Més pressing Banc d'Espanya

 

El pressing Banc d’Espanya continua, i continua, sobretot, amb una confusió dels termes del debat. Ahir, a les pàgines d’opinió del Més Tarragona, en Josep. M, Buqueras Bach signava un article en aquest sentit, contraposant la conveniència d’un Parador de turisme per a Tarragona i els motius d’oposició. I val a dir que, a l’hora d’explicar aquesta oposició, no es complicava gaire la vida. Ens diu:

“Dels que voten en contra ho fan amb convicció de que la ciutat no ha de tenir un Parador, quan l’empresa estatal vol fer la inversió? O ho fan per anar en contra del govern actual municipal, autonòmic i estatal, sobretot el PP,?”

De veritat no se li acuden, o no coneix més raons? Que jo sàpiga -i he mirat de seguir el tema- cap dels oponents s’ha posicionat en contra de l’existència d’un Parador a Tarragona; com a molt, no s’hi han referit. En canvi, han estat molt explícits en expressar unes altres prioritats per a l’edifici, absolutament legítimes, encara que, en la majoria dels casos -per no dir tots- no es fa la pregunta que per a mi és fonamental: això què costa i qui ho paga?

Però hi ha hagut més raons, les que explicava Enric Casanova en un article també al Més Tarragona, o, sense anar més lluny, les que he expressat jo mateix en aquest blog d’estar per casa. I que es resumeixen en:

1. Un Parador no és un equipament. No ho és pel que estableixen les Normes de planejament -el substitut del POUM- ni pel simple sentit comú. Un Parador és un hotel; singular, si voleu, però un hotel. Que sigui de titularitat pública no canvia absolutament res, malgrat el que es fa dir (o diuen, no ho sé) uns informes tècnics que voldria llegir amb calma i directament, no per referències a mitjans. L’excepció que sembla que s’ha adduït -l’article 147 de les Normes- no fa més que confirmar el que estic dient. Per això voldria llegir l’informe.

2. No hi cap. I això ja no és ni interpretació legal ni res, és pura física. L’edifici té 2.700 m2 útils. Els altres 4.000 que diuen que calen per al Parador han d’anar en un edifici nou, que només pot anar als jardinets. Els jardinets, uns dels pocs que tenim al centre de la ciutat, fan un miler de metres quadrats mal comptats. Per a fer 4.000 m2 útils, això serien planta baixa i tres plantes ocupant la totalitat dels jardinets, fins a la tanca al carrer Pau Casals. I tot el que no s’ocupi en planta, s’ha d’ocupat en alçada, de manera que si es volgués fer allò d’un edifici arranat a la mitgera d’August 52, que ocupés només una tercera part de la planta, aleshores caldrien vuit o nou plantes. Números canten. Volem això, a la Rambla Nova, una mola de vuit o nou plantes que es menjaria l’edifici del Banc d’Espanya? Jo no, la veritat.

3. Té uns accessos rodats difícils. És entre un tram de la Rambla Nova i el carrer Pau Casals, dues vies amb molt de trànsit, i on no és fàcil l’aturada. Tampoc no tindria aparcament propi. Volem un hotel de luxe -que no és necessàriament un Parador, són condicions diferents, però aquest és el relat- on la clientela ha d’arribar a peu arrossegant les maletes? No em feu riure...

De tot això, que pot ser discutible (crec que algunes coses -la Normativa urbanística- no, però és igual) no ens diuen res. Ho remeten tot a “anar en contra del govern municipal”.

Potser el que hauríem de debatre és si això no és un capítol més de la campanya electoral socialista per a les properes municipals: presento un projecte engrescador -perquè reconec que, per a molta gent, és engrescador- encara que sàpiga que és impossible, i, quan naufragui, la culpa serà de l’oposició.

