L'eix transversal ferroviari torna a treure el nas

 

El Govern ha decidit assumir el projecte d’eix transversal ferroviari i posar-lo al dia, amb la voluntat que el 2030 es puguin adjudicar les primeres obres. Recordem que aquest projecte va ser una iniciativa del Govern Maragall, el 2010, i que havia quedat en un calaix per part de tots els governs posteriors (per cert, avui la Vanguardia fa un apunt sobre el tema, amb el seu to perdonavides i admonitori, i lamenta que quedés en un calaix, però s’està molt de dir qui va ser que ho va deixar allí, no fos cas).

Al seu dia ja vaig ser moderadament favorable a aquest projecte. Crec que tot el que signifiqui un trencament profund de la radialitat, i una aposta per projectes a llarg termini, és saludable per al país. Perquè moderadament? Per diverses raons. D’entrada, no deixa de ser preocupant que siguin vigents plantejaments de vertebració del país -i aquest n’és un- basats en idees de fa noranta anys. El concepte “eix transversal” -que també hem vist aplicar a carretera- apareix al Pla general d’obres públiques del 1935, obra de Victoriano Muñoz (qui en vulgui saber més, el departament de Política territorial i obres públiques en va fer una magnífica edició). Clar, que noranta anys després continuïn pendents coses així, no diu gaire en favor nostre, tot i que bona part d’aquests anys no ha estat per demèrits propis.

Però el que no m’acaba de fer el pes no és que es vulgui tirar endavant això, que em sembla bé, sinó que, posats a recuperar projectes, a mi em sembla més urgent -i fins i tot més a l’abast- un altre dels que va aprovar aquell mateix Govern, també el 2010, i que és el de la línia orbital ferroviària, la proposta d’enllaçar per tren la segona corona metropolitana, passant per Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Aquest:

Crec que aquest projecte és més urgent, perquè descongestiona -a mig termini- la xarxa de rodalies de Barcelona, que bona falta fa, i perquè, per la seva naturalesa, és més susceptible de tenir efectes parcials. Això és perquè, en bona mesura, es proposa enllaçar traçats ja existents però ara desconnectats, i això pot ser fet per etapes. Poso un exemple: actualment, no és possible anar de Martorell a Terrassa en tren sense passar per Barcelona. Terrassa són 220.000 habitants, més l’entorn, i té ferrocarril Renfe i FGC. Martorell és punt de trobada de diverses línies, i lligam amb el Penedès interior, per fora de la costa. Estan separats 12 km. Fer 12 km de via (i, evidentment reordenar tot el servei) és relativament més senzill i, sobretot, més efectiu per a començar a treure pressió de la xarxa de rodalies.

I, en tot cas, per a un i altre projecte, estaria bé treballar en l’entorn, en el context. Recordo que, a la darrera -perquè n’hi va haver unes quantes- i definitiva inauguració de l’eix tranversal (l’actual C-25) vaig participar (i, de fet, organitzar) una jornada, a Santa Maria d’Oló, per a parlar-ne, amb l’amic i company Ramon Arribas. Aleshores -bé, de fet molt abans, però va ser quan ho vaig poder dir a una sèrie de gent amb comanament- vaig expressar la necessitat de preparar el territori per a les opcions que suposava l’eix. Això volia dir des d’aparcaments per a vehicles pesats, fins a sòl per activitats econòmiques, subministraments d’aigua i energia, etc. Tinc la satisfacció que l’aleshores diputat i amic Josep Huguet va recollir el repte, i junts vam preparar unes propostes de resolució al Parlament reclamant això -més argumentat i orientat, és clar-  que van ser aprovades, i un temps -no massa- després es van començar a formular sengles plans directors d’activitats econòmiques al Pla de Bages, a la Conca d’Òdena, i a la Plana de Vic. Em sembla que és el més a prop de governar que he estat en la meva vida.

Doncs, això, que molt bé, però enlloc no diu que no es puguin preparar dues coses a la vegada, i ja veurem si podem materialitzar més endavant, i també està bé no fer les coses a mitges.

