Notes provisionals sobre això de les esquerres, de Rufian, i d'ERC

 

Escric això quan encara està per resoldre’s el contenciós (o la discussió, o el dilema, o el que sigui, que això m’és igual) entre ERC i Rufian i les esquerres espanyoles. Per resumir (el que sé, que ves a saber què més passa) és que ERC vol que Rufian encapçali la llista per Barcelona, que Rufian diu que és el que vol però amb unes condicions internes (control de qui va a les llistes, i de què es farà a Madrid) i externes (fer nosequè nosecom amb unes difuses esquerres), i que algunes (però no sé quines) d’aquestes esquerres diuen que sí, que volen Rufian (però no sabem què vol dir: cap de llista per Madrid? Candidat in pectore a la presidència del Govern espanyol? Dirigent de tot plegat? Candidat per Barcelona per ERC però lligat no se sap com a no se sap qui per a fer no se sap què?). I, per postres, un personatge camaleònic i oportunista com Ada Colau dient que sí que el volen (qui? Per a fer què? Com?).

Tot plegat un embolic, ja es veu. Un embolic amb data de resolució, si més no parcialment, perquè les llistes i les coalicions tenen terminis, i els partits també. Aquests no importen tant, perquè sempre hi ha sorpreses, però fan quedar malament tothom, qui abandona i qui rep.

Algunes coses d’aquest culebrot, que ve de lluny, ja les havia dites (AQUÍ  i AQUÍ). Continuo pensant que la clau del problema és que això evidencia que els sistemes polítics espanyol i català, per bé que tenen connexions, funcionen amb claus diferents. La primera és que, a Catalunya, el perill d’una majoria abassegadora PP-VOX només el tenim com a víctimes, però no com a causants. PP i VOX, fins i tot si creixen com diuen algunes enquestes, són minoritaris. I, a la vegada, les esquerres que no son el PSOE hi fan un bon paper. On això no passa, aquest bon paper, és a Espanya. De fet, al País Basc tampoc no passa, i, en general, allí on hi ha esquerres nacionals, se’n surten més o menys bé: Compromís al País Valencià, BNG a Galícia, Chunta a l’Aragó... Fins i tot a Madrid, on tenen una esquerra local, com és Mas Madrid. Primera pista, doncs: allí on hi ha una esquerra arrelada, les coses funcionen diferent. I a on no -les Castelles, Extremadura- no. Això no és només un tema electoral, ens diu molt també de la mena de país que tenen.

També cal saber llegir el sistema electoral. Ja fa molt de temps que se sap que, juntes o no, les opcions a l’esquerra del PSOE (Sumar, Podemos, i alguna altra cosa) no tenen res a fer en moltes circumscripcions -en general, a totes les que elegeixen cinc diputats o menys, que són vint-i-nou- i que un mínim sentit comú aconsellaria no presentar-s’hi o fer-ho directament dins de les llistes del PSOE.

Això, i enfortir -per la via que sigui, segurament la de la coalició- les llistes de Compromís i de la Chunta (no sé si Adelante Andalucía, que va créixer pel rebot dels podemites, però això seria una altra història) o fins i tot les del BNG seria una opció intel·ligent, i la prova del cotó de l’assumpció de la  plurinacionalitat que diuen. O sigui, que no crec que passi.

I a Catalunya? El que està en joc és el marc de la política. ERC planteja una política en el marc català, que no ha de ser incompatible amb saber qui és l’adversari, i amb barrar el pas al feixisme de PP-VOX. El mateix que fa Bildu, sense que hagi d’aguantar tantes ximpleries de foc pretesament amic. Però la feina i l’objectiu d’ERC no és arreglar Espanya, que és feina espanyola (i, a més, que ja hem vist que on falla això de les esquerres és allí i no aquí).

Rufian ha de decidir, doncs, si vol ser un polític espanyol -i aleshores ha de deixar ERC- o ser un polític català, però no les dues coses a la vegada. Com ja vaig escriure fa temps (i ahir ho vaig sentir dir a un periodista, el nom del qual sento no recordar) no es pot ser el Bísmarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya, en encertada definició d’Alcalá Zamora sobre Cambó (que ja són ganes!).

