Sobre demografia i demagògia en la campanya electoral

 

En una entrevista al Diari de Tarragona, l’alcaldable ex-Ciutadà, ara dizque socialista, afirma:

“Hemos perdido 1.500 habitantes en el último año, la gente ve pérdida de oportunidades y eso puede frenar inversiones.”

Com que em molesta molt la demagògia i el fer anar dades falses -de tothom, no només d’aquest- algunes informacions:

La població oficial de Tarragona a 1 de gener de 2022 -la darrera xifra oficial- és de 134.883 habitants. A 1 de gener de 2021 era de 135.436 habitants; una pèrdua, doncs, de 553 habitants, no de 1.500.

Per si Viñuales no ho sap, hem passat una pandèmia. Això ha suposat un augment de la mortalitat, una baixa -encara més- de la natalitat, i una frenada de la immigració, que és -la immigració- el principal factor de creixement de Tarragona.

Això no només ens passa a nosaltres, i Rubén Viñuales -o qui li escrigui les respostes- faria bé de mirar més enllà. Les ciutats catalanes de més de 50.000 habitants (Barcelona exclosa) -que és amb qui és raonable comparar-se- van tenir comportaments similars. De les 22 ciutats, 14 van perdre població en el període 2021-2022, i Tarragona és la quarta en percentatge (-1,18%) després de Santa Coloma de Gramenet (-2,04%) l’Hospitalet de Llobregat (-1,46%) i Sant Boi de Llobregat (-1,34%). Si jo raonés com Rubén Viñuales (cosa que, afortunadament, no faig) assenyalaria que les tres ciutats tenen alcalde socialista. Però no.

Si mirem una mica més lluny en el temps, i comparem amb dades d’abans de la pandèmia, d’1 de gener de 2019, en el període 2019-2022 hi ha cinc ciutats que han perdut població: Sant Boi de Llobregat (-1,46%) Santa Coloma de Gramenet (-1,04%) Manresa (-0,34%) Cerdanyola del Vallès (-0,2%) i Mollet del Vallès (-0,05%). Vaja, quatre alcaldies socialistes; que, com abans, no vol dir res. En el mateix període, Tarragona guanya 368 habitants, un 0,27%.

A partir d’aquí, moltes interpretacions possibles, que han de tenir en compte els components del creixement -ja ho he dit, la migració- i el detall (quanta gent i quina marxa; quanta gent i quina ve) que van molt més enllà dels valors absoluts, si el que volem és conèixer bé la ciutat.

Fer anar la demografia de manera demagògica és un mal negoci quan hi ha dades contrastables. La mentida o la ignorància conscient també són desaconsellables per a la salut democràtica.

Una altra campanya electoral...

 

Comença una nova campanya electoral, i no sé quantes n’he vistes, ja –el trist privilegi de l’edat!-; algunes amb més implicació personal, i algunes molt des de la barrera, però mai del tot indiferent. De vegades, en eleccions locals, més interessat –fins i tot emocionalment- lluny que prop. Coses que passen.

La primera campanya electoral que vaig seguir va ser, també, la primera (si no tenim en compte les peculiars campanyes de les eleccions de regidors pel “tercio familiar” durant el franquisme; recordo una murga insistent que anava repetint “vota Fabregat!” per la Tarragona dels anys setanta) és a dir, la de les eleccions generals del 15 de juny de 1977. Aleshores jo tenia 16 anys, i entre l’edat i el moment, participava plenament de la febre electoral. Fins i tot vaig treballar –no gaire, la veritat- en la campanya electoral d’Enric Vendrell, d’UDC, candidat al Senat –tots tenim un passat!-. Suposo que per la relació d’amistat que ell tenia amb la meva mare, i per la meva tafaneria de veure una campanya per dins, tot i que no vaig fer res més que plegar prospectes per ensobrar.

