dimecres, 28 de setembre de 2022

Notes provisionalíssimes: l'emancipació d'Esquerra?

 

En els moments més electritzants del procés, ara fa cinc anys, vaig fer una sèrie d’apunts, i en deia notes provisionals -de vegades provisionalíssimes- en les quals, això sí, ja deia que això anava per llarg, i que calia preparar-se per una temporada de política espessa. No vaig ser capaç d’imaginar el grau de frivolitat i d’immaduresa de què serien capaços els hereus -l’hereu escampa, n’hauríem de dir- d’un partit com Convergència, però algunes coses no ens haurien d’agafar per sorpresa. En els esdeveniments d’aquests dies -i de tot el que els ha precedit- que no sabem com acabaran, si amb el trencament del Govern o amb un pedaç que no enganyarà ningú, hi ha uns corrents de fons, molt de fons.

Comencem pel més evident, que és la incapacitat de la neo/post convergència, aquest muntatge de JxC, per a veure’s fora de la presidència de la Generalitat. Això es va fer evident en el dificultós pacte de govern de 2021, en què es van fer pregar per a la investidura, però no és nou. No cal ser massa gran per a recordar aquell estrident -i segurament sincer- “com si ens haguessin entrat a robar a casa” de Marta Ferrussola a les eleccions del 2003, quan es va fer evident que hi hauria un pacte que substituiria CiU al capdavant del Govern.

De la mateixa època, recordem aquelles pintades CiU + ERC = CAT per a pressionar Esquerra a donar-los suport. I, més endavant, durant el procés de formació del nou estatut, com van anar tensant la corda, no per aconseguir un estatut -un estatut, no la independència- més potent, sinó per trencar el Govern. Van anar demanant sempre més, com aquell número dels germans Marx en què demanen sempre “i dos ous durs” i, quan els va convenir, en una tarda es van petar l’estatut i el Govern -i això és el que volien- amb un pacte amb el PSOE. Ho explicava molt bé en Roger Palà en aquest article al Crític.cat AQUÍ

No és cap secret la concepció patrimonial del país que ha tingut, que té Convergència, en qualsevol de les seves expressions, i que continua a JxC. El país és seu; és mes, són el país. Es creuen amb el dret de donar patents de catalanitat i de definir què vol dir ser català; un dret aconseguit, cal dir-ho, amb l’inestimable ajut de part de les esquerres, catalanes i espanyoles, que els van regalar aquest dret i el país.

Ara la disputa és amb ERC, una disputa que es veu, per part d’alguns, com una baralla de família, o una divisió d’un independentisme que pretesament havia d’anar unit. Heu vist mai que, del fet que PSOE i PP no vagin a la una, se’n digui una divisió de l’unionisme o espanyolisme o el nom que li vulgueu donar? No, és clar. A les passades eleccions municipals, un diari -el País o la Vanguardia, que tanto monta monta tanto- va fer un article dient que “l’independentisme anirà dividit en cinc candidatures (JxC, ERC, CUP, Primàries, i no recordo qui més). Però enlloc no va sortir que el no independentisme també aniria dividit (PP, PSC, Comuns, C,s i algun més). Perquè, és clar, l’unionisme fa política normal, és l’independentisme que és una raresa.

És evident que pugnen dues estratègies per l’hegemonia de l’independentisme (una altra cosa és si no seria millor ampliar el perímetre de l’independentisme normalitzant el caràcter independentista de les diferents opcions ideològiques, però, és clar, això és cansat i és a llarg termini -i així ens va-). Però jo crec que hi ha més coses.

Per començar, està culminant -vaja, espero- un llarg procés d’emancipació d’ERC respecte Convergència. L’ombra del pujolisme, l’aura de la presidència de la Generalitat, i un partit reconstruït el 1977 més sobre el record del que va ser que no pas sobre un projecte de futur, van fer que, durant molt anys, fos possible aquesta dependència d’ERC envers Convergència. Fins i tot després de la renovació de l’any 1986, va pesar més ser una mena de consciència crítica d’un determinat nacionalisme -concepte que sortosament hem anat desterrant del vocabulari polític català- que no pas una opció de canvi. No és per res que els protagonistes d’aquella esperpèntica escissió del PI -Colom, Rahola, i uns quants més- han acabat als rengles de l’antiga Convergència i l’actual JxC.

Però aquest procés d’emancipació, aquest “matar el pare” que diríem en una psicoanàlisi d’estar per casa, és lent, i potser és ara el moment en què ha de culminar,  després d’anys de tremolor de cames, o de no saber aguantar les envestides -polítiques, mediàtiques, interessades, i des de totes les bandes- a cada diferència o enfrontament amb aquest món.

I això, aquesta necessitat d’emancipació -i el correlat, que és l’intent constant de tutela arrogant per part de la neo/post Convergència- es deu al fet que, en el fons, hi ha una diferent concepció del país, i per això són partits diferents.

No és nou, això. Històricament al catalanisme polític, en un sentit ampli, hi han conviscut aquestes dues maneres de veure el món. La que prové de la tradició romàntica, del volkgeist, de l’ànima nacional, per sobre de tot, permanent, i la que considera que la nació és una construcció social, democràtica. Herder, i l’esperit del poble, i Renan i el plebiscit permanent. Sabem que Convergència està en el primer cas, en una nació catalana idealitzada, eterna, i -evidentment- definida i encarnada per ells. Falta que ERC faci un cop de cap i s’afermi sòlidament en la segona opció, que ho demostri assumint la llibertat d’actuar segons les pròpies conviccions sobre què és el millor per al país, és a dir, per a la gent, i no sobre el que algú altre interpreta, i fer-ho amb valentia, amb convicció, i sense fer cas a interpretacions interessades de qui es creu, des d’on sigui, intèrpret únic de la nació. La nació som tots i totes que hi volem ser. Potser ha arribat, finalment, l’hora de l’emancipació d’Esquerra que va començar amb el canvis l’any 1996, el 2003, i ara.


divendres, 16 de setembre de 2022

Sobre biblioteques a Tarragona ciutat

 

Les biblioteques tarragonines estan d’enhorabona, aquest mes de setembre. Doblement guardonades, pel Fet a Tarragona i pel premi el Balcó d’Òmnium Cultural, dos premis ben merescuts. No conec de primera mà la biblioteca Pepita Ferrer, de Torreforta (un deu per qui va posar el nom!) però sí que conec molt bé la feina de la biblioteca pública de Tarragona; en soc usuari constant, i no tinc cap motiu de queixa i sí molts motius de gratitud (tants com llibres llegits! Però també el bon tracte i la professionalitat constant).

