Capteniment institucional

 

Un dels avantatges de la premsa digital és la possibilitat d’accedir als comentaris de la gent. Molts cops, passats de voltes, quan no insultants directament; de vegades, però, aportacions interessants, que permeten veure punts de vista diferents. A l’Ara -que és el diari que més segueixo- hi ha una sèrie de comentaristes, prou coneguts, que no sé si són trolls pagats o malalts que van per lliure, que es dediquen entre d’altres coses a insultar el president de la Generalitat. A insultar directament, no a discutir o a confrontar arguments.

Com que una bona colla s’identifica amb una opció política que ara fa un any va deixar de governar, i una mica més de temps va deixar de tenir la presidència, i que molt sovint s’alinea amb un ex-president al qual es refereixen sempre amb les sigles MHP, crec que els aniria bé una lliçó del que es diu ”capteniment institucional”.

Fa molts anys, en una d’aquelles trobades d’intel·lectuals espanyols i catalans, per a explicar-nos (allò que hem fet sovint i que ja s’ha vist que no serveix per res) hi assistia en Jordi Carbonell. Per qui no ho sàpiga, un dels puntals de l’Assemblea de Catalunya, que havia estat secretari de l’Institut d’Estudis Catalans; un militant de l’independentisme de pedra picada, i situat a l’esquerra del taulell polític, adversari de Jordi Pujol des dels temps de l’Enciclopèdia Catalana. I també un home d’una integritat personal impecable.

En aquella trobada era al costat d’un element situat a la soi-disant esquerra cosmopolita, ciutadana del món, i convençuda d’una autoritat moral per sobre de tothom. Va entrar en Jordi Pujol, aleshores president, i aquell progre de manual diu “Jo pel Pujol no m’aixeco”. I en Jordi Carbonell, mentre es posava dret, va dir “Jo pel president de la Generalitat sí”.

Això es capteniment institucional. Podem discutir les polítiques, fins i tot ser sarcàstics amb les persones, però respectem les nostres institucions. Sobretot si, com fan aquella mena de gent, van pel món donant lliçons de patriotisme. 

Fet, punt i final?

 

Fa una mica menys d’un mes publicava, aquí mateix, un apunt titulat “Llarga vida al Fet” (AQUÍ). Poc em podia pensar que aquest dimarts els factòtums del Fet, en Ricard Lahoz i l’Albert Ollés ens anunciarien el final d’etapa, un final que, tot i la invitació –i l’esperança- a passar el testimoni, té pinta de funeral. Potser de primera, però al capdavall, funeral.

No em repetiré més dient que el Fet és –encara!- la millor publicació actual al Camp de Tarragona, i una de les millors de tots els temps (si més no, de les que jo recordo). Una pèrdua important i dolorosa, doncs.

Els motius, com gairebé sempre, econòmics. Malgrat la considerable xifra de 700 subscriptors, i alguns anunciants, els números no surten. La premsa en paper té problemes arreu, i el Fet s’aguantava amb unes dosis de voluntarisme que són insostenibles en el temps.

Podem fer-hi alguna cosa? Em resisteixo a l’habitual reclamació a les administracions, tot i que no hi hem de renunciar. Sempre he cregut que aquesta mena de projectes han de funcionar amb independència, que és un element bàsic de la qualitat periodística, i si depens d’una subvenció, ja has begut oli. La pregunta, doncs, és si la ciutat de Tarragona és capaç de sostenir, per mitjans propis –potser no únicament propis, però si substancialment propis- un mitjà com el Fet. Els primers interpel·lats hem de ser la comunitat del Fet –una de les bones troballes de la revista, la creació d’aquesta comunitat-. Estem disposats a fer algun sacrifici? Per part meva –que és de qui puc parlar- estaria disposat a un augment de la subscripció d’un 50%. No sé si amb això surten els números, per a fer-ho viable, i que els professionals tinguin una remuneració digna (és a dir, no assistencial) però seria un senyal i, sobretot, un rearmament moral a l’hora de demanar col·laboracions –d’empreses i institucions- més substancials.

Sé que s’anuncia que hi ha converses perquè el Fet continuï, en altres mans. Com que no sé quines són, no puc jutjar-les, però d’entrada se’m fa molt difícil imaginar el Fet sense l’entusiasme del Ricard Lahoz, i sense la cura –o potser sí, qui sap- de tot l’equip per la factura material de la revista (correcció lingüística, imatges, maquetació...) que em sembla impecable.

Creuarem el dits. Estrafent el que deien els monàrquics, el Fet ha mort, visca el Fet!

(imatge: la coberta del darrer número del Fet, per ara)

Llarga vida al Fet

 

El passat dimecres 13 vaig assistir a la festa del desè aniversari del Fet a Tarragona, una revista que cada dos mesos ens explica coses i gent de la ciutat (i, a més, vaig tenir l’alegria de saludar l’estimadíssima Teresa Batet, que a la seva quarta joventut no s’ho va voler perdre).

Ho he escrit més cops, aquí i en altres llocs: el Fet a Tarragona és, de molt, la millor publicació que es fa al Camp de Tarragona, i no m’atreveixo a dir que de tots els temps, perquè voldria dir un coneixement històric de la premsa que no tinc, però segur que és de les que més. Ho és per projecte editorial, pel que vol ser i és, però també -i no és poc- per qualitat tècnica. Em va semblar de justícia, i molt oportú, que tant a la revista com a la festa hi hagués protagonisme de les persones responsables d’aquesta factura tècnica: la correcció de textos, la compaginació, la maquetació, la il·lustració, i tot el que cal. El Fet, materialment, fa de bon llegir, també.

Cal dir que el ritme d’aparició –cada dos mesos- facilita aquesta cura. No ho podem comparar amb la urgència diària d’omplir trenta pàgines que tenen al Diari de Tarragona (o en qualsevol altre diari). Estic segur que hi ha corredisses, i gent que remuga perquè els qui passen abans s’han retardat, però segur que tenen, tots plegats, més temps. Per això, precisament, hem de ser exigents.

El Fet té una mirada optimista, cap a la ciutat i la gent, i això està bé, perquè ja en tenim prou, de desgràcies. Ens explica històries d’èxit, personatges interessants, i fins i tot, quan aborda temes complicats- la ciutat entre dos rius, o l’espai metropolità- ho fa amb una mirada amable. I he citat aquests dos dossiers perquè hi vaig participar amb molt de gust.

