divendres, 17 de desembre de 2021

Manuel Castells, un ministre peculiar

 


Conec poc d’en Manuel Castells ministre (bé, exministre). En conec una mica més de l’estudiós del fet urbà (tot i que “La cuestión urbana” se’m va fer molt espessa i no la vaig acabar, ni de llegir, ni de pair; però això és demèrit meu, no de l’obra).

Manuel Castells era un perfil estrany, en un govern, i això té avantatges i inconvenients, i crec és un dels motius d’aquesta marxa tan sorpresa (“motius personals” que diuen que són de salut). El cert és que Manuel Castells coneix més bé les universitats americanes que les que volia arreglar amb el projecte de llei que portava entre mans, i em temo que d’aquí plora la criatura. Les pretensions d’importar pràctiques com l’elecció del rector per un comitè, fins i tot amb persones alienes a la universitat, ha topat amb l’endogàmia universitària, però també em pregunto si, d’haver importat (i imposat) aquesta pràctica hagués funcionat com als USA (i no entro, ara, a avaluar si alí va bé o no; d’entrada suposem que sí). Segurament, a més del marc legal (per cert, qui legisla sobre universitats als USA? El govern federal o els estats?) cal una determinada manera de fer les coses, una mentalitat, una altra relació entre el món i les universitats... tot coses que no es poden regular amb una llei. És allò de fer el socialisme a la sueca a Catalunya, que el problema és que no som suecs. Un comitè format per no se sap qui (però segur que el Ministerio hi ficaria cullerada) actuaria amb criteris només professionals i de mèrit?. No sé..

Castells treballava amb un punt –un punt gros- de jacobinisme, d’il·lustrat que dona lliçons i diu què s’ha de fer i com, i a més a tothom el mateix. Bastant propi dels Bandera Roja, per cert, que és també la procedència del seu successor. De fet, en una entrevista a l’Ara de fa molt pocs dies, hi va haver un element que em va sobtar. Ho recollien les entrevistadores:

“L’entrevista, en castellà al·legant que és “política de govern”.

Jo, això de la política de govern, no m’ho empasso. Són cafres, però no tant. Que l’entrevista a un ministre català, que parla català, per a un mitjà en català i per unes entrevistadores catalanes, s’hagi de fer en castellà per “política de govern” no s’ho creu ni ell. Més aviat em penso que no se sentia segur parlant en “ministre”, que és un dialecte madrileny, en català, i ho ha disfressat així, però m’hi jugo un peix que si mai l’Ara entrevista Miquel Iceta –que és molt més llarg- ni “política de govern” ni romanços, i l’entrevista seria en català.

Això em recorda que, l’any 1983 –com passa el temps!- un xic valencià va escriure a l’aleshores ministre d’educació, Jose M. Maravall, i ho va fer en català. La resposta del ministre, tot un poema, deia que “potser el meu cognom t’ha fet pensar jo era d’origen català. Però fins i tot si fos així, sóc ministre d’Espanya i m’has d’escriure en espanyol.” Per anar marcant territori, o paquet, o què sé jo... no sé si han canviat massa, les coses.

I pel que fa a la reforma universitària que proposava... molt em temo que, com tantes coses, serà foc d’encenalls recentralitzador i poca cosa més. Quan em jubili –que espero que sigui molt aviat!- ja explicaré la meva experiència docent universitària. I qualsevol llei que s’acabi fent, ja m’arriba tard.

(imatge: "La cuestión urbana", en l'edició de Siglo XXI de finals dels setanta que és la que hi ha casa, i igual d'atrotinada) 

 


dijous, 2 de desembre de 2021

Josep Oliveras, emèrit (però dels bons)

 




.



Dimarts passat vaig assistir a l’acte d’homenatge a Josep Oliveras, catedràtic emèrit del departament de Geografia de la URV, amb motiu de la seva jubilació. Tècnicament, ha assolit l’edat en què ja no és possible allargar més l’activitat docent i de recerca al si de la universitat, però tots estem segurs que Josep Oliveras no afluixarà l’empenta de feina i, encara menys, practicarà una d’aquelles jubilacions d’anunci de la Caixa, que passen el dia en creuers i jugant a la petanca

Un acte concorregut, no només pel personal de la URV –o, millor, tots els seus companys i companyes- sinó també per més gent de la comunitat universitària, de la URV i de fora, senyal d’un ampli poder de convocatòria.


