dilluns, 30 d’octubre del 2017

Més notes provisionalíssimes (2)

Déu-n’hi-dó, de divendres ençà. La provisionalitat de les notes –les que siguin, de divendres, d’avui, o de demà- ja no va per dies, sinó per hores. La proclamació de la república catalana, amb menys emoció pública de la que ens havíem imaginat, i amb menys recorregut real i efectiu del que voldríem, no deixa de ser un missatge molt clar, i la transgressió més clara del règim del 78, i que de manera mes contundent situa el tema com un conflicte europeu.

La fulminant suspensió de l’autonomia –perquè això és el que és, malgrat els eufemismes i draps calents que alguns hi volen posar- també dóna un missatge: l’autonomia no és un dret, sinó una concessió graciosa. Per si algú en dubtava.

Però també ens situem en un territori molt més obert del que s’imaginaven –i volien- la casta d’alts funcionaris que governa Espanya des dels temps del reis gots, i sense evolucionar. Sembla –aquestes coses només les acabarem sabent, si les sabem, quan s’escrigui la història de tot això- que aquesta ha estat una condició (Suggeriment? Consell? Advertència?) d’Europa, que el que vol és tancar la carpeta catalana al més aviat possible, i el millor per això són unes eleccions que clarifiquin el panorama. Segurament bona part del nou Bloque Nacional (PPSC’s) preferia una intervenció llarga i, el que és millor, sense condicions clares. Recordem que en un principi es deia que duraria sis mesos “o el que calgui” fins a normalitzar la situació, però ningú aclaria què volia dir “normalitzar”. Tenint en compte que aquesta mediocritat inepta que fa de president del govern espanyol se sol presentar com a paradigma del sentit comú i de la normalitat, ja ens en podem anar fent la idea.

I ara el dilema, al camp indepe, és com s’escaren aquestes eleccions. Entenc que el cos demana no fer-ne cap cas. Les eleccions només les pot convocar el President de la Generalitat, fins i tot amb la legalitat espanyola, i el 155 –i això ho sostenen molts experts constitucionalistes espanyols, gens sospitosos d’independentisme- no habilita ni per a la destitució, ni per al robatori de funcions. I, a més, si ja hem proclamat la república, el que decideixin des d’Espanya no ens hauria de fer ni fred ni calor.

Tot això és molt coherent, i ens hauria de servir per a demostrar que tenim raó. El problema és que la política no funciona ben bé així. La raó no sempre és suficient. Exemples? El 12 d’abril es van fer unes eleccions municipals; només es tractava de triar alcaldes. I en va sortir una república, per la via de fet i no de dret. Més exemples: el govern –de fet, les institucions- de la república espanyola tenien, l’any 1939, la legitimitat internacional. I formalment la van tenir fins que es van dissoldre l’any 1977, però ja feia moltíssims anys que no eren més que un fantasma. Carregat de dignitat, si voleu, però un fantasma.

Jo no vull que, en poc temps, el reconeixement que fem –almenys jo el faig- que el meu President legítim és Carles Puigdemont acabi essent el reconeixement a una mena de govern a l’exili, que té –no sempre, de vegades és una olla de grills- molta dignitat, però acaba essent una relíquia o una nosa. Vull la independència efectiva, practicada, real. I això no es fa només amb raó i símbols.
Hi ha unes eleccions convocades, que no són de cap manera unes eleccions normals. Els Jordis són a la presó, les institucions intervingudes, el govern legítim –perquè és el que va elegir el nostre Parlament, el que segons l’Estatut representa el poble de Catalunya, i únic que el pot remoure- està formalment destituït. No seran unes eleccions normals (i el que veurem!).

Però, amb tot això, són la fórmula que el món comprarà per a resoldre el tema. O, almenys, per a canviar d’etapa.

El cos demana no anar-hi, però no ens ho podem permetre. Només si estiguéssim segurs que hi hauria una participació irrisòria, impossible de camuflar, ens podríem plantejar el boicot o la crida a l’abstenció. Però si hi ha una participació més o menys alta, ens autoexcloem del terreny de joc. Les darreres eleccions gallegues van tenir una participació del 53,75%, i les primeres, l’any 1981, només d’un 46,3%, i sempre es van donar per bones. Que una part del vot indepe es quedi a casa pot fer que hi hagi una participació baixa, i una majoria del Bloque Nacional. Haurem regalat la legitimitat institucional al PPSC’s. No ho sé vosaltres, però jo ni ganes.