De fet, a l’acte de celebració, es va citar expressament aquesta voluntat de potenciar l’autoestima, sense renunciar a l’autocrítica. Jo crec que globalment se’n surten, però –no sé si per un esperit meu molt crític o molt rondinaire- estan passant la maroma. Crec que la línia que separa l’autoestima –necessària, sens dubte- i l’autocomplaença és una línia molt fina, com ara la que separa l’autocrítica de l’auto flagel·lació o del victimisme, unes actituds que, a Tarragona, tenim molt vistes. La sortida fàcil –i es veu perquè surt a moltes entrevistes- que “a Tarragona ens cal autoestima”, que ja es diu com a frase feta, no sempre ve acompanyada de la necessària autocrítica, potser perquè instal·lar-se en allò de “el profe em té mania” permet no assumir responsabilitats. No vull dir amb això que el Fet s’hagi instal·lat en aquesta manera de fer, però potser que ara que ja ha demostrat, amb escreix, que treballa l’autoestima, treballi també -també, no només- l’autocrítica que ja apunta en alguns articles, però que hauria de ser més clara i més incisiva.

Clar que la culpa no és del missatger, en un i altre cas. El Fet reflecteix el que passa a la ciutat, en tots els sentits, i això vol dir per exemple l’atenció que presta a la festa, -i això està bé- però també la debilitat de la societat civil tarragonina, especialment la civil de veritat, és a dir, no paraoficial, no depenent poc o molt dels pressupostos públics, i  no (tan) autocomplaent.

No voldria que això semblés una desqualificació del Fet. Em refermo en l’afirmació inicial, que és la millor publicació de Tarragona. No m’hi sobra res, del que hi ha; si de cas, m’hi falten coses, i crec que està en condicions de fer-les tan bé com fa les que ja fa.

Llarga vida al Fet, doncs.

 

Vist a la premsa: d'errors (grans) i de correccions (minúscules)

 

El dissabte 12 de juny, el diari ARA va publicar una peça sobre l’IBI, en una secció anomenada les meves finances que sol estar molt bé, i que analitza temes financers que afecten molt directament la gent: el preu de l’energia, les assegurances dels vehicles, i coses així.

Em va sembla interessant, però em va alarmar molt. Hi deia que un dels llocs on l’IBI és més barat és Tarragona, i que, segons els seus càlculs, el rebut mitjà era de 46€. Com que jo pago IBI a Tarragona, i el pago per un habitatge que no té res de l’altre món, sé que pago força més que això, i ho vaig trobar estrany.

El càlcul, extret de l’IDESCAT, es basa en la base imposable (és a dir, el valor cadastral de totes les unitats del terme municipal) el nombre d’unitats (i de rebuts) i el total recaptat. Total recaptat dividit pel nombre de rebuts igual a rebut mitjà.

Clar, això ja presenta alguna debilitat perquè hi ha llocs, com Tarragona, on el pes de la indústria és important, amb rebuts molt més alts, i això distorsiona. Per entendre’ns, és com dir que entre en Bill Gates i jo tenim 40.000 milions de dòlars, però això no vol dir –us ho ben asseguro!!!!- que en tinguem 20.000 cada un. Però vaja, aquest encara és un tema menor; la gran quantitat de rebuts mitjans ho pot compensar.

Però, 46€?. De veritat? Per contrastar,  Constantí –que no és precisament Mònaco en termes immobiliaris- tenia un rebut mitjà de més de 2.000€, i el mateix reportatge ho remarcava com una cosa estranya.

Anem a les fonts, doncs. I ràpidament s’hi troba l’error, si es vol trobar. Les dades de l’IDESCAT estan mal transcrites (o la Dirección General del Catastro, que naturalment és a Madrid) les va donar equivocades.

A Tarragona, la base imposable del 2019 –la darrera amb dades disponibles- és només un 10% de l’habitual en tots els anys anteriors; diu que és de 514M€, quan les anteriors són totes per sobre de 5.500M€; és a dir, falta una xifra. Per això el rebut del 2019 és de 46€ i no de més de 500 com tots els anys anteriors. En canvi a Constantí l’errada de l’Idescat és al nombre de rebuts, on també manca una xifra –el 2018, 5.536 rebuts; el 2109, 926 rebuts- i per això la quota íntegra es dispara als 2.211€ en lloc dels 300 i escaig dels any anteriors. A la Canonja, tres quarts del mateix: el nombre de rebuts baixa de 3.900 a 1.900, i la quota es dispara de 344€ a 1.760€. I a Altafulla, el nombre de rebuts passa de 6.557 a 2.272, i per això la quota passa de 624€ a 1.873€.

Detectat l’error, ho vaig comunicar a l’ARA, atenent una demanda permanent que tenen per això, i em van respondre molt ràpidament, admetent l’errada. Per ser exactes, van dir “Malauradament té vostè tota la raó”. Dimarts 15 va sortir la correcció. A les imatges de més avall, la pàgina del reportatge, i la correcció (l’he marcada per si no la trobeu). Vosaltres mateixos.

Maria Aurèlia Capmany i "El País", ara fa prop de quaranta anys

Ara que ja està clar que el País -el diario independiente de la mañana, que vol dir que no depèn dels matins- s'ha alineat completament amb la versió més casposa i pètria de l'espanyolisme ranci, i aprofitant que som a l'any Maria Aurèlia Capmany, és oportú recordar un article, publicat -em penso- a Serra d'Or el novembre de 1979, i recollit al volum “Dietari de prudències” (ed. Nova Terra, 1982).

Diu, parlant d'el País:

“El meu amic que porta sota l'aixella el diari madrileny s'excusa: “Em consta que és anticatalà i que menteix quan parla de Catalunya, però és un diari molt ben informat.” “No ho entenc -li contesto admirada-: si et consta que menteix quan parla de coses que tu coneixes, qui et pot assegurar que no menteix quan parla de Guinea, o del Sàhara, o del Marroc, o, sense anar més lluny, dels tripijocs ministerials?” Però el meu amic insisteix explicant-me que és un diari molt ben fet, amb bon paper i bona lletra i abundosos filets que l'adornen.”

Dedicat als (cada cop menys) lectors catalans del País.  

(foto -magnífica- extreta de www.beteve.cat)

El Diari de Tarragona i l’estadística creativa

Fa uns anys –com passa el temps!- vaig comentar un extens reportatge del Diari de Tarragona sobre els impostos municipals (ho podeu veure  AQUÍ)  ple de trampes i de manipulacions, tot i que no sé quant hi havia de manipulació i quant d’incompetència.

Dimarts passat, el tema estrella –portada i pàgines 2 i 3- era un altre cop sobre impostos, i el titular, que ja ens dona una idea del to del reportatge i de la idea que es vol transmetre, el següent:

“Cada tarraconense paga al año 500 euros más en impuestos que antes de la crisis”

Podeu veure tot el reportatge AQUÍ  Com arriba el DdT (sigles que, quan jo era molt jove, corresponien a un tebeo) a aquesta conclusió? Doncs molt senzill: com que la recaptació total –impostos estatals, de la Generalitat, i locals- va ser de 2.984 milions d’euros, això dividit pels gairebé 800.000 habitants de la província de Tarragona dona 3.600 euros per cap, que són 500 més que l'any 2008 .