La campanya del 1977, suposo que per la novetat i la inexperiència, va ser un festival de papers, d’encartellades, de pancartes, i d’actes plens a vessar. La gent en tenia ganes, i es notava. Però ràpidament van anar venint el desencís i la professionalització; qui sap si amb alguna relació.

En tot cas, des de fa temps em plantejo la utilitat real de les campanyes, almenys tal com es fan. No només del període reglat de campanya electoral –aquests interminables quinze dies- que no respecta ningú més que formalment –no demanant el vot explícitament- però que és evident que comença, la campanya, molts mesos abans.

El que qüestiono més són els formats de campanya. De veritat es posen rètols en aquelles andròmines de fusta que l’Ajuntament reparteix per la ciutat (almenys a Tarragona)?. Jo les veig força buides, la veritat. I, més enllà d’això, de veritat algú decideix el seu vot pel fet de veure la cara de la candidatura penjant d’un fanal?. I no diguem els actes, ja fa temps que sabem que són per reforçar els convençuts, i per generar algun titular de premsa –i això, de vegades, obliga a la sobreactuació- i esgarrapar uns segons en l’informatiu de torn. Això darrer explica els sobtats canvis de registre de la persona que parla (ha de deixar de dir el que deia, i dir el que s’ha previst per al tall; sovint no té res a veure, i deixa el públic desconcertat, però com que ja són dels seus, no passa res) i també les estratègiques files de figurants al darrera, que puguin sortir a la tele, i que m’imagino que ara ja són triades per edats, per paritat, per representació de minories, etc.

Tot i això, sé –perquè n’he estat un- que a les campanyes hi ha molta gent, candidats o no, que hi posen moltes hores i molts esforços, i això mereix un enorme respecte. Que la política, la política més visible, tingui aspectes ridículs o fins i tot patètics no ens ha de fer oblidar que és necessària, i que, com deia Joan Fuster, si no fas política te la fan. Que la crítica, doncs, no ens serveixi d’excusa per a deixar-ho córrer, si això suposa deixar la política en mans d’arribistes, de demagogs, de lladres, o d’il·luminats. I si no, després no ens queixem.

El Lluçanès, ara sí

 

La meva relació amb el Lluçanès és relativament recent, d’aquest segle (que pugui situar-me temporalment en segles i no en anys és preocupant!). No recordo haver-hi estat abans del 2000; potser de molt petit, amb els pares, però com si no.

Però el 2000 vaig formar part de la Comissió Roca, per a la revisió de l’organització territorial de Catalunya, i ja va ser una altra cosa. En un moment donat, es va plantejar el cas del Lluçanès, amb divisió d’opinions. Mentre alguns, entre els quals em compto, érem partidaris de recomanar-ne el reconeixement com a comarca, hi havia qui no ho veia clar. Com que va prevaler la voluntat del màxim consens, per a no restar valor al conjunt de la proposta, es va acabar adoptant la proposta de reconeixement com a subcomarca, que, és clar, no va satisfer ningú (tinc moltes notes i documentació sobre els treballs de la Comissió, i algun dia n’escriuré la història).

Aquesta fugida cap endavant, aleshores, em va semblar malament, però després vaig veure que va tenir un aspecte positiu, i és que va provocar la reacció de la comarca, la creació de la plataforma “El Lluçanès és comarca!” i, segurament, va ser la llavor –o una part- de tot el que ha vingut després.

La divulgació de l’Informe, les ganes de donar resposta a les peticions arreu del país, van fer que els mesos següents em mogués molt. No recordo, ara mateix, si vaig anar al Lluçanès, però sí que –ja al moment del debat al si de la Comissió- em vaig documentar més, perquè ja veia que el tema no quedava resolt de cap manera.

