Et recordo, Víctor

No recordo quan i com va ser que vaig conèixer l’obra de Víctor Jara i qui era. Devia ser l’any 75 -potser finals del 74- però, en tot cas, sé que formava part de la meva banda sonora vital el curs 75-76, el primer que vaig passar a la Universitat Laboral. Una cinta de casset, que a saber on deu ser ara, va sonar molts cops en aquella aula atrotinada, i uns quants bramàvem amb entusiasme el Desalambrar o el Puerto Montt, dels quals encara ara recordo trossos.

Segurament el devia conèixer a partir del cop d’estat de l’11 de setembre, però no immediatament; ni l’estat de la premsa d’aleshores, ni el meu interès personal -una mica més de dotze anys, només- anaven per aquí. Però sí soc conscient, tot i que per reflexió personal posterior, que entre el cop d’estat xilè i el cop d’estat portuguès del 25 d’abril -aquest, ai! tan diferent- vaig començar a adonar-me de les coses que passaven al món, o més exactament d’algunes coses en concret; un interès que no ha parat mai.

Ara, cinquanta anys després, els responsables -alguns dels responsables- de la mort de Víctor Jara han estat condemnats per la justícia xilena. Més enllà de l’enveja que em suposa una certa justícia, sobretot per comparació amb la que no hem tingut aquí, no és menys cert allò que la justícia amb retard no és justícia, per bé que, en aquest cas, encara ens pugui reconfortar una mica.

La millor justícia, però, allò que en diríem una mena de justícia poètica, és que tot aquest temps, i el que seguirà, aquesta trepa d’assassins continuaran essent no-res i en canvi restarà en peus aquesta bellíssima cançó que és Te recuerdo Amanda, que poso AQUÍ  en l’esplèndida versió de Raimon.

Xile al cor. Gràcies, Víctor.

Notes després de les eleccions generals

 

El resultat de les eleccions espanyoles del 23-J sembla escrit per un guionista inexpert. De fet, de veure’l en una pel·lícula d’intriga política, costaria de creure. Hi hauria moltes coses a comentar, com ara la davallada de l’independentisme –de tot, no només d’ERC- amb múltiples causes i expressions.

Però el més apassionant, ara, és la recerca d’aquests 176 vots per assegurar una majoria d’investidura i estalviar-se la repetició –que ja seria la tercera!- de les eleccions. La veritat és que, per salut mental, estaria bé estalviar-se-la, però tinguem molt clar que no trigarem massa a votar, fins i tot si s’arriba a aquests 176. I és que una cosa és una majoria d’investidura –que s’acaba al mateix moment de l’elecció a la presidència del govern- i una altra és la majoria de govern. Recordem que, al 2016, hi va haver una solidíssima majoria d’investidura, PP+PSOE (menys el PSC, en un dels insòlits –per no dir únic- actes de sobirania en més de quaranta anys d’existència nominal) però no majoria de govern, i es va anar fent la viu-viu –és a dir, no legislant ni pràcticament governant- fins a la moció de censura del 2018.

Crec, doncs, que aviat tornarem a votar, però no perquè JxC s’abstingui o voti en contra i bloquegi un possible govern. Malgrat l’erràtica i fantasiosa política que proclamen (però que no sempre és la que fan) els considero prou lúcids per adonar-se que qui aparegui –ho sigui o no- responsable d’una repetició electoral, i, per tant, d’una segona oportunitat per al tàndem PP-VOX, on tanto monta monta tanto, seria penalitzat electoralment. JxC ha salvat els mobles, i de fet, amb 1.500 vots menys a Girona i Tarragona, s’hagués quedat amb només 5 diputats (és com a les municipals; la victòria pels punts de Trias a Barcelona va dissimular uns resultats mediocres). No crec que s’hi arrisquin.

A partir d’aquí, la discussió està –o això sembla- a canvi de què. Em sembla, però, que hi ha alguna consideració prèvia a fer, molt important. JxC, sembla, s’asseurà a negociar amb el PSOE possibles contrapartides a un vot favorable al govern. Contrapartides que, ho saben bé, no poden ser ara i aquí un referèndum d’autodeterminació o algun altre màxim. Què més voldria el PSOE que dir que prefereix anar a unes altres eleccions abans de cedir a això! Immediatament recupera una dotzena d’escons a Espanya –allà on n’ha  perduts 6, només compensats pels 7 guanyats a Catalunya- i tornem a començar.

Ara bé, això –negociar contrapartides, a canvi d’un cert suport al govern espanyol- és exactament el que ha anat fent ERC durant quatre anys... amb la furiosa oposició de JxC, que insistia en el bloqueig i en el no surrender, i en les jugades mestres. És cert que el resultat d’aquest suport és mediocre, però podríem fer l’exercici d’imaginació de com podria haver estat d’haver anat en bloc, i no de criminalitzar contínuament una de les parts, que ja la debilitava abans de negociar res.

(per lectures d’aquest estiu, això em recorda com De Gaulle va fer la vida impossible a la Quarta República francesa, sobretot pel tema Algerià... per fer després el que no deixava fer!)

