dilluns, 5 d’abril de 2021

NO DIGUIS RES

 


En sis dies he liquidat aquest extraordinari llibre. Prop de 500 pàgines que se m’han fet curtes, un d’aquests llibres que voldries que continués moltes pàgines més.

No diguis res, de Patrick Radden Keefe, és un retrat fidel de quaranta anys de la història d’Irlanda del Nord, a partir dels episodis dels troubles (enrenous? Disturbis? Rebomboris, com els del pa?) dels anys setanta, prenent com a fil el segrest de Jean McConville –una vídua, mare de deu fills, presumpta confident, més presumpta que confident- i la trajectòria de les germanes Price –Doulours i Marion- militants de l’IRA, amb tot el que això comportava d’agents executius –o executors?- de la violència. I, a través d’aquestes històries creuades, coneixem tot un món que no és, ni de bon tros, un món de bons i dolents, de blanc o negre, sinó un món ple de matisos, de zones grises, de contradiccions més o menys ben o mal assumides, de girs de guió –que també poden ser entesos com a traïcions- i de preguntes, de moltes preguntes, sense resposta.

No és una història, perquè hi faltarien molts capítols –per exemple, de la banda dels anomenats lleialistes- i molts testimonis impossibles (què hagués pogut dir Margaret Tatcher, per exemple?) o possibles, però refractaris, com el mateix Gerry Adams. Hi ha una mena de simpatia molt matisada cap als personatges fidels a una convicció, encara que això els hagi portat a comportaments i pràctiques rebutjables, i que acaben sent joguines trencades, com ara Brendan Hughes. Cap disculpa o excusa pel que va fer, però si una mirada compassiva per, si més no, entendre la capacitat de sacrifici personal. Aquest to de no jutjar, però sí d’intentar entendre per a poder explicar, que no és el  mateix que justificar, és el que dona veracitat al llibre.

Em sembla que és inevitable, en llegir-lo, pensar en el paral·lelisme amb Euskadi i amb el mon d’ETA i del GAL. Seria possible un llibre similar per a entendre –que, repeteixo, no vol dir justificar ni jutjar- el període violent tancat per la dissolució d’ETA?. Un llibre que ens expliqués també com s’emprenia la lluita antiterrorista, el món dels infiltrats, les preguntes que puguin fer-se –si se’n fan, i estic segur que sí- alguns dels responsables d’atemptats?.

No tinc cap dubte que seria útil i necessari tenir un llibre així. No tinc tan clar que el puguem arribar a tenir. Seria el llibre que podria fer –que hauria de fer, que crec que voldria fer- Antoni Batista. El podria fer, en tant que persona capaç i amb coneixements i distància per a fer-lo. No el podria fer perquè, malauradament, ens manca tot l’aparell que ha fet possible el No diguis res: uns mitjans amb voluntat d’informar i no d’adoctrinar; una societat civil de veritat, amb voluntat i capacitat de becar persones per a un treball així durant uns quants anys. Haurem d’esperar. Mentre, llegiu No diguis res, us ho recomano.


dimarts, 16 de febrer de 2021

Notes post-electorals 1

 


Per als malalts de la política com jo, aquest diumenge ha estat un festival: ens proporciona moltes hores mirant resultats, comparant amb eleccions anteriors, endevinant moviments de l’electorat, i moltes coses més, i també a fer unes quantes reflexions.

D’entre els molts resultats que mouen a la reflexió és indubtable que la quarta posició, amb onze diputats, de l’extrema dreta explícita de VOX n’hauria de ser una de les principals. Que una escòria com aquesta hagi aconseguit aquests resultats ha d’encendre tots els llums d’alarma... que ja fa dies que haurien d’estar encesos. Per cert, aquella fantasmagòrica usurpació de les venerables sigles del Front Nacional de Catalunya, que també se situa a l’extrema dreta, ha obtingut uns miserables –per quantitat i per qualitat- 4.976 vots. El feixisme té nació, i no és la nostra.

N’haurem de parlar molt, d’això, però ara mateix voldria fixar-me en alguns antecedents. Com pot haver vist algun possible lector d’aquest blog, segueixo força la política francesa (potser no tant com abans, però una mica sí). Recordo que el Front Nacional, els de Le Pen, es van fer grans gràcies, entre d’altres, a dues coses.