Poc després, vaig treballar –juntament amb en Xavier Rubio- en un informe sobre la viabilitat de la comarca del Moianès –que sí sortia a l’Informe, però que també van haver de suar de valent per reeixir- encarregat per aquell entusiasta permanent que és Dionís Guiteras, i mitjançant les imparables Marta i Teresa, les tècniques tot terreny del Consorci. I això, al cap de molt poc, em va dur a repetir la jugada amb el Consorci del Lluçanès.

Aleshores –amb la col·laboració inestimable del company Xavi Vila- vaig fer una immersió completa al Lluçanès, amb diverses visites, amb la consulta de nombrosa bibliografia –inclosos els magnífics articles de Ramon Besa-  i dades, amb entrevistes sobre el terreny... Hi vaig conèixer aquella pencona –que encara dura, i que sigui per molt de temps!- que és la Montse Barniol, i tot plegat em va convèncer, si no n’estava prou, que sí, que és comarca. Recordo especialment una entrevista amb el que era el president de l’associació dels establiments turístics, que regia una casa rural en una masia impressionant, en mans de la mateixa família des del segle XIV. Això explica moltes coses. Encara més tard, vaig tractar –de fet, encara ara- amb un altre d’aquests entusiastes com és l’Isaac Peraire, que dimecres passat, al Parlament, estava d’allò més emocionat

I el cert és que, a més de fer la feina encomanada, i anar-la a explicar, vaig acabar absolutament captivat pel Lluçanès. Juntament amb la Terra Alta, dos dels paratges que, per paisatge, per natura, per gent, per ambient, em tenen el cor robat. Potser també perquè sempre han estat una mica al marge, fora dels circuits habituals o de la noticia. Una terra agrest, amb caràcter, però que no t’aclapara; de muntanya, però d’una muntanya a l’abast.

Tot això ho explico perquè quedi clar, per honestedat, que no sóc neutral, amb això del reconeixement –que no creació- de la comarca del Lluçanès. No sóc neutral, però no puc estar-me –també per la mateixa honestedat- de manifestar alguns dubtes sobre com ha estat fet.

Com és sabut, la llei reconeix la comarca del Lluçanès, i li dona naturalesa institucional, amb un consell comarcal que queda posposat al 2027, i amb una composició que no és la proposada tradicionalment, i de la qual quatre municipis n’han quedat despenjats, i un cinquè a mitges.

Tot plegat, de difícil comprensió, però vull creure que admès pels que hi són. I ho entenc en la mesura que esperar una solució que satisfaci absolutament a tothom, i que no sigui una solució parcial al problema global de l’organització territorial de Catalunya, hagués suposat, un cop més, deixar-ho tot en un calaix. El Lluçanès no pot ser, no havia de ser, la víctima colateral d’aquest problema estructural que és la no resolució de l’organització territorial. Si tenim –i els tenim- problemes de definició del model comarcal, del mapa municipal, de la relació entre nivells administratius, i moltes més coses, el que no té sentit és que aparquem qualsevol canvi fins a la resolució de tot això, perquè això seria una mena de fugida cap endavant. Si podem tenir la carpeta de l’organització territorial oberta i amb 42 comarques, bé la podem tenir oberta amb 43, i potser això ens acuitarà a fer els deures pendents.

Dit això –i sense entrar en algunes trampes conceptuals dels qui es van oposar a la llei- aquest període de quatre anys, amb una mancomunitat –que cal veure com se fa, perquè les mancomunitat són voluntàries, no les pot crear una llei- em sembla sobrer. Al capdavall, si el que es vol és deixar oberta la incorporació dels que ara no hi són, això haurà de seguir el procediment ordinari de canvi de comarca, i no calia –crec que no calia- aquest període intermedi.

En tot cas, però, i com vaig comentar a la Montse Barniol, el que ara toca, en aquest període transitori, és fer-ho més que bé. S’ha de seduir als qui et vols guanyar, i se’ls ha de seduir amb un projecte de futur engrescador, realista, amb una pràctica dialogant, participada, oberta. Que notin –i que sigui veritat- que, amb la comarca, hi guanyen. Feina no els en faltarà; ganes, estic segur que tampoc. I si cal, com deien els Beatles, amb una petita ajuda dels amics, entre els quals voldria que m’hi comptessin. A disposar.

