dilluns, 29 de febrer del 2016

Hipòtesis i dades sobre BCN World

No m’ha agradat mai aquella posició del “jo ja ho deia”, que sovint va lligada als anunciadors de desgràcies. No tinc cap vocació de Cassandra (qui no sàpiga què vull dir, que  llegeixi els clàssics, o que miri la viquedia, que em temo que és el que passarà).

Tot i això, no em vull estar de posar algunes dades a l’abast. El gener de 2014 vaig comparèixer al Parlament per a donar la meva opinió sobre BCN World –aleshores encara era BCN World-. Ho explicava aquí. En la compareixença, vaig utilitzar una presentació –força matussera, ho confesso, no sóc cap expert- i hi plantejava una hipòtesi sobre el que podria suposar en termes de sostre i d’usos. La diapositiva corresponent era aquesta:



Ara, al cap de dos anys, i amb el Pla director presentat i esperant una decisió, podem comparar el que jo aventurava i la proposta:

Usos
Hipòtesi
Pla director
Diferència
Hotel
600.000/780.000
600.000
0/+180.000
Casino
60.000
60.000
0
Comercial
67.500
50.000
- 12.500
Oci/Centre de negocis
30.000
120.000
+ 90.000
Residencial
495.000
495.000
0
Total
1.252.500/1.432.500
1.325.000
+129.500/-107.500


No anava tant desencaminat, doncs. Ho dic, no per a reivindicar res, sinó per a respondre a un indocumentat –que, per vergonya col·lectiva, ocupa un escó en representació de la ciutadania- i que va voler desqualificar aquestes aportacions com a “teories universitàries”. Els universitaris, de vegades, encertem, i no per casualitat, sinó per coneixements. 

dimecres, 24 de febrer del 2016

Manca de finezza... i de serietat

No acostumo a parlar gaire de política espanyola, per distància i per una mandra còsmica. Però quan toquen temes que m’agraden més, com l’organització territorial,  m’hi animo una mica.

Ahir vam saber les condicions que Ciudadanos –el partit polític abans conegut com a Ciutadans- va posar al PSOE per a un hipotètic pacte de govern a Espanya. Una reforma constitucional exprés que preveu, entre d’altres coses, la supressió de les diputacions.

Segurament la visió de les diputacions canvia a Catalunya, on tradicionalment se les ha vist com una imposició. Això té una explicació històrica: el paper de les diputacions i l’autonomia de gestió que tenen ara és molt diferent a fa cent anys. I, per altra banda, les diputacions evidenciaven l’esquarterament  territorial de Catalunya; de fet, des de la divisió provincial del 1837, l’única institució unitària a Catalunya era la Capitania general de l’exèrcit, que ja són ganes.

Però la supressió de les diputacions es planteja en clau oportunista, pujats al carro de la legítima demanda d’austeritat, i aprofitant que majoritàriament tenen una imatge de cau de vividors. I hauríem de ser una mica curosos. Sobretot amb els interrogants que planteja la pretesa supressió.

Es traspassaran a les comunitats autònomes les funcions i els recursos de les actuals diputacions? Això suposa, per al 2016, 5.296.779.426€ (font: www.minhap.gob.es). A Catalunya, 936.227.519€. Poca broma. 

Es permetrà que les comunitats autònomes s’organitzin internament com creguin convenient per a l’exercici de les competències que ara tenen les diputacions? Pensem que es proposa suprimir la diputació, no la província. Això és important perquè la sacrosanta constitució espanyola –no sabem si això també ho modificaran-  petrifica la província com a entitat local, i n’encomana el govern a les diputacions “o altres òrgans representatius”. I aquí és on grinyola més la proposta. Vaig sentir un tall de la roda de premsa de Pedro Sánchez en què parlava de la substitució de les diputacions per uns ·consells provincials d’alcaldes”. De veritat? Vol dir que, a Tarragona, tindrem una mena d’assemblea de 181 alcaldes? Per a fer què i com? Ens acabarem reinventant la diputació?