Això podria ser ben bé, i és la mena de campanya que a mi no se’m faria estranya per  l’actual alcalde, però crec que seria una pèssima notícia per la salut democràtica de la ciutat. Intoxicar d’aquesta manera, enganyar la ciutadania, forçar l’aparell municipal per a fer-li dir coses de dubtosa viabilitat -per això voldria llegir els informes- és espatllar els mecanismes democràtics, que exigeixen, per a ser útils, transparència, veritat, i poder debatre amb raons. Les apel·lacions a l’emocionalitat, al fet -cert i preocupant- que l’edifici porta vint anys sense ús, són pura demagògia. I, sobretot, dificulten que, a Tarragona, comencem a admetre que això de tenir ocurrències i demanar que hi vagi això o allò altre no és seriós i no serveix. Els projectes, s’han de fer assumint que costen diners -d’inversió i de funcionament- i que ens haurem de gratar la butxaca. Si fem memòria, la majoria d’ocurrències -a la Savinosa, a la Tabacalera, al Banc d’Espanya- obvien el que costa, i s’encomanen a un tercer. A veure si ens fem grans d’una vegada i assumim que, si volem determinats equipaments, això costa diners i la majoria hauria de sortir de les nostres butxaques. Els reixos només passen un cop a l’any, i moltes vegades només en traiem els caramels de la cavalcada. I són cosa de canalla.

Més notes provisionals sobre això de les esquerres, de Rufian, i d'ERC

 

El  galimaties de les esquerres a les properes eleccions espanyoles continua. Ara hi ha una estrambòtica operació ERC/Podemos a Catalunya, que no és una coalició però ho sembla, i que només és a Catalunya però Rufian farà campanya a Espanya amb Podemos, i, a sobre diu que continua explorant nosequè. I a Espanya... cap novetat en la lluita fratricida entre el conglomerat Sumar/IU i... també Podemos. Que continuen -alguns- sospirant perquè Rufian encapçali (què? La llista per Madrid? Una coalició de tothom?) amb una vedette oportunista i narcisista -en això darrer coincideixen- de recanvi com és Ada Colau. Un embolic.

Em temo que, d’entre les diverses capes de confusió de tot plegat, una és el manteniment, per part de les esquerres espanyoles, de la idea uniformista, jeràrquica, vertical, d’això que anomenen Espanya. Candidatura que englobi les esquerres vol dir, per aquesta mena de gent, una única organització, un sol programa, i una mena de líder salvador que, naturalment, és el cap de llista per Madrid, rompeolas de todas las españas. I, el que és encara més ridícul, això a partir d’una realitat en la qual Sumar no és més que un partit local madrileny -Mas Madrid- amb una certa presència gràcies als pactes amb forces com Compromís o la Chunta.

A veure si entenen d’una vegada que, el fet que forces amb arrelament, com ara ERC, BNG, Bildu, Compromís, Chunta o Adelante Andalucia tenen -uns més i uns altres menys- èxit i presència és indicatiu que això que en diuen Espanya no funciona amb esquemes uniformes. I a veure si també entenen que la realitat és com és, i pretendre que hi ha “un cap de llista” equivalent a candidat/a a la presidència de govern, fa riure i intenta reforçar aquesta imatge homogènia que no s’aguanta per enlloc.

I a Catalunya... continua el procés accelerat de cambonització de Gabriel Rufian. Si encara ha de decidir si vol ser el Bísmarck d’Espanya o el Bolívar de Catalunya, ara s’ha trobat aquesta oferta enverinada de ser el líder de les esquerres... a condició que abraci definitivament la condició de polític espanyol -que potser és el que vol- i renunciï a l’independentisme, al catalanisme, i a les seves pompes (que no sé si són massa, la veritat) de la mateixa manera que Alfons XIII va oferir el govern a Cambó, a condició que renunciés al catalanisme.

La prova d’això darrer és que, ara que diu que encapçala la llista d'ERC a Barcelona i, per tant, no encapçalarà la d'una hipotètica (i fantasiosa) llista unitària espanyola, dels mateixos sectors que sospiraven per ell en comencen a sortir tota mena de penjaments de nacionalista petit burgès, de criat de la burgesia catalana -l’única burgesia amb denominació d’origen- de supremacista, i no se què més. Els atacs són, sobretot, en clau nacional. 

Rufian farà el que més li convingui, que això no és cap novetat, però no sé si això serà el que més li convingui a ERC i a Catalunya. Crec que l’invent amb què tots dos -Rufian i ERC- han sortit de l’atzucac és una fugida cap endavant, però no una estratègia, i permet salvar els mobles d’un divorci poc agradable (i molt perillós, a les portes d’unes eleccions) però no permet afrontar el problema de fons, que és si es vol fer política espanyola o política catalana.