Per una banda, el contacte amb la dreta més o menys civilitzada del postgaullisme. Amb una barreja de por per si li menjava el terreny, i de fascinació per atrevir-se a dir coses que pensaven però callaven, la dreta francesa va anar fent algunes aproximacions al FN: algun pacte local, i, el pitjor, assumir com a propis –i, per tant, donar-los respectabilitat- alguns temes: la immigració, una determinada idea de nació, un cert antieuropeisme... Val a dir que també hi va haver una part de la dreta, més centrista –la més girondina, i ja veurem que això té el seu què- s’hi va negar en rodó, i mai es van fer desistiments mutus en les segones voltes, habituals entre giscardians i gaullistes, i el mateix Chirac es va oposar sempre a qualsevol tracte amb el FN, i això l’honora.

Per l’altra, un cert ajut indirecte, un “deixar fer” del socialisme governamental, enlluernat per la divisió del vot de la dreta i l’extrema dreta, que li permetia aspirar a majories amb els mateixos –o menys- vots.

Està passant alguna cosa semblant, a Catalunya o a Espanya? Cal salvar moltes distàncies, començant pel sistema polític, però alguna cosa podem veure: la normalització de determinats temes polítics, que a la vegada legitima el primer emissor (i, ja se sap, entre l’original i la còpia, la gent tria original) o també una certa comoditat davant de la divisió d’un adversari i de l’aparició d’un papus que, per comparació, els fa bons (o s’hi pensen). La vena jacobina d’una certa esquerra –o pretesa esquerra- espanyola, històricament imitadora del pitjor i més tòpic jacobinisme francès va assimilant, si no ho té completament assimilat, un cert concepte de nació –de nació espanyola, “la más antigua del mundo!”- que té massa punts en comú amb la dreta. És el complex del PSOE, el seguidisme d’una idea de Nació i d’Estat, del qual no s’emancipa (no vol emancipar-se?) que acaba normalitzant les tesis de la dreta, sigui extrema o no, que de vegades costa diferenciar-ho.

Que vagin amb compte. A Catalunya, PP i C’s ja han vist el preu de normalitzar els temes i les actituds feixistes o prefeixistes. Entre la xuleria casposa i amenaçant de Carrizosa i el llenguatge tavernari i groller de VOX, hi ha més relació de la que els mateixos de C’s es pensen, i quan fas que la política sigui cosa de pinxos de taverna perdonavides, l’electorat opta per qui ho fa més i més bé.

I no han estat els únics a normalitzar. A França, es parlava de la “lepenització dels esperits”. A Catalunya, aquesta apropiació té imatges: les fotos de les manifestacions somrients del sector més fatxa del PP i de C’s –que ja és dir- amb elements que podrien ser (i ves que no hi acabin) a VOX estaven acompanyades de l’inefable Iceta i del mediocre Illa.

I encara més a tenir en compte: el FN tenia un gran nombre de votants en departaments que abans votaven a l’esquerra, i especialment al PCF. Mireu on ha tret vots VOX: Baix Llobregat, Vallès Occidental; a Tarragona, als barris de Ponent (allí on el PP havia fet forat en un electorat tradicionalment socialista).

I què ha passat, a França? Doncs que el PCF és un partit residual, que bona part de la dreta està contaminada, i que el FN porta dues eleccions presidencials arribant a la segona volta. Per dos cops, hi ha hagut prou gent que ha votat a contracor per aturar el FN. No sé si això passarà sempre.

Hi ha una pel·lícula magnífica, d’Igmar Berman, que es titula “L’ou de la serp”. Una metàfora del feixisme, que diu que s’ha de matar la serp quan encara es dins de l’ou, que encara que no n’hagi sortit ja està perfectament formada. Doncs això, no badem.


divendres, 12 de febrer de 2021

En defensa del Cartogràfic

 



Al debat electoral dels candidats/es per Tarragona, aquella escòria que es presenta per un partit feixista sense dissimular, va bramar que desmantellaria mitja Generalitat (potser a l’altra meitat la vol afusellar, qui sap) i va posar alguns exemples del que, des d’aquella colla de podrits, consideren coses sobreres. A més de TV3, que ja ho sabem, va citar l’Institut Cartogràfic.

