Notes sobre el PLATER (1)

 

Tenim un debat sobre la taula, ara mateix: el Pla territorial sectorial d’energies renovables, el PLATER, que és a informació pública. Un pla esperat, del qual ja es parlava fa set o vuit anys -els plans, a Catalunya, són de gestació lenta, com els elefants- i sobre el qual, em temo, s’han posat massa expectatives. Algunes notes.

D’entrada, crec que, en matèria de renovables, tenim un problema de concepte. De fet, en vaig parlar  AQUÍ i no em repetiré: mentre per uns siguin vistes com una amenaça, i per uns altres siguin defensades amb l’arrogància perdonavides que gasten, serà complicat.

Ara bé, el debat actual és un altre. Ens hem passat molt de temps reclamant, des de totes bandes, una certa planificació, entesa com l’establiment d’unes regles de joc clares, des del convenciment -crec que compartit, en el fons- que no podem no tenir renovables, i que no poden anar a tot arreu de qualsevol manera. Així que benvingut el PLATER, que suposa un important canvi d’escenari. Benvingut, però, com deia Joan Fuster, pus tenim PLATER, vejam què diu. I moltes coses són en reacció a comentaris, valoracions, queixes, propostes, que he anat llegint i sentint en àmbits molt diversos.

 

1. Sobre la naturalesa del PLATER

Això ha de quedar molt clar. El PLATER és un pla territorial sectorial, no un pla urbanístic. I això vol dir que no classifica ni qualifica sòl. Els plans territorials sectorials neixen amb la llei 23/1983, de 21 de novembre, de Política territorial. Una llei envellida, obsoleta en alguns aspectes, però vigent.

I què diu, aquesta llei, sobre el planejament territorial sectorial? Doncs no gran cosa, però suficient pel que ens interessa. L’article 18 diu:

“1. Els plans territorials sectorials han de contenir una estimació dels recursos disponibles, de les necessitats i dels dèficits, territorialitzats en el sector corresponent. També han de contenir la determinació de les prioritats d'actuació i la definició d'estàndards i normes de distribució territorial.

2. Els plans territorials sectorials han de tenir com a àmbit d'aplicació tot el territori de Catalunya.”

D’això, se’n desprèn que l’objectiu dels plans territorials no és el de reservar sòl, classificar-lo i qualificar-lo. Això és propi dels plans urbanístics, i per això es preveu que aquests plans, els urbanístics, tinguin en compte els territorials, perquè es tracta de plans de naturalesa diferent.

Què correspon, doncs, als sectorials? El que diu la llei: territorialitzar la matèria objecte de planificació -en aquest cas, la producció d’energies renovables i, doncs, les necessitats de les infraestructures pertinents- en funció de les necessitats i de les disponibilitats (els dèficits surten de la diferència entre uns i altres).

El punt fonamental és la territorialització. Atès que l’àmbit d’aplicació del Pla és tot Catalunya, és evident que territorialitzar suposa aplicar aquestes càlculs -necessitats, disponibilitats- en unitats més reduïdes. Quines han de ser aquestes unitats? Això és, per mi, un dels punts més crítics del PLATER, i en parlaré més endavant.

El que em sembla especialment important, a partir de la naturalesa del PLATER, és que  no classifica ni qualifica sòl. L’assenyalament de zones prioritàries o de zones excloses no n’altera la classificació ni la qualificació urbanístiques, que és feina del planejament urbanístic. Sentia no fa gaire un destacat personatge polític criticant, amb tota la tranquil·litat del món, que el PLATER afectava terrenys dels municipis i els condemnava, per tota la vigència del pla, a no poder-hi fer res. O una mena de manifest que parla de “bloqueig  anticipat de grans superfícies de sòl”. Res d’això. El PLATER assenyala els sòls on és possible -amb més o menys graus de prioritat- la instal·lació de plaques fotovoltaiques o parcs eòlics. Això no implica que aquests terrenys quedin afectats a l’ús “energia renovable” per tota l’eternitat, ni tan sols per la vigència del PLATER.

De fet, el decret d’aprovació del PLATER diu, a l’article 20.1:

“Les previsions d’aquest Decret i la documentació tècnica amb caràcter normatiu del PLATER, en allò que no es preveu expressament en aquest article, tenen caràcter de directrius i recomanacions del planejament territorial per a l’autorització urbanística de projectes, d’acord amb el que estableix el Text refós de la Llei d’urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2010, de 3 d’agost.”

