Més coses sobre el Banc d'Espanya. Ara, amb els informes a la vista

 

La notícia de la retirada del tema del Banc d’Espanya al ple de divendres em va agafar preparant unes notes sobre el contingut dels informes, informes que ja he pogut consultar directament. Com que la retirada és, sembla, temporal, i els informes aporten dades interessants, no deixaré de fer aquestes notes, però també afegiré -demà- algunes reflexions sobre l’actual escenari.

La documentació que he pogut consultat són cinc elements: l’informe patrimonial, l’informe jurídic de secretaria de l’Ajuntament, el protocol entre les diferents administracions, la proposta de resolució d’aprovació del protocol, i la resolució d’alcaldia aprovant aquesta darrera proposta.

Els dos darrers documents no aporten res, són documentació administrativa per la qual es dona formalitat a la resolució que adopta l’Ajuntament en relació al protocol signat entre Ajuntament, Generalitat, Ministeri, Turespaña i Paradores.

El més significatiu és als altres tres.

1. El protocol

El protocol, que ja coneixem a gran trets pels mitjans, presenta només alguns comentaris col·laterals. Comencem per aclarir que un protocol, en les diverses formes que poden acordar diverses administracions, és potser l’escala més baixa. O, dit d’una altra manera, no compromet a gairebé res, i aquest compleix la norma. Després d’una introducció dient que valoren molt Tarragona i el potencial turístic de Tarragona, i tota aquest fum que ja coneixem, diu alguna cosa més.

Per exemple, el punt II ens diu que les parts consideren essencial “promover una oferta hotelera de calidad”. Moltes gràcies per deixar clar que estem parlant d’un hotel. D’una forma concreta d’hotel, com podria ser una casa rural, o un aparthotel, o el que sigui, però un hotel. Un parador? Sí, un hotel dels que es diuen paradors.

El punt VI ens diu que les parts “llevan tiempo trabajando en la posibilidad de implantar un Parador de Turismo en Tarragona, analizando diferentes posibilidades y ubicaciones”. Vaja, és bo saber-ho. Podem conèixer aquestes altres possibilitats i ubicacions? Podem saber amb quins criteris s’han avaluat i, pel que sembla, descartat? Ho dic per poder comparar.

El punt VII, parlant de l’edifici, ens diu que “su importancia reside en la perfecta composición y en el aspecto monumental que otorga a la Rambla Nova.” Hi estic completament d’acord, però em pregunto si incrustar-hi un edifici de quatre (o més) plantes al darrera és compatible amb la “perfecta composición y el aspecto monumental”.

El punt VIII acorda que el bé es traspassi a Turespaña “con el objeto de que pueda afrontar las actuaciones necesarias para la adecuación del edificio para su nuevo uso”. Potser és que soc un tiquismiquis, però aquí es parla de l’adequació de l’edifici, però en cap moment d’una possible ampliació. Tenint en compte les propostes que hem vist a la premsa, és un aspecte que em sembla important d’aclarir. 

El Protocol acaba declarant que les diferents parts faran el que calgui, dins de les seves competències, “para facilitar el cumplimiento de los objetivos previstos en el presente protocolo” que és tan com dir “farem el que podrem” sense comprometre’s a res en concret. Allò que deia dels protocols, que són declaracions d’intencions però poca cosa més.

O no, perquè hi ha una concreció molt important: “De este protocolo no se deriva ningún compromiso ni obligación económica para ninguna de las partes.”. Això té lògica, quan parlem d’un protocol, perquè les obligacions econòmiques ho han de ser per coses concretes, i aquí no n’hi ha cap, però aleshores em pregunto: els vint milions que diuen que s’invertiran, d’on surten?. La xifra, vull dir. Hi ha algun projecte fet, alguna memòria valorada, alguna projecció? Si és així, la podem conèixer? Qui l’ha feta? Amb quins criteris?

I, last but not least. El protocol el signen el Ministre Hereu, el Conseller Samper, l’Alcalde Viñuales, la presidenta de Turespaña Roser Sanchez, i la presidenta de Paradores Raquel Sánchez.

Els tres primers i la darrera són catalans. La quarta és mallorquina i catalanoparlant (ho acabo de comprovar en vídeos seus a youtube). Tots catalanoparlants. Un estat realment compromès amb el plurilingüisme hagués fet el protocol en català, o, almenys, en bilingüe. Seria una demostració de com l’Estat, en totes les seves formes -la Generalitat o l’Ajuntament també són estat- considera el català com una llengua pròpia. Però no, segurament deuen haver pensat que si hi ha un ministre i empreses estatals “ha de ser” en espanyol, perquè el català no els concerneix, això és cosa dels catalans. Gràcies per deixar-ho clar. I si em volen dir que, és clar, el protocol es tramita a Madrid, i els funcionaris d’allí no coneixen el català, gràcies per deixar clar que la llengua dels funcionaris mereix més respecte que la de la ciutadania d'on es tracta el protocol.

2. L’informe de patrimoni

(Patrimoni de l’Ajuntament fa els seus informes interns en espanyol? Aquest sí)

Aquí comencem per saber que les Normes de planejament urbanístic (NPU) que supleixen el POUM anul·lat no incorporen en la seva totalitat els canvis que es van sol·licitar al seu dia en la catalogació del Banc d’Espanya per allotjar el projecte de Rambla Science (allò que es veu que era impossible que s’anomenés Rambla Ciència). En concret, la Comissió territorial de patrimoni demanava “una descripció detallada dels elements que cal preservar i dels elements que són susceptibles de ser modificats per raó del nou ús, en coherència amb la documentació aportada on es detallen les parts del bé que conserven valor patrimonial (façanes exteriors, vestíbul històric monumental, pati d’operacions, lluernari...) i que motiva la descatalogació parcial.” Una petició raonable: saber molt bé què i com es protegeix. (i això em porta a una qüestió col·lateral: el nou POUM tindrà també un nou Catàleg de patrimoni? Convindria...).