ERC vol i dol, perquè Rufian arriba a un electorat al qual l’ERC “de tota la vida” no arribava, a Catalunya. També a Espanya, però aquest tant és i, a més, crec que és més teòric que real, més like que vot. No és el primer cop que un portaveu d’ERC a Madrid té requesta en electorat espanyol... que no el votaria mai. Però, a més, trencar-hi, i a les portes d’unes eleccions, és molt mal negoci.

I Rufian sap que si pretén anar de cap de llista a les Espanyes no ho pot fer des d’ERC i, allí, no li ho posaran gens fàcil, ni tan sols amb el regal enverinat de l’oferta d’Ada Colau (que sap -segur que ho sap- que genera anticossos en una part important de l’electorat d’ERC: els vots de Valls contra Maragall encara cuegen). Rufian és algú perquè ERC el va presentar i li va donar un escenari en el qual construir un personatge. Si ara trenca, es pensa que a Espanya el voldran de cappare? Hi ha molts candidats, i, sobretot, per molt que digui, allí serà un català, i el passat -perquè ara sembla passat- independentista no l’hi perdonaran, i l’hi faran pagar molt car. Té tots els números per ser una joguina trencada en quatre dies.

Crec que tots ho saben, això, i van jugant al joc de la gallina, a veure qui cedeix primer i en què. No sé com acabarà, tot plegat. O sí, però no de quina forma. Acabarà malament. Fins i tot si, in extremis,  ERC i Rufian arriben a un acord i es presenta com a cap de llista per Barcelona, el trencament ja hi és, i és qüestió de temps. És com aquelles parelles trencades, que es donen una oportunitat i tenen un fill per unir. Només fan que complicar el futur divorci. Tant de bo m’equivoqui.

In memoriam, Xose Manuel Beiras

 

Ens ha deixat, als 90 anys, en Xose Manuel Beiras, pare indiscutible del galleguisme sobiranista. Amb una figura tribunícia, autor de discursos memorables, de fons i de forma, al Parlament gallec, amb reminiscències soviètiques per la via de la sabata, va ser un formidable oponent de la dreta gallega, en qualsevol de les seves formes. Veritable creador d’un galleguisme modern, d’esquerres, amb voluntat de govern, els èxits del BNG li deuen molt, fins i tot ara que no n’era militant després d’aventurar-se en altres sigles, per raons tàctiques però, em temo, també per les habituals lluites caïnites de les esquerres, i per un ego desenvolupat, propi de qui és -i se sap- molt per damunt en capacitat intel·lectual, sense adonar-se que això no sempre vol dir ser el més adequat per a portar-ho a la pràctica. Res que no coneguem també per aquí.

Hi vaig parlar molt fugaçment en una de les jornades del nacionalisme català a la fi del segle XX, un invent de Max Cahner -que no sé qui finançava- per servir de punt de trobada per sobre dels partits i de laboratori d’idees. Devia ser a mitjans dels noranta, a Terrassa. En una de les sessions, i abans que li toqués intervenir, va seure a la cadira de davant, i de tant en tant es girava i em feia comentaris càustics sobre el que es deia. I això va ser tot.

Però el més interessant va ser després, és clar, quan va fer la seva intervenció. Va dir moltes coses, amb aquella empenta lleonina, reforçada per una esplèndida i rinxolada cabellera blanca, i em va quedar gravada una explicació sobre què havia de fer el galleguisme d’esquerres per créixer. Mes o menys anava així:

Hi ha un pagès gallec, amb un trosset de terra i un parell de vaques, en una parròquia rural amb manca de serveis, aclaparat per la burocràcia gallega, espanyola i europea, i vota BNG. I al costat hi ha un pagès gallec, amb un trosset de terra i un parell de vaques, en una parròquia rural amb manca de serveis, aclaparat per la burocràcia gallega, espanyola i europea, i vota PP. Si són el mateix, l’objectiu del BNG ha de ser fer-li veure que també pot/ha de votar BNG. Si el tractem com un adversari, o el ridiculitzem perquè vota PP, no ens votarà mai.

Em va impressionar molt la claredat de l’anàlisi, molt més encertada, al meu parer, que elucubracions teòriques pròpies de les extremes esquerres, i des d’aleshores que ho he tingut present, en les meves aventures polítiques: que s’ha de seduir a qui objectivament, per necessitats, per situació social, et podria votar i no ho fa, i que insultar-lo, menysprear-lo, o, simplement, tractar-lo d’equivocat o d’enemic és, com deia aquell, pitjor que un crim, és un error.