Però, mes enllà dels premis, han passat coses, al voltant de les biblioteques, que permeten anar més enllà. Hem conegut l’enèsima presentació de la biblioteca provincial de Barcelona. Un projecte –projectes, de fet- que fa trenta anys que s’arrossega, buscant lloc, tot i que sembla que ara sí.

D’entrada, adonem-nos de la raresa aquesta del soi-disant “estado mas descentralizado del mundo” que fa que l’Estat –amb majúscula, que es noti qui mana!- mantingui la titularitat de les quatre biblioteques provincials. Fa molt temps que penso que una de les tantes anomalies institucionals espanyoles és que aquest pompós “estat de les autonomies” no ha substituït la planta històrica de l’Espanya tradicional, sinó que s’hi ha superposat, i que l’estat profund, el que es considera a si mateix l’essència i eternitat d’Espanya, continua pensant i fent en clau provincial (i gairebé amb la mentalitat de Cánovas del Castilla!).

Però, a més, aquesta idea de biblioteca provincial, cúspide de les biblioteques locals, respon a una concepció jeràrquica, piramidal, absolutament desfasada i fins i tot superada per la realitat. Per la realitat, que no per la legalitat o per la teoria: el sistema de lectura pública de Catalunya (que funciona molt bé, que consti) respon al mateix criteri, no sé si per alguna d’aquestes lleis de bases habituals que anul·len l’autogovern. Això es veu amb l’existència de les biblioteques centrals comarcals, que han de coordinar les biblioteques locals, en una concepció també jeràrquica, només que posant les comarques al lloc de les províncies (una idea molt més estesa del que sembla i que hauríem de desterrar). O de la consideració de la Biblioteca de Catalunya com a biblioteca nacional i com a “primer centre bibliogràfic de la cultura catalana” segons la llei.

Té això algun sentit? Les biblioteques, ara, funcionen en xarxa. Tots els catàlegs estan connectats, i hom pot demanar i tornar qualsevol llibre en qualsevol biblioteca. A Barcelona ciutat, que és on s’instal·larà aquesta biblioteca provincial, hi ha 40 biblioteques a la xarxa pública, i estan funcionant molt bé. De veritat cal una biblioteca més, amb aquesta posició jeràrquica? En fi...

Però això ens afecta una mica, a Tarragona. La biblioteca pública de la ciutat és també la biblioteca provincial, i per això és de titularitat estatal i de gestió de la Generalitat. Per aquest motiu, la renovació de les seves instal·lacions, absolutament necessària –i no estem parlant de cadires o prestatgeries noves- correspon a l’Estat. S’han fet passes, des de la ciutat, en aquest sentit, amb la proposta de dos bucs de la Tabacalera (aquells edificis a la part de darrera). Segurament seria possible, i compliria amb les necessitats de superfície dels estàndards aplicats, però sempre he pensat que és una llàstima no disposar d’un edifici exempt, singular. El que és indiscutible és que la biblioteca necessita d’un nou espai; l’actual amb prou feines arriba a la meitat del que tocaria. I recordem, aquí, les paraules del pintoresc i assabentat ministre de Cultura, Miquel Iceta. En una entrevista al Diari de Tarragona, preguntat sobre el tema, va dir:

“Le han presentado alguna propuesta para traslladar la biblioteca provincial a la Tabacalera?

El Ayuntamiento va diciendo que la quiere más grande... ¡Como todos! Estamos razonablemente satisfechos de como funciona ahora. Si nos hacen algun planteamiento lo atenderemos.

¿No lo han hecho? El Ayuntamiento dice que se ha reunido con la Secretaría General de Cultura y la directora general del Libro.

En este caso han sido un poco más concretos, ¡pero piense que aún no tenemos ni biblioteca del Estado en Barcelona! Ahora, el dinero para ello en Catalunya se destinará a Barcelona porque se trata de un equipamiento que lleva veinte años de retraso. Debemos priorizar.

¿Se apostará por la de Tarragona cuando se desencalle la de Barcelona?

Podría ser, pero también hay Girona y Lleida... Es normal que todos los ayuntamientos quieran crecer en bibliotecas, pero lo cierto es que Tarragona ya tiene una. ¿Qué si es certo que podría mejorarse? Seguro, pero hasta que no tenga la de Barcelona no podremos planificar nada más. No llegamos a todo.”

(reproduït del Diari de Tarragona del 31.05.22; ho podeu veure AQUÍ)

Anem a pams. Això de “la quiere más grande” espero que sigui una llicència poètica del periodista, que ja sabem que té una certa tendència inventiva en les entrevistes. Però el que no té perdo de Déu és això de “también hay Girona y Lleida”. La biblioteca provincial de Girona, la Carles Rahola es va inaugurar oficialment el gener de 2014 –ves, abans que la de Barcelona, i això que Barcelona “lleva veinte años de retraso”- i va tenir un cost de construcció de 15.580.000 € del pressupost del Ministeri de Cultura. Té 7.121 m2 útils.  A Lleida, l’any 1998 es va instal·lar a l’antiga Casa de Maternitat, completament remodelada –no tinc les dades econòmiques- i amb una superfície útil de 5.903 m2, que està per sobre dels estàndards fixats.

De manera, sr. Iceta, que, tot i que “también hay Girona y Lleida”, aquests ja estan. I Barcelona, pel que diu, també. Ara toca Tarragona.

Però també hem de fer els deures a Tarragona ciutat, tot i que alguna cosa s’ha fet: l’ampliació de la Pepita Ferrer, que ja està en marxa, i, pel que sé, la de Sant Pere i Sant Pau, una mica més endarrerida (i els detalls de la qual no conec; no sé si complirà els estàndards o no. Agrairé la informació). Però encara ens queda feina per fer: Bonavista, Sant Salvador, Llevant, i reordenar el centre a partir de la nova biblioteca central. Fem més comparacions, va: a Girona ciutat hi ha quatre biblioteques, a més de la central. Les biblioteques Antònia Adroher (559 m2) Salvador Allende (792 m2) Just M. Casero (608 m2) i Ernest Lluch (584 m2). A Lleida, menys: la biblioteca de Pardinyes, i prou, tot i que quatre ludoteques fan funcions de suplència, però no és el mateix.