Ara bé, segons l’informe, l’acord de la Comissió diu: “El acuerdo de Comisión Territorial de 28.07.2021 establece cuatro elementos o aspectos a preservar: fachadas exteriores, vestíbulo histórico monumental, patio de operaciones o lucernacio y finalment silueta e imagen del edificio (tema que es conforme con los valores de protección de la Rambla Nova).”

“Silueta e imagen del edificio”. Això és compatible amb afegir un cos d’edificació de quatre plantes o més que es pot “menjar” l’edifici protegit?.

 

3. Informe jurídic

Aquest és el més significatiu dels informes. Comencem per dir que l’assumpte de l’informe és “MUTACIÓ DEMANIAL DEL BANC D’ESPANYA A FAVOR DE TURESPAÑA”. Per què és significatiu? Perquè no es planteja si allí hi pot anar o no un parador, sinó que se centra en el mecanisme pel qual es pot traspassar un bé de domini públic (que és inalienable i inembargable) a una altra administració, que això es la mutació demanial.

Gràcies a l’informe, però, podem confirmar millor algunes coses. Ara sabem que la finca té 2.028 m2 (el Cadastre diu 1.980 m2) i que l’edifici ocupa 727 m2, amb un total de 2.681 m2 de sostre. Tenint en compte que el passatge lateral entre la finca i l’edifici de la Rambla Nova 99 fa uns 100 m2, i que el pati entre Rambla Nova i Pau Casals fa uns 300 m2, això vol dir que els jardinets fan amb prou feines uns 900 m2. Feina rai per a encabir-hi 4.000 m2 de sostre en un edifici de 4 pisos -impossible, no hi cap-.

L’informe ens explica amb detall què és i com es regula una mutació demanial. Ens diu que la llei Municipal i de règim local “preveu com a supòsit de mutació demanial quan els béns de domini públic s’afecten a serveis d’altres administracions públiques per destinar-los a un ús o servei públic de la seva competència.” Queda clar, “ús o servei públic”. I administració pública. Podem admetre que Turespaña sigui administració pública -és un organisme autònom- però, clar, si Turespaña ho cedeix a Paradores... això ja no és una administració pública, és una empresa pública. Que és sector públic, però no administració pública. A veure si perdrem la pista del patrimoni públic, ara. I, per cert, Paradores de España, als seus estatuts, preveu operar mitjançant gestió directa i indirecta, tot i que el seu model principal és la gestió directa. A veure a mans de qui acabarà això.

A partir d’aquí, hi ha una extensa justificació de les formalitats de la mutació demanial (qui i com ho aprova, etc).

El següent apartat és l’anomenat Informe urbanístic, que tracta dos aspectes.

Per una banda, la possibilitat que canviï l’ordenació; s’entén que determinacions relatives a les alçades o a les separacions. És a dir, la hipòtesi que s’edifiqui alguna cosa més l’actual. Per això potser caldria -en funció del que es proposi- un pla especial, i es remet al que puguin dir, si cal, els serveis d’urbanisme de l’Ajuntament.

Per altra, el tema de l’ús. I aquí fa una mena de salt mortal. Per una banda, ens recorda que, segons la Normativa de les NPU, “L’assignació d’un ús en els equipaments no consolidats es podrà efectuar d’acord amb l’article 67.1.d) del text refós de la Llei d’urbanisme.” I també que “Per la mutació del tipus d’equipament s’haurà de sol·licitar l’autorització per al canvi d’ús per part de la Corporació Municipal, la qual podrà denegar aquest canvi quan la permanència del servei que s’exercita ho justifiqui, per tal d’evitar l’acreixement de dèficits urbanístics”. Què vol dir tot això?

En el primer cas, la Normativa ens planteja el cas de sòls qualificats d’equipament, de forma genèrica, sense un ús concret, i com es pot acordar destinar-los a un o altre ús. Però, atenció, això és sense modificar la qualificació d’ús. Per això la Normativa preveu l’existència de sòls o d’edificis qualificats d’equipament, de forma genèrica, als quals després s’assignarà un ús concret. I quin ús? Doncs el que sigui, però sempre d’entre els admesos a l’ús d’equipament, perquè aquesta condició d’equipament no canvia. I aquests usos són els regulats a l’article 92.8 de la Normativa de les NPU, i són els següents:

“8. Ús Dotacional i/o equipaments comunitaris. És el que serveix per proveir als ciutadans de l’equipament que fa possible la seva educació, enriquiment cultural, servei sanitari etc. i, per tant, tenen un caràcter comunitari. Als efectes de la seva relació es distingeixen:

a) Administratiu. (T)

Compren les instal·lacions de qualsevol administració pública, destinada a oficines i a qualsevol altre ús no especificat en els apartats següents.

b) Educatiu. (E)

Comprèn els centres d’ensenyament en tots el graus i modalitats així com totes aquelles instal·lacions al servei d’aquests centres, escoles bressol, centres d’idiomes, acadèmies, etc.

c) Universitari. (U)

Comprèn les instal·lacions pròpies de la Universitat

d) Parc tecnològic i de recerca. (PT)

Comprèn les instal·lacions destinades a la investigació, recerca i tecnologia.

e) Esportiu. (D)

És el que es desenvolupa en instal·lacions per a la pràctica de la cultura física i l’esport. Comprèn els espectacles esportius.