En el fons, això posa de manifest una de les mancances de la constitució espanyola en matèria d’organització territorial, que és la política de la superposició i no de la substitució. L’anomenat estat de les autonomies s’ha superposat a l’estat jacobí provincial, però no l’ha substituït, i així coexisteixen –no sé si del tot pacíficament- l’estat de sempre, que es basa en províncies, i aquest corpus estrany que és l’estat de les autonomies. En paral·lel, i interferint-se. Una veritable substitució en clau federal hagués comportat que l’administració perifèrica de l’estat fossin les comunitats autònomes, de la mateixa manera que l’administració perifèrica d’aquestes comunitats fossin les administracions locals. I si cal una administració local supramunicipal, ja ho decidiran les comunitats autònomes –a tots els països federals l’administració local és competència dels estats federats, cosa que haurien de saber els xarlatans que s’omplen la boca dient que Espanya és “el país més descentralitzat del món”-. Per cert, que aquestes administracions locals  supramunicipals –Kreise alemanys, consells generals francesos, comtats anglosaxons- solen ser d’elecció directa i no de segon grau com aquí, i això és el que estableix la Carta europea d’administració local, ratificada per Espanya... amb aquesta cridanera excepció.

De manera que em temo que aquesta proposta de les diputacions és, o un brindis al sol –molt probable, perquè es necessita el PP per aprovar-la, i ja han dit que no, i això ja se sabia- o amaga un enorme desconeixement i improvisació, que vistos els personatges pactants –emissor i receptor- no m‘estranyaria gens.

Clar que també proposen una limitació de mandats del president del govern a vuit anys completament absurda i simple imitació de la limitació als EUA. Haurien de tenir en compte que als EUA hi ha un règim presidencial, i que els mandats són de quatre anys, els ocupi qui els ocupi, sigui el president elegit, el vicepresident si el president mor o dimiteix, o el president de la cambra de representants si el vicepresident també falta. Passi el que passi les eleccions són el primer dimarts després del primer dilluns de novembre dels anys de traspàs. Molt diferent d’un règim parlamentari, que pot tenir legislatures més curtes. De fet, de les onze legislatures completes a Espanya des del 1977, set han estat més curtes de quatre anys, i només quatre han estat completes. La limitació es farà per anys o per legislatures?


En definitiva, que si, segons Andreotti, la política espanyola manca de finezza, també manca de serietat. 

(a la foto, els quatre en discòrdia) 

dilluns, 15 de febrer del 2016

BCN World a Catalunya Ràdio

Ahir vaig ser a Catalunya Ràdio per a parlar de BCN World, amb l'amic Joaquim Margalef, també professor -en aquest cas d'economia- a la URV, amb la diferència que ell en sap molt més que jo. El que va donar de si el programa, ho podeu jutjar vosaltres mateixos aquí


El format de la ràdio, basat en l'oralitat, demana frases curtes i més o menys contundents, i això no és el que més m'agrada, avesat com estic -o almenys m'ho sembla- a voler puntualitzar, matisar, i oferir totes les dades que reforcen o justifiquen les meves afirmacions i opinions. Qui hagi tingut la paciència d'anar llegint aquest blog ho haurà pogut comprovar.

Suposo que aquestes ganes de contrastar les dades, d'assegurar-se de les fonts, de comprovar que el raonament no falla, em vénen en bona mesura de la formació universitària. Allí vaig aprendre a treballar amb rigor -si més no, tinc present que alguns professors ho intentaven- tot i que també fora de la universitat, dec molt a l'exemple d'en Salvador-Joan Rovira -ho vaig escriure aquí - que sempre m'ha semblat un model de rigor i de serietat en el treball acadèmic.

Això ve a tomb perquè, sobre BCN World, el diputat Carlos Castillo ha dit (trec la cita del www.delcamp.cat, si és errònia ho corregiré ipso facto): “Qualifica de «teories universitàries» i «tocar poc la trinxera» l'actitud de les organitzacions i partits ara mateix més bel·ligerants amb BCN World, com ICV-EUiA, la CUP o ERC. “

Com que m'he arribat a significar sobre BCN World -i dic “sobre” i no “contra” malgrat un sentit crític, perquè, tot i que ho respecto, no he compartit mai el posicionament de la Plataforma Aturem BCN World- i com que un dels qui sí s'ha posicionat en contra és el company de la URV Sergi Saladié, m'he donat una mica per al·ludit.