Beiras, després de les aventures amb ANOVA -on va demostrar tenir un olfacte polític important- es va reconciliar amb un BNG més amable, més lúcid, menys aparatchik i més permeable a la gent. Amb el BNG segona força, molt per sobre d’un PSOE-G desorientat, i amb molt bones perspectives per presidir la Xunta. Si això passa, una bona part serà gràcies al seu mestratge i les seves idees.

Que la terra et sigui lleu, Xose Manuel.

 

Banc d'Espanya, nou capítol

 

Ja ho deia, que això del Banc d’Espanya seria un culebrot. Avui, el Més Tarragona, ens explica que els informes tècnics avalen l’ús hoteler. Concretament diu:

“Els informes municipals avalen la compatibilitat urbanística d’aquest nou ús i consideren que el futur Parador no s’ha d’entendre com un hotel privat, sinó com una instal·lació d’interès públic i social.

Aquesta és la interpretació que recull l’informe de la cap de serveis de coordinació d’Urbanisme de l’Ajuntament de Tarragona incorporat a l’expedient, al qual ha tingut accés Diari Més. El document remarca que «aquesta activitat no es planteja com una iniciativa hotelera privada ordinària», sinó com «la destinació d’un bé de domini públic a un establiment de titularitat pública promogut per una altra administració», vinculada a «la rehabilitació, conservació i posada en valor d’un edifici catalogat».

L’argumentació es fonamenta en les Normes de Planejament Urbanístic i en la qualificació actual de la finca del Banc d’Espanya com a sistema d’equipaments comunitaris. En concret, apunta que l’article 147 «reconeix expressament la possibilitat que determinats equipaments públics es destinin a ús hoteler i de restauració quan la seva implantació respongui a raons d’interès públic o social». Per això, conclou que la nova activitat pot ser compatible amb la qualificació actual de la finca sense que això impliqui, en si mateix, «transformar el sòl en una zona d’ús terciari».”

Sobre això, alguns comentaris.

Pel que sembla, la mutació demanial és la fórmula que ho arregla tot. Però la mutació demanial és una forma de canvi d'afectació d'un bé de domini públic a un destí, servei o titular diferent, de manera que el bé no perd la seva condició pública. Continua essent públic -en aquest cas d’una altra administració- i continua essent de domini públic (és a dir, inalienable, inembargable i imprescriptible). Ara bé, això no afecta la regulació de l’ús, que continua subjecta al que digui el planejament urbanístic.

És cert que l’ús concret d’equipament -és a dir, a quin, d’entre els possibles com a equipament, es destina una finca en concret- es pot modificar per acord de ple, en això no hi ha discussió. Però sempre d’entre els possibles admesos pel planejament.

Ara mateix, l’article 148 de la normativa de les Normes de planejament, diu:

“Article 148.- Definició i usos d’equipaments classificació

1. El sistema d’equipaments comunitaris compren els sòls que es destinen a usos públics col·lectius i que siguin d’interès públic o social.

2. El sistema d’equipaments comunitaris compren els usos següents amb les següents claus: 

a) Administratiu (T)

b) Educatiu (E)

c) Universitari (U)

d) Parc tecnològic i de recerca (PT)

e) Esportiu (D)

f) Residència col·lectiva (RC)

g) Cultural (M)

h) Lleure (O)

i) Sanitari-assistencial (S)

j) Religiós (R)

k) Abastament, sempre que mantinguin la titularitat pública (A)

l) Deixalleria (X)

m) Aparcaments, sempre que mantinguin la titularitat pública (P)

n) Serveis funeraris: cementiri i/o tanatori (SF) 

o) Equipaments històrics artístic (MHA)

p) Allotjament dotacional (AD)”

 

Aquí ja veiem usos amb caràcter públic, però que poden ser de titularitat privada; per exemple els sanitaris assistencials, els educatius, o els de residència col·lectiva. A més, en alguns casos especifica que s’hi mantingui la titularitat privada, cosa que indica clarament que una cosa és l’ús i una altra la titularitat.

Per acord de ple, sense modificació del planejament general, l’ús actual (T, administratiu) podria passar a qualsevol dels altres, sempre que per altres normatives fos possible (deixalleria segurament no). Però també sempre mantenint la qualificació d’equipament.