De manera que cal anar-hi i guanyar-les. Cal anar-hi, amb una candidatura al més àmplia possible, amb l’objectiu de refermar la república, amb l’objectiu de l’amnistia de tota la persecució judicial –i els Jordis a casa!- i de barrar el pas a la ultradreta explícita i als seus aliats circumstancials –quina vergonya, PSC!-. I no sobra ningú, i no pot badar ningú, i ningú ha d’anar amb condicions particulars. Que ja som grandets, que tothom ha vist el pa que s’hi dóna, i no podem jugar.

I ara imagineu una victòria clara en vots i en escons –si pot ser encara més àmplia que el 27-S- i que el primer que fa el nou Parlament constituït és tornar a votar la resolució del 27 d’octubre. Què farà, Espanya? Tornar a dissoldre i repetir eleccions fins que li surti un resultat acceptable? Això no és viable. Què farà Europa si li arriba el missatge que l’independentisme torna a guanyar les eleccions que volia com a solució? Doncs no reconeixerà la independència –encara?- però pot entrar més a fons en una mediació. I la mediació amb l’objectiu de fer un referèndum és, per a nosaltres, una bona solució.


Ningú va dir que seria fàcil, ni ràpid. Menys decisions de febrada, i més cap fred. Keep Calm, i no parar. 

(imatge: el President de Catalunya. El d'abans, i el d'ara també)

divendres, 27 d’octubre del 2017

Més notes provisionalíssimes sobre el procés. Tot és molt confús

Començo confessant la meva perplexitat davant de tot el que està passant. No he cregut mai en aquella mena de plans minuciosament preparats i que es compleixen de manera inexorable, i menys encara en política, i no diguem en el que està passant ara mateix a Catalunya. De vegades envejo la seguretat, l’aplom, i la tranquil·litat dels qui tenen explicacions per a tot. Dic de vegades perquè jo dubto molt, sempre crec que necessito més dades i més temps, i em fa l’efecte que les dosis d’improvisació, d’adaptació, i de resiliència –que no són ben bé el mateix- són més grans del que ens pensem i, doncs, dinamiten moltes planificacions prèvies, inclosos alguns fulls de ruta mitificats.

És clar, començant així, la primera conclusió –provisional, ves a saber- és clara: no tinc ni idea de què passarà. Tot el que escrigui a partir d’ara, doncs, ha de ser llegit amb aquesta premissa.

Ahir escrivia al mur de facebook, que té una volatilitat molt més alta que aquest blog, una cosa així: “No vull fotre ningú, i sempre he cregut que les eufòries i les depressions precipitades són dolentes, però vull fer notar que, mentre la legalitat espanyola (sic) no el destitueixi, el President té la plena potestat per a dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Ha dit que no ho feia ara, no que renunciés a poder-ho fer.”

Això, per ara, ho mantinc. Encara no hi ha res proclamat, ni ningú destituït (ara, a les 11 del matí!). L’escenari, doncs, és obert, i ens podem esperar qualsevol cosa. I, atenció, esperar, no vol dir voler, témer, desitjar, assegurar, ni res de tot això. Si hagués de dir el que desitjo acabaríem aviat: la independència (i no ara, ja fa anys!) i invertir temps i energies en coses més profitoses com ara transformar la realitat, que és pel que jo vull la independència.

Prediccions? Ni tinc una bola de vidre –i, a més, no hi crec en aquestes coses- ni em sembla que el moment estigui per prediccions. Però sí que crec –i ja fa temps- que hi ha algunes dosis excessives d’ingenuïtat, en tot això. De menysvaloració del poder del leviatan espanyol, i de sobrevaloració del poder de la gent mobilitzada al carrer. No falten exemples de grans mobilitzacions fallides: les manifestacions anti-Tatcher o pel tancament de les nuclears a Gran Bretanya, les mobilitzacions a Tiananmen, i moltes d’altres. Jo no estic tan segur que amb això n’hi hagi prou per parar el cop i per capgirar la situació. Però ja he dit que, de prediccions, poques.

