Gràcies, Ernest

 

Vaig conèixer Ernest Maragall fa una colla d’anys; si no m’erro, devia ser el 96 o 97. Aleshores s’estava fent la Carta municipal de Barcelona, que acabaria sent llei el 1998. Era l’època que ERC s’havia quedat sense representació a l’Ajuntament de Barcelona, pel transfuguisme de Pilar Rahola, i el govern municipal depenia d’aquests dos vots, de manera que havia de fer equilibris. Perquè, a la vegada, era l’època de l’olivera italiana, una mena d’entesa de partits que també va tenir el seu moment a Catalunya (com el va tenir el new labour de Blair, o l’esquerra plural de Jospin; aquí ens apuntem a tot!) i el PSC, pensant en la Generalitat, volia estar bé amb l’ERC de Carod-Rovira.

La qüestió és que ERC de Barcelona no volia ser absent del debat de la Carta, i l’aleshores president, l’amic David Minoves, em va demanar si podia donar un cop de mà, des del punt de vista més tècnic, per negociar alguna aportació a la Carta, en el benentès que era més important el fet de ser admès com a interlocutor vàlid que no pas el que s’hi pogués influir.

Vam tenir, doncs, dues trobades amb Ernest Maragall, que era regidor, i que portava aquest tema. Les reunions van ser molt correctes,  crec recordar que, d’alguna cosa menor, ens van dir que sí, i ja està. Però recordo molt bé que en vaig sortir impressionat per la seguretat, pel to, pel control que tenia Ernest Maragall del tema. Sé que vaig pensar que, de gran, volia ser així, perquè sempre m’ha agradat més la sala de màquines que no pas la primera línia pública, i així m’imaginava jo que s’havien de fer les coses.

Evidentment ell no ho recorda -crec que molt després li vaig explicar- perquè només era una reunió més. És com quan el Messi et saluda, tu te’n recordes tota la vida però ell no.

Després el vaig veure al Palau de la Generalitat, on ell feia de secretari del Govern -un altre dels llocs que m’haguessin agradat-. No vam tenir tracte, perquè jo només era un matxaca del Conseller Primer i, per aquelles coses dels partits -ni que governin plegats- estàvem, no només en equips, en lligues diferents. Però recordo haver-lo vist anant a peu al Palau -res de cotxe oficial- amb una cartera que sobreeixia de papers, a primera hora del matí.

Ha estat aquests darrers anys que hem tingut una mica més de tracte, fent papers sobre això de la Catalunya sencera, i temes de base territorial però d’un abast més gran. Hi he reconegut perfectament aquell control del discurs, la mirada de llarg abast, molt més enllà de la política politicienne -aquella política intrigant, de baix nivell i nul·la moral que és la que l’ha fet plegar-.

Lamento molt que plegui, no només pel motiu -això dels cartells és una indecència impresentable, no té nom- sinó també perquè crec que, ni que fos en una segona línia, perdem -tots, el país- una veu autoritzada, algú que val la pena escoltar.

A les seves memòries “Oda inacabada”, Pasqual Maragall explica com els vuit germans Maragall anaven per parelles, ell amb l’Ernest. I diu:

“L’Ernest el veig del tot Maragall. Potser per això vaig dir un cop que l’autèntic Pasqual Maragall es diu Ernest. Per això i perquè bona part de la feina que se m’atribueix, tant a casa com en política, la va fer ell.”

Gràcies per tot, Ernest. Vull pensar que ens podrem tornar a trobar i, com sempre, al costat bo de la barricada. 

Apunts d'urbanisme tarragoní (12): Camps de futbol a l'Anella Verda de Tarragona

 

Al seu dia, ara ja fa prop de vint anys, vaig tenir un cert paper -amb molta més gent- en el que va acabar essent l’Anella Verda de Tarragona, en els termes en què està -estava!- al POUM. Això, és clar, no em dona -pobre de mi!- cap dret de vet ni res que se li assembli, ni pretenc que m’hagin de fer més cas, però ho dic perquè s’entengui que tingui un cert interès en notícies al voltant de l’Anella.