En tot cas, no serà per manca de coneixements. Des del Pla d’equipaments del 2009 o 2010, el Pla de biblioteques que es va endegar fa uns sis o set anys, i el Pla d’equipaments bàsics del 2018, sabem molt bé què s’ha de fer. Com he dit, algunes coses s’han mogut, a la ciutat, i això és esperançador. Ara ha de moure fitxa l’Estat. Estàvem a la cua –no sé perquè, però és així- però ja no tenen excusa. A la Tabacalera, si cal, o en un edifici de nova planta, exempt –hi ha algun solar disponible? Ai!-.

I, per cert, la biblioteca de Girona es diu, molt encertadament, Carles Rahola. Com que enlloc no està escrit que s’hagi d’estar a l’altre barri per donar nom a una biblioteca (la de Reus fa molts anys que es diu Xavier Amorós –molt encertadament- i molts d’aquests anys, fins fa quatre dies, en vida d’ell) no cal esperar a tenir una nova biblioteca perquè es digui oficialment Olga Xirinacs. Estaria molt bé.


dimarts, 13 de setembre de 2022

Història dels avis que no vaig tenir

 

La història del món, i més exactament la d’Europa, del període d’entreguerres és apassionant. L’esfondrament del vell món –allò que ens explica Stefan Zweig a les seves memòries- i les convulsions d’una societat dislocada, que viu els moments de més atrocitat mai vistos (fins aleshores; sempre som a temps d’empitjorar!) és, a la vegada, un episodi fascinant. Fa veritat allò del film “El tercer home” en boca d’Orson Welles (bé, de Harry Lime): “Suïssa, amb centenars d’anys de neutralitat, ha produït el rellotge de cucut; Itàlia, amb guerres, bandositats, i crims, va produir el Renaixement”.

És aquest marc el que fa que sovint m’interessi per llibres o pel·lícules –més els primers que les segones- sobre aquesta època. Aquest estiu, profitós en lectures, m’he empassat “Història dels avis que no vaig tenir”, d’Ivan Jablonka, una magnífica, estremidora i també tendríssima crònica de la vida dels seus avis paterns, i de la mateixa recerca –Jablonka és historiador- per a seguir-ne la pista. Recorda molt, per temàtica i per aquesta barreja d’història i de metahistòria, un altre llibre extraordinari, Calle Este-Oeste, de Philippe Sands, molt i molt recomanable.

Els avis d’Ivan Jablonka –Matès i Idesa- tenien tots els números per a passar-ho malament a Europa els anys vint i trenta: jueus a Polònia –de fet, en una terra polonesa, russa, alemanya...- comunistes, emigrats il·legals, i pobres. En la convulsa i naixent Polònia dels anys vint, amenaçada per la també naixent Unió Soviètica, amb una democràcia debilíssima i amb un antisemitisme estructural i consubstancial a Polònia, els joves jueus se senten atrets pel comunisme, i són per això mateix perseguits pel poder, a la vegada que reben per ser jueus, i fins i tot reben dels mateixos jueus més religiosos o els sionistes, i també resulten sospitosos a ulls dels comunistes més ferotgement estalinistes. Reben per tot arreu.

Finalment, en una fugida que té tant de polític com de supervivència, emigren a França... per a descobrir que la França republicana, la defensora dels drets de l’Home i del Ciutadà, asil de perseguits, se’ls espolsa tant com pot, víctima de les pròpies pors i de la descomposició de la III República, i amb un antisemitisme també ferotge: els nazis no estaven sols, en això. Però també hi descobrim la capacitat de la solidaritat humana, les dotzenes de persones, de tota condició –però molt especialment pobres, treballadors, i perseguits, que solen ser una sola condició- per ajudar-se fins i tot quan això suposa assumir el risc de la deportació, de la presó, o de la mort.

El destí de Matès i Idesa Jablonka estava llastimosament escrit, i per això són uns avis que no van tenir nets. Assistim a un final propi de les pàgines més negres de la història d’Europa, aquelles que han de ser llegides una i mil vegades per a no ser mai oblidades. Com va dir Bertolt Brecht, el ventre que va parir la bèstia és encara fèrtil.

Ivan Jablonka, ja ho he dit, és historiador, i això es veu en la meticulositat i el rigor amb què comprova totes i cadascuna de les dades, i sobretot amb la honradesa amb què reconeix allò que intueix però que no pot assegurar. Hi ha, en la crònica de la seva recerca, una reflexió extraordinària sobre la història que no em resisteixo a reproduir:

“La distinció entre les nostres històries de família i allò que voldríem anomenar la Història, amb la pomposa majúscula inicial, no té cap sentit. És estrictament el mateix. No hi ha, d’una banda, els grans d’aquest món, amb els ceptres o les intervencions televisives i, de l’altra, la ressaca de la vida quotidiana, les enrabiades i les esperances sense demà, les llàgrimes anònimes, els desconeguts el nom dels quals es rovella als peus d’un monument als morts o en algun cementiri rural. Només hi ha una llibertat, una única finitud, una única tragèdia que fa del passat la nostra riquesa més gran i el verí que ens xopa el cor. Fer història és parar l’orella al batec del silenci, és intentar substituir l’angoixa, tan intensa que és autosuficient, pel respecte trist i tendre que inspira la condició humana.”

És una llibre intens, per rigor històric, però també per la immensa humanitat que traspua.

Matès i Idesa Jablonka, que la terra us sigui lleu.

 


dilluns, 5 de setembre de 2022

Apunts d'urbanisme tarragoní: 11: el nou POUM (4)

 

Reprenc els comentaris sobre el futur POUM de Tarragona, si més no, de la informació que se’n va coneixent. Però abans, un parell de coses.

El planejament és l’aplicació d’unes tècniques, amb una determinada cobertura legal, però no és només això, ni és sobretot això. Representa una projecció de futur, a partir d’una realitat donada, d’unes condicions prèvies, i per això és importantíssim -i n’he parlat sovint- un bon coneixement d’aquesta realitat. Però també és la formulació d’un projecte de ciutat, d’un projecte futur i, com tots els projectes de futur d’aquesta complexitat, sotmès a la incertesa de moltes variables. No podem pretendre controlar absolutament el futur, i aquesta incertesa ha d’estar incorporada al mateix planejament (per a més dades, vegeu aquest magnífic article de l’amic i col·lega Manuel Benabent, que ho explica molt bé AQUÍ). Vol dir això que decisions preses en un moment i amb un context determinat, amb la informació disponible, poden no ser les indicades quan canvien les circumstàncies, però això no les fa errònies, i el mateix cal dir de les decisions preses ara mateix. Tota consideració del planejament com una certesa inexorable i invariable és un error.

