divendres, 21 de juny del 2024

Finis coronat opus

 



No sé si és gaire apropiat, això, perquè no he acabat cap obra sinó una etapa. Avui, després de 43 anys i uns quants mesos, acabo la meva etapa laboral. Per bé que formalment la data oficial de jubilació serà a l'agost, avui divendres, 21 de juny, és el meu darrer dia de feina a la Generalitat. I, de l’altra feina, a la URV, em queda amb prou feines la segona convocatòria d’una assignatura (i ja sé que no s’hi presentarà ningú) i també hauré enllestit a principis d’agost.

De la meva vida laboral, ja en vaig fer cinc cèntims amb ocasió dels quaranta anys (AQUÍ) i no hi he d’afegir gaire més. Si de cas apuntar que quan deia “És segur que alguna cosa dec haver fet jo malament si, després de 40 anys d’exercici, la meva carrera professional es pot escriure en un post-it; però també crec que alguna cosa em deuen haver fet de mal” no sabia que la cosa es confirmaria; a les acaballes del 2022 podia haver tingut una certa promoció professional, per a posar un bon final, però un fill de puta ho va vetar, i unes miserables li van seguir el joc, i se’n va anar en orris aquesta oportunitat. Què hi farem.

De la meva vida universitària, ja en parlaré a les memòries, si m’hi poso. Només apuntar que enyoraré, i molt, la docència, i no gaire, o gens, la vida universitària.

Amb alts i baixos, com en tota vida, he de reconèixer que no em puc queixar gens ni mica. He estat més de quaranta anys en actiu, amb una bona feina, molt suportable i no mal pagada. Hi he fet amics i enemics, hi he conegut gent molt maca, i també veritables esperpents, i hi ha hagut de tot, però majoritàriament bé.

A partir d’ara... molts projectes, inclosos els de llegir (més) i no amoïnar-se. I continuar escrivint aquí, que d’això no em jubilo!

(a la imatge, el que queda de la targeta de fitxar –a l’altre costat hi ha la banda magnètica-, llàstima que no quedi la foto, que és de l’any 2001, amb vint quilos menys i molt més cabell, ai!).


dimecres, 12 de juny del 2024

Notes post-electorals

 


 

Arrenca la legislatura a Catalunya, i sembla que estarem entretinguts. El resultat electoral va deixar una aritmètica endimoniada, no només pel fet que ningú tingués majoria absoluta –això era previsible- sinó pel fet que les que són possibles numèricament no sempre ho són políticament.

Un primer tast l’hem tingut amb l’elecció de la Mesa. Com és sabut, n’ha resultat una Mesa amb majoria independentista (2 JxC, 2 ERC i 3 PSC) com s’ha encarregat de denunciar (no gaire, les coses com siguin) el PSC. També hi ha una majoria d’esquerres, però això el PSC no ho diu.

Sobre aquestes majories, caldria recordar-li al PSC que, si no hi ha majoria independentista al Parlament –que no hi és- és perquè, en aquests paràmetres, la majoria és de PSC-PP-VOX-Comuns. És aquesta la majoria que vol el PSC? Si creu que el Parlament s’ha de llegir així, indepe o no, sembla que hauria de ser la seva majoria.

L’elecció d’aquesta Mesa ha suposat una alegria als defensors d’una suposada unitat independentista (que, curiosament, només funciona i/o es reivindica si és encapçalada per JxC). En tot cas, crec que caldria relativitzar una mica.

És important la composició de la Mesa? Sí, és clar. Però només per allò que pot fer la Mesa, és a dir, ordenar i dirigir el funcionament del Parlament –que no és poc- però no acabar decidint. Podrà –repeteixo, no és poc- admetre els vots delegats, o admetre a tràmit segons quines propostes que potser una altra Mesa, amb una majoria diferent –la del PSC-PP-VOX?-  no deixaria passar. Però, en el fons, això és més postureig que una altra cosa. S’esgota en ell mateix. Perquè, el que és important, és el que el Parlament aprovi (i per això és important que ho pugui aprovar, que consti) però això ja depèn d’una altra majoria. Per tant, per ara, possibilitats de gesticulació i jugadamestrisme, però poca cosa més.