De fet, altres cops he manifestat el meu desacord amb la confusió entre parlar de l’Anella Verda com a concepte, com a element singular al territori, i parlar-ne en tant que categoria legal del POUM. No són exactament el mateix, i faríem bé de separar-ho. De fet, a la regulació que es va fer al POUM, es deixava tot molt obert, amb la voluntat d’aprofundir amb un o més instruments específics, des de la consideració que l’Anella Verda comprenia sòls amb condicions -ambientals, legals, de context- molt diverses, i que era millor anar peça per peça. Després, les coses... han anat com han anat. I el fet és que, ni de manera unitària ni de manera segmentada, no tenim un desplegament legal del que suposa la condició d’Anella Verda. Què hi farem.

Ara ens trobem amb una iniciativa, de nou camps de futbol, un aparcament amb capacitat per a 300 vehicles, una estació depuradora i un edifici de mil metres quadrats per a una residència, a més de les graderies i els vestidors, i una instal·lació de 200 plaques fotovoltaiques i una piscina. Tot plegat, sobre unes 33 ha de sòl (extrec les dades de la premsa; si hi ha alguna errada, agrairé molt la correcció).

Una instal·lació d’aquest tipus pressuposa unes necessitats de mobilitat importants, que ja ens podem imaginar que no seran cobertes pel transport públic; ni per oferta en condicions, ni per voluntat dels usuaris.

Entrarem ara en una batalla legal, però crec que hi ha algunes coses que ja han fallat, més enllà de la manca de definició del tractament dels espais -en plural- de l’Anella Verda.

La instal·lació es faria sobre sòl no urbanitzable. En aquesta mena de sòl, que, com el seu nom indica, és aquell que, d’entrada, no es vol que sigui ocupat, s’hi permeten algunes activitats, d’acord amb l’article 47 de la Llei d’urbanisme (per cert, un dels articles més grapejats i modificats de la llei, per a desgràcia dels qui ens hi dediquem). Què diu aquest article? Al punt 4 diu:

“4. El sòl no urbanitzable pot ésser objecte d'actuacions específiques per a destinar-lo a les activitats o els equipaments d'interès públic que s'hagin d'emplaçar en el medi rural. A aquest efecte, són d'interès públic:

a) Les activitats col·lectives de caràcter esportiu, cultural, d'educació en el lleure i d'esbarjo que es desenvolupin a l'aire lliure, amb les obres i instal·lacions mínimes i imprescindibles per a l'ús de què es tracti.”

Primer problema: “obres i instal·lacions mínimes”. Mínim quant és? Perquè, és clar, això és com allò del pop i l’animal de companyia. Crec que ens trobem un cop més en un cas en què es vol fer passar per la llei molt més del que la llei preveia. Això passava -de fet, encara passa, però s’hi ha posat un cert remei- amb el cas dels càmpings. Històricament, l’ús de càmping era -és- dels admesos al sòl no urbanitzable. S’entenia, i hi ha una bona part de raó, que la naturalesa del càmping és l’activitat en un medi natural. Això no generava cap problema, mentre el càmping era un espai on es plantaven tendes, i un racó amb lavabos i dutxes, i la caseta del porter-noi dels encàrrecs. Clar, quan vam començar a tenir càmpings amb bungalous de dues habitacions, cuina-menjador i lavabo, amb restaurant, supermercat, piscina, camp de jocs, aparcament, discoteca, i no sé què més, això del medi natural i el sòl no urbanitzable ja no anava ni amb rodes. Per això es va fer -que no és una solució definitiva, però ajuda- un pla director urbanístic de les activitats de càmping, per a posar una mica d’ordre.

I ara crec que ens trobem en un cas similar, que l’epígraf “activitats esportives de caràcter col·lectiu” és una mena de calaix de sastre que ho aguanta tot. Podem posar-hi remei? Més enllà del que dirà el POUM, que té capacitat per a ser més restrictiu si vol, potser podríem pensar en actualitzar i completar el MIEM, el Mapa d’instal·lacions i equipaments esportius municipals, un instrument legal que permet posar una mica d’ordre, i no anar a remolc d’iniciatives privades. Ho dic, especialment, perquè la llei d’urbanisme parla d’interès públic, i aquí hauríem d’afinar una mica més sobre quina mena d’instal·lacions esportives -com a servei, no com a negoci- volem al terme.