Em temo que això és, sobretot, una mostra més de la supina ignorància d’aquesta trepa. Estic segur que no saben què fa l’Institut Cartogràfic, ni els importa.

Em faig càrrec que no sempre és fàcil fer-ho entendre, però el Cartogràfic és una de les estructures d’estat més sòlides que tenim. I si algú remuga en sentir això d’estat, doncs estructura de govern; és a dir, eina bàsica per a governar, per a transformar la realitat. Ho és perquè ens dona informació necessària per a poder prendre decisions. Ens diu on són, on passen, les coses. I això és bàsic per a governar, perquè la dimensió espacial és fonamental (com la dimensió quantitativa, que en bona part ens dona l’Idescat, una altra estructura de govern).

Amb la cartografia podem situar els fenòmens, podem relacionar-los, podem fer-nos imatges –i imatges complexes- de com funciona el territori en totes les seves vessants. La informació, la informació seriosa, contrastada, rigorosa, amb contingut, és imprescindible per a fonamentar les decisions. A través de la feina del Cartogràfic, per exemple, i a partir de la llei 16/2005, de 27 de desembre, de la informació geogràfica i de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, la cartografia oficial és la base del planejament urbanístic. Aquesta base comuna, amb criteris tècnics únics, possibilita la formació d’un mapa urbanístic complet, i facilita treballs complexos a partir d’aquesta suma de planejaments.

Aquesta voluntat de coneixement per a les polítiques públiques ve de lluny. Ja la Mancomunitat, i després la Generalitat republicana, van crear serveis cartogràfics, sempre arrasats i desmantellats, primer per la dictadura de Primo de Rivera i després per la franquista. Potser això explicaria l’odi d’aquests energúmens. 


dilluns, 8 de febrer de 2021

40 anys a la Generalitat... qui ho diria

 






Avui 9 de febrer fa oficialment 40 anys que treballo a la Generalitat de Catalunya. Oficialment perquè aquesta és la data que figura al contracte però com que aleshores l’administració era una mica can seixanta –molt més que ara- entre que se’n van assabentar a Tarragona i em van avisar, em sembla que no m’hi vaig incorporar fins el 15 o 16.

Aleshores jo encara no tenia vint anys, estudiava geografia i història –sobretot per la banda història- a la UB, a Barcelona, i no m’havia plantejat encara entrar el món del treball. Va ser una oportunitat caçada al vol, allò de “i perquè no?” aprofitant que, sobretot, buscaven gent amb un bon domini del català escrit.

En aquella època la Generalitat s’estava muntant. Feia vuit mesos de les eleccions al Parlament i de la investidura de Jordi Pujol, i l’administració, malgrat la feina prèvia de la Generalitat provisional –que n’hi havia, especialment al departament on vaig anar a parar- era molt de nyigui-nyogui. Molt de funcionari traspassat, i de tota mena, des d’excel·lents professionals –i sort en vam tenir- fins a mediocres buròcrates, passant per uns quants (menys dels que alguna gent es pensa, però més dels que voldríem) feixistes sense reciclar, amb algun sabotejador encobert i tot. La nòmina de persones vingudes directament d’un món democràtic, catalanista i progressista era molt escassa. I allà vaig anar a parar.

Concretament al servei territorial d’urbanisme, del departament de Política Territorial i Obres Públiques, el DPTOP (quina pena, el canvi de nom!). sense saber gairebé res, per no dir res, de què era això de l’urbanisme, amb escassíssims coneixements de l’administració, i armat del Xuriguera (els verbs conjugats, un dels llibres més útils que he tingut mai) per a fer de corrector traductor, vaig aterrar a la Generalitat... una setmana abans del 23-F. Us juro que veig pensar que no cobraria ni el primer sou.