Ara bé, em permeto aventurar algunes afirmacions que em semblen més plausibles (i que, això sí, poden quedar pulveritzades en hores).

1. Ahir vam saber que hi havia hagut intenses negociacions, pel que sembla fallides. No tenim, doncs, cap seguretat que no continuïn a hores d’ara. Com deia, mentre Puigdemont sigui President –i, per mi, que duri- la capacitat de dissolució i convocatòria la té. No seria el primer gir inesperat a darrera hora.

2. Però el que sembla més probable és que no, que l’altra part teòricament interessada en negociar –només teòricament- tira pel dret amb el 155. Opcions? Més d’una, és clar, per exemple assumir el resultat de l’1-O, proclamar la independència, i veure-les venir. O bé proclamar i, immediatament després, dissoldre, i creuar els dits per assolir un 50% + 1 de vot indepe (i tornar a començar? No sé si ho suportarem...).

3. De cara a (qualsevol) futur, i passi el que passi, el que ahir em va sobrar (i emprenyar molt) van ser les acusacions de traïció i similars, i els tuits parlant de monedes de plata i imbecil·litats similars. Hi ha hagut una excessiva simplificació i idealització de “la gent” que no s’equivoca mai i que ho fa tot bé, en contraposició a “polítics”. I, compte, que la gent ha estat i és –i serà- un motor imprescindible de tot el que ha passat i passarà. Però em sembla una irresponsabilitat aquest discurs simple que la gent fa bé les coses, i si de cas seran els polítics que la cagaran. Posem un escenari teòric: es proclama la independència, confiant en una mobilització massiva, permanent, i que resisteix les envestides de l’estat espanyol. I resulta que aquesta mobilització és a mig gas. Algú tindrà el pebrots de dir que “els polítics ens han fallat”?. Uns polítics, alguns dels quals, recordo, s’hi juguen anar a la presó i el patrimoni. I ja sé que ja n’hi ha dos, a la presó, i que són societat civil. En cap moment vull menysvalorar-ho, però siguem sensats a l’hora d’atribuir papers i responsabilitats. Això de dir a la gent –o al govern, des de l’oposició; a les institucions, des de casa- el que han de fer i després rentar-se’n les mans, i jo ja ho deia, és molt còmode.

4. Vaig escriure, fa dies, que em semblava que això aniria per llarg. No em refereixo al festival d’aquestes hores, sinó a tot plegat, i ara encara ho crec més. Tinc els meus dubtes de les fortaleses respectives, i no em sembla que l’estat espanyol tingui prou força per a imposar tot el 155 que vol, ni que la ciutadania catalana tingui prou força per a impedir-ho del tot, ni que els poders fàctics estiguin absolutament alineats amb aquesta ultradreta que governa i amb el servilisme del PSOE (parèntesi: PSC, quan et dissols, per vergonya?). Més aviat em sembla que entrarem en una llarga fase de política espessa, de guerra de guerrilles institucional, ideològica, social, amb resultat incert.

5. En tot cas, i assumint que això va per llarg, el que és segur és que res no serà igual. Ni és possible un teòric retorn a una pretesa normalitat, com diu el PP (i no és possible perquè ni tan sols és això el que volen: volen una profunda regressió) ni és possible, a curt termini, una independència viable i consolidable. Hi ha hagut massa canvis, sobretot en la societat catalana, per acceptar resignadament ni tan sols un retorn a l’statu quo, no diguem ja la recentralització que amenacen. Però també haurem d’adaptar formes de resistència, proposta i actuació. El procés, aquest procés d’aquests darrers cinc, sis anys, ha tocat fons, i passem a una altra etapa, plena d’incerteses, però també –crec jo, i ho crec ara, que mai se sap- amb la certesa que és una nova etapa. I en aquesta nova etapa caldrà aprendre d’errors, aprofitar encerts i experiència, i comptar amb molta gent. Si avui, demà, passen coses que no ens agraden, el pitjor que podem fer és començar a buscar i assenyalar culpables a casa, perquè estaríem fent la feina a l’adversari.