Sí que és important, perquè és una funció personal del president, donar l’opció de presentar-se davant del Ple per a la investidura presidencial. Una altra cosa és que jugar amb això, i fer-ho amb argúcies i càlculs reglamentaris, sigui positiu. La temptació és la de jugar amb l’ordre i els temps de les possibles candidatures, amb l’esperança –això sembla, per a JxC i el seu càlcul curtterminista- de forçar una repetició electoral.

Jo no tinc tan clar que els sortís bé, no tinc tan clar que no serveixi per a donar una majoria més folgada al PSC, a més d’altres danys colaterals (augmentar la representació d’Aliança catalana, per exemple). S’entén més quan un sent Toni Comín reconeixent que el principal objectiu de JxC a les eleccions europees era quedar per davant d’ERC (allò que dèiem de la unitat). I encara tinc menys clar que sigui bo per a les institucions i per al país, és clar.

En tot cas, que no hi hagi una majoria d’elecció de president –que una altra cosa, molt diferent, és una majoria de govern, que intueixo que, a efectes pràctics i encoberts acabaria essent una sociovergència- no depèn només d’un grup. Com he dit abans, si el Parlament s’ha de mesurar en si hi ha o no majoria indepe això vol dir que la majoria és PSC-PP-VOX-Comuns. Illa té on triar, si vol una majoria; al capdavall, no seria el primer cop, en Collboni l’hi pot explicar.

Ara fa gairebé quatre anys vaig escriure un apunt, avançant que anàvem a un escenari IV república francesa, amb vetos creuats, majories negatives molt fàcils, i inestabilitat (el podeu veure  AQUÍ). Aquesta darrera legislatura, especialment quan els més unitaris van decidir que la seva prioritat era fer la llesca al govern, n’ha estat una mostra. Em sembla que em vaig quedar curt.


divendres, 7 de juny del 2024

Europa

 


Aquest diumenge són les eleccions al Parlament europeu. Com cada cop, si més no és la percepció que en tinc, sembla que siguin una segona volta d’unes eleccions espanyoles, i si això volgués dir parlar de coses concretes, encara rai, perquè el (baixíssim) nivell de la campanya, que en un noranta per cent han estat insults i bestieses. Una pena, per a Europa i per a nosaltres, que som Europa, encara que massa sovint això sembla una cosa externa.

Em recordo europeista des de sempre (en vaig parlar AQUÍ, amb motiu d’un esplèndid llibre d’un europeu militant). Crec que perquè sóc de les generacions per a les quals Europa era aquell nord enllà on la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Una mica d’això ho devia treure del meu pare, que de vegades s’exclamava –“això a Europa no passaria!- davant de les misèries morals del franquisme (també en vaig parlar  AQUÍ).

Fascinat, encara ara, per aquesta Europa –potser un xic idealitzada- de Claudio Magris a Danubi, o de Stefan Zweig, al Món d’ahir. L’Europa de Mozart, de Mann, de Luter, i de tants altres. De Miquel Servet, de Guimerà, de Martín i Soler.

Després, ja vivint Europa, aquesta visió s’ha anat rovellant. Amb els anys i l’experiència veus que aquesta Europa occidental que somiaves no és perfecta, ni de bon tros, encara que hi hagi coses que sí que funcionen –els trens a l’hora!!!!- i encara que aquí encara arrosseguem inèrcies incomprensibles.

Europa ha estat, massa sovint, sinònim de burocràcia absurda (això també ho tenim, i molt, aquí, que consti). Ha estat sinònim d’un model proclamat –la llibertat, els drets personals i col·lectius, la seguretat, la cooperació- però no tan practicat, o, encara pitjor, practicat des d’una òptica molt parcial: es defensa aferrissadament la llibertat de circulació de capitals, però no tant la de les persones; es privilegia un model social i econòmic de laissez-faire, però la Carta Social Europea –sí, existeix- sembla desada en un calaix.