Allí m’hi vaig estar deu anys, i després he estat en uns altres departaments, però el DPTOP –avui Territori i Sostenibilitat- el continuo sentint com a casa meva. Deia Max Aub –una persona que, en el camp dels gentilicis, en podia exhibir un reguitzell entre el naixement, la creixença, els orígens de pare i mare, l’exili- deia, dic, que un és d’allí on fa el batxillerat. Doncs bé, el meu batxillerat professional va ser el DPTOP. Allí hi vaig fer bons amics –Josep M. Milà, Antoni Pujol, Mònica Gràcia- vaig aprendre moltíssimes coses, i em vaig decantar acadèmicament i mig professionalment per l’urbanisme i l’ordenació del territori, que han acabat esdevenint eixos de la meva vida, el que m‘ha donat una mica de nom acadèmic, m’ha permès ser docent a la URV, i ajudar gent que ha volgut el meu consell en aquesta matèria. Fins i tot professionalment, però no massa: quinze mesos a la gerència d’urbanisme de Valls, i una mica, no gaire, d’exercici lliure en una empresa de consultoria que vaig fundar amb dos socis més i que ara dorm el somni dels justos, no perquè ho féssim malament, sinó perquè tots tres ens vam acabar dedicant a coses incompatibles amb l’empresa.

He treballat per tots els governs i per tots els presidents, i he estat testimoni de moltes maneres de fer, que sempre van més lligades a persones que no pas a sigles. He patit en carn pròpia el sectarisme d’alguns, i he d’agrair l’ajut d’alguns altres –gràcies Xavier- i alguns cops m’he entès més bé amb els qui no són de la meva corda que no pas amb alguns dels que oficialment sí que en són. És segur que alguna cosa dec haver fet jo malament si, després de 40 anys d’exercici, la meva carrera professional es pot escriure en un post-it; però també crec que alguna cosa em deuen haver fet de mal. En fi, ja no té remei. En tot cas, tinc la consciència tranquil·la d’haver actuat amb professionalitat, amb una concepció clara de la diferència entre idees polítiques i capteniment institucional, i amb la voluntat d’exercir de servidor públic.

Sóc conscient que enfilo la darrera etapa professional, només supeditada als possibles allargaments de l’edat de jubilació. No sé si serà al mateix lloc de treball on sóc ara –amb molt bona gent, que consti- o en algun altre. No amago que sempre he tingut una certa recança de no haver pogut tornar al DPTOP, a casa. Encara hi tinc bons amics després de trenta anys de no ser-hi, alguna cosa devia fer bé, doncs.

La resta, com deia Kipling, és una altra història.


(imatge: un dels meus carnets de funcionari, amb una foto amb una pinta horrorosa, però és tot el que hi havia)


divendres, 8 de gener de 2021

Més notes sobre habitatge i el futur POUM a Tarragona

 


L’anul·lació del POUM de Tarragona, a més de generar un buit, suposa un repte. Des d’alguns llocs s’ha dit una oportunitat –cabria, ara, recordar allò de la crisi i l’oportunitat- i certament ho és, ni que sigui si us plau per força. Però de vegades no acabo de veure que se sigui conscient del que representa. Per entendre-ho, jo m’havia mostrat sempre refractari a iniciar la revisió anticipada del POUM; no per manca de motius, sinó pel daltabaix que representava, i havia apuntat algunes vies possibilistes que permetien revisar temes sense obrir el meló de la revisió. Ara ja no és el cas, i haurem de fer la revisió sí o sí.

Però això no vol dir que sigui fàcil, i que no hi hagi molts problemes. Caldrà decidir, almenys, dues coses. Per una banda, si la revisió la fa l’Ajuntament amb els mitjans propis –que és com es va fer el POUM anul·lat (i així va anar...)- o si es busca un equip extern. Per altra banda, que pot condicionar el primer punt, si es fa una revisió a fons o si es limita a retallar els aspectes més discutits, i para de comptar.

Pel que he pogut entendre –tot a través de mitjans de comunicació- sembla que s’opta per la primera opció, un POUM nou de dalt a baix. Una opció legítima, i més tenint en compte el caràcter sistèmic dels plans, que vol dir que tocar un punt vol dir tocar el conjunt.

Però això té les seves implicacions. Vol dir que difícilment es podrà assumir per part dels serveis tècnics de l’Ajuntament, i no perquè no en sàpiguen, sinó perquè els mitjans –humans, materials, estructurals- són els que són. Ho vam veure en la formulació del POUM, i com la necessitat de seguir el dia a dia –que igualment caldrà, i més, com veurem- complicava molt les coses.