I, entre tots aquests, no hi ha l’hoteler. Perquè un parador és un hotel. De titularitat pública, però hotel. I això queda clar quan l’article 92.2 de la Normativa diu:

“2. Ús Hoteler. Edifici destinat a allotjament temporal, de curta durada, de transeünts, regentat per un titular diferent del conjunt dels ocupants i que poden disposar de serveis comuns, com a neteja, menjador, bugaderia, locals per a reunions i espectacles, esports, etc., com poden ser els hotels, aparthotels i, en general, els del ram de l’hostaleria.”

Si un parador no fa això, ja m’explicaran què fa.

L’informe addueix l’excepció regulada a l’article 147, però aquest article -i aquesta excepció- s’han de llegir complets. Diu l’article, sobre això:

“Les NPU grafien als plànols d’ordenació els equipaments públics destinats a l’ús hoteler i de restauració en aquells casos on la seva implantació es considera d’interès públic o social pel servei o suport que exerceix respecte dels espais lliures on es situen, que normalment corresponen a parcs de grans dimensions o localitzacions perifèriques on són necessàries funcions d’atracció i dinamització que contribueixin a fomentar l’ús públic i la seva conservació.”

Això vol dir:

-        Que l’ús hoteler no és discrecional, sinó taxat als casos en què els plànols d’ordenació així ho especifiquen. Si als actuals no hi és, caldria una modificació del planejament per a incloure’l.

-        Que aquesta excepció es justifica per la necessitat de dinamitzar zones concretes, ja siguin parcs de grans dimensions o localitzacions perifèriques.

Jo he consultat els plànols d’ordenació i, al Banc d’Espanya hi figura la clau 7aM/T, que vol dir equipament (7) públic (a) municipal (M) i administratiu (T), i no hi diu res més. De fet, he buscat qui podia tenir aquesta excepció de l’article 147 i no he trobat res. Jo em pensava que devia ser Mas Rosselló, que és equipament i hi havia (no sé si encara hi és) un restaurant, però no ho he sabut veure. Agrairé informacions, si algú les té.

En tot cas, em costaria molt de creure que aquell tram de la Rambla Nova sigui una de les “localitzacions perifèriques on són necessàries funcions d’atracció i dinamització que contribueixin a fomentar l’ús públic i la seva conservació”. Puc acceptar pop com animal de companyia, però això ja no.

De manera que no, que no m’ho crec. Per ara, no he llegit ni sentit cap argument que em convenci que un parador -és a dir, un hotel- és possible a l’edifici del Banc d’Espanya sense modificar el planejament general. i això només pel que fa als usos, sense entrar en consideracions sobre volum, alçades, i altres. I tampoc sense entrar en la conveniència o l’interès públic de l’operació.

Continuarà em sembla,

Gràcies per tot, Jordi

 

Ara fa una mica més de deu anys vaig escriure un post sobre la tasca que ja havia fet, en pocs mesos de ser-hi, en Jordi Salvador com a diputat al Congrés espanyol ( AQUÍ). Hi destacava la quantitat, si més no comparada amb la d’algun altre diputat anterior de la mateixa circumscripció (però d’un altre color, molt diferent) però també la varietat, tip de sentir cretins que deien “només sabeu parlar d’independència” (també tip de cretins que diuen que “només heu de parlar d’independència”, que consti).

Ara, octubre de 2026, després d’unes quantes eleccions, de moltes hores en ple i comissions, de milers de km amb l’AVE amunt i avall, de matinades fredes a l’andana de l’estació de la Secuita, de cremar uns quants telèfons amb missatges, converses, difusió en xarxes i més, després d’anar a dotzenes de llocs per explicar-se, per escoltar, per solidaritzar-se amb moltes causes, ara, en Jordi deixa l’escó.

L’escó, no la política com ha titulat un mitjà digital. Perquè conec en Jordi, he tingut el privilegi de treballar amb ell sempre que he pogut, i sé molt bé que no deixarà la política; si de cas, la política institucional, la de “càrrec” (que sovint és una càrrega, però això hi ha molta gent que no ho sap). No deixarà la política perquè som -els homes i dones- zoon politikon, que deia Aristòtil, i perquè la política per a una mena de gent -la mena d’en Jordi, per entendre’ns-  és compromís i lluita contra tota mena d’injustícies i de desigualtats. De vegades amb més encert o menys, que no hi ha ningú perfecte, però sempre amb el mateix esperit de no conformar-se, de no ajupir el cap. Deia Stéphane Hessel, un diplomàtic, resistent, i pensador francès, allò de “Indigneu-vos!” un eslògan i un llibre que van fer fortuna en allò efímer i apassionant que va ser el moviment dels indignats. Potser li hauríem d’haver fet cas al llibre següent, que es titulava “Comprometeu-vos!”. Perquè la indignació pot ser la guspira que encén, però si no hi ha el compromís, acaba essent -i ja s’ha vist- foc d’encenalls.