f) Residència col·lectiva o comunitària. (RC)

És l’ús que correspon a edificis que es destinen a l’allotjament temporal, de llarga durada, o permanent d’una pluralitat de persones que poden disposar de serveis comuns, com a neteja, menjador, bugaderia, locals per a reunions, esports, etc., com són les residències col·lectives per a la gent gran, per a religiosos, residències d’estudiants, col·legis majors i similars.

g) Cultural. (M)

Inclou centres de conservació i transmissió del coneixement. Galeries d’art, sales d’exposicions, museus, sales de congressos, sales de conferències, centres d’associacions, col·legis professionals, agrupacions, biblioteques, espais destinats a la conservació i/o exposició de restes arqueològiques/paleontològiques, etc.

h) Lleure. (O)

És el referent a les manifestacions comunitàries del lleure, l’esbarjo i del temps lliure no comprès en cap altre ús. Aquest ús inclou els espectacles i les activitats recreatives no contemplades als apartats anteriors.

i) Sanitari–assistencial. (S)

Comprèn la prestació d’assistència mèdica i serveis quirúrgics en règim d’ambulatori o d’hospitalització. S’exclouen els despatxos professionals. També inclou la prestació d’assistència no específicament sanitària a les persones mitjançant serveis socials. Inclou clíniques, dispensaris, consultoris, residències geriàtriques, així com clíniques veterinàries, centres cívics, etc.

j) Religiós. (R)

Comprèn les activitats dels diferents cultes religiosos.

k) Abastament. (A)

Comprèn instal·lacions com mercats i escorxadors públics així com els usos accessoris als mateixos, com comerç, aparcaments (soterrats i en superfície), espais de logística, emmagatzematge, i similars, sempre que siguin de titularitat pública, amb independència de la forma en que es gestioni el servei.

l) Deixalleria. (X)

Correspon als centres de recepció i emmagatzematge, selectius, de residus municipals que no són objecte de recollida domiciliària.

m) Aparcaments. (P)

Comprèn aquelles àrees situades fora de la calçada destinades a l’aparcament de vehicles, sempre que siguin de titularitat pública, amb independència de la forma en que es gestioni el servei.

n) Serveis funeraris. (SF)

Comprèn els tanatoris i els cementiris.

Tanatori: instal·lació per a activitats i serveis propis de la tècnica i/o activitat funerària i els hàbits socials en matèria de serveis funeraris, inclosa la vetlla i incineració de cadàvers.

Cementiri: Correspon als recintes destinats a la inhumació e cadàvers d’acord amb el que estableix la normativa sobre policia sanitària i mortuòria.

o) Monument historicoartístic. (MHA)

Comprèn els previstos a la legislació de protecció del patrimoni històric i cultural.

p) Allotjament dotacional (AD)

Comprèn el que es destina a satisfer les necessitats temporals d'habitació de les persones, en règim d'ús compartit de tots o una part dels elements de l'allotjament amb altres usuaris, o en règim d'ús privatiu d'un habitatge complet, d’acord amb el què preveu el text refós de la Llei d’urbanisme.”

Oi que no hi heu llegit l’hotel? No, és clar, perquè l’hotel és en un altre apartat -és a dir, fora dels equipaments- i es descriu així:

“2. Ús Hoteler. Edifici destinat a allotjament temporal, de curta durada, de transeünts, regentat per un titular diferent del conjunt dels ocupants i que poden disposar de serveis comuns, com a neteja, menjador, bugaderia, locals per a reunions i espectacles, esports, etc., com poden ser els hotels, aparthotels i, en general, els del ram de l’hostaleria.”

I està clar que Turespaña i Paradores parlen d’hotel, recordeu el que diu el protocol: “promover una oferta hotelera de calidad”. Queda clar.

També és important que el canvi es pugui denegar “quan la permanència del servei que s’exercita ho justifiqui, per tal d’evitar l’acreixement de dèficits urbanístics”. En aquest cas ara no hi ha cap equipament. Però la voluntat de la Norma és que la ciutat no perdi equipaments, siguin els existents o, encara més, els possibles en un futur.

I aquí ve el salt mortal. Diu l’informe:

“Com que no estem assignant usos, sinó mutant el tipus d’equipament, només caldrà l’autorització del Consell Plenari.”

No és cert. No està “mutant el tipus d’equipament”, està mutant la titularitat del bé. La titularitat és independent de la qualificació urbanística. Si es vol que no sigui equipament, cal modificar les NPU (i perdre un equipament). I si es vol pretendre que l’hotel és un equipament, no cola. I un hotel de 7.000 m2 no hi cap.

I, francament, si tota l'operació es basa -i l'informe no se n'amaga- en cedir-ho a Turespaña per a fer un hotel... home, una mica sí que està definint (i canviant respecte el que hi havia) l'ús. no fotem. 

4. Addenda

No sé si hi ha més informes. A la premsa se citava, per a reforçar la possibilitat de l’hotel, l’article 147 de la Normativa, però entre els documents que jo he pogut consultar aquesta referència no hi és. Sobre això, m’hi vaig referir AQUÍ i no hi he d’afegir res més. Si hi ha un informe que desenvolupa això, m’agradaria molt veure’l per parlar amb major coneixement de causa (i si diu coses que em convencin en un sentit contrari, amb molt de gust rectificaré).

 

Fins aquí, les notes sobre els informes. No he de variar res del que ja havia dit abans (si hagués calgut, ho hagués fet amb tota tranquil·litat) però m’ha servit per afegir mes raons i mes dades, i veure coses noves. Demà, un altre comentari (aquest ja és prou llarg!) sobre el nou escenari.

