dimarts, 6 de febrer del 2024

Altafulla vol canviar el terme municipal (i Tarragona no)

 

Aquest cap de setmana ens assabentàvem de la intenció de l’Ajuntament d’Altafulla de plantejar la modificació dels límits del terme municipal amb Tarragona, i incorporar al voltant de 70 ha de l’actual terme de Tarragona, amb el curs del riu Gaia com a nou límit. També coneixíem la resposta de l’alcalde de Tarragona, que ho qualificava d’ocurrència i deia que, si volen serveis, s’integrin a Tarragona.

Moltes coses. Com que sóc tarragoní, i tinc una debilitat per Altafulla, i a més aquesta cosa dels límits municipals m’interessa, no em puc estar de dir-hi la meva. I que consti que tota la informació que tinc és la que he vist als mitjans de comunicació. Segur que hi deu haver coses que no sé -i que estaré encantat que algú m’expliqui, si vol- però, evidentment, parlo pel que conec.

En primer lloc, una qüestió de formes. Diu l’alcalde de Tarragona que la primera notícia que ha tingut de tot plegat és per la premsa, a partir de les declaracions de l’alcalde d’Altafulla. Si és així, crec que és una badada immensa de l’alcalde altafullenc. En un tema sensible com aquest -i us asseguro que n’és molt, de sensible, que ho he patit!- s’ha d’anar amb peus de plom, i s’han de guardar les formes. No pot ser que l’alcalde del municipi afectat se n’assabenti per la premsa.

Però tampoc em sembla acceptable la resposta de l’alcalde de Tarragona. Diu que és una ocurrència, i fa la gracieta de dir que, si volen bons serveis, que Altafulla s’integri a Tarragona. I això no és de rebut. Sé que l’alcalde Viñuales, de vegades, diu que ell és un  noi de barri. En aquest cas, més aviat ha semblat un xulo de barri. Un alcalde -almenys la mena d’alcalde que vull per a la meva ciutat- no pot fer servir aquests arguments. Rebaixa ell mateix la part de raó que té.

En segon lloc, el que m’interessa més, les qüestions de fons. És pertinent demanar aquest canvi de límits?.

El primer que hauríem de constatar és que els límits municipals -aquests i tots- tenen un altíssim grau d’arbitrarietat i d’irracionalitat. Són molts els límits absurds, els enclavaments -un tros d’un municipi dins d’un altre terme- o les disfuncions de tota mena: un barri d’un poble al qual només es pot accedir des d’un altre poble però no del propi, un carrer on una banda és un municipi i l’altra banda un altre municipi, i tot de coses així.

El mapa municipal que coneixem és herència d’una barreja de termes tradicionals -fets ves a saber com- d’herències, de drets senyorials, o de dots matrimonials. A més, hem malmès la poca lògica que podien tenir a base de nous creixements, amb urbanitzacions a cavall de dos termes, o pobles que han exhaurit el seu terme. I també hem trencat aquesta lògica amb infraestructures que parteixen paratges abans unitaris.

Tot plegat, aconsellaria una profunda revisió per arreglar-ho, o, almenys, per a mitigar unes quantes disfuncions. Això és tan de sentit comú, que la llei municipal i de règim local de Catalunya estableix, va crear la Comissió de Delimitació Territorial, un òrgan tècnic, al qual encomanava la funció de:

“28.3 D'acord amb el que estableix l'article 27.3.c), la Comissió ha de formular les propostes de modificació dels mapes municipal i comarcal que consideri necessàries, d'acord amb els criteris establerts per les lleis.

Aquestes propostes poden servir de base tècnica per a les iniciatives d'alteració o de modificació de termes municipals o de demarcacions comarcals.

La Comissió s'ha de pronunciar sobre l'actualització dels mapes i, si s'escau, formular cada deu anys les propostes de modificacions que consideri convenients.”

Això, des del 1987, any d’aprovació de la llei. Sabeu quants cops ha formulat aquestes propostes? Cap. Ho havia de fer cada deu anys, i, per tant, el 2027 arribaria la quarta. Ni una.