En segon lloc, però, el planejament, per a ser viable, necessita d’algunes certeses i concrecions, i això, sovint, vol dir números. Aquí n’hi haurà uns quants, i ja n’hi ha hagut. Els números són importants, però no ho són tot. Una de les coses que ensenyo a les primeres classes és que si el planejament fos només l’aplicació d’una sèrie de fórmules establertes, no caldrien planejadors, amb un bon programa informàtic n’hi hauria prou. I no és el cas. Cal interpretar, intuir, proposar, assumir el risc d’equivocar-se (i voler-lo minimitzar, és clar) per a fer un pla possible. En això estem.

I ara anem pel tema. Una de les qüestions més importants del planejament d’una ciutat és el tractament de la funció principal, la residencial, allò que els benemèrits pioners del GATCPAC en deien “l’habitació”. Més, encara, quan ens trobem amb una situació preocupant de gent sense casa o sense casa en condicions, de desnonaments, de preus desorbitats... En aquest sentit, el planejament pot aportar part de la solució (només part: hi ha condicionants legals i econòmics que van molt més enllà. Això forma part d’una altra premissa bàsica: no demanem a l’urbanisme més del pot fer).

A Tarragona aquesta qüestió s’ha encarat, com és habitual, i està bé, a partir d’una primera consideració bàsica, que és la projecció de població futura, i la capacitat per acollir les llars necessàries. Sobre la població, ja vaig fer algunes consideracions AQUÍ, tot i que, naturalment, hi hauria molt més a dir. Pel que fa a habitatge, prenc com a punt de partida informacions publicades a la premsa AQUÍ o al Diari de Tarragona del dia 2 de març, pàgines 10 i 11 (la versió digital no és completa, per la part de les dades). També per la informació de la Comissió informativa de territori de l’1 de març de 2022.

Segons tot això, el punt de partida és, com ja he citat, la projecció demogràfica per al 2050, per una banda, i l’actual disponibilitat de sòl per habitatge. És un punt de partida raonable. Sobre la població, ja en vaig parlar. Sobre l’habitatge possible, i, consegüentment, veure si hi ha marge o cal possibilitar-ne més, amb els molts matisos sobre això -i ja n’anirem parlant- es parteix de l’existència de tres grans existències:

-      Els habitatges buits, quantificats en 7.772.

-      Els habitatges possibles en solars urbans, quantificats en 2.373 en 415 solars.

-      Els habitatges possibles en sectors, plans de millora urbana i polígons previstos a les Normes, quantificats en 10.729.

Total, uns 20.891 habitatges, amb els quals hem de passar mentre no s’aprovi el POUM i,  a més, el temps necessari per a disposar dels habitatges que es puguin generar a partir del POUM en noves operacions en sòl urbà o en nous sectors.

Ara bé, aquest punt de partida mereix alguns comentaris.

Per començar no és cert que hi hagi 7.772 habitatges buits. Ho he escrit i ho he dit molts cops (el que no he dit mai és “que sigui una xorrada”; aquest no és el meu llenguatge, jo tinc un respecte per aquests temes). No hi són per moltes raons:

-    Perquè aquesta xifra ve del Cens d’habitatges del 2011 (les darreres xifres disponibles) i és evident que, en onze anys, les coses han canviat molt.

-    Perquè aquell Cens es va fer per mostreig (només cal llegir la nota metodològica que publica l’INE amb el cens) i em temo que de fiabilitat dubtosa o, com a mínim, qüestionable.

-  Perquè treballs posteriors, a Barcelona o a Girona, molt més acurats, ens demostren que la xifra oficial de “buits” inclou moltes casuístiques, especialment immobles susceptibles de ser habitatge però ocupats per una altra activitat. Només a tall d’exemple, a Girona, amb unes xifres oficials de “buits” similars a les de Tarragona, les xifres més treballades les rebaixen a prop de 800 habitatges.

Per altra banda, les xifres són d’habitatges teòrics, sense tenir en compte l’estat de l’edifici (això figura en un altre apartat del Cens, però aquest sobre edificis, sense especificar-ne l’ús). Cabria, encara, fer més consideracions, com ara l’existència d’habitatges de titulars de fora de Tarragona que volen tenir una residència a la ciutat (això ho citava, molt encertadament, el treball de revisió del Pla local d’habitatge que havia iniciat PROMO, una solvent consultoria sobre habitatge, i que em temo que va acabar en un calaix, per aquesta maledicció adamita de molts governs). El mateix Pla Local d’Habitatge de Tarragona vigent recull aquesta observació sobre els habitatges buits (pàgina 58) i diu:

“Respecte als habitatges buits, la majoria dels estudis consideren que els diferents censos han sobrerepresentat considerablement aquesta tipologia”

Seria bo que el POUM ho tingués present, tenint en compte que tot són documents municipals.

També els habitatges que, de setembre a juny, es lloguen a estudiants, i de juny a setembre són habitatges turístics, no sempre declarats. Hi ha molt a dir i a estudiar -sobretot a estudiar- però una cosa és segura: no hi ha 7.772 habitatges buits a Tarragona! Ni com a premissa teòrica, només explicable des d’una posició burocràtica en el pitjor sentit (“és la darrera xifra oficial”).

Pel que fa als solars edificables, no dubto de les xifres ofertes, estic segur que la unitat del Mapa de la Ciutat haurà fet un bon treball d’inventari. Ara bé, també ens hauríem d’entretenir a analitzar la viabilitat d’aquests solars. Tots coneixem espais de Tarragona que fa anys i panys que no estan edificats (i, de vegades, un cau de merda, per cert). Si un solar està així des de fa molt de temps... potser passa alguna cosa. De vegades és un problema legal (disputes sobre la propietat, per exemple) però també pot ser que els costos no compensin, o que l’ordenació prevista no és factible. Hi ha de tot, i em sembla molt aventurat pensar només en truculències especulatives i similars.

Per altra banda, seria interessant saber si es pensa rellançar el Registre de solars d’edificació forçosa, una eina de què disposa l’Ajuntament per a forçar la sortida a mercat d’aquests solars. Que jo recordi, anteriors governs municipals la van anunciar a bombo i plateret, però no sé si va funcionar, ni amb quina efectivitat (tot i que soc força escèptic amb aquesta figura).

Vol dir això, doncs, que no sé si realment es disposa d’aquest potencial de 2.373 habitatges, o, a l’hora de la veritat, són uns quants menys.

El potencial de les figures de planejament derivat mereix més comentaris.

Per una banda, el conjunt de Plans de millora urbana i de polígons d’actuació previstos a les Normes i que provenen del POUM anul·lat. Una primera reflexió seria semblant a la dels solars buits: si en els anys de vigència del POUM no es van desenvolupar... potser vol dir alguna cosa.