 

El feixisme a Poblet

 

Amb motiu d’aquesta trobada a Poblet, entre el rei dels espanyols, presidents -inclòs el de Catalunya- i més, hem conegut alguna cosa mes de l’actual Patronat del Monestir de Poblet. El diari de Tarragona va fer una peça (AQUÍ) per explicar-nos la composició del Patronat, i posar noms i cognoms a totes les persones que hi anaven. A totes? No, es va saltar una representació: la de la Fundació Correa-Veglison.

I això què és, es preguntarà molta gent? Doncs és una fundació que va crear i presidir Antonio Correa Veglison, militar espanyol, sollevat amb els feixistes, de tradició carlina (de la branca col·laboracionista amb el franquisme) i governador civil de Girona (va aprofitar el temps per fer afusellar Carles Rahola) i de Barcelona, ben actiu amb la repressió als treballadors, als demòcrates, al catalanisme, i a tot el que feia nosa al franquisme. A la foto queda molt clar.

Pel que sembla, Correa Veglison va facilitar la cessió de les anomenades “terres de clausura” (que estan dins de la muralla emmerletada del segle XVI, però a part del “monument”) i devia ser per això que li van donar un lloc al Patronat.

I jo em pregunto? Què hi fa, ara, aquesta Fundació, al Patronat de Poblet? Què fa aquesta Fundació, que no té pàgina web ni surt en cap recerca via cercadors digitals? Ens sembla bé que un element com Poblet, amb tot el que representa, reconegui un lloc privilegiat a una Fundació que enalteix un feixista?. Potser va ser un dels gripaus a empassar-se al moment dels traspassos, l’any 1981, però ara, que és un altre moment, ens hauríem de plantejar treure’ns això de sobre. Potser algun dels representants del Camp de Tarragona al Parlament ho preguntarà, al Govern, o directament proposarà que es tregui aquesta representació al Patronat.

(i no pregunto perquè li ha fet vergonya, al Diari de Tarragona, de citar-lo, perquè ja m’ho imagino; coses de família).

Més pressing Banc d'Espanya

 

El pressing Banc d’Espanya continua, i continua, sobretot, amb una confusió dels termes del debat. Ahir, a les pàgines d’opinió del Més Tarragona, en Josep. M, Buqueras Bach signava un article en aquest sentit, contraposant la conveniència d’un Parador de turisme per a Tarragona i els motius d’oposició. I val a dir que, a l’hora d’explicar aquesta oposició, no es complicava gaire la vida. Ens diu:

“Dels que voten en contra ho fan amb convicció de que la ciutat no ha de tenir un Parador, quan l’empresa estatal vol fer la inversió? O ho fan per anar en contra del govern actual municipal, autonòmic i estatal, sobretot el PP,?”

De veritat no se li acuden, o no coneix més raons? Que jo sàpiga -i he mirat de seguir el tema- cap dels oponents s’ha posicionat en contra de l’existència d’un Parador a Tarragona; com a molt, no s’hi han referit. En canvi, han estat molt explícits en expressar unes altres prioritats per a l’edifici, absolutament legítimes, encara que, en la majoria dels casos -per no dir tots- no es fa la pregunta que per a mi és fonamental: això què costa i qui ho paga?

Però hi ha hagut més raons, les que explicava Enric Casanova en un article també al Més Tarragona, o, sense anar més lluny, les que he expressat jo mateix en aquest blog d’estar per casa. I que es resumeixen en:

1. Un Parador no és un equipament. No ho és pel que estableixen les Normes de planejament -el substitut del POUM- ni pel simple sentit comú. Un Parador és un hotel; singular, si voleu, però un hotel. Que sigui de titularitat pública no canvia absolutament res, malgrat el que es fa dir (o diuen, no ho sé) uns informes tècnics que voldria llegir amb calma i directament, no per referències a mitjans. L’excepció que sembla que s’ha adduït -l’article 147 de les Normes- no fa més que confirmar el que estic dient. Per això voldria llegir l’informe.

2. No hi cap. I això ja no és ni interpretació legal ni res, és pura física. L’edifici té 2.700 m2 útils. Els altres 4.000 que diuen que calen per al Parador han d’anar en un edifici nou, que només pot anar als jardinets. Els jardinets, uns dels pocs que tenim al centre de la ciutat, fan un miler de metres quadrats mal comptats. Per a fer 4.000 m2 útils, això serien planta baixa i tres plantes ocupant la totalitat dels jardinets, fins a la tanca al carrer Pau Casals. I tot el que no s’ocupi en planta, s’ha d’ocupat en alçada, de manera que si es volgués fer allò d’un edifici arranat a la mitgera d’August 52, que ocupés només una tercera part de la planta, aleshores caldrien vuit o nou plantes. Números canten. Volem això, a la Rambla Nova, una mola de vuit o nou plantes que es menjaria l’edifici del Banc d’Espanya? Jo no, la veritat.

3. Té uns accessos rodats difícils. És entre un tram de la Rambla Nova i el carrer Pau Casals, dues vies amb molt de trànsit, i on no és fàcil l’aturada. Tampoc no tindria aparcament propi. Volem un hotel de luxe -que no és necessàriament un Parador, són condicions diferents, però aquest és el relat- on la clientela ha d’arribar a peu arrossegant les maletes? No em feu riure...

De tot això, que pot ser discutible (crec que algunes coses -la Normativa urbanística- no, però és igual) no ens diuen res. Ho remeten tot a “anar en contra del govern municipal”.

Potser el que hauríem de debatre és si això no és un capítol més de la campanya electoral socialista per a les properes municipals: presento un projecte engrescador -perquè reconec que, per a molta gent, és engrescador- encara que sàpiga que és impossible, i, quan naufragui, la culpa serà de l’oposició.

