S’acaba d’aprovar un decret-llei
amb mesures per adequar l’urbanisme al món rural (Decret llei 6/2026, de 5 de
maig, de mesures urgents en l'àmbit urbanístic i de la contractació en relació amb
els municipis rurals; DOGC 9659 de 6 de maig de 2026). Sobre això, alguns
comentaris.
Molt a favor d’adequar
regulacions i eines a les situacions específiques. Desconfio de les
generalitzacions, i tinc molt clar que, a realitats i necessitats diferents,
eines diferents. Dit això, però, no em sembla que s’hagi fet del tot bé. Crec
que hi ha una mala definició d’entrada, que és la del “municipi rural” basada,
sobretot, en la població, sense tenir en compte moltes altres coses -densitat,
poblament, proximitat amb centres urbans, relleu, alçada, dispersió,
activitats- i això fa que atribuir-los, en bloc, el mateix problema, i
donar-los una pretesa solució també en bloc, no em sembli una bona solució.
Crec també -però això ja és un
clàssic, i sembla que sense remei- que és un abús la figura del decret-llei,
que està pensada per a situacions d’excepcional urgència. Estem esquivant el
necessari debat abans de decidir res. La posterior tramitació parlamentària, si
es dona, no garanteix res; no seria la primera vegada que queda empantanegada
-el filibusterisme té molt bona salut- però el decret-llei queda vigent. Per
mirar d’arreglar-ho, de les tretze pàgines del decret-llei, cinc corresponen a
l’exposició de motius. Quan la meitat del text és justificació, em fa pensar en
allò de l’excusatio non petita. Un text legal s’ha de justificar, sobretot, per
ell mateix, pel que estableix. Quan l’has d’explicar tant i al marge de les
disposicions, vol dir que no n’estàs segur.
També una mica tip de grapejar la
pobra llei d’urbanisme del 2002. Absolutament d’acord amb ajustar, actualitzar,
aclarir. Però aquesta llei ha estat modificada mes de trenta cops, i ja deuen
ser pocs els articles supervivents del 2002. La llei, les lleis, demanen un
mínim d’estabilitat, i més les que afecten processos de llarga durada com
l’urbanisme. Almenys espero que aviat facin un text refós que aclareixi,
harmonitzi, i clarifiqui el devessall de modificacions, algunes de les quals,
per cert, pèssimament redactades.
No vull entrar ara en el detall
del contingut del decret-llei. Un contingut, però, que em sembla discutible en
més de quatre coses -les edificacions en sòl no urbanitzable!- i, en alguns
casos, amb una tècnica força deficient.
La principal reserva -i això s’ha
de llegir a la vista del primer paràgraf d’aquest escrit- és que em sembla
d’allò més discutible la relació municipi rural versus simplificació.
M’explico: crec que la majoria -no la totalitat- del problemes dels petits municipis
-o, més exactament, dels municipis poc poblats, que no és el mateix- ve de la
debilitat institucional, de la manca de mitjans humans i materials. Des de
disposar, només, d’un suport tècnic una tarda a la setmana, al fet, molt
freqüent, que les funcions de secretaria -que, no ho oblidem, ha de ser la
garantia de la legalitat del funcionament municipal- les acaba exercint algú no
professional, sense l’adequada preparació, i que, amb la prevenció de no
equivocar-se (amb les conseqüències legals que això li pot causar) prefereix no
resoldre.
Ara bé, aquests problemes, reals,
no tenen relació amb un possible relaxament en els condicionants de l’ordenació
urbanística. En el cas de l’ús del sòl no urbanitzable, per parlar d’un dels
temes principals del decret-llei, crec que les complicacions o insuficiències
municipals no venen de les condicions d’aquest ús, sinó de la impossibilitat
material de controlar-ho. Això no vol dir que no calgui revisar com estem regulant
això, el SNU, però aquesta regulació s’ha de fer en funció de com creiem que
s’ha de tractar aquesta mena de sòl -i això dependrà més de com és, perquè una
cosa és el seu règim jurídic i una altra la seva morfologia- de les exigències
ambientals, o de cada un dels usos possibles. I res d’això té a veure amb el
nombre d’habitants del terme municipal on se situa aquest sòl. Que una antiga
edificació en SNU, ara sense ús, pugui ser rehabilitada i ampliada per a
destinar-la habitatge hauria de dependre de l’impacte que pugui tenir al medi,
de si genera o no necessitats de serveis, de si es fragmenta el sòl, però res
d’això té a veure amb si aquell poble té dos mil habitants o deu mil.