La Festa de la Geografia

 

Dijous passat, el Col·legi de Geògrafs i l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya (sí, dues, és llarg d’explicar però té sentit) vam celebrar la Festa de la Geografia, un sarau que serveix per reunir-nos, per dir que ens agrada molt el que fem, i que som estupendus, que també està bé. A la festa, un dels plats grossos és la concessió d’uns guardons, i enguany, el Georeconeixement ha anat al Josep Pascual, un observador meteorològic aficionat que fa més de cinquanta anys que controla la temperatura de l’aigua del mar, a l’Estartit, un personatge sensacional. Molt bé!

Però he de reconèixer que el premi que més m’agrada és el Premi Jordi Amorós, que enguany assolia la setena edició. M’agrada perquè vaig participar en la creació del premi, i perquè en Jordi Amorós era un bon amic. El premi -això també m’agrada molt- no és a trajectòries (que també està bé que es reconeguin!) sinó a treballs de fi de grau; és a dir, a gent que comença, i és un estímul als nous graduats en el camí de la recerca, de la professió, o del que vulguin dins de les possibilitats de la geografia.

Enguany, a més, n’he quedat encara més satisfet. Aquest xic que surt a la foto, a la dreta, i que està content com un pèsol per haver guanyat, és l’Oriol Boronat, que va ser alumne meu fa un parell d’anys, i un bon alumne. En fi, no puc parlar pels altres docents, però, pel que a mi respecta, és molt gratificant veure que la gent a qui has ensenyat s’obre camí, que espavilen, que exploren nous camps aplicats, i, en definitiva que progressen.

Recordo que fa molts anys vaig llegir o sentir una entrevista a un professor de gimnàstica (mireu si fa temps que era soviètic!) amb motiu d’un esportista que destacava. El periodista, amb molt poca traça, li va preguntar si no se sentia molest pel fet que un ex-alumne anés més enllà, i el professor, amb molt mes bon sentit, li va dir que al contrari, que això és el que ha de passar, i que si els alumnes no superen els mestres no hi ha progrés. La resposta -d’una lògica aclaparadora- em va impressionar molt, i la  tinc molt present.

En vint anys he tingut uns quants alumnes, de tota mena. No n’he seguit el rastre de tots, impossible, però m’arriba veure’n noms (recordo noms, de vegades circumstàncies concretes; no cares, i dijous passat ho vaig demostrar) noms d’antic alumnes que veig en l’àmbit acadèmic o professional, i que se’n surten, que aporten, de vegades que excel·leixen. Algun cop és una cara que em ve a trobar en algun congrés, o xerrada, o el que sigui, s’identifica -ja he dit que jo no- i m’explica com li va (no fa massa, un noia eixerida, que em va dir que, a més, ara s’adonava que el que li vaig ensenyar li era molt útil; no, aquell dia ja no vaig dinar). En fi, que molt i molt content per l’Oriol -que s’ho ha guanyat ell sol, això que quedi clar- i per les noves generacions de geògrafs i geògrafes, que valen molt, i que, com és la seva obligació, ens passaran per sobre i aniran molt més enllà. I, si encara hi som, n’aprendrem coses, perquè jo no penso renunciar a la possibilitat d’aprendre, i dels meus ex-alumnes, si convé.

 

Gregorio Moran, in memoriam

 

Ens ha deixat Gregorio Moran, oficialment -i realment- periodista, però també moltes coses més; una mena de cronista cultural i polític, i també una mena d’enfant terrible, que crec que el va perjudicar més que beneficiar.

Durant molt de temps, jo era un fidelíssim lector de les seves Sabatinas intempestivas, que publicava els dissabtes a la Vanguardia. Unes peces extenses, molt ben escrites -l’espanyol de Moran era magnífic, en lèxic i sintaxi, a anys llum de molts dels textos que patim ara-. Quan la Vanguardia va començar a publicar en català, jo buscava un exemplar en espanyol, per no perdre’m aquesta llengua. Em semblava que llegir-lo traduït al català no era llegir-lo.