Això podria ser ben bé, i és la mena de campanya que a mi no se’m faria estranya per  l’actual alcalde, però crec que seria una pèssima notícia per la salut democràtica de la ciutat. Intoxicar d’aquesta manera, enganyar la ciutadania, forçar l’aparell municipal per a fer-li dir coses de dubtosa viabilitat -per això voldria llegir els informes- és espatllar els mecanismes democràtics, que exigeixen, per a ser útils, transparència, veritat, i poder debatre amb raons. Les apel·lacions a l’emocionalitat, al fet -cert i preocupant- que l’edifici porta vint anys sense ús, són pura demagògia. I, sobretot, dificulten que, a Tarragona, comencem a admetre que això de tenir ocurrències i demanar que hi vagi això o allò altre no és seriós i no serveix. Els projectes, s’han de fer assumint que costen diners -d’inversió i de funcionament- i que ens haurem de gratar la butxaca. Si fem memòria, la majoria d’ocurrències -a la Savinosa, a la Tabacalera, al Banc d’Espanya- obvien el que costa, i s’encomanen a un tercer. A veure si ens fem grans d’una vegada i assumim que, si volem determinats equipaments, això costa diners i la majoria hauria de sortir de les nostres butxaques. Els reixos només passen un cop a l’any, i moltes vegades només en traiem els caramels de la cavalcada. I són cosa de canalla.

Més notes provisionals sobre això de les esquerres, de Rufian, i d'ERC

 

El  galimaties de les esquerres a les properes eleccions espanyoles continua. Ara hi ha una estrambòtica operació ERC/Podemos a Catalunya, que no és una coalició però ho sembla, i que només és a Catalunya però Rufian farà campanya a Espanya amb Podemos, i, a sobre diu que continua explorant nosequè. I a Espanya... cap novetat en la lluita fratricida entre el conglomerat Sumar/IU i... també Podemos. Que continuen -alguns- sospirant perquè Rufian encapçali (què? La llista per Madrid? Una coalició de tothom?) amb una vedette oportunista i narcisista -en això darrer coincideixen- de recanvi com és Ada Colau. Un embolic.

Em temo que, d’entre les diverses capes de confusió de tot plegat, una és el manteniment, per part de les esquerres espanyoles, de la idea uniformista, jeràrquica, vertical, d’això que anomenen Espanya. Candidatura que englobi les esquerres vol dir, per aquesta mena de gent, una única organització, un sol programa, i una mena de líder salvador que, naturalment, és el cap de llista per Madrid, rompeolas de todas las españas. I, el que és encara més ridícul, això a partir d’una realitat en la qual Sumar no és més que un partit local madrileny -Mas Madrid- amb una certa presència gràcies als pactes amb forces com Compromís o la Chunta.

A veure si entenen d’una vegada que, el fet que forces amb arrelament, com ara ERC, BNG, Bildu, Compromís, Chunta o Adelante Andalucia tenen -uns més i uns altres menys- èxit i presència és indicatiu que això que en diuen Espanya no funciona amb esquemes uniformes. I a veure si també entenen que la realitat és com és, i pretendre que hi ha “un cap de llista” equivalent a candidat/a a la presidència de govern, fa riure i intenta reforçar aquesta imatge homogènia que no s’aguanta per enlloc.

I a Catalunya... continua el procés accelerat de cambonització de Gabriel Rufian. Si encara ha de decidir si vol ser el Bísmarck d’Espanya o el Bolívar de Catalunya, ara s’ha trobat aquesta oferta enverinada de ser el líder de les esquerres... a condició que abraci definitivament la condició de polític espanyol -que potser és el que vol- i renunciï a l’independentisme, al catalanisme, i a les seves pompes (que no sé si són massa, la veritat) de la mateixa manera que Alfons XIII va oferir el govern a Cambó, a condició que renunciés al catalanisme.

La prova d’això darrer és que, ara que diu que encapçala la llista d'ERC a Barcelona i, per tant, no encapçalarà la d'una hipotètica (i fantasiosa) llista unitària espanyola, dels mateixos sectors que sospiraven per ell en comencen a sortir tota mena de penjaments de nacionalista petit burgès, de criat de la burgesia catalana -l’única burgesia amb denominació d’origen- de supremacista, i no se què més. Els atacs són, sobretot, en clau nacional. 

Rufian farà el que més li convingui, que això no és cap novetat, però no sé si això serà el que més li convingui a ERC i a Catalunya. Crec que l’invent amb què tots dos -Rufian i ERC- han sortit de l’atzucac és una fugida cap endavant, però no una estratègia, i permet salvar els mobles d’un divorci poc agradable (i molt perillós, a les portes d’unes eleccions) però no permet afrontar el problema de fons, que és si es vol fer política espanyola o política catalana.

