Joan B. Culla, in memoriam

 

No vaig conèixer personalment Joan B. Culla, tot i que crec haver-lo vist -no crec que saludat- en algun dels congressos on he participat, i als quals era assidu. Sí que n’he estat molt lector, no únicament dels seus magnífics articles de premsa -sempre incisius, amb una molt saludable dosi de mala llet- sinó també dels seus llibres, des de les recents memòries o la biografia del pare Morgades de Poblet (que vaig trobar una mica fluix, i com si fos per complir un encàrrec) fins als canònics i excel·lents estudis sobre Lerroux, i sobre el catalanisme d’esquerra i el grup de l’Opinió, reformulacions de les seves tesi doctoral i tesina de llicenciatura respectivament (parèntesi: comparar l’ambició, la densitat i el treball d’aquesta tesina amb els actuals treballs de fi de màster és terrorífic i preocupant).

Culla, com a opinador, ha estat una rara avis, a causa del seu rigor extrem amb les dades, una memòria i documentació abassegadores, una integritat absoluta amb qui jugava net, encara que no hi estigués d’acord. Recordo un article seu on, de passava, defensava algú crític amb Israel perquè, deia, fa una crítica legítima a un govern, no una desqualificació per se.

Aquesta integritat i llibertat personal es distingia, sobretot, de l’ampli espectre de la sociovergència, d’aquesta entente cordiale que es repartia el país i feia veure que es barallava, i també -però això ja no pintava massa- de l’asfíxia del discurs nacional d’un soleturisme caricaturitzat. Culla sabia molt bé, perquè era la seva realitat familiar, que també hi ha un catalanisme popular, absolutament allunyat de les simplificacions d’un pseudomarxisme superficial i d’aquell carlisme nacionalcatòlic de part del pujolisme. En Josep Termes hi tenia molt a veure, en aquesta visió.

Potser és això el que explica que els màxims exponents de la nostàlgia sociovergent -la Vanguardia i el País- hagin recollit el seu traspàs amb aquella expressió de perdonavides de qui encara es creu que pot donar carnets de progressia i de bona ciutadania.

La Vanguardia, en una peça de Joan Esculies (i això em sap greu, perquè el tinc per un magnífic historiador) no s’està de dir que “es va fer expulsar del País”, potser per dissimular que la Vanguardia té cua de palla en matèria de censura a articulistes (Xavier Antich, Gregorio Moran). I al País, l’intel·lectual orgànic de la transició 2.0, en Jordi Amat, practica la condescendència, passa per alt la censura al seu diari, i li perdona -oh, gràcies magnànim senyor!- que s’acostés a l’independentisme.

Per sort, de Culla ens queden el seu exemple i els seus llibres, entre els quals espero una tria d’articles. També voldria un relleu a la seva alçada, però no en veig cap.

Gràcies per tot, Joan B, Culla.

La gran innovació metropolitana!!!!!!!

 

El passat divendres, el Mes Tarragona publicava una peça sobre l’àrea metropolitana de Tarragona, segons un avanç de l’estudi encarregat per la Diputació (s’han afanyat molt, a fer-lo!). Segons sembla, l’abast d’aquesta suposada àrea metropolitana seria, en una primera fase, de vuit municipis: Tarragona, Reus, Cambrils, Vila-seca, Salou, la Canonja. Constantí i Valls. I, en una segona fase, s’hi afegirien dotze municipis més. Ho podem veure al mapa (extret de Mes Tarragona).

M’esperaré a veure l’estudi definitiu, sobretot per a conèixer els criteris de delimitació, però no puc menys que felicitar-los per la gran innovació que han fet a la geografia urbana: l’àrea metropolitana discontinua!!!!!! 

 

Quan, a finals del 2020, el PSC va fitxar el fins aleshores cap de llista de C’s a Tarragona, ja vam poder observar que més aviat era el discurs de C’s el que s’apropiava de la marca del PSC, especialment en tot el que feia referència a ser encara més a-nacional, i alinear-se, en el fons -ara una mica més també en la forma i en el discurs- a opcions allunyades del catalanisme polític, en un sentit ampli.

En el context d’aquesta cerimònia de la confusió, han fet un pas més i han començat a comprar un discurs que, fins ara, capitanejava aquell cadàver polític insepult que és Alejandro Fernández, el que escalfa la cadira de president del PP català -com si això existís- esperant el definitiu defenestrament en mans de Feijoo, o bé posant espelmes per un cop d’estat d’Ayuso, a veure si hi ha sort i té pròrroga. És el discurs de l’antibarcelonisme, una disfressa poc reeixida d’anticatalanisme.