En Jordi es devia indignar de molt jovenet, em penso, però també es va comprometre, i continua, indignat i compromès, en moltes coses. Per això sé que no deixarà la política, una política que no es feta de càrrecs -però sense cap por a assumir-los si cal- sinó de propostes i d’accions, petites o grans, amb un objectiu fonamental de llibertat, amb tots els afegits que li vulgueu posar, perquè la llibertat no s’acaba mai, ni la tenim mai completa, i sempre hi hem de treballar per obtenir-la, conservar-la, augmentar-la i compartir-la. I amb una llibertat amb continguts, perquè ser nominament lliure, però no tenir casa, escola, salut o ajuda en les maltenpsades, no és ser lliure. 

Ha estat un plaer i un honor tenir-te de diputat. Continuarà essent un plaer i un honor tenir-te de company de lluites, fins i tot quan discrepem -perquè això vol dir que tos dos pensem pel nostre compte, ens parlem i ens escoltem-. Ha estat un plaer i un honor haver-te donat un cop de mà sempre que ha estat possible, i ho continuarà essent, perquè, n’estic absolutament convençut, ens continuarem trobant al costat bo de la barricada.

Gràcies per tot, Jordi.

Un apunt urgentíssim sobre els decrets-llei d'habitatge

 

Avui es publica un dels decrets-llei sobre habitatge anunciats a corre-cuita a partir d’un desnonament -un de tants- que ha esdevingut emblemàtic. Demà, sembla, el segon, i divendres un ple extraordinari del Congrés per a convalidar-los. O no, perquè no se sap què passarà.

No he tingut l’humor de llegir-me el decret-llei. Qui cregui que això m’inhabilita per a opinar, tindria raó si ho fes sobre el contingut concret, però no és d’això que vull parlar. Són 96 pàgines, gairebé una tercera part d’exposició de motius. Desconfio de les normes que s’han de justificar tant, i encara més quan es tracta de decrets-llei, que haurien de excepcionals i només per rigorosa i urgent necessitat.

Que el problema de l’habitatge és urgent i una necessitat no cal ni dir-ho, i ho és arreu d’Europa. Raó de més per pensar que en dos decrets-llei (i que siguin dos ja és senyal que alguna cosa no va bé) preparats en vuit dies no se solucionarà res. Pedaços, i poca cosa més.

Una altra cosa és si aquests pedaços són útils. Jo tendeixo a creure que no, que la legislació en calent no es bona, i menys la que vol resoldre situacions concretes. És com allò d’abaixar la febre sense tractar la infecció que la provoca.

Per qualitat democràtica, doncs, crec que necessitem alguna cosa més de fons, més estructural, més pensada i pactada, amb més mirada llarga, per a poder capgirar la situació de manera significativa. Desconfio de les solucions fàcils o esquemàtiques que ho fien tot a un pretès lliure mercat -que no ho és, el sòl és un recurs escàs- que, amb moltes dècades, ha demostrat que no funciona però que es veu amb cor de retreure, a mesures que el limiten una mica, que han fracassat... en un any o dos. I també desconfio del cop calent i del discurs contra un “rics” complotistes i sàdics. En general, desconfio de les solucions simples.

M’irrita la sobreactuació amb el desnonament d’aquella senyora -a qui no desitjo cap mal- quan fa un parell de dies es desnonava una família, a Mataró, sense pena ni glòria. Per més sarcasme, si el decret hagués estat vigent, i el segon -el detall del qual encara no coneixem, però pel que s’anuncia- també, el desnonament de la Mari Carmen també hagués estat possible.