Vol, dir això que, a l’hora d’avaluar si un projecte determinat és acceptable al sòl on es pretén situar, això s’ha de fer en funció del que diu el PLATER. O sigui, si es pretén instal·lar en un sòl que el PLATER diu que és no apte, el projecte -acollit a l’article 48 de la Llei d’urbanisme, activitats en sòl no urbanitzable- no hi podrà anar. I si és sòl apte, aleshores es podrà tramitar i, si escau, atorgar la llicència corresponent.

I, per cert, directrius i recomanacions són coses diferents. Si fem l’analogia amb la Normativa del planejament territorial -i el PLATER és planejament territorial- diu (extret del PTP del Camp de Tarragona, article 1.8; tots són iguals):

“Les directrius són disposicions que defineixen estratègies o pautes d’actuació que han de ser concretades en documents normatius de major detall, especialment pel planejament urbanístic.

El Pla fa, així mateix, diverses recomanacions que considera adients per a un desenvolupament positiu del territori però que entén sotmeses a les valoracions d’oportunitat o conveniència que l’administració competent pugui fer en el moment de l’actuació, amb el benentès que caldrà, quan s’escaigui, justificar en el projecte tècnic corresponent els motius pels quals no se segueixen les recomanacions del Pla.”

Directrius, doncs, a desplegar en planejament urbanístic. Recomanacions, que caldrà seguir o no i, en aquest cas, justificar perquè no.

Però resulta que el PLATER i el decret no especifiquen quina part del que diuen és directriu i quina part és recomanació. I això hauria de quedar clar.

Una altra cosa és com s’interpretarà la disposició transitòria primera del decret, que diu:

“En el procediment d’aprovació dels instruments de planejament territorial i urbanístic en tramitació en el moment de l’entrada en vigor d’aquest Decret, l’òrgan competent per aprovar-lo ha de prendre en consideració el contingut del PLATER i assegurar-ne la coherència amb aquest.”

Jo interpreto que això pot permetre que no s’aprovi un planejament que impedeixi aquest ús -el de renovables- quan el PLATER diu que hi ha zones aptes (i també a l’inrevés, és clar) però això no vol dir de cap manera que els sòls aptes -en les diferents condicions- queden afectats. A més, pot passar -de fet passa- que el sòl apte sigui molt superior al necessari per al cupo assignat a cada municipi (al marge de què em sembla això dels cupos, però ja en parlarem, d’això). Això vol dir que tot aquell sòl és apte, i que pot acollir renovables, però de cap manera afecta la totalitat del sòl a aquest ús. Salvant les distàncies, és semblant al sòl de protecció preventiva del planejament territorial, que pot ser classificat d’urbanitzable, però en unes determinades condicions -habitualment, de continuïtat amb teixits urbans existents- i amb les dimensions que fixa el mateix planejament al sistema d’assentament. O sigui: pots fer fins a x ha de sòl urbanitzable, i les has de situar en el sòl de protecció preventiva, però de cap manera tot el sòl de protecció preventiva és urbanitzable. De fet, mentre no hi hagi un nou planejament que en canviï la classificació, continua essent no urbanitzable.

I és que hem de tenir en compte que el planejament és molt efectiu en allò que no es pot fer, però no en el que es pot fer. Quan el PLATER diu que un sòl és no apte per a renovables, no ho és i ja està, i el planejament urbanístic, sigui per la via directa -és a dir, quan el planejament general classifica i qualifica- o sigui per la via indirecta -quan es tramita com una activitat en sòl no urbanitzable- ho ha de respectar directament. Però quan el PLATER diu que un sòl és apte, només vol dir que pot, falta que algú ho promogui i que ho faci correctament, és a dir, seguint les condicions i tràmits del PLATER i els altres que siguin aplicables.

Naturalment hi haurà qui ho veurà com una complicació més; que pensarà que el PLATER hauria d’haver estat més expeditiu, dir “aquí sí, aquí no” i tirar milles, i que no hi hem guanyat gran cosa. I té una part de raó, però aleshores hagués calgut una altra mena de pla, aquest sí urbanístic. De fet, quan vaig col·laborar, des de la Comissió de Territori de Catalunya, i amb el Col·legi de Geògrafs, a l’establiment dels criteris sobre implantació d’energies fotovoltaiques i eòliques en sòl no urbanitzable, vaig pensar que un Pla director urbanístic, projectant aquests criteris sobre un mapa, amb caràcter normatiu, i amb un treball d’afinació -després en parlaré, d’això- juntament amb una normativa aclaridora, hagués estat més senzill i més útil, però ara ja és igual. Això sí, un Pla director urbanístic no abasta la quantificació territorialitzada, aquests dèficits que ha definir el Pla territorial sectorial. Però de la mateixa manera que amb un PDU no n’hi hagués hagut prou, amb el PLATER no s’esgota tota l’ordenació necessària.