Els seus articles, a mes explicaven, coses, del mes ampli -política internacional- al més menut -el que passava en un poblet minúscul de la Castella buidada- passant per retrats de personatges mig oblidats. Devia ser dels primer a parlar de Chaves Nogales, per exemple.

Més endavant, però, vaig deixar de llegir-lo. Em va semblar que s’havia cregut massa el personatge del qui ho sap tot, que està en el secret, i que imparteix doctrina. Va començar a fer uns articles agres, insultants, destructius, en què més que denunciar amb fets concrets, amb arguments, es dedicava a desqualificar des de les pròpies obsessions. Una mica d’això hi va haver quan el van despatxar de la Vanguardia, molt malament en les formes, i amb una curiosa interpretació per part de la premsa espanyola (en vaig parlar  AQUÍ i  m'adono que em repeteixo molt). Sé que ara escrivia en digitals d’un biaix dretà i espanyolista.

Curiosament, amb l’aniversari del 23-F i la projecció, a TVE, de la sèrie “Anatomia de un instante”, sobre el llibre de Javier Cercas, vaig repescar ahir el seu volum “Adolfo Suárez: historia de una ambición”, una biografia gens amable i, crec, molt documentada. Aquest llibre, i d’altres, són per mi el millor Gregorio Moran. Minuciós en la documentació, imaginatiu -i vull creure que encertat- en la relació de fets, les seves narracions sobre el PCE, sobre la societat basca, o sobre el món cultural durant el franquisme em semblen excepcionals i molt llegidores.

Sempre vaig pensar que era la persona idònia per a biografiar Francesc Vicens, un homenot inclassificable, que era el tercer home en la crisi del PCE/PSUC dels anys seixanta, al costat de Jorge Semprún i de Fernando Claudín. Ser català, del PSUC i no del PCE, i no haver-se reivindicat (i col·locat) com els altres el va deixar una mica a l’ombra. Segur que Moran ens hagués pogut explicar moltes coses, però ara ja no hi són ni l’un ni l’altre.

Que la terra li sigui lleu.

Sobre el Pla de protecció i ordenació del litoral, amb una coda sobre la Savinosa

 

 

S’ha iniciat el procés participatiu per al Pla de protecció i ordenació del litoral (PPOL). N’he tingut notícia per l’avís del company i amic Xavi Vila, que sap que això m’interessa (també sap que això dels processos participatius no em mereix massa confiança, quan són aquells festivals de post-it de coloraines i gomets, però això és una altra història).

En tot cas, això vol dir que arrenca la formulació i tramitació del Pla, previst a la llei 8/2020, del 30 de juliol, de protecció i ordenació del litoral. Que el Pla -amb tota la feina prèvia que s’hi ha fet, segur- vingui al cap de cinc anys i mig, no és una bona notícia. La parsimònia amb que es fan aquests documents (del pla territorial parcial del Penedès, se’n va acordar la formulació l’any 2014, i l’avanç el 2024!!!!) va en detriment de la seva credibilitat, autoritat, i vigència (la realitat va molt més de pressa!).

No vaig seguir massa la llei, quan es va fer, però el fet que un dels seus pares fos l’amic i company Josep M. Aguirre em tranquil·litza, perquè sé que és persona solvent i amb sentit comú. De fet, la llei venia a continuar -no sé si culminar, perquè això no s’acaba mai- una línia que podríem fer començar amb els dos PDU del sistema costaner, els anys 2005 i 2014 (molt més reeixit el primer que no el segon). El PDUSC va ser la primera eina per a protegir la costa, o, millor, el que quedava de la costa, i, per tant, un pla reactiu i protector, basat en “no deixar fer” i en la lògica aquella del “sòl no urbanitzable” que es definia per negatiu. (Parèntesi: sempre he pensat que el PDUSC i la culminació del planejament territorial són un actiu immens dels governs tripartits, tan maltractats -de vegades, però no sempre, amb raó- i molt poc reivindicats).