Jo tinc molt clar que, per ara, Espanya ens afecta (i com!) i no podem ser-hi absents. Però també tinc molt clar que el nostre paper no és arreglar Espanya, sinó treure’ns Espanya de sobre. I mentre això no passi, defensar-nos dels embats de l’espanyolisme, i intentar canviar les coses -petites i grans- a favor de Catalunya i de les classes populars. I això no és de cap manera incompatible amb ser solidari amb les classes populars espanyoles (genèric que inclou les altres nacions de l’estat espanyol) i defensar els seus interessos de classe i les seves llibertats nacionals. Solidaris allí, i arreu del món, faltaria mes. Però no al preu de la pròpia existència. Vaja, el que s’ha anat fent, amb encerts i errors -la perfecció no existeix- aquesta legislatura. I és que el fet que l’atenció mediàtica s’hagi focalitzat en una sola persona, i en missatges breus, contundents, i reactius contra el PP i VOX (però no en propostes i continguts) ha amagat molta feina feta, molta proposta, molt de treball, amb molt més contingut que els teatrals posats dient el nom  del porc (amb gràcia, això sí) a Abascal o a Feijoo. Que amb aquest bagatge sigui (o hagi estat) la gran esperança blanca de l’esquerra espanyol diu molt poc en favor d’aquesta esquerra. Que ERC s’hi aferri per no perdre, tampoc no diu gaire en favor d’ERC, i això seran -han de ser- deures per demà. Perquè, al marge del resultat electoral -que no és poca cosa- caldrà veure quant de temps dura aquesta mena de matrimoni de conveniència. Jo crec que més aviat que tard vindrà el divorci, i voldria que fos civilitzat, però no les tinc totes.

Si no fos que serà insuportable, ens mereixeríem un govern d’aquesta ultradreta cavernícola que s’anuncia, a veure si n’aprenem. Motiu de més per tocar el dos d’aquest estat. Com ja he dit abans, no ens toca arreglar Espanya, sinó impedir que ens enfonsin amb ella.

 

Notes provisionals sobre això de les esquerres, de Rufian, i d'ERC

 

Escric això quan encara està per resoldre’s el contenciós (o la discussió, o el dilema, o el que sigui, que això m’és igual) entre ERC i Rufian i les esquerres espanyoles. Per resumir (el que sé, que ves a saber què més passa) és que ERC vol que Rufian encapçali la llista per Barcelona, que Rufian diu que és el que vol però amb unes condicions internes (control de qui va a les llistes, i de què es farà a Madrid) i externes (fer nosequè nosecom amb unes difuses esquerres), i que algunes (però no sé quines) d’aquestes esquerres diuen que sí, que volen Rufian (però no sabem què vol dir: cap de llista per Madrid? Candidat in pectore a la presidència del Govern espanyol? Dirigent de tot plegat? Candidat per Barcelona per ERC però lligat no se sap com a no se sap qui per a fer no se sap què?). I, per postres, un personatge camaleònic i oportunista com Ada Colau dient que sí que el volen (qui? Per a fer què? Com?).

Tot plegat un embolic, ja es veu. Un embolic amb data de resolució, si més no parcialment, perquè les llistes i les coalicions tenen terminis, i els partits també. Aquests no importen tant, perquè sempre hi ha sorpreses, però fan quedar malament tothom, qui abandona i qui rep.

Algunes coses d’aquest culebrot, que ve de lluny, ja les havia dites (AQUÍ  i AQUÍ). Continuo pensant que la clau del problema és que això evidencia que els sistemes polítics espanyol i català, per bé que tenen connexions, funcionen amb claus diferents. La primera és que, a Catalunya, el perill d’una majoria abassegadora PP-VOX només el tenim com a víctimes, però no com a causants. PP i VOX, fins i tot si creixen com diuen algunes enquestes, són minoritaris. I, a la vegada, les esquerres que no son el PSOE hi fan un bon paper. On això no passa, aquest bon paper, és a Espanya. De fet, al País Basc tampoc no passa, i, en general, allí on hi ha esquerres nacionals, se’n surten més o menys bé: Compromís al País Valencià, BNG a Galícia, Chunta a l’Aragó... Fins i tot a Madrid, on tenen una esquerra local, com és Mas Madrid. Primera pista, doncs: allí on hi ha una esquerra arrelada, les coses funcionen diferent. I a on no -les Castelles, Extremadura- no. Això no és només un tema electoral, ens diu molt també de la mena de país que tenen.

També cal saber llegir el sistema electoral. Ja fa molt de temps que se sap que, juntes o no, les opcions a l’esquerra del PSOE (Sumar, Podemos, i alguna altra cosa) no tenen res a fer en moltes circumscripcions -en general, a totes les que elegeixen cinc diputats o menys, que són vint-i-nou- i que un mínim sentit comú aconsellaria no presentar-s’hi o fer-ho directament dins de les llistes del PSOE.

Això, i enfortir -per la via que sigui, segurament la de la coalició- les llistes de Compromís i de la Chunta (no sé si Adelante Andalucía, que va créixer pel rebot dels podemites, però això seria una altra història) o fins i tot les del BNG seria una opció intel·ligent, i la prova del cotó de l’assumpció de la  plurinacionalitat que diuen. O sigui, que no crec que passi.

I a Catalunya? El que està en joc és el marc de la política. ERC planteja una política en el marc català, que no ha de ser incompatible amb saber qui és l’adversari, i amb barrar el pas al feixisme de PP-VOX. El mateix que fa Bildu, sense que hagi d’aguantar tantes ximpleries de foc pretesament amic. Però la feina i l’objectiu d’ERC no és arreglar Espanya, que és feina espanyola (i, a més, que ja hem vist que on falla això de les esquerres és allí i no aquí).

Rufian ha de decidir, doncs, si vol ser un polític espanyol -i aleshores ha de deixar ERC- o ser un polític català, però no les dues coses a la vegada. Com ja vaig escriure fa temps (i ahir ho vaig sentir dir a un periodista, el nom del qual sento no recordar) no es pot ser el Bísmarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya, en encertada definició d’Alcalá Zamora sobre Cambó (que ja són ganes!).

ERC vol i dol, perquè Rufian arriba a un electorat al qual l’ERC “de tota la vida” no arribava, a Catalunya. També a Espanya, però aquest tant és i, a més, crec que és més teòric que real, més like que vot. No és el primer cop que un portaveu d’ERC a Madrid té requesta en electorat espanyol... que no el votaria mai. Però, a més, trencar-hi, i a les portes d’unes eleccions, és molt mal negoci.