Si el nou POUM l’ha de fer un equip extern –almenys jo crec que ha de ser així- vol dir uns quants mesos per a fer el concurs i adjudicar. I només és el començament. Els terminis de formulació, tramitació i aprovació d’un POUM són els que són (per molts motius, i ara no cal entrar-hi) i els hem de tenir en compte. Dos exemples: l’antecedent més immediat d’anul·lació del POUM, Mollet del Vallès, porta tres anys, i ja una pròrroga, per a fer el nou POUM, i tot just al juny n’ha aprovat l’avanç. Encara li queden ben bé un parell d’anys -essent molt generós- per a l’aprovació definitiva. Segon exemple: el darrer POUM gran aprovat ha estat el de Banyoles, que no és, ni de bon tros, tan complicat com el de Tarragona. Doncs bé,  a Banyoles, l’avanç es va aprovar el novembre de 2014, i l’aprovació definitiva ha estat el desembre de 2020. Això és, uns sis anys ben bons per a tenir POUM, i em temo que em quedo curt pel que fa a Tarragona.

I això em porta a la segona qüestió. Mentre no tinguem POUM, regiran unes Normes Urbanístiques, un document provisional que sembla que elaborarà el mateix Ajuntament. Aquestes Normes, per força, només podran recollir el sòl urbà –consolidat o no- a més dels sectors urbanitzables amb planejament ja aprovat, que seria el cas del PP.10 i para de comptar (el PP de Culubret està aprovat, però tinc el dubte de si no està condicionat per la modificació del POUM a tràmit i ara decaiguda).

Vol dir això, doncs, que les necessitats d’habitatge s’hauran de cobrir amb això, i no només aquests sis o set anys en què no tindrem POUM, sinó uns quants més, perquè cal afegir-hi el temps que caldrà per desenvolupar el planejament derivat del nou POUM. Per a fer-nos una idea, en els set/nou anys de vigència del POUM (set des de la publicació de l’aprovació definitiva, nou des de la mateixa aprovació) només es va aprovar el PP.10 (el d’IKEA) i encara perquè el sistema d’actuació va ser el de cooperació, per anar més ràpid, i tot i així va trigar cinc anys, i encara trigarem un parell d’anys a veure els primers habitatges disponibles.

Vol dir això, doncs, que caldrà estar molt a sobre del que es pugui fer al sòl urbà –consolidat o no- per a les necessitats d’habitatge de Tarragona per als propers nou o deu anys, i especialment per les necessitats d’habitatge protegit, tenint en compte que, al 2030, el 15% del parc d’habitatges hauria de ser habitatge protegit, tal com diu l’article 73 de la Llei del dret a l’habitatge.

Amb què podem comptar? D’entrada, amb els prop de 1.200 habitatges del PP.10, 400 dels quals protegits. També, però això més a mig termini, podríem comptar amb els 1.832 habitatges del PP.30, Pou Boronat, aprovat definitivament i que no prové del POUM, però no sé si algú pensa en tirar-ho endavant. També, amb tots els solars lliures en els planejaments aprovats fa temps; és a dir el que quedi del PP.2 –el de la zona de Joan XXIII- o a la Vall de l’Arrabassada (tot i que em sembla que ja no queda gaire res) o al PP.1 Avinguda d’Andorra (però aquí hi havia una modificació en marxa, que, en tant que modificació d’un pla parcial aprovat anterior al POUM, entenc que pot seguir endavant, però no n’estic segur). I, és clar, solars escadussers, aquests que fa anys i panys que estan buits amb un rètol de “en venda” i que haurien de ser inclosos al registre de solars d’edificació forçosa que tants cops s’ha promès i que no sembla que funcioni gaire.

Això, i, és clar, tots es plans de millora urbana i polígons d’actuació en sòl urbà, que hi ha al POUM  –i caldrà veure què i com es manté a les Normes-. Un total de 12 Plans de millora urbana, amb una previsió de 3.012 habitatges, i 46 Polígons d’actuació, amb 3.420 habitatges més. Semblaria que estem cobert, oi? Doncs no està tan clar.