Desconfio també del discurs prohibicionista. La meva simpatia pels fons voltors i similars és com u partit per infinit, que tendeix a zero. Però no crec que prohibint desnonaments a seques arreglem res, per molt que es vulgui adduir l’oferta d’alternativa. Estic fermament convençut que cal actuar socialment -és a dir, com a col·lectivitat- per assegurar el dret a l’habitatge, però no veig tan clar que això hagi d’anar a esquenes de l’arrendador, per molt malament que em caigui. El que s’aconseguirà així és impossibilitar el lloguer a persones presumiblement vulnerables en un futur (per edat, per un familiar discapacitat, etc) perquè els arrendadors no voldran arriscar-se.

Em molesta també la barroeria del govern, que instrumentalitza un problema real greu per a fer campanya electoral. Amb els decrets llei, passa per voler solucionar coses, amb propostes demagògiques, i quan les dretes, fins i tot amb una part de raó (però sobretot per politiqueria curt-terminista i perquè defensen uns altres interessos) s’hi oposin, els haurà fet retratar i, amb una mica de sort, mobilitzarà l’electorat d’esquerres (excepte el progre exquisit que, si no es fa exactament el que vol, es queda a casa, que és la millor manera que guanyin les dretes, però això és una altra història).

També em molesta que, com qui no fa la cosa, continuen envaint competències de la Generalitat, i com que el tema és candent, si algú es queixa serà vist com un egoista tiquismiquis que vol obstaculitzar un tema de justícia, o un aliat de la burgesia catalana (que, per cert, és l’única burgesia amb denominació d’origen, a l’estat espanyol). Em molesta molt, a més, perquè a Catalunya hi ha una majoria social i política molt més favorable a polítiques públiques d’habitatge, una majoria que s’ha demostrat i posat en pràctica fa temps, amb mesures que després han estat imitades a Espanya... però fent-se-les pròpies i impedint que, des d’aquí, les modifiquem, aprofundim o treballem. Tot en honor i glòria del gobierno progressista.

En fi, que les coses no es fan d’aquesta manera.

 

 

Pressing Banc d'Espanya

 

Abans ho hagués dit. Ahir, a l’apunt sobre el tema aquest, escrivia:

“Si fos conspiranoic, que no en soc (i no en vull ser) pensaria que s’està fent una operació electoralista, sabent que no és viable, per a excitar les il·lusions d’una part de la població, favorable a la idea de tenir un parador (un altre dia podem parlar de si aquesta és l’estratègia turística que hem de tenir com a ciutat -que potser sí- o de si no cal fer mes coses) des de la idea de “si altres capitals de província la tenen, jo també” molt pròpia dels qui tenen com a màxima aspiració ser capital de província espanyola. També presentar-se com els qui han estat capaços de fer alguna cosa amb aquest edifici i que, si no pot ser, és perquè l’oposició és molt dolenta i posa pals a les rodes, i els han de castigar a les eleccions.”

Doncs ja ha començat el pressing. El Diari de Tarragona feia un editorial clamant pel parador i demanant que la gent no posi pals a les rodes, amb la peregrina explicació que “s’hi oposen perquè ho diuen els altres”.

Doncs no, no és per això, almenys per part meva, i em sembla que està clar. Jo he adduït raons objectives, en funció de l’ordenació urbanística, en funció de la l’adequació de l’ús al lloc, i sobre el procés seguit. Això és tan discutible com és vulgui (jo crec que algunes coses no, que són molt objectives, però no ens barallarem per això). Se me’n refot qui ho proposa, i crec que, en aquest blog, he donat repetides mostres d’opinar al marge de qui proposa què.

És més, crec que ningú -o gairebé ningú- discuteix si a Tarragona li aniria bé tenir un parador, com a model singular de turisme. Crec -ara parlo per mi- que a Tarragona hi ha una oferta hotelera més aviat justeta, i augmentar-la per la banda alta de la qualitat no li faria cap mal.

Dit això, una altra qüestió és a on i com. Voler un parador és legítim, i no voler-lo al Banc d’Espanya també és legítim, i no és contradictori. No voler-lo perquè no hi cap -és el que té la física- és també molt legítim, i el que hem anat coneixent fins ara suposa una desnaturalització absoluta de l’edifici, ja sigui per incorporar-hi un volum molt més gran, de manera forçada, que es menjaria el que ara tenim, o envaint -i segurament també amb un excés de volum- uns jardinets que estaria bé no perdre en una ciutat mancada d’espais així.

