares són les expectatives. En el procés entre l’anul·lació del POUM anterior i començar a parlar del nou POUM, hem assistit a un concert de declaracions, vingudes de tot arreu, sobre la matèria –amb tot el dret, que consti- però amb missatges, sovint, molt exagerats, en tots els sentits. Des d’anunciar una mena d’apocalipsi i de paralització i ruïna de la ciutat si no hi havia un POUM ràpidament, fins a les promeses d’un pla que canviarà la ciutat del revés com un mitjó.

Molt em temo que ni una cosa ni l’altra. I, en un sentit similar, tampoc les pretensions que, a partir del POUM, tindrem una mobilitat fantàstica, una ciutat enveja del món i part de l’estranger, o el que sigui. Les coses, em temo, són més normaletes. 

És cert que el POUM -o, si més no, algunes parts del POUM- són condició necessària,  per a una millor mobilitat, per exemple, però no són condició suficient, ni, encara menys, aplicables arreu, si no és amb uns costos econòmics i socials importants. 

Posem com a exemple la proposta que s’ha fet, sobre l’amplada de les voravies, que ha de ser de tres metres. Absolutament d’acord, especialment per la meva condició de vianant. Però, és clar, això serà possible, sobretot, a les noves extensions urbanes o a les zones objecte de profunda remodelació. A la resta de la ciutat, la ciutat construïda, no tant. I no perquè no es pugui, que es pot, sinó perquè aleshores es tracta d’una reordenació dins del sistema viari; és a dir, que ordenem d’una manera diferent el carrer existent (tan carrer -sistema viari- és la voravia com la calçada). Ho estem veient al carrer Canyelles, la remodelació del qual -tot i que no la conec a fons; si m’erro, benvingudes les correccions- comprèn ampliar voravies... però no ha requerit per res modificar el POUM. Si, per contra, volem augmentar al sistema viari –mantenir la calçada i ampliar voravies- aleshores sí que cal que hi intervingui el POUM. 

El mateix passa amb moltes propostes de tractament verd -d’un verd tàctic, si se’m permet l’expressió- en l’espai públic existent. Això no necessita modificar el POUM, a no ser que expressament es qualifiqui el sòl d’espai lliure (però, si és a la ciutat existent, fora de qualsevol planejament derivat, això vol dir actuació aïllada i expropiar). La feina que ara mateix ja s’està fent, de renaturalitzar –o de naturalitzar, a seques- molts racons de la ciutat, o la d’augmentar –quan això és possible; necessari ja ho és- l’arbrat dels carrers, això no requereix la intervenció del POUM. 

Em permetre la vanitat de l’autocita, i fins i tot la de l’antiguitat. En un article que vaig publicar al Diari de Tarragona fa gairebé quinze anys (!) quan s’estava coent el POUM ara anul·lat, hi deia:

“1. La ciutat ja existeix. Això, que és una obvietat, ha de quedar clar davant dels que plantegen unes propostes fent taula rasa, per a dibuixar una arcàdia feliç a aconseguir en quatre dies i per art de màgia. Amb arguments atractius com la lluita contra l’especulació i fent la carta als reis de més espais verds i equipaments, però ignorant que la ciutat ja existeix, físicament i també com a conjunt de realitats jurídiques, econòmiques i patrimonials que cal tenir en compte. Tarragona, la Tarragona actual, no es va aconseguir en vint anys. No pretenguem refer-la de dalt a baix en quatre dies.

2. No demanem al POUM més del que pot donar. El POUM és important per al futur de la ciutat, i és condició necessària per a moltes coses, però no condició suficient. Exigir al POUM totes les solucions al problema de l’habitatge o del medi ambient o a una mobilitat sostenible és una fugida cap endavant.”

Queda clar.

I és que al POUM li podem fer dir moltes coses (sobretot perquè el paper ho aguanta tot) però el que realment importa és el que ha de dir. Vull dir que, d’acord amb la llei, hi ha determinacions sobre l’ús del sòl que necessàriament han de ser regulades pe POUM, però la resta no cal, i sovint, si les posem, no fan més que complicar les coses. 

