El PDU passa al Camp de Tarragona (That's all folks!!!)

 

La setmana passada vaig assistir a una de les fases del procés participatiu del futur Pla director urbanístic de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona. En aquesta fase, es van organitzar nou tallers o meses o el que sigui, amb participació de representants dels ajuntaments, de la universitat, de col·legis professionals (jo, per part dels Geògrafs) i d’altres elements de la societat civil, i cada mesa tractava de tres eixos o temes. En el meu cas, els assentaments, els espais agrícoles, i l’àmbit metropolità (aquest darrer era comú a totes les meses).

Abans d’entrar en matèria sobre la meva experiència, vull deixar clar que sóc un decidit partidari de la participació, específicament en el camp de l’urbanisme. Crec que decisions que ens afecten tan col·lectivament han de ser preses també col·lectivament, en la mesura que sigui possible. Que les coses, totes les coses, es poden explicar, parlar, i escoltar. Ho diu molt bé en José Fariña, catedràtic d’urbanisme a la UPM, al seu blog (que és com voldria que fos el meu, si no fos que no li arribo, a Fariña, ni a la sola de les sabates). Per a mostra, sobre el que estem parlant: AQUÍ.

De fet, aquest cap de setmana en vaig parlar amb un bon amic, arquitecte, que ha estat involucrat en processos de participació en remodelació d’espais urbans, i m’explicava -i no calia que me’n convencés, que jo ja n’estava!- la utilitat de demanar a la gent coses com per on circulava, en aquell carrer, per quin motiu, cap a on, què és el que li molestava, què li agradava... i com de les respostes es podia afinar molt millor una proposta urbana,

Però, és clar, la participació, en què cal d’adaptar llenguatge per a no fer-la només accessible a especialistes o a iniciats, també demana un cert esforç i, evidentment, una bona informació prèvia i plantejaments adequats. Recordo que, quan cursava una assignatura sobre participació, en Juanjo Pujades ens va dir que, «a participar, se n’ha d’aprendre» i això em va quedar. Participar, perquè tingui sentit, s’ha de fer a partir d’una mínima informació -que ha de ser comprensible- i demana implicació per part de qui participa.

Hi ha hagut tot això, ara?. Molt em temo que no. He tingut la sensació de figurar en una activitat de la classe dels dofins de P3. Amb formes més pròpies d’un joc d’escola progre que cap altra cosa. S’ha confós un llenguatge desenfadat i assequible amb una infantilització impresentable de conceptes complexos, i les premisses sobre les quals opinar, les preguntes podríem dir, en banalitats equiparables a si t’estimes més el papa o la mama. Que qüestions com el tipus de ciutats que tenim al Camp de Tarragona s’hagin de resoldre amb una frase que, si és positiva, s’ha d’escriure en un post-it verd, i si és negativa, en un de rosa, ja no és banalització, és com aquell acudit d’un film de Woody Allen:

- He fet un curs de lectura ràpida, i he llegit Guerra i pau en dues hores!

- Ah sí? I què tal és?

- Bé, passa a Rússia

Doncs això, que el PDU passa al Camp de Tarragona.

Però la cirereta del pastís ve al final. A l’hora de parlar de l’àmbit de l’Àrea metropolitana (una qüestió, per cert, que no pot resoldre un PDU, que és urbanístic, però això és un altre tema) ens posen al davant un mapa del Camp de Tarragona i ens demanen que enganxem un gomet vermell als pobles que creguem que s’hi han d’incloure.

Naturalment, m’hi vaig negar, per respecte a mi mateix i per vergonya aliena. He fet un treball de fi de màster sobre aquest tema, he presentat diverses comunicacions en congressos de geografia, n’he escrit articles. Sé de què parlo. Banalitzar aquests processos, fer-ho sense cap mena d’informació prèvia sobre què és i per a què una àrea metropolitana, em sembla una frivolitat i una manca de respecte.