I, realment, em sorprèn aquest qualificatiu de “teories universitàries”. En Carlos Castillo és advocat, i, per tant, ha passat per la Universitat. No sé què ensenyen a la facultat de Dret, però vull creure que també ensenyen a tenir en compte les dades, a ser honest amb la investigació, fins i tot quan el resultat -si les dades s'han treballat de manera honrada- no és l'esperat, a no fer salts en el buit i pressuposar coses; tot plegat, propi del mètode científic i que, poc o molt, és el propi del món universitari, inclòs el Dret.

N'he vistes poques, de trinxeres. Sobre això, Castillo diu: «Jo estava en contra del projecte, però quan era regidor de Campclar i en totes les reunions em preguntaven on podien deixar el currículum per treballar-hi vaig canviar d'opinió».

Castillo ha estat regidor d'urbanisme de Tarragona, i segur que sap els ritmes d'execució de l'urbanisme. Sap que, si el PDU de BCN World s'hagués aprovat l'any passat, encara trigaríem ben bé un parell d'anys a veure obres, perquè cal tramitar i aprovar el Pla de millora urbana dels Centres turístics integrats, i els corresponents projectes d'urbanització. Cal urbanitzar, executar la urbanització externa, especialment la relacionada amb la mobilitat. Cal fer els projectes d'obres, obtenir la llicència -potser allí no trigaran tan com a Tarragona- i, aleshores, començar. I per tant sap -o hauria de saber- que la veritable irresponsabilitat ha estat generar falses expectatives de treball. No entro ara a analitzar de quina mena de treball i en quines condicions. Simplement assenyalar que, en el millor dels casos, parlem d'anys d'espera. Deixar creure que això és d'avui per demà és jugar amb les necessitats de la gent, i això em sembla, com a mínim, una frivolitat. En un apunt de fa uns dies demanava una mica més de serietat en parlar de BCN World. Hi torno.

(foto extreta del web de la Corpo) 


divendres, 12 de febrer del 2016

BCN World: una mica de serietat

El projecte abans conegut com a BCN World (i que ara no té nom) s’ha convertit en tema estrella per uns dies. Tot, per l’ocurrència del President de la Generalitat de parlar sobre la possibilitat d’una consulta.

La bola de neu no s’ha fet esperar, i a partir de convertir el comentari en una proposta en ferm, s’ha generat tota mena de reaccions: des de l’extensió de la hipotètica consulta a tot Catalunya, fins a les similituds amb unes altres consultes.

És possible sotmetre a consulta un projecte com el del BCN W (i a falta de nom, mantinguem aquest)?. Doncs, depèn. Depèn de què sigui realment BCN W, que segurament no és ni la imatge que molta gent s’ha creat, ni el que alguns militants –a favor o en contra- en van venent.

Cada cop que sento o llegeixo que BCN W és una mena de compendi de les set plagues d’Egipte i dels quatre genets de l’Apocalipsi tot en un tinc un rampell de desconfiança tan gran com quan em diuen que serà la salvació del sector, l’anul·lació de l’atur, i una mena de regne de Xauxa per a tothom. No fotem, home.

Necessitem informació més detallada, més concreta, més raonada, sobre què es vol fer al CRT. Necessitem contrastar-la amb el que es pot fer ara, per a saber si hi sortim guanyant o si paga la pena el cost que tingui. Necessitem més dades sobre pla de negoci i expectatives, i que aquestes dades siguin raonables i serioses. M’agradaria recordar que el paper –ara el power point- ho aguanta tot, i gràcies a això van ser possibles nyaps com els de Marina d’Or, a Orpesa del Mar, o gairebé possibles com el fiasco de Gran Scala a Aragó o el Reino de Don Quijote a Ciudad Real. Uns projectes –n’hi ha més- que també havien de crear milers de llocs de treball i que es presentaven com molt sòlidament estudiats i plantejats (llegiu “De eurodisney a eurovegas. Un paseo por la geografia de la fantasia y la especulación” de Fernando Abad, i ho veureu).