Evidentment hi ha un factor clau, que és la crisi econòmica desfermada el 2008-2009, que ho va aturar tot, i per temps. Això és indubtable. Però també podem veure què passa amb alguns que si que van tirant endavant, com el PMU34 o el PMU 14 (dos plans que em semblen necessaris, i que comparteixo que els governs -el d’abans i el d’ara- impulsin, això que consti). Però eren possibles des del 2013, en què el POUM va adquirir vigència, i encara estan a les beceroles.

Això no és -o no és només- responsabilitat municipal. La formulació i tramitació del planejament derivat és lenta i complicada, i algun dia ens hauríem de plantejar simplificar-la i fer que totes les peces (els informes preceptius!!!!!) rodin amb efectivitat.

Però, a més d’això, també tinc els meus dubtes que tot els plans de millora i polígons siguin viables. Si no hi ha una relació adequada entre els costos (de sòl, d’urbanització, de cessions, financers) i els possibles guanys de l’aprofitament del polígon, no es farà res. I, de la mateixa manera que les previsions demogràfiques del POUM van saltar pels aires amb la crisi (i perquè previsions fetes a finals dels 90, principis del 2000, no es van revisar en un POUM que es va aprovar molt més tard) també les previsions econòmiques dels diferents sectors i polígons s’haurien de revisar. Les Normes, en un exercici pragmàtic que entenc, ho van incorporar tot, però això no hauria de ser el punt de partida automàtic del nou POUM.

I, pel que fa als sectors, és cert que hi ha el coixí de les ARE (Pou Boronat i Sant Salvador) que compten amb pla parcial i projectes d’urbanització aprovats -i això és un gran què- però no amb el projecte de reparcel·lació, que no serà fàcil, i, sobretot, no sabem quin és el capteniment municipal. Recordem que aquests sectors es desenvolupen per un consorci Ajuntament-Incasol. Ara això deu dormir el somni dels justos, però l’Ajuntament hi té alguna cosa a dir.

De tot plegat, doncs, crec que el potencial és força més baix per una banda, i, per l’altra, més dilatat en el temps. Si els solars són immediatament edificables -només obtenir la llicència- els plans de millora, polígons, i sectors necessiten d’un desenvolupament que triga uns quants anys, i hi hem d’afegir el temps de la construcció. I tot el que vingui nou amb el futur POUM ha de sumar el temps de formulació, tramitació i aprovació del POUM (que no estarà aprovat el 2025 com teòricament hauria de ser, això segur) més el temps de formulació, tramitació i aprovació del planejament derivat que correspongui, més el temps d’edificació. O sigui, que amb aquest potencial de 20.891 habitatges que caldria corregir bastant a la baixa hem de fer fins al 2033 o 2034, i això tirant curt.

Hi ha, però, més comentaris. Pel que he vist, l’Ajuntament fa els números amb una ocupació mitjana de 2.56 persones per habitatge. Aquesta és la xifra resultat de les llars existents i la població actual. Ara bé, podem seguir projectant aquesta relació persones/llar?. En tinc els meus dubtes.

Per una banda, el creixement de les llars unipersonals. A les projeccions de llar de l’INE es creu que les llars unipersonals passaran del 25.4% del 2018 al 28.8% del 2033, tot i que aquesta projecció és a escala espanyola, i no podem afirmar que Tarragona segueixi el mateix ritme, però sí que sembla plausible que la tendència sigui la mateixa.

Per altra banda, em sembla un error pensar que la dinàmica de creació de llars serà la mateixa. Les llars actuals són resultat d’un mercat escanyat, amb una part important de la població exclosa o amb serioses dificultats per accedir a un habitatge. Crec que no es valora prou la demanda retinguda, la gent que voldria crear una llar, i no pot, per condicions econòmiques i per manca d’oferta assequible. L’edat d’emancipació, a Espanya, és de les més altes d’Europa, i això no és un caprici d’adolescents eterns que viuen molt bé a casa els pares, això és el producte d’una ocupació precària que s’allarga de manera indecent, de salaris que permeten sobreviure però no viure, i de preus de l’habitatge per sobre de les possibilitats de molta gent. Assumir, sense més, que aquest escenari es mantindrà, pel que fa als efectes sobre l’habitatge, em sembla una resignació o una manca d’ambició inacceptables. El POUM no és tota la solució, sens dubte, però el que proposi pot ser part de la solució, i, en tot cas, ha de contemplar també -i no dificultar, sobretot- un escenari millor.

Finalment, un aspecte no contemplat és el de la rehabilitació d’habitatges, que hauria de ser fonamental. Ara bé, la rehabilitació és necessària en una gran part del parc d’habitatges -especialment la rehabilitació energètica- però això inclou habitatges ocupats. Des del punt de vista de la creació neta d’habitatges (i, afegeixo, de la creació neta d’habitatges assequible) ens hem de referir, sobretot (però no exclusivament) a la rehabilitació de ciutat, a la regeneració urbana, i això vol dir, en la majoria de casos, operacions de planejament derivat.

De manera que si, que cal fer números, però no fer passar bou per béstia grossa. Si Bismarck (o qui fos, que hi ha cites que es poden atribuir a tothom) deia que hi ha veritats, mentides i estadístiques, hauríem de filar prim amb les dades que fem servir per formular propostes. I del que pot resultar de nous sectors (és a dir, de nous sòls urbanitzables) que també és important, en parlaré més endavant.

I, sobretot, que s’entengui bé que, en aquesta reflexió, m’aplico les prèvies que he fet als primers paràgrafs, faltaria més. 


dimecres, 31 d’agost de 2022

Una certa idea de Catalunya

 



L’expressió «una certa idea de França» inicia les memòries de guerra de Charles De Gaulle, per expressar una visió del país. L’he feta servir sovint, perquè la crec encertada -De Gaulle era un magnífic escriptor- sobretot per a reivindicar el polític visionari, el que va més enllà de la pura gestió, del dia a dia. Tenir una certa idea entronca amb aquella definició que l’estadista pensa en la següent generació i no en la següent elecció, en voler fer allò que estàs convençut que cal que sigui fet, encara que ara molta gent no ho entengui; una manera de veure i de fer les coses que sempre m’ha agradat i que explica perfectament perquè no he tingut cap mena d’èxit polític en ma vida i sempre m’han bandejat. És igual.