I és que, d’acord amb l’article 57 de la llei d’Urbanisme, correspon als POUM, com a mínim:

“a) Classificar el sòl, amb vista a l'establiment del règim jurídic corresponent.

b) Definir el model d'implantació urbana i les determinacions per al desenvolupament urbanístic, d'acord amb el que estableix l'article 3.

c) Definir l'estructura general que cal adoptar per a l'ordenació urbanística del territori i establir les pautes per fer-ne el desenvolupament, sense que aquesta definició impedeixi formular:

1r Projectes d'actuació específica i plans especials urbanístics autònoms per implantar altres elements integrants de l'estructura general del territori en els termes que regulen els articles 48 bis i 68.

2n Projectes emparats en les normes d'aplicació directa de l'article 9 bis per implantar instal·lacions de producció d'energia elèctrica que, per la potència instal·lada, tinguin la consideració de sistema urbanístic d'equipament comunitari de serveis tècnics.

d) Determinar les circumstàncies que en poden produir la modificació o la revisió.”

Clar, d’aquí podríem predicar moltes coses, especialment d’això tan difús que és “el model d’implantació urbana”, però el que és veritablement substancial són els mecanismes legals per a fer realitat aquest model, i això acaba essent la classificació i qualificació del sòl, les determinacions sobre planejaments derivats (àmbit, ús, edificabilitat, densitat, cessions)  i l’assenyalament dels sistemes generals. I, a més, tot això supeditat al que ja ve predeterminat per planejaments territorials o sectorials (per exemple, el pla territorial parcial, el PEIN, el PDUSC, etc). 

Això no vol dir que el POUM sigui irrellevant, de cap manera. Allí s’estableixen les característiques del creixement, des de la seva mateixa existència o no, fins a la direcció, les formes, la intensitat o les condicions, però això és classificació i qualificació. O les reserves de terrenys de sistemes generals -especialment els vinculats a la mobilitat- si no és que ja venen prefigurats per aquells planejaments sectorials (aleshores el procediment és a la inversa: el pla, o el projecte corresponent, estableixen el traçat, i el POUM s’hi adapta). 

I en aquest sentit, el POUM pot abastar moltes més coses, però, si per a fer-les realitat no es necessita cap de les determinacions citades, és ociós posar-ho al POUM, perquè només serveix per a complicar-nos l’existència i, el que es pitjor, generar falses expectatives. 

Em temo que alguna cosa d’això, de falses expectatives, veurem en el procés de participació ciutadana que s’ha de fer. De manera general soc força escèptic amb aquests processos (en vaig parlar  AQUÍ). Habitualment em semblen exercicis propis d’una escola progre dels anys setanta: papers de colors, maquetes, dinàmiques de grup... La necessitat de fer assequibles temes molt complexos acaba infantilitzant el discurs, i és més fàcil -i més vistós- parlar de generalitzacions enlluernadores (“Vol més jardins a la ciutat?; Creu que cal més habitatge públic?”) que no pas raonar sobre els costos -socials, ambientals, econòmics- de les propostes. I així ens trobem -i m’agradaria moltíssim equivocar-me pel que fa al procés participatiu que es farà sobre el POUM de Tarragona- ens trobem dic, que es fa un dibuix ben bonic de la ciutat de color de rosa, la gent marxa contenta, i després el POUM... diu el que pot dir, que és el que diu la llei. 

Insisteixo, el POUM HA DE DIR tot el que ha de dir, però, si pot ser, només el que ha de dir. Les característiques de la urbanització, que són el que més impacta a la vida quotidiana (amplada de les voravies, mobiliari i arbrat urbà, aparcament...) no són determinacions imprescindibles del POUM, i faríem bé de no incloure-les -com a molt, si es vol, un criteri general- per a tenir les mans més lliures quan pertoqui. Recordeu l’exemple del carrer Canyelles. En definitiva, es tracta d’una qüestió d’escala: cada decisió, cada determinació, a l’instrument que li pertoca. Que prou feina hi ha, amb això. 


dissabte, 30 d’abril de 2022

Una bona Eina per Altafullla

 

La meva relació amb Altafulla comença a finals dels setanta i principis dels vuitanta, quan conec Salvador-Joan Rovira, aleshores -i ara... també- factòtum del Centre d’Estudis d’Altafulla. En Salvador, amb una generositat i paciència infinites, que mai li agrairé prou, em va ensenyar a fer recerca de manera seriosa, a fer treballs amb mètode científic, i així he intentat fer-ho des d’aleshores. El resultat foren uns quants articles publicats als Estudis Altafullencs, i que em fes soci del Centre -encara ara, que ja dec ser dels més antics!- i que seguís amb més atenció el que passava a Altafulla.