Per començar, pràcticament tots tenen el planejament per començar, llevat del PMU.34, el del Nàstic, (amb uns bons 514 habitatges, 156 dels quals protegits) que està força avançat, però no acabat. I poc més. Per tant, en un futur immediat, en els propers tres o quatre anys, no poem esperar més que els 1.200 habitatges del PP.10 i els 514 del PMU.34, més els solars escadussers que queden, i els que ja s’estan construint. Això vol dir, entre dos i tres mil habitatges.

En tindrem prou? Això és el quinquenni 2021-2025. Per aquest període, la modificació del POUM que actualitza l'agenda i documents socioeconòmics –que, per cert, no es va arribar a aprovar- calculava unes necessitats netes d’habitatge (per noves llars i per nova demanda per reposició) de 3.236 habitatges. Justet.

Però, a més, aquests càlculs responien a una previsió demogràfica que, per a l’horitzó 2030, donaven un escenari de 133.100 habitants, l’escenari mitjà. I acabem de saber que la xifra oficial d’habitants a 1 de gener de 2020 és de... 136.496. Vaja, una oferta d’habitatges a la baixa per una dinàmica demogràfica a l’alça. L’escenari alt donava, per al 2030, 147.613 habitants, una xifra que, si l’increment 2019/2020 es mantingués estable, superaríem amb escreix.

Podem respondre a això? Sí, és clar. Es tracta d’agilitzar al màxim la producció de sòl urbà en condicions, és a dir, de tirar endavant algun PMU i alguns PA més. I d’aquí la necessitat que els serveis d’urbanisme municipals no hagin de repartir-se entre el dia a dia, la formulació i impuls d’aquest planejament derivat, i la formulació del nou POUM, si no és que es decideix augmentar-ne fortament les dotacions humanes i materials.

Deixo pel final una altra possibilitat –no alternativa, sinó una més a tenir en compte- que és la rehabilitació d’habitatges. Que s’ha de fer, sens dubte, però que té el recorregut que té, i que, en certa mesura, està inclosa en la formulació dels PMU i PA. Per una banda, el càlcul de la demanda per reposició ja té en compte l’actuació sobre el parc d’habitatges degradat o en mal estat; per l’altre, perquè la rehabilitació de veritat –no la xapa i pintura, que també s’ha de fer, sinó la rehabilitació integral d’edificis- dona pel que dona. Els darrers quatre anys -2016-2019; dades extretes de la Memòria de la Secretaria general de l’Ajuntament- s’han donat un total de 27 llicències, que no sabem quants habitatges són, però no crec que vagin mes enllà d’un centenar (seria interessant tenir dades exactes). S’ha de fer, és clar, i se n’ha de fer més, però no és suficient.

I no parlo d’aquells fantasmagòrics milers i milers d’habitatges buits, que em sembla que només existeixen en la imaginació de qui només sap d’urbanisme el que ha après jugant al monopoly. Els habitatges buits que hi ha –perquè evidentment n’hi ha- corresponen a la rotació habitual, a habitatges en mal estat o en estat deficient, o en entorns difícils i amb un mercat complicat. Potser ara mateix uns quants més per habitatges d’estudiants que no hi són pel confinament, però en cap cas xifres significatives per al mercat d’habitatge.

Què vol dir, tot plegat? Que més val que ens posem les piles en dos aspectes: en moure tot allò que es pugui –si es pot- del sòl urbà a les Normes urbanístiques provisionals, per tal de aplanar una mica el camí per als propers vuit anys, i que ens les posem encara més per desplegar alguns d’aquests espais en sòl urbà susceptibles d’acollir habitatge protegit. I això no per arribar al 15% d’aquest habitatge –això ja ho dono per impossible- sinó, simplement, per a intentar no col·lapsar el mercat i no acréixer encara més l’emigració urbana per manca d’habitatge o la sobreocupació.

I no badem, que això s’ha de fer ara.

 


dilluns, 30 de novembre de 2020

Josep M. Milà, en paus


Finalment, el jutjat corresponent ha sobresegut la denúncia a Josep M. Milà per uns suposats delictes de prevaricació, tràfic d’influències, i delicte contra l’ordenació del territori. 

Sobre què pensava d’aquesta acusació, i de fer costat a Josep M. Milà ja vaig dir què en pensava quan va anar a declarar (ho podeu veure AQUÍ).