I Rufian sap que si pretén anar de cap de llista a les Espanyes no ho pot fer des d’ERC i, allí, no li ho posaran gens fàcil, ni tan sols amb el regal enverinat de l’oferta d’Ada Colau (que sap -segur que ho sap- que genera anticossos en una part important de l’electorat d’ERC: els vots de Valls contra Maragall encara cuegen). Rufian és algú perquè ERC el va presentar i li va donar un escenari en el qual construir un personatge. Si ara trenca, es pensa que a Espanya el voldran de cappare? Hi ha molts candidats, i, sobretot, per molt que digui, allí serà un català, i el passat -perquè ara sembla passat- independentista no l’hi perdonaran, i l’hi faran pagar molt car. Té tots els números per ser una joguina trencada en quatre dies.

Crec que tots ho saben, això, i van jugant al joc de la gallina, a veure qui cedeix primer i en què. No sé com acabarà, tot plegat. O sí, però no de quina forma. Acabarà malament. Fins i tot si, in extremis,  ERC i Rufian arriben a un acord i es presenta com a cap de llista per Barcelona, el trencament ja hi és, i és qüestió de temps. És com aquelles parelles trencades, que es donen una oportunitat i tenen un fill per unir. Només fan que complicar el futur divorci. Tant de bo m’equivoqui.

In memoriam, Xose Manuel Beiras

 

Ens ha deixat, als 90 anys, en Xose Manuel Beiras, pare indiscutible del galleguisme sobiranista. Amb una figura tribunícia, autor de discursos memorables, de fons i de forma, al Parlament gallec, amb reminiscències soviètiques per la via de la sabata, va ser un formidable oponent de la dreta gallega, en qualsevol de les seves formes. Veritable creador d’un galleguisme modern, d’esquerres, amb voluntat de govern, els èxits del BNG li deuen molt, fins i tot ara que no n’era militant després d’aventurar-se en altres sigles, per raons tàctiques però, em temo, també per les habituals lluites caïnites de les esquerres, i per un ego desenvolupat, propi de qui és -i se sap- molt per damunt en capacitat intel·lectual, sense adonar-se que això no sempre vol dir ser el més adequat per a portar-ho a la pràctica. Res que no coneguem també per aquí.

Hi vaig parlar molt fugaçment en una de les jornades del nacionalisme català a la fi del segle XX, un invent de Max Cahner -que no sé qui finançava- per servir de punt de trobada per sobre dels partits i de laboratori d’idees. Devia ser a mitjans dels noranta, a Terrassa. En una de les sessions, i abans que li toqués intervenir, va seure a la cadira de davant, i de tant en tant es girava i em feia comentaris càustics sobre el que es deia. I això va ser tot.

Però el més interessant va ser després, és clar, quan va fer la seva intervenció. Va dir moltes coses, amb aquella empenta lleonina, reforçada per una esplèndida i rinxolada cabellera blanca, i em va quedar gravada una explicació sobre què havia de fer el galleguisme d’esquerres per créixer. Mes o menys anava així:

Hi ha un pagès gallec, amb un trosset de terra i un parell de vaques, en una parròquia rural amb manca de serveis, aclaparat per la burocràcia gallega, espanyola i europea, i vota BNG. I al costat hi ha un pagès gallec, amb un trosset de terra i un parell de vaques, en una parròquia rural amb manca de serveis, aclaparat per la burocràcia gallega, espanyola i europea, i vota PP. Si són el mateix, l’objectiu del BNG ha de ser fer-li veure que també pot/ha de votar BNG. Si el tractem com un adversari, o el ridiculitzem perquè vota PP, no ens votarà mai.

Em va impressionar molt la claredat de l’anàlisi, molt més encertada, al meu parer, que elucubracions teòriques pròpies de les extremes esquerres, i des d’aleshores que ho he tingut present, en les meves aventures polítiques: que s’ha de seduir a qui objectivament, per necessitats, per situació social, et podria votar i no ho fa, i que insultar-lo, menysprear-lo, o, simplement, tractar-lo d’equivocat o d’enemic és, com deia aquell, pitjor que un crim, és un error.

Beiras, després de les aventures amb ANOVA -on va demostrar tenir un olfacte polític important- es va reconciliar amb un BNG més amable, més lúcid, menys aparatchik i més permeable a la gent. Amb el BNG segona força, molt per sobre d’un PSOE-G desorientat, i amb molt bones perspectives per presidir la Xunta. Si això passa, una bona part serà gràcies al seu mestratge i les seves idees.

Que la terra et sigui lleu, Xose Manuel.

 

Banc d'Espanya, nou capítol

 

Ja ho deia, que això del Banc d’Espanya seria un culebrot. Avui, el Més Tarragona, ens explica que els informes tècnics avalen l’ús hoteler. Concretament diu:

“Els informes municipals avalen la compatibilitat urbanística d’aquest nou ús i consideren que el futur Parador no s’ha d’entendre com un hotel privat, sinó com una instal·lació d’interès públic i social.

Aquesta és la interpretació que recull l’informe de la cap de serveis de coordinació d’Urbanisme de l’Ajuntament de Tarragona incorporat a l’expedient, al qual ha tingut accés Diari Més. El document remarca que «aquesta activitat no es planteja com una iniciativa hotelera privada ordinària», sinó com «la destinació d’un bé de domini públic a un establiment de titularitat pública promogut per una altra administració», vinculada a «la rehabilitació, conservació i posada en valor d’un edifici catalogat».