Això no és estar en contra “perquè ho diuen els altres” ni és “posar pals a les rodes”. És tenir un altre criteri sobre com s’han de fer les coses a la ciutat, i tenir unes altres prioritats. Qui vulgui fer discursos de “tarragoní bo o tarragoní dolent”  ja se’ls pot estalviar. I qui vulgui aprofitar per fer campanya i desprestigiar l’adversari penjant-li la llufa d’anar en contra dels interessos de la ciutat només perquè té unes altres preferències, i perquè creu que les coses s’estan fent malament, també s’ho hauria de pensar molt. A casa meva, d’això en diem demagògia i jugar brut, i no és el que la qualitat democràtica de la ciutat necessita, ni des dels partits polítics, ni des de mitjans de comunicació que creuen que han de decidir què és bo per a la ciutat i què no.

Aguantaré aquest pressing, que ja no ve d’aquí.

 

Encara més sobre el Banc d'Espanya ( i el que durarà, em temo)

 

Això del Banc d’Espanya, si no s’atura aviat, té pinta de ser un bon culebrot. Ara hem sabut diverses coses més sobre el presumpte projecte. Ara en parlarem, però abans assenyalar que el ple ha aprovat una moció que insta un altre ús -un centre cultural i cívic- per a l’edifici. Vaig tenir una mica de notícia sobre aquesta proposta, i qui me’n va parlar va fer referència a l’Alhondiga de Bilbao. Sí però... l’Alhondiga té 43.000 m2, i el Banc d’Espanya de Tarragona uns modestos  2.770 m2. Clar que es poden fer coses a escala, però és com si diguéssim que, a la Sala del Magatzem, hi volem fer un Liceu. A escala. Per molt bona voluntat, no pot ser. Però això no vol dir que un ús de centre cívic no sigui possible. És igual.

Anem per feina. S’han anat produint algunes declaracions, per part del govern municipal, insistint en el fet que no cal modificació del POUM, que amb la mutació demanial n’hi ha prou, i sempre parlant de “l’equipament que suposa el parador”. I fins i tot, al diari Més Tarragona, surt un plànol (aquí baix) que corregeix el que va publicar fa una setmana el Diari de Tarragona, i ara el nou edifici no envaeix els números 50 i 52 del carrer August, sinó que se situa sobre la mitgera del 52 i ocupant una part dels jardinets.

Com que hi ha moltes coses a dir, anem per parts.

1. Sobre l’ús d’hotel allí. Ja vaig dir que no el veig clar, entre d’altres coses, per motius d’accessibilitat. La Rambla Nova i el carrer Pau Casals són d’intensa circulació, i August és estret. Un representant del sector turístic va demanar que s’assegurés un bon aparcament, que la clientela d’un hotel de luxe -que això es pretén- no vol anar pel carrer arrossegant maletes. I m’ho crec; jo no he estat mai -no ha passat, no és cap prejudici- en un parador, però entenc el que vol dir: accés rodat a la porta, i aparcament al mateix hotel. I això no ho tindríem. És clar, també podem dir que no cal que sigui de luxe, però aleshores es desmunta tot el discurs sobre el parador.

2. Sobre ús hoteler. Ho he escric i m’hi refermo: no és un equipament. Per  molt que ho vulguin dir, com allò de pop com animal de companyia. No és un equipament. Per demostrar-ho, podem anar al mateix POUM (bé, a les Normes). A l’hora de regular els usos, el primer que fan és definir-los, que quedi ben clar què vol dir el POUM quan diu ús sanitari, o ús residencial, o el que sigui.

Doncs bé, l’article 92.2 de la Normativa, que defineix l’ús hoteler, diu:

“2. Ús Hoteler. Edifici destinat a allotjament temporal, de curta durada, de transeünts, regentat per un titular diferent del conjunt dels ocupants i que poden disposar de serveis comuns, com a neteja, menjador, bugaderia, locals per a reunions i espectacles, esports, etc., com poden ser els hotels, aparthotels i, en general, els del ram de l’hostaleria.”

Jo crec que això s’assembla molt -del tot- al que fan als paradors, la veritat. Però per comparar, vegem què diu sobre els equipaments. L’article 92.8 diu:

“8. Ús Dotacional i/o equipaments comunitaris. És el que serveix per proveir als ciutadans de l’equipament que fa possible la seva educació, enriquiment cultural, servei sanitari etc. i, per tant, tenen un caràcter comunitari.”