Més endavant, recordo un primer acte públic d’Esquerra a Altafulla, potser el primer des de la guerra. L’aleshores únic militant va obrir l’acte... i no va poder continuar: de l’emoció se li va trencar la veu. Quant, al cap d’uns any, Esquerra va tenir presència a l’Ajuntament, vaig ajudar tot el que vaig poder; recordo especialment aquell invent estrambòtic de xalets i residència al costat de Brisas del Mar, i moltes més coses.

Tot aquesta història, que podria no tenir cap interès més que per a mi mateix, serveix per a explicar perquè em dol especialment aquesta esperpèntica moció de censura que pretén expulsar l’Eina del govern municipal. He seguit -a través de mitjans, de les xarxes, de converses amb amics, coneguts i saludats- aquests tres anys de govern de l’Eina. Sé que no sé moltes coses del dia a dia que només es poden saber amb un seguiment permanent i a primera línia que no tinc. Sé, també, que no poden haver-ho fet tot bé (ningú no ho fa tot bé, ni tot malament; desconfio dels satisfets tant com dels que exhibeixen humilitat a tothora). Però també sé que han redreçat la intervenció a la Violeta, d’una manera que em sembla molt més útil per al poble; que han encarat un pla local d’habitatge, una eina útil per a evitar la gentrificació ja palesa (per no dir la «santcugatització») que expulsa població local a canvi de pijos forans, alguns dels quals després donen lliçons de progressisme. Sé que han afrontat el problema de la platja -que no és únic d’Altafulla, sinó de bona part de la costa a Catalunya- amb mesures diferents de les habituals (recordeu Einstein: pretendre resultats diferents fent el mateix és d’imbècils) unes mesures que, em consta, no sortien d’una tertúlia de barra de bar, sinó d’assessorament científic contrastat. També els esforços de col·laboració amb els pobles veïns, posant en pràctica que la comarca -el Baix Gaià!- es construeix des de baix, amb mesures concretes -la cooperació policial, per exemple- defugint aïllaments i egoismes. Conec les múltiples sessions i audiències públiques per a donar explicacions a tothom i per a escoltar a tothom. Per tot això, em sembla absurda aquesta moció de censura.

I em sembla encara més absurda a la vista de qui la presenta: aquella esquerra que pretén tenir l’exclusiva i la patent de l’esquerra, perquè si «són» l’esquerra -i n’estan absolutament convençuts; deu ser per designi diví- aleshores tot el que facin està bé, sense haver de justificar res. I, a sobre, aliats amb la dreta independentista; sí, aquella esquerra que, ben a prop, fa escarafalls i fàstics si aquesta mateixa dreta participa d’un equip de govern. I una dreta independentista que contínuament parla d’unitat... a condició d’encapçalar-la i que sigui per a fer només el que els convé, exigint un seguidisme acrític, més propi de les sectes que d’un partit polític. Lliçons d’esquerres i d’unitat, poques.

Altafulla, poble que m’estimo, no s’ho mereix. L’EINA ha estat un bon govern, per Altafulla. Ha estat el que el seu nom expressa, una eina per a millorar el poble, en el fons -el què- i en la forma -el com-. Segur que amb mancances i defectes, perquè la perfecció no existeix, però de cap manera mereixedora d’aquesta maniobra absurda, que es justifica amb la peregrina excusa de la situació de la platja. Com si no sabéssim que el temporal ha afectat totes les platges, o és que el Miracle, o Creixell, o Roda de Berà, i ja no diguem tot el Maresme, tenen unes platges esplèndides sense cap afectació pels temporals?. No fotem. S’ho podien haver treballat una mica més... si és que hi havia matèria, perquè, si no se’ls acut res més, potser és que no hi havia més.