És clar, quan es fa la política de l’estruç i no s’afronten els problemes... acaben sortint de qualsevol manera, com ara.

Vegem alguns casos de disfuncions per arreglar.

Un cas de disfunció problemàtic –no per ell, sinó per com ens compliquem les coses innecessàriament- és l’enclavament de la Rovira de Baix, un tros del terme municipal de les Llosses situat dins del terme municipal de Borredà. Ho podem veure en aquest mapa:



Aquest tros petit a la part de baix forma part del municipi amb el mateix color.

I quin és el problema? Doncs que les Llosses és a la comarca del Ripollès, i Borredà a la de Berguedà. O sigui, que corregir això –un enclavament de 331 ha, on només hi viu (o hi vivia) una persona- és canviar de comarca. Però, si això no fos prou, resulta que les Llosses és província de Girona, i Borredà és província de Barcelona, i ja sabem que les província són gairebé sagrades, i només es poden modificar per llei orgànica de les Corts espanyoles. Resultat de tot plegat?. L’enclavament s’ha quedat com estava, malgrat que tothom –veí, municipis, comarques, províncies i Generalitat- estava d’acord amb el canvi.

Un altra mena de disfuncions serien les sobrevingudes. Termes que no tenien cap problema, però que, per l’aparició d’una gran infraestructura, queden modificats. En tenim un ben a prop, entre Constantí i Tarragona. Vegeu aquest mapa:



Aquests dos petits triangles, un a sobre i un a sota de l’AP-7, són un tros de Tarragona i un tros de Constantí. Abans de l’AP-7, no passava res, però ara l’autopista –una línia de separació molt més visible i efectiva que una delimitació sobre el mapa- genera una situació en què, el sentit comú, aconsellaria una permuta entre els dos municipis. Clar que no sé si l’alcalde Viñuales no suggeriria integrar Constantí a Tarragona... 

En tercer lloc, té sentit la demanda d’Altafulla? Doncs sí i no. Seria raonable que el darrer tram del Gaià fos el límit? Estaria bé. Cal modificar els límits? Fem una mica d’història, també. Història recent: si allí hi ha veïns que reben els seus serveis d’Altafulla, el primer que ens hauríem de preguntar és com és que hi són, perquè allò és -hauria de ser, deuria ser quan s’hi van instal·lar- sòl no urbanitzable, i no hi haurien d’haver estat. D’una irregularitat, surten problemes així. Que la benzinera i el bufet d’Altafulla són en terme municipal de Tarragona? Em sembla més una qüestió de nom que cap altra cosa. Que l’estació de ferrocarril és en terme municipal de Tarragona?. Això és perquè, històricament, l’estació era compartida -em sembla que encara es diu Altafulla-Tamarit- i quan es va agregar el terme municipal de Tamarit a Tarragona, l’any 1950, va anar amb el terme. Si ha de servir de consol, l’aeroport de Barcelona és al terme del Prat de Llobregat... i el de Reus, en bona part, al terme municipal de Constantí.

(i, per cert, en una premsa -no recordo quina- es feia esment de l’agregació “imposada pel franquisme”. Certament l’agregació es va fer perquè el franquisme ho va voler, que és el que passa als règims autoritaris, però també ho va demanar l’ajuntament de Tamarit, que no es va voler agregar a Altafulla perquè, aleshores, Altafulla era gairebé tan pobra com Tamarit).

Vol dir tot això que no s’ha de fer res? Al contrari, crec que s’hauria d’afrontar d’una vegada una reforma del mapa municipal, si més no per a les disfuncions més evidents i que generen més problemes. I crec que aquesta no ho és. Per als problemes adduïts, un bon conveni entre ajuntaments, pel qual Tarragona -que és qui cobra els impostos d’aquests veïns- compensi els serveis que realment presta Altafulla, seria més que suficient. Si hi ha solucions senzilles, no ens compliquem la vida.

I si ens l’hem de complicar, que sigui per coses que valguin la pena.