I amb tot això seria possible, recomanable, una consulta? Doncs en tinc molts dubtes. Per una banda, hi ha la complexitat de la qüestió, que demanaria –si hi hagués consulta- una llarga i minuciosa fase d’informació prèvia, no de publicitat i menys de propaganda, a la qual no estem massa avesats. També, com ja s’ha suscitat, saber a qui es consulta: només a Vila-seca i a Salou? Això seria obviar que els efectes –l’impacte econòmic i territorial, el consum de recursos- tenen un radi molt més ampli (i aquí ens sortiria de nou la ciutat real, l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona, i fins i tot podríem parlar de si cal reconsiderar la fiscalitat territorial, i més coses). Estendre la consulta a tot Catalunya? Segur? Prefereixo considerar-ho una maniobra de distracció sense més transcendència....

Però la qüestió real és si cal consultar-ho, i com. I malgrat la conveniència –gairebé la necessitat, sinó la urgència- d’aprofundir en la democràcia directa, no tinc clar que un tema així hagi de ser objecte de consulta, si entenem consulta com a sotmetre’l a votació.

Anem a pams. Les institucions han de funcionar i han d’assumir responsabilitats. L’ordenació del territori, l’assignació d’usos i la forma amb que aquests usos funcionen al territori, l’ordenació dels recursos, és una feina que pertoca al govern. En un procés que té els seus fonaments en les decisions parlamentàries, com a representants del poble, i amb mecanismes que garanteixin la participació, mecanismes que són manifestament millorables, i sobre els quals hi ha bibliografia abundant (vegeu, per exemple, aquest document del CADS o aquest article o  els treballs de Joan Subirats).

Però el Govern, els governs, no poden eludir la seva responsabilitat i traspassar-la a la població només pel pànic a decidir o per la por a deixar pèls a la gatera. L’admirat Pierre Méndes-France deia allò de “Gouverner c’est choisir” i si no vols decidir, en allò que et toca, no t’hi posis.

Potser ara el que trobem a faltar és haver debatut –més enllà del Parlament, si és que s’ha fet- un model turístic, o el model territorial que volem per al Camp de Tarragona. I em refereixo a debats de veritat, amb dades rigoroses, amb contrast d’opcions possibles i avaluació d’avantatges i inconvenients, amb la lucidesa de saber que no hi ha solucions perfectes que convinguin absolutament a tothom, sinó compromisos i concessions mútues per a generar escenaris que perjudiquin als menys. Si aquests deures els haguéssim fet, i si la participació –la participació seriosa- fos un hàbit i no una anècdota, ara veuríem les coses d’una altra manera.

I parlo de participació i no de consulta, perquè s’ha instal·lat la idea que cal fer una mena de referèndum del tipus BCN W sí o no. Crec que estem simplificant en excés les formes de consulta, i no hauríem de deixar de banda els debats públics, enquestes, sessions sobre temes específics –recordo una sessió organitzada per cinc col·legis professionals on es van tractar temes concrets de BCN W amb molt d’interès- i altres mètodes, no excloents entre ells, que ens permetrien copsar molt millor l’opinió de la gent. A condició, sempre, que hi hagi a l’abast informació seriosa i suficient, i que tot el procés sigui transparent.  

I un apunt sobre informació: ara fa uns dies, un dels operadors interessats, Hard Rock, va dir que estava disposat a invertir-hi 2.500 M€. Em sembla que aquí hi ha ganes de pressió, o simple postureig. Vegem:

Els costos d’urbanització de l’àrea del CTI –els centres turístics integrats, on van els quatre casinos+hotels+zona comercial- estan estimats en 200 M€ (dades de l’estudi econòmic i financer del Pla director urbanístic del CRT). El mateix estudi fa una estimació dels costos de construcció dels diferents usos ponderats en 2.235€/m2. Com que el sector CTI  té, per ara, un sostre de 1.000.000 m2 els números són fàcils, 200 + 2.235 + 110 (els costos d’adquisició del sòl, segons l’opció de compra Incasol-la Caixa; però segur que ara la Caixa els voldrà vendre més cars) = 2.545 M€.