Entre els assistents (i participants, amb paraula) en Jorge Olcina, un savi de la Universitat d'Alacant -savi perquè en sap molt, i savi perquè, quan parla, se l'entén- que va donar una dimensió de Països Catalans... més o menys; és mig catalanoparlant -amb vincles familiars a la Conca de Barberà, no ho sabia- però exemple de la diglòssia alacantina: va fer part de la seva intervenció en català, però es notava que no era la seva llengua habitual; en tot cas, amb un capteniment lingüístic -aquesta i altres vegades que l'he sentit a Catalunya- d'una correcció que ja voldríem que fos més corrent. 

Vaig conèixer Josep Oliveras a mitjans dels vuitanta, quan vaig reprendre els estudis universitaris, aleshores de geografia i història, però ja tocat pel virus de l’urbanisme i amb ganes d’anar  tirant cap a geografies humanes i regionals. Impartia –suposo que entre d’altres- una assignatura anomenada “Espais i societats”, un títol prou ambigu per parlar de tot i d’arreu del món. No recordo quines, però sé que algunes assignatures més devia cursar, perquè recordo bé els diferents treballs que en vaig fer, i li devien agradar prou per a posar una bona nota, però, sobretot, per anar-me encarregant feinetes quan ja vaig ser llicenciat.

No vam perdre el contacte, i a principis d’aquest segle (que malament sona, així!) quan en Jordi Blay i en Santi Roqué em van convocar a la vetusta facultat de Lletres de la plaça Imperial Tàrraco per a proposar-me que em presentés a professor associat de planejament territorial i urbanístic, ell va passar per allí –en aquells despatxos tètrics del forat sinistre que era el departament, més valia no tancar gaire les portes- em va veure i va engegar una admonició incontestable i irrebatible ordenant-me que m’hi presentés. I així, vint anys després, encara hi sóc.

Molt més endavant, em va dirigir el treball de fi de màster, d’una manera molt displicent, com dient –o fent- tu mateix, que ja en saps prou. I devia estar prou bé, perquè s’hi va referir en una extensa comunicació en un d’aquests congressos que hi ha pel món. Moltes gràcies.

N’he après molt, a classe i fora de la classe (en activitats de la Societat Catalana de Geografia, que ha presidit fins fa quatre dies; en articles a la premsa; en llibres i conferències...). N’he après, també, d’una actitud sempre amb un punt de provocació intel·ligent (com Oriol Bohigas, que també hem acomiadat, però aquest definitivament) i un inconformisme davant l’establert, no per gust de la diferència, sinó per coneixement i lucidesa.

No sé què farà, ara que docència i recerca –si més no oficials- el deixen lliure. Sé –penso, vaja- que no s’avorrirà ni callarà, i que podrem –jo, almenys, voldré- aprendre’n més coses, discutir-les si cal, rebatre-les, o compartir-les. Que duri molts anys, i moltes gràcies per tot, Pep.

dimecres, 1 de desembre de 2021

Oriol Bohigas, la provocació intel·ligent

 




Ens ha deixat Oriol Bohigas, després d’una vida llarguíssima i aprofitada. Llarguíssima en anys -gairebé centenari- i amplíssima en interessos i en continguts. Des de la principal, l’arquitectura, en un sentit ampli –també l’urbanisme, el projecte de ciutat- a la gestió cultural, en molts camps: regidor de cultura, president de gairebé tot (Ateneu, Fundació Miró, Edicions 62...) i la docència a l’ETSAB. Algú sense por a embolicar-se, a provar, a proposar, a equivocar-se; en definitiva, a fer.

Impossible –i també innecessari, ara i aquí- fer un resum de tota la seva trajectòria. Hi vaig parlar un cop (poc, i a peu dret) gràcies a la intercessió de Soledat Balaguer, i va tenir l’amabilitat de dedicar-me un volum de les seves memòries, “Combat d'incerteses”, de lectura apassionant. D’aquest volum –i del següent, “Dit o fet”- i de textos més tècnics (però igualment apassionants i apassionats, gens encarcarats) n’he après molt del poc que sé sobre urbanisme. Una visió molt oberta, crítica amb els plans –una critica que no sempre comparteixo- i defensora del projecte urbà, pensat i ajustat a la realitat i a les necessitats.