6. Més que mai, keep calm, i no ens aturem.



dimecres, 18 d’octubre del 2017

Section spéciale a l'Audiencia Nacional

Des de l’inici d’això que anomenem procés –si és que hi ha un inici clar- m’ha sorprès la immensa quantitat de catalanòlegs que surten als mitjans de comunicació espanyols. Dotzenes i dotzenes de persones, amb tota mena de títols o no, fent afirmacions contundents que Catalunya és així o aixà, que Catalunya vol o diu allò o allò altre, i dictaminant què és el que ens convé.

Ignorant com sóc en moltes coses, em meravella tanta ciència repartida, i em pregunto “I com ho deuen saber, tot això?”. Perquè resulta que jo sóc català, visc a Catalunya, em relaciono amb gent d’aquí, i el que veig, sento, penso, no té gaire res a veure. Què hi farem.

Darrerament, aquesta ciència generosament repartida s’ha centrat en els procediments judicials. A rel de l’empresonament dels dos Jordis han sortit com a bolets experts processals defensant o atacant el que sigui. Clar, entre aquests experts n’hi ha de veritat, com en Joan Josep Queralt, o col·lectius solvents, com el mateix Col·legi d’Advocats, que cal no confondre amb el primer mindundi que pontifica sobre actes judicials a la barra del bar.

Tot això m’ha fet pensar en termes de dret. Jo no sóc cap expert, ja ho aclareixo d’entrada, tot i que vaig estar a punt d’estudiar dret com a segona carrera, i sempre m’ha atret el món del dret públic, i també, per raons òbvies, he dedicat un temps al dret urbanístic. L’afició s’estén a un subgènere cinematogràfic, les pel·lícules de judicis, que m’agraden molt: Testimoni de càrrec, Matar un rossinyol, i d’altres. Darrerament, m’ha vingut a la memòria un magnífic film de Costa Gavras, Section spéciale, que explica el fet real de com el règim col·laboracionista de Vichy va impulsar, dins el sistema judicial, que es poguessin tornar a jutjar casos ja jutjats, per fets succeïts abans o després de ser promulgada aquesta norma.

No cal saber gaire dret per a veure que això és una aberració absoluta, i recordo una escena del film en què un grup de magistrats redacta la norma –a partir de les ordres del govern- i un dels jutges exclama que això és una indecència, davant la resignada –o entusiasta- passivitat de la resta.

Perquè penso en això? Perquè al final de la pel·lícula (spoiler!) basada en fets reals, ens informen que els responsables d’aquesta monstruositat van continuar com a jutges després de la guerra i fins a una plàcida jubilació.

Clar, després penses en el TOP i en l’Audiència Nacional, i comences a lligar caps.


Section spéciale: la podeu veure aquí a Youtube

dimecres, 11 d’octubre del 2017

In memoriam, Lluís MIquel

Un apunt d’urgència, d’aquells que no voldries haver d’escriure. Ens ha deixat l’amic Lluis Miquel Prats. Tarragoní  d'adopció trasplantat com jo, amb arrels gracienques –al mateix carrer on vivia el meu pare de petit- ens vam conèixer per comunes militàncies i amistats. Dissenyador gràfic, en el millor sentit de la paraula, és a dir, persona de gust, de maneres exquisides, i capaç de trobar la línia, la forma o el color que permeten una nova visió de les coses, més bonica sense deixar de ser el que són i sense deixar de ser útils.

Quan vaig decidir aplegar els articles publicats al Punt i fer-ne un obsequi de Nadal, es va oferir, amb una gran generositat, a fer-se càrrec de l’edició, i ho va fer també en els dos aplecs més que vaig fer. En va fer un obra pulcra, elegant, amb tots els detalls –la portadella, les notes d’edició, la disposició dels textos i les imatges- de tal manera que, després de distribuir-la, la gent a qui la vaig enviar, molts dels quals no el coneixien, sempre destacaven la qualitat de l’edició. Em reconforta haver-li pogut fer arribar aquella munió de felicitacions, absolutament merescudes.  