No sé com acabarà, tot plegat. M’agradaria que hi hagués una mica de seny i part dels censuradors i censuradores s’adonessin de la incongruència, i tot plegat quedés en no res. Com he dit, Altafulla no s’ho mereix. I els amics d’Altafulla, tampoc no ens ho mereixem.


(imatge: la plaça del Pou, un del racons més bonics dels molts que té la Vil·la Closa. Els que no la coneixeu, ja esteu tardant a moure el cul de la cadira i venir)


diumenge, 24 d’abril de 2022

Microcosmos, de Claudio Magris

 


Sant Jordi -ahir- és dia de llibres i de roses. O, més exactament, és un dia més especial per als llibres, que també haurien de ser, els llibres, cosa de cada dia. Una mica liat, però ja ens entenem.

Les xarxes van plenes de llibres, molta gent explica què ha comprat o què li han regalat, o què ha reglat, i això és bonic. Només que la meitat dels llibres siguin llegits, serem, tots plegats, una mica més savis i més lliures.

Potser és per això que, en lloc de parlar dels llibres per llegir -ai! Tants i tants!!!!!- prefereixo parlar d’un dels darrers llibres llegits (i m’aguantaré les ganes de parlar del que estic llegint, sempre el més interessant, o dels propers a la cua, que cada dia és més llarga).

Es tracta de «Microcosmos» un llibre deliciós de Claudio Magris. Magris el vaig descobrir, com molts gent, amb aquell llibre descomunal, enlluernador, inclassificable, que és «Danubi» una narració fascinant sobre la Mitteleuropa plena de llocs, de paisatges, d’històries, de persones, d’art, de llengües... un d’aquells llibres que fan de bon llegir amb un atles al costat, i que ens descobreixen una part del món, del nostre món europeu, que no sempre hem conegut prou bé (recordo la sorpresa que vaig provocar en algú que em parlava de «les capitals de l’Europa de l’Est» quan li vaig fer notar que Viena és més a l’Est que Praga).

«Microcosmos» és el mateix i, a la vegada, el contrari. És el mateix perquè és també un garbuix de paisatges, d’històries, de personatges, d'èpoques, de retrats, de sensacions, absolutament inclassificable, i sempre exquisidament escrit, amb pàgines que són veritable poesia. Però, aquest cop, en un entorn molt més petit, més humil, que la impressionant Mitteleuropa; més petit però no per això menys complex. Es tracta d’un espai indeterminat, entre el Veneto, Trieste, la costa Dàlmata, el Tirol...

És un espai on conflueixen les perifèries de les cultures llatina, germànica i eslava, i ho veiem en una toponímia absolutament variable, en la barreja -explicada, és clar, no directa- de les llengües i dialectes -tota llengua parlada és un dialecte- de costums, històries (Churchill deia -sembla que aquesta és verídica- que els Balcans tenien més història de la que podien suportar). Paisatge molt concrets, d’illes diminutes, amb històries minúscules -el carter d’una illa, la vella única habitant del poble, el pescador que va desertar de l’exèrcit, els comunistes croats/italians que emigren a Iugoslàvia per construir el socialisme, però que allí són malvistos per italians i per estalinistes, i quan tornen a Itàlia malvistos per comunistes i per titistes...

Moltes històries tenen el nexe comú de les terres de frontera, d’una frontera borrosa, indeterminada, més oficial que real (com pràcticament totes les fronteres, per altra banda) i de gent que en fa un cas molt relatiu.

També, ara un llibre que demana un atles, però un atles molt detallat (o aquest succedani que és Google Hearth) per a veure aquella vall recòndita del Tirol, o l’illa diminuta a l‘Adriàtica, una de tantes dels milers d’illes de la costa dàlmata.

El món és el món, no importa la grandària. Té, en això, un punt de connexió amb aquell llibret deliciós de Josep Iglésias «Les ciutats del món», unes ciutats que es diuen Farena, Vilanova de Prades, Gallicant, Selma, Querol... com el Microcosmos de Magris parla de Canidole (que en croata es diu Vele Srakane, però continua sent la mateixa illeta, o de Cherso i Lussino, dues illes que han estat venecianes, austríaques, italianes, iugoslaves i ara, segurament, croates o eslovenes, i sempre amb els mateixos pescadors i contrabandistes.