I es queden tan amples.

Bé, tan amples no, perquè, com que la dada és tan esbiaixada que fins i tot al DdT li fa vergonya (cosa rara) ho intenten suavitzar dient que això és “sin tener en cuenta que no todos los contribuyentes aportan por igual y obviando el decisivo peso del turismo”.

De veritat només cal ometre això? Els sembla poc?. De fet, el reportatge en qüestió presenta moltes més llacunes i insuficiències que, al meu entendre, l’invaliden del tot. 

D’entrada, no cita cap font. Ni una. L’Agència Tributària –les dues, l’espanyola i la catalana-? BASE, per als tributs locals?. No ho sabem. Tampoc no queda clar si parla d’impostos, o parla també de taxes –hi ha una frase del reportatge que diu “O lo que es lo mismo: una familia tipo de cuatro miembros paga 14.400 euros, ya sea de forma directa a través de IRPF, la contribución, la plusvalía o el impuesto de circulación, o de forma más diaria a través del IVA o los tributos que gravan la gasolina, el alcohol o las tasas que se abonan de los servicios públicos.” (les negretes són meves).

Dubto que l’autor del reportatge tingui clara la diferència entre un impost i una taxa, i per això és encara més de doldre que no citi les fonts de les dades, per a poder contrastar. A més que aquesta família hipotètica pagarà plusvàlua si ven una propietat, però això no passa a tothom cada any.

Més coses.

“Cada tarraconense paga 500 euros más al año”. No, l’impost de societats -190 milions d’euros l’any 2017-el paguen les empreses.

L’IVA -777 milions d’euros l’any 2017- va pujar del 18% al 21% (això sí que ho diu el reportatge, que consti). Però, sobretot, el turisme hi té un fort impacte (i això també ho diu). Un impacte que també és notable en els impostos especials (benzina, tabac, alcohol) que no venen desglossats com els altres, però que se suposa que també deuen ser al còmput total.

Quan parla de la recaptació de l’IRPF, l’autor diu que l’augment  “viene dado fundamentalmente por el aumento del número de afiliados a la Seguridad Social y, en definitiva, por la recuperación de un empleo que se había hundido a partir de 2009.”

De veritat? Potser una mirada a les dades que ens ofereix l’IDESCAT (AQUÍ) ens ajudarà a entendre-ho millor. Com podem veure, al 2008 –l’any base del reportatge- la base imposable mitjana era de 19.443€, i la quota de 4.396€. Al 2015 –darrera dada disponible- la base imposable mitjana era de 19.631€, i la quota, de 5.194€. O sigui, que la base ha pujat un 0,9%, però la quota ho ha fet un 17,1%. Clar, l’augment és perquè hi ha més ocupació, segur. No deixis que la realitat t’espatlli una bona noticia, oi?.

Però allí on l’autor del reportatge posa més èmfasi és en l’IBI, habitual bèstia negra del DdT, juntament amb successions (que, curiosament, no surt desglossat). I què diu de l’IBI?. Doncs això:

“Las sucesivas revisiones catastrales a las que se han acogido los ayuntamientos –además de la subida del tipo– han sido claves en ese incremento, así como la regularización catastral emprendida por el Gobierno, algo que también ha hecho incrementar el recibo medio del IBI en Tarragona.”

El reportatge sembla no tenir en compte que, per llei, el cadastre s’ha de revisar cada deu anys, que és justament el període examinat. O que l’any 2011, el govern de l’estat va aplicar una pujada del 10%. No és una decisió discrecional dels ajuntaments.

Però, sobretot, la comparació té una greu errada metodològica, molt elemental. No es poden comparar magnituds diferents. La recaptació de l’IBI del 2008 i la del 2017 són diferents, no només perquè s’hagin apujat els valors cadastrals –que ho han fet- i perquè alguns ajuntaments –possiblement la majoria- hagin apujat els tipus. Ho és, també –i això, com hem vist, no es té en compte- perquè ha augmentat la base imposable.

L’IBI grava la propietat immobiliària. Si augmenta el nombre d’unitats cadastrals, augmenta la base imposable, fins i tot si no es toquen els valors ni el tipus, això és fàcil d’entendre. Si hi havia deu cases i ara n’hi ha dotze, encara que els valors siguin els mateixos i el tipus el mateix, es recaptarà més.

Què ha passat en aquests deu anys? Doncs dues coses. Per una banda, que molts ajuntaments han fet –amb l’impuls del mateix Cadastre- revisions exhaustives per a donar d’alta elements existents i no declarats. El mateix DdT se’n va fer ressò, ho podeu veure  AQUÍ (per cert, signa la notícia el mateix que ara). I, per altra banda, que malgrat la crisi, entre el 2008 i el 2017, a la província de Tarragona, es van acabar 35.648 habitatges, que és de suposar que s’han donat d’alta al cadastre. No tots paguen –els no venuts i en mans d’immobiliàries no ho fan, si no vaig errat- però és de creure que una bona part sí. Sumeu-hi aparcaments, locals comercials, naus, etc. La base imposable, doncs ha canviat, i la recaptació de l'IBI s'ha de repartir entre molts més (per cert, que paguen els immobles, també els que són propietats de gent de fora de la província). Un fet a tenir en compte.

Deia Mark Twain –o Churchill, o Pla, o qualsevol autor polivalent per a les cites que convenen- que hi ha veritats, mentides, i estadístiques. Quan les estadístiques cauen en mans de manipuladors o d’incompetents – o de manipuladors incompetents, encara pitjor, i no cal anar a Cipolla per a fer-se'n càrrec- pot passar de tot, excepte que tinguem una informació veraç. Clar que si no és això el que es busca...

Gregorio Moran, despatxat

Fa molts anys que segueixo Gregorio Moran a la Vanguardia. Sempre he admirat l'espanyol que escriu, molt per sobre de molts embrutadors de paper, i m'han interessat tant els articles més polítics com algunes peces magistrals parlant dels pobles de la Castella buida, o d'escriptors locals o mig oblidats, articles que eren pura poesia, de fons i de forma. De fet, buscava la Vanguardia en espanyol perquè no reconeixia els seus articles traduïts al català. 

N'he llegit, també, uns quants llibres. La història del partit comunista d'Espanya, la biografia d'Adolfo Suárez, un sobre la postguerra al País Basc, i també els recents sobre la cultura espanyola -El maestro en el erial, i El cura y los mandarines- encara que en aquests dos llibres ja s'esplaiava més en desqualificacions personals i menys en explicacions i dades.

Vull dir amb això, doncs, que no li tinc cap tírria, al contrari, però he de dir que sí que em desconcertaven els articles que darrerament escrivia i, especialment, els que escrivia sobre Catalunya. Em desconcertaven pel to, sobretot, perquè eren un insult continu i no una reflexió i menys una exposició i anàlisi de dades. Gregorio Moran ja pontificava, sense haver d'explicar res, i semblava esforçar-se -almenys quan parlava de Catalunya- a veure si podia dir-la més grossa. No eren articles de periodista, sinó exabruptes d'algú molt emprenyat, personalment emprenyat.