I una certa idea de Catalunya és el subtítol de l’enorme, en tot els sentits, biografia de Josep Tarradellas que ha fet l’historiador Joan Esculies, que ja fa temps que ens obsequia amb nombrosos, interessants, i ben fets treballs biogràfics i històrics sobre l’apassionant Catalunya dels anys trenta. Joan Esculies és un historiador rigorós, solvent, ben documentat (només cal veure l’apèndix documental del llibre que també en podríem dir monumental) i això és d’agrair. La confiança que un té amb un llibre o article seu contrasta amb el que provoquen dotzenes d’indocumentats; ja sabem que la ignorància és molt atrevida.

La biografia de Tarradellas -a partir d’ara, biografia de referència- aclareix moltes nebuloses, bona part de les quals obra del mateix Tarradellas, que s’inventava el seu passat a conveniència, i explica moltes vicissituds del personatge i del que l’acompanya en l’exili, la institució de la Generalitat i el partit ERC. La fèrria voluntat de controlar una i l’altre, amb un afany de poder (i també amb un clar sentit del que vol dir exercir el poder) són la línia fonamental de l’existència de Tarradellas, a la qual va subordinar una vida personal i professional que també haguessin tingut interès per elles mateixes.

Aquest afany de poder -indestriable, insisteixo, d’un sentit de què vol dir manar, com i per a fer què- ha estat sovint motiu de bescantament del personatge. Curiós que es pugui criticar un polític per fer de polític.... Que les maneres no són exemplars, impol·lutes, pròpies d’una germaneta de caritat? Quin descobriment!.

Reconec, però, que no tinc per Tarradellas la consideració moral que puc tenir per altres personatges històrics (que, això sí, han tingut unes trajectòries molt diferents) com Salvador Seguí o Francesc Layret (que no van governar mai). Sí que li tinc la consideració per ser un professional complet de la política, i una persona amb un sentit modern de la imatge i de la informació. Però també és cert que l’apropiació que en van fer els panegiristes de la Transición ejemplar, del monarquisme, del post-franquisme, i també del socialisme antipujolista, em va embafar. I així com crec que, des de mitjans del setanta -quan comença a ser present a Catalunya- i mentre va presidir la Generalitat provisional, va poder fer moltes coses que, a qualsevol altre, no se li haguessin tolerat, per no perjudicar la institució, també penso que ell mateix es va agradar com a enfant terrible despotricant de Pujol i deixant-se estimar -no sé si manipular- per un entorn socialista, de la mateixa manera que es va acompanyar de franquistes aprofitats, com ara Manel Ortínez, mentre acusava de franquistes gent d’Òmnium -entre els quals hi devia haver de tot, com a tot arreu.

I aquest em sembla que és el punt dèbil del llibre -repeteixo: magnífic llibre- de Joan Esculies. Em fa l’efecte que l’autor pateix una mena de síndrome d’Estocolm amb el biografiat, que fa que alguns adjectius -ressentit, venjatiu- es reservin per als adversaris de Tarradellas, però que conductes d’aquest, igualment censurables, només es descriuen, sense qualificatius.

Que consti que Esculies no estalvia assenyalar els girs de Tarradellas, els anatemes, les fílies i fòbies, el camaleonisme. Tot això hi és ben present, i de cap manera en fa una ensabonada, com ara el llibre d’Udina o similars. Però també hi ha mirades amables, com disculpant tot això, o buscant algunes explicacions que no tenen la solidesa de proves irrefutables. Per exemple, el rumor mai no confirmat que es va apropiar part de la tresoreria -la poca que quedava- de la Generalitat. Esculies argumenta que els seriosos problemes econòmics dels seixanta proven que no hi havia tal apropiació. Home, també podria ser que ja se l’hagués gastada. Coses així.

En aquest sentit, em sembla encertada la crítica que li va fer Joan B. Culla (posaria l’enllaç, però soc incapaç de trobar-lo) en el sentit que Esculies sembla voler crear un projecte polític tarradellista, consistent i persistent, que jo -com Culla, però ell molt més documentat- no acabo de veure, i encara menys amb moltes dosis de presentisme, quan, precisament, Tarradellas s’anava adaptant a tot segons la pròpia conveniència. Pretendre preveure què faria o diria ara Tarradellas és completament inútil (i per això no ho fa Esculies al llibre, que consti) però ha estat fet en moltes crítiques i ressenyes. Diria que, en això, el pitjor de Tarradellas són determinats tarradellistes. I és que quan algú és tan elogiat per individus com Martín Villa, l’ABC, o Felipe Gonzalez.... mau!

Per això és útil aquest llibre, malgrat el que he dit. Hi ha una quantitat brutal d’informació, de dades, de matisos, que permeten superar aquesta pantalla de la Transición i conèixer molt millor un homenot complex, contradictori, polièdric, fora de motlles com Tarradellas. 1186 pàgines que passen volant, i que són molt recomanables.

 


diumenge, 24 de juliol de 2022

Sobre la Ciutat de Repòs i de Vacances de Tarragona, amb una coda més general però no per això menys important

 



En altres mitjans -fonamentalment xarxes- m’he pronunciat sobre aquest esperpèntic debat al voltant dels nous usos de la Ciutat de Repòs i de Vacances. He de confessar, però, que no m’esperava la virulència de la reacció d’alguns veïns de Llevant (no “dels veïns” de Llevant!) i menys la implicació que algun grup de l’oposició hi va tenint (d’alguns altres no m’estranya gens). El tema dona per molt; anem per parts:

1. Un projecte per a la Ciutat de Repòs i de Vacances (CRV, a partir d’ara). Aquest aspecte l’ha remarcat molt l’alcalde, i amb raó, i em sembla que no l’hauríem de perdre de vista: un equipament immens, amb moltes possibilitats, en un lloc de privilegi, i que pot tenir una projecció nacional, no només local, que porta onze anys tancat, tornarà a estar en ús després d’una obra de restauració important, i sense perdre la titularitat pública. Som conscients del que costa, això?. Resoldre una cosa així comporta moltes passes i superar moltes dificultats, i sé de què parlo: professionalment (i perquè va ser així, no entraré en més detalls) vaig participar en part d’aquest procés de desencallament, i sé el que costa.

Aquesta reflexió em sembla oportuna perquè, ingenu com soc, esperava un capteniment diferent dels partits de govern. Dels que no han governat mai, o no ho pretenen, em puc esperar qualsevol cosa, però dels qui han hagut d’afrontar aquesta mena de dificultats em semblaria exigible una major comprensió, complicitat fins i tot. Que no és incompatible amb la crítica, només faltaria, però sí amb determinades crítiques i posicionaments.