Jo tinc molt clar que, per ara, Espanya ens afecta (i com!) i no podem ser-hi absents. Però també tinc molt clar que el nostre paper no és arreglar Espanya, sinó treure’ns Espanya de sobre. I mentre això no passi, defensar-nos dels embats de l’espanyolisme, i intentar canviar les coses -petites i grans- a favor de Catalunya i de les classes populars. I això no és de cap manera incompatible amb ser solidari amb les classes populars espanyoles (genèric que inclou les altres nacions de l’estat espanyol) i defensar els seus interessos de classe i les seves llibertats nacionals. Solidaris allí, i arreu del món, faltaria mes. Però no al preu de la pròpia existència. Vaja, el que s’ha anat fent, amb encerts i errors -la perfecció no existeix- aquesta legislatura. I és que el fet que l’atenció mediàtica s’hagi focalitzat en una sola persona, i en missatges breus, contundents, i reactius contra el PP i VOX (però no en propostes i continguts) ha amagat molta feina feta, molta proposta, molt de treball, amb molt més contingut que els teatrals posats dient el nom  del porc (amb gràcia, això sí) a Abascal o a Feijoo. Que amb aquest bagatge sigui (o hagi estat) la gran esperança blanca de l’esquerra espanyol diu molt poc en favor d’aquesta esquerra. Que ERC s’hi aferri per no perdre, tampoc no diu gaire en favor d’ERC, i això seran -han de ser- deures per demà. Perquè, al marge del resultat electoral -que no és poca cosa- caldrà veure quant de temps dura aquesta mena de matrimoni de conveniència. Jo crec que més aviat que tard vindrà el divorci, i voldria que fos civilitzat, però no les tinc totes.

Si no fos que serà insuportable, ens mereixeríem un govern d’aquesta ultradreta cavernícola que s’anuncia, a veure si n’aprenem. Motiu de més per tocar el dos d’aquest estat. Com ja he dit abans, no ens toca arreglar Espanya, sinó impedir que ens enfonsin amb ella.

 

Notes provisionals sobre això de les esquerres, de Rufian, i d'ERC

 

Escric això quan encara està per resoldre’s el contenciós (o la discussió, o el dilema, o el que sigui, que això m’és igual) entre ERC i Rufian i les esquerres espanyoles. Per resumir (el que sé, que ves a saber què més passa) és que ERC vol que Rufian encapçali la llista per Barcelona, que Rufian diu que és el que vol però amb unes condicions internes (control de qui va a les llistes, i de què es farà a Madrid) i externes (fer nosequè nosecom amb unes difuses esquerres), i que algunes (però no sé quines) d’aquestes esquerres diuen que sí, que volen Rufian (però no sabem què vol dir: cap de llista per Madrid? Candidat in pectore a la presidència del Govern espanyol? Dirigent de tot plegat? Candidat per Barcelona per ERC però lligat no se sap com a no se sap qui per a fer no se sap què?). I, per postres, un personatge camaleònic i oportunista com Ada Colau dient que sí que el volen (qui? Per a fer què? Com?).

Tot plegat un embolic, ja es veu. Un embolic amb data de resolució, si més no parcialment, perquè les llistes i les coalicions tenen terminis, i els partits també. Aquests no importen tant, perquè sempre hi ha sorpreses, però fan quedar malament tothom, qui abandona i qui rep.

Algunes coses d’aquest culebrot, que ve de lluny, ja les havia dites (AQUÍ  i AQUÍ). Continuo pensant que la clau del problema és que això evidencia que els sistemes polítics espanyol i català, per bé que tenen connexions, funcionen amb claus diferents. La primera és que, a Catalunya, el perill d’una majoria abassegadora PP-VOX només el tenim com a víctimes, però no com a causants. PP i VOX, fins i tot si creixen com diuen algunes enquestes, són minoritaris. I, a la vegada, les esquerres que no son el PSOE hi fan un bon paper. On això no passa, aquest bon paper, és a Espanya. De fet, al País Basc tampoc no passa, i, en general, allí on hi ha esquerres nacionals, se’n surten més o menys bé: Compromís al País Valencià, BNG a Galícia, Chunta a l’Aragó... Fins i tot a Madrid, on tenen una esquerra local, com és Mas Madrid. Primera pista, doncs: allí on hi ha una esquerra arrelada, les coses funcionen diferent. I a on no -les Castelles, Extremadura- no. Això no és només un tema electoral, ens diu molt també de la mena de país que tenen.