Ara bé, això és per la totalitat del sector CTI, però Hard Rock és un operador. Que se sàpiga, ara hi ha tres operadors interessats, i, a més, el PDU preveu quatre parcel·les, amb un CTI cadascuna, perquè al moment de la redacció encara hi havia quatre operadors interessats.

Un sol operador està disposat a invertir la totalitat? Han pujat els costos? No hi ha més operadors? O han deixat anar una xifra impressionant per a fer això, impressionar i pressionar?

No és aquesta la mena d’informació que necessitem i que ens mereixem per a decidir, i menys si es vol fer per consulta. Necessitem una mica més de serietat.




dimarts, 9 de febrer del 2016

El pacte PSC-PP-UDC a Tarragona. Algunes reflexions no exhaustives

El recent pacte de govern signat entre el PSC, el PP i el regidor d'UDC elegit a les llistes de CiU (perquè, a la vista dels resultats, anant com a UDC sol ni hagués olorat el saló de plens) ha trasbalsat la plàcida -i somorta- vida política tarragonina, i ha generat opinions molt diverses. 

I no és d'estranyar, perquè topa amb les dinàmiques que semblen imposar-se en uns altres nivells. Que el mateix Rajoy s'hi hagi referit titllant-lo de “pacte intel·ligent” dóna per a molts comentaris, sobretot si tenim en compte la peculiar relació entre Rajoy i el concepte d'intel·ligència.

Anem a pams. D'entrada, i per centrar-se una mica, sobretot a la vista de hooligans hiperventilats, caldria tenir en compte algunes coses.

Primer, a Tarragona, a la Tarragona municipal, hem vist pactes de moltes menes. Des d'aquells inicials pactes de progrés entre PSC, PSUC, CDC -sí, Convergència- ERC i independents, hem vist pactar CiU i PP, CiU i PSC, CiU i PP una altra vegada, PSC i ERC, i ara aquest nou pacte. De manera que menys escarafalls, i qui estigui net de pactes que tiri la primera pedra.

Segon, el pacte és legítim, perquè és fet entre forces polítiques votades. Podríem discutir el cas del regidor d'UDC, però també hauríem de tenir memòria: no és el primer cas d'un regidor que abandona el gruo originari. CiU no va fer fàstics al suport de Jaume Yxart, elegit a les llistes del PSC, de manera que ara faria bé de no queixar-se tant.

Que sigui legítim no vol dir que no pugui ser discutit i rebutjat. Les critiques -quan són crítiques polítiques, raonades- han de ser admeses i, si es vol, contestades, però no desqualificades. I la desqualificació pot tenir moltes formes, com ara la de revestir-se d'autoritat moral i únic intèrpret i definidor dels interessos de Tarragona. És xocant -però a aquestes alçades ja no ens sorprèn res- que partits que s'han passat anys denunciant l'apropiació de Catalunya per part de CiU -amb una part de raó i una part de demagògia- ara s'apropien de Tarragona, i qui discuteix aquest govern, perquè té unes prioritats diferents per a la ciutat -absolutament legítimes, i també legitimades, en major o menor mesura, pels vots de la ciutadania- resulta que és desqualificat perquè no avantposa els interessos de la ciutat. PSC i PP i el seu acòlit fan una interpretació excloent: ells són els únics que poden dir què és bo per a Tarragona; opinions diferents a la seva, són partidistes.

Aquesta és una altra qüestió. El pacte es presenta investit d'una mena de puresa virginal, no és d'eixe món, perquè “no és ideològic”, no és polític. Falta poc per afegir-hi aquella facècia que s'atribuïa al general Franco: faci com jo, no es fiqui en política.

Ens prenen per rucs, pel que es veu. És clar que hi ha ideologia, al pacte! Qualsevol decisió sobre el govern de la ciutat no és neutral, respon a unes idees. Llegiu Ernest Folch, que ho explica molt bé (aquí hi ha l'article). 

I quina és aquesta proposta tarragonina i no ideològica? Poca cosa podem treure, de la lectura del document “Tarragona és futur”. Si esporguem tota la fraseologia buida i altisonant, no hi ha massa compromisos concrets. Analitzem (per cert, totes les cites són literals).