 

In memoriam, Jordi Borja

 

Ens ha deixat Jordi Borja, geògraf -i moltes més coses- a qui devem textos lluminosos sobre la ciutat, sobre urbanisme, sobre metròpolis, i sobre tantes coses. En un volum ple d’idees, “Revolución urbana y derechos ciudadanos”, del 2013, i específicament en un capítol sobre govern del territori i estratègies metropolitanes, comença fent un avís sobre l’ús de paraules-clixé, que no em resisteixo a reproduir:

“El desarrollo debe ser sostenible, la gestión municipal participativa, las políticas públicas locales se evalúan por sus buenas prácticas, las ciudades competitivas, y por descontado que las instituciones deben promover la gobernabilidad y/o la gobernanza de los territorios. Aunque solo fuera para evitar los debates sobre gobernanza y gobernabilidad se justificaría la prescindencia de estos términos y conformarnos con el de “gobierno”. Aquellos términos, que se presentan como nuevos, están gastados por el uso excesivo y muchas veces tramposo o rutinario. Son hoy inútiles o confusos, multívocos en unos casos o simplemente utilizados en vano en otros.”

Sempre he après coses, dels textos de Jordi Borja, fins i tot quan no estava del tot d’acord amb una visió estrictament barcelonina del país. I li reconec -i agraeixo- la lucidesa en assumir que els conflictes urbans són, molt sovint, una expressió de la lluita de classes. Ens queden llibres, documents, experiències, per conèixer, per compartir, per rebatre  i discutir, si cal, per renovar i superar, com cal fer amb tot el passat.

Que la terra li sigui lleu, i gràcies per tot.

El Tour a casa. I això quan costa i qui ho paga?

 

Qualsevol que hagi llegit aquest blog, que algú hi deu haver, haurà vist que el món de l’esport no m’entusiasma gaire. Això no vol dir que en sigui ignorant del tot; llegeixo diaris, veig els telenotícies, i sé, per exemple, qui és en Vozinha. Sigui dit això per entendre des d’on i com parlo d’això del Tour a Tarragona.

D’entrada, dir que no comparteixo el catastrofisme d’alguns que ho troben sempre tot pixat i cagat. Això no vol dir que no puguin tenir part de raó, però crec que confonen -ja fa molt de temps i en moltes coses- ser crítics amb trobar-ho tot malament, i no és ben bé el mateix. El pensament crític vol dir analitzar informacions de manera lògica, a partir de dades, sense prejudicis. El resultat pot ser una valoració negativa, però no necessàriament.

He de dir -això no és crític, és un prejudici, ho admeto- que desconfio força d’això dels esdeveniments, especialment aplicat a una política de ciutat. Recordo que en Josep M. Pasqual, que en sap un niu d’això, deia que l’esdeveniment s’ha de posar al servei d’un projecte de ciutat, i no ser un objectiu en ell mateix. Que amb l’esdeveniment i prou, no serveix. En vam tenir una mostra, a Tarragona, amb els Jocs de la Mediterrània (en vaig parlar AQUÍ).

El mirall dels Jocs Olímpics de Barcelona, que és el model de tothom (de tothom que busca el rèdit polític) ens hauria d’ensenyar que el llegat principal va ser l’obertura el mar, les rondes, la creació de quatre nodes de centralitat nous a Barcelona, o la renovació dels col·lectors (l’obra amb menys glamour però amb més utilitat de les obres olímpiques!). i aquí què tindrem? Haver asfaltat uns quants carrers? Què voleu que us digui...

