Hemeroteca, punt i final?

 

Si no hi ha una solució de darrera hora -i sembla que no hi serà- a Tarragona ens quedarem sense l’Hemeroteca, un equipament cultural que ha funcionat els darrers quaranta i tants anys, amb un nivell molt superior al que ens podíem esperar (o resignar) en una ciutat com la nostra. No ho perdrem del tot, perquè sembla que una part, la més local, l’assumirà l’Hemeroteca Municipal (també un bon servei, i que duri!) i els altres fons, sembla, la URV.

Se salven els fons, però perdem la unitat de la col·lecció i la continuïtat d’un servei que, iniciat de forma molt amateur per part de l’antiga Facultat de Lletres -i crec que, de forma molt personal, pel professor Lluís Navarro, però no n’estic del tot segur- fou després assumit per la Caixa de Tarragona. I, és clar, ha anat seguint les vicissituds de la Caixa -integració a Catalunya Caixa, rescat, i venda al BBVA- i cada cop aquesta obra cultural anava quedant més lluny i amb menys ganes. La Fundació la Pedrera, la titular del que eren les obres socials de les caixes ara part del BBVA, ja va intentar tancar l’Hemeroteca fa uns anys, però se’n va desdir, m’agradaria pensar que per la reacció ciutadana que hi va haver. Ara, la pandèmia ha estat l’escenari perfecte per anar tancant sense fer soroll, o, més exactament, per no tornar a obrir.

Em faig el càrrec que és un equipament d’ús minoritari, però no sé si la gent de Tarragona és del tot conscient que tenia un nivell excel·lent, tant pel que fa als fons, com per la professionalitat del personal (en dono fe, encara ara, malgrat el tancament, com a usuari que n’he estat i en sóc). Perfectament comparable a serveis similars com la Casa de l’Ardiaca a Barcelona o l’hemeroteca de la UAB, perdem un servei de capital, molt més significatiu que cap proclamació pomposa a les escales de la Seu.

Com un déja vu, recordo que fa un grapat d’anys la Caixa -sempre les caixes?- va decidir desfer-se de la xarxa de biblioteques que tenia; massa despesa fixa i poc retorn d’imatge, sobretot comparat amb l’espectacularitat de les exposicions temporals al CosmoCaixa i coses així. Va oferir les biblioteques als ajuntaments... i el de Tarragona va dir que no, perquè, és clar, ja sabem que a Tarragona en tenim de sobres, de biblioteques. Es va quedar la col·lecció local -magnifica, i que m’agradaria saber on és i les condicions de consulta- i, em temo, la resta va anar per a pasta de paper. Recordo el disgust, la ira continguda gairebé, de la bibliotecària titular/cessant, que hi havia dedicat hores i passió. No només pena pel destí de la biblioteca, sinó, sobretot, per l’absoluta indiferència ciutadana.

Fa uns dies que el Diari de Tarragona fa campanya per un pla estratègic de la ciutat. Potser que abans ens dediquem a tenir cura, valorar i conservar el que tenim. O el que ens queda.

I encara més ex-BCN World!!!!!

 

Això de Hard Rock Cafe, l’ex- BCN World, continua donant guerra. Pel que sembla, és moneda de canvi per als pressupostos. I és que, al projecte de pressupostos, al capítol d’inversions, figura una partida de 120M€ a càrrec de l’Incasol, per a la compra dels terrenys. Això ha enfurismat els opositors al projecte, i ara sembla que el Govern ofereix retirar aquesta partida per a pactar els pressupostos. Alguns comentaris:

1. El projecte de pressupost també preveu que l’Incasol ingressi 191.382.562,09 € per venda de terrenys. Vol dir que preveuen, també, ingressar els mateixos 120M.

2. Quan, al setembre del 2020, coneixíem l’Acord de Govern que aprovava el contracte de compra-venda-compra (o venda-compra-venda, depèn) entre la Caixa, l’Incasol, i Hard Rock Cafè, aquestes partides no figuraven als pressupostos. Vol dir això que aleshores no calia que tinguessin previsió pressupostària i ara sí? O que s'han adonat que fotien la pota?.

3. La venda de terrenys, per part de l’Incasol, i segons ens diu l’article 169 de la llei d’Urbanisme:

“es pot fer directament amb l’anunci previ de l’alienació en dos dels diaris de més difusió de la comarca i en el tauler d’anuncis de l’ajuntament del municipi a què pertanyin per a promoure la concurrència d’ofertes”.

Faran aquest anunci per a promoure la concurrència d’ofertes? I, si és així, això és compatible amb el compromís de vendre a Hard Rock Cafè, i amb el compromís que HRC va fer de disponibilitat dels terrenys? O tot plegat és una comèdia?

4. Algunes de les forces vives habituals del Camp de Tarragona han posat el crit al cel per la hipotètica retirada del projecte (l’Alcalde de Salou, amb el seu estil habitual, invocant l’autonomia municipal: doncs que els pagui ell, els 120M€!; les Cambres de Comerç, etc). Ja es poden tranquil·litzar, que, el que es retiraria, és la partida. Al marge que, amb una generació de crèdit podria tornar a sortir mes endavant, hi ha dos escenaris més:

- que l’operació no es faci fins que el planejament urbanístic –que, recordem-ho, s’ha de tornar a fer- estigui aprovat definitivament, i això no serà durant el 2022, ja en podem estar segurs. I els pressupostos del 2023... ja ho veurem.