En tot cas, tinguem en compte que sovint parlem d’actes reglats, aquells en els quals no cap la discrecionalitat. No em sembla que sigui del tot -del tot, una mica sí- el cas. Al capdavall, la llei també diu (article 47.9):

“El sòl no urbanitzable no pot ésser dedicat a usos que, atenent els valors que el pla d'ordenació urbanística municipal protegeix o preserva i les finalitats que persegueix, en transformin la destinació o la naturalesa o bé lesionin o impedeixin la realització dels dits valors i l'assoliment de les dites finalitats.”

Si els terrenys són inclosos en la categoria “Anella Verda” del POUM, ho tinc molt clar. Si només pertanyen a una difusa anella verda que s’usa com a etiqueta per a tot, caldrà esforçar-s’hi una mica més.

En tot cas, però, aquestes coses passen quan no es fan tots els deures i no s’aprofiten totes les possibilitats existents per a preveure. Prenguem-ne nota.

... le jour de gloire est arrivé!

 

Poc em podia pensar ahir, quan feia especulacions sobre el resultat de les eleccions a França, que ens trobaríem amb la sorpresa d'una victòria del Front Popular, i que RN quedés relegat a tercera força a l'Assemblea. Passat  l'immens alleujament, i la diversió de veure les cares estupefactes de la militància de RN quan es van fer públics els sondejos i van veure que el govern se'ls escapava de la punta dels dits (per ara!) toca fer algunes reflexions.

El Front Popular ha guanyat, en tant que té més escons que ningú, però no ha arrasat. De fet, si mirem el resultat del 2022, les forces que ara s'han aplegat al FP van treure el 31,6% , i ara han tret el 31,5%. Amb una participació molt més alta, és cert, prop de 20 punts més. Han mobilitzat més gent, però pesen el mateix. I pel que fa al proper govern, reitero el que vaig escriure ahir sobre la intel·ligència tàctica del PCF de l'any 36, que sembla que la França Insubmisa -o potser Mélenchon, ras i curt- no sembla tenir.

En aquesta segona volta, hi ha hagut 1.192.784 vots en blanc i 395.565 vots nuls. Més d'un 5,5% dels electors que han votat no han volgut fer-ho per ningú en concret.

Com ha passat altre cops, el RN no guanya vots. A la primera volta va tenir 10.647.914 vots; a la segona, 10.110.034. Si tenim en compte que 71 circumscripcions ja van quedar resoltes a la primera volta, i ara no votaven, no ha crescut.

Macron ha perdut... d'aquella manera. És cert que perd més de 9 punts respecte el 2022, però es queda amb un 29,4% a la segona volta, molt a prop del 31,5% del FP. Que en aquest percentatge hi ha vots prestats de l'esquerra? Sí, és clar. També hi deu haver uns quants -menys, segur- vots macronistes als resultats del FP.

En fi, que hi hauria molts números a fer, de resultes del sistema electoral francès, però ja es veu que algú hauria de tirar menys coets (i entenc l'eufòria d'ahir, i la comparteixo, que consti) i assumir que electoralment França està en tres blocs, cadascun dels quals, a més, també plural. Poc a poc i bona lletra.

Per la resta, potser hauríem de revisar alguns estats d'ànim. És cert que, a Europa, està creixent la presència de l'extrema dreta, i això és preocupant. Però, sense caure en cofoismes, hi ha motius d'un relatiu optimisme. A Polònia, se'ls van treure de sobre -pels pèls, però ho van fer-; a Espanya, també van quedar frenats... per ara; a la Gran Bretanya també (però allí la relativitat de la victòria  real és molt més gran; que els escons no ens impedeixin veure els vots). Ara a França, a l'últim moment. Hi ha elements per a un cert optimisme.