 

Un altre cop (i els que calgui) sobre la Ciutat de repòs i de vacances (i contra el feixisme a Tarragona i arreu)

 

Divendres hi va tornar a haver soroll, al plenari de l’Ajuntament de Tarragona, amb motiu del futur de la Ciutat de repòs i de vacances. Cap novetat: veïns (alguns) de llevant, protestant contra no se sap ben bé què (sí que se sap: contra qualsevol cosa que els suposi -segons ells- menys tranquil·litat) malgrat que la proposta repetida fins a la sacietat és la d’alberg juvenil, com qualsevol de la Xanascat (la xarxa d’albergs de la Generalitat). Que l’alberg -la Ciutat de repòs i de vacances- podrà acollir menors amb necessitats socials?. Naturalment que sí. Com tots els albergs. I amb tot el dret, a veure si pel fet de ser un col·lectiu amb necessitats específiques no hi podran anar? Al contrari, potser encara cal més que hi siguin acollits que no altres col·lectius (missatge, per cert, que sempre trobo a faltar quan es respon a aquesta trepa d’energúmens).

Per si algun despistat pensa que exagero, n’hi ha prou amb llegir un fragment del discurs del portaveu de la plataforma (per cert, un ex-regidor del PP) que diu:

«la decisión de colocar un albergue en nuestra Ciudad Residencial traerá a 550 personas de dudoso comportamiento, vaya, lo que se dice vulgarmente ‘Lo mejor de cada casa’, que traerán, como poco, violencia, robos, ocupación de viviendas, por lo que dejaremos de ser la tranquila y feliz ciudad que todos conocemos».

De moment, la tranquil·litat la trenquen ells, però això és igual, forma part de la llibertat d’expressió, i la defensaré -la llibertat- per a tothom. Les mentides, no. És mentida -és odi- el que diuen. I també és mentida aquest mantra que no els escolten ni els donen informació. Hi ha hagut trobades, més d’una, del Govern i de l’Ajuntament amb el conjunt d’associacions de veïns de Llevant. Que no els diguin el que volen sentir, que no els comprin aquest discurs d’odi, no vol dir que no se’ls hagin escoltat ni els hagin informat.

Però, és clar, es poden sentir envalentits per la condescendència, la complicitat, o la manca de critica d’una part de les forces polítiques de la ciutat. Més enllà de la manca de contundència que ja he expressat moltes vegades, els partits més a la dreta han tingut una actitud benèvola, que, a sobre, ha estat ratificada -per activa (reunió) i per passiva (manca de rebuig)- pel cap de llista del PSC i ex-C’s. Que s’ho pensi bé, el PSC -o el que en queda-: quan s’alimenta el discurs de la ultradreta, qui se’n beneficia és la ultradreta.  

I un tema colateral: que, al mateix plenari, coincideixin en les maneres -les males maneres- aquests propagadors de l’odi i el comitè sindical (no sé si es diu així) de l’empresa de la neteja a Tarragona, hauria de fer pensar els sindicats. Potser hi ha més coses en comú de les que sembla, i, segur, de les que cal.

No anem bé, gens bé.

Els habitatges del Ministeri de Defensa

 

 

Un dels tristos privilegis de l’edat, i d’haver fet unes quantes coses, és que tens batalletes per explicar. Arran de la indecent subhasta d’ofertes d’habitatges que estem veient, hi ha alguna cosa que vull explicar.

Ara mateix el president del govern espanyol ha promès 20.000 habitatges en sòls del Ministeri de Defensa. Deixo de banda que, quan sento una promesa quantificada així –la que sigui i de qui sigui- sempre penso en allò dels 800.000 llocs de treball que va prometre el PSOE l’any 1982 (spoiler: no hi van ser). Doncs el mateix, ara, amb l’habitatge (o el 2011: el PP prometent tres milions de llocs de treball).