(imatge manllevada de TAC12, que espero que no s'enfadin)


dilluns, 22 de gener del 2024

Europa, malgrat tot


 

Em recordo europeista des de sempre. Suposo que en part és per reacció, vaig enxampar els darrers anys de franquisme -vull dir amb una certa consciència del que passava- i Europa era tot allò que no era el franquisme: eleccions, llibertat, progrés... Després ja vas veient que no tot és de color de rosa, però la imatge, l’equivalència d’Europa amb tot això, ja m’ha quedat.

Per això m’he sentit molt identificat amb el que Timothy Garton Ash explica en un llibre magnífic, lluminós, titulat així “Europa” (malgrat que l’original és “Pàtries. Una història personal d’Europa”; un canvi molt significatiu).

Timothy Garton Ash és un historiador, periodista, politòleg... no sé exactament què, d’origen britànic i, segurament, l’anglès més europeu que hi pugui haver. El vaig descobrir ja fa força anys, a les pàgines del País, i ara darrerament -i amb menys freqüència del que jo voldria- a les de l’Ara. Els seus articles tenen dues grans virtuts: diuen coses, i estan ben escrits (i hi hauria d’afegir que estan ben documentats). Historiador de la contemporaneïtat, potser s’assemblaria -salvant moltes distàncies- al recent desaparegut (i ja enyorat) Joan B. Culla, però sense la saludable mala llet d’aquest.

Garton Ash és, a més d’europeista, un demòcrata liberal, una rara avis, ara que el mot liberal ha degenerat en espècimens estrambòtics tipus Milei o similar. Garton Ash és un absolut defensor de la llibertat de pensament, d’expressió, d’associació... sense reserves. És algú que defensa la societat civil, però no com a adversària de l’Estat o, per extensió, de tot el que és públic, sinó com a expressió de l’autonomia individual per a crear i per actuar en societat.

Per circumstàncies personals -des dels viatges d’estudi, en temps pre-Erasmus, fins al matrimoni amb una polonesa- té tirada a centreeuropa, i encara podríem dir que cap a la Mitteleuropa, en un sentit ampli, i això encara fa que m‘agradi més, perquè aquest món, el món de Mann, Josep Roth, Mahler, Canetti, Kundera, i tants d’altres, sempre m’ha fascinat.

Garton Ash té una visió optimista d’Europa, amb aquella fe que jo tenia als quinze anys (i que ara, en part, encara tinc, malgrat els esforços de la burocràcia de Brusel·les). Però una fe que vol ser lúcida, que no defuig els problemes i tensions, i que busca entendre què passa -fins i tot entonant mea culpa- i apuntant possibles solucions.

És també un d’aquells llibres que es poden llegir amb un atles obert al costat (és una de les crítiques: falten  mapes, al llibre) i amb una barreja de cròmica col·lectiva i d’història personal molt amena.

La casualitat ha fet que l’hagi llegit poc després de la mort de Jacques Delors, que fou president de la Comissió Europea en uns anys decisius (i reflectits al llibre). Confesso que no havia seguit massa Delors, més enllà de la seva presència en tots els volums que tinc sobre la presidència Mitterrand (que són uns quants!) però fa poc (dos anys, ara ho he buscat) vaig trobar les memòries de Delors en una llibreria de vell (un exemplar, per cert, que devia ser de l’aleshores eurodiputat convergent -i ara a l’òrbita del PP- Ignasi Guardans, de qui vaig trobar una targeta de vol al llibre, de quan les targetes d’embarcament eren de paper). Delors va ser, crec, el darrer responsable de la UE amb una certa idea d’Europa -per dir-ho en termes gaullistes- i amb un projecte ambiciós i capacitat de tirar-lo endavant. Sobretot si ho comparem amb les mediocritats -i alguna nul·litat- que l’han seguit: (Durao Barroso, Juncker, Santer, Prodi...). Llegint les seves memòries -amb les reserves que cal fer a les memòries- s’hi pot veure aquesta determinació, però també una trajectòria sempre ancorada en una concepció democràtica semblant a la de Garton Ash, amb respecte a l’indiividu però, sobretot, a l’individu capaç de fer coses en comunitat. No és casualitat, al contrari, la intensa militància sindical de Delors (un punt en comú amb Michel Rocard, també mes partidari del contracte entre iguals que no de la reglamentació “per dalt”) i això amb una idea del sindicat com a pacte lliure per  treballar per a la comunitat.