Caldrà, però, que l'esquerra aprengui unes quantes lliçons: no es pot voler ser d'esquerres i fer polítiques descafeïnades, i menys encara comprant marcs mentals de la dreta; a la vegada -i encara que sembli contradictori amb el que acabo d'escriure- no es poden prometre duros a quatre pessetes. La propaganda del FP -els rètols magnífics de molts dissenyadors- era desbordant, però caldrà molt d'esforç per redreçar la destrossa d'anys i anys de liberalisme mal entès -perquè hi ha elements del liberalisme necessaris- i cal recuperar una cultura d'esquerres que no sigui aquesta arrogància i superioritat morals que tenim. L'esquerra, a França, no pot pretendre governar com si tingués la majoria absoluta, de la mateixa manera que Macron i el que queda del macronisme, sigui el que sigui això, ha de triar cap a on mira, si cap a la dreta -que són els incombustibles (i majoritàriament amorals) Republicans i el RN, o és capaç de trobar un espai compartit amb el FP, que no pot ser tot el FP, però no pot ser només un FP anecdòtic o decoratiu.

Caldrà molta cintura. Si se'n surten, si no generen falses expectatives, a la vegada que hi ha un canvi significatiu, si saben entendre el malestar i donar solucions que desmuntin les demagògies de la ultradreta, potser aquesta amenaça del RN al Govern -una amenaça real fins diumenge a les 8 del vespre- no passarà de ser un malson que no es repetirà. Si fracassen, el RN s'assegura la presidència de la República i la majoria absoluta a l'Assemblea el 2027. Poca broma, i no val a badar.

Aux armes, citoyens!!!!

 

Escric això mentre a França estan votant. Llevat de sorpreses, esperem un augment important de RN, l'ex Front Nacional, que ha canviat de nom i de to, però no d'idees. Per fer-se’n una idea, aquí un rètol de l’Action Française -el feixisme descarat- absolutament antisemita (On s’és vist que un bretó sigui tan bo com un jueu! Això és insultar els bretons!) i que acaba amb allò de “França per als francesos”, que és el nucli dur de la propaganda de l’escòria feixista del RN (i, per extensió d’unes altres escòries, com VOX o Aliança Catalana).

 

 

El que passi després, encara no ho sabem. Els escenaris van des d'una majoria -absoluta o suficient- de RN, i una cohabitació entre Macron i Bardella (parèntesi: sense voler caure en un edatisme invers.. de veritat algú creu que amb 28 anys i sense experiència laboral fora de la política -cosa que també passa, i massa, per aquí- està capacitat per a ser primer ministre de França)?) o a una majoria alternativa a construir entre el Front Popular i les restes del macronisme. O, fins i tot, a un govern tècnic -eufemisme de govern de dretes que es considera al marge del control parlamentari- durant un any, i noves eleccions. Cap dels tres augura bons temps per a França.

La cohabitació entre una presidència d'un color i un govern/majoria parlamentària diferent té una certa història, a França. El primer cop que es va plantejar va ser el 1978, quan semblava que la Union de la Gauche -aleshores encara més o menys viva- podia guanyar les eleccions legislatives. Hi va haver un cert pànic a la dreta, i el president Giscard va anunciar que, si això passava, es consideraria en una mena d'exili interior, i es reclouria a Rambouilllet -una de les residències de la reial presidència republicana de França- de forma una mica teatral, com el mateix Giscard. Finalment, però, la dreta va guanyar per la mínima, la Union de la Gauche es va desfer, el PSF va entrar en crisi, i no hi va haver cohabitació.

Més endavant, a mitjans dels vuitanta Éduard Balladur, factòtum del gaullisme del RPR (el Rassemblement -paraula i concepte magnífics de França- pour la République) va publicar un article avançant que això podia passar. Immediatament es va generar un intens debat, en el qual la dreta, veient-se guanyadora -com va ser- avançava tota mena de desgràcies si es donava una cohabitació, i exigint la immediata dimissió del president Mitterrand. Naturalment aquest, que era gat vell, va dir que ni parlar-ne, va nomenar primer ministre Jacques Chirac, i es va dedicar a fer-li la vida impossible, cosa que sabia fer molt bé. Però el més important és que es va trencar el tabú de la cohabitació. La segona, el 1995, amb Balladur primer ministre i un Mitterrand vell, malalt i de retirada, va ser molt més tranquil·la i va instal·lar aquesta pràctica en el guió de la República.