També cal saber llegir el sistema electoral. Ja fa molt de temps que se sap que, juntes o no, les opcions a l’esquerra del PSOE (Sumar, Podemos, i alguna altra cosa) no tenen res a fer en moltes circumscripcions -en general, a totes les que elegeixen cinc diputats o menys, que són vint-i-nou- i que un mínim sentit comú aconsellaria no presentar-s’hi o fer-ho directament dins de les llistes del PSOE.

Això, i enfortir -per la via que sigui, segurament la de la coalició- les llistes de Compromís i de la Chunta (no sé si Adelante Andalucía, que va créixer pel rebot dels podemites, però això seria una altra història) o fins i tot les del BNG seria una opció intel·ligent, i la prova del cotó de l’assumpció de la  plurinacionalitat que diuen. O sigui, que no crec que passi.

I a Catalunya? El que està en joc és el marc de la política. ERC planteja una política en el marc català, que no ha de ser incompatible amb saber qui és l’adversari, i amb barrar el pas al feixisme de PP-VOX. El mateix que fa Bildu, sense que hagi d’aguantar tantes ximpleries de foc pretesament amic. Però la feina i l’objectiu d’ERC no és arreglar Espanya, que és feina espanyola (i, a més, que ja hem vist que on falla això de les esquerres és allí i no aquí).

Rufian ha de decidir, doncs, si vol ser un polític espanyol -i aleshores ha de deixar ERC- o ser un polític català, però no les dues coses a la vegada. Com ja vaig escriure fa temps (i ahir ho vaig sentir dir a un periodista, el nom del qual sento no recordar) no es pot ser el Bísmarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya, en encertada definició d’Alcalá Zamora sobre Cambó (que ja són ganes!).

ERC vol i dol, perquè Rufian arriba a un electorat al qual l’ERC “de tota la vida” no arribava, a Catalunya. També a Espanya, però aquest tant és i, a més, crec que és més teòric que real, més like que vot. No és el primer cop que un portaveu d’ERC a Madrid té requesta en electorat espanyol... que no el votaria mai. Però, a més, trencar-hi, i a les portes d’unes eleccions, és molt mal negoci.

I Rufian sap que si pretén anar de cap de llista a les Espanyes no ho pot fer des d’ERC i, allí, no li ho posaran gens fàcil, ni tan sols amb el regal enverinat de l’oferta d’Ada Colau (que sap -segur que ho sap- que genera anticossos en una part important de l’electorat d’ERC: els vots de Valls contra Maragall encara cuegen). Rufian és algú perquè ERC el va presentar i li va donar un escenari en el qual construir un personatge. Si ara trenca, es pensa que a Espanya el voldran de cappare? Hi ha molts candidats, i, sobretot, per molt que digui, allí serà un català, i el passat -perquè ara sembla passat- independentista no l’hi perdonaran, i l’hi faran pagar molt car. Té tots els números per ser una joguina trencada en quatre dies.

Crec que tots ho saben, això, i van jugant al joc de la gallina, a veure qui cedeix primer i en què. No sé com acabarà, tot plegat. O sí, però no de quina forma. Acabarà malament. Fins i tot si, in extremis,  ERC i Rufian arriben a un acord i es presenta com a cap de llista per Barcelona, el trencament ja hi és, i és qüestió de temps. És com aquelles parelles trencades, que es donen una oportunitat i tenen un fill per unir. Només fan que complicar el futur divorci. Tant de bo m’equivoqui.

In memoriam, Xose Manuel Beiras

 

Ens ha deixat, als 90 anys, en Xose Manuel Beiras, pare indiscutible del galleguisme sobiranista. Amb una figura tribunícia, autor de discursos memorables, de fons i de forma, al Parlament gallec, amb reminiscències soviètiques per la via de la sabata, va ser un formidable oponent de la dreta gallega, en qualsevol de les seves formes. Veritable creador d’un galleguisme modern, d’esquerres, amb voluntat de govern, els èxits del BNG li deuen molt, fins i tot ara que no n’era militant després d’aventurar-se en altres sigles, per raons tàctiques però, em temo, també per les habituals lluites caïnites de les esquerres, i per un ego desenvolupat, propi de qui és -i se sap- molt per damunt en capacitat intel·lectual, sense adonar-se que això no sempre vol dir ser el més adequat per a portar-ho a la pràctica. Res que no coneguem també per aquí.