Entenc que la Vanguardia el faci fora, sobretot vist l'article que no li van publicar, perquè s'exposaven a querelles perdudes. Entenc, però, que la Vanguardia ha fallat en les formes (acomiadament per burofax!) però com que he llegit la història de la Vanguardia d'en Gaziel, ja no m'estranya res.

El que em resulta sorprenent -tot i que ja no m'hauria de sorprendre de res- és que passarà, en segons quins mitjans, començant pel mateix Moran, com un càstig indepe, o per no ser partidari del procés, o la venjança de Pujol, o alguna cosa així. Com si la Vanguardia i el conde de Godó fossin indepes, o alguna cosa semblant. I, per cert, podrem comparar els esgarips de la brunete mediàtica amb aquest acomiadament i el silenci -o la displicència, com a molt- que van tenir quan el conde va acomiadar en Xavier Antich i l'Albert Sanchez Piñol. Que, per cert, ideològicament són als antípodes de Gregorio Moran, si més no pel que fa a la qüestió nacional. Suposo que hi deu haver censures de primera i de segona.

(foto manllevada de la wikipedia)

De manifestants, i de no confondre la part amb el tot (ni aquí ni allà)

Ahir hi va haver dues concentracions -dir-ne manifestacions és exagerar- a Barcelona. Una, convocada per la CUP, per protestar davant la Guàrdia Civil, i una altra, convocada no sé exactament per qui, per una suposada defensa de la Guàrdia Civil, que voldria saber si estan gaire contents que aquests els defensin de no sé ben bé què.  Els mitjans catalans recullen les dues concentracions, i remarquen com la segona era formada pels residus i excrescències de l'extrema dreta que ja coneixem d'altres manifestacions: gent disfressada de legionari i coses així.

Aquesta penya es dedica a amenaçar periodistes -Jordi Borràs, sobretot- sense que, per ara, la fiscalia -tan diligent, ella, per segons què- hagi mogut ni un dit. I ahir van intentar impedir que una periodista de TV3, Mercè Sibina, fes la seva feina. Res que no coneguem.

El que és interessant és que el País, el seu, ni tan sols dóna la notícia (o jo no l'he sabuda trobar a la versió digital; no m'hi gasto ni un cèntim).

Ara fem un exercici: imaginem que la periodista és de A3, o de Tele5 -no de 13tv o similars- i que alguns hiperventilats indepes passats de voltes -que n'hi ha- la increpen com ahir aquella xusma va increpar la Mercè Sibina. No cal gaire imaginació per preveure els titulars de la brunete (ABC + la Razón + el Mundo + el País): “Los independentistas increpan (o amenazan, o acosan, o el que vulgueu) a una periodista”. Segur que aniria així, “los independentistas”. Allí on la immensa majoria dels mitjans catalans distingeix l'extrema dreta i no els unionistes, o els espanyolistes (que també ho són).

Per a la brunete, i en general per a bona part de la política espanyola, i també per a part dels mitjans catalans (el periódico, per exemple) l'independentisme és un, únic i uniforme, perquè això permet la confusió entre la pràctica política parlamentària i les bestieses que diuen/cometen alguns hiperventilats. I és cert que també hem d'aguantar intoxicacions entre algun torrat tipus Alerta Digital o similar i gent una mica més centrada, però almenys als mitjans de comunicació catalans hi ha la decència de no confondre entre aquelles desferres humanes i les opcions legítimament espanyolistes (una altra cosa és quan espècimens tipus Garcia Albiol fan esforços per assemblar-se a la terregada que es manifestava ahir).

Espero que continuï aquesta distinció, m'agradaria que a les espanyes comencessin a distingir, i encara més m'agradaria que ens traguéssim de sobra els “nostres” que van en aquella línia, que fan més mal que bé.  

(foto manllevada de www.vilaweb.cat)

Rectificar no et fa savi

Ja sé que la dita diu que rectificar és de savis, però l’hauríem d’interpretar bé. Vol dir que els savis rectifiquen, però no que el fet de rectificar faci savi automàticament. N’hem tingut dues mostres recents a Tarragona.

Primer, en Napi –un ninotaire que molt sovint l’encerta- va fer un acudit fent-se ressò d’una de tantes mentides que circulen per la xarxa, segons la qual l’ex-president del Parlament, Ernest Benach, estaria cobrant una quantiosa pensió. 

Això ha estat desmentit unes quantes vegades, una simple recerca permet comprovar-ho, i, si es vol ser una mica més meticulós, es pot anar a la font (la llei que regula les pensions dels ex-presidents del Parlament) i comprovar-ho.

Napi no ho va fer –tampoc no és un periodista- i es va equivocar. Al cap d’uns dies va afegir una nota en un dels seus acudits, que deia:

“El pasado dia 15 aseguraba que Ernest Benach cobrava cierta cantidad de la Generalitat y como no es cierto doy por falsa dicha informaciòn”.

Napi, la veritat és que t’hi podies haver lluït una mica més. Si fas sàtira d’un fet –que és legítim- i resulta que aquest fet no existeix, demana disculpes. És l’única manera de tenir credibilitat en les teves sàtires. Ningú et demana la fiabilitat d’un notari, però almenys tingués la valentia d’admetre que t’has equivocat.

El segon cas sí que afecta algú que passa per periodista (i ho dic així perquè ja fa molt de temps que poso en dubte que aquest personatge mereixi la consideració de periodista, almenys pel que jo entenc que ha de ser un periodista). A sobre, és el director del Diari de Tarragona (i això ha servit perquè, per la repercussió que ha tingut el cas, molta gent no tarragonina s’adoni del càstig que tenim a la nostra ciutat en forma de mitjans de desinformació).

Ahir, aquest individu va publicar una columna equivocada. Equivocada de fons, i de data, perquè era més pròpia de la premsa casposa i cutre de l’Espanya falangista del 1944 que no d’ara. Sobretot de fons, perquè estava escrita des de la visió masclista del món, de l’home conqueridor i de la dona objecte de conquesta, de la gracieta condescendent, i de la indulgència que només el poder es pot permetre. Era la versió periodística d’aquell jutge que demana a una dona violada si s’hi va resistir.

La tempesta va ser immensa, i avui el mateix element rectifica. O pretén que sembli que rectifica. Perquè, de fet, diu que una amiga de la seva colla –torna la condescendència- li ha dit que s’equivoca, i, ja que l’hi diu l’amiga, doncs deu ser que sí. I afegeix “El meu article hauria fet gràcia fa quaranta anys, quan els usos socials i la moda eren uns altres”.