El llibre de Garton Ash -que d’això parlava- té un deix trist, perquè acaba en plena guerra a Ucraïna, aquell escenari, el de la guerra, que Europa volia conjurar amb la unitat, i amb una unitat cada cop més esquerdada. Davant d’això -i sense negar, al contrari, les moltes errades i mancances de la UE- ens proposa més Europa, no menys, sempre que aquesta Europa signifiqui el que l’europeisme de sempre, potser una mica naïf, ha volgut -hem volgut- sempre: més democràcia, més llibertat, més progrés, més justícia, més igualtat. Espero que aquest eurooptimisme, tan poc corrent, i que jo voldria compartir, se’n surti.

Un llibre molt recomanable.

(addenda: el llibre parla de les coses que han passat a Europa recentment: la crisi financera, les crisis sobre immigració, la pandèmia, les derives il·liberals a Hongria i Polònia, l'ascens de la ultradreta en diversos països, la crisi de Crimea, com a prèvia de la guerra d'Ucraïna... moltes coses. Ni una cita, ni tan sols referència indirecta, al que va passar a Catalunya l'any 2'017. No, Europa no ens mirava, ni ens mira. Hi ha molta feina a fer, en aquest camp.)

divendres, 22 de desembre del 2023

HUTS i habitatge a Salou, algunes dades interessants

 


Dimecres el Parlament va validar el decret-llei de regulació dels habitatges d’ús turístic (HUTS) amb el compromís de tramitar-lo com a projecte de llei i d’eliminar el topall de HUTS (el decret-llei l’estableix en 10 per cada 100 habitants) i reduir-ne l’àmbit d’aplicació, de manera que només s’aplicarà als municipis amb mercat tensionat, uns 140.

Això vol dir que aquests 140 municipis hauran de modificar el seu POUM per adequar-se al nou règim, però que aquesta adequació no necessàriament serà d’un màxim de 10 HUTS per cada 100 habitants, sinó que podrà ser amb més HUTS. I amb menys, és clar.

Això és bo o dolent? Doncs si és per respecte a l’autonomia local, seria bo, però ho hauríem de relativitzar, perquè es tracta d’una autonomia molt elàstica: quan convé, no s’exerceix. Per exemple, quan es diu que l’habitatge és competència de la Generalitat, i per tant, és aquesta la responsable que hi hagi o no habitatge assequible. Però quan la Generalitat adopta mesures per a fer efectiu el dret a l’habitatge – mesures, en plural, perquè s’han de fer moltes coses- aleshores no. N’hauríem de parlar, d’això.

Aquestes darreres setmanes no hem parat de veure reaccions en contra d’aquesta regulació dels HUTS, especialment provinents de les patronals del sector, i d’alguns ajuntaments turístics, amb les habitual declaracions apocalíptiques de misèria, atur, i pobresa, si tira endavant, i amb afirmacions que l’existència dels HUTS no té res a veure amb els problemes d’habitatge.

Segur? Potser algunes dades concretes, posades juntes, d'un municipi turístic proper ens ajudaran.

A Salou, segons el darrer cens d’habitatges (dades del 2021; no crec que hagin canviat molt) hi ha 31.523 habitatges, dels quals 11.639 habitatges familiars principals, i 19.884 habitatges familiars no principals. Segons la seva intensitat d’ús, hi ha 7.195 habitatges buits, 3.431 habitatges amb un ús molt baix, 6.548 habitatges amb un ús esporàdic, i 14.349 habitatges amb un ús habitual.

D’entrada he de dir que el cens d’habitatges del 2021 em genera molts i molts dubtes, i ja ho vaig dir  AQUÍ. Només cal veure, a més, que el mateix cens ens diu que hi ha 11.639 habitatges familiars principals, i 14.349 amb un ús habitual. La diferència de prop de 3.000 habitatges són apartaments, o segones residències o ús turístic amb ús intensiu? No m’acaba de quadrar. Però qualsevol que conegui Salou i les dificultats per accedir a un habitatge sap que no és cert que hi hagi més de 7.000 habitatges buits. Ni de conya.