La UE no ens és atractiva, en part, perquè hem assumit i interioritzat una sèrie de valors i de pràctiques, que ja donem per naturals. Fa uns dies, en un debat intern sobre les darrers eleccions a Catalunya, vaig fer una analogia entre el nacionalisme banal de Billig i el racisme i masclisme banals que hi ha al país, davant d’escèptics que no creien que n’hi hagués tant, de racisme i de masclisme. Agafant-ho pel costat bo, hi ha un europeisme banal –i això és un actiu d’Europa- que fa que donem per descomptades coses com la sanitat pública, la seguretat ciutadana, la protecció judicial –bé, aquí... d’aquella manera- mesures de protecció i restauració del medi, o de transparència en les polítiques públiques. Totes, segur, molt millorables. Però totes, també, no tan corrents –o directament absents- fora d’Europa.

Malauradament, sembla que venen temps difícils. S’augura una pujada de vots de l’extrema dreta, una extrema dreta que, en col·laboració, simpatia o complicitat amb la dreta no tan extrema vol desmuntar tot això. Haurem de recordar, un cop més, que els drets no van ser un regal o una concessió, sinó una conquesta, i que cal defensar-los contínuament. Europa és atractiva –per això tanta gent del món hi vol ser- i ho és per això, pel que encara té d’espai de llibertat i de progrés. No deixem que ens ho prenguin.

Continuo sent europeista, malgrat la UE. Potser menys ingenu, però val la pena, encara.

 


dimarts, 4 de juny del 2024

Apunts (post)electorals

 

Amb retard –sobretot per la molta mandra- i havent-hi pensat una mica, que no és cosa d’engegar el primer que passa pel cap o deixar anar llocs comuns; això ja hi ha qui ho fa. Alguns apunts sobre el resultat de les eleccions del passat 12 de maig (i abans no arribi el resultat de 9 de juny, i a veure si ningú fa el ruc i podem estar un temps una mica llarg sense eleccions!).

La notícia ha estat indubtablement la pèrdua de la majoria parlamentària per part de l’independentisme. Això és innegable, t’ho miris per on t’ho miris, però no vol dir que no hi hagi coses a comentar. Algunes:

Sempre he pensat que insistir en la idea que hi ha “un” independentisme, que se’n pot parlar com un tot homogeni, és un error. Crec que un dels èxits d’aquests darrers anys –de fet, una llarga marxa des de principis dels noranta- és haver normalitzat l’independentisme, com a opció institucional i amb vocació de govern, primer, i haver-ne ampliar el perímetre, després, fent que cada cop s’acosti més al ventall habitual d’opcions polítiques de l’Europa occidental (que això és el que som i el que jo vull ser). Cada cop, però, que llegim, presentem, expliquem, l’independentisme com un tot, com un bloc, i encara més quan el critiquem –o el critiquen- perquè es baralla o no va a la una, crec que l’estem situant de nou a un racó, a la perifèria de política, a la raresa. I això és dolent per a tots els qui volem la independència, i per al país. Sobretot quan es tracta de foc amic.

Perquè els altres, els no independentistes, no hi van així. I és que són “normals”, i no necessiten aixoplugar-se sota un paraigua comú, sobretot si això els desdibuixa. Ho van fer, bastant, els moments crítics del procés, i encara poc. I és que, si ho fessin, si el resultat del 12-M es llegís, en aquesta banda, com a la dels independentistes, parlaríem d’un únic bloc PSC+PP+VOX, i això no ho vol cap dels tres, i menys encara ho volen els guardians de les essències que volen manegar el país (aka la Retaguardia i el País, i Foment, i la Caixa, i uns quants d’aquest estil).

De manera que hauríem de deixar d’alimentar aquesta idea de la unitat independentista.