En Lluís Miquel tenia un aire britanitzant, d’un humor soterrat, càustic, però amb una certa contenció. Sempre elegant en el vestir. No sé si és per l’alçada o per un impressionant bigoti, però sempre em va recordar la imatge tòpica, estereotipada, del coronel anglès retirat de la Índia. No sé si mai va fumar amb pipa, però li escauria d’allò més.
Que la terra et sigui lleu, Lluís Miquel.


(imatge extreta del seu facebook, ara herència digital)

dilluns, 9 d’octubre del 2017

In memoriam Josep Subirats

La densitat informativa d’aquests dies –i els que vindran!- ha tapat o esmorteït notícies que es mereixien una mica més d’atenció. Dissabte passat sabíem de la mort de Josep Subirats, un homenot polític, del sud, amb una llarguíssima i exemplar trajectòria.

Ens ha deixat als 97 anys, i això ja indica que era un dels darrers enllaços amb la política de la Generalitat republicana –en el seu cas, de fet, ja en plena guerra- i de la llarguíssima postguerra. Vinculat de sempre als rengles del republicanisme d’esquerres –primer amb Marcel·lí Domingo, i després a Esquerra Republicana- es vinculà després al PSC. Senador per Tarragona al 1977 i al 1979, va orientar després la seva activitat a Europa, on va ser magistrat del Tribunal de Comptes.

No vull –i tampoc no puc, perquè no ho conec- analitzar pensament i detalls de la seva trajectòria política. Sigui la que sigui, només l’elevat preu que va pagar pel que creia –presó, condemna a mort, privacions- ja em mereix un enorme respecte. Almenys ha estat públicament reconegut: Fill predilecte de Tortosa, Creu de Sant Jordi, o doctor honoris causa per la URV ens permeten dir que no ha estat marginat. En tot cas, aquest pas del republicanisme d’esquerres cap al socialisme, fet al 1977 –no sabem què faria ara- ens indica que hi ha moltes connexions entre aquests àmbits que seria bo no perdre. Els radicals francesos –una espècie política molt sui generis- tenien un lema (de vegades, no sempre) que era: cap enemic a l’esquerra!. Per pensar-hi.

Si alguna cosa em sembla important d’assenyalar, però, és el  fet de ser una rara avis. A Catalunya són escassíssimes les ocasions en que una figura del sud del Principat –i aquí tant és Camp de Tarragona com Terres de l’Ebre; potser encara pitjor a les Terres de l’Ebre- adquireix un relleu institucional important. En tenim pocs, i tampoc no és que ens n’ocupem massa. Hi ha algú, provinent del Camp o de l’Ebre, en llocs prominents al Govern o a Europa?. Em sembla que no massa. Que jo recordi, des de l’Ebre,  només Marta Cid ha estat consellera, en trenta-set anys de Generalitat estatutària. I no sé quanta gent ha tingut protagonisme a Europa –de fet, un altre tortosí, Juan Manuel Fabra Vallès va ser president del Tribunal, al període 2002-2005- però em sembla que més aviat pocs. No sé si això és falta d’ambició, de capacitats, o poca traça. Suposo que una mica de cada, encara que no crec que siguem més incapaços que la resta. I no vull entrar en les estúpides campanyes antibarcelonines, que ja sabem que habitualment són un eufemisme d’anticatalanes. Hi ha, és cert, una major atenció cap a la Catalunya Vella que a la nova, però alguna cosa no hem fet -no estem fent- bé des d’aquí, i també hi hauríem de posar fil a l’agulla.


Per pensar-hi, també. Que la terra et sigui lleu, Josep Subirats.

(foto extreta de www.urv.cat) 

dissabte, 7 d’octubre del 2017

No vull proclamar la independència


Em temo amb aquesta afirmació, que aniré contracorrent, si més no de molta gent molt activa en xarxes socials, que han esdevingut les principals vies de comunicació. Ja no ve d'aquí, però. No crec en els mèrits de l'antiguitat, però gairebé quaranta anys de militàncies diverses en l'independentisme m'estalvien haver d'esperar l'aprovació de segons qui. En tot cas, espero que qui vulgui anatemitzar, abans llegeixi, que no fa cap mal. 