Anem a una altra dada. Segons el registre de la Generalitat, amb dades de 5 de desembre de 2023, a Salou hi ha 7.112 HUTS. Els 7.195 habitatges buits? No crec, francament. En tot cas, sobre el total d’habitatges de Salou, això vol dir que els HUTS són el 22.56% dels habitatges de Salou de tot tipus. Si això no és significatiu, ja em direu. Per cert, a la mateixa data, a Salou, consten 542 apartaments turístics, i això em sembla molt poc.

Més dades interessants? Entre el 2016 i el 2023, el preu mitjà per m2 de l’habitatge nou va pujar un 83.39%, i el de l’habitatge usat un 73.69%. No he calculat l’IPC, però segur que no va pujar el mateix.

I encara una altra dada: la renda familiar disponible bruta per habitant, a Salou, és el 73% de la mitjana de Catalunya. Per a comparar, el Tarragonès és el 86% de la mitjana de Catalunya.

Les tres dades juntes:

El 23% dels habitatges de Salou, incloses segones residències, són HUTS.

El preu de l’habitatge s’ha incrementat més d’un 70% en 8 anys.

A Salou, de mitjana, tenen una renda un 27% inferior a la mitjana de Catalunya,

Menys habitatges disponibles, més cars, i la gent més pobra.  

Si algú no hi veu la relació, i la necessitat de posar-hi remei, ja m’explicareu. I que consti que amb la limitació dels HUTS no s’arregla tot, però sí que comencem a fer coses.

 

dijous, 30 de novembre del 2023

Joan B. Culla, in memoriam

 


No vaig conèixer personalment Joan B. Culla, tot i que crec haver-lo vist -no crec que saludat- en algun dels congressos on he participat, i als quals era assidu. Sí que n’he estat molt lector, no únicament dels seus magnífics articles de premsa -sempre incisius, amb una molt saludable dosi de mala llet- sinó també dels seus llibres, des de les recents memòries o la biografia del pare Morgades de Poblet (que vaig trobar una mica fluix, i com si fos per complir un encàrrec) fins als canònics i excel·lents estudis sobre Lerroux, i sobre el catalanisme d’esquerra i el grup de l’Opinió, reformulacions de les seves tesi doctoral i tesina de llicenciatura respectivament (parèntesi: comparar l’ambició, la densitat i el treball d’aquesta tesina amb els actuals treballs de fi de màster és terrorífic i preocupant).

Culla, com a opinador, ha estat una rara avis, a causa del seu rigor extrem amb les dades, una memòria i documentació abassegadores, una integritat absoluta amb qui jugava net, encara que no hi estigués d’acord. Recordo un article seu on, de passava, defensava algú crític amb Israel perquè, deia, fa una crítica legítima a un govern, no una desqualificació per se.

Aquesta integritat i llibertat personal es distingia, sobretot, de l’ampli espectre de la sociovergència, d’aquesta entente cordiale que es repartia el país i feia veure que es barallava, i també -però això ja no pintava massa- de l’asfíxia del discurs nacional d’un soleturisme caricaturitzat. Culla sabia molt bé, perquè era la seva realitat familiar, que també hi ha un catalanisme popular, absolutament allunyat de les simplificacions d’un pseudomarxisme superficial i d’aquell carlisme nacionalcatòlic de part del pujolisme. En Josep Termes hi tenia molt a veure, en aquesta visió.

Potser és això el que explica que els màxims exponents de la nostàlgia sociovergent -la Vanguardia i el País- hagin recollit el seu traspàs amb aquella expressió de perdonavides de qui encara es creu que pot donar carnets de progressia i de bona ciutadania.

La Vanguardia, en una peça de Joan Esculies (i això em sap greu, perquè el tinc per un magnífic historiador) no s’està de dir que “es va fer expulsar del País”, potser per dissimular que la Vanguardia té cua de palla en matèria de censura a articulistes (Xavier Antich, Gregorio Moran). I al País, l’intel·lectual orgànic de la transició 2.0, en Jordi Amat, practica la condescendència, passa per alt la censura al seu diari, i li perdona -oh, gràcies magnànim senyor!- que s’acostés a l’independentisme.