En tot cas, per al Tour, caldrà més informació. Saber què ens ha costat i qui ho paga -això no és gratis; no hi ha res gratis- i quin retorn real, contrastable, tenen. Especifico real i contrastable perquè, sovint, es parla d’impactes eteris, tipus “posar Tarragona al mapa” que em semblen una camama. També els Jocs del 2018 eren això, i no sé si serveixen: algú pot dir (sense buscar-ho al Google o preguntar-ho a cap AI) on van ser els Jocs del 2022? O on seran els del 2026, que comencen el mes que ve?. Recordeu la Copa Amèrica que va ve tenir lloc a Barcelona fa poc? Deixant de banda que crec que Barcelona no té cap necessitat de “posar-se al mapa” les previsions de retorn en forma d’estades als hotels, de consum, de llocs de treball, van resultar ser un fiasco absolut, però les factures pagades per les administracions -o sigui, pels contribuents- sí que hi van ser. Potser que fem un pensament, en això dels esdeveniments.

No nego, però, que hi pot haver una injecció de moral, d’autoestima, per a la ciutat, i això està bé. Però per això caldria saber també què ens costa, per poder decidir si ens surt a compte, que potser no. I que no ho venguin com un acte esportiu. Els únics esportistes seran els que suïn amb la bicicleta; actes multitudinaris com aquest -o com els Mundials de Futbol- tenen poc a veure amb l’esport, i molt més amb el negoci i amb el nacionalisme i la instrumentalització política. O és casualitat que això sigui l’any abans de les eleccions municipals? No fotem, home.

De moment, doncs, a demanar informació completa, solvent, exhaustiva, i analitzar. I després, ja direm.

 

Treballs de la Societat Catalana de Geografia: número 100

 

Dilluns passat vam presentar el número 100 dels Treballs de la Societat Catalana de Geografia. L’ús de la primera persona del plural és apropiat per més d’un motiu: soc soci de la SCG, els Treballs contenen un article meu, i vaig prendre part en la presentació.

Em vaig fer soci de la SCG deu fer trenta-cinc anys, més o menys. Sé que va ser després de llicenciar-me (tot i que ho hauria pogut fer com a estudiant) el setembre de 1990, i ja n’era quan va tenir lloc el Primer Congrés Català de Geografia, el 1991 (a Tarragona, el 12 de març de 1991). És una de les (poques?) decisions encertades i de què no m’he penedit mai. He pogut participar -menys del que voldria- de diverses activitats, he anat rebent puntualment els Treballs (de fet, n’he buscat els volums anteriors, i ara només me’n falten els  números 7, 8, 9, 10, 11, 18, 19, 21 i 22; si algú els té i ja no els vol, ja sap) i  també he tingut l’oportunitat de publicar-hi diversos articles, i de col·laborar en algunes activitats, i m’ho he passat molt bé.

No conec la manera de funcionar, ni les publicacions, de les altres societats filials de l’Institut d’Estudis Catalans, i seria una temeritat que fes comparacions, però crec que la SCG és a la banda alta de la classificació, si és que n’hi ha, i els Treballs també. Hi ajuda, és clar, l’objectiu que els Treballs siguin una revista indexada, amb el que això comporta en termes de regularitat, requisits formals, qualitat dels articles... Però també feia molt de goig quan no hi havia aquest objectiu. Em recorda una mica el que deia fa poc parlant dels Estudis Altafullencs (AQUÍ) que tenien un alta exigència de qualitat, de fons i de forma.

Que una publicació com aquesta arribi al número 100, i que hagi anat sortint durant quaranta-dos anys -amb algun període una mica menys regular, però tampoc cap desgavell- és una raresa, a Catalunya, i diu molt a favor de la SCG i, especialment, de la gent que ha portat la direcció i edició de la revista, entre els quals els amics Jesús Burgueño i ara mateix en Joan Alberich.

Aquest número 100 no té cap temàtica única, ni presenta cap característica formal especial, més enllà de ser una mica més gruixut que els altres (més de tres-centes pàgines). Té nou articles i una ressenya, a més d’un text de presentació. Per cert, que quatre dels nou articles són obra de persones vinculades al departament de Geografia de la URV. Que quedi clar que hi ha nivell, a casa!

Per si algú hi té interès, l’article que hi he publicat és sobre la divisió territorial de la sanitat a la Catalunya republicana, un tema que havia anat treballant de fa temps. El podeu veure  AQUÍ . M’adono que, amb, aquest, ja són tres (o dos o mig, que un era mes general) els articles publicats als Treballs sobre temes de sanitat, més un capítol al llibre col·lectiu “La nova geografia de la Catalunya postcovid” que també anava de sanitat. Una mena d’especialització no buscada, que potser arrenca de quan, fa un grapat d’anys en Josep Oliveras em va encarregar el capítol de salut del Programa d’actuació comarcal del Tarragonès, potser confós perquè aleshores jo treballava a l’Institut Català de la Salut (però en una feina molt burocràtica, i gens lligada a l’ordenació sanitària). Casualitats de la vida.