Això dels habitatge en sòl del Ministeri de Defensa, a Tarragona, té la seva història. A mitjans dels anys noranta, es va acordar la cessió de part dels terrenys de l’avinguda Catalunya, on ara hi ha el campus Catalunya de la URV. Els ocupava el regiment d’infanteria Badajoz 26. El tracte amb l’ajuntament –aleshores governat per Joan-Miquel Nadal, amb majoria absoluta- va consistir en la cessió de part de la finca, que al seu torn seria cedida a la URV, i en la requalificació de la resta per a habitatges.

Aleshores jo tenia més activitat política a la ciutat, i vam impulsar una proposta que una part significativa d’aquest sòl requalificat fos reservat a habitatge protegit, especialment per a joves. Es va presentar una proposició no de llei al Congrés de Diputats, en aquest sentit... i la majoria del Congrés –majoria absoluta del PSOE- la va rebutjar (recordo perfectament el paperot d’estrassa del diputat socialista que va “argumentar” el rebuig de la proposició).

Calia compensar el Ministeri de Defensa amb aquesta requalificació?. A veure, l’exèrcit va obtenir aquells terrenys, els anys quaranta, cedits per l’Ajuntament de Tarragona, a canvi de la caserna que ocupava l’antic convent de Santa Clara, on ara hi ha la plaça Jacint Verdaguer. A la vegada, aquesta caserna la van obtenir en el procés de desamortització del 1837. O sigui, que no els va costar un duro. L’exèrcit, a la ciutat de Tarragona, no ha pagat per aquestes casernes, però per la darrera en va treure un bon rendiment econòmic. Va cedir uns terrenys que els havia cedit la ciutat, però va exigir una requalificació milionària... d’uns terrenys que també els havien cedit, i sense fer el més mínim gest (i l’Ajuntament tampoc no ho va exigir) per reservar sòl per habitatge protegit.

De manera que la credibilitat que em mereix aquest anunci d’ara és tirant a baixa. Com la dels 800.000 llocs de treball, de fet.

(imatge: el ccampus Catalunya i, al fons, els habitatges en qüestió)

 

Tarragona creix... en ximpleria

 

En tota campanya electoral sol haver-hi elements estranys. Candidatures estrambòtiques, propostes exòtiques, personatges que semblen sorgits d’un altre planeta... de vegades amb resultats sorprenents: Manel Valls, Ariel Santamaria, el Grup Independent Freixes (aneu a Google i sabreu què és) i això ara mateix sense fer valoracions polítiques, només atenent el caràcter diferent. Això podria tenir un aspecte positiu, quan és aire fresc trencador, però sovint no ho és, i, o és estrafolari, o acaba essent aire resclosit i pudent.

Ara mateix, a Tarragona, hem tingut un d’aquests elements estranys. Una associació anomenada “Tarragona creix” s’ha presentat en societat –tot i que em sembla que ja deu estar tramitant la liquidació- amb una campanya, Stop Decadència, i fent les habituals crides sobre capitalitat. Ho ha fet, a més, amb d’una manera absolutament indecent, amb imatges de refugiats, i amb uns arguments quinta essència de la caspa tarragonina de sempre (i, per cert, excepte el nom de l’associació, ni un mot en català).

Com he dit, sembla que haurà estat una campanya fugaç. Les entitats mes o menys adherides –Cambra de la propietat urbana, la patronal CEPTA, i l’associació de botiguers Via T- s'han apressat a desmarcar-se'n, i ara quedaria saber si hi ha algú més, a banda del portaveu Jaume Climent (ex-C's i ara PP, quines coses; una trajectòria -sobretot la de la C- que potser ajuda a explicar l’aire barroer, insultant, i passat de voltes de la campanya).