Segons el PSC -almenys segons sis alcaldes- a Catalunya hi ha “barcelonacentrisme”, abans conegut com a Barcelunya (suposo que no volen pagar drets d’autor a l’Ale). Una manera com una altra de fugir d’estudi i de buscar-se un enemic exterior, que és, en bona mesura, del que sempre han acusat el nacionalisme català (i de vegades amb raó, especialment per als qui es diuen nacionalistes, cosa que jo no soc, tot i que no ho entenguin així).

No els he vist mai queixar-se de madrilenyocentrisme (que també seria injust, no és un problema de Madrid lloc, sinó de Madrid concepte; la bona gent de Madrid, que n’hi ha molta -tot i que hi guanyin els que hi guanyen- no es mereix que els posem tots al mateix sac). Podríem parlar de qui gestiona, encara ara, el nefast sistema de rodalia de Renfe, que patim. Podríem parlar de les inversions promeses i no executades. O dels quinze anys llargs per a fer el túnel del Coll de l’Illa... per deixar per a d’aquí deu anys un bon enllaç amb la xarxa viària existent i, doncs, provocar un embús permanent. I què dir de com, cada any, hi ha un drenatge constat dels ingressos del Port de Tarragona cap aquell pintoresc “Ente de Puertos del Estado”, amb seu a la molt nàutica i portuària població de Madrid. I tantes i tantes coses.

De manera que si el PSC vol enfrontar-se a qui perjudica el Camp de Tarragona i la seva gent, li suggereixo que afini millor la punteria. I també que assumeixi responsabilitats. Al capdavall, aquest pretès posicionament es fa en el context dels moviments per a la regió metropolitana -i ja en parlarem, d’això, que s’estan dient moltes ximpleries- amb elements com la mobilitat -vaja, allò del TramCamp que ja està licitat... pel Govern de la Generalitat- o més elements de mobilitat que es podrien abordar al si de l’ATM, que vicepresideixen l’alcaldessa de Reus i l’alcalde de Tarragona, que suposo que algun paper hi podrien tenir. O en el camp de l’urbanisme, on res, absolutament res, prohibeix que els ajuntaments es coordinin i, fins i tot, promoguin un planejament conjunt.

Això, o simplement del que es tracta és de caure en l’antibarcelonisme, succedani d’anticatalanisme, propi del PP. El viatge del PSC a la dreta continua; la següent estació serà algun dels postulats de VOX, potser?.

 

Sobre la negociació

 

Quan escric això, la negociació per a la investidura encara no és tancada, malgrat que tot fa pensar que sí, que hi haurà investidura. La pregunta no és tant: com? Més aviat és: quan?. També, és clar, una mica com. Perquè el desllorigador de tot plegat el té JxC -o potser Puigdemont in person, que ja veiem que això té més de cabdillatge que de partit democràtic- i, pel que anem veient, de la necessitat de trobar alguna cosa que permeti dir que han obtingut més que ERC, i així poder falcar el discurs -que sembla que és l’únic que interessa a una part de JxC i entorn- de desgastar, menysprear, i anorrear ERC.

No sé si s’aconseguirà gaire més -benvingut sigui- però no crec que hi guanyem gaire, col·lectivament, en aquesta manera de fer. Que el PSOE o el deep State (que tenen punts de contacte però no són exactament el mateix) compliran a mitges, i regatejaran tan com podran, ho sabem tots, i jo diria que ja està fins i tot descomptat en el pacte. Que el que s’ha pactat -fins i tot si es complís íntegrament i amb la interpretació més favorable a Catalunya- no és el que volem, també està clar; si més no, el que jo vull, que és la independència.

El que passa és que, en una negociació, cal tenir molt present la correlació de forces. Això és un mercat, i si poses un preu massa alt per a la teva mercaderia -els vots- pot ser que no t’ho paguin i et quedis amb un pam de nas i amb uns vots inútils

Però encara hi ha més. En una negociació no pots acorralar i menys humiliar amb qui negocies, i tinc la sensació que hi ha una part de l’independentisme, també a JxC, que vol humiliar el PSOE, que busca una mena de rendició, i això em sembla un error majúscul. Fa un temps vaig sentir una expressió d’Ernest Maragall que em va semblar molt encertada. Deia que Espanya -aquella Espanya oficial, feta de Tribunal Supremo i d’A por ellos- sap vèncer però no sap guanyar. I guanyar és molt millor, perquè un guany suposa un plus, un a més, que pot ser compartit. Crec que, ara, es tracta de guanyar. De posar un preu que suposi un avenç significatiu -que no serà perfecte; la perfecció no existeix- i ens permeti continuar acumulant forces per a més endavant. Voler guanyar per golejada i humiliar l’adversari no és útil. I no es tracta de si tenim raó o no; la història n’és plena, de gent que tenia raó i va perdre. Es tracta, com va dir algú, de carregar-se de raons, de convèncer com més gent millor, de ser més. No hi ha varetes màgiques.