Per a fer l’article em va caldre conèixer la proposta sanitària de la Generalitat republicana. Al capdavall, la divisió estava al servei d’un projecte, i, de fet, la llei és un mandat de la llei de bases de l’ordenació sanitària aprovada uns mesos abans. Això em va permetre veure una política molt ambiciosa i molt avançada per l’època, que prefigurava el que serien els models sanitaris de la postguerra mundial, encapçalats pel Servei Nacional de Salut britànic (vegeu “L’esperit del 45”, de Ken Loach, que ho explica molt bé). El pas de la sanitat com a beneficència a la sanitat com a dret, la voluntat d’assegurar una assistència sanitària amb caràcter universal, una estructura que assegurés una cobertura mínima arreu del territori, atenent criteris de distància i de població atesa... tot això ja es prefigurava a la Catalunya republicana. Val a dir que amb l’impuls d’un Sindicat de Metges activíssim. És significatiu que, en els tres dies que va durar la República catalana proclamada el 14 d’abril del 1931, el Sindicat es dirigeix al flamant president, Francesc Macià, per a oferir “la seva lleial i entusiasta cooperació en tot el que sigui organització i desenrotllament de la sanitat, la higiene i la beneficència, oferint a aquest objecte els serveis de la nostra organització”. El 23 d’abril -ja com a Generalitat de Catalunya- se’ls encarrega “redactar la ponència per a l’estructuració de la Sanitat-Higiene i Beneficència de Catalunya en tota la seva amplitud”. Voluntat política, expertesa, i servei públic.

Pel que fa estrictament a l’organització territorial, la llei crea 18 centres, amb un àmbit més o menys equivalent a les comarques, però més reduïdes (el projecte de la Ponència de Divisió Territorial finalment aprovat serà de 38 comarques).

No cal entrar a una absurda competició a veure quin és millor, però sí assenyalar que, en el cas sanitari, la divisió es va fer amb un propòsit clar i amb uns criteris moderns. També amb els inevitables dubtes a les zones frontereres, amb poblacions que podien adscriure’s a un o altre centre, i on acabaven pesant motius de costum, d’afinitat o el que sigui.

Sí que em sembla important assenyalar que el fet que els dos processos de divisió -Ponència i sanitari- fossin en paral·lel, ens demostra -em temo que encara cal demostrar-ho- que la divisió comarcal del 32, que és encara la que tenim vigent en un alt percentatge, no és LA divisió, amb caràcter natural, amb unes comarques eternes com si les haguessin creat el vuitè dia, després de descansar. Això, que està molt clar per qualsevol que s’hagi dedicat una mica a aquest ofici, em temo que no ho està per a molta gent, inclosa gent que decideix -o hauria de decidir, que aquesta és una altra història- sobre la matèria. Hi ha unes comarques, un mapa comarcal, que serveixen -o haurien de servir- per a unes determinades coses. Hi podria haver un altre mapa i un altre tipus de comarca, i si el país ha canviat des del 1932 -i em sembla que sí que ha canviat- potser ens hauríem de pensar si caldria repensar el mapa i per a fer què; és a dir, repensar, refer, l’organització territorial.

La tardor passada en vam parlar, a l’Institut d’Estudis Catalans (en vaig parlar  AQUÍ) i el missatge clar era aquest, que l’organització territorial del país és encara una assignatura pendent, que als anys setanta, via Congrés de Cultura Catalana, se’n va parlar força, però que no es va avançar gaire; que els anys vuitanta, amb el conjunt de les lleis d’organització territorial, no es va resoldre bé; que després, l’any 2000, amb l’Informe Roca, tampoc no es va avançar; i que el nou Estatut del 2006, després de la massacre del Tribunal Constitucional tampoc no podia donar més de si mateix.

Si l’article serveix -com a modesta aportació- al coneixement sobre l’organització territorial de Catalunya, de cara a nous debats i propostes, em sentiré molt content. Haurà fet el seu servei. 

Llarga vida, doncs, a la SCG i als Treballs. Hem fet els primers cent  números, ara cal fer els següents cent, i  més. 