Magris no defrauda. De molt bon llegir.


dilluns, 11 d’abril de 2022

Notes sobre el nou PDU del CRT (allò abans conegut com a BCN World)

 



Després de molt de temps, tornem amb un nou –l’enèsim- capítol de Hard Rock Cafè, el projecte abans conegut com a BCN World. La veritat és que amb una mica de desgana, després de gairebé deu anys de tema. M’hi poso amb molt poques ganes i amb una sensació de cansament, de tornada d’un tema que ja gairebé es podia donar per arxivat. No sé si és aquesta la intenció, que ens n’atipem, o si -i algun indici em sembla veure- també des del Govern n’estan una mica tips. Si em diguessin que hi ha una mena de fugida cap endavant, d’anar fent a veure si algú altre desisteix (i, per tant, «és culpa» d’un tercer) m’ho creuria.

 

En tot cas, ara hi ha la nova -la tercera, poca broma- versió del PDU, després d’haver iniciat uns canvis, i després d’haver d’entomar la sentència del TSJC que anul·lava el PDU. Anem a veure què diu aquest nou PDU. Ja d’entrada dic que no n’he fet un estudi a fons, per falta de temps i de ganes, però això no vol dir que no hagi trobat algunes coses per comentar. Algunes píndoles:


1. El nou PDU acata la sentència, i això es tradueix que el sector CTI -el dels casinos, per entendre’ns, i la part del lleó del PDU- es redueix substancialment, i passa d’1.017.110 m2 a 610.030 m2; això sí, amb el mateix aprofitament. És clar, si l’aprofitament -el sostre- és el mateix, això vol dir que els sistemes es redueixen. Ho fan en aquesta proporció:

 

 

Nou PDU

Antic PDU

 

M2

%

M2

%

Sistema hidràulic

28.611

4,69

18.569

1,83

Sistema d’espais lliures

108.804

17,84

211.772

20,02

Sistema d’equipaments

30.538

5,01

151.749

14,92

Sistema viari

58.370

9,57

251.313

24,71

SISTEMES

226.323

37,10

633.403

62,77

ZONES

383.707

62,90

383.707

37,73

TOTAL CTI

610.030

100,00

1.017.110

100

 

Com podem veure, la relació sistema/zona s’ha invertit. La reducció és absoluta als sistemes, per a mantenir la superfície amb aprofitament idèntica. Mantenir l’aprofitament és clau per a poder mantenir el preu, seria difícil explicar que 61 ha valen el mateix que 101, però no ho és si, en aquestes 61, s’hi pot fer el mateix.

2. Clar, un diria que, si s’hi pot fer el mateix -els mateixos hotels, casinos (casino, només un) i zones comercials, les necessitats de mobilitat haurien de ser les mateixes: si hi ha el mateix, la gent que mou això és el mateix (no exactament: en els càlculs d’avaluació de la mobilitat generada, els espais lliures i els equipaments també hi aporten; si baixen, baixa l’aportació. Però si tenim en compte que, al PDU anterior, els usos de l’espai lliure eren restringits, ves que no anés una cosa per l’altre),

Però no, el nou PDU redibuixa les propostes d’infraestructures. No he tingut temps, ganes ni, segurament, coneixements suficients per a examinar a fons l’estudi d’avaluació de la mobilitat generada, però que hi pugui haver aquest ball de propostes (encara recordo aquell viaducte que sempre em va semblar una ocurrència per salvar l’expedient) no diu gaire en favor de la serietat de tot plegat.

3. Però el tractament de les infraestructures viàries és molt significatiu, en la mesura que hi ha moltes propostes desdoblades. És a dir, que una part es fa en la primer fase, en la qual es preveu desenvolupar una part del PDU, i la resta després. Per a fer-vos-en una idea, aquesta imatge de mostra:

La fase 1:

 


La fase 2:


Més o menys com quan teníem set anys, i ens compraven la roba gran per a la creixença, però a l’inrevés: quan creixi... si creix, també creixerà la infraestructura. Per exemple, la rotonda de dalt, i els vials que hi accedeixen.