De fet, la negociació continuarà després de la investidura. Cada votació, parafrasejant Huertas Claveria, serà un Vietnam. Necessitarem tota la intel·ligència, tota l’habilitat, per a saber trobar el preu just cada vegada, i anar avançant. Aquí no valen les jugades mestres, els cops d’efecte, o els conills del barret.

Hi haurà gent que no ho comprarà, és clar. Que farà el discurs èpic, també carregat de raons. No passa res. Fa més de cent anys, una venerable entitat com la Unió Catalanista, dipositària de les essències més pures del catalanisme (no en vull dir nacionalisme; aquesta denominació fa més mal que bé) abominava d’activitat política i de la participació electoral. Però sense aquesta activitat política, sense embrutar-se les mans, sense baixar a l’arena, no haguéssim avançat gens.

I, sobretot,  no ens equivoquem d’adversari. 

Capteniment institucional

 

Un dels avantatges de la premsa digital és la possibilitat d’accedir als comentaris de la gent. Molts cops, passats de voltes, quan no insultants directament; de vegades, però, aportacions interessants, que permeten veure punts de vista diferents. A l’Ara -que és el diari que més segueixo- hi ha una sèrie de comentaristes, prou coneguts, que no sé si són trolls pagats o malalts que van per lliure, que es dediquen entre d’altres coses a insultar el president de la Generalitat. A insultar directament, no a discutir o a confrontar arguments.

Com que una bona colla s’identifica amb una opció política que ara fa un any va deixar de governar, i una mica més de temps va deixar de tenir la presidència, i que molt sovint s’alinea amb un ex-president al qual es refereixen sempre amb les sigles MHP, crec que els aniria bé una lliçó del que es diu ”capteniment institucional”.

Fa molts anys, en una d’aquelles trobades d’intel·lectuals espanyols i catalans, per a explicar-nos (allò que hem fet sovint i que ja s’ha vist que no serveix per res) hi assistia en Jordi Carbonell. Per qui no ho sàpiga, un dels puntals de l’Assemblea de Catalunya, que havia estat secretari de l’Institut d’Estudis Catalans; un militant de l’independentisme de pedra picada, i situat a l’esquerra del taulell polític, adversari de Jordi Pujol des dels temps de l’Enciclopèdia Catalana. I també un home d’una integritat personal impecable.

En aquella trobada era al costat d’un element situat a la soi-disant esquerra cosmopolita, ciutadana del món, i convençuda d’una autoritat moral per sobre de tothom. Va entrar en Jordi Pujol, aleshores president, i aquell progre de manual diu “Jo pel Pujol no m’aixeco”. I en Jordi Carbonell, mentre es posava dret, va dir “Jo pel president de la Generalitat sí”.

Això es capteniment institucional. Podem discutir les polítiques, fins i tot ser sarcàstics amb les persones, però respectem les nostres institucions. Sobretot si, com fan aquella mena de gent, van pel món donant lliçons de patriotisme. 

Fet, punt i final?

 

Fa una mica menys d’un mes publicava, aquí mateix, un apunt titulat “Llarga vida al Fet” (AQUÍ). Poc em podia pensar que aquest dimarts els factòtums del Fet, en Ricard Lahoz i l’Albert Ollés ens anunciarien el final d’etapa, un final que, tot i la invitació –i l’esperança- a passar el testimoni, té pinta de funeral. Potser de primera, però al capdavall, funeral.

No em repetiré més dient que el Fet és –encara!- la millor publicació actual al Camp de Tarragona, i una de les millors de tots els temps (si més no, de les que jo recordo). Una pèrdua important i dolorosa, doncs.

Els motius, com gairebé sempre, econòmics. Malgrat la considerable xifra de 700 subscriptors, i alguns anunciants, els números no surten. La premsa en paper té problemes arreu, i el Fet s’aguantava amb unes dosis de voluntarisme que són insostenibles en el temps.

Podem fer-hi alguna cosa? Em resisteixo a l’habitual reclamació a les administracions, tot i que no hi hem de renunciar. Sempre he cregut que aquesta mena de projectes han de funcionar amb independència, que és un element bàsic de la qualitat periodística, i si depens d’una subvenció, ja has begut oli. La pregunta, doncs, és si la ciutat de Tarragona és capaç de sostenir, per mitjans propis –potser no únicament propis, però si substancialment propis- un mitjà com el Fet. Els primers interpel·lats hem de ser la comunitat del Fet –una de les bones troballes de la revista, la creació d’aquesta comunitat-. Estem disposats a fer algun sacrifici? Per part meva –que és de qui puc parlar- estaria disposat a un augment de la subscripció d’un 50%. No sé si amb això surten els números, per a fer-ho viable, i que els professionals tinguin una remuneració digna (és a dir, no assistencial) però seria un senyal i, sobretot, un rearmament moral a l’hora de demanar col·laboracions –d’empreses i institucions- més substancials.