No cal dir com celebro que s’hagi arxivat el tema -no crec que el recurs presentat tingui gaire recorregut- i s’acabi aquest malson. Però més enllà del fet concret, caldria pensar en aquesta judicialització de la política, que traspassa el govern als jutges, amb els resultats que anem veient -no només en aquest cas- i amb el que suposa de limitació del debat públic. També seria bo pensar sobre la congruència dels qui es diuen antisistema, critiquen contínuament la fiscalia i els jutges, llencen fems -o riuen les gràcies a qui ho fa- a la porta dels jutjats, i després hi van amatents a buscar un altaveu per les seves posicions. No se si algú ho farà. 

Que descansis, Josep M., que bé t’ho mereixes, 

(foto extreta del Diari de Tarragona, amb l’advocada -i també amiga- Montse Boronat; si en sabés l'autor, el posaria. I si el DdT no vol que la publiqui -que hi té tot el dret- la trec)

dissabte, 28 de novembre de 2020

Apunts d'urbanisme tarragoní. 7: la Savinosa (de nou)

 



Tornem amb la Savinosa, que sembla que continuarà donant motius de debat per una temporada. Com a conseqüència de l’anul·lació del POUM, la modificació proposada decau, però això no vol dir que ens haguem de quedar sense fer res. L’Ajuntament -pel que conec per la premsa- planteja ara la possibilitat d’enderrocament de tot el que queda del preventori, prèvia descatalogació, i la consideració de la finca com a espai obert, tot i que manifesta estar obert a altres propostes. I, mentrestant, recupera una vella proposta, enretirar la tanca perimetral fins al límit de les edificacions, i permetre l’ús públic d’aquesta part de la finca.

Sobre això darrer no cal que digui que hi estic plenament d’acord, més que res perquè, el 2011, vaig participar en la formulació de la proposta. Una proposta que no pretenia ser una solució definitiva, però sí un avanç i una millora mentre no arribava aquesta solució.

Per la resta, algunes consideracions:

1. Hem de mantenir el que queda del preventori? En tinc els meus dubtes, i dubtes vol dir dubtes. Em remeto a l’opinió de gent més experta en temes de patrimoni, però, en tot cas, sí que tinc clar que, si prenem la decisió de conserva-ho, aleshores ho hem de fer bé. Vull dir que caldrà, doncs, dedicar-hi recursos i fer una conservació efectiva i no només nominal. Hi està disposada, la Diputació, com a propietària?.

2. No confonguem les coses. El treball fet pel grup d’arquitectes que va guanyar el concurs em mereix tots els respectes com a exercici professional. I crec, pel que conec -que no és tot- que hi ha un important treball de reflexió sobre volums, sobre capacitat de l’espai, sobre composició, que és un actiu important per a qualsevol decisió que es prengui (i sobre això diré més coses més endavant). Però no perdem de vista que el nus de la qüestió és l’ús de la finca, i a això anava la modificació decaiguda del POUM.

Aquesta modificació, com és habitual en el planejament urbanístic, tocava el què i el com. És a dir, ens deia quins usos -el què- eren admesos o no, i ens deia les condicions en les quals aquests usos es poden materialitzar -el com- en termes de volum, d’alçades, de sostre, de situació dins la finca, etc.

Les dues coses són importants, però fixem-nos que el plany col·lectiu sobre la Savinosa és «que no s’hi feia res», i ara surten veus dient que aquesta nova i enèsima situació de paràlisi és la que impedeix que allí hi hagi un ús al servei de la ciutadania. I això és mentida.

El que impedeix -ara i abans- aquest ús públic, de servei, és la manca d’un projecte concret, solvent tècnicament, i amb el finançament adequat, però no el planejament urbanístic. Sens perjudici que les opcions morfològiques proposades a la modificació del POUM siguin millors, o ampliïn el marge d’actuació d’un projecte arquitectònic concret -i crec que ho fan- no hi ha hagut mai cap impediment des del punt de vista dels usos. Ara mateix, el dissabte 28 de novembre que és quan escric això, una sol·licitud de llicència de rehabilitació dels edificis per a un ús d’equipament, dels que preveu el PGOU del 95 -l’ara vigent- que són els mateixos que preveia el POUM difunt, seria perfectament possible. Ara mateix, i abans, l’ús educatiu, universitari, cultural, de parc tecnològic, administratiu, assistencial... és perfectament possible (també altres usos d’equipament col·lectiu com deixalleria, aparcament o cementiri, que no crec que plantegi ningú).