Crec que el llegat de Bohigas –els llegats, plurals- beuen d’una herència col·lectiva, d’arrel noucentista però passada per un tamís més progressista, actualitzada. Una herència amb voluntat modernitzadora, ben estructurada, rigorosa, de contingut cívic, incompatible amb la demagògia, amb la improvisació, amb el populisme. N’és un exemple el treball d’ordenació dels museus de Barcelona que va plantejar –i una manera d’enllaçar amb el treball del seu pare a la Junta de Museus dels anys vint i trenta- que jo crec encara molt vigent i lamentablement desaprofitat.

Bohigas també ens va ensenyar que es pot ser radical en el fons, en les idees i propostes, i a la vegada divertit. El seu antifranquisme militant o el seu catalanisme no eren fúnebres ni turmentats o solemnes,  com els d’alguns sectors ofegats pel seu sentit de la transcendència (que, de fet, tampoc n’hi ha per tant). Va ser la demostració –també després- que divertit no és l’antònim de seriós, sinó d’avorrit, i, doncs, que es pot ser divertit i seriós –no frívol- a la vegada.

Polemista, capaç de la provocació intel·ligent, m’hauria agradat saber què pensava sobre aquesta horterada d’estel lluminós a la torre de la Sagrada Família (sobre la Sagrada Família, ja sabem què en pensava). Segur que n’hagués fet alguna definició punyent, divertida, i intel·ligent.

Que la terra et sigui lleu, Oriol Bohigas, i gràcies per tantes coses.


(imatge manllevada de l'abc -ho sento!- que és el Bohigas lliure i gamberro que estimàvem)


dissabte, 20 de novembre de 2021

Hemeroteca, punt i final?


 

Si no hi ha una solució de darrera hora -i sembla que no hi serà- a Tarragona ens quedarem sense l’Hemeroteca, un equipament cultural que ha funcionat els darrers quaranta i tants anys, amb un nivell molt superior al que ens podíem esperar (o resignar) en una ciutat com la nostra. No ho perdrem del tot, perquè sembla que una part, la més local, l’assumirà l’Hemeroteca Municipal (també un bon servei, i que duri!) i els altres fons, sembla, la URV.

Se salven els fons, però perdem la unitat de la col·lecció i la continuïtat d’un servei que, iniciat de forma molt amateur per part de l’antiga Facultat de Lletres -i crec que, de forma molt personal, pel professor Lluís Navarro, però no n’estic del tot segur- fou després assumit per la Caixa de Tarragona. I, és clar, ha anat seguint les vicissituds de la Caixa -integració a Catalunya Caixa, rescat, i venda al BBVA- i cada cop aquesta obra cultural anava quedant més lluny i amb menys ganes. La Fundació la Pedrera, la titular del que eren les obres socials de les caixes ara part del BBVA, ja va intentar tancar l’Hemeroteca fa uns anys, però se’n va desdir, m’agradaria pensar que per la reacció ciutadana que hi va haver. Ara, la pandèmia ha estat l’escenari perfecte per anar tancant sense fer soroll, o, més exactament, per no tornar a obrir.

Em faig el càrrec que és un equipament d’ús minoritari, però no sé si la gent de Tarragona és del tot conscient que tenia un nivell excel·lent, tant pel que fa als fons, com per la professionalitat del personal (en dono fe, encara ara, malgrat el tancament, com a usuari que n’he estat i en sóc). Perfectament comparable a serveis similars com la Casa de l’Ardiaca a Barcelona o l’hemeroteca de la UAB, perdem un servei de capital, molt més significatiu que cap proclamació pomposa a les escales de la Seu.

