quatre números electorals

A rel de les eleccions al Parlament andalús m'ha vingut de gust fer quatre números, molt curiosos. 

Com sabeu, el resultat global de les opcions amb representació ha estat el següent:

	vots	% sobre vàlids	escons
Psoe	1.409.842	35,45%	47
PP	1.064.168	26,76%	33
Podemos	590.011	14,84%	15
Ciutadans	368.988	9,28%	9
IU	273.927	6,89%	5
UPyD	76.653	1,93%	0
PA	60.707	1,53%	0
resta	77.870	1,96%
blancs	54.807	1,38%
vàlids	3.976.973	100,00%
nuls	40.939
total	4.017.912		109

Si fem el càlcul del cost de vots per escó, tenim el següent:

Psoe	29.997
PP	32.248
Podemos	39.334
Ciutadans	40.999
IU	54.785
UPyD	0
PA	0

Primera dada, doncs: cada escó d'IU ha costat gairebé el doble que un escó socialista, i cada escó de Ciutadans un 30% més que els escons socialistes.

Quin seria el resultat si la distribució fos proporcional, en una circumscripció única, a la resta més alta?

Psoe	38,64	39
PP	29,17	30
Podemos	16,17	17
Ciutadans	10,11	11
IU	7,51	8
UpyD	2,1	2
PA	1,66	2

Com veiem, força diferent. Ja sabem que la llei d'Hondt afavoreix les majories i d'aquí la distorsió en favor del més votat. I el còmput global no reflecteix les restes de cada circumscripció. Quan una opció, com IU, no obté escó en alguna província, aquells vots es perden.

Amb aquests resultats, més ajustats al vot, la suma PSOE + Ciutadans no fa majoria absoluta. 

Però encara hi ha una altra dada curiosa. Si fem el càlcul del cens en relació als escons de cada circumscripció, tenim:

	cens	escons	escó/cens
Almeria	450.994	12	37.583
Cádiz	968.766	15	64.584
Córdoba	637.721	12	53.143
Granada	704.301	13	54.177
Huelva	389.903	11	35.446
Jaén	524.709	11	47.701
Málaga	1.109.047	17	65.238
Sevilla	1.501.476	18	83.415

I això què vol dir? Doncs que el vot d'un elector de Huelva val més del el doble que un sevillà, i gairebé el doble que un malagueny o que un gadità. Una relació similar a la d'un elector lleidatà i un de barceloní. Però heu llegit en algun lloc les queixes per la insuportable distorsió del sistema electoral andalús? Sabeu si la primera iniciativa del nou govern socialista serà una nova llei electoral que esmeni tan flagrant discriminació, i iguali el valor de cada vot andalús? Jo tampoc. Però resulta que aquesta diferència del valor del vot segons la circumscripció és el que impedeix aprovar la llei electoral a Catalunya, que inclouria, si s'aprovés, la capacitat de marcar preferències a les llistes, la Sindicatura electoral pròpia, o la tramesa unificada de propaganda, amb el consegüent estalvi (perquè la paguem amb els nostres impostos). Però, clar, cadascú mira per les seves preferències. 

Avui votaria sí al Moianès

Avui, si fos ciutadà de qualsevol dels municipis del Moianès, votaria sí. Sí a la constitució, al reconeixement, de la comarca del Moianès. Perquè ja toca, després que, a cada replantejament general del mapa comarcal -reeixit o no- al 1932, 1987 i 2001, ho han intentat amb tantes o més raons que molts. Perquè he conegut de prop la realitat de la comarca, la voluntat de molta gent, i el treball del Consorci del Moianès, més positiu i eficient que el d'uns quants consells comarcals inexplicables, i fet sovint amb una sabata i una espardenya (aquests darrers anys una espardenya de set vetes, segur). Perquè la capacitat de reconèixer i encarar els problemes de la comarca i de buscar-hi solucions s'ha fet en precari i ja és hora que tinguin un contracte fix que els doni seguretat per a programar i realitzar solucions a mig i llarg termini. I perquè la necessària nova organització territorial de Catalunya no passa per suprimir ens o afegir-ne, en bloc, sinó per a trobar, per a cada realitat territorial, l'eina més adequada, que no és la mateixa a tot arreu, però que, per al Moianès, pot ser molt bé la comarca, si la poden fer funcionar com ha anat el Consorci. Perquè és un exercici democràtic que ens fa millors, a tots, com a comunitat. Perquè la immensa feina de la Marta i la Teresa -i, segur, de més gent, però elles imprescindibles- es mereix aquesta alegria i aquest premi per a continuar pencant tan bé com saben, que és molt.  