La tercera cohabitació va ser una sorpresa. El 1997, Jacques Chirac, finalment president de la República, va dissoldre l'Assemblea, on tenia una majoria abassegadora, amb la idea d'assegurar-se tot el mandat presidencial. La sorpresa va ser que una heteròclita majoria progressista va guanyar les eleccions, i es va imposar un govern de Lionel Jospin, amb Chirac -que no tenia l'habilitat d'intriga i maniobrerisme de Mitterrand- fent de reina mare.

Tindrem ara una cohabitació? Tot sembla indicar que sí, perquè la majoria macronista, que ja era relativa, és ara impossible. Macron haurà de conviure amb una majoria de RN -que no està gaire clar que hi sigui- o amb una majoria encapçalada pel Front Popular i participada pel macronisme, com a soci menor.

Aquesta operació del Front Popular, amb apel·lació explícita a l'antecedent del Front Popular del 1936, ha estat una bona iniciativa des del desolador panorama de les esquerres franceses. Ha faltat, ara, la intel·ligència tàctica del PCF del 1936 que, conscient que generava molts recels, va renunciar a ser present en un possible govern, com així va ser. Melenchon i la França Insubmissa, que tenen si fa no fa aquest mateix paper de papus en una part de la societat francesa, no han tingut la intel·ligència i la generositat d'assumir un paper secundari -que no absent- d'un possible govern, per a facilitar el transvasament de vots dels al·lèrgics al RN i a la França Insubmissa a la vegada.

En tot cas, la mateixa formació del Front Popular, amb tota la precipitació i totes les incògnites i contradiccions que té, és una de les millors notícies que ens ha donat l'esquerra a Europa fa anys. Si d'això en sortís, a més d'un govern més o menys apanyadet, un procés de reflexió sobre l'esquerra al segle XXI, sobre la millor manera de parar la ultradreta, que no és, només, dir que no passaran i fer cordons sanitaris, sinó afrontar els reals problemes de la gent, i desemmascarar la mentida i la hipocresia de la ultradreta amb solucions imaginatives, positives, i lluny de l'arrogància, la superioritat moral, i la miopia d'aquesta pseudo esquerra bobo que tenim; si féssim tot això, estaria molt bé.

I si no, de moment, que el RN es quedi (per ara, ja veurem més endavant) amb un pam de nas, també estaria bé.  

(imatge: un dels molts rètols de propaganda del Front. Han tingut la bona pensada de fer una crida al món del disseny, i hi ha veritables meravelles; les podeu veure aquí  http://24x36.art/)

 

 

 

Finis coronat opus

 

No sé si és gaire apropiat, això, perquè no he acabat cap obra sinó una etapa. Avui, després de 43 anys i uns quants mesos, acabo la meva etapa laboral. Per bé que formalment la data oficial de jubilació serà a l'agost, avui divendres, 21 de juny, és el meu darrer dia de feina a la Generalitat. I, de l’altra feina, a la URV, em queda amb prou feines la segona convocatòria d’una assignatura (i ja sé que no s’hi presentarà ningú) i també hauré enllestit a principis d’agost.

De la meva vida laboral, ja en vaig fer cinc cèntims amb ocasió dels quaranta anys (AQUÍ) i no hi he d’afegir gaire més. Si de cas apuntar que quan deia “És segur que alguna cosa dec haver fet jo malament si, després de 40 anys d’exercici, la meva carrera professional es pot escriure en un post-it; però també crec que alguna cosa em deuen haver fet de mal” no sabia que la cosa es confirmaria; a les acaballes del 2022 podia haver tingut una certa promoció professional, per a posar un bon final, però un fill de puta ho va vetar, i unes miserables li van seguir el joc, i se’n va anar en orris aquesta oportunitat. Què hi farem.