Com un déja vu, recordo que fa un grapat d’anys la Caixa -sempre les caixes?- va decidir desfer-se de la xarxa de biblioteques que tenia; massa despesa fixa i poc retorn d’imatge, sobretot comparat amb l’espectacularitat de les exposicions temporals al CosmoCaixa i coses així. Va oferir les biblioteques als ajuntaments... i el de Tarragona va dir que no, perquè, és clar, ja sabem que a Tarragona en tenim de sobres, de biblioteques. Es va quedar la col·lecció local -magnifica, i que m’agradaria saber on és i les condicions de consulta- i, em temo, la resta va anar per a pasta de paper. Recordo el disgust, la ira continguda gairebé, de la bibliotecària titular/cessant, que hi havia dedicat hores i passió. No només pena pel destí de la biblioteca, sinó, sobretot, per l’absoluta indiferència ciutadana.

Fa uns dies que el Diari de Tarragona fa campanya per un pla estratègic de la ciutat. Potser que abans ens dediquem a tenir cura, valorar i conservar el que tenim. O el que ens queda.

divendres, 12 de novembre de 2021

I encara més ex-BCN World!!!!!

 

Això de Hard Rock Cafe, l’ex- BCN World, continua donant guerra. Pel que sembla, és moneda de canvi per als pressupostos. I és que, al projecte de pressupostos, al capítol d’inversions, figura una partida de 120M€ a càrrec de l’Incasol, per a la compra dels terrenys. Això ha enfurismat els opositors al projecte, i ara sembla que el Govern ofereix retirar aquesta partida per a pactar els pressupostos. Alguns comentaris:

1. El projecte de pressupost també preveu que l’Incasol ingressi 191.382.562,09 € per venda de terrenys. Vol dir que preveuen, també, ingressar els mateixos 120M.

2. Quan, al setembre del 2020, coneixíem l’Acord de Govern que aprovava el contracte de compra-venda-compra (o venda-compra-venda, depèn) entre la Caixa, l’Incasol, i Hard Rock Cafè, aquestes partides no figuraven als pressupostos. Vol dir això que aleshores no calia que tinguessin previsió pressupostària i ara sí? O que s'han adonat que fotien la pota?.

3. La venda de terrenys, per part de l’Incasol, i segons ens diu l’article 169 de la llei d’Urbanisme:

“es pot fer directament amb l’anunci previ de l’alienació en dos dels diaris de més difusió de la comarca i en el tauler d’anuncis de l’ajuntament del municipi a què pertanyin per a promoure la concurrència d’ofertes”.

Faran aquest anunci per a promoure la concurrència d’ofertes? I, si és així, això és compatible amb el compromís de vendre a Hard Rock Cafè, i amb el compromís que HRC va fer de disponibilitat dels terrenys? O tot plegat és una comèdia?

4. Algunes de les forces vives habituals del Camp de Tarragona han posat el crit al cel per la hipotètica retirada del projecte (l’Alcalde de Salou, amb el seu estil habitual, invocant l’autonomia municipal: doncs que els pagui ell, els 120M€!; les Cambres de Comerç, etc). Ja es poden tranquil·litzar, que, el que es retiraria, és la partida. Al marge que, amb una generació de crèdit podria tornar a sortir mes endavant, hi ha dos escenaris més:

- que l’operació no es faci fins que el planejament urbanístic –que, recordem-ho, s’ha de tornar a fer- estigui aprovat definitivament, i això no serà durant el 2022, ja en podem estar segurs. I els pressupostos del 2023... ja ho veurem.

- que la compra-venda es faci, finalment, per qui l’ha de fer des del principi, que són la Caixa i HRC i prou, i que deixin d’enredar (la Caixa) amb la peregrina història que “no volen tenir tractes amb el món del joc”. La Caixa, que té tractes amb empreses d’armament, sí, home...  Clar que aleshores les garanties que exigeix HRC les hauria de prestar la Caixa, inclosa l’obligació de recompra. Mira que bé.

5. Last, but not least. Cada cop que el tema surt a la palestra penso que hi ha gent que encara viu amb l’anunci de la fantasmada megalòmana del Veremonte i companyia. En aquests nou anys, el projecte ha canviat força, especialment pel que fa a concreció i a dimensions. Naturalment que és legítim estar-hi en contra o a favor, però, en tots dos casos, fer-ho amb els mateixos arguments que fa nou anys, treu credibilitat al discurs, perquè el projecte ja no és igual. Se’n diu connexió amb la realitat, i és una condició que hauria de ser més practicada (i gairebé exigible) en aquests debats.