Per sort, de Culla ens queden el seu exemple i els seus llibres, entre els quals espero una tria d’articles. També voldria un relleu a la seva alçada, però no en veig cap.

Gràcies per tot, Joan B, Culla.


diumenge, 26 de novembre del 2023

La gran innovació metropolitana!!!!!!!

 


El passat divendres, el Mes Tarragona publicava una peça sobre l’àrea metropolitana de Tarragona, segons un avanç de l’estudi encarregat per la Diputació (s’han afanyat molt, a fer-lo!). Segons sembla, l’abast d’aquesta suposada àrea metropolitana seria, en una primera fase, de vuit municipis: Tarragona, Reus, Cambrils, Vila-seca, Salou, la Canonja. Constantí i Valls. I, en una segona fase, s’hi afegirien dotze municipis més. Ho podem veure al mapa (extret de Mes Tarragona).

M’esperaré a veure l’estudi definitiu, sobretot per a conèixer els criteris de delimitació, però no puc menys que felicitar-los per la gran innovació que han fet a la geografia urbana: l’àrea metropolitana discontinua!!!!!! 


dilluns, 13 de novembre del 2023

 

Quan, a finals del 2020, el PSC va fitxar el fins aleshores cap de llista de C’s a Tarragona, ja vam poder observar que més aviat era el discurs de C’s el que s’apropiava de la marca del PSC, especialment en tot el que feia referència a ser encara més a-nacional, i alinear-se, en el fons -ara una mica més també en la forma i en el discurs- a opcions allunyades del catalanisme polític, en un sentit ampli.

En el context d’aquesta cerimònia de la confusió, han fet un pas més i han començat a comprar un discurs que, fins ara, capitanejava aquell cadàver polític insepult que és Alejandro Fernández, el que escalfa la cadira de president del PP català -com si això existís- esperant el definitiu defenestrament en mans de Feijoo, o bé posant espelmes per un cop d’estat d’Ayuso, a veure si hi ha sort i té pròrroga. És el discurs de l’antibarcelonisme, una disfressa poc reeixida d’anticatalanisme.

Segons el PSC -almenys segons sis alcaldes- a Catalunya hi ha “barcelonacentrisme”, abans conegut com a Barcelunya (suposo que no volen pagar drets d’autor a l’Ale). Una manera com una altra de fugir d’estudi i de buscar-se un enemic exterior, que és, en bona mesura, del que sempre han acusat el nacionalisme català (i de vegades amb raó, especialment per als qui es diuen nacionalistes, cosa que jo no soc, tot i que no ho entenguin així).

No els he vist mai queixar-se de madrilenyocentrisme (que també seria injust, no és un problema de Madrid lloc, sinó de Madrid concepte; la bona gent de Madrid, que n’hi ha molta -tot i que hi guanyin els que hi guanyen- no es mereix que els posem tots al mateix sac). Podríem parlar de qui gestiona, encara ara, el nefast sistema de rodalia de Renfe, que patim. Podríem parlar de les inversions promeses i no executades. O dels quinze anys llargs per a fer el túnel del Coll de l’Illa... per deixar per a d’aquí deu anys un bon enllaç amb la xarxa viària existent i, doncs, provocar un embús permanent. I què dir de com, cada any, hi ha un drenatge constat dels ingressos del Port de Tarragona cap aquell pintoresc “Ente de Puertos del Estado”, amb seu a la molt nàutica i portuària població de Madrid. I tantes i tantes coses.