Pep-Fèlix, quina hora és? (de bon rollo)

Fa uns anys, en una columna que publicava al Punt/Avui, vaig escriure sobre un regidor d’urbanisme que es planyia que hi hagués gent que, pel fet de tenir aquesta responsabilitat, ja donava per descomptat que s’havia enriquit (se suposa que il·lícitament). Ara, aquesta actitud de pensar que tothom que es dedica a la cosa pública ho fa per enriquir-se i per aprofitar-se, s’ha estès a tota mena de llocs i de persones, de manera indiscriminada. Ja gairebé no calen ni sospites ni indicis per tractar tothom de lladre, de corrupte, o d’aprofitat.

És evident que hi ha motius per al cabreig, i que la rastellera de casos –ERO, Gurtel, Pujol, Palau, targetes Black- indigna i convida a engegar tothom a la merda. Motiu de més per intentar tenir el cap fred, i dirigir les ires i la contundència per qui sigui realment responsable.

Ahir vam saber que l’alcalde de Tarragona ha estat imputat –ell i, pel que sembla, els altres seixanta-sis membres del consell nacional de la FMC- per haver estat destinatari d’un obsequi –un rellotge valorat en 200€- pagat amb diners públics.

No cal dir que la xarxa ja va plena de comentaris descerebrats fets per nouvinguts experts en dret, que clamen al cel. No entraré ara a analitzar –perquè no tinc totes les dades; només les dels mitjans de comunicació, i no sé si refiar-me’n gaire- i per no caure en això mateix que estic denunciant. El que digui, doncs, té aquest poc o molt valor.

Conec en Josep-Fèlix Ballesteros de fa molt anys. He treballat uns anys a l’Ajuntament, amb una certa responsabilitat i complicitat personal i política, malgrat no haver-lo votat mai –suposo que ell mateix ho sap molt bé- i no tenir intencions de votar-lo –això no sé si ho sap, però crec que s’ho imagina-. Discrepo de força coses –de fons i de forma- de la seva etapa d’Alcalde, tot i reconeixent que cal separar allò de què acaba essent responsable com a cara pública (és a dir, els marrons que no té més remei que menjar-se) i allò que impulsa ell mateix personalment. Dit tot això, posaria la mà al foc per la seva honradesa personal. Me’l crec quan diu que no ha cobrat res, i que no es fa responsable de la decisió –equivocada i irresponsable- de la FMC de pagar aquells sous disfressats. Tal com funcionen aquesta mena d’organismes, amb els filtres –assessoria jurídica, secretaria general- que tenen per a la seva organització i gestió diària, entenc perfectament que donessin per fet que allò era legal. I, en el cas –més ridícul que res- dels rellotges, em sembla inversemblant equiparar qui pren la decisió de gastar diners públics en això -que sí que em sembla reprovable-   amb els qui, sense saber massa bé d’on surt, es troben amb un obsequi.

Puc admetre, doncs, una certa negligència,  o ingenuïtat, per part de Ballesteros, i encara això amb dubtes. No tinc, repeteixo, cap mena de dubte de la seva honorabilitat personal.

Això és, entre moltes coses, el que em fa sentir personalment autoritzat per a exercir la critica –sempre legítima- de tot el que em sembli criticable de la seva manera d’exercir l’alcaldia. 

La desqualificació gratuïta i mal educada en què cauen moltes crítiques a personatges amb responsabilitats publiques ha degradat l’efecte benèfic de la crítica i l’ha convertit en un pim-pam-pum, a veure qui la diu més grossa, que serveix per a rentar consciències, no sentir-se culpable de no assumir responsabilitats, i, paradoxalment, alimenta allò que teòricament vol combatre.

No vénen bons temps per a regenerar una cultura política allunyada d’aquesta gresca d’insults. Les campanyes electorals –gairebé permanents- i la impunitat de l’anonimat de les xarxes, ens asseguren racions diàries de grolleria, de manipulacions, i d’insults (només cal llegit algun dels vomitius digitals pretesament informatius que corren per la xarxa). Els qui volem una altra manera de fer potser haurem de fer un pensament; valgui aquest apunt com aportació. 