Vaja, això no em recorda per res un parador.

I com que el POUM -les Normes- diu que és un equipament, s’ha de destinar al que diu l’article 92.8. I si no es vol que sigui això, aleshores sí que cal modificar el POUM. No caldria per a destinar-lo a un ús diferent però que també fos equipament. De fet, ara és equipament administratiu perquè això era quan es va fer el POUM, i les Normes ho han respectat, però això no és cap problema.

I això no és un tema menor. Recordeu -ja ho vaig escriure- que el culebrot del Fortí de la Reina venia d’una cosa similar, aleshores amb l’ús d’una zona verda. Volem repetir?.

3. Sobre la mutació demanial. Això sembla ser la pedra de toc que fa bona l’operació. A veure, la mutació passa la propietat d’un bé de domini públic a una altra administració. Sembla, ara, que al Ministeri d’indústria i turisme. Però, és clar, els paradors els administra l’empresa Paradores de España, que és sector públic -és una empresa estatal- però no és administració pública, que és molt diferent (qualsevol estudiant de dret públic els ho pot explicar). Es fa una mutació demanial amb el Ministeri perquè aquest, al seu torn, ho cedeixi -no sabem amb quin títol jurídic- a una empresa? No m’acaba de quadrar.

4. Sobre el projecte. O sobre el que surt a la premsa, que ja hem vist dos projectes diferents. Suposem que és cert que els edificis del carrer August no es toquen (i deu ser així, perquè això sí que és modificació del POUM molt clara).

Com que sempre ens han parlat d’un parador de 7.000 m2, i que 3.000 (que són 2.700, però no ens barallarem per això) són de l’actual edifici, i 4.000 més en un nou edifici, fem números. El dibuix que publica avui el Diari Més són uns 400 m2 de planta. Per a tenir 4.000 m2 de sostre, això voldria dir fer un edifici de deu plantes. Algú s’imagina això sobre l’edifici del Banc d’Espanya? Jo no, francament. Però, o és això, o fer més planta. I si no es vol passar de quatre plantes d'alçada, aleshores haurà de tenir una planta de 1.000 m2... que és una mica més del que fan els jardinets. Volem un bloc que ocupi el cent per cent dels jardinets, fins al límit de la tanca amb Pau Casals?. Jo no, la veritat. I, per cert, el que està protegit no és només l’edifici, és tot el conjunt, jardins i tanca inclosos. I a la imatge del diari Més, part del nou edifici se situa sobre l'existent, suposo que volat. Volem això, tambe, desvirtuar l'edifici actual amb un pegat?

 

Tot plegat em sembla un despropòsit, molt preocupant. Perquè crec que una administració pública -i això val per a l’Ajuntament però també per al Ministeri- hauria de ser rigorosa. El Ministeri sap que això és un equipament i que no hi pot anar un hotel? Sap que la superfície del jardinet és la que és? M’agradaria pensar que, en una operació d’aquest tipus, es fa una tasca de documentació exhaustiva -per exemple, consultar el POUM- per estar-ne segur. Clar que també pot ser que diguin que es refien del que els diu l’Ajuntament de Tarragona, que seria raonable -confiança entre les administracions- però aleshores em preocupa més, perquè estic segur que a l’Ajuntament hi ha bons professionals capaços de veure això, i no entenc que no ho diguin. O que no els facin cas. 

Si fos conspiranoic, que no en soc (i no en vull ser) pensaria que s’està fent una operació electoralista, sabent que no és viable, per a excitar les il·lusions d’una part de la població, favorable a la idea de tenir un parador (un altre dia podem parlar de si aquesta és l’estratègia turística que hem de tenir com a ciutat -que potser sí- o de si no cal fer mes coses) des de la idea de “si altres capitals de província la tenen, jo també” molt pròpia dels qui tenen com a màxima aspiració ser capital de província espanyola. També presentar-se com els qui han estat capaços de fer alguna cosa amb aquest edifici i que, si no pot ser, és perquè l’oposició és molt dolenta i posa pals a les rodes, i els han de castigar a les eleccions. Però tranquils, que com que no soc conspiranoic, no creuré que això passi. Sí que creuré -i ho lamento- que es fan les coses amb molta, massa, frivolitat, i que a Tarragona ens mereixem fer les coses amb més serietat.

No crec que s’acabi aquí, això. Continuarà.