Clar, això de les violacions és un ús social i una moda. I, total, només es tractava de fer gràcia, oi?. Doncs no té ni mica de gràcia. No la té avui, ni la tenia fa quaranta anys. El dret de les persones a disposar del seu cos, i a dir que sí o que no a l’home o a la dona que vulguin, no és una moda ni un ús social. I això que ha fet aquest futur –espero que en un futur molt pròxim- exdirector del Diari de Tarragona (el Diario Español  de la cadena de prensa y radio del movimiento, només que amb un altre nom, que sortia fa quaranta anys) és una rectificació formal, obligada, i amb la boca petita.

Correal, has rectificat, però continues sense ser savi. 

Els independentistes no són normals (Joan de Sagarra)

El diari El País (no cal especificar de quin país parlen) entrevista Joan de Sagarra, en una sèrie sobre periodistes o cronistes de Barcelona. Joan de Sagarra, per a qui no el conegui, es dedica a viure del passat, del seu passat recent –de quan ell era jove, que tot era millor- i sobretot de ser fill del seu pare, Josep M. de Sagarra, amb molt més talent que el fill (això de viure, fins i tot literalment;  recordo que va demanar als lectors que l’avisessin si veien a la venda les traduccions de Shakespeare que va fer el seu pare i que va editar l’Institut del Teatre: no cobrava –això deia- les liquidacions per drets d’autor).

La qüestió és que, en aquesta entrevista, parla d’un individu del seu barri, que resulta ser oncle de Raül Romeva. L’entrevistador pregunta “També és un actiu independentista?”. I Joan de Sagarra respon “No, ell és normal”.

És a dir, per a Joan de Sagarra, els independentistes no som normals

Ara imagineu que l‘entrevista va d’una altra manera. Parlen d’un oncle de, posem per car, Albert Ribera, i pregunten “També és unionista?” i l’entrevistat –Mikimoto? Joel Joan? És igual- respon “No, ell és normal”.

Els esgarips del País i de tota la seva nòmina d’articulistes posseïdors de la veritat absoluta i donadors de lliçons de democràcia se sentirien des d’Alfa Centauri. Faltaria temps per la intervenció de la defensora del lector. Els partits polítics no independentistes clamarien al cel, i exigirien reparacions públiques i la intervenció del Col·legi de Periodistes. No sé si algun  portaveu interpel·laria el President de la Generalitat i parlaria de racisme –no seria el primer cop sobre una opinió privada-.

Però segur que no hi haurà res de tot això. El que segur que continuarà és el raig d’acusacions d’asfíxia informativa, de que si no ets independentista et fan el buit, i totes aquestes ximpleries.

(foto, la imatge que il·lustra l’entrevista, manllevada de elpais.com) 

BCN World a Catalunya Ràdio

Ahir vaig ser a Catalunya Ràdio per a parlar de BCN World, amb l'amic Joaquim Margalef, també professor -en aquest cas d'economia- a la URV, amb la diferència que ell en sap molt més que jo. El que va donar de si el programa, ho podeu jutjar vosaltres mateixos aquí. 

El format de la ràdio, basat en l'oralitat, demana frases curtes i més o menys contundents, i això no és el que més m'agrada, avesat com estic -o almenys m'ho sembla- a voler puntualitzar, matisar, i oferir totes les dades que reforcen o justifiquen les meves afirmacions i opinions. Qui hagi tingut la paciència d'anar llegint aquest blog ho haurà pogut comprovar.

Suposo que aquestes ganes de contrastar les dades, d'assegurar-se de les fonts, de comprovar que el raonament no falla, em vénen en bona mesura de la formació universitària. Allí vaig aprendre a treballar amb rigor -si més no, tinc present que alguns professors ho intentaven- tot i que també fora de la universitat, dec molt a l'exemple d'en Salvador-Joan Rovira -ho vaig escriure aquí - que sempre m'ha semblat un model de rigor i de serietat en el treball acadèmic.

Això ve a tomb perquè, sobre BCN World, el diputat Carlos Castillo ha dit (trec la cita del www.delcamp.cat, si és errònia ho corregiré ipso facto): “Qualifica de «teories universitàries» i «tocar poc la trinxera» l'actitud de les organitzacions i partits ara mateix més bel·ligerants amb BCN World, com ICV-EUiA, la CUP o ERC. “

Com que m'he arribat a significar sobre BCN World -i dic “sobre” i no “contra” malgrat un sentit crític, perquè, tot i que ho respecto, no he compartit mai el posicionament de la Plataforma Aturem BCN World- i com que un dels qui sí s'ha posicionat en contra és el company de la URV Sergi Saladié, m'he donat una mica per al·ludit.

I, realment, em sorprèn aquest qualificatiu de “teories universitàries”. En Carlos Castillo és advocat, i, per tant, ha passat per la Universitat. No sé què ensenyen a la facultat de Dret, però vull creure que també ensenyen a tenir en compte les dades, a ser honest amb la investigació, fins i tot quan el resultat -si les dades s'han treballat de manera honrada- no és l'esperat, a no fer salts en el buit i pressuposar coses; tot plegat, propi del mètode científic i que, poc o molt, és el propi del món universitari, inclòs el Dret.

N'he vistes poques, de trinxeres. Sobre això, Castillo diu: «Jo estava en contra del projecte, però quan era regidor de Campclar i en totes les reunions em preguntaven on podien deixar el currículum per treballar-hi vaig canviar d'opinió».

Castillo ha estat regidor d'urbanisme de Tarragona, i segur que sap els ritmes d'execució de l'urbanisme. Sap que, si el PDU de BCN World s'hagués aprovat l'any passat, encara trigaríem ben bé un parell d'anys a veure obres, perquè cal tramitar i aprovar el Pla de millora urbana dels Centres turístics integrats, i els corresponents projectes d'urbanització. Cal urbanitzar, executar la urbanització externa, especialment la relacionada amb la mobilitat. Cal fer els projectes d'obres, obtenir la llicència -potser allí no trigaran tan com a Tarragona- i, aleshores, començar. I per tant sap -o hauria de saber- que la veritable irresponsabilitat ha estat generar falses expectatives de treball. No entro ara a analitzar de quina mena de treball i en quines condicions. Simplement assenyalar que, en el millor dels casos, parlem d'anys d'espera. Deixar creure que això és d'avui per demà és jugar amb les necessitats de la gent, i això em sembla, com a mínim, una frivolitat. En un apunt de fa uns dies demanava una mica més de serietat en parlar de BCN World. Hi torno.