És aquesta la principal objecció
que crec que cal fer en aquest plantejament. Si els ajuntaments petits no donen
l’abast, tenim dues vies prioritàries. Per una banda, revisar la regulació del
SNU, però per a tothom; i segurament trobaríem -hauríem de trobar- maneres de
simplificar, d’introduir més claredat en les definicions i condicions,
d’ajustar-se millor als diferents tipus de SNU. Però per a tothom, perquè no sé
si és admissible que els drets de la propietat -que això regulem- siguin
diferents si el sòl se situa en un terme municipal de cent-trenta dos habitants
o de catorze mil quatre-cents vint-i-vuit.
La segona hauria de ser la
revisió, a fons, dels instruments de suport i cooperació municipal. Com que
sembla clar que no podem constituir ajuntaments amb una gran dotació humana,
tècnica, material, de manera permanent, per raons econòmiques, hem de mirar cap
als instruments de suport, que són tradicionalment les diputacions i, més cap
aquí, els consells comarcals.
De les diputacions, hi ha de tot.
Conec una mica -només una mica- el SAM,
el servei d’assistència municipal, de la Diputació de Tarragona. En la meva
relació amb el món local tothom me n’ha parlat bé, però potser no és del tot el
que es necessita, si pensem en la capacitat de donar resposta a la petició de
llicència, a tirar endavant un polígon d’actuació urbanística, o coses així.
Diria que per a fer això es van
crear els consells comarcals (bé, també crec que es van crear per a una altra
cosa, però ara no toca). Però no se si realment ha funcionat. D’entrada, per un
plantejament absurd que esperava que les ciutats grans es posessin al servei
dels petits municipis, com si això fos un sistema de vasos comunicants. Això,
és clar, permetia fer l’orni a l’òbvia necessitats de recursos dels consells,
però era un plantejament entre innocent i pervers, perquè, és clar, les grans
-de vegades no tan grans- ciutats ja tenen prou feina i no van sobrades de
recursos.
Caldria, doncs, assegurar que els
consells comarcals es configuren com un aparell al servei d’aquests petits
ajuntaments, amb professionals de l’urbanisme -arquitectura, enginyeria, dret-
amb prou dedicació per conèixer bé el municipi en el qual han de treballar i
per a resoldre el que s’hagi de resoldre. Al capdavall, en molts casos no
parlarem de gaires llicències a l’any, i encara menys de figures de
planejament.
Una altra qüestió és l’impuls
-llicències i figures de planejament és mes reactiu- i aquí hauríem de generar
una altra manera de funcionar. De cap manera vull tornar al funcionament
d’aquells ajuntaments de principis de segle vint, on un secretari omniscient
feia i desfeia, però sí que crec que hauríem de delimitar millor les funcions
de cadascú. El govern municipal, que per això té legitimitat democràtica, ha de
decidir què vol fer, què vol per al poble, quines actuacions vol tirar
endavant. L’aparell tècnic, secretaria inclosa, han de dir com es pot fer
possible això. Sempre he pensat que hem carregat massa els equips de govern,
amb feines -millor, amb responsabilitats- que no els toquen i, per a les quals,
sovint, no estan preparats (ni tenen
perquè estar-ne). La seva feina és tenir un projecte per al poble -allò que De
Gaulle deia “une certaine idée de la France”- tenir prioritats, connectar amb
les necessitats. I la feina de l’aparell, dels professionals, és fer-ho
possible de la millor manera possible.
Per això crec que, abans que
simplificar -o pretendre-ho- la manera de fer, caldria assegurar-se si les
condicions establertes són necessàries i són eficaces, i si es disposa dels
instruments necessaris.
I un apunt final, amb això del
POUM rural. Al cap de cinquanta anys i diverses regulacions, ens hem acabat
inventant les delimitacions del sòl urbà amb ordenances que ja havia previst el
text refós de la llei del Sòl del 1976. Roda el món i torna al Born. Ara potser
caldrà repescar el programa que va engegar, a la Generalitat provisional, en
Lluís Cantallops, director general d’urbanisme, per a fer que tothom tingués
aquest planejament mínim. En vaig atrapar algunes, quan vaig començar a
treballar en urbanisme. Descobrint la sopa d’all.