Desprès d’això -molt més després- va venir el PDU dels sòls no sostenibles, que ja anava una mica mes enllà, en una política proactiva, que va desclassificar com a urbanitzables i retornar a no urbanitzables uns quants centenars d’hectàrees. Això va ser molt important, perquè, d’alguna manera, ja era més proactiu, i invertia un procés urbanitzador, tot i que latent.

Ara, amb la llei de protecció i ordenació del litoral, es fa un pas més, més proactiu, més de fer coses i no tant -que també, inevitable- de no deixar fer.

No he tingut temps, encara, de mirar la documentació (la podeu trobar AQUÍ) però sí una mica, i veig que les Directrius per als instruments de protecció, ordenació i gestió del litoral, d’acord amb la llei, són (extrets del document de base del Pla, i entenc que reproducció de la llei):

·    Recuperar la dinàmica sedimentària natural i la interdependència entre la part marina i terrestre.

·    Considerar, de manera integrada, els sistemes hidrològics i geomorfològics i els impactes climàtics, ecològics, socioeconòmics i culturals per a no superar la capacitat de càrrega de la zona costanera i prevenir els efectes externs negatius de l'emergència climàtica.

·       Aplicar un enfocament ecosistèmic en la planificació i la gestió.

·       Garantir una governança amb participació de les poblacions i societat civil.

·   Garantir una coordinació institucional intersectorial dels serveis administratius i autoritats competents a les zones costaneres.

·      Formular estratègies d'utilització de la zona costanera que abastin l'urbanisme i les activitats socioeconòmiques.

·   Tenir en compte la multiplicitat i la diversitat d'activitats i prioritzar als serveis públics que requereixin la proximitat immediata de la mar.

·  Fer avaluacions preliminars dels riscos relacionats amb les activitats humanes i les infraestructures.

·       Garantir la conservació i recuperació del territori a la zona costanera i prohibir la concentració i l'expansió urbana que s'oposi als principis de protecció, conservació i ordenació.

·      Impedir que es produeixin danys en els ecosistemes litorals i, si es produeixen, sancionar-ne els responsables i obligar-los a fer-ne una restauració adequada.

·       Incloure les directrius de paisatge que afectin el litoral.

·     Regular les activitats per a impedir que perjudiquin la biodiversitat i els valors ecològics del litoral.

 

Tot això està molt bé, i ho comparteixo, encara que l’experiència m’ensenya que passar d’aquests principis generals a accions concretes és més complicat. Però, mentre ho llegia, no deixava de pensar en com casen -millor, en com no casen- aquests principis amb la pràctica que estem veient ara al suposat passeig de ronda de la Savinosa, a Tarragona. Sé perfectament que el que es vol fer -o el que es pretenia fer, ja veurem- a la Savinosa no ha comptat amb la participació de la direcció general de Polítiques del Litoral, sinó que és cosa del Ministeri de nosequè (ja fa temps que em perdo, amb els noms i competències dels ministeris) i de la Diputació de Tarragona i de l’Ajuntament de Tarragona, però com que un dels motius de la llei, segons l’exposició de motius, és que “l'ordenació del litoral català fins avui dia s'ha articulat d'una manera molt segmentada a partir d'una distribució competencial complexa” m’agradaria pensar que es podria intentar superar aquests segmentació per la via de fet, a base de fer una cosa tan senzilla com seure al voltant d’una taula, parlar-se, i acordar coses. Tot això, amb el Pla en marxa, potser podrà ser més fàcil, i esperem que així sigui, però això no vol dir que estigui prohibit sense el Pla. A veure, doncs, si fem un cop de cap, a la Savinosa, i no fem -no fan- bestieses.

 

Cròniques metropolitanes (3): el PDU metropolità del Camp de TArragona i Vila-seca

 

Una setmana intensament metropolitana: dimecres, per partida doble, sobre l’estratègia metropolitana al Camp, i sobre el PDU metropolità (que van junts però no són el mateix) i avui, sobre aquest mateix PDU, l’alcalde de Vila-seca que se’n desmarca. Anem per parts. Sobre l’estratègia, en parlaré més endavant, que hi ha molta teca. Sobre el PDU, algunes notes.