(foto extreta del web de la Corpo) 

S'ha acabat el bròquil (bé, el País)

Sóc un gran lector de premsa. De premsa escrita, sobre paper, no el succedani digital (al qual, ai las! m'hauré d'avesar). Llegiria molts diaris, si el temps i l'economia m'ho permetessin, llevat de pamflets infumables tipus La sinrazón, l'Aveces decimos la verdad, o l'Inmundo. Aquesta màniga relativament ampla fa que també llegeixi diaris com la Retaguàrdia, el Patufet -els tarragonins ja m'enteneu- o el Periódico (accepto suggeriments de conyes amb aquest nom, ara no se me n'acut cap). I llegia -així, en passat- el País (el seu). No sempre, només els caps de setmana, però el comprava i el llegia. Fins i tot hi he publicat un article.

Però ja no. Divendres passat me'n vaig atipar. Ja feia temps que m'irritava l'ofensiva antisobiranista, i no per ella mateixa -el diari pot defensar l'opinió que vulgui- sinó per la prepotència i l'arrogància amb què ho fa, per la desinformació contínua disfressada -no sé si enganya ningú- d'objectivitat i de serietat. El País (el seu) s'ha sumat a la jeremiada permanent i a l'anunci de les plagues d'Egipte si Catalunya s'independitza. El mateix llenguatge és militant: per una banda, partits -els seus- amb el seu nom; per l'altra, los secesionistas. La contínua publicació d'articles amb comparacions -un cop més- amb nazis, amb racistes i amb no sé què més, publicats a les pàgines d'opinió. Els pocs articles no bel·ligerants -o una mica simpatitzants- amb el sobiranisme, com ara els de Francesc Serés o Joan B. Culla, a les pàgines catalanes, no fos cas que a les espanyes algú pogués llegir idees diferents.

I, darrerament, una ofensiva a totes les seccions del diari. Recordo un episodi de The West Wing -l'Ala oest de la Casa Blanca, magnífica sèrie- en la qual l'aparell de comunicació es posa en marxa per rebatre una campanya republicana sobre impostos. Tres becàries i en Toby Ziegler -el meu ídol- es dediquen a pentinar totes les intervencions públiques de membres del govern, siguin del que siguin, per a introduir-hi el missatge governamental. Doncs bé, el País (el seu) es dedica a introduir a tot arreu la idea que Catalunya és un infern. En entrevistes al País setmanal o al Babèlia, amb persones que no tenen cap relació amb Catalunya o amb tot aquest procés (aquesta és una altra: d'on han tret tants i tants catalanòlegs que pontifiquen sobre què és, com és i què vol Catalunya -a aquests ningú no els retreu “parlar en nom de Catalunya” com sí se li retreu al President de la Generalitat, que només ha estat elegit pel Parlament- i que ens alliçonen sobre què és bo per a nosaltres). En aquestes entrevistes, sempre hi ha ocasió per a col·locar missatges com ara "En Cataluña se elimina todo lo español" (Joaquín Díaz, persona admirable per tantes coses, parlant de la jota; que ho digui a Benissanet,  això que a Catalunya s'elimina la jota per espanyola!). I no diguem l'enfadat perpetu des de la seva exquisida perfecció, Javier Marias, que simplement insulta. 

Ja em costava, però això ho aguantava. Però el que no suporto és l'editorial indecent i repulsiu de divendres passat (si algú el vol llegir, que el busqui, aquest cop no en penso posar cap enllaç). Un editorial que seria vomitiu fins i tot si l'hagués publicat alguns d'aquells diaris que he dit que no llegia. Un editorial, un posicionament, un llenguatge, una argumentació, impropis d'un mitjà de comunicació que es pretén seriós, demòcrata, i progressista. Heu perdut un lector. Un altre, em sembla. Potser no ho notareu -al capdavall, dos dies a la setmana, quatre euros i mig- però se me'n refot. A pastar fang.  

La Vanguardia (española) i el tripartit. Un apunt personal

Fa un temps, parlant de la presentació de les memòries de Raimon Obiols, ja vaig fer referència a l'anacronisme de reproduir l'antipujolisme dels anys vuitanta ( ho podeu veure aquí). Aquest antipujolisme és encara ben viu, i reviscolat a rel de la confessió del mateix Jordi Pujol dels seus embolics fiscals, i de la pretesa confirmació (que jo no veig enlloc) que aquesta confessió ha fet sobre la rumorologia ja antiga dels embolics financers d'alguns dels fills i de les relacions amb el finançament de Convergència. Aquest antipujolisme resistent és molt present, sobretot -però no únicament- al País (el seu) amb els articles de Xavier Vidal-Folch, de Jorge M. Reverte, i d'altres.

Pero aquest antipujolisme persistent té el seu bessó, que és l'antitripartidisme, aquest sobretot present a la Vanguardia (española). Un exemple, i que em toca de prop -perquè parla d'una situació que vaig conèixer de primera mà- és la columna “Tares del tripartit” de Jordi Amat al diari del conde de Godó del passat 7 d'abril (no poso l'enllaç perquè és de pagament, i a LV ni un ral).

En aquesta columna, Jordi Amat comenta un episodi de les memòries de Josep Poca, quasi-assessor de Josep-Lluís Carod-Rovira a la conselleria en cap al 2004 just tres dies abans de la seva dimissió, i de com, heretat pel nou conseller en cap, Josep Bargalló, li van assignat “una tasca del tot estúpida i inútil” perquè, ja se sap, els del tripartit eren molt dolents.

Jo vaig passar pel mateix que Josep Poca -fitxat per Josep-Lluís Carod-Rovira, i heretat per Josep Bargalló- i sóc testimoni de l'època. Vaig tenir un tracte superficial i correcte amb Josep Poca, i ara no entro a jutjar quina mena de feina feia. El que sí que puc dir, i Jordi Amat s'està molt de fer constar, és que, tot i que la feina fos “estúpida i inútil” es va guardar molt de rebutjar-la, i va estar tots tres anys -i em sembla que algun mes més, quan ERC ja no era al Govern- cobrant puntualment i fent acte de presència al seu despatx de la plaça de Sant Jaume, això no tant puntualment ni freqüent.

Si expliquem la història, expliquem-la tota. I a veure quan ens traiem de sobre els antipujolistes i els antitripartit, que pujolistes i tripartit ja formen part del passat.

Jorge M. Reverte, al País (el seu)

Fa quinze dies vaig tornar a escriure a la Defensora del lector del País (el seu). Havia llegit una columna de Jorge Martinez Reverte (la podeu veure  aquí) i em va semblar molt malament aquesta afirmació:

"Abro el periódico y sigo viendo a Artur Mas copando los titulares con un discurso tan subnormal como el de septiembre. "

Vaig manifestar a la Defensora el meu desacord per l’ús de subnormal per a desqualificar, i per la baixesa d’usar-lo en el que hauria de ser un debat polític, o, si voleu, de formes. Em sembla perfectament legítim estar en desacord amb les propostes del President de la Generalitat, o amb els arguments que usa per a defensar-les, però no m’ho sembla l’ús de la desqualificació gratuïta i insensible com aquesta.