Però tenim unes quantes incògnites, encara. La primera, i més important: això, qui ho paga?. No crec –no vull creure- que ho hagin pagat aquestes entitats que ara han fet marxa enrere, sobretot quan en algun cas sembla que va ser una adhesió personal d’un president i no de l’entitat; i, en tot cas, vull creure que CEPTA i Cambra controlen millor les seves despeses. Perquè, és clar, la campanya que hem vist –millor, que hem començat a veure- no sembla barata: rètols en plafons al carrer, pàgines senceres en premsa escrita, el mateix disseny de la imatge de l’associació i de la campanya... hi ha diners. D'on han sortit?.

Però aquesta merda de campanya em genera, almenys, dos comentaris més.

En primer lloc, un dels arguments adduïts per aquesta “decadència” és la quantitat de gent de la ciutat de Tarragona que va a viure a Salou, Vila-seca, Altafulla, i altres poblacions del voltant. M'empipa molt la frivolitat i la mala intenció que hi ha en això, sobretot perquè és un fenomen real, no recent, que he treballat en estudis sobre urbanisme a Tarragona, i em fa molta ràbia que ara algú pugui pensar que m’apunto a aquesta colla d’indocumentats.

Anem per parts. Que Tarragona ha “expulsat” població (o s’ha donat aquesta marxa de gent) per insuficiències en l’oferta d’habitatge és cert, i és un tema que ens hauria de preocupar. Els creixements del Catllar i dels Pallaresos, que han quadruplicat i septuplicat la població en els darrers vint anys, no s’expliquen si no és per aquesta emigració interna. Però, és clar, culpar d’això a un futur POUM, quan és un fenomen que s’ha donat de forma continuada en el passat, són ganes d'enganyar la gent.

Perquè ens en fem una idea, entre 1992 i 2021, Tarragona va rebre 24.446 persones provinents de la mateixa comarca; en el mateix període, en van marxar -també a la mateixa comarca- 37.207. Números canten. I tots coneixem gent que han anat a viure a Salou, a la Secuita, als Pallaresos... no és cap secret. Però ha passat aquests darrers trenta anys, i això no és, no pot ser, responsabilitat d'un POUM que encara està per formular, no fotem. Una altra cosa és creure que l'avanç de POUM que coneixem no tracta prou, o prou bé, aquesta qüestió en les seves bases i en les seves propostes, i així m'ho sembla a mi, però sense dramatismes, amb dades, i amb ganes de debatre-ho amb serietat i no amb aquesta demagògia repugnant.

La segona qüestió té a veure amb el crèdit que sembla que encara té aquest victimisme de capitalitat, aquest fer el ploramiques i que no ens estimen, no ens respecten i no pintem res. Això també ve de lluny, i m'atreviria a dir que forma part de la cultura política dominant a la ciutat, per sobre i a través de totes les sigles, i alimentada per una caspa indestructible de forces vives i d'alguns mitjans de comunicació. Té, ha tingut, diverses expressions, des d'allò del “Mou-te!” fins a la tonteria del Barcelunya del PP (que, per cert, ara que és candidat per Barcelona, l'Alejandro ja no ho diu tant, ves quines coses). Però, de la mateixa manera que el jacobinisme sembla inherent a la cultura política francesa, que el parlamentarisme ho és a l'anglesa, o que el federalisme ho és a l'alemanya, em temo que aquest victimisme, en diverses expressions i graus, ho és a la tarragonina.