4. Clar, això ho hem de relacionar amb una mena de pla d’etapes que estableix el PDU, segons els qual en una primera fase es desenvolupen dues de les unitats en què es divideix el CTI. Una unitat completa, la corresponent al 15% d’aprofitament mitjà, i part de la segona. Amb els mateixos usos a tot arreu (excepte el joc, no permès a la unitat del 15% AM) i amb un total de 247.074 m2 de sostre entre les dues. Si tenim en compte que el sostre total sobre rasant és de 745.000 m2, vol dir que aquesta primera fase és un 33,16% del sostre. Els números són:

fase 1

A1

B

C1

D

total

total PDU

% fase 1

Hoteler

41.500

0

32.704

68.250

142.454

425.000

33,52%

Joc

8.500

0

0

0

8.500

30.000

28,33%

Oci

23.401

0

0

18.000

41.401

120.000

34,50%

Comercial

0

27.825

0

7.500

35.325

50.000

70,65%

Altres

1.394

0

0

18.000

19.394

120.000

16,16%

total

74.795

27.825

32.704

111.750

247.074

745.000

33,16%


És a dir, en aquesta primera fase s’executa una tercera part del sostre total, però un 70% de la zona comercial, i només un 16% de «altres» que, segons el PDU, són: «altres usos al servei del sostre d’activitat econòmica (serveis tècnics, aparcament, etc.) sense perjudici que s’hi destini una major superfície en cas de no esgotar el sostre màxim establert per als usos hoteler, àrea de joc, comercial i d’oci.»

Això em sembla molt revelador. Sempre he pensat que les reals intencions de Hard Rock Cafe es limitaven a un ressort -quan hi havia la possibilitat de fins a quatre ressorts amb casino; ara ja sabem que només un- i els hotels i zona comercial proporcionats, i que la resta li feia més aviat nosa (al capdavall, seria competència directa, excepte en el joc!).

Doncs bé, si ens fixem en els números anteriors, les unitats A1, B i C1 (la D és la de l’aprofitament mitjà; ja en parlarem) suposen 135.324 m2 de sostre. I jo crec que això és el que realment HRC vol fer (i veu factible en termes de negoci). I la resta?. Doncs anar seguint la trajectòria descendent des dels milions de m2 de sostre del Veremonte. O també en podríem dir aterratge a la realitat.

Clar, per a una operació així no calia tanta cerimònia, però com que el reconeixement d’aquest fet pot ser dur d’assumir, doncs s’hi va arribant a poquet a poquet. A més, la col·locació dels terrenys necessita d’un potencial important per a treure’n el màxim benefici, ja sabem per a qui.

Per a fer-nos una idea del que representa, i sobretot de si és singular o no, ho podem comparar amb les previsions de sòl urbanitzable de Salou (no totes, només les més significatives) que són:

superfície

sostre

sector 01 Barenys

357.270

153.626

sector 03 Pla de les Pomeres-Barenys

834.327

333.730

sector 04 Emprius Nord

436.230

174.492

sector 05 Emprius Sud

306.505

122.602

total

1.934.332

784.450

 

És a dir, que ara mateix, a Salou (llevat d’alguna modificació puntual que se m’hagi escapat) s’hi preveuen quatre sectors que equivalen a tres CTI i que, entre els quatre, igualen el sostre del CTI. Un de sol, el sector 03, que és turístic en un 90% (la resta són “altres usos”) és el doble de sostre que la primera fase del CTI (sense comptar l’AM). Així, sense fer soroll.

5. Parlem també de la unitat D. Una peça de 50.000 m2, amb 111.750 m2 de sostre (el detall, als quadres anteriors). Perquè és especial aquesta peça? Perquè correspon a la cessió gratuïta, per a l’administració actuant, del 15% de l’aprofitament mitjà. És a dir, el titular de la peça serà l’Incasol (que, amb la modificació del PDU, passa a ser l’administració actuant).

I què en farà, d’això, l’Incasol? Doncs el PDU no ho diu clarament, però hem de tenir en compte algunes coses:

Que l’aprofitament mitjà passa a formar part del patrimoni públic de sòl (article 223.1 del reglament de la Llei d’urbanisme).

