diumenge, 26 d’abril del 2015

Cromos, salsitxes, i protecció de dades (si no ets tarragoní, no ho pescaràs)

He rebut un correu electrònic convidant-me a una conferència. Això no té res d'estrany, cada dia rebem correus d'aquesta mena, dirigits sovint a un col·lectiu ampli. Però aquest és especial. L'he rebut al meu compte de correu laboral, i em convida a la conferència d'un candidat a l'alcaldia de Tarragona.

No he facilitat mai el meu correu a aquest candidat ni al seu partit -bé, al partit que el presenta, perquè no hi milita-. L'única relació que hi puc trobar és que el té perquè, abans de ser candidat, presidia una entitat -per ser exactes una corporació de dret públic- amb la qual, per motius professionals, tinc relació.

Puc deduir, doncs, i sense massa por a equivocar-me, que aquest candidat ha usat, en profit propi, informació -la meva adreça electrònica- que jo he facilitat a una entitat per a uns altres usos que no són els de la propaganda política.

No sé si és un fet aïllat -dubto ser titular exclusiu d'aquesta mena de privilegi- o si hi ha més casos. L'entitat en qüestió ha cedit les dades -cosa a la que no té dret, per la llei de protecció de dades- o el candidat les ha agafades sense permís, cosa que tampoc no és legal?


Seria bo que, entre cromo i cromo, o entre salsitxa i salsitxa, ens ho aclarís. Mentre, pensaré si ho denuncio a l'Agència Catalana de Protecció de Dades.  

(imatge, el logo de l'Agència Catalana de Protecció de Dades, extret del seu web)

divendres, 24 d’abril del 2015

"Un film (3.000 metres)" de Víctor Català

La sorpresa d’aquest Sant Jordi ha estat, pel que sembla, l’èxit de la novel·la “Un film (3.000 metres)” de Víctor Català. Una novel·la de fa noranta anys, molt oblidada, i que Club Editor ha reeditat, i, pel que es veu, l’ha encertada.

Sé que el que explicaré ara no té massa rellevància, però em ve de gust. Fa més de trenta anys, al 1981, vaig sentir parlar d’aquesta novel·la, i precisament amb motiu del seu silenciament. Va ser en Jaume Vidal Alcover, professor al que ara és URV i aleshores era divisió VII de la UB a Tarragona, i en el decurs d’una taula rodona sobre crítica literària avui, organitzada pel difunt Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.

Pels qui no ho sàpiguen, que deuen ser molts, aquest Institut depenia de la Diputació de Tarragona, i era el resultat del desmembrament de l’Institut d’Estudis Catalans per part del franquisme. A finals dels setanta i principis dels vuitanta va rebre un nou impuls, -diputació democràtica... tot el que tenen de democràtiques, que és una altra història- amb gent com en Francesc X. Ricomà i en Salvador-Joan Rovira, i va iniciar una etapa prometedora com a impulsor de recerca i divulgació cultural; sempre amb un to més acadèmic –al capdavall, és el que era- però que bona falta feia –i fa- a la província de Tarragona. Lamentablement, l’Institut fou liquidat per la Diputació l’any 1997 –val a dir que sense massa protestes- i tot això que hi vam perdre.

En tot cas, l’any 1981 la secció de literatura, sota la direcció d’Olga Xirinacs, va organitzar un debat, Crítica literària avui, amb la participació d’Alex Broch –per carta, a l’últim moment- de Jaume Vidal Alcover, Joan Rendé, i Joan Truadú, i en Josep-Lluís Carod-Rovira com a moderador. Puc donar fe que, avui, a Tarragona, un acte així seria una veritable sorpresa.

En aquest debat, en Jaume Vidal va citar aquesta novel·la de Víctor Català, i en deia:

“Fins ara s'havia proscrit una llarga novel·la de la Víctor Català que era “Un Film”. Ara resulta que també, ja em penso, començarem a poder-la llegir. però jo recordo que abans de morir-se, en Maurici Serrahima ja ens va dir: és que és veritat, en Manuel de Montoliu, un bon dia, va decidir que “Un film” era dolenta, i la gent va dir: Ah, doncs sí, deixem-ho estar. Ja varen trobar que era dolenta, no la van llegir mai més, enteneu?.”