Ens deia Elisabet Cirici, la directora general d’urbanisme, que tres anys seria un escenari raonable per a tenir-lo aprovat (no em va quedar clar, potser és la meva sordesa, si es referia a l’aprovació inicial o a la definitiva). Si fos la inicial, podria ser, però ho veig molt just. La definitiva, segur que no. Si ara han de començar a treballar en l’adjudicació dels treballs -encara han d’acordar les bases del concurs- això va per llarg, i dubto molt que enguany -i això que som al febrer!- quedi adjudicat. Aleshores s’haurà de redactar l’avanç, fer el teatre de la participació -perquè això no m’ho crec gens- i moltes coses. Molta feina i poc temps.

Però, a més, avui l’alcalde de Vila-seca diu que amb ells no hi comptin, per al PDU, i addueix una sèrie de raons: autonomia municipal, excés de burocràcia, preferència pel Pla territorial parcial... que ja ha cobert el seu termini. Vaja, que no. Crec que té una part de raó, però ni tota, ni molta. En tot cas, tinc molt clar que, amb Vila-seca fora de joc per decisió pròpia, no hi ha ni PDU ni Àrea metropolitana.

Per començar, cal entendre la naturalesa del PDU. En termes legals -una altra cosa són els termes polítics- no té l’opció d’entrar-hi i sortir-ne. La decisió de formular el PDU, amb l’àmbit que té, la va prendre la Comissió de Territori de Catalunya el juliol de 2020, inicialment amb sis municipis (Tarragona, Reus, Vila-seca, Salou, la Canonja i Constantí) i més tard s’hi va afegir Cambrils. Un temps després (febrer de 2024) en una entrevista el director general d’urbanisme, Agustí Serra, tancava la porta a noves incorporacions, cosa que casa malament amb l’afirmació de la nova directora general dimecres passat, que ho deixava tot molt obert. Clar que, en la mateixa entrevista de 2024, el director deia, parlant de calendaris:

«El que volem ara és iniciar els treballs...ens hem endarrerit bastant, ho sabem, sobretot a l’hora de poder organitzar aquest equip de treball. Però ara ja estem al cap del carrer i aquest trimestre, o a principis del que ve, ja podrem formalitzar aquest grup de treball i iniciar els treballs que, insisteixo, que no començarem de zero. Ens marquem un límit de temps de 3 anys per aprovar el pla definitivament. Però en 12 o 15 mesos tindrem ja el document d’aprovació inicial».

De manera que no sé si ens en podem refiar gaire. De cap dels dos, en aquests temes.

En tot cas, el problema, ara, és un altre. Des del punt de vista legal no n’hi ha: qui fixa l’àmbit del PDU és l’acord de formulació. Vila-seca -o qui sigui- hi pot al·legar, en les successives fases de tramitació, però això no és com el cinema, que compres l’entrada i hi vas o no. Sé que això pot xocar, sobretot des del discurs de l’autonomia municipal, però és l’única manera de fer coses. Al capdavall, allò que justifica la necessitat de fer un planejament supramunicipal és precisament un interès, uns objectius, supramunicipals, que interpreta un govern no municipal (per exemple, dins l’AMB, qui ho interpreta és la mateixa AMB, com va fixar una sentència arran d’un altre PDU). Això per aclarir les coses legalment.

Diu l’alcalde, també, que no vol més burocràcia. Això sempre sona bé, però no és el cas. Que hi hagi un PDU no implica més burocràcia, simplement vol dir que en algunes coses el planejament de referència és un altre; i, de fet, en la majoria de les coses, el que caldrà és adequar el propi POUM al que digui aquell PDU. I ja està. De fet, si s’hagués optat -que també podria ser- per un POUM plurimunicipal, Vila-seca s’hagués estalviat el maldecap de fer el seu POUM -que l’està fent, i és una oportunitat per sincronitzar ambdós processos, tot i que em temo que oportunitat perduda-. El PDU, en tot cas, serà un element més que els serveis d’urbanisme de l’Ajuntament de Vila-seca hauran de tenir em compte, però això no és mes burocràcia.