Que aquest sòl s’ha de destinar als usos que preveu l’article 162.5 de la Llei d’urbanisme, que són:

“5. El patrimoni de sòl i d’habitatge dels ens públics es destina a les finalitats següents:

a) Preveure, posar en marxa i desplegar, tècnicament i econòmicament, l’expansió de les poblacions i la millora de la qualitat de vida.

b) Fer efectiu el dret dels ciutadans a accedir a un habitatge digne i adequat.

c) Intervenir en el mercat immobiliari per a abaratir el preu del sòl urbanitzat i facilitar l’adquisició de sistemes urbanístics.

d) Formar reserves per a protegir i tutelar el sòl no urbanitzable.”

Que, com que els usos de la unitat D (hotel, comercial, oci, altres) no són propis del patrimoni municipal, l’Incasol els pot alienar (amb oferta pública) i destinar el producte de la venda a aquestes actuacions.

On i com ho farà?. El Consorci del CRT va acordar::

“Sol·licitar a l’Institut Català del Sòl que els aprofitaments urbanístics que puguin correspondre als ajuntaments, i resultants del desenvolupament urbanístic del PDU del CRT de Vila-seca i de Salou, siguin objecte de reinversió en els municipis de Vila-seca i de Salou en projectes d'infraestructura i d'habitatge públic, prèvia proposta del respectius ajuntaments.”

Però a la Normativa no es diu res d’això. No toca que ho digui,  no és matèria que hagi de figurar a la normativa del PDU, però tampoc hi hauria de figurar el repartiment dels impostos locals, i sí que hi és.

De què parlem, amb aquesta unitat D? Doncs de 50.000 m2 de sòl, amb un sostre de 111.000 m2. A grans trets –caldria afinar més- i utilitzant els valors del mateix PDU, comptant un valor de repercussió del sòl en una forquilla entre 145/159 €/m2 (segons mètode de valoració) això serien entre 16.203.750 i 17.653.000 €.

6. Més coses. La Sentència del TSJC que va anul·lar el PDU anterior pel que feia a l’ordenació del CTI ho va fer per la incompatibilitat de l’espai lliure amb la zona de seguretat de la indústria química, atenent al criteri de funcionalitat dels espais lliures; és a dir, que han de poder ser utilitzats en condicions per la ciutadania. Això té a veure amb les dimensions, amb la forma, i amb la ubicació.

El nou PDU redimensiona l’espai lliure –ja ho hem vist- i el resitua, per a complir la sentència. Les noves dimensions són més reduïdes però, en tot cas, compleixen els estàndards legals. Ara bé, la nova ubicació és una franja paral·lela a la C-31b, entre aquesta via (més els afegits que caldran per a la mobilitat del sector) i l’edificació. Ho podeu veure aquí:

 



Jo tinc els meus dubtes que un espai encaixonat entre la C-31b (que, no ho oblidem, és el principal accés al conjunt) i les zones d’hotels i altres -que, això sí, tenen força espais lliures entre les edificacions-  compleixi realment aquesta funció d’espai lliure al servei de la gent. Si fos malpensat, diria que, a l’hora de no tenir més remei que reubicar l’espai lliure després de la sentència, algú ha dit “Ah sí? Doncs ara veureu!” però això seria ser molt malpensat. Més aviat és que la premissa era que les zones d’aprofitament no es toquen, i, clar, no hi havia massa marge de maniobra.

7. Recordo que, al moment de tramitar-se la modificació de la llei del CRT, per a fer possible tot això –aleshores encara amb les fantasmades de Veremonte- el pacte CiU/PSC va introduir-hi un esmena que deia:

“Amb independència dels canvis que es puguin produir com a conseqüència de les modificacions del planejament de l’àmbit del centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, s’han de tenir en compte els valors i les reflexions del Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona pel que fa a la configuració d’espais i edificacions.»

El PDU conté un estudi d’impacte paisatgístic, i el Catàleg del Paisatge del Camp de Tarragona diu:

Objectiu de qualitat del paisatge 6

“Un paisatge que conservi elements identitaris propis de la Costa Daurada en les tipologies  edificatòries dels nous complexos turístics, residencials i d'oci i en les obres d'urbanització  i enjardinament dels espais públics.