Continuarà.


dilluns, 1 de novembre de 2021

Plans, més plans!!!!!

 


Ahir diumenge el Diari de Tarragona (DdT) ens sorprenia amb una àmplia enquesta a elements de la societat civil tarragonina (sic) sobre la conveniència d’un Pla estratègic per a la ciutat, enquesta dirigida a reforçar la proposta i objectiu de la iniciativa del diari.

Crec que no sorprendrà, a ningú que hagi seguit poc o molt aquest blog, que jo sigui un decidit partidari dels instruments de planificació, fins i tot en aquesta opció de plans estratègics, que sovint incorporen una considerable dosi de xerrameca insubstancial («cercar la sinergia de les energies innovadores de la societat i canalitzar-les cap a objectius col·lectius superadors dels obstacles que impedeixen l’eclosió del potencial...» i així trenta pàgines més; deu mil euros, gràcies).

Que a Tarragona li aniria bé saber què vol ser quan sigui gran i tenir una certa idea de com hi pot arribar, a partir de la realitat i de les pròpies forces, també és una obvietat. Sobretot si és a partir del que realment som i podem, i no per a continuar aquest victimisme lacrimogen antibarceloní/anticatalà amb què sovint ens castiga el DdT. Endavant doncs.

Endavant, però que no passi el mateix que fa vint-i-tants anys. Aleshores, a impuls de la Cambra de Comerç, especialment del qui la presidia, Bertomeu Ramos, es va fer el Pla estratègic Tarragona 1999 «Els fonaments per a un nou segle». Amb tot els ets i uts d’aquesta mena de projectes: plenari, comissió executiva, grups de treball, enquestes, DAFO, i tota la pesca.

Recordo haver participat en el grup de treball d’Infraestructura i Territori -quin, sinó- on vaig manifestar els meus dubtes, no de les anàlisis o propostes, que en general em semblaven força coherents, sinó pel fet que, un anys abans, s’havia aprovat la revisió del Pla general de Tarragona, que teòricament havia de preveure i preparar el terreny per a moltes d’aquelles propostes, i que -érem en temps del nadalisme triomfant- s’havia fet sense pràcticament cap mena de debat ni de participació. Vaja, com posar el carro davant dels bous: primer el Pla, i després debatre els objectius estratègics de la ciutat.

Em vaig guanyar una bronca per part d’un enginyer molt vinculat als poders públics, amb un discurs vehement sobre el dret de la ciutat a debatre sobre el seu futur -cosa que no he discutit mai, més aviat l’he trobada a faltar- i s’ha acabat el bròquil.

El Pla es va aprovar amb una certa solemnitat, en un acte celebrat no sé on, i en el qual tots els participants vam rebre aquest pintoresc «pongo».



I el Pla? Bé, gràcies. Ni es va constituir la comissió de seguiment, ni se’n va donar cap explicació. Es veu que es tractava de dir que hi havia un pla i fer-se la foto, no d’implementar res.

Repetirem aquest procés un cop més? No seria el primer cop. A una altra escala, el 2008-2010 es va fer el Pla Estratègic del Camp de Tarragona (la web encara és activa: http://www.mesacamptarragona.cat/pla-estrategic/). I, a Tarragona, es va fer un anomenat Pla estratègic Tarragona 2022 -mira l’any vinent!- amb el discutible procediment de cosir tota mena de plans, de la mena que fossin, i embolcallar-los amb la retòrica d’un procés participatiu tan tòpic i estàndard com el que acabem de passar amb el Pla director urbanístic de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona (en vaig parlar  AQUÍ ). 

De veritat necessitem recomençar aquests processos pretesament participatius, remoure tòpics, repetir obvietats, representar i fer veure que fem alguna cosa... i res?. Tenim un territori estudiat mil i una vegades, hem fet no sé quantes anàlisis DAFO, tenim llistes de mancances i de potencials.

No més, si us plau. Fem alguna cosa, de tot això. Per poc que sigui, per parcial que sigui, ja serà més que trenta anys de donat tombs i de pagar minutes d’organitzadors de processos participatius.


dimarts, 12 d’octubre de 2021

El PDU passa al Camp de Tarragona (That's all folks!!!)