Ens hauríem de preguntar, no si “som capital”, que sembla que és el que obsessiona a alguns, sinó si sabem fer de capital, que és molt diferent. I fins i tot què entenem per capital. Quan això es tradueix en la voluntat de ser seu de govern, i de serveis, i fer que la gent -fins i tot aquesta que marxa- no tinguin més remei que venir a Tarragona; quan hi ha una mena d'atac de banyes quan algú altre té un determinat servei; o quan, per simple càlcul polític -i això és el més lamentable, que doni dividends polítics- s'invoca una pretesa pèrdua de capitalitat, vol dir que aquest exercici és fals, o dolent. Recordo que, poc després d'un canvi de govern municipal, als tres mesos, la nova oposició i abans govern ja va acusar “que es perdia capitalitat”. Em preguntava jo aleshores quina bírria de capitalitat era aquesta que es perdia en tres mesos de govern municipal, i amb les vacances pel mig...

La necessitat obsessiva d'alguns per a proclamar contínuament aquesta condició només vol dir, per mi, una expressió d'inseguretat, quan no un complex d'inferioritat, que es dissimula marcant paquet. A veure si entenem que capitalitat vol dir ser generós amb el conjunt, que és -la generositat- privilegi dels forts. Ser capital només per rebre, per acaparar serveis, o, pitjor, per regatejar-los als altres, és ser miserable, poruc, i mesquí.

Fa uns anys, arran del desgraciat debat sobre la llei de vegueries, vaig publicar un article sobre la qüestió (el podeu veure AQUÍ) Rellegit ara, tretze anys llargs després, no hi he d'afegir res.

Cansa molt, tot això, la veritat.

(imatge: la presentació, amb els ex (ex de C,s i ex de la Via T). La poso cap per avall perquè és el que es mereixen, com Felip V, per voler incendiar Tarragona)

 

Salvador Seguí, el Noi del Sucre

 

Avui fa cent anys de l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Un sindicalista excepcional, un personatge de la Catalunya convulsa dels primers anys del segle XX. Algú que si Josep Pla no hagués estat un reaccionari hauria d’haver figurat en la sèrie del Homenots (i potser que no hi sigui, tenint en compte qui la va fer, és un orgull). És curiós que la viquipèdia, a l’hora de dir la causa de la mort, diu “execució extrajudicial”. Una forma curiosa d’amagar un assassinat.

Salvador Seguí no té encara, que jo sàpiga, una biografia exhaustiva, com ara les que tenim de Cambó o de Tarradellas, molt recents. Hi ha un llibre de Huertas Claveria –una garantia- que, amb molta honestedat, es presenta com “materials per a una biografia”.  

No sé si és perquè continua fent nosa tot el que representava o, encara més, tot el que apuntava: articular el moviment obrer català, de manera autònoma, però no deslligada de la realitat política; fer-ne un actor imprescindible del canvi social; i fer-ho, tot, a partir de l’autoorganització i d’un sentit crític que només és possible des del coneixement i des de la raó. I al seu país i en la seva llengua.

Amb aquesta possibilitat, no és estrany que la dreta, la patronal, la reacció –aleshores molt més bèsties que ara en les formes, i igual que ara en els objectius- se’l volguessin carregar, però em sembla que també resultava incòmode a altres expressions –o preteses expressions- de la classe obrera més dogmàtiques, més rígides, més sectàries.

No podem fer història alternativa, però què hagués passat si la CNT no hagués estat abduïda per la FAI? Què hagués passat si la confluència entre moviment obrer i republicanisme que apuntaven Francesc Layret i Lluís Companys (tots assassinats pels mateixos) hagués reeixit? Aquest país hagués estat diferent?. Chi lo sa... però és bonic pensar-ho.

Ara, les circumstàncies no són les mateixes. La història no dona segones oportunitats, i si es repeteix és, com deia Marx, com una farsa. Reproduir plantejaments, llenguatges, formes de lluita, pròpies dels anys vint del segle passat seria un error. Però potser no ho és del tot revisar objectius i preguntar-se si no és vigent encara la necessitat d’unes classes treballadores –avui molt més plurals i complexes que fa cent anys- organitzades i capaces de generar un món diferent.

Salvador Seguí hi va deixar la vida. No crec que ningú ens demani el mateix, com per no pensar-hi. Que la terra li sigui lleu.