Efectivament, no vull proclamar la independència dilluns, dimarts o dimecres, de la manera que s'especula als mitjans. No vull una DUI -per cert, les declaracions d'independència sempre són  U; si t'han declarar és que no n'ets- com la que alguns proposen de manera fulminant. I no vull per diverses raons:

1. Proclamar la independència sense tenir un efectiu i complet -o, almenys, suficient- control del territori és un error. Fronteres, ports, aeroports, centrals de telecomunicacions, centrals de producció d'energia, la hisenda... Segur que estem en condicions de controlar tot això de manera ràpida i efectiva? No ho tinc clar.

2. Hem aconseguit una cosa important: internacionalitzar el cas català. Ja no és possible dir que és un tema intern d'Espanya, i, a més, hem aconseguit -amb la inestimable ajuda del govern espanyol, és clar- una mena de simpatia general. Aquesta simpatia, però, no es tradueix en suport directe a la independència, sinó en dir que les coses no es fan així -a hòsties- i que el que cal és negociació i referèndum en condicions. Vegeu l'article de The Economist, un mitjà molt radical i antisistema. I no és l'únic.

3. Si fins ara semblava que qui afluixés perdia -allò del joc de la gallina- crec que l'actual escenari és que el primer que mogui peça cap a la negociació, guanya. Negociació que no vol dir xec en blanc, és clar, sinó demostrar que ets dúctil i sensible a les demandes quan l'escenari canvia. I en el termes que es proposen de manera generalitzada als mitjans internacionals -i els que no sabem perquè són discrets- entenc que dir que d'acord, que no ens declarem immediatament independents, i que acceptem negociació amb mediació sempre que hi hagi un referèndum vinculant en què els catalans ens pronunciem sobre la independència, ens beneficia enormement, i posa la pressió al govern espanyol. La comunitat internacional ens ajudarà si veu que la nostra solució la perjudica menys que la pretesa -per ara cap- solució espanyola. No els ho posem difícil.

4. M'agradaria pensar que el govern té en compte tot això. Tinc confiança en el govern, perquè, fins ara, no m'ha donat motius per no tenir-ne. Dissabte 30 de setembre no les tenia totes que el referèndum es fes, i, si bé no es va fer amb normalitat, el govern va complir. Crec que cal mantenir el que em sembla que ha estat un èxit, que és el “referèndum o referèndum”, és a dir, la correcció del full de ruta que es va fer després de no guanyar prou les eleccions del 27-S. Ara, el referèndum ven a Europa, però no fet com l'1-O, de manera que no desaprofitem aquesta carta.


És a dir, no vull proclamar la independència, vull la independència.  De la mateixa manera que no sóc independentista, perquè vull ser moltes més coses, en la meva vida. O, millor, sóc independentista, sobretot, per a deixar de ser-ne perquè ja no calgui. 

dimecres, 4 d’octubre del 2017

Josep-Fèlix Ballesteros: tard i malament

Si bé fa un parell de dies ja em vaig pronunciar sobre l'absentisme de l'alcalde de Tarragona sobre els fets de diumenge 1-O (ho podeu veure aquí)  som en uns temps que evolucionen a tota velocitat. Reflexions o comentaris fets fa vint-i-quatre o quaranta-vuit hores queden ràpidament superats per esdeveniments.

Avui, l'alcalde ha comparegut i ha donat explicacions. O això diu que ha fet. Ho he sentit en el podcast que hi ha al web de Tarragona Ràdio. Anem per parts:

L'alcalde ens ha dit que va fer el que havia de fer, com alcalde. També -això a preguntes dels periodistes- que no donaria detalls del que va fer. Entenc que hi hagi detalls que segurament no es poden donar, però no admeto que no expliqui res més que dir que ha treballat molt i moltes hores. De fet, una de les poques coses concretes que ha dit és que diumenge 1-O va fer 19 tweets. Mira que bé. El community manager es va guanyar el sou.

A partir d'aquí, ha dit tres o quatre vegades que condemnava la violència, així, tout court. No tinc cap dubte que l'alcalde condemna la violència, no crec que hi hagi algú que no ho faci, però els termes en què ho ha fet em recordaven massa aquelles condemnes retòriques (“condenamos la violencia venga de donde venga”) que feien els ministres tipus Martín Villa quan l'extrema dreta cremava una llibreria. No vull, de cap manera, comparar Ballesteros amb Martín Villa, ni en broma, això que quedi clar. Però aquesta condemna tan difusa, tan genèrica, no em serveix.