Hi vaig parlar molt fugaçment en una de les jornades del nacionalisme català a la fi del segle XX, un invent de Max Cahner -que no sé qui finançava- per servir de punt de trobada per sobre dels partits i de laboratori d’idees. Devia ser a mitjans dels noranta, a Terrassa. En una de les sessions, i abans que li toqués intervenir, va seure a la cadira de davant, i de tant en tant es girava i em feia comentaris càustics sobre el que es deia. I això va ser tot.

Però el més interessant va ser després, és clar, quan va fer la seva intervenció. Va dir moltes coses, amb aquella empenta lleonina, reforçada per una esplèndida i rinxolada cabellera blanca, i em va quedar gravada una explicació sobre què havia de fer el galleguisme d’esquerres per créixer. Mes o menys anava així:

Hi ha un pagès gallec, amb un trosset de terra i un parell de vaques, en una parròquia rural amb manca de serveis, aclaparat per la burocràcia gallega, espanyola i europea, i vota BNG. I al costat hi ha un pagès gallec, amb un trosset de terra i un parell de vaques, en una parròquia rural amb manca de serveis, aclaparat per la burocràcia gallega, espanyola i europea, i vota PP. Si són el mateix, l’objectiu del BNG ha de ser fer-li veure que també pot/ha de votar BNG. Si el tractem com un adversari, o el ridiculitzem perquè vota PP, no ens votarà mai.

Em va impressionar molt la claredat de l’anàlisi, molt més encertada, al meu parer, que elucubracions teòriques pròpies de les extremes esquerres, i des d’aleshores que ho he tingut present, en les meves aventures polítiques: que s’ha de seduir a qui objectivament, per necessitats, per situació social, et podria votar i no ho fa, i que insultar-lo, menysprear-lo, o, simplement, tractar-lo d’equivocat o d’enemic és, com deia aquell, pitjor que un crim, és un error.

Beiras, després de les aventures amb ANOVA -on va demostrar tenir un olfacte polític important- es va reconciliar amb un BNG més amable, més lúcid, menys aparatchik i més permeable a la gent. Amb el BNG segona força, molt per sobre d’un PSOE-G desorientat, i amb molt bones perspectives per presidir la Xunta. Si això passa, una bona part serà gràcies al seu mestratge i les seves idees.

Que la terra et sigui lleu, Xose Manuel.

 

Banc d'Espanya, nou capítol

 

Ja ho deia, que això del Banc d’Espanya seria un culebrot. Avui, el Més Tarragona, ens explica que els informes tècnics avalen l’ús hoteler. Concretament diu:

“Els informes municipals avalen la compatibilitat urbanística d’aquest nou ús i consideren que el futur Parador no s’ha d’entendre com un hotel privat, sinó com una instal·lació d’interès públic i social.

Aquesta és la interpretació que recull l’informe de la cap de serveis de coordinació d’Urbanisme de l’Ajuntament de Tarragona incorporat a l’expedient, al qual ha tingut accés Diari Més. El document remarca que «aquesta activitat no es planteja com una iniciativa hotelera privada ordinària», sinó com «la destinació d’un bé de domini públic a un establiment de titularitat pública promogut per una altra administració», vinculada a «la rehabilitació, conservació i posada en valor d’un edifici catalogat».

L’argumentació es fonamenta en les Normes de Planejament Urbanístic i en la qualificació actual de la finca del Banc d’Espanya com a sistema d’equipaments comunitaris. En concret, apunta que l’article 147 «reconeix expressament la possibilitat que determinats equipaments públics es destinin a ús hoteler i de restauració quan la seva implantació respongui a raons d’interès públic o social». Per això, conclou que la nova activitat pot ser compatible amb la qualificació actual de la finca sense que això impliqui, en si mateix, «transformar el sòl en una zona d’ús terciari».”

Sobre això, alguns comentaris.