Ho conec bé perquè, a més d'assistir a l'acte, vaig tenir cura de la transcripció publicada -d'on he reproduït el paràgraf anterior- i durant molt de temps podia recitar-ne trossos de memòria.

De manera que, Maria Bohigas, ja ho saps: fa trenta-quatre anys, en Jaume Vidal Alcover, que sabia de què parlava, ja qüestionava que “Un film (3.000 metres)” fos dolenta, i ho atribuïa a un crític tarragoní.


(imatge extreta de www.escriptors.cat

dijous, 16 d’abril del 2015

Càrrec de qui?

L’àlbum de cromos de l’Albert Abelló dóna molt de joc, pel que sembla. Sense voler entrar, ara, en una valoració del contingut –la tria és discutible, i les referències històriques força millorables- i encara menys de la confusió geogràfica –Tarragona ciutat? Província? Camp de Tarragona?- la picabaralla política, d’un recorregut tan curt com la intel·ligència de la campanya, ens deixa algun efecte col·lateral digne de ser comentat.

Ahir el tema va sortir al Parlament, que es veu que no té temes més importants per a tractar. I avui alguna premsa se’n fa ressò, i aquí és on volia anar. El diari el País (el seu) en fa una notícia, amb aquest titular:

“Destituït un càrrec de CiU per fer propaganda electoral a l’escola”

Segur? A la versió original del diari –l’espanyola, la catalana és una traducció- hi diu:

“Destituido un cargo de Enseñanza por repartir propaganda electoral en el aula”

O sigui, en català és un càrrec de CiU, però en espanyol és un càrrec d’Ensenyament. En què quedem?

Personalment, crec que no és cap càrrec, simplement és un lloc de treball, no sé si laboral o funcionari, i, si fos aquest darrer cas, ho seria per un concurs específic reglat com n’hi ha tants en l’administració pública.

És molt possible que la cap del Camp d’Aprenentatge hagi estat l’ase dels cops d’una relliscada d’Ensenyament. També es possible –però no ho sé- que hi hagi una relació de confiança més o menys ideològica entre la directora dels serveis territorials i aquesta persona, i com que molts d’aquests llocs s’encomanen en funcions i es triga anys i panys a convocar el corresponent concurs, qui dies passa anys empeny. Però això no vol dir que estiguem parlant d’un càrrec en el sentit estricte. Ja està bé de polititzar l’administració –que ja n’està prou i massa- fins i tot quan no toca. Pensar que tothom que treballa a l’administració, la que sigui, combrega amb el governant de torn és un flac favor a la immensa majoria de funcionaris que saben -que sabem- exercir amb professionalitat, al marge de les idees polítiques que tinguem.


Si anem titllant a tothom de “càrrec” i encara més de càrrec de partit, després no ens estranyem de les depuracions i de l’amiguisme. Potser que acotem els càrrecs als que realment ho són, que no són tants, i no confonguem el personal. 

diumenge, 12 d’abril del 2015

La Vanguardia (española) i el tripartit. Un apunt personal

Fa un temps, parlant de la presentació de les memòries de Raimon Obiols, ja vaig fer referència a l'anacronisme de reproduir l'antipujolisme dels anys vuitanta ( ho podeu veure aquí). Aquest antipujolisme és encara ben viu, i reviscolat a rel de la confessió del mateix Jordi Pujol dels seus embolics fiscals, i de la pretesa confirmació (que jo no veig enlloc) que aquesta confessió ha fet sobre la rumorologia ja antiga dels embolics financers d'alguns dels fills i de les relacions amb el finançament de Convergència. Aquest antipujolisme resistent és molt present, sobretot -però no únicament- al País (el seu) amb els articles de Xavier Vidal-Folch, de Jorge M. Reverte, i d'altres.

Pero aquest antipujolisme persistent té el seu bessó, que és l'antitripartidisme, aquest sobretot present a la Vanguardia (española). Un exemple, i que em toca de prop -perquè parla d'una situació que vaig conèixer de primera mà- és la columna “Tares del tripartit” de Jordi Amat al diari del conde de Godó del passat 7 d'abril (no poso l'enllaç perquè és de pagament, i a LV ni un ral).