Podem interpretar que edificacions de 75 metres d’alçada formen part d’aquests elements identitaris? Doncs... va a gustos, però a mi em sona a allò d’acceptar pop com animal de companyia. En tot cas, crec significatiu que, a la unitat D –la de l’aprofitament mitjà- s’hi permeten edificacions fins a 90 metres d’alçada, i que, sobre això, l’estudi d’integració paisatgística del PDU, en el resum que figura a la normativa, diu (errades sintàctiques incloses):

“Per als edificis d’oci s’apliquen principalment criteris de singularització, doncs s’opta per crear una icona única en el territori, en un espai excepcional envoltat d’altres fites visuals, optant per un disseny únic en l’acabat d’algunes d’aquestes construccions, la singularitat del qual els confereix identitat paisatgística pròpia.”

No sé, però a mi, això de la “icona única” i de la singularització, i el disseny únic, em sona a l’hotel en forma de guitarra. I això sí que no.

8. El PDU conté múltiples i detallades precisions sobre vegetació, sobre mesures ambientals, sobre perspectives, sobre transicions entre espais... Ja vaig dir, quan començava tot això, que no tenia cap dubte que, en aquest sentit, el PDU estaria ben fet, i ho mantinc. No és res d’això el que discuteixo, però tinc la sensació que és reforçar molt tots aquests aspectes, si voleu menors, per a fer passar el contingut del PDU. Daurar la píndola, diríem.

Però fins i tot en això hi ha coses. M’ha sobtat no veure-hi –potser se m’ha passat- cap referència a energies renovables, amb caràcter substancial. Crec que no només caldria, per a minimitzar l’impacte energètic, també seria un senyal positiu, una manera de dir “això –les instal·lacions d’energies renovables- no fa cap nosa, al contrari, i per això les volem al CRT”. Però no només no hi són, sinó que resulta que un dels ajuntaments, de manera explícita, va demanar:

“Per evitar possibles instal·lacions que desvirtuïn la finalitat d'aquests sols no urbanitzables, s'hauria de preveure la impossibilitat d'implantar instal·lacions d'aprofitament de l'energia solar i/o eòlica fora dels sostres d'altres instal·lacions o edificacions.”

A mi no em semblaria malament que, per exemple, a l’espai abans destinat a espai lliure i inclòs a la zona de seguretat química, s’hi inclogués una planta fotovoltaica, que sí seria compatible amb la zona de seguretat (de fet, és SNU i fora del PDU; hi podria anar).

Això, a més, contrasta amb el fet que Port Aventura va proposar una planta fotovoltaica just a sobre del CTI, en SNU... i que ha estat suspesa per la Comissió d’Urbanisme, al·legant l’impacte paisatgístic!. Que una torre de 90 metres sigui “icònica”  està bé, però que hi hagi una planta fotovoltaica no?. O és que potser temen que serà molesta a les vistes des de les torres?

9. I per acabar (bé, per ara). Em refermo en el que ja he escrit altres cops, en el sentit que:

S’ha retorçat el concepte de planejament, no com a guia per a l’endreça del territori, sinó com a simple revestiment tècnic i jurídic del que es vol. Per a fer això, no calen tants plans.

Cada nova passa va en la línia de reducció i d’ajustament a allò que realment pot ser assumible. En aquest sentit, continuo creient que allò que HRC vol fer, i veu possible de fer, és aquella primera etapa, d’una magnitud molt semblant a altres plans possibles a l’entorn. Potser que ho acabem decidint.

Caldrà estar molt atents al nou contacte de compra-venda, si és que es continua amb aquest absurd que l’Incasol faci d’intermediari. Recordo que l’anterior contracte estava ple de trampes per les quals la part venedora –la Caixa- es treia el mort de sobre, encolomava moltes coses a l’Incasol, i i HRC prenia tota mena de precaucions a esquenes de l’Incasol (per exemple, amb el tema aprofitament mitjà). 

 

I, per avui, ja n’hi ha prou. Hi hauria més coses, però no cal abusar.