La Defensora em va respondre el mateix dia, dient:

“Estimado señor:

Entiendo su queja y se la voy a a hacer llegar al señor Jorge M. Reverte. Aunque los columnistas son responsables de los textos que firman, considero útil que sepan también lo que piensan algunos lectores,

Atentamente

Lola Galán

Defensora del Lector”

Bé, d’això fa quinze dies, i ja no n’he sabut res més. Us imagineu el soroll que hagués causat, al mateix País (el seu) que un columnista, posem per cas un Quim Monzó o una Empar Moliner, haguessin titllat de subnormal un discurs de Rajoy?. En fi, això fa el diari que era (i pretén ser) el paradigma de la il·lustració progre a Espanya. 

(a la foto, extreta de www.elpais.es, Jorge M. Reverte)

Diari de Tarragona, Messi i urbanisme

El Diari de Tarragona, impertèrrit en la seva carrera a la inanitat periodística, continua insistint en la metàfora del Messi de l'urbanisme per a l'ajuntament de Tarragona (ho podeu veure aquí). Deu ser com allò de la “pertinaz sequïa”. Clar que què podem esperar d'un diari que va publicar en portada, com a notícia central i amb foto de gran format, i una pàgina a l'interior, que un individu havia transcrit el Quixot en un rotlle de paper....

I, pel que fa a la notícia en sí, no veig cap necessitat d'afegir res al que vaig escriure fa més d'un any, quan això del Messi ja circulava (aquí). El que és trist és que, al cap de més d'un any, continuem igual.

vist als diaris

La ració de BCN World d’avui és indirecta, perquè es tracta de dues notícies –sí, sobre BCN World- que han sortit a la premsa, però que no m’interessen tant pel continent com pel contingut, si és que podem separar del tot ambdós conceptes.

El diari El Punt/Avui publica una ressenya (aquí ) del debat que va tenir lloc a Tarragona aquest dimecres i on vaig participar. El debat el podeu veure aquí i, tot i una certa precarietat, s’entén molt bé. No vull entrar a analitzar la notícia exhaustivament –discrepo de ser “molt dur”, sobretot perquè encara és l’hora que he de dir “sí” o “no” a BCN World- però el que m’ha fet saltar de la cadira és aquest “planificament” que suposo una contracció entre planificació i planejament. En ma vida he dit  una paraula com aquesta, i això que l’Azahara Palomares –que no tinc el gust de conèixer- ho posa entre cometes, com si fos una cita literal.

La segona és una notícia del Diari de Tarragona que parla de la constitució de la comissió Govern-PSC sobre BCN World –és aquí i, com podeu veure, titula “CiU i PSC neguen una voluntat urbanística a BCN World”. Una voluntat urbanística? I això què és? L’urbanisme és una tècnica, que es pot aplicar bé o malament, per a fer –o per a no deixar fer, que també- moltes coses. I aquesta tècnica s’utilitzarà –i molt- a BCN World, la llei del qual es remet de manera explícita a un futur Pla director urbanística que ha de regular la zona. Se sobreentén que volen dir que no hi haurà usos residencials –allò dels 5.000 habitatges-. El que és lamentable és la identificació urbanisme = promoció d’habitatges. Que un diari que es pretén seriós –vaja, vull creure que sí- sigui tan potiner, els hauria de fer caure la cara de vergonya, si és que en tenen. Ja deia, fa poc (en aquest apunt aquí) que solia haver-hi, a les redaccions, un redactor en cap que interceptava i corregia aquestes ximpleries. Al Diari de Tarragona n’hi ha dos –Francesc Joan i Xavier Fernàndez- però no sembla que hagin fet prou bé la seva feina, ara.

"La Vanguardia Española"

La Vanguardia s’edita, des de fa uns anys, en doble edició, catalana i espanyola. Això ha fet que el nombre d’exemplars de premsa diària en català sigui considerable, si tenim en compte l’existència del Punt/Avui, l’Ara, i les dobles edicions de la Vanguardia i del Periódico. Tot això és positiu, però malauradament la Vanguardia s’entesta a demostrar que no només està pensat i escrit en clau espanyola, sinó que la versió catalana és, només, una traducció –sovint mala traducció- de l’espanyol. Vegem-ho.

A l’edició d’avui 29 d’abril, i sobre l’episodi de l’agressió soferta per Pere Navarro, escriu

“Otro testigo, un feligrés habitual de 76 años, habla más bien de una "pantuflada" en vez de un puñetazo.” (podeu veure tota la notícia aquí).

Clar, això de “pantuflada” escrit entre cometes per assenyalar que és reproducció de l’original català –ja se sap, un senyor gran, en una església, parla patois, hem de ser indulgents...- això, dic, no vol dir res. En català és “plantofada”, que el DIEC defineix com “Cop de plantofa, o cop donat amb la mà”. Però com que el redactor (sic) de la notícia no ho ha sentit ni llegit mai, dedueix que es refereix a la pantufla –en català plantofa, tot i que no ho diu ningú, i ja només és usual (o ho era, ves a saber) plantofada en la segona accepció- i es queda tan ample.

Però en podem trobar més casos. El suplement Cultura/s número 617, del passat 16 d’abril, publicava –pàgina 13; no en poso l’enllaç perquè és de pagament- un article de Laura Freixas amb una crítica del llibre “Autobiografía a cuatro manos” de Vicente Molina Foix i Luís Cremades. La crítica acabava amb aquest paràgraf (les negretes són meves)

“Quant enriquiria a la Història poder disposar de testimonis de la mateixa època però aquesta vegada, d’escriptores (sol record u: el preciós llibre de Luisa Castro Viajes con mi padre), o de lesbianes, que jo desconec.”

Ho heu vist? Sol record u. Traducció, segurament automàtica –és a dir, paraula per paraula- de "solo recuerdo uno". Llàstima que, en català, això no vol dir absolutament res de res.

Tenia entès que, a les redaccions, hi havia la figura del redactor en cap, que controlava –com a darrera instància- la qualitat dels textos, i que podia detectar a temps i corregir bestieses com aquestes. A la Vanguardia, no n’hi deu haver, o bé potser també tradueix. La Vanguardia Española, doncs, només va plegar de la capçalera, però no de la mentalitat.

La Vanguardia no accepta crítiques

L'economista Gay de Liébana, un d'aquests mediàtics que fa l'agost amb la crisi, té cada dia un video amb un speech a la Vanguardia. Dimarts, l'speech anava de l'excessiu nombre de lleis a l'estat espanyol, comptant les lleis de les comunitats autònomes. El podeu veure. aquí

Si hi heu donat un cop d'ull, haureu vist que parla de més de cent mil lleis. I, a Catalunya, tantes com 10.173. Clar, això és una animalada, i ja hi ha un comentari que li retreu que ha confós lleis i normes, que és alguna cosa més àmplia. Jo mateix vaig fer un comentari -per als qual cal estar degudament registrat- puntualitzant que, a Catalunya, el Parlament ha aprovat 631 lleis en totes les legislatures, com es pot comprovar fàcilment a la web del Parlament, i com hauria hagut de comprovar si vol que el prenguem per algú seriós.