I és que aquesta manera de fer de JxC ja la coneixem. Recordeu la reforma de l’Estatut, els anys 2004-2006. Van ser sempre exigents, i apujant el llistó, i acusant ERC de venuts, traïdors, i tot això... i en una tarda a la Moncloa s’ho van petar tot. Els interessa més aparèixer com els amos de la situació, els decisoris, que no pas el què. I si en aquest ser els amos desqualifiquen un possible competidor per la banda nacional, millor, que s’ha de demostrar qui mana i que el país és seu, què caram!.

Per això tinc poca fe en aquest procés d’ara. Crec que el PSOE jugarà a provocar la competició entre ERC i JxC, per mirar de rebaixar preu, i deixar que aquests es barallin per veure qui és el qui es penja la medalla, i que la proposta verbal d’ERC de pactar-ho amb JxC quedarà en no-res, per l’essència de JxC (recordeu la faula de l’escorpí). Què n’obtindrem? Confio molt poc en aquest trilero permanent de Pedro Sanchez, i sóc pessimista respecte al que pot donar de sí una legislatura que crec que serà curta. I, si m’equivoco, millor.

(Hi ha moltes més coses a dir, però per avui ja està bé, que estic de vacances!).

In memoriam: Teresa Milà

 

He trigat uns dies, perquè m’ha costat molt de pair -mentida: no ho he paït- i de trobar les paraules. Divendres 21 de juliol, a primera hora del mati, un missatge al telèfon em feia saber que Teresa Milà, la Tere, ens havia deixat. Una nova que no per esperada -per temuda, més aviat- no deixava de colpir fins al fons.

Se’m fa difícil parlar-ne en passat; ha format part de la meva vida, de vegades més, de vegades menys, durant molts anys. No puc datar-ne la coneixença, però sí recordo molt bé que fa més de trenta-cinc anys, quan es van posar en marxa els consells comarcals, i ella va ser la primera gerent del Tarragonès, ja ens coneixíem, que és tan com dir que ja érem amics i còmplices.

La coneixença va venir de Josep M. Milà, i això no és un fet casual. En Dani Milà -el seu fillol- va remarcar l’esperit familiar de la Tere, i jo, per experiència pròpia, puc donar fe d’aquest esperit que, més que familiar, és de clan, o de tribu. En molt poc temps vaig conèixer la fraternitat Milà -que vol dir alguna cosa mes que els cinc germans i germanes; també vol dir una intensa relació- i una corrua de parelles i descendències. Potser és pel contrast amb una família poc expansiva, però m’hi vaig trobar acollit amb una naturalitat i una generositat que mai no agrairé prou. Amb la Tere, aquesta confiança va arribar al fet que, l’any 90, quan em van fer una proposta que em podia canviar la vida -i de fet, me la canviar; ja en parlaré a les memòries- abans de respondre ho vaig voler consultar a tres persones el criteri de les quals em semblava important, i ella en va ser una (que, per cert, em va dir que ho acceptés; quan li vaig objectar que això em crearia enemics em va respondre que, a la meva edat -a prop dels trenta- si no tenia enemics és que no havia triomfat. Després li vaig dir que jo no volia triomfar tant... i ens fèiem un tip de riure).

I això és el que més recordo, quan ens trobàvem -sovint al voltant d’una taula i un bon vi; això també ho teníem- ens fèiem uns immensos farts de riure. La Tere reia tota ella, amb la boca, amb els ulls -aquella mirada directa, penetrant però no feridora- amb les mans, amb tot el cos. L’he vista, en un d’aquests dinars, recargolar-se de riure. Ens en fotíem de tot i de tothom, amb un sentit de l’humor potser incorrecte en públic. De fet, la Montse Boronat m’ho va confirmar: “la Tere em deia que us ho passàveu molt bé, que rèieu  molt, plegats”. I tant.

Però també fèiem coses serioses. Hi vaig tenir contactes també professionals, sobretot a l’Ajuntament de Tarragona, i puc donar fe d’un capteniment escrupolosíssim de servei públic, d’allò que a la Gran Bretanya en diuen civil servant, que sempre sona millor que funcionari. Una actitud de rigor i, sobretot, de trobar solucions més que no pas de detectar problemes i espolsar-se'ls, que és, això darrer, molt més usual. Vaig aprendre molt, d’urbanisme, de gestió de béns públics, i de maneres de fer.

La darrera conversa, fa pocs mesos, va tenir un to especial. Ens havíem trobat uns dies abans -per riure molt- i li havia fet saber una putada personal/professional que m’havien fet. Va trucar, tres o quatre dies després, per saber com estava, perquè, em va dir, “quan fan mal a algú que aprecio, em sap molt de greu i se’m posa molt malament, i estic preocupada per tu”.

Gràcies, Tere. Estic -estava- bé. Això et vaig dir. Jo també t’estimava molt -aquestes coses que pensem però, ves si en som de rucs, no ens acabem de dir mai- i et trobaré molt a faltar.

Que la terra et sigui lleu.

(com tants cops, no tinc fotos amb la gent que m’estimo. Hi poso aquesta, i jo ja m’entenc)