Això sí, sempre es podrà argüir que el PDU que resulti -si en resulta cap, que ja veurem- és «fruit de la participació de la societat civil» (com si tinguéssim societat civil digna d’aquest nom!) i això servirà per espolsar-se responsabilitats. També servirà, em temo, per a desacreditar la participació i, de retop, el mateix urbanisme.

(imatge extreta de https://participa.gencat.cat/processes/futurcamptarragona i espero que no s’enfadin)

Les amistats perilloses (i va de política, no de llibres)

 

En el darrer -per ara- episodi del joc del gat i la rata entre la justícia (sic) espanyola i el president Puigdemont que ha tingut lloc a Sardenya, hi ha un element, que no és nou, i que em sembla preocupant. I no vull parlar de l’episodi en si, que encara dubto si el president ha escapat del parany de Llarena, o si és el jutge que ha caigut de quatre potes en un parany, no és això.

Al marge de l’estricte procediment judicial, Puigdemont s’ha treballat i agraït el suport de l’independentisme sard ( i també l’institucional: el president Sard, Christian Solinas encapçala una llista plural, amb el Partit Sard d’Acció, un històric, però també amb Forza Italia -els del Berlusconi- la Lega o els Germans d’Itàlia, que són com els de Vox). Però, és clar, aquí el que arriba és el suport de l’independentisme més explicit, que està encantat de l’altaveu publicitari que això els suposa.

Ara bé, convé, a l’independentisme català, ser associat a aquests grupuscles? Li convé ser associat immediatament a tot moviment independentista que hi hagi a Europa? En tinc seriosos dubtes. Una cosa és el N-VA flamenc (no els Vlaams Belang, que també són uns feixistes) o l’SNP escocès. Són partits de govern, amb una sòlida presència institucional i relacions. Però d’aquí a excitar (o a excitar-se) amb qualsevol grup indepe de ves a saber a on, crec que hi ha molta distància, no perquè no reconegui el dret d’autodeterminació a tothom, i no sigui sigui solidari, no és això. Tota la simpatia pel que hi pugui haver -si és que encara hi ha alguna cosa- dels nacionalistes de Cornualles, o de Frísia, o d’on sigui. Però cal ser pràctics i actuar amb intel·ligència.

La partida independentista es juga, fonamentalment, a Europa. I Europa és un club d’estats que, el que menys volen, és que algú extern els compliquin les coses de casa. Si algú somniava amb liderar -o fer-ho veure- una mena d’onada de moviments independentistes a Europa, ho pot fer, però que sàpiga que serà una pedra a la sabata d’uns quants estats, i són aquests estats els que, si mai algú ens ajuda, ho faran. No perquè els caiguem bé, sinó perquè si no ho fan, la situació amb Espanya seria insuportable. Europa, els estats europeus, no ens ajudaran a ser independents, però si que poden ajudar-nos a neutralitzar l’avantatge espanyol en termes de força bruta, sigui policial, militar o judicial, i això sí que ens va bé, perquè l’estat espanyol, en termes democràtics -que són, han de ser, els nostres- és molt més dèbil, i treure-li la força bruta iguala molt el combat.

I això inclou -i em dol moltíssim- la Catalunya Nord. No vol dir, de cap manera, passar-ne del tot, però sí donar garanties -les que es puguin donar- que, en cas d’independència del Principat, no hi haurà reclamacions irredemptistes, que no exclou una certa cooperació cultural (que, per altra banda, em temo que és tot el que és viable, per ara). Si França creu que som un perill, no només no mourà un dit, és que mourà les dues mans per a impedir-nos la independència, i això pot ser molt efectiu.

I això també serveix per les hipotètiques relacions russes, que espero que no passin de deliris dels atestats policials i autes judicials, però que no hauríem de posar-los fàcils, aquests deliris. Hi ha amistats perilloses, amb les quals hauríem d’anar amb molt de compte.