Una altra qüestió candent és què passarà a l’hora d’elegir algú per a la presidència de la Generalitat. Per ara es postulen Salvador Illa –el més votat- i, en una maniobra si més no peculiar (però el personatge ja ho té, això) Carles Puigdemont, que diu que té més vots –si suma ERC, que això ho diu ell però, per ara, no ERC- i que, en tot cas, diu que té el dret a presentar-se.

Comencem per això darrer. Presentar-se a la investidura no és un dret automàtic, no hi ha una tribuna i s’hi instal·la i hi discurseja qui vol. Presentar-se a la presidència de la Generalitat, al Parlament –no en unes eleccions que, de fet, només ho són al Parlament- t’hi ha de presentar la presidència del Parlament, prèvia ronda de consultes. Allò que, a Espanya, fa el rei. El sentit comú –que, en política, no val gaire, ho sé- diu que qui presideixi el Parlament ha de proposar candidatures amb un mínim de viabilitat, i per això es fan les consultes, per saber què pensa fer cada grup parlamentari. De manera que, primer, a veure qui presideix el Parlament, que amb això ja tindrem alguna pista de qui es pot arribar a presentar.

Una altra cosa és que hem de distingir entre majoria d’elecció (a la presidència) i majoria de govern. L’exemple més clar el tenim el 2016, a Espanya: després de la repetició de les eleccions, i el segon bloqueig, el PSOE s’absté per facilitar l’elecció de M. Rajoy, un (des)conegut corrupte del PP. Però com que no hi ha majoria de govern (i el tal M. Rajoy tampoc no era gaire treballador) no hi va haver govern efectiu. Per cert, que si el PSC –que en aquella ocasió va tenir l’únic gest de sobirania parlamentària de la seva desgraciada història, que consti, i no va afavorir l’elecció de Rajoy- pensa que algú s’ha de sacrificar per evitar la repetició electoral, que recordi que no ho va fer quan li tocava. A veure si ara exigirà el que no va fer (i que consti que crec que va fer bé).

Això ens porta a l’escenari que algú faciliti l’elecció d’algú altre, bé per vot directe, bé per abstenció, si els números surten. Com que la idea que el PSC s’abstingui per facilitar l’elecció de Puigdemont em sembla poc probable, els focus estan posats sobre ERC, amb un vot a favor de la investidura de Salvador Illa.

No sé si això passarà, però sí sé que les pressions seran enormes, i això és perquè és l’escenari que li convé a gairebé tothom.

Li convé, és clar, al PSC, que guanya la presidència, es desmarca dels no independentistes (i ningú no ho retraurà, perquè, això, és normal) i ja pot anar fent.

Li convé, i molt, a JxC, perquè així té munició per a disparar contra ERC (com si això fos una novetat!) i, a la vegada, podrà anar pactant coses concretes amb el PSC, i exercir la sociovergència que volen; si de cas, diran que no han tingut més remei per culpa d’ERC –sempre la culpa és d’ERC- i que “ho fan per Catalunya” perquè, ja se sap, Catalunya són ells, i són els únics que poden interpretar i decidir què és bo pel país.

Li convé a les extremes dretes espanyoles, que podran continuar el discurs antisocialista dient que és presoner de l’independentisme, i tot això que diuen.

Potser a qui menys bé li anirà serà als Comuns, que es consolaran dient que han votat una majoria d’esquerres (això dissimularà la castanya, que també l’han tinguda) encara que serà divertit veure la cara que posen quan aquest president “d’esquerres” pacti de tot amb JxC (i aleshores, és clar, la culpa també serà d’ERC, que ja no ve d’aquí).

Queden al marge CUP i Aliança, els primers perquè van al seu rollo, i consideren incomprensible i inadmissible que no tothom pensi com ells, i els segons perquè, per molta estelada que agitin, són escòria.

