divendres, 27 d’octubre del 2017

Més notes provisionalíssimes sobre el procés. Tot és molt confús

Començo confessant la meva perplexitat davant de tot el que està passant. No he cregut mai en aquella mena de plans minuciosament preparats i que es compleixen de manera inexorable, i menys encara en política, i no diguem en el que està passant ara mateix a Catalunya. De vegades envejo la seguretat, l’aplom, i la tranquil·litat dels qui tenen explicacions per a tot. Dic de vegades perquè jo dubto molt, sempre crec que necessito més dades i més temps, i em fa l’efecte que les dosis d’improvisació, d’adaptació, i de resiliència –que no són ben bé el mateix- són més grans del que ens pensem i, doncs, dinamiten moltes planificacions prèvies, inclosos alguns fulls de ruta mitificats.

És clar, començant així, la primera conclusió –provisional, ves a saber- és clara: no tinc ni idea de què passarà. Tot el que escrigui a partir d’ara, doncs, ha de ser llegit amb aquesta premissa.

Ahir escrivia al mur de facebook, que té una volatilitat molt més alta que aquest blog, una cosa així: “No vull fotre ningú, i sempre he cregut que les eufòries i les depressions precipitades són dolentes, però vull fer notar que, mentre la legalitat espanyola (sic) no el destitueixi, el President té la plena potestat per a dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Ha dit que no ho feia ara, no que renunciés a poder-ho fer.”

Això, per ara, ho mantinc. Encara no hi ha res proclamat, ni ningú destituït (ara, a les 11 del matí!). L’escenari, doncs, és obert, i ens podem esperar qualsevol cosa. I, atenció, esperar, no vol dir voler, témer, desitjar, assegurar, ni res de tot això. Si hagués de dir el que desitjo acabaríem aviat: la independència (i no ara, ja fa anys!) i invertir temps i energies en coses més profitoses com ara transformar la realitat, que és pel que jo vull la independència.

Prediccions? Ni tinc una bola de vidre –i, a més, no hi crec en aquestes coses- ni em sembla que el moment estigui per prediccions. Però sí que crec –i ja fa temps- que hi ha algunes dosis excessives d’ingenuïtat, en tot això. De menysvaloració del poder del leviatan espanyol, i de sobrevaloració del poder de la gent mobilitzada al carrer. No falten exemples de grans mobilitzacions fallides: les manifestacions anti-Tatcher o pel tancament de les nuclears a Gran Bretanya, les mobilitzacions a Tiananmen, i moltes d’altres. Jo no estic tan segur que amb això n’hi hagi prou per parar el cop i per capgirar la situació. Però ja he dit que, de prediccions, poques.

Ara bé, em permeto aventurar algunes afirmacions que em semblen més plausibles (i que, això sí, poden quedar pulveritzades en hores).

1. Ahir vam saber que hi havia hagut intenses negociacions, pel que sembla fallides. No tenim, doncs, cap seguretat que no continuïn a hores d’ara. Com deia, mentre Puigdemont sigui President –i, per mi, que duri- la capacitat de dissolució i convocatòria la té. No seria el primer gir inesperat a darrera hora.

2. Però el que sembla més probable és que no, que l’altra part teòricament interessada en negociar –només teòricament- tira pel dret amb el 155. Opcions? Més d’una, és clar, per exemple assumir el resultat de l’1-O, proclamar la independència, i veure-les venir. O bé proclamar i, immediatament després, dissoldre, i creuar els dits per assolir un 50% + 1 de vot indepe (i tornar a començar? No sé si ho suportarem...).

3. De cara a (qualsevol) futur, i passi el que passi, el que ahir em va sobrar (i emprenyar molt) van ser les acusacions de traïció i similars, i els tuits parlant de monedes de plata i imbecil·litats similars. Hi ha hagut una excessiva simplificació i idealització de “la gent” que no s’equivoca mai i que ho fa tot bé, en contraposició a “polítics”. I, compte, que la gent ha estat i és –i serà- un motor imprescindible de tot el que ha passat i passarà. Però em sembla una irresponsabilitat aquest discurs simple que la gent fa bé les coses, i si de cas seran els polítics que la cagaran. Posem un escenari teòric: es proclama la independència, confiant en una mobilització massiva, permanent, i que resisteix les envestides de l’estat espanyol. I resulta que aquesta mobilització és a mig gas. Algú tindrà el pebrots de dir que “els polítics ens han fallat”?. Uns polítics, alguns dels quals, recordo, s’hi juguen anar a la presó i el patrimoni. I ja sé que ja n’hi ha dos, a la presó, i que són societat civil. En cap moment vull menysvalorar-ho, però siguem sensats a l’hora d’atribuir papers i responsabilitats. Això de dir a la gent –o al govern, des de l’oposició; a les institucions, des de casa- el que han de fer i després rentar-se’n les mans, i jo ja ho deia, és molt còmode.

4. Vaig escriure, fa dies, que em semblava que això aniria per llarg. No em refereixo al festival d’aquestes hores, sinó a tot plegat, i ara encara ho crec més. Tinc els meus dubtes de les fortaleses respectives, i no em sembla que l’estat espanyol tingui prou força per a imposar tot el 155 que vol, ni que la ciutadania catalana tingui prou força per a impedir-ho del tot, ni que els poders fàctics estiguin absolutament alineats amb aquesta ultradreta que governa i amb el servilisme del PSOE (parèntesi: PSC, quan et dissols, per vergonya?). Més aviat em sembla que entrarem en una llarga fase de política espessa, de guerra de guerrilles institucional, ideològica, social, amb resultat incert.

5. En tot cas, i assumint que això va per llarg, el que és segur és que res no serà igual. Ni és possible un teòric retorn a una pretesa normalitat, com diu el PP (i no és possible perquè ni tan sols és això el que volen: volen una profunda regressió) ni és possible, a curt termini, una independència viable i consolidable. Hi ha hagut massa canvis, sobretot en la societat catalana, per acceptar resignadament ni tan sols un retorn a l’statu quo, no diguem ja la recentralització que amenacen. Però també haurem d’adaptar formes de resistència, proposta i actuació. El procés, aquest procés d’aquests darrers cinc, sis anys, ha tocat fons, i passem a una altra etapa, plena d’incerteses, però també –crec jo, i ho crec ara, que mai se sap- amb la certesa que és una nova etapa. I en aquesta nova etapa caldrà aprendre d’errors, aprofitar encerts i experiència, i comptar amb molta gent. Si avui, demà, passen coses que no ens agraden, el pitjor que podem fer és començar a buscar i assenyalar culpables a casa, perquè estaríem fent la feina a l’adversari.

6. Més que mai, keep calm, i no ens aturem.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada