He acabat la lectura del darrer -per ara!- llibre de
Margarida Aritzeta, Libra i Leo, una biografia novel·lada de la parella Robert
Gerhard i Poldi Feichtegger. No una biografia de Robert Gerhard, el personatge
més conegut (però no massa) sinó una biografia de la parella, del tàndem,
podríem dir. Tampoc amb aquella visió condescendent de “a darrera de cada gran
home hi ha una gran dona” perquè aquí no hi ha ningú darrera de, sinó a la
mateixa alçada. Sí que és cert, però, que coneixem Robert Gerhard per la seva
obra, i en canvi coneixem Poldi en funció de ser parella de. Podem veure-hi un
paper insubstituïble per a facilitar la feina del músic, la Poldi agent,
negociadora de contractes i drets, però també la que s’ocupa de la vida del
marit en els detalls de la vida quotidiana. M’ha fet pensar en el discurs del
Nobel de Mario Vargas Llosa, fent l’elogi de la seva dona com a auxiliar
indispensable... poc abans de fer-li el salt amb una socialité. Al cinema, hi
ha el test de Bechdel, una mena de prova o de pedra de toc per a saber si una
pel·lícula és feminista o no, i consisteix en si els personatges femenins
interactuen entre ells i ho fan sense que, de manera implícita o explícita, hi
hagi un home implicat. Aquí trobem moltes dones de (d’Arnold Schomberg, de
Joaquim Homs, de Ricard Gomis...). També, és cert personatges fascinants, com
Alice Rougfton. Ja em penso que hi ha el reflex d’una època determinada, però.
En tot cas, jo no soc crític literari, amb prou feines un
lector, i no pensava fer una critica literària, sinó més aviat parlar a partir
del llibre. Si voleu una crítica, podeu llegir Antoni Batista, que en va fer la
presentació a Tarragona, i AQUEST ARTICLE .
Però si que vull dir que és un llibre que fa de bon llegir, com sol passar -o
com em sol passar- amb els llibres de Margarida Aritzeta. No vull dir amb això
que sigui un llibre superficial, o frívol, de cap manera, però tampoc no és un
llibre pesat, pretensiós o feixuc, no ens confonguem. La llengua llisca amable,
amb imatges esplèndides -el paisatge de Cambridge, o el del mas Gerhard, al
Brugent-; els diàlegs no tenen res d’artificiós, i les idees, el caràcter, el
pensament de Robert Gerhard, ens arriben amb facilitat. Gràcies, Margarida, per
demostrar que es pot escriure bé, dir coses, i no complicar la vida al lector.
El llibre pot servir -així ho espero- per a donar a conèixer
una mica més la figura de Robert Gerhard. Fill de suís i alsaciana, vallenc de
naixença, és un exemple de la capacitat d’integració del país, una capacitat
que hauríem de valorar molt més en aquests moments que passem.
Gerhard forma part d’aquella generació, no sé si perduda com
la de Hemingway, però sí malaguanyada per al país, i no pas per culpa seva. A
la presentació del llibre a Tarragona, la Margarida va citar una colla de noms,
presents a la galeria de vallencs il·lustres -Ramon Sarró, César Martinell,
Jaume Mercadé- més o menys coetanis de Robert Gerhard (no recordo si hi va
citar l’Eladi Homs; si no ho va fer, s’hi podria afegir). Uns noms i obres que
fan patxoca, uns perfils que podríem trobar arreu del país, i que ens transporten
a una època en què tantes coses es veien possibles, en el resultat d’una
acumulació de forces col·lectives en la cultura i en el país. En el cas de
Gerhard, a més -però no només en ell- crec que cal destacar la sintonia amb el
que s’estava fent a Europa en aquells moments. No el seguidisme, o la còpia,
sinó la sintonia, la coincidència, l’acord. No som prou conscients que,
aleshores, Catalunya “estava al dia” amb Europa. Quan Ebenezer Howard posa en
pràctica les idees de la ciutat jardí, al cap de molt poc ja tenim Cebrià de
Montoliu fomentant aquest model a Catalunya. Els anys trenta, a Catalunya es
comença a formular un model sanitari que trobarem després de la guerra mundial
formulat com el Servei nacional de salut britànic. I als anys trenta, a
Catalunya es desenvolupava un projecte de televisió, molt abans de les primeres
emissions del 1959. Vull dir, amb tot això -i més coses que hi havia- que
Catalunya estava al dia amb el que es feia a Europa, i Robert Gerhard és una
mostra d’aquest “estar a dia”, de compartir inquietuds, llenguatges estètics,
propostes, experimentacions... l’absoluta antítesi del provincianisme, una
actitud encara avui molt i molt necessària.
De la música de Robert Gerhard, en puc parlar molt poc.
Confesso la meva manca d’educació musical, que fa que m’hagi quedat aturat a
finals del segle XIX i principis -molt principis- del XX, i encara més -això ja
són gustos personals- al barroc i a Mozart. Però això no em fa desconèixer del
tot peces contemporànies -més peces que obres senceres- com la Leningrad de Xostakóvitx,
o el Rèquiem de Britten. I, en tot cas, completament a favor de l’actitud de
Robert Gerhard que trobem explícita al llibre: oberts a l’experimentació, a la
novetat, a provar coses noves, a no acontentar-se només amb el que ja coneixem.
Després, et pot agradar o no, et pot interessar més o menys, però anar pel món
amb els ulls i les orelles ben oberts. I la necessària educació i divulgació
del que és nou; ningú neix ensenyat.
I un apunt per un personatge secundari, Carles Gerhard,
germà de Robert. Personatge amb una biografia apassionant -no sé si n’hi ha
cap- diputat al Parlament l’any 1932, per la Unió Socialista de Catalunya,
comissari de la Generalitat a Montserrat, per a salvaguardar el monestir i el
seu patrimoni, el vaig conèixer -és un dir- com a traductor a l’espanyol de la
novel·la El timbal de llauna, de Günter Grass.
Quantes coses poden sortir de la lectura d’un llibre! Ja
n’hi ha prou, per avui.