(I, per cert, en aquest tema d’inversions i equipaments per part del Govern de la Generalitat. Estan en marxa, i sense retorn -i també, tot, ha costat molt- el nou hospital Joan XXIII, el Centre Obert; sembla -això encara costarà- la Ciutat de la Justícia; el TramCamp,  el Palau d’Esports ja és a disposició de la ciutat. Francament, per estar “castigats” i “discriminats” per aquest govern dolent de Barcelona -ai! uix!- antitarragoní... deú-n’hi-do, no?).

Però posar en marxa una cosa com la CRV o similar vol dir resoldre temes de titularitat del patrimoni, de la gestió posterior, d’encaix urbanístic, amb tot el que això comporta (seguretat, aparcament, mobilitat, instal·lacions...). Vol dir finançament, el més important; vol dir pla econòmic-financer per a veure les despeses d’explotació. Tot això, que no és fàcil, és imprescindible i és el diferencial entre les ocurrències –“aquí hi hauríem de posar això!”- i els projectes, I necessitem més projectes (i realitats, és clar) i menys ocurrències.

Per tant, benvinguts els debats seriosos, amb dades, propis de gent seriosa, i deixem les ocurrències per a les sobretaules.

 

2. Qui hi anirà, a l’Alberg?. Aquest sembla ser un dels cavalls de batalla dels veïns que es queixen (no de tots els veïns, amb això no hi insistirem mai prou). Primer focalitzat molt directament en els menors no acompanyats, i després en “joves amb necessitats d’atenció psico-social”.

Sobre això, el discurs principal ha estat dir que no, que és un alberg familiar com els de la resta de la Xanascat, i ja està. I sobre aquest argument he dit, ja fa temps -perquè això ve de lluny- que em sembla, com a mínim, incomplet. 

I si també s’hi allotgen menors no acompanyats o col·lectius de joves amb necessitats psico-socials, què passa? Que no poden fer-ho? A sant de què?. En aquest i en qualsevol dels albergs de la Xanascat, només faltaria. Val a dir que aquest ús no seria permanent, però per motius de les característiques de l’equipament, no pel col·lectiu. Massa gran, per a una estada permanent,  per a col·lectius que no són tan nombrosos i on, perquè l’atenció sigui bona, són més aconsellables instal·lacions més reduïdes, però per res més. Aquells col·lectius rebutjats per alguns veïns de Llevant tenen tot el dret a fer ús de la CRV, i és més, és bo que ho facin. Són col·lectius vulnerables, que necessiten de l’atenció dels serveis socials, i jo vull que aquesta atenció sigui el més digna possible. I la CRV ha de ser digna per això.

La naturalesa discriminatòria del rebuig salta a la vista, i la necessitat d’anar més enllà del “no hi aniran” també. Imaginem que el debat fos “a la CRV hi aniran xinesos!” i davant la queixa d’algun energumen es digués “no, tranquils que no n’hi aniran, de xinesos”. Substituïu xinesos per menors no acompanyats, i es veu la insuficiència de dir que no, que no hi aniran. Doncs això.

 

3. L’oposició. Puc entendre -que no compartir ni justificar- l’oposició d’alguns veïns. És un cas de NIMBY de manual (m’agradaria una adaptació al català, però el Termcat ja ho ha acceptat). Que determinats partits polítics s’hi apuntin, també ho puc entendre, porten el racisme (que és una forma de classisme) a l’adn, i també la demagògia i la mentida per l’electoralisme més cutre. Recordeu, fa uns anys, que aquell fenomen de l’Alejandro Fernández va generar una tempesta política local proposant prohibir el burca a la ciutat, quan, a Tarragona, les dones amb burca es podien comptar amb els dits d’una mà (i si el porten... què? prohibir-lo? O millor actuar per empoderar aquestes dones?). Durant unes setmanes no es va parlar de res més, es va votar al ple.. i, com deia Cervantes, “fuese y no hubo nada”. Però havia aconseguit ser el centre d’atenció -això li agrada molt- i fomentar por i ansietat -completament absurdes- en uns sectors, a veure si després ho traduïa en vots.

Però resulta que hi ha algú més que va acompanyant aquest procés. No sé si és el conjunt del partit, o és una iniciativa personal de qui ha d’encapçalar la llista municipal, i fa això pensant que encara és al seu partit d’origen. Rubén Viñuales, que es de qui parlo, i el PSC, s’hi han apuntat, amb total inconsciència -espero!- i en poden sortir molt malament.

Perquè, en aquestes coses, la gent prefereix l’original a la còpia. I això valdria per a la mateixa candidatura de Viñuales (el PSC ha fitxat? O ha cedit el nom a un altre espai polític?). El copyright del racisme, de la discriminació, de la demagògia sobre els debats de seguretat, el tenen VOX i el PP, o el PP i VOX, que tanto monta (C,s també, però, als morts, el que cal fer és enterrar-los i, en alguns casos -com aquest- oblidar-los). Alimentant aquest debat en aquests termes, el PSC alimenta i dona vida al feixisme.

Aquesta idea, la de cavalcar el tigre, donar aire a determinats discursos amb la idea que facin la feina bruta -desgastar el govern, en aquest cas- i després ja vindré jo a cobrar, és més vella que anar a peu, però no sempre surt bé. I m’agradaria saber si el PSC ho avala o no, perquè soc dels que creu que l’espai del PSC, el seu electorat (o una gran part) és imprescindible per a la construcció d’una majoria política i social de progrés a Catalunya. He parlat sovint amb molt de respecte, del PSC (tot i que m’ho posen molt difícil) i m’agradaria pensar que no estic equivocat. En el món municipal, el PSC, el més recent, havia tingut alcaldes (també de grans ciutats amb complexitat social) com ara Granollers, amb un capteniment nacional molt clar. El PSC de Tarragona vol ser així? O prefereix ser d’aquell PSOE neofalangista, jacobí, sortit del Celtiberia Show?. No pot ser tot a la vegada.

 

4. El fets del ple de divendres 22 han estat, per ara, el darrer episodi d’aquest espectacle grotesc. Un centenar de persones escridassant l’alcalde i impedint el desenvolupament del ple (per cert, que van començar a cridar quan es debatia una moció sobre els fets de Melilla; coincidència? No ho crec...). Fins que l’alcalde, tip de l’escàndol, fa desallotjar la sala.