Marc Bloch, un homenot

 

Crec que soc de la darrera generació que va estudiar francès al batxillerat. Això, i tenir família a França -a més del veïnatge- han fet que hagi tingut una certa tirada a seguir el món francès. No francòfil -de ser fil d’alguna cosa seria germanòfil, però això és una altra història- perquè sempre els he trobat un pèl massa creguts i grandiloqüents.

Ara hi ha hagut una d’aquelles cerimònies que els agraden tant, amb tota la parafernàlia a l’ús, que és la panthéonisation de Marc Bloch. Hi ha una institució una mica macabra, que és el Panteó, i hi van traslladant les restes de personatges il·lustres. Naturalment és una maniobra política, de construcció d’una identitat nacional -d’una determinada manera d’entendre la identitat nacional- al servei del president de torn. Macron n’ha fet un ús sovintejat, i ara li ha tocat a Marc Bloch, tot i que un grup d’intel·lectuals ja l’hi havia demanat a Jacques Chirac el 2002; que les mediocritats de Sarkozy i Hollande no ho fessin s’explica perfectament: no devien saber ni qui era.

Però, descomptats els fastos habituals, i l’intent de Macron de lligar-se a aquesta figura, he de dir que diu molt, a favor seu, que es consideri important el reconeixement a un historiador que, és clar, com si fos català, és molt més que un historiador.

Començant per aquesta faceta, li devem bons treballs d’història medieval, i, sobretot, l’Apologia de la història, un llibre pòstum on reflexiona sobre l’ofici d’historiador, que enllaça amb la profunda tasca de renovació metodològica que va fer amb la revista dels Annales, juntament amb Lucien Febvre.

Però això, amb ser important, no l’hagués portat al Panteó. Ni tampoc el fet d’haver lluitat en les dues guerres mundials -de la segona, se’n podia haver lliurat i no ho va voler- haver estat a la resistència, i haver estat afusellat pels nazis ara fa vuitanta-dos anys.  Tot suma, és clar, però el fet principal és un altre llibre pòstum, aquest sobre la derrota de 1940, L’étrange défaite, l’estranya desfeta, on explica la derrota, a partir de la seva experiència, i on fa una sèrie de reflexions sobre com i perquè França va acabar així.

El vaig llegir fa un parell d’anys. Més enllà d’una minuciosa relació de la trajectòria militar del 39-40, i del funcionament de l’Estat Major on estava destinat, el més significatiu és preguntar-se com va ser possible que França, un dels principals estats del món, caigués pràcticament sense presentar batalla.

Bloch ho atribueix en primera instància, a la fallida de la classe dirigent, i a una mentalitat de passat i no de present. Però això, amb ser important, no és tot. Quan parla de classe dirigent no parla només -que també- dels dirigents polítics (seria una sortida molt fàcil, allò del piove, porco governo) sinó que també ho estén als referents de l’època -econòmics, socials, culturals- i, en definitiva, al conjunt de la societat. Va ser el país, el que va fallar, perquè la classe dirigent surt d’aquest mateix país. Tothom era igual? És clar que no, i el mateix Marc Bloch n’és un exemple, però la majoria va dimitir de moltes coses, començant per la lucidesa de veure els canvis, els reals i els necessaris encara no assolits. Bloch és molt clar quan analitza la resposta de les classes dirigents a la victòria del Front popular, i com aquestes mateixes classes dirigents eren insensibles, o impermeables, o directament hostils als canvis que va propiciar el nou govern. En un discurs més moral que polític, retreu l’egoisme de classe i la impossibilitat de generar un projecte inclusiu per a tothom. Bloch no ens parla de la lluita de classes, però no perquè no reconegui les classes i que tenen interessos enfrontats, sinó perquè està imbuït dels valors cívics republicans. M’atreviria a dir que, d’atribuir-li algun padrinatge polític, li escauria el de Jean Jaurès, més republicà que marxista, més demòcrata que revolucionari, més cívic que de classe.

És aquest el missatge que vol donar -o que es vol apropiar- Macron? Un altre final d’etapa, com ho va ser la III República, menys dramàtic aquest cop però igual d’incert i amb el feixisme a la porta?. No ho sabem, però, si no ho és, estaria bé que fos tingut en compte.