I, finalment, addueix que el pla corresponent hauria de ser el Pla territorial parcial, que, a més, ja ha acabat la seva vigència. A veure:

El PTP no és com un iogurt, que caduca. El PTP és vigent; una altra cosa és que es va elaborar amb l’escenari 2026, que és enguany. Però això no treu vigència, en tot cas té aspectes -no tots, al meu entendre- desfasats. Si ens poséssim estrictes, també el vigent Pla general de Vila-seca -aprovat el 1993- s’havia de revisar als 12 anys (article 7 de la Normativa) i ja veiem que no.

Però, a més, el PTP no és un pla urbanístic, tot i que les seves determinacions es projecten sobre l’urbanisme. De fet, el PDU -i el POUM de Vila-seca que s’està redactant- han de respectar el PTP vigent, de manera que no pateixi, per això.

Aleshores, perquè aquesta negativa? Doncs jo entenc que per motius altres que els urbanístics, però no és aquest el lloc ni ara el moment per a parlar-ne.

Això sí, que en tres anys hi haurà el PDU aprovat, més val que no s’ho cregui ningú.

Dillums.cat

 

 

Ahir vaig ser a un d’aquells actes optimistes que necessitem com l’aigua: la presentació d’un nou mitjà de comunicació a Tarragona. El valent que el promou és l’Enric Garcia, i l’acompanyava en la presentació en Ricard Lahoz.

D’en Ricard Lahoz no en diré res perquè, a Tarragona, seria una impertinència. Sí que repetiré -perquè ho penso dir tots els cops que pugui- que va ser el responsable del Fet a Tarragona, de lluny la millor publicació de la ciutat. Anava a dir que la ciutat no sap el que es va perdre quan va plegar, però em temo que mai no va saber, tampoc, el que tenia.

L’Enric Jardí el conec molt menys, només de fa uns mesos en una divertidíssima presentació del seu llibre “El maqui que encara lluita”, sobre un homenot impressionant, en Joan Busquets, potser el darrer maqui viu. Allí, la presentació de l’Enric, la va fer l’amic Antoni Batista, i si ell parla bé d’algú com a periodista, per a mi és una garantia.

El nou mitjà -El dillums; així, amb m, que és com es diu a Tarragona- és un setmanari digital. Digital no és cap novetat, avui, quan els mitjans en paper sobreviuen com poden. Setmanari sí que ho és, en aquest format digital, i una novetat volguda perquè el Dillums vol fer periodisme més reposat, no immediat (i també més ben escrit, cosa que celebro).

A la presentació, s’ha fet una mena de conversa sobre el panorama mediàtic a Tarragona, que no es per tirar coets. Per una banda, ja ha passat una mena de bombolla digital, molts  mitjans que tenien en comú ser uns simples transmissors de notes de premsa de gabinets de comunicació diversos, absolutament intercanviables. Per l’altra, i això donaria per molt més, la premsa escrita.

En el cas dels diaris -del diari, de fet- vivim el monopoli del Diari de Tarragona, sobre el qual ja he parlat manta vegades, i no hi tornaré ara. He estat testimoni -pel trist privilegi de l’edat- dels tres intents de trencar aquest monopoli. A mitjans dels vuitanta, el Catalunya Sud. Un projecte que no va arrencar mai (recordo que, quan vaig veure el primer número, ja vaig pensar que allò no podia anar ni amb rodes). Mal plantejat com a mitjà i com a empresa (de fet, hi vaig perdre quatre duros) va durar de Nadal a Sant Esteve. El Nou Diari, als noranta, ja va ser tota una altra cosa. Crec que va ser un bon projecte periodístic, malaguanyat per una mala gestió empresarial, però això ja ens ho explicarà en Toni Gallardo, si vol. I el darrer, el Punt/Avui (o només el Punt, ara no ho recordo) també un bon projecte, però que no va acabar de connectar mai amb Tarragona, i que va haver d’aguantar l’hostilitat mal dissimulada d’una caspa tarragonina que els veia “molt gironins”, i si de cas ja ens ho explicarà la Mercè Ribé. I és que ja sabem que aquesta caspa -encara molt present- sempre és a punt per maldir de barcelonins i gironins, i continuar instal·lada en un victimisme crònic.