Pel que sembla, la mutació demanial és la fórmula que ho arregla tot. Però la mutació demanial és una forma de canvi d'afectació d'un bé de domini públic a un destí, servei o titular diferent, de manera que el bé no perd la seva condició pública. Continua essent públic -en aquest cas d’una altra administració- i continua essent de domini públic (és a dir, inalienable, inembargable i imprescriptible). Ara bé, això no afecta la regulació de l’ús, que continua subjecta al que digui el planejament urbanístic.

És cert que l’ús concret d’equipament -és a dir, a quin, d’entre els possibles com a equipament, es destina una finca en concret- es pot modificar per acord de ple, en això no hi ha discussió. Però sempre d’entre els possibles admesos pel planejament.

Ara mateix, l’article 148 de la normativa de les Normes de planejament, diu:

“Article 148.- Definició i usos d’equipaments classificació

1. El sistema d’equipaments comunitaris compren els sòls que es destinen a usos públics col·lectius i que siguin d’interès públic o social.

2. El sistema d’equipaments comunitaris compren els usos següents amb les següents claus: 

a) Administratiu (T)

b) Educatiu (E)

c) Universitari (U)

d) Parc tecnològic i de recerca (PT)

e) Esportiu (D)

f) Residència col·lectiva (RC)

g) Cultural (M)

h) Lleure (O)

i) Sanitari-assistencial (S)

j) Religiós (R)

k) Abastament, sempre que mantinguin la titularitat pública (A)

l) Deixalleria (X)

m) Aparcaments, sempre que mantinguin la titularitat pública (P)

n) Serveis funeraris: cementiri i/o tanatori (SF) 

o) Equipaments històrics artístic (MHA)

p) Allotjament dotacional (AD)”

 

Aquí ja veiem usos amb caràcter públic, però que poden ser de titularitat privada; per exemple els sanitaris assistencials, els educatius, o els de residència col·lectiva. A més, en alguns casos especifica que s’hi mantingui la titularitat privada, cosa que indica clarament que una cosa és l’ús i una altra la titularitat.

Per acord de ple, sense modificació del planejament general, l’ús actual (T, administratiu) podria passar a qualsevol dels altres, sempre que per altres normatives fos possible (deixalleria segurament no). Però també sempre mantenint la qualificació d’equipament.

I, entre tots aquests, no hi ha l’hoteler. Perquè un parador és un hotel. De titularitat pública, però hotel. I això queda clar quan l’article 92.2 de la Normativa diu:

“2. Ús Hoteler. Edifici destinat a allotjament temporal, de curta durada, de transeünts, regentat per un titular diferent del conjunt dels ocupants i que poden disposar de serveis comuns, com a neteja, menjador, bugaderia, locals per a reunions i espectacles, esports, etc., com poden ser els hotels, aparthotels i, en general, els del ram de l’hostaleria.”

Si un parador no fa això, ja m’explicaran què fa.

L’informe addueix l’excepció regulada a l’article 147, però aquest article -i aquesta excepció- s’han de llegir complets. Diu l’article, sobre això:

“Les NPU grafien als plànols d’ordenació els equipaments públics destinats a l’ús hoteler i de restauració en aquells casos on la seva implantació es considera d’interès públic o social pel servei o suport que exerceix respecte dels espais lliures on es situen, que normalment corresponen a parcs de grans dimensions o localitzacions perifèriques on són necessàries funcions d’atracció i dinamització que contribueixin a fomentar l’ús públic i la seva conservació.”

Això vol dir:

-        Que l’ús hoteler no és discrecional, sinó taxat als casos en què els plànols d’ordenació així ho especifiquen. Si als actuals no hi és, caldria una modificació del planejament per a incloure’l.

-        Que aquesta excepció es justifica per la necessitat de dinamitzar zones concretes, ja siguin parcs de grans dimensions o localitzacions perifèriques.

Jo he consultat els plànols d’ordenació i, al Banc d’Espanya hi figura la clau 7aM/T, que vol dir equipament (7) públic (a) municipal (M) i administratiu (T), i no hi diu res més. De fet, he buscat qui podia tenir aquesta excepció de l’article 147 i no he trobat res. Jo em pensava que devia ser Mas Rosselló, que és equipament i hi havia (no sé si encara hi és) un restaurant, però no ho he sabut veure. Agrairé informacions, si algú les té.