En aquesta columna, Jordi Amat comenta un episodi de les memòries de Josep Poca, quasi-assessor de Josep-Lluís Carod-Rovira a la conselleria en cap al 2004 just tres dies abans de la seva dimissió, i de com, heretat pel nou conseller en cap, Josep Bargalló, li van assignat “una tasca del tot estúpida i inútil” perquè, ja se sap, els del tripartit eren molt dolents.

Jo vaig passar pel mateix que Josep Poca -fitxat per Josep-Lluís Carod-Rovira, i heretat per Josep Bargalló- i sóc testimoni de l'època. Vaig tenir un tracte superficial i correcte amb Josep Poca, i ara no entro a jutjar quina mena de feina feia. El que sí que puc dir, i Jordi Amat s'està molt de fer constar, és que, tot i que la feina fos “estúpida i inútil” es va guardar molt de rebutjar-la, i va estar tots tres anys -i em sembla que algun mes més, quan ERC ja no era al Govern- cobrant puntualment i fent acte de presència al seu despatx de la plaça de Sant Jaume, això no tant puntualment ni freqüent.

Si expliquem la història, expliquem-la tota. I a veure quan ens traiem de sobre els antipujolistes i els antitripartit, que pujolistes i tripartit ja formen part del passat.


dijous, 9 d’abril del 2015

Àrea metropolitana del Camp de Tarragona?

La proximitat de les eleccions municipals propicia que alguns temes que no surten mai -o no surten prou- treguin el nas en declaracions, propostes, programes o articles, o el que sigui que candidatures de tota mena imaginin per atreure l'atenció del personal, que costa prou. 

Un d'aquests temes és el de l'articulació territorial del Camp de Tarragona i, especialment, el d'aquest tros de món més directament urbà, més vinculat a la conurbació Reus-Tarragona i el conjunt que formen amb uns altres municipis. Així, ara llegim o sentim propostes sobre una àrea metropolitana del Camp de Tarragona, o similars, amb una enorme lleugeresa, i, em temo, amb un gran desconeixement del que això pot ser.

El fet metropolità és complex, i es pot articular de moltes maneres, en funció de quin aspecte, de quina dinàmica metropolitana convé tractar. Perquè sembla que això no s'ha entès, que la dinàmica metropolitana és anterior -i condició necessària- a una possible institucionalització, i no s'hi val a parlar d'entitats metropolitanes si abans no hem definit per a fer què la volem. No és el mateix haver d’encarar una zona amb una gran mobilitat laboral, que una zona on les àrees residencials estan en contacte. En el primer cas, potser el poblament és més dispers, i posarem l’accent en la regulació de la mobilitat. En el segon, ens interessarà més generar instruments –tant de planificació com, sobretot, de gestió- de tipus urbanístic.

Què hi ha en comú? La consideració que estem parlant d’un escenari únic  que, en determinats àmbits, ha de funcionar de manera coordinada. Si és en transport públic, que no hi hagi compartiments estancs; si és en urbanisme, que la consideració de les necessitats i potencialitats –d’espais lliures, d’equipaments, d’habitatge protegit, de participació en les plusvàlues- es faci de manera unitària.

Això és molt diferent d’algunes de les coses sentides i llegides a Tarragona aquests dies, que més aviat pensen en termes d’administració local supramunicipal –que en part és veritat- de tipus provincial o similar –que no és el cas- i de qui mana –de quina ciutat mana, per sobre d’unes altres- de qui és capital, i bestieses semblants.

Potser que primer ens dediquem a conèixer i avaluar millor la realitat territorial del Camp de Tarragona (per cert, un topònim documentat almenys des de la geografia de Pere Gil, al segle XVII, però discutit per fervents partidaris de la província, que això sí que és de tota la vida). Analitzar el territori en clau –o en claus- metropolitanes, i fer propostes en aquesta mateixa clau i no en la carrinclona, casposa i cutre clau provinciana acomplexada que domina la vida tarragonina.

Em temo que demano massa.

(imatge extreta de www.territori.scot.cat)