No em serveix perquè en cap moment ha dit quina violència condemna i qui la feia. No ha distingit en cap moment, de manera clara, rotunda i explícita, que qui rebia la violència eren els ciutadans i ciutadanes de Tarragona, i qui l'exercia eren les forces i cossos de seguretat de l'Estat. No ha defensat clarament, explícitament, la gent de Tarragona davant la barbàrie. I ho hagués hagut de fer. Ja el mateix diumenge, i no per tweets -no fotem, home!- sinó amb presència i claredat. I no ho ha fet ni tan sols quan han passat tres dies, i sabem molt bé que aquesta violència no era, no és, anònima.

De fet, ha parlat sempre de “excés de violència”. No he sentit les preguntes -però es podia deduir de les respostes- i és una llàstima que ningú no hagi preguntat quina hagués estat la dosi adequada de violència, ja que sembla que el problema és que n'hi va haver en excés. Ves a saber, potser és que la policia i la guàrdia civil no portaven un violentòmetre a sobre, i no podien mesurar la concentració de violentina de cada cop de porra.

I ràpidament les explicacions han derivat al pacte de govern, on ha tornat a dir que el pacte de ciutat deixa ben clar que la política general en queda al marge. Del pacte de ciutat ja vaig opinar al seu dia (ho podeu veure aquí) però em sembla que estem parlant del que va passar a Tarragona diumenge passat. No sé si és política general o no, però no confonguem les coses: parlem de la defensa de la gent de Tarragona i del dret que tenen que no se'ls atonyini. I aquest dret el tenen tant si són independentistes com si no, si volien votar o no, si volien votar sí, no o en blanc. Si la seguretat dels ciutadans i ciutadanes de Tarragona no és política de ciutat, ja m'explicarà què és.

De fet, continuant amb aquesta manera d'espolsar-se les coses, ha acabat dient que ell no és independentista -ja ho sabíem- però que tampoc no és antiindependentista. Aquesta és una afirmació que vaig sentir fa temps de Raimon Obiols, i ja aleshores em va semblar una fugida d'estudi, però no és això, ara. Ara, de diumenge ençà i sobretot diumenge, el que jo li retrec és l'absentisme en la defensa de la gent, un absentisme prolongat durant tres dies, llevat d'uns quants tweets, de misterioses gestions secretes, i d'angelicals postures equidistants políticament quan del que es tractava no era de posicions polítiques sinó de la dignitat de la ciutat i de la seva gent.

Tenia, té, exemples. L'alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat, per exemple, que va sortir a defensar els seus veïns. La mateixa alcaldessa que li va etzibar al President de la Generalitat que no li passés el mort als alcaldes, i tenia una part de raó (una part, perquè jo crec que els alcaldes són els representants de la Generalitat al municipi, i una part va amb ells). Però el que hem tingut a Tarragona no és un alcalde que no s'ha deixat utilitzar pel Govern, el que hem tingut és un alcalde que ha fet d'instrument, d'aliat objectiu, del Gobierno, del Gobierno que ha portat els milers de policies i que els ha deixat anar a repartir castanyes a la gent.

I és que hi ha equidistàncies que maten. Conta la llegenda que, en la guerra entre els ocells i els mamífers, el rat-penat anava un dia amb uns, un dia amb els altres, fins que el van descobrir. I des d'aleshores ha de sortir de nit perquè no l'aguanten ni els uns ni els altres. Ocells i mamífers, ara, no són independentistes i no independentistes. Diumenge eren policies i gent, o gent i policies, m'és igual. Diumenge no es podia ser rat-penat.

Ballesteros, tard i malament.



dilluns, 2 d’octubre del 2017

Pep-Fèlix en terra de meravelles

Quan l’any 1927 Josep Carner va traduir Alice's Adventures in Wonderland, de Lewis Carrol, ho va fer amb aquest deliciós “Alícia en terra de meravelles”, que lamentablement ha quedat sepultat per l’adaptació cinematogràfica.