Sé que s’anuncia que hi ha converses perquè el Fet continuï, en altres mans. Com que no sé quines són, no puc jutjar-les, però d’entrada se’m fa molt difícil imaginar el Fet sense l’entusiasme del Ricard Lahoz, i sense la cura –o potser sí, qui sap- de tot l’equip per la factura material de la revista (correcció lingüística, imatges, maquetació...) que em sembla impecable.

Creuarem el dits. Estrafent el que deien els monàrquics, el Fet ha mort, visca el Fet!

(imatge: la coberta del darrer número del Fet, per ara)

Gràcies, mestre Fontana

 

Aquest estiu ha estat profitós en lectures, no tant per la quantitat de llibres, com per la densitat. D’entre totes, dies lectures especialment, ambdues seguint la recomanació del mestre Josep Fontana en una de les magnífiques entrevistes de Josep M. Muñoz a l’Avenç, que espero que ara que el recuperem als quioscs es mantinguin. En aquella entrevista, entre moltes més coses, Fontana expressava la seva satisfacció per haver induït la publicació de dos llibres que li semblaven especialment importants, i li vaig fer cas.

Un era l’imprescindible, extraordinari, immens “La formación de la clase obrera en Inglaterra”, d’Edward Palmer Thompson. Un llibre colossal, amb una abassegadora quantitat d’informació d’aquella que et fa pensar. M’ha fet canviar molts esquemes de la història anglesa del XIX, i, per extensió, de la mateixa història ras i curt, de com es poden relacionar múltiples aspectes, i, és clar, de com la història que coneixia fins ara era incompleta.

L’altre, un llibre estrany “La busqueda de un reino imaginario” de Lev Gumilev, un historiador rus -millor, soviètic- de la primera meitat del segle passat. Em va cridar l’atenció la referència a la cerca d’un regne inexistent -el regne del Preste Joan- que Europa es va creure del tot. Però el llibre és moltíssim més que això; de fet, això n’és només el pretext.

Perquè el llibre és, sobretot, una immensa lliçó de mètode històric, aplicat a un temps -els segles XI-XIII- i a un espai -Euràsia- dels quals, me n’he adonat, no en sabia pràcticament res, suposo que per un eurocentrisme (o occidentalcentrisme) que fa que ignorem molt del que passa més enllà del nostre petit món, o que només li prestem atenció en funció a aquest nostre món. Per entendre’ns, la mateixa manera de fer segons la qual Amèrica només existeix des del 1492, o quasi, o Àfrica en funció de les successives colonitzacions.

És, com he dit, una immensa lliçó de metodologia històrica, interessant perquè es tracta d’un període i d’unes cultures amb escassa documentació escrita, i sovint de segona o tercera mà. Per això el llibre és encara més interessant, perquè, a la vegada que ens explica què passa, ens va presentant les dificultats per esbrinar-ho, i les passes que ha de fer per presentar hipòtesis plausibles. Configura un treball a diverses escales, el que presenta com “a vol d’ocell” que seria la gran visió de conjunt -i quin conjunt! L’estepa asiàtica!- i també el treball de formiga, l’anàlisi d’episodis molt localitzats; i, a través d’aquestes visions, va construint un canemàs per a obtenir una visió de conjunt, de la qual deduir més possibilitats a examinar.

És també un d’aquells llibres per llegir amb un atles al costat. Més enllà de noms embriagadors, sorgits de la Ruta de la Seda o de les mil i una nits -Samarkanda, Bukharà- he descobert ciutats, rius, llacs, i també pobles -els shatos, els jurchen- fascinants, amb una cultura i unes estructures socials i polítiques sofisticades. També, el llibre, incorpora i valora variables absolutament geogràfiques -la influència del monsó en el curs dels rius, la presència o no de pastures, i els moviments de les tribus nòmades- de la diversitat de paisatges, en la millor tradició dels Heròdots.

A l’hora de la veritat, el regne del Preste Joan acaba essent un protagonista secundari (que, tot i això, m’ha permès conèixer l’extensió asiàtica del cristianisme -versió nestoriana- que desconeixia, i que va fer versemblant la llegenda del rei cristià a Àsia). Però quan te n’adones, ja t’has llegit el llibre.

Dues obres, doncs, absolutament recomanables, per bé que de lectura densa i treballada. Com gairebé sempre, el mestre Fontana tenia raó. Gràcies.