I encara, quan llegia l’étrange défaite, i això de la classe dirigent que no ha estat a l’alçada, no deixava de pensar en la lectura fàcil que alguns hiperventilats fan de la desfeta -molt diferent- de l’octubre del 2017, en què també és corrent carregar tots els morts als dirigents polítics. I, sense negar-los la part de responsabilitat que els pertoca, faríem bé de veure també la responsabilitat col·lectiva en la part que pertoca pel que fa a la percepció de la realitat i a l’exercici de la ciutadania, que suposa fer-se responsable dels propis actes i no delegar-ho tot en tercers i, encara menys, en un ase dels cops.

A França van tenir un Marc Bloch que els va llegir la cartilla. Aquí no tenim Panteó -per sort!- però no sé si hem tingut o tenim gent lúcida, que analitzi la realitat amb ànim no destructiu i amb voluntat que això serveixi per a fer millor les coses col·lectivament. I bona falta que fa.

Marc Bloch, historiador, resistent, jueu que no es va autoidentificar com a jueu fins que els antisemites el van assenyalar, antifeixista, ha merescut, vuitanta anys després, el màxim reconeixement institucional francès. Molt millor això que enaltir generals.

 

In memoriam, Maurici Preciado

 

Un apunt d’urgència, de dolorosa urgència, pel traspàs del bon amic i company Maurici Preciado. No recordo quan i perquè ens vam conèixer, però el més probable és que fos al voltant dels castells. I és que, per mi, en Maurici era indestriable del món casteller i de la Colla Jove. També vam compartir altres aventures més ciutadanes, ell sempre com un soldat disciplinat, al peu del canó, entomant tot el que calgués. Hi vaig trobar sempre, al costat de la determinació i del treball, un sentit de l’humor sorneguer i una bonhomia sempre d’agrair. I és que això de la bonhomia ve -és fàcil veure-ho- de bo i d’home, i es que en Maurici era un home bo, que no és exactament el mateix que un bon home, que també.

Que la terra et sigui lleu, company.

Sagrada Família

 

Entre la visita del Papa, la culminació de nosequè a les obres del temple, i el centenari de la mort de Gaudí, avui mengem Sagrada Família per tot arreu.

La Sagrada Família forma part del meu paisatge d’infantesa, jo vaig néixer (no formalment, que va ser en un centre mèdic, però era casa meva quan vaig néixer) molt a prop d’allí, al carrer Mallorca 346, entre Roger de Flor i Nàpols, de manera que era usual anar a jugar al jardí que hi ha davant del temple. Més endavant, el meu primer ensenyament -allò que abans se’n deia “els caganers”- va ser a l’escola de la Sagrada Família, que després vaig saber que eren les escoles que Gaudí va construir per als fills dels obrers. Unes escoles amb polèmica posterior, perquè tenien un caràcter provisional -el temple havia de créixer per allí- i, quan va tocar, es va generar el debat de si era pertinent enderrocar una obra de Gaudí per a poder fer una obra que ja no era de Gaudí sinó una interpretació. Suposo, però, que la potència de l’obra haurà passat per sobre d’aquestes disquisicions.

Recordo molt bé haver tafanejat per l’obra, amb els meus germans, sense cap impediment; unes obres que donaven la impressió d’aturades o, si més no, amb molt poc ritme (parlo dels anys seixanta-sis o seixanta-set). Fins i tot haver pujat a les torres de la façana del Naixement -l’única, aleshores- amb tota tranquil·litat.

Ara fa molt de temps que no hi he anat. Els darrers cops que he estat pel barri, la quantitat de gent era atabaladora. No cal dir que les botigues i el paisatge que recordo ja no hi són, una mica -força- pel pas del temps, però també perquè tot està enfocat al turista: souvenirs, menjar ràpid, i coses així. La visita del Papa potser durà encara més gent, perquè es planteja com un spot immens arreu del món. No sé si ens cal, això, o si li cal a Barcelona, una ciutat ja envaïda pel turisme.

No vull ser nostàlgic i enyorar la Barcelona -pobra, trista, grisa- dels anys seixanta. Suposo que, d’enyorar alguna cosa, seria quan jo era infant, i la meva única ocupació era fer el ruc al parc (recordo haver desgraciat unes espardenyes amb quitrà del carrer, que jo devia trobar interessantíssim) o esforçar-me a transcriure uns versos segurament cursis sobre el dia de la madre, aquest és pràcticament l’únic record que tinc de les classes; això i el nom d’alguna mestra, la senyoreta Piedad. La innocència i la irresponsabilitat, que bé que es vivia!.

Tempus fugit.

(imatge: la Sagrada Família que jo vag conèixer, la de la façana del Naixement i prou)