L’argumentació es fonamenta en les Normes de Planejament Urbanístic i en la qualificació actual de la finca del Banc d’Espanya com a sistema d’equipaments comunitaris. En concret, apunta que l’article 147 «reconeix expressament la possibilitat que determinats equipaments públics es destinin a ús hoteler i de restauració quan la seva implantació respongui a raons d’interès públic o social». Per això, conclou que la nova activitat pot ser compatible amb la qualificació actual de la finca sense que això impliqui, en si mateix, «transformar el sòl en una zona d’ús terciari».”

Sobre això, alguns comentaris.

Pel que sembla, la mutació demanial és la fórmula que ho arregla tot. Però la mutació demanial és una forma de canvi d'afectació d'un bé de domini públic a un destí, servei o titular diferent, de manera que el bé no perd la seva condició pública. Continua essent públic -en aquest cas d’una altra administració- i continua essent de domini públic (és a dir, inalienable, inembargable i imprescriptible). Ara bé, això no afecta la regulació de l’ús, que continua subjecta al que digui el planejament urbanístic.

És cert que l’ús concret d’equipament -és a dir, a quin, d’entre els possibles com a equipament, es destina una finca en concret- es pot modificar per acord de ple, en això no hi ha discussió. Però sempre d’entre els possibles admesos pel planejament.

Ara mateix, l’article 148 de la normativa de les Normes de planejament, diu:

“Article 148.- Definició i usos d’equipaments classificació

1. El sistema d’equipaments comunitaris compren els sòls que es destinen a usos públics col·lectius i que siguin d’interès públic o social.

2. El sistema d’equipaments comunitaris compren els usos següents amb les següents claus: 

a) Administratiu (T)

b) Educatiu (E)

c) Universitari (U)

d) Parc tecnològic i de recerca (PT)

e) Esportiu (D)

f) Residència col·lectiva (RC)

g) Cultural (M)

h) Lleure (O)

i) Sanitari-assistencial (S)

j) Religiós (R)

k) Abastament, sempre que mantinguin la titularitat pública (A)

l) Deixalleria (X)

m) Aparcaments, sempre que mantinguin la titularitat pública (P)

n) Serveis funeraris: cementiri i/o tanatori (SF) 

o) Equipaments històrics artístic (MHA)

p) Allotjament dotacional (AD)”

 

Aquí ja veiem usos amb caràcter públic, però que poden ser de titularitat privada; per exemple els sanitaris assistencials, els educatius, o els de residència col·lectiva. A més, en alguns casos especifica que s’hi mantingui la titularitat privada, cosa que indica clarament que una cosa és l’ús i una altra la titularitat.

Per acord de ple, sense modificació del planejament general, l’ús actual (T, administratiu) podria passar a qualsevol dels altres, sempre que per altres normatives fos possible (deixalleria segurament no). Però també sempre mantenint la qualificació d’equipament.

I, entre tots aquests, no hi ha l’hoteler. Perquè un parador és un hotel. De titularitat pública, però hotel. I això queda clar quan l’article 92.2 de la Normativa diu:

“2. Ús Hoteler. Edifici destinat a allotjament temporal, de curta durada, de transeünts, regentat per un titular diferent del conjunt dels ocupants i que poden disposar de serveis comuns, com a neteja, menjador, bugaderia, locals per a reunions i espectacles, esports, etc., com poden ser els hotels, aparthotels i, en general, els del ram de l’hostaleria.”

Si un parador no fa això, ja m’explicaran què fa.

L’informe addueix l’excepció regulada a l’article 147, però aquest article -i aquesta excepció- s’han de llegir complets. Diu l’article, sobre això:

“Les NPU grafien als plànols d’ordenació els equipaments públics destinats a l’ús hoteler i de restauració en aquells casos on la seva implantació es considera d’interès públic o social pel servei o suport que exerceix respecte dels espais lliures on es situen, que normalment corresponen a parcs de grans dimensions o localitzacions perifèriques on són necessàries funcions d’atracció i dinamització que contribueixin a fomentar l’ús públic i la seva conservació.”

Això vol dir:

-        Que l’ús hoteler no és discrecional, sinó taxat als casos en què els plànols d’ordenació així ho especifiquen. Si als actuals no hi és, caldria una modificació del planejament per a incloure’l.

-        Que aquesta excepció es justifica per la necessitat de dinamitzar zones concretes, ja siguin parcs de grans dimensions o localitzacions perifèriques.

Jo he consultat els plànols d’ordenació i, al Banc d’Espanya hi figura la clau 7aM/T, que vol dir equipament (7) públic (a) municipal (M) i administratiu (T), i no hi diu res més. De fet, he buscat qui podia tenir aquesta excepció de l’article 147 i no he trobat res. Jo em pensava que devia ser Mas Rosselló, que és equipament i hi havia (no sé si encara hi és) un restaurant, però no ho he sabut veure. Agrairé informacions, si algú les té.

En tot cas, em costaria molt de creure que aquell tram de la Rambla Nova sigui una de les “localitzacions perifèriques on són necessàries funcions d’atracció i dinamització que contribueixin a fomentar l’ús públic i la seva conservació”. Puc acceptar pop com animal de companyia, però això ja no.

De manera que no, que no m’ho crec. Per ara, no he llegit ni sentit cap argument que em convenci que un parador -és a dir, un hotel- és possible a l’edifici del Banc d’Espanya sense modificar el planejament general. i això només pel que fa als usos, sense entrar en consideracions sobre volum, alçades, i altres. I tampoc sense entrar en la conveniència o l’interès públic de l’operació.

Continuarà em sembla,