 

La setmana passada vaig assistir a una de les fases del procés participatiu del futur Pla director urbanístic de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona. En aquesta fase, es van organitzar nou tallers o meses o el que sigui, amb participació de representants dels ajuntaments, de la universitat, de col·legis professionals (jo, per part dels Geògrafs) i d’altres elements de la societat civil, i cada mesa tractava de tres eixos o temes. En el meu cas, els assentaments, els espais agrícoles, i l’àmbit metropolità (aquest darrer era comú a totes les meses).

Abans d’entrar en matèria sobre la meva experiència, vull deixar clar que sóc un decidit partidari de la participació, específicament en el camp de l’urbanisme. Crec que decisions que ens afecten tan col·lectivament han de ser preses també col·lectivament, en la mesura que sigui possible. Que les coses, totes les coses, es poden explicar, parlar, i escoltar. Ho diu molt bé en José Fariña, catedràtic d’urbanisme a la UPM, al seu blog (que és com voldria que fos el meu, si no fos que no li arribo, a Fariña, ni a la sola de les sabates). Per a mostra, sobre el que estem parlant: AQUÍ.

De fet, aquest cap de setmana en vaig parlar amb un bon amic, arquitecte, que ha estat involucrat en processos de participació en remodelació d’espais urbans, i m’explicava -i no calia que me’n convencés, que jo ja n’estava!- la utilitat de demanar a la gent coses com per on circulava, en aquell carrer, per quin motiu, cap a on, què és el que li molestava, què li agradava... i com de les respostes es podia afinar molt millor una proposta urbana,

Però, és clar, la participació, en què cal d’adaptar llenguatge per a no fer-la només accessible a especialistes o a iniciats, també demana un cert esforç i, evidentment, una bona informació prèvia i plantejaments adequats. Recordo que, quan cursava una assignatura sobre participació, en Juanjo Pujades ens va dir que, «a participar, se n’ha d’aprendre» i això em va quedar. Participar, perquè tingui sentit, s’ha de fer a partir d’una mínima informació -que ha de ser comprensible- i demana implicació per part de qui participa.

Hi ha hagut tot això, ara?. Molt em temo que no. He tingut la sensació de figurar en una activitat de la classe dels dofins de P3. Amb formes més pròpies d’un joc d’escola progre que cap altra cosa. S’ha confós un llenguatge desenfadat i assequible amb una infantilització impresentable de conceptes complexos, i les premisses sobre les quals opinar, les preguntes podríem dir, en banalitats equiparables a si t’estimes més el papa o la mama. Que qüestions com el tipus de ciutats que tenim al Camp de Tarragona s’hagin de resoldre amb una frase que, si és positiva, s’ha d’escriure en un post-it verd, i si és negativa, en un de rosa, ja no és banalització, és com aquell acudit d’un film de Woody Allen:

- He fet un curs de lectura ràpida, i he llegit Guerra i pau en dues hores!

- Ah sí? I què tal és?

- Bé, passa a Rússia

Doncs això, que el PDU passa al Camp de Tarragona.

Però la cirereta del pastís ve al final. A l’hora de parlar de l’àmbit de l’Àrea metropolitana (una qüestió, per cert, que no pot resoldre un PDU, que és urbanístic, però això és un altre tema) ens posen al davant un mapa del Camp de Tarragona i ens demanen que enganxem un gomet vermell als pobles que creguem que s’hi han d’incloure.

Naturalment, m’hi vaig negar, per respecte a mi mateix i per vergonya aliena. He fet un treball de fi de màster sobre aquest tema, he presentat diverses comunicacions en congressos de geografia, n’he escrit articles. Sé de què parlo. Banalitzar aquests processos, fer-ho sense cap mena d’informació prèvia sobre què és i per a què una àrea metropolitana, em sembla una frivolitat i una manca de respecte.

Això sí, sempre es podrà argüir que el PDU que resulti -si en resulta cap, que ja veurem- és «fruit de la participació de la societat civil» (com si tinguéssim societat civil digna d’aquest nom!) i això servirà per espolsar-se responsabilitats. També servirà, em temo, per a desacreditar la participació i, de retop, el mateix urbanisme.


(imatge extreta de https://participa.gencat.cat/processes/futurcamptarragona i espero que no s’enfadin)