En el darrer -per ara- episodi del joc del gat i la rata entre la justícia (sic) espanyola i el president Puigdemont que ha tingut lloc a Sardenya, hi ha un element, que no és nou, i que em sembla preocupant. I no vull parlar de l’episodi en si, que encara dubto si el president ha escapat del parany de Llarena, o si és el jutge que ha caigut de quatre potes en un parany, no és això.
Al marge de l’estricte procediment judicial, Puigdemont s’ha treballat i agraït el suport de l’independentisme sard ( i també l’institucional: el president Sard, Christian Solinas encapçala una llista plural, amb el Partit Sard d’Acció, un històric, però també amb Forza Italia -els del Berlusconi- la Lega o els Germans d’Itàlia, que són com els de Vox). Però, és clar, aquí el que arriba és el suport de l’independentisme més explicit, que està encantat de l’altaveu publicitari que això els suposa.
Ara bé, convé, a l’independentisme català, ser associat a aquests grupuscles? Li convé ser associat immediatament a tot moviment independentista que hi hagi a Europa? En tinc seriosos dubtes. Una cosa és el N-VA flamenc (no els Vlaams Belang, que també són uns feixistes) o l’SNP escocès. Són partits de govern, amb una sòlida presència institucional i relacions. Però d’aquí a excitar (o a excitar-se) amb qualsevol grup indepe de ves a saber a on, crec que hi ha molta distància, no perquè no reconegui el dret d’autodeterminació a tothom, i no sigui sigui solidari, no és això. Tota la simpatia pel que hi pugui haver -si és que encara hi ha alguna cosa- dels nacionalistes de Cornualles, o de Frísia, o d’on sigui. Però cal ser pràctics i actuar amb intel·ligència.
La partida independentista es juga, fonamentalment, a Europa. I Europa és un club d’estats que, el que menys volen, és que algú extern els compliquin les coses de casa. Si algú somniava amb liderar -o fer-ho veure- una mena d’onada de moviments independentistes a Europa, ho pot fer, però que sàpiga que serà una pedra a la sabata d’uns quants estats, i són aquests estats els que, si mai algú ens ajuda, ho faran. No perquè els caiguem bé, sinó perquè si no ho fan, la situació amb Espanya seria insuportable. Europa, els estats europeus, no ens ajudaran a ser independents, però si que poden ajudar-nos a neutralitzar l’avantatge espanyol en termes de força bruta, sigui policial, militar o judicial, i això sí que ens va bé, perquè l’estat espanyol, en termes democràtics -que són, han de ser, els nostres- és molt més dèbil, i treure-li la força bruta iguala molt el combat.
I això inclou -i em dol moltíssim- la Catalunya Nord. No vol dir, de cap manera, passar-ne del tot, però sí donar garanties -les que es puguin donar- que, en cas d’independència del Principat, no hi haurà reclamacions irredemptistes, que no exclou una certa cooperació cultural (que, per altra banda, em temo que és tot el que és viable, per ara). Si França creu que som un perill, no només no mourà un dit, és que mourà les dues mans per a impedir-nos la independència, i això pot ser molt efectiu.
I això també serveix per les hipotètiques relacions russes, que espero que no passin de deliris dels atestats policials i autes judicials, però que no hauríem de posar-los fàcils, aquests deliris. Hi ha amistats perilloses, amb les quals hauríem d’anar amb molt de compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada