Si no hi ha una solució de darrera hora -i sembla que no hi serà- a Tarragona ens quedarem sense l’Hemeroteca, un equipament cultural que ha funcionat els darrers quaranta i tants anys, amb un nivell molt superior al que ens podíem esperar (o resignar) en una ciutat com la nostra. No ho perdrem del tot, perquè sembla que una part, la més local, l’assumirà l’Hemeroteca Municipal (també un bon servei, i que duri!) i els altres fons, sembla, la URV.
Se salven els fons, però perdem la unitat de la col·lecció i la continuïtat d’un servei que, iniciat de forma molt amateur per part de l’antiga Facultat de Lletres -i crec que, de forma molt personal, pel professor Lluís Navarro, però no n’estic del tot segur- fou després assumit per la Caixa de Tarragona. I, és clar, ha anat seguint les vicissituds de la Caixa -integració a Catalunya Caixa, rescat, i venda al BBVA- i cada cop aquesta obra cultural anava quedant més lluny i amb menys ganes. La Fundació la Pedrera, la titular del que eren les obres socials de les caixes ara part del BBVA, ja va intentar tancar l’Hemeroteca fa uns anys, però se’n va desdir, m’agradaria pensar que per la reacció ciutadana que hi va haver. Ara, la pandèmia ha estat l’escenari perfecte per anar tancant sense fer soroll, o, més exactament, per no tornar a obrir.
Em faig el càrrec que és un equipament d’ús minoritari, però no sé si la gent de Tarragona és del tot conscient que tenia un nivell excel·lent, tant pel que fa als fons, com per la professionalitat del personal (en dono fe, encara ara, malgrat el tancament, com a usuari que n’he estat i en sóc). Perfectament comparable a serveis similars com la Casa de l’Ardiaca a Barcelona o l’hemeroteca de la UAB, perdem un servei de capital, molt més significatiu que cap proclamació pomposa a les escales de la Seu.
Com un déja vu, recordo que fa un grapat d’anys la Caixa -sempre les caixes?- va decidir desfer-se de la xarxa de biblioteques que tenia; massa despesa fixa i poc retorn d’imatge, sobretot comparat amb l’espectacularitat de les exposicions temporals al CosmoCaixa i coses així. Va oferir les biblioteques als ajuntaments... i el de Tarragona va dir que no, perquè, és clar, ja sabem que a Tarragona en tenim de sobres, de biblioteques. Es va quedar la col·lecció local -magnifica, i que m’agradaria saber on és i les condicions de consulta- i, em temo, la resta va anar per a pasta de paper. Recordo el disgust, la ira continguda gairebé, de la bibliotecària titular/cessant, que hi havia dedicat hores i passió. No només pena pel destí de la biblioteca, sinó, sobretot, per l’absoluta indiferència ciutadana.
Fa uns dies que el Diari de Tarragona fa campanya per un pla estratègic de la ciutat. Potser que abans ens dediquem a tenir cura, valorar i conservar el que tenim. O el que ens queda.