- que la compra-venda es faci, finalment, per qui l’ha de fer des del principi, que són la Caixa i HRC i prou, i que deixin d’enredar (la Caixa) amb la peregrina història que “no volen tenir tractes amb el món del joc”. La Caixa, que té tractes amb empreses d’armament, sí, home...  Clar que aleshores les garanties que exigeix HRC les hauria de prestar la Caixa, inclosa l’obligació de recompra. Mira que bé.

5. Last, but not least. Cada cop que el tema surt a la palestra penso que hi ha gent que encara viu amb l’anunci de la fantasmada megalòmana del Veremonte i companyia. En aquests nou anys, el projecte ha canviat força, especialment pel que fa a concreció i a dimensions. Naturalment que és legítim estar-hi en contra o a favor, però, en tots dos casos, fer-ho amb els mateixos arguments que fa nou anys, treu credibilitat al discurs, perquè el projecte ja no és igual. Se’n diu connexió amb la realitat, i és una condició que hauria de ser més practicada (i gairebé exigible) en aquests debats.

Continuarà.

Plans, més plans!!!!!

 

Ahir diumenge el Diari de Tarragona (DdT) ens sorprenia amb una àmplia enquesta a elements de la societat civil tarragonina (sic) sobre la conveniència d’un Pla estratègic per a la ciutat, enquesta dirigida a reforçar la proposta i objectiu de la iniciativa del diari.

Crec que no sorprendrà, a ningú que hagi seguit poc o molt aquest blog, que jo sigui un decidit partidari dels instruments de planificació, fins i tot en aquesta opció de plans estratègics, que sovint incorporen una considerable dosi de xerrameca insubstancial («cercar la sinergia de les energies innovadores de la societat i canalitzar-les cap a objectius col·lectius superadors dels obstacles que impedeixen l’eclosió del potencial...» i així trenta pàgines més; deu mil euros, gràcies).

Que a Tarragona li aniria bé saber què vol ser quan sigui gran i tenir una certa idea de com hi pot arribar, a partir de la realitat i de les pròpies forces, també és una obvietat. Sobretot si és a partir del que realment som i podem, i no per a continuar aquest victimisme lacrimogen antibarceloní/anticatalà amb què sovint ens castiga el DdT. Endavant doncs.

Endavant, però que no passi el mateix que fa vint-i-tants anys. Aleshores, a impuls de la Cambra de Comerç, especialment del qui la presidia, Bertomeu Ramos, es va fer el Pla estratègic Tarragona 1999 «Els fonaments per a un nou segle». Amb tot els ets i uts d’aquesta mena de projectes: plenari, comissió executiva, grups de treball, enquestes, DAFO, i tota la pesca.

Recordo haver participat en el grup de treball d’Infraestructura i Territori -quin, sinó- on vaig manifestar els meus dubtes, no de les anàlisis o propostes, que en general em semblaven força coherents, sinó pel fet que, un anys abans, s’havia aprovat la revisió del Pla general de Tarragona, que teòricament havia de preveure i preparar el terreny per a moltes d’aquelles propostes, i que -érem en temps del nadalisme triomfant- s’havia fet sense pràcticament cap mena de debat ni de participació. Vaja, com posar el carro davant dels bous: primer el Pla, i després debatre els objectius estratègics de la ciutat.

Em vaig guanyar una bronca per part d’un enginyer molt vinculat als poders públics, amb un discurs vehement sobre el dret de la ciutat a debatre sobre el seu futur -cosa que no he discutit mai, més aviat l’he trobada a faltar- i s’ha acabat el bròquil.

El Pla es va aprovar amb una certa solemnitat, en un acte celebrat no sé on, i en el qual tots els participants vam rebre aquest pintoresc «pongo».

I el Pla? Bé, gràcies. Ni es va constituir la comissió de seguiment, ni se’n va donar cap explicació. Es veu que es tractava de dir que hi havia un pla i fer-se la foto, no d’implementar res.

Repetirem aquest procés un cop més? No seria el primer cop. A una altra escala, el 2008-2010 es va fer el Pla Estratègic del Camp de Tarragona (la web encara és activa: http://www.mesacamptarragona.cat/pla-estrategic/). I, a Tarragona, es va fer un anomenat Pla estratègic Tarragona 2022 -mira l’any vinent!- amb el discutible procediment de cosir tota mena de plans, de la mena que fossin, i embolcallar-los amb la retòrica d’un procés participatiu tan tòpic i estàndard com el que acabem de passar amb el Pla director urbanístic de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona (en vaig parlar  AQUÍ ). 

De veritat necessitem recomençar aquests processos pretesament participatius, remoure tòpics, repetir obvietats, representar i fer veure que fem alguna cosa... i res?. Tenim un territori estudiat mil i una vegades, hem fet no sé quantes anàlisis DAFO, tenim llistes de mancances i de potencials.

No més, si us plau. Fem alguna cosa, de tot això. Per poc que sigui, per parcial que sigui, ja serà més que trenta anys de donat tombs i de pagar minutes d’organitzadors de processos participatius.