Europa

 

Aquest diumenge són les eleccions al Parlament europeu. Com cada cop, si més no és la percepció que en tinc, sembla que siguin una segona volta d’unes eleccions espanyoles, i si això volgués dir parlar de coses concretes, encara rai, perquè el (baixíssim) nivell de la campanya, que en un noranta per cent han estat insults i bestieses. Una pena, per a Europa i per a nosaltres, que som Europa, encara que massa sovint això sembla una cosa externa.

Em recordo europeista des de sempre (en vaig parlar AQUÍ, amb motiu d’un esplèndid llibre d’un europeu militant). Crec que perquè sóc de les generacions per a les quals Europa era aquell nord enllà on la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Una mica d’això ho devia treure del meu pare, que de vegades s’exclamava –“això a Europa no passaria!- davant de les misèries morals del franquisme (també en vaig parlar  AQUÍ).

Fascinat, encara ara, per aquesta Europa –potser un xic idealitzada- de Claudio Magris a Danubi, o de Stefan Zweig, al Món d’ahir. L’Europa de Mozart, de Mann, de Luter, i de tants altres. De Miquel Servet, de Guimerà, de Martín i Soler.

Després, ja vivint Europa, aquesta visió s’ha anat rovellant. Amb els anys i l’experiència veus que aquesta Europa occidental que somiaves no és perfecta, ni de bon tros, encara que hi hagi coses que sí que funcionen –els trens a l’hora!!!!- i encara que aquí encara arrosseguem inèrcies incomprensibles.

Europa ha estat, massa sovint, sinònim de burocràcia absurda (això també ho tenim, i molt, aquí, que consti). Ha estat sinònim d’un model proclamat –la llibertat, els drets personals i col·lectius, la seguretat, la cooperació- però no tan practicat, o, encara pitjor, practicat des d’una òptica molt parcial: es defensa aferrissadament la llibertat de circulació de capitals, però no tant la de les persones; es privilegia un model social i econòmic de laissez-faire, però la Carta Social Europea –sí, existeix- sembla desada en un calaix.

La UE no ens és atractiva, en part, perquè hem assumit i interioritzat una sèrie de valors i de pràctiques, que ja donem per naturals. Fa uns dies, en un debat intern sobre les darrers eleccions a Catalunya, vaig fer una analogia entre el nacionalisme banal de Billig i el racisme i masclisme banals que hi ha al país, davant d’escèptics que no creien que n’hi hagués tant, de racisme i de masclisme. Agafant-ho pel costat bo, hi ha un europeisme banal –i això és un actiu d’Europa- que fa que donem per descomptades coses com la sanitat pública, la seguretat ciutadana, la protecció judicial –bé, aquí... d’aquella manera- mesures de protecció i restauració del medi, o de transparència en les polítiques públiques. Totes, segur, molt millorables. Però totes, també, no tan corrents –o directament absents- fora d’Europa.

Malauradament, sembla que venen temps difícils. S’augura una pujada de vots de l’extrema dreta, una extrema dreta que, en col·laboració, simpatia o complicitat amb la dreta no tan extrema vol desmuntar tot això. Haurem de recordar, un cop més, que els drets no van ser un regal o una concessió, sinó una conquesta, i que cal defensar-los contínuament. Europa és atractiva –per això tanta gent del món hi vol ser- i ho és per això, pel que encara té d’espai de llibertat i de progrés. No deixem que ens ho prenguin.

Continuo sent europeista, malgrat la UE. Potser menys ingenu, però val la pena, encara.