L’acord es basa en tres línies programàtiques clares (personalment tinc un altre concepte de la claredat, però això deuen ser manies meves) una de les quals és:

“gestió objectiva, rigorosa, eficaç, eficient i adreçada a l’obtenció de resultats”

Vaja! Vol dir que fins ara no hi era? Jo em pensava –il·lús de mi- que això ja era –o ja havia de ser- una norma en tota administració pública. Segur que si m’entretingués –cosa que no faré- a buscar els principis de la llei de règim local trobaria expressions semblants. En fi, potser és allò de presumir i de mancar.

Continua el document dient que “l’objectiu final és un govern fort i cohesionat que defugi els interessos partidistes i les especulacions electoralistes que tantes incerteses i inestabilitats generen”.

Doncs si aquest és l’objectiu deu ser que fins ara el govern no era ni fort ni cohesionat, i no defugia els interessos partidistes i les especulacions electoralistes. I, pel que sembla, el partidisme i l’electoralisme sempre és el que fan els altres. Ara ens volen fer creure que no hi ha interessos partidistes? És clar que n’hi ha, i això no és cap demèrit. Si l’interès del partit és aplicar un programa basat en les seves prioritats per a la ciutat, en la seva ideologia, res a dir, i és molt legítim. Per això es fan eleccions, per a triar entre diferents propostes, programes, en definitiva, ideologies. No hi ha un interès abstracte, universal, constant.

Segueix el document:

“Un govern que canviï la manera de veure i entendre la ciutat i que superi les visions parcials o partidistes”. Ah, això vol dir que fins ara tenien una altra manera de veure i entendre la ciutat? Quina? Una manera amb visions parcials o partidistes? I perquè aquesta disjuntiva? Es pot ser parcial i no partidista, o a l’inrevés, o les dues coses. Segurament serà parcial, perquè la del govern no és l’única visió sobre la ciutat, i pot ser honestament partidista en els termes que he anat dient. Un govern del PSC –o de qui sigui- tindrà la visió PSC de la ciutat, i això és perfectament legítim, i és el que tria la ciutadania en unes eleccions. Ja n’hi ha prou de desqualificar els partits en bloc i com a concepte. Això és entrar en la dinàmica antisistema des de dins, i obre la porta a opcions suposadament no partidàries que ja coneixem molt bé: Berlusconi, Gil y Gil, i companyia.

De totes maneres, el document sí que suposa algun compromís clar. diu que vol una majoria “que garanteixi (...) l’execució de tots els projectes estratègics durant el mandat que acaba l’any 2019.”

Mira que bé. Al 2019, doncs, podem passar comptes. Tenen la majoria, doncs ja no tenen excusa. I quins són aquests projectes? Doncs no amb aquest nom exacte, però el document parla de:

“El període 2016-2019, és un espai de temps suficient per obrir, definitivament, Tarragona al mar, per lligar els barris de manera que tot l’espai urbà sigui un continu, per determinar el destí final d’equipaments importants com l’edifici del Banc d’Espanya, el preventori de la Sabinosa (sic), el Mercat Central, la Tabacalera, la Ciutat de Repòs i Vacances, el complex del Port Esportiu, la plataforma de la Platja del Miracle o les infraestructures esportives.”

(Parèntesi: suposo que la “o” final no vol dir que, de tots aquests, només en faran un)

Bé, doncs ja sabem què els podrem exigir l’any 2019. Prenem nota.

Tot això, amb set línies mestres, entre les quals algunes tan poc compromeses com la “defensa  davant les administracions...” d’una sèrie d’elements sobre els quals l’Ajuntament té poc a dir (o sigui, carta als reis). Però també introdueix un concepte peculiar:

“Consolidació del lideratge de Tarragona des del punt de vista de la capitalitat indiscutible i
del concepte d’un tarragonisme renovat”.

Sobre la capitalitat, i especialment de la necessitat d’anar-la proclamant, ja m’he manifestat molts cops, i no hi vull tornar. En tot cas, això de “indiscutible”, a banda que crec que en democràcia tot es pot discutir, em recorda aquell article de la constitució espanyola sobre la “indisoluble unidad (...) común y indivisible...”. No sé perquè serà, mira.