En tot cas, em costaria molt de creure que aquell tram de la Rambla Nova sigui una de les “localitzacions perifèriques on són necessàries funcions d’atracció i dinamització que contribueixin a fomentar l’ús públic i la seva conservació”. Puc acceptar pop com animal de companyia, però això ja no.

De manera que no, que no m’ho crec. Per ara, no he llegit ni sentit cap argument que em convenci que un parador -és a dir, un hotel- és possible a l’edifici del Banc d’Espanya sense modificar el planejament general. i això només pel que fa als usos, sense entrar en consideracions sobre volum, alçades, i altres. I tampoc sense entrar en la conveniència o l’interès públic de l’operació.

Continuarà em sembla,

Gràcies per tot, Jordi

 

Ara fa una mica més de deu anys vaig escriure un post sobre la tasca que ja havia fet, en pocs mesos de ser-hi, en Jordi Salvador com a diputat al Congrés espanyol ( AQUÍ). Hi destacava la quantitat, si més no comparada amb la d’algun altre diputat anterior de la mateixa circumscripció (però d’un altre color, molt diferent) però també la varietat, tip de sentir cretins que deien “només sabeu parlar d’independència” (també tip de cretins que diuen que “només heu de parlar d’independència”, que consti).

Ara, octubre de 2026, després d’unes quantes eleccions, de moltes hores en ple i comissions, de milers de km amb l’AVE amunt i avall, de matinades fredes a l’andana de l’estació de la Secuita, de cremar uns quants telèfons amb missatges, converses, difusió en xarxes i més, després d’anar a dotzenes de llocs per explicar-se, per escoltar, per solidaritzar-se amb moltes causes, ara, en Jordi deixa l’escó.

L’escó, no la política com ha titulat un mitjà digital. Perquè conec en Jordi, he tingut el privilegi de treballar amb ell sempre que he pogut, i sé molt bé que no deixarà la política; si de cas, la política institucional, la de “càrrec” (que sovint és una càrrega, però això hi ha molta gent que no ho sap). No deixarà la política perquè som -els homes i dones- zoon politikon, que deia Aristòtil, i perquè la política per a una mena de gent -la mena d’en Jordi, per entendre’ns-  és compromís i lluita contra tota mena d’injustícies i de desigualtats. De vegades amb més encert o menys, que no hi ha ningú perfecte, però sempre amb el mateix esperit de no conformar-se, de no ajupir el cap. Deia Stéphane Hessel, un diplomàtic, resistent, i pensador francès, allò de “Indigneu-vos!” un eslògan i un llibre que van fer fortuna en allò efímer i apassionant que va ser el moviment dels indignats. Potser li hauríem d’haver fet cas al llibre següent, que es titulava “Comprometeu-vos!”. Perquè la indignació pot ser la guspira que encén, però si no hi ha el compromís, acaba essent -i ja s’ha vist- foc d’encenalls.

En Jordi es devia indignar de molt jovenet, em penso, però també es va comprometre, i continua, indignat i compromès, en moltes coses. Per això sé que no deixarà la política, una política que no es feta de càrrecs -però sense cap por a assumir-los si cal- sinó de propostes i d’accions, petites o grans, amb un objectiu fonamental de llibertat, amb tots els afegits que li vulgueu posar, perquè la llibertat no s’acaba mai, ni la tenim mai completa, i sempre hi hem de treballar per obtenir-la, conservar-la, augmentar-la i compartir-la. I amb una llibertat amb continguts, perquè ser nominament lliure, però no tenir casa, escola, salut o ajuda en les maltenpsades, no és ser lliure. 

Ha estat un plaer i un honor tenir-te de diputat. Continuarà essent un plaer i un honor tenir-te de company de lluites, fins i tot quan discrepem -perquè això vol dir que tos dos pensem pel nostre compte, ens parlem i ens escoltem-. Ha estat un plaer i un honor haver-te donat un cop de mà sempre que ha estat possible, i ho continuarà essent, perquè, n’estic absolutament convençut, ens continuarem trobant al costat bo de la barricada.

Gràcies per tot, Jordi.