Quedi clar, doncs, que des del punt de vista del què, la modificació del POUM només tenia un objectiu: fer possible l’hotel, i també altres usos no propis d’equipament (oficina, restauració, lleure). Amb la modificació aprovada, doncs, podríem tenir l’hotel, i, a les restes del preventori, estaríem exactament igual que ara: a l’espera de projecte i finançament. Res més.  

3. Una altra cosa és el com, les condicions en què es materialitzen aquests usos. La modificació del POUM proposava un augment de sostre, que passava de 10.081 m2 a 24.585 m2 (en un article de l’amic Rafael López Monné he vist unes altres xifres; voldria saber d’on surten; les meves, de l’informe municipal de 19.10.20).

Aquest sostre total se situa en sis àmbits d’ordenació, que entre tots ocupen 16.737,30 m² de sòl, i es permeten transferències de sostre de fins a un 10% entre l’assignat a cadascun dels sis àmbits d’edificació. Transferències que, en tot cas, no poden alterar el còmput total de 24.585 m2.

En aquests 6 àmbits d’ordenació, el document defineix una geometria edificatòria tot regulant per a cadascun, a banda del sostre màxim, uns perímetres reguladors, alineacions obligatòries, número de plantes, alçada reguladora, limitació de l’ocupació màxima, així com el gàlib màxim on col·locar les edificacions. És important tenir en compte que qualsevol projecte d’edificació ha de complir totes les condicions, inclòs el sostre. Totes. Ho dic perquè han circulat unes imatges amb una projecció de l’edificació possible que em semblen exagerades (però voldria conèixer l’expedient a fons, i les raons que duen a fer aquella projecció) i que em temo -insisteixo, a reserva de conèixer més dades- que han estat fetes projectant al màxim totes les possibilitats de gàlib, alçades, etc, però no el sostre. I, si fos així, em semblaria una mala manera de fer les coses; necessitem dades, dades rigoroses, contrastades, i no intoxicacions. I això no és incompatible, al contrari, amb considerar que aquests 14.501 m2 de sostre de més són massa, però prou feina tenim amb el que és, com per haver d’anar destriant el que no és.

4. Last but not least. Un debat de fons, important, és el fet que la finca passa de ser equipament -un sistema, és a dir, amb vocació d’ús públic- a ser una zona -és a dir, susceptible d’usos privatius-. Aquest canvi es legal -tenim unes lleis que permeten moltes coses- però això no vol dir que em sembli ni just ni convenient. A la part de sostre que no són els 8.171,90 m2 de sostre destinat a habitacions (compte: només habitacions o hotel? Els serveis de l’hotel -zones comunes, restaurant, gimnàs, spa, salons...- són dins d’aquests 8.171,90 m2 o no?) hi poden anar usos d’oficina, de restauració, recreatiu musical, de lleure i d’educació en el lleure. Els quatre primers -potser el primer no tant- poden ser al servei de l’hotel, si els 8.171,90 m2 són, com diu, només per «habitacions». Vol dir això, doncs, que el sostre per a equipament d’ús públic seria menor o inexistent. Ens ho haurien d’explicar molt bé, tot això.

I que no es digui que l’hotel és condició imprescindible per a la recuperació i posada en servei del que resta. A no ser que la modificació digui -que no ho sé, i m’agradaria saber-ho- que l’hotel està condicionat a la rehabilitació dels edificis del preventori, o que el cànon que la Diputació ingressarà pel dret de superfície de l’hotel serà un ingrés finalista per a la rehabilitació, si no hi ha condicions així, és perfectament possible l’escenari hotel en marxa i preventori caient a trossos.


I un afegit per a tots els que van proposant coses -des de la facultat de ciències naturals a l’oficina de l’anella verda passant pel que sigui-: les preguntes bàsiques són: això quant costa i qui ho paga. Si no sabem la resposta a això, és tot música celestial.