I, és clar, queda ERC, que és a qui no li convé. Tothom vol que faci la feina bruta, i, a la vegada, tothom –o gairebé tothom- se n’aprofitarà. Curiositats de l’aritmètica parlamentària, amb un escó menys –o un de menys de PSC o de Comuns, i no entre ells- desapareix l’opció de la majoria. I això no és resultat de cap estratègia política, sinó simple xiripa electoral, com els set escons de JxC a Espanya.

A ERC se li penjarà qualsevol mort, faci el que faci. Si afavoreix la candidatura de Salvador Illa, el tractament de botifler, nyordo, venut, traïdor, i més serà el mínim que es podrà esperar del món juntaire (que després pactin un munt de coses amb el PSC, és igual, ja sabem que la culpa és d’ERC). Si hi ha d’haver repetició de les eleccions, un escenari que no fa gràcia a ningú, la culpa també serà d’ERC, encara que hi havia més majories possibles, des de la sociovergència a cara descoberta, fins a la majoria no independentista PSC-PP-VOX... ah no, que això no se’ls aplica a aquests.

Una papereta –mai millor dit- complicada. Ja s’han donat a conèixer algunes condicions –més aviat generals; per anar obrint boca, com qui diu- per part d’ERC, i demandes d’humilitat (tot i que ell digui “humiltat”) per part d’Illa, que també es podria aplicar el cuentu. Espero que, si es pacta alguna cosa, a més de tot això, hi hagi més coses més concretes i tangibles, encara que no siguin gaire espectaculars. I també, ara, podria sortir l’informe ambiental de Hard Rock Cafe, i ser negatiu. Veuries quin tip de riure.

Illa pot ser president. De qui tingui a l’oposició depèn que el seu govern sigui un calvari, giri a la dreta, o estigui realment condicionat nacionalment i per l’esquerra.

Estarem distrets, em sembla.


dijous, 23 de maig del 2024

In memoriam, Jordi Bergadà

 

Ens ha deixat, per un maleït càncer, en Jordi Bergadà, arquitecte reusenc -o reusenc arquitecte, que també seria vàlid- i un bon amic.

No recordo si el vaig conèixer quan jo era al Servei territorial d’urbanisme, fa una eternitat, o després, en alguna cosa relacionada amb el Col·legi d’Arquitectes. En tot cas, vam tenir més relació en la seva vessant política -tot i que jo en diria més institucional- especialment com a regidor d’urbanisme. Recordo una xerrada/lliçó sobre el pla territorial parcial que vam fer a mitges, i que em va servir per aprendre molt de la seva intervenció, ordenada, clara, precisa.

Jordi Bergadà va ser un excel·lent regidor d’urbanisme, fins i tot en aquesta estranya manera de funcionar que tenim, a molts ajuntaments, en què demanem al personal polític que vagi molt més enllà del que li pertocaria (i quan la regidoria l’ocupa un analfabet urbanístic... així ens va!). Recordo algunes converses, amb ell , en què desplegava la seva capacitat pedagògica i de seducció, i explicava el sentit de propostes per a la ciutat, a deu i quinze anys vista, que s’han vist plenament encertades.

Crec que Jordi Bergadà ha estat un dels dos grans regidors d’urbanisme de Reus -això no vol dir necessàriament que els i les altres hagin estat dolents- juntament amb Jordi Lamas (que també ens va deixar no fa gaire). Jordi Lamas va ser l’artífex principal de muntar un bon departament d’urbanisme, ben estructurat, ben dotat, i amb una sòlida idea de treball. I en Jordi Bergadà va utilitzar bé aquesta eina, amb mirada llarga i amb ambició a la vegada que amb realisme, fent urbanisme de veritat, és a dir, operacions de sòl que facilitin l’extensió -si cal- i la renovació urbana. Que facin ciutat, que és l’objectiu darrer de l’urbanisme, i que és moltíssim més que l’estricta obra urbanitzadora o d’edificació. Que feien civitas, a més de urbs.