La qüestió és que el meu comentari no ha sortit publicat. Suposo que com que la correcció no tenia el to llepon que té l'altre comentari que diu més o menys el mateix, no l'han volgut publicar. La Vanguardia no admet crítiques, ja se sap.  

Les taxes municipals, i el Diari de Tarragona

El passat diumenge 28 el Diari de Tarragona es feia ressò d'una informació publicada originalment a una web d'un col·lectiu que vol impulsar la transparència en el comptes públics (el podeu veure aquí) segons la qual Tarragona -la ciutat- tenia les taxes més cares que a Madrid o a Barcelona, i que la província tenia les segones més cares d'Espanya. La font de la informació, a la web citada, era la liquidació dels comptes de les administracions locals publicada pel Ministeri d’Hisenda (http://serviciosweb.meh.es/apps/entidadeslocales/) i el càlcul tan simple com agafar el capítol 3 d'ingressos -taxes, preus públics i altres ingressos- i dividir l'ingrés total pel nombre d'habitants, i, a partir d'aquí, comparar. D'aquí resulta que l'ingrés per càpìta per taxes, a la ciutat de Tarragona, és de 241 euros, i el de la província, de 295, el segon d'Espanya.

El Diari de Tarragona va donar molta importància a aquesta informació: titular de portada, i les pàgines 3 i 4. O, més exactament, li va donar molt d'espai i ressò, però no li va importar prou per a contrastar i analitzar. Vegem perquè.

Per començar, una qüestió de concepte: una taxa no és un impost. La taxa es correspon a un servei concret i recau sobre el beneficiari del servei. Així, és una taxa la utilització d'instal·lacions municipals -paga qui utilitza- l'ocupació de la via pública per terrasses i cadires -paga l'establiment- o les entrades al teatre Metropol -paga qui hi va-. Vol dir això, doncs, que si no tens un establiment amb terrassa al carrer o no vas al teatre, no pagues (una altra cosa és que l'entrada al Metropol no cobreix el cost real, i la diferència sí que la paguem tots, però aquest és un altre tema).

Dit això, és evident que la forma de fer la comparació per part de la web -i que el Diari de Tarragona recull a ulls clucs- és completament absurda. Només es poden comparar magnituds que corresponguin al mateix concepte. El capítol 3 inclou una gran quantitat de taxes, segons els serveis que presti cada Ajuntament. Comparar el resultat brut sense saber quin servei es presta és una ximpleria. A tall d'exemple, el pressupost de l'Ajuntament de Tarragona recull l'ingrés per la venda d'entrades al Concurs de Castells, cosa que no crec que reculli cap altre pressupost de cap altre ajuntament, per raons òbvies.

Però fins i tot amb el mateix tipus de servei, si només es mira el rendiment total i es divideix pels habitants de la ciutat no tenim res. Per exemple, al pressupost d'ingressos 2012 de l'Ajuntament de Tarragona hi ha una partida de 85.000€ d'escoles bressol. Si ho dividim per habitant, això és 0,63€ per cap, però per a comparar hauríem de saber quantes places d'escola bressol hi ha, que és el que realment ens pot donar una informació sobre si la plaça d'escola bressol és més cara o més barata que en una altra ciutat, i fins i tot aleshores caldria veure el tipus de servei, si aquest import cobreix o no el 100% del cost, etc. Més clar, encara: hi ha una partida d'ingressos per expedició de documents. L'única comparació possible seria pel preu de cada document (un certificat, un extracte del padró, el que sigui). Voler comparar el rendiment total per habitant és completament estúpid.

Encara resulta més absurda la comparació amb unes preteses “mitjanes” de la província, per les mateixes raons. Comparar el rendiment brut de serveis molt diferents, prestats de formes molt diferents , és absurd. En alguns pobles hi ha piscina i en altres no, en alguns llocs hi ha transport públic i parades i marquesines per anuncis, i, per tant, ingressos pel lloguer d’això, i en altres no.

Més endavant, el Diari també es fa ressò del rànking tributari que elabora l’Ajuntament de Madrid. Allí ja hi ha dades més ajustades, però molt interessadament es fa ressò de les que poden alimentar la tesi de fons, que és que Tarragona és cara. Caldria considerar també altres dades (per exemple, en l’IAE, l’Ajuntament de Madrid fa una mitjana dels coeficients de situació, i no té en compte el coeficient de ponderació d’acord amb l’import net de la xifra de negocis. Amb la petroquímica, això té la seva importància).

Vol dir això que no serveix per a res la informació de la web? O que el Diari de Tarragona no ha d’informar d’aquestes coses? Al contrari, em sembla molt saludable l’existència d’organitzacions que posen més a l’abast la informació fiscal, i crec que és una obligació dels mitjans de comunicació augmentar aquesta difusió, però això s’ha de fer amb les dades reals i amb un tractament veraç i rigorós de la realitat, i això és el que no ha fet la web, i el que no ha contrastat el Diari de Tarragona. Perquè?

Potser encara és vigent allò de “no deixis que la realitat t’espatlli una notícia”. Al capdavall, ja fa temps que el Diari s’ha instal·lat a alimentar aquest populisme cutre contra la política i contra gairebé totes les institucions, amb els seus més i els seus menys. Més si es tracta d’institucions governades per l’esquerra –encara que sigui aquesta paròdia d’esquerra que tenim a Tarragona- i més si es tracta d’institucions sobiranistes, i menys si es tracta d’església catòlica, monarquia, o diputació que posa molts anuncis ben pagats. Es prefereix excitar les vísceres i alimentar el discurs antipolític.

Clar que això té amb resultats galdosos. Ahir mateix, el Diari publicava una carta al director de resultes d’aquesta informació (la podeu veure a aquí) carta que posava com a exemple –a partir de la “informació” del Diari- l’Ajuntament de Madrid. Llàstima que no sabés –o no digués- que Madrid té, ell solet, el 20% del deute de totes les administracions locals espanyoles, i que ahir mateix aquest deute va créixer de cop en 400 milions d’euros, per la liquidació d’una societat municipal (ho podeu veure a aquí)

En definitiva, es tracta de tenir dades objectives, rigoroses, i no esbiaixades. Més o menys el mateix que volia dir a l’apunt d’abans-d’ahir sobre els consells comarcals. La informació falsa –no cal dir les mentides estúpides- només complica les coses i alimenta, encara més, l’antipolìtica cutre de l’Uomo Qualunque, el Poujadisme (i Le Pen va ser diputat poujadista!) el Berlusconi o el grillat aquell d’Itàlia. Poca broma, doncs.