De fet, jo dubtava entre posar en terra de meravelles o al país de mai més, el Neverland de Peter Pan. L’un i altre tenen en comú aquesta profunda i absoluta desconnexió amb la realitat que sembla tenir el, per ara, alcalde de Tarragona, Josep-Fèlix Ballesteros.

No sé encara què és pitjor: si l’absentisme, el silenci clamorós durant tot el dia d’ahir, mentre la gent intentava votar, o les plasmacompareixences a la nit, quan tot havia acabat. No sé si és pitjor no haver dit res mentre la policia nacional i la guàrdia civil –no sé ben bé qui i en quina proporció, però tant me fot- colpejava sense miraments la gent de Tarragona, la seva gent, la que hauria de defensar, o haver-ho volgut arreglar des d’una pretesa, calculada i absolutament indigna equidistància.

Tant és. Josep-Fèlix Ballesteros  ha comès un error majúscul, irreparable. Si ja fa unes setmanes m’ho semblava (ho podeu veure aquí) ara encara més. Ha confós del tot els termes de la situació (o li han fet confondre des del seu partit: abans el partit –un partit desorientat, escleròtic, ancorat en els esquemes de la Catalunya autonòmica i dual dels anys vuitanta- que la ciutat).

No es tractava de si es posiciona a favor o en contra de la independència. Ja ho sabem, que no és independentista, i, com a demòcrata, ho respecto. Però ahir no es tractava d’això. Ahir la ratlla, la diferència, estava entre els qui repartien castanyes i els qui les rebien. I els qui les rebien eren ciutadans i ciutadanes de Tarragona, de la ciutat de la qual és alcalde Pep-Felix Ballesteros. Ahir calien paraules inequívoques de suport als ferits, i de condemna de la violència i dels qui la provocaven. No paraules llunyanes, per sobre del bé i del mal. Ahir, es veia molt clar –en els fets concrets- on estava el bé i on estava el mal. No en el que pensa cadascú. La policia va repartir sense preguntar a la gent què van votar, ni si volien votar. I l’alcalde de Tarragona havia d’estar al costat de la gent, votessin o no, votessin el que votessin. I no hi va ser.

No sé si respon a les pròpies conviccions –em doldria molt, francament, perquè fa molt de temps que el conec- o si només respon a un càlcul polític que em sembla equivocat i miserable, o si és el preu que ha de pagar pel suport del partit popular. Si és això darrer, el preu que realment està pagant és el de la dignitat de la ciutat, i només per a rebre quatre almoines –els Jocs...- i la complicitat fastigosa del partit més podrit, més corrupte, més indecent, dels que hi ha al panorama polític català.

Pep-Fèlix Ballesteros ha de tornar a la realitat. La realitat és la que vam veure ahir. La realitat és que hi ha gent que vol votar –sí, no, blanc, nul- o no vol votar però vol que es pugui votar, i hi ha gent que prefereix rebentar les portes d’una escola, obrir el cap de persones armades de paperetes, o llençar gent gran per terra. Aquesta va ser la realitat, a la qual només ha donat una resposta vulgarment tòpica, insubstancial, i beatífica: tots són dolents, això no es fa. Em recordava quan, a l’escola, algun matón em fotia un parell de nates, i el professor deia mecànicament “nois, no us baralleu”.

La primera obligació d’un alcalde és estar al costat de la gent. Protegir-la. Té exemples molt clars –els bombers- i en té fins i tot al seu partit, amb l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, que s’ha enfrontat a la policia per a defensar veïns i veïnes de la seva ciutat. I ho podia haver fet abans, com l’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart, que no s’ha posat al costat del referèndum, però no s’hi ha posat en contra. Clar que cap d’aquests alcaldes governa amb el PP. És aquesta la diferència? Crec que no només és aquesta, i em refermo en l’absoluta desconnexió de la realitat, de la realitat més propera que és la de Tarragona, que té l’alcalde. Fa unes setmanes ell mateix deia que la gent amb qui parlava li demanava que es tornés a presentar. Em sembla que necessita parlar amb més gent, sobretot amb gent més diferent; que necessita menys vídeos i més carrer.


I, si no, sempre li quedarà la terra de meravelles. O el país de mai més. Mai més.