En la seva trajectòria, es va veure esquitxat per la immundícia de l’afer Innova. Sempre vaig posar la mà al foc per la seva integritat personal, i continuo convençut que va donar a Reus molt més del que se li va pagar. En tot cas, un problema de formes, que diu menys a favor dels mecanismes de control -com a mínim, negligents- que no pas d’ell mateix. En aquest episodi, però, tinc la sensació que es va quedar molt sol, de cop, i de manera molt injusta, especialment per part de qui hauria d’haver estat més al seu costat. Jo mateix em pregunto ara si vaig estar a l’alçada; no sé si li vaig fer una trucada o un missatge.

En tot cas, continuàvem en contacte. Era de les persones que més reaccionava als articles que vaig publicant. Encara no fa dos mesos, em donava l’enhorabona per un article sobre els nimby. O un altre, més llunyà, sobre el fet metropolità a Tarragona:  “En forma i amb rigor, com sempre, Robert!”. I un altre: “Ja diuen que els vells rockers no moren mai....com sempre no puc estar més d'acord amb tu....avui després d'ahir... potser el tema de la indústria hauria d'estar amb els tres que enuncies. Una abraçada, Robert”.

Els vells -i no tan vells- rockers, però, moren. Gràcies per tot, Jordi. Que la terra et sigui lleu.

dimarts, 21 de maig del 2024

Sobre capitalitat, i àrea metropolitana. Qui no té feina...

 


Llegeixo a la premsa que el ple de l’Ajuntament de Tarragona debatrà, avui dimecres 22 de maig, una moció sobre “capitalitat de l’àrea metropolitana”. Els arguments, ja us els podeu imaginar, els de sempre. Suposo que, al debat, sortiran els romans –ara que som en plena Tarraco Viva- i els habituals greuges. Res que no haguem vist unes quantes vegades.

Una manera com una altra de perdre el temps.

Per una banda, perquè, específicament sobre àrea metropolitana, és un debat inútil, i que denota una absoluta ignorància del que és una àrea metropolitana. Ho he dit i escrit molts cops, metropolità és un canvi d’escala; és un espai diferent, amb un funcionament diferent. Aplicar-hi els esquemes de capitalitat –que ja resulten, al meu parer, un pèl anacrònics també en altres instàncies- és no entendre res. És allò d’aquell rrrrrevolucionari que estava en contra de la propietat privada, i volia repartir, perquè “entre el que tinc i el que em toca, quedo ben arregladet”. Les àrees metropolitanes –les d’ara- no funcionen en termes de capital i perifèria, i menys des del punt de vista funcional. Aquella etimologia de “ciutat mare” –metro, polis- que s’estén sobre el territori ja fa temps que ha quedat superada per funcionaments molt més policèntrics i en xarxa. I aquesta és l’essència metropolitana: una nova escala territorial en què, per a determinades dinàmiques, es funciona com un tot. Un tot. No una jerarquia. Es continuen dient moltes ximpleries, sobre àrea metropolitana.

Però, a més, és una pèrdua de temps per reiteració. Per què, a Tarragona, hi ha gent que necessita una i cent vegades reivindicar la “capitalitat”? De què tenen por? De què no estan segurs, i necessiten reafirmar-ho una i una altra vegada?. Ja fa quinze anys –com passa el temps!- i amb motiu del debat sobre la llei de Vegueries, vaig publicar un article sobre això, i no hi hauria de canviar gran cosa (el podeu veure AQUÍ). Hi acabava dient:

“La capitalitat que personalment vull per a Tarragona és la del lideratge del territori per la qualitat del serveis, per l'ambició de futur, i per la capacitat de guanyar complicitat amb el conjunt del territori. I això depèn molt més de nosaltres que de la llei. És, entre altres coses, la diferència entre una concepció democràtica de la capitalitat i una concepció atorgada.”

Aquesta reclamació constant amaga inseguretat i complex d’inferioritat. Quan s’és capital de veritat i s’exerceix –no perquè un text legal ho digui- no hi ha cap necessitat de reafirmar-ho contínuament. Continuar aquest discurs victimista és acabar alimentant, ni que sigui indirectament, el discurs antibarceloní –eufemisme d’anticatalà, en el fons- de les mòmies reaccionàries de sempre.