Però aquesta, la de la premsa escrita, és una assignatura pendent que em temo que no aprovarem mai, per manca de convocatòries. Dubto que ara ningú s’arrisqui a un diari “tradicional” en paper. Què hi farem.

Vist tot plegat, per això em sembla estimulant aquest nou mitjà, i per això va ser un acte optimista. A més, l’Enric Jardí va fer referència -amb un exemplar físic i tot- al setmanari “Mirador”, de l’època d’or del periodisme català, i això em va semblar un bon referent, tot i que dubto que molta de la gent que hi havia allí n’hagués sentit parlar mai. De fet, quan veia la capçalera del Diillums, amb una secció que es diu “D’aquí” i una que es diu “D’allà” vaig pensar que, posats a fer, també en podrien dir “D’ací i d’allà”. És igual.

Ara bé, del que en van dir, algunes coses em generen dubtes. Van dir que el seu radi d’acció seria el Camp de Tarragona, i que també traurien el nas pel Priorat i per la Conca; i, potser, per les Terres de l’Ebre. Em temo que això respon a aquella concepció errònia que el Camp és la suma de Tarragonès, Alt Camp i Baix Camp, una cosa difícil si pensem que en Pere Gil, a principis del segle XVII, ja parla del Camp de Tarragona, i que aquestes tres comarques se les van inventar el 1932. Si treu el nas pel Priorat i per la Conca, que  no pateixi, que encara és dins d’un Camp de Tarragona ampli. I les Terres de l’Ebre... ves que no sigui massa.

També s’hi va insistir en el concepte de sobirania periodística, especialment a l’hora d’explicar les subscripcions. Però com que els números són els que són, també va venir el reconeixement que s’aspira a publicar dossiers més o menys patrocinats -és a dir, pagats- per empreses o institucions, i em temo que això no casa massa amb la sobirania periodística. Que consti que tinc molt clar que és perfectament lícit, que sense aquestes coses o similars no aguantaria cap dels mitjans que tenim, i, el més important, que a més de l’encàrrec, cal la voluntat d’un de comprar i de l’altre de vendre’s, i si això no hi és, tot és respectable, però sempre serà un equilibri complicat.

En fi, li desitjo tota mena d’encerts, perquè ens fa molta falta, a Tarragona, alguna cosa així. Sort, i alguna cosa més que sort, que ja me n’ocuparé en la mesura que puc. I aneu-hi a veure-ho a www.dillums.cat

Cròniques metropolitanes (2) : Maneres de fer

 

(article enviat fa gairebé dos mesos al Diari de Tarragona i no publicat)

Àrea metropolitana: maneres de fer

Fa vuit anys, el 27 de desembre de 2017, publicava un article en aquest mateix diari [Diari de Tarragona] titulat “La segona àrea metropolitana de Catalunya”, amb algunes reflexions sobre el fet metropolità i la seva presència al Camp de Tarragona. Des del ple convenciment que hi ha, al Camp, dinàmiques metropolitanes que hem d’abordar, també em pronunciava per anar amb prudència, i deia:

“I, a la vegada, caldria aprofitar millor les eines de què ja disposem -en alguns cas, simplement utilitzar-les ja seria un avenç- com ara l’Autoritat Territorial de Mobilitat o el pendent Pla director urbanístic de l’àrea central del Camp de Tarragona, en estat d’hivernació administrativa” i posposava, per quan aquest ús fos corrent, la possible, si calia, configuració d’una estructura administrativa.