De la meva vida universitària, ja en parlaré a les memòries, si m’hi poso. Només apuntar que enyoraré, i molt, la docència, i no gaire, o gens, la vida universitària.

Amb alts i baixos, com en tota vida, he de reconèixer que no em puc queixar gens ni mica. He estat més de quaranta anys en actiu, amb una bona feina, molt suportable i no mal pagada. Hi he fet amics i enemics, hi he conegut gent molt maca, i també veritables esperpents, i hi ha hagut de tot, però majoritàriament bé.

A partir d’ara... molts projectes, inclosos els de llegir (més) i no amoïnar-se. I continuar escrivint aquí, que d’això no em jubilo!

(a la imatge, el que queda de la targeta de fitxar –a l’altre costat hi ha la banda magnètica-, llàstima que no quedi la foto, que és de l’any 2001, amb vint quilos menys i molt més cabell, ai!).

Notes post-electorals

 

 

Arrenca la legislatura a Catalunya, i sembla que estarem entretinguts. El resultat electoral va deixar una aritmètica endimoniada, no només pel fet que ningú tingués majoria absoluta –això era previsible- sinó pel fet que les que són possibles numèricament no sempre ho són políticament.

Un primer tast l’hem tingut amb l’elecció de la Mesa. Com és sabut, n’ha resultat una Mesa amb majoria independentista (2 JxC, 2 ERC i 3 PSC) com s’ha encarregat de denunciar (no gaire, les coses com siguin) el PSC. També hi ha una majoria d’esquerres, però això el PSC no ho diu.

Sobre aquestes majories, caldria recordar-li al PSC que, si no hi ha majoria independentista al Parlament –que no hi és- és perquè, en aquests paràmetres, la majoria és de PSC-PP-VOX-Comuns. És aquesta la majoria que vol el PSC? Si creu que el Parlament s’ha de llegir així, indepe o no, sembla que hauria de ser la seva majoria.

L’elecció d’aquesta Mesa ha suposat una alegria als defensors d’una suposada unitat independentista (que, curiosament, només funciona i/o es reivindica si és encapçalada per JxC). En tot cas, crec que caldria relativitzar una mica.

És important la composició de la Mesa? Sí, és clar. Però només per allò que pot fer la Mesa, és a dir, ordenar i dirigir el funcionament del Parlament –que no és poc- però no acabar decidint. Podrà –repeteixo, no és poc- admetre els vots delegats, o admetre a tràmit segons quines propostes que potser una altra Mesa, amb una majoria diferent –la del PSC-PP-VOX?-  no deixaria passar. Però, en el fons, això és més postureig que una altra cosa. S’esgota en ell mateix. Perquè, el que és important, és el que el Parlament aprovi (i per això és important que ho pugui aprovar, que consti) però això ja depèn d’una altra majoria. Per tant, per ara, possibilitats de gesticulació i jugadamestrisme, però poca cosa més.

Sí que és important, perquè és una funció personal del president, donar l’opció de presentar-se davant del Ple per a la investidura presidencial. Una altra cosa és que jugar amb això, i fer-ho amb argúcies i càlculs reglamentaris, sigui positiu. La temptació és la de jugar amb l’ordre i els temps de les possibles candidatures, amb l’esperança –això sembla, per a JxC i el seu càlcul curtterminista- de forçar una repetició electoral.

Jo no tinc tan clar que els sortís bé, no tinc tan clar que no serveixi per a donar una majoria més folgada al PSC, a més d’altres danys colaterals (augmentar la representació d’Aliança catalana, per exemple). S’entén més quan un sent Toni Comín reconeixent que el principal objectiu de JxC a les eleccions europees era quedar per davant d’ERC (allò que dèiem de la unitat). I encara tinc menys clar que sigui bo per a les institucions i per al país, és clar.

En tot cas, que no hi hagi una majoria d’elecció de president –que una altra cosa, molt diferent, és una majoria de govern, que intueixo que, a efectes pràctics i encoberts acabaria essent una sociovergència- no depèn només d’un grup. Com he dit abans, si el Parlament s’ha de mesurar en si hi ha o no majoria indepe això vol dir que la majoria és PSC-PP-VOX-Comuns. Illa té on triar, si vol una majoria; al capdavall, no seria el primer cop, en Collboni l’hi pot explicar.