Una puntualització necessària a un article

Dissabte passat vaig publicar un article al País, parlant de BCN World  (el podeu veure aquí). Per un seguit d’entrebancs –i, més cruament, per equivocacions meves en la traducció (jo escric en català, i el País no)- l’edició impresa va sortir amb una errada garrafal. Deia cap als darrers paràgrafs:

"Para llegar aquí, ya no serían necesarios planes, por tanto. Se ha desplazado a un documento técnico—un plan director urbanístico— que debe dar forma y concretar el alcance de una serie de determinaciones  (y del que dudo que esté bien hecho) que deberían ser fruto de un debate público, riguroso, amplio, sobre el impacto territorial que puede tener."

I havia de dir el contrari, que no tinc cap dubte que el Pla director estarà ben fet. I no el tinc. I em sap molt de greu que sembli que dubto de la solvència dels tècnics de la Direcció general d’urbanisme de la Generalitat per a fer el PDU. El problema -i crec que això queda clar- no és el PDU, sinó haver obviat el debat previ al PDU. 

Ara, la versió digital de l'article  –també la versió catalana- està corregida, però, és clar, la impresa queda com queda (allò de l’scripta manent...). Afortunadament per a la meva credibilitat, ja havia deixat escrit, en aquest mateix blog, la meva opinió, i també l’havia verbalitzada en múltiples converses, fins i tot amb responsables de la Direcció general d’urbanisme. 

Quedi dit, tot plegat, en descàrrec d’aquests tècnics –amb algun dels quals tinc bona amistat de fa temps- i del País, que no és responsable de l’errada.

També hi ha nyaps periodístics (i urbanístics!)

El diari ARA publica un reportatge, i editorial i tot, sobre aquests nyaps que s’han anat construint –o mig construint- amb sobrecostos i de dubtosa o nul·la activitat. El podeu veure  aquí. Tots coneixem casos d’aparcaments, auditoris, equipaments culturals o esportius, caríssims i poc o mal mantinguts i menys usats. I la proximitat de les eleccions municipals ho posa de moda. Ara assistirem a retrets (“tu has fet això” “doncs tu vas fer allò”) i a promeses... de més aparcaments, auditoris i equipaments esportius o culturals que seguiran la mateixa sort.

Però el que m’empipa –i el malbaratament i la potineria també m’empipen, que consti- és que l’editorial titula “Avís per a candidats: els nyaps urbanístics s’hereten”. Urbanístics? Segur? Potser constructius, o financers, o arquitectònics, hagués estat més precís. L’urbanisme és tota una altra cosa, i ja està bé d’associar-lo a coses mal fetes que corresponen a unes altres matèries.

No és el primer cop que en parlo (ho podeu veure aquí ). I és que ara, l’urbanisme té mala premsa, i és molt còmode penjar-li el que sigui com a resum. Per posar un símil, imagineu que una empresa que publica un diari –per exemple, Edició de Premsa Periòdica Ara SL- fa una mala planificació financera, compra un edifici per al diari, i no el pot pagar. I quan fa fallida, un titular escriu: “Els nyaps periodístics s’hereten”. Estaríem parlant realment d’un nyap periodístic? Seria el nyap d’una empresa periodística, però si jo fos periodista d’aquell diari em sentiria malament. Doncs és el mateix, no pengem a l’urbanisme –a la capacitat d’ordenar usos i edificacions al sòl, de dissenyar les ciutats, de crear el marc necessari per a l’arquitectura- els nyaps que no li pertoquen. Encara recordo com, el Diari de Tarragona –qui, si no- i parlant de BCN World, va escriure que  “CiU i PSC neguen una voluntat urbanística a BCN World”. I què coi és això d'una “voluntat urbanística”? De veritat no hi haurà urbanisme quan es tracta de formular un Pla director urbanístic que reguli usos, edificabilitats, espais, infraestructures, etc? Si això no és urbanisme, què es pensen que és?.

No confonguem els termes, doncs. En un nyap d’aquests hi pot haver errors urbanístics –haver previst un ús no adequat, una mala connexió amb les infraestructures viàries, un volum desproporcionat- però el nyap sol ser en el càlcul dels costos –de construcció o d’explotació- en el finançament d’aquests costos, en el disseny del projecte, en l’execució, o en la previsió d’utilitat real d’aquell ús. I això no és urbanisme.