En aquests vuit anys han passat força coses, sobre això. El tema metropolità és a l’ordre del dia, i han sortit moltes propostes; sembla que, ara, tot és -o pot ser, o és vol que sigui- metropolità, fins i tot coses que no hi tenen res a veure, però què hi farem, és el preu de posar-se de moda. Però el que ja és més seriós és aquest procés iniciat primer amb l’anomenat Grup Impulsor, un grup informal de vuit municipis (o set, perquè Vila-seca és una mena de municipi de Schödinger, que hi és i no hi és a la vegada) i després, ja formalment, amb l’Associació per l’Impuls de l’Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona, que ara mateix ja no sabem quants són, perquè s’hi poden anar afegint a voluntat.

Anem bé? No n’estic segur. Altres cops m’he referit als meus dubtes sobre una qüestió important, com és l’àmbit metropolità. També em genera molts dubtes el sentit real d’aquesta Associació, i continuo pensant -encara que ara ja és inútil- que tenia mes sentit treballar de fet en clau metropolitana, a partir dels instruments existents, i ja veurem a on ens porta això, com deia el mateix 2017.

Per contrastar, i sabent  molt bé que es tracta de realitats diferents, és interessant conèixer el procés seguit a Girona per a identificar la seva àrea urbana. Un procés que, d’entrada, ja ve de lluny. Tinc a les mans ara un esplèndid volum “De la Gran Gerona a l’àrea urbana de Girona”, dirigit per Josep Oliver, catedràtic d’Economia aplicada de la UAB, i editat per la Universitat de Girona i per la Caixa Catalunya l’any 2000. Un estudi exhaustiu, impressionant, sobre la transformació econòmica de la ciutat i del seu entorn al darrer quart del segle XX, amb una interpretació àmplia del que vol dir “transformació econòmica” i amb un interessant capítol sobre el futur proper, ara ja present.

Més cap aquí, Girona va començar a elaborar el seu Pla de mobilitat urbana, i  de resultes d’això es va fer un grup informal d’alcaldes de l’àrea urbana, aleshores formada per onze municipis, que han anat avançant en aquest Pla. Aquesta forma de tractar una àrea més extensa no és nova. Ja el 2010 s’havia formulat i aprovat el Pla director urbanístic de l’àrea de Girona, aquest cop amb catorze municipis. S’afegeix, tot això, a un seguit de col·laboracions municipals a tres, quatre i cinc mans, en matèries diverses -serveis socials, equipaments culturals, transports urbans, taxi- i a una proposta d’àrea comercial conjunta que no va ser possible per topar amb la normativa d’equipaments comercials, però que havia aconseguit l’acord d’un grapat de municipis.

El que resulta més interessant, però, és el plantejament de tot això, en paraules de qui aleshores -parlem de juny de 2018- era alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, dient que Girona “ha d’exercir un rol de responsabilitat i generositat”. 

Ara, de resultes dels treballs del Pla de mobilitat, l’Ajuntament de Girona demana al departament de Geografia de la Universitat de Girona que estudiï una proposta de delimitació o delimitacions possibles, en base a uns criteris científics, sobre quina és l'àrea urbana. Per a fer una àrea metropolitana? De moment, per a tenir més elements de reflexió.

Els primers resultats assenyalen fins a quatre corones de municipis, a partir de la seva relació amb Girona. Durant l'anàlisi s'han tingut en compte diferents valors, com la mobilitat diària a la ciutat, la distància, la continuïtat urbana i també les hectàrees de polígons i les grans infraestructures de transport. Això va ser fet públic en la segona edició de les jornades “Repensem Girona” organitzades per l’Ajuntament de Girona, la UdG, i el Col·legi d’arquitectes. En aquestes jornades, Mariona Tomàs - experta en governança en entorns metropolitans- va avisar que "no hi ha receptes clares per copiar" pel que fa a la creació d'entorns metropolitans.

Aquesta doble actitud, de generositat pràctica, i de prudència i coneixement abans d’afrontar altres passes -i això tenint en compte tots els antecedents, teòrics i pràctics, que ja tenen- em sembla una bona manera de fer. Va bé saber què fan en altres llocs; no per copiar, però sí per aprendre.