De manera que si el PSC vol enfrontar-se a qui perjudica el Camp de Tarragona i la seva gent, li suggereixo que afini millor la punteria. I també que assumeixi responsabilitats. Al capdavall, aquest pretès posicionament es fa en el context dels moviments per a la regió metropolitana -i ja en parlarem, d’això, que s’estan dient moltes ximpleries- amb elements com la mobilitat -vaja, allò del TramCamp que ja està licitat... pel Govern de la Generalitat- o més elements de mobilitat que es podrien abordar al si de l’ATM, que vicepresideixen l’alcaldessa de Reus i l’alcalde de Tarragona, que suposo que algun paper hi podrien tenir. O en el camp de l’urbanisme, on res, absolutament res, prohibeix que els ajuntaments es coordinin i, fins i tot, promoguin un planejament conjunt.

Això, o simplement del que es tracta és de caure en l’antibarcelonisme, succedani d’anticatalanisme, propi del PP. El viatge del PSC a la dreta continua; la següent estació serà algun dels postulats de VOX, potser?.

 

diumenge, 5 de novembre del 2023

Sobre la negociació

 

Quan escric això, la negociació per a la investidura encara no és tancada, malgrat que tot fa pensar que sí, que hi haurà investidura. La pregunta no és tant: com? Més aviat és: quan?. També, és clar, una mica com. Perquè el desllorigador de tot plegat el té JxC -o potser Puigdemont in person, que ja veiem que això té més de cabdillatge que de partit democràtic- i, pel que anem veient, de la necessitat de trobar alguna cosa que permeti dir que han obtingut més que ERC, i així poder falcar el discurs -que sembla que és l’únic que interessa a una part de JxC i entorn- de desgastar, menysprear, i anorrear ERC.

No sé si s’aconseguirà gaire més -benvingut sigui- però no crec que hi guanyem gaire, col·lectivament, en aquesta manera de fer. Que el PSOE o el deep State (que tenen punts de contacte però no són exactament el mateix) compliran a mitges, i regatejaran tan com podran, ho sabem tots, i jo diria que ja està fins i tot descomptat en el pacte. Que el que s’ha pactat -fins i tot si es complís íntegrament i amb la interpretació més favorable a Catalunya- no és el que volem, també està clar; si més no, el que jo vull, que és la independència.

El que passa és que, en una negociació, cal tenir molt present la correlació de forces. Això és un mercat, i si poses un preu massa alt per a la teva mercaderia -els vots- pot ser que no t’ho paguin i et quedis amb un pam de nas i amb uns vots inútils

Però encara hi ha més. En una negociació no pots acorralar i menys humiliar amb qui negocies, i tinc la sensació que hi ha una part de l’independentisme, també a JxC, que vol humiliar el PSOE, que busca una mena de rendició, i això em sembla un error majúscul. Fa un temps vaig sentir una expressió d’Ernest Maragall que em va semblar molt encertada. Deia que Espanya -aquella Espanya oficial, feta de Tribunal Supremo i d’A por ellos- sap vèncer però no sap guanyar. I guanyar és molt millor, perquè un guany suposa un plus, un a més, que pot ser compartit. Crec que, ara, es tracta de guanyar. De posar un preu que suposi un avenç significatiu -que no serà perfecte; la perfecció no existeix- i ens permeti continuar acumulant forces per a més endavant. Voler guanyar per golejada i humiliar l’adversari no és útil. I no es tracta de si tenim raó o no; la història n’és plena, de gent que tenia raó i va perdre. Es tracta, com va dir algú, de carregar-se de raons, de convèncer com més gent millor, de ser més. No hi ha varetes màgiques.

De fet, la negociació continuarà després de la investidura. Cada votació, parafrasejant Huertas Claveria, serà un Vietnam. Necessitarem tota la intel·ligència, tota l’habilitat, per a saber trobar el preu just cada vegada, i anar avançant. Aquí no valen les jugades mestres, els cops d’efecte, o els conills del barret.

Hi haurà gent que no ho comprarà, és clar. Que farà el discurs èpic, també carregat de raons. No passa res. Fa més de cent anys, una venerable entitat com la Unió Catalanista, dipositària de les essències més pures del catalanisme (no en vull dir nacionalisme; aquesta denominació fa més mal que bé) abominava d’activitat política i de la participació electoral. Però sense aquesta activitat política, sense embrutar-se les mans, sense baixar a l’arena, no haguéssim avançat gens.

I, sobretot,  no ens equivoquem d’adversari.