D’entrada, relativitzem una mica -una mica!- el que va passar. No és el primer cop que passa, ni serà l’últim. Jo mateix, amb més gent, vaig ser expulsat del saló de plens fa prop de quaranta anys per l’alcalde Recasens quan em queixava de no sé què (que no ho recordi demostra que no devia ser tan important, però quan tens vint anys t’ho semblava molt!). Això continuarà passant. I que escridassin l’alcalde...  Pau, això va amb el sou.

Dit això, també entenc que els expulsessin del ple. És una possibilitat, i l’has d’assumir quan decideixes anar per aquesta via.

Els veïns diuen que es queixen perquè no se’ls dona explicacions, però no sembla que les volguessin escoltar, al ple. La comunicació sempre és millorable, sens dubte. Però jo recordo perfectament -no la data, i n’he buscat la foto però no l’he trobada- una reunió, a l’Ajuntament, amb representants de les associacions de veïns de Llevant i amb representants de la Generalitat. Informació, n’hi ha haguda. Molt em temo, però, que el que passa és que alguns veïns no han sentit el que voldrien, que és una declaració -gairebé una penitència- dient que, a la CRV “no hi haurà mai cap menor no acompanyat, ni cap col·lectiu de joves amb necessitats d’atenció psico-social”. I me n’alegro que això no hagi estat dit, perquè, com he dit i repetit, crec que tenen tot el dret del món a fer servir qualsevol dels albergs de la Xanascat. No confonguem el “no em diuen el que vull” amb “no hi ha informació”. Això és com quan algú es queixa que no hi ha participació, quan, el que vol dir, és que ha participat però no li han dit que sí. No fotem.

 

5. Conclusions? La CRV ha de ser, ha de tornar a ser, un esplèndid alberg, propi per al turisme familiar assequible, obert a tothom, i això és bo per a la ciutat, i ens n’hauríem d’alegrar. Defensem el dret de menors no acompanyats i de qualsevol col·lectiu de joves que necessiti d’atenció social per qualsevol motiu a fer ús de la CRV. Rebutgem qualsevol intent de discriminació classista i racista (si no són el mateix). Rebutgem el discurs reaccionari i feixista dels partits reaccionaris i feixistes. I el PSC, que pensi al costat de qui vol estar, i que no jugui amb foc. Hi pot perdre l’ànima, si és que n’hi queda.


6. I una coda. Quan l’esquerra li riu les gràcies a l’extrema dreta, quan la blanqueja, quan en comparteix anàlisis, propostes, temes, l’única beneficiada és l’extrema dreta. Llegiu aquest magnífic article sobre l’esparverador panorama que es dibuixa a Itàlia AQUÍ. I ja sé que Tarragona no és Itàlia, i que hi ha moltes diferències, però hi ha un rerefons comú: al feixisme, ni aigua. I coincidir-hi, ni que sigui circumstancialment en alguna ocasió, és donar-li carta de naturalesa. El PSC ja va considerar normal governar amb el PP a Tarragona, amb un PP que no enganya a ningú. Ara, no sé si en un símptoma de desesperació o de ceguesa política, s’ha lliurat a qui va encapçalar, a Tarragona, un «projecte» polític tan infumable, frívol, barroer, maleducat i impresentable com Ciudadanos, refugi d'aprofitats i d'arribistes sense escrúpols. S’ho ha pensat bé? Tinc bons amics, al PSC. Gent que tenen una llarga trajectòria democràtica, i que respecto, malgrat, molts cops, actituds i llenguatges del PSC actual, que més d’un pateix en silenci. Ho entenc; jo mateix, no sempre estic d’acord amb tot el que fa o diu el meu partit. Afortunadament!!!!! perquè aleshores ja no seria un partit, seria una església o una secta, i jo no penso renunciar mai al dret -al deure, hauria de dir- de pensar pel meu compte, i, si cal, d’equivocar-me pel meu compte. Compartir taula i temes amb el feixisme és normalitzar-lo, ajudar-lo a créixer i a fer que sembli alguna cosa decent. I, quan això passa, ho paguem tots, no només els qui de manera càndida i irreflexiva, moguts per un miserable i miop càlcul electoral a curt termini els han donat oxigen.  Que no badin. I no badem, tots plegats. 

 


dijous, 21 de juliol de 2022

Una modesta proposició per a un carrer de Tarragona

 


Finalment s‘enderroquen els immobles dels números 14 i 16 del carrer Estanislau Figueres. Uns edificis en molt mal estat, desocupats de fa força anys, i afectats pel planejament urbanístic per a una nova alineació de la cantonada amb el carrer Ixart, com podem veure al plànol. Això permetrà eixamplar la plaça de la Dona Treballadora i potser ampliar la mica de jardí que hi ha, quatre arbres i bancs que van molt bé per completar el parc infantil que s’hi ha fet.



Quan es va enderrocar el número 18 -i això va permetre fer la placeta- va quedar a la vista la paret mitgera del 16. aleshores vaig pensar, i dir-ho per les xarxes, que aquella paret demanava a crits una pintura mural d’una certa qualitat. Un poema visual, per exemple, o alguna cosa similar. Ara mateix, a Tarragona, em ve al cap la pintura al Serrallo, o la intervenció al solar de la Rambla Vella, modesta però intel·ligent, reproduint les voltes del Circ romà que h havia fa dos mil anys. Més enllà, l’esplèndida silueta de la Casa de la Punxa, ja desapareguda, que durant força anys va dignificar una paret mitgera i ens va oferir una imatge de qualitat en el paisatge urbà (no n’he trobat cap imatge, a la xarxa!).



L’aleshores regidor d’urbanisme va respondre que volia modificar el POUM i fer que la mitgera fos façana. No sé si es referia a la mitjana que havia quedat amb l’enderrocament del número 18 -no crec- però, si no interpreto malament les Normes (i en això entenc que són el POUM) no hi ha mitgera, sinó que s’hi preveu una edificació que seria, grosso modo, la meitat del solar, en diagonal. En tot cas, és igual. La mitgera, ara, quedarà mentre no hi hagi una nova edificació, i reitero la meva petició per tot aquest temps, que em temo que no serà curt: podem tenir-hi un bon mural, un poema visual, una imatge elegant, que millori el paisatge urbà?. No cal que sigui com el mural del seguici popular que hi ha a la plaça del Sedassos. Al barri del Born, a Barcelona, hi ha aquest magnífic mural, reproducció d’un cal·ligrama de Joan-Salvat Papasseit.



Estic segur que, a Tarragona, hi ha gent capaç de fer un bon treball. És una iniciativa no excessivament complicada ni cara, i la mateixa temporalitat pot ser un al·licient artístic.

A qui correspongui.