Un apunt urgentíssim sobre els decrets-llei d'habitatge

 

Avui es publica un dels decrets-llei sobre habitatge anunciats a corre-cuita a partir d’un desnonament -un de tants- que ha esdevingut emblemàtic. Demà, sembla, el segon, i divendres un ple extraordinari del Congrés per a convalidar-los. O no, perquè no se sap què passarà.

No he tingut l’humor de llegir-me el decret-llei. Qui cregui que això m’inhabilita per a opinar, tindria raó si ho fes sobre el contingut concret, però no és d’això que vull parlar. Són 96 pàgines, gairebé una tercera part d’exposició de motius. Desconfio de les normes que s’han de justificar tant, i encara més quan es tracta de decrets-llei, que haurien de excepcionals i només per rigorosa i urgent necessitat.

Que el problema de l’habitatge és urgent i una necessitat no cal ni dir-ho, i ho és arreu d’Europa. Raó de més per pensar que en dos decrets-llei (i que siguin dos ja és senyal que alguna cosa no va bé) preparats en vuit dies no se solucionarà res. Pedaços, i poca cosa més.

Una altra cosa és si aquests pedaços són útils. Jo tendeixo a creure que no, que la legislació en calent no es bona, i menys la que vol resoldre situacions concretes. És com allò d’abaixar la febre sense tractar la infecció que la provoca.

Per qualitat democràtica, doncs, crec que necessitem alguna cosa més de fons, més estructural, més pensada i pactada, amb més mirada llarga, per a poder capgirar la situació de manera significativa. Desconfio de les solucions fàcils o esquemàtiques que ho fien tot a un pretès lliure mercat -que no ho és, el sòl és un recurs escàs- que, amb moltes dècades, ha demostrat que no funciona però que es veu amb cor de retreure, a mesures que el limiten una mica, que han fracassat... en un any o dos. I també desconfio del cop calent i del discurs contra un “rics” complotistes i sàdics. En general, desconfio de les solucions simples.

M’irrita la sobreactuació amb el desnonament d’aquella senyora -a qui no desitjo cap mal- quan fa un parell de dies es desnonava una família, a Mataró, sense pena ni glòria. Per més sarcasme, si el decret hagués estat vigent, i el segon -el detall del qual encara no coneixem, però pel que s’anuncia- també, el desnonament de la Mari Carmen també hagués estat possible.

Desconfio també del discurs prohibicionista. La meva simpatia pels fons voltors i similars és com u partit per infinit, que tendeix a zero. Però no crec que prohibint desnonaments a seques arreglem res, per molt que es vulgui adduir l’oferta d’alternativa. Estic fermament convençut que cal actuar socialment -és a dir, com a col·lectivitat- per assegurar el dret a l’habitatge, però no veig tan clar que això hagi d’anar a esquenes de l’arrendador, per molt malament que em caigui. El que s’aconseguirà així és impossibilitar el lloguer a persones presumiblement vulnerables en un futur (per edat, per un familiar discapacitat, etc) perquè els arrendadors no voldran arriscar-se.

Em molesta també la barroeria del govern, que instrumentalitza un problema real greu per a fer campanya electoral. Amb els decrets llei, passa per voler solucionar coses, amb propostes demagògiques, i quan les dretes, fins i tot amb una part de raó (però sobretot per politiqueria curt-terminista i perquè defensen uns altres interessos) s’hi oposin, els haurà fet retratar i, amb una mica de sort, mobilitzarà l’electorat d’esquerres (excepte el progre exquisit que, si no es fa exactament el que vol, es queda a casa, que és la millor manera que guanyin les dretes, però això és una altra història).

També em molesta que, com qui no fa la cosa, continuen envaint competències de la Generalitat, i com que el tema és candent, si algú es queixa serà vist com un egoista tiquismiquis que vol obstaculitzar un tema de justícia, o un aliat de la burgesia catalana (que, per cert, és l’única burgesia amb denominació d’origen, a l’estat espanyol). Em molesta molt, a més, perquè a Catalunya hi ha una majoria social i política molt més favorable a polítiques públiques d’habitatge, una majoria que s’ha demostrat i posat en pràctica fa temps, amb mesures que després han estat imitades a Espanya... però fent-se-les pròpies i impedint que, des d’aquí, les modifiquem, aprofundim o treballem. Tot en honor i glòria del gobierno progressista.

En fi, que les coses no es fan d’aquesta manera.