Qui no té feina, el gat pentina.

 


dijous, 16 de maig del 2024

Gràcies, però no cal

 

No sé si s’atribueix a Napoleó, a De Gaulle, o algun altre militar aquella frase que la retirada és una de les maniobres més difícils. No se si això és cert en la milícia, però és molt cert en la política: costa saber marxar; costa trobar el moment i la manera. 

Dilluns vam saber de la retirada -jo voldria que temporal- del president Pere Aragonès, i dimarts sabíem de la sorprenent -fins a cert punt; més per la forma que pel fons- decisió d’Oriol Junqueras, de confirmar que continua, que vol pilotar els canvis inevitables, i que se sotmet a la militància. Una apel·lació emocional en tota regla. I ahir sabíem que sí però no, que hi havia dimissió -ajornada per les eleccions europees- i congrés... al qual es vol re-presentar.

Amb tot el respecte que li tinc, per haver-se passat quatre anys a la presó. Amb el reconeixement d’haver sabut reflotar ERC després del desastre del 2010 i 2011, i del traumàtic congrés amb el partit obert en canal. Amb el reconeixement de l’encert de la pacificació interna (tot i que ara en veurem la solidesa) i d’una estratègia encertada. Amb tot això, crec que ara s’equivoca i molt. Ara, moltes gràcies per tot, de veritat, però no cal. Ja està. 

Ho ha copsat molt millor Marta Rovira. Reconec que no sempre hi he estat d’acord, per formes i fons, però la seva decisió, la forma de motivar-la, i la mateixa carta en què ho comunica, em semblen impecables. Ha llegit molt bé el moment i el temps. No tothom ho ha fet. 

És cert que entre dimarts i dijous hi ha hagut una certa rectificació, per part de Jonqueres, però no completa. Segons sembla, continua decidit a presentar-se. I crec que això és una mala decisió per a ell, per a Esquerra, i per al país. 

Per a ell, perquè és obstinar-se en una posició que ja no correspon. Entenc que es pugui sentir, d’alguna manera, estafat per haver perdut l’oportunitat de ser president de la Generalitat. Què hi farem. Qui això escriu s’ha fet un tip de perdre oportunitats, la darrera, de caràcter personal i professional, fa poc més d’un any per culpa d’un fill de puta i d’unes miserables que li van seguir el joc. Però què hi farem. Hi ha molta gent que no ha pogut demostrar tot el que podia fer, la vida és així d’injusta, però els projectes col·lectius -i el país és un projecte col·lectiu- no es poden sacrificar per una persona. 

Però, a més, s’exposa a una victòria mediocre -ser elegit per un 60% dels vots- que l’afebleix personalment, malgrat guanyar tècnicament, i afebleix tot aquest projecte col·lectiu. I això és un mal servei a ERC. I ni ERC s’hi mereix ni ell té dret a fer-ho. És curiós que, a ERC, costi tant fer una bona transició. D’Hortalà a Colom, una escissió. De Colom a Carod, una fugida esperpèntica (i, per part meva, agraïda per perdre de vista segons qui). De Carod a Puigcercós, una bomba de rellotgeria que va petar al cap d’un any. De fet, de Puigcercós a Jonqueres, va anar bé, suposo que per esgotament absolut de la gent. 

I fer-ho malament, i afeblir ERC, seria un mal servei al país. Continuo creient -ja fa trenta-quatre anys- que ERC es un element imprescindible en l’ecosistema polític de Catalunya; que és la llavor de la molt necessària esquerra nacional, i d’una esquerra lliure, no dogmàtica, imaginativa, fresca. En política no hi ha espais buits; si ERC és residual o desapareix, aquest espai l’ocuparà algú altre amb unes altres característiques, i crec que hi sortiríem perdent. 

De manera que, Oriol, moltes gràcies per tot, de veritat; però, també de veritat, no cal. No ho espatllis.