Ara fa gairebé quatre anys vaig escriure un apunt, avançant que anàvem a un escenari IV república francesa, amb vetos creuats, majories negatives molt fàcils, i inestabilitat (el podeu veure  AQUÍ). Aquesta darrera legislatura, especialment quan els més unitaris van decidir que la seva prioritat era fer la llesca al govern, n’ha estat una mostra. Em sembla que em vaig quedar curt.

Europa

 

Aquest diumenge són les eleccions al Parlament europeu. Com cada cop, si més no és la percepció que en tinc, sembla que siguin una segona volta d’unes eleccions espanyoles, i si això volgués dir parlar de coses concretes, encara rai, perquè el (baixíssim) nivell de la campanya, que en un noranta per cent han estat insults i bestieses. Una pena, per a Europa i per a nosaltres, que som Europa, encara que massa sovint això sembla una cosa externa.

Em recordo europeista des de sempre (en vaig parlar AQUÍ, amb motiu d’un esplèndid llibre d’un europeu militant). Crec que perquè sóc de les generacions per a les quals Europa era aquell nord enllà on la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Una mica d’això ho devia treure del meu pare, que de vegades s’exclamava –“això a Europa no passaria!- davant de les misèries morals del franquisme (també en vaig parlar  AQUÍ).

Fascinat, encara ara, per aquesta Europa –potser un xic idealitzada- de Claudio Magris a Danubi, o de Stefan Zweig, al Món d’ahir. L’Europa de Mozart, de Mann, de Luter, i de tants altres. De Miquel Servet, de Guimerà, de Martín i Soler.

Després, ja vivint Europa, aquesta visió s’ha anat rovellant. Amb els anys i l’experiència veus que aquesta Europa occidental que somiaves no és perfecta, ni de bon tros, encara que hi hagi coses que sí que funcionen –els trens a l’hora!!!!- i encara que aquí encara arrosseguem inèrcies incomprensibles.

Europa ha estat, massa sovint, sinònim de burocràcia absurda (això també ho tenim, i molt, aquí, que consti). Ha estat sinònim d’un model proclamat –la llibertat, els drets personals i col·lectius, la seguretat, la cooperació- però no tan practicat, o, encara pitjor, practicat des d’una òptica molt parcial: es defensa aferrissadament la llibertat de circulació de capitals, però no tant la de les persones; es privilegia un model social i econòmic de laissez-faire, però la Carta Social Europea –sí, existeix- sembla desada en un calaix.

La UE no ens és atractiva, en part, perquè hem assumit i interioritzat una sèrie de valors i de pràctiques, que ja donem per naturals. Fa uns dies, en un debat intern sobre les darrers eleccions a Catalunya, vaig fer una analogia entre el nacionalisme banal de Billig i el racisme i masclisme banals que hi ha al país, davant d’escèptics que no creien que n’hi hagués tant, de racisme i de masclisme. Agafant-ho pel costat bo, hi ha un europeisme banal –i això és un actiu d’Europa- que fa que donem per descomptades coses com la sanitat pública, la seguretat ciutadana, la protecció judicial –bé, aquí... d’aquella manera- mesures de protecció i restauració del medi, o de transparència en les polítiques públiques. Totes, segur, molt millorables. Però totes, també, no tan corrents –o directament absents- fora d’Europa.

Malauradament, sembla que venen temps difícils. S’augura una pujada de vots de l’extrema dreta, una extrema dreta que, en col·laboració, simpatia o complicitat amb la dreta no tan extrema vol desmuntar tot això. Haurem de recordar, un cop més, que els drets no van ser un regal o una concessió, sinó una conquesta, i que cal defensar-los contínuament. Europa és atractiva –per això tanta gent del món hi vol ser- i ho és per això, pel que encara té d’espai de llibertat i de progrés. No deixem que ens ho prenguin.

Continuo sent europeista, malgrat la UE. Potser menys ingenu, però val la pena, encara.