In memoriam: Teresa Milà

 

He trigat uns dies, perquè m’ha costat molt de pair -mentida: no ho he paït- i de trobar les paraules. Divendres 21 de juliol, a primera hora del mati, un missatge al telèfon em feia saber que Teresa Milà, la Tere, ens havia deixat. Una nova que no per esperada -per temuda, més aviat- no deixava de colpir fins al fons.

Se’m fa difícil parlar-ne en passat; ha format part de la meva vida, de vegades més, de vegades menys, durant molts anys. No puc datar-ne la coneixença, però sí recordo molt bé que fa més de trenta-cinc anys, quan es van posar en marxa els consells comarcals, i ella va ser la primera gerent del Tarragonès, ja ens coneixíem, que és tan com dir que ja érem amics i còmplices.

La coneixença va venir de Josep M. Milà, i això no és un fet casual. En Dani Milà -el seu fillol- va remarcar l’esperit familiar de la Tere, i jo, per experiència pròpia, puc donar fe d’aquest esperit que, més que familiar, és de clan, o de tribu. En molt poc temps vaig conèixer la fraternitat Milà -que vol dir alguna cosa mes que els cinc germans i germanes; també vol dir una intensa relació- i una corrua de parelles i descendències. Potser és pel contrast amb una família poc expansiva, però m’hi vaig trobar acollit amb una naturalitat i una generositat que mai no agrairé prou. Amb la Tere, aquesta confiança va arribar al fet que, l’any 90, quan em van fer una proposta que em podia canviar la vida -i de fet, me la canviar; ja en parlaré a les memòries- abans de respondre ho vaig voler consultar a tres persones el criteri de les quals em semblava important, i ella en va ser una (que, per cert, em va dir que ho acceptés; quan li vaig objectar que això em crearia enemics em va respondre que, a la meva edat -a prop dels trenta- si no tenia enemics és que no havia triomfat. Després li vaig dir que jo no volia triomfar tant... i ens fèiem un tip de riure).

I això és el que més recordo, quan ens trobàvem -sovint al voltant d’una taula i un bon vi; això també ho teníem- ens fèiem uns immensos farts de riure. La Tere reia tota ella, amb la boca, amb els ulls -aquella mirada directa, penetrant però no feridora- amb les mans, amb tot el cos. L’he vista, en un d’aquests dinars, recargolar-se de riure. Ens en fotíem de tot i de tothom, amb un sentit de l’humor potser incorrecte en públic. De fet, la Montse Boronat m’ho va confirmar: “la Tere em deia que us ho passàveu molt bé, que rèieu  molt, plegats”. I tant.

Però també fèiem coses serioses. Hi vaig tenir contactes també professionals, sobretot a l’Ajuntament de Tarragona, i puc donar fe d’un capteniment escrupolosíssim de servei públic, d’allò que a la Gran Bretanya en diuen civil servant, que sempre sona millor que funcionari. Una actitud de rigor i, sobretot, de trobar solucions més que no pas de detectar problemes i espolsar-se'ls, que és, això darrer, molt més usual. Vaig aprendre molt, d’urbanisme, de gestió de béns públics, i de maneres de fer.

La darrera conversa, fa pocs mesos, va tenir un to especial. Ens havíem trobat uns dies abans -per riure molt- i li havia fet saber una putada personal/professional que m’havien fet. Va trucar, tres o quatre dies després, per saber com estava, perquè, em va dir, “quan fan mal a algú que aprecio, em sap molt de greu i se’m posa molt malament, i estic preocupada per tu”.

Gràcies, Tere. Estic -estava- bé. Això et vaig dir. Jo també t’estimava molt -aquestes coses que pensem però, ves si en som de rucs, no ens acabem de dir mai- i et trobaré molt a faltar.

Que la terra et sigui lleu.

(com tants cops, no tinc fotos amb la gent que m’estimo. Hi poso aquesta, i jo ja m’entenc)