Però el que m’intriga molt és això del “tarragonisme renovat”. Renovat? Quin era el que hi havia i que sembla que s’ha quedat obsolet? Què és el tarragonisme? Hi ha algú que dóna carnets de tarragoní? Amb quina autoritat? S’ha de passar un examen?. Espero delerós la resposta a aquestes preguntes.

I espero amb tranquil·litat, perquè, diu el document, el govern “continuarà escoltant, dialogant i proposant espais d’acord i de consens ciutadà”. Ep! Espera!  Continuarà? Vol dir que ho farà com fins ara? Doncs ara ja no sé si puc esperar tranquil....

En fi, que aquest és el pacte que hi ha. N’hi podia haver un altre? En termes d’aritmètica política, sí. I en termes de política i prou, també. Però, com he dit abans, aquest també és legítim. Les dues forces (la que fa tres, de força, més aviat poca) són lliures de pactar, i és de creure que han triat lliurement, com els matrimonis.

Hi havia una majoria alternativa? Sí. Es podia haver articulat aquesta majoria? Sí, si es volia fer-ho. Fins ara, tenim notícies contradictòries, l’Alcalde diu que uns no van voler, i aquests uns diuen que mai no se’ls va proposar. Les dues coses a la vegada no poden ser, de manera que algú no diu la veritat.

Per què el PSC va voler triar el PP per a governar?. Les declaracions al voltant del pacte, i el document mateix ens donen alguna pista:

“separar les dinàmiques pròpies de la política estatal i catalana de la política local, anteposant els interessos de Tarragona per damunt de qualsevol altre criteri”.

Més enllà del que ja he dit sobre aquesta pretensió de ser l’únic definidor dels interessos de Tarragona, i del nacionalisme (de ciutat) que traspua aquesta frase (ho dic perquè tant PSC com el PP solen ser molt crítics amb el nacionalisme) aquesta afirmació genera alguns dubtes:

Si el PSC obvia qüestions extratarragonines per a pactar amb el PP, i viceversa, com és que no ha volgut, o no ha estat capaç, de fer el mateix amb altres opcions? La qüestió nacional és un obstacle per a pactar amb ERC, però la corrupció i el reaccionarisme del PP no ho són? Això és molt il·lustratiu de les prioritats del PSC.

Estic força d’acord amb l’anàlisi que en feia un article de Ricard Lahoz (el podeu veure aquí). Certament un pacte d’opcions a la baixa, un pacte de supervivència. Potser el cas més evident és el del regidor d’UDC, que es pot dir que ja és –a més de tres anys vista!- en temps de descompte. Però també per altres: gràcies al pacte, aquest zombie de la política que ha estat Alejandro Fernández, vegetant durant quatre anys imfumables al Congrés de Diputats com a votant disciplinat de totes les infàmies del govern del PP, i amb un full de serveis tarragonins completament en blanc, podrà fer veure que fa alguna cosa, i potser algú s’ho creurà i tot. I un PSC en caiguda lliure, aterrit per la competència a dreta –C’s- i a esquerra –el magma Podem, IC-V, Comú, etc- intenta recuperar centralitat política i iniciativa, sense adonar-se que només fa que alimentar els seus directes competidors.


Les eleccions municipals de 2019 seran divertides, molt divertides. 

(foto extreta de www.fetatarragona.cat)  

dimecres, 3 de febrer del 2016

Sobre l'àrea metropolitana de Tarragona

He defensat sempre la realitat metropolitana del Camp de Tarragona. Aquí mateix he publicat diversos apunts sobre el tema, ho he fet també en la premsa escrita, hi he dedicat articles i treballs de recerca, i també ho incloc en la docència universitària. Dic tot això no per a penjar-me medalles, sinó perquè s’entengui que és un tema que m’interessa molt, i de fa temps.

Per això m'interessa la menció que en va fer l’Alcalde de Tarragona en la conferència de ciutat del passat 28 de gener.

Celebro que la idea metropolitana comenci a fer-se un lloc en el misèrrim panorama del debat ciutadà, i m’agradaria que això no quedés en un parell de frases d’una conferència anual de lluïment . Tinc prou experiència sobre com se fa aquesta mena de discursos, i per això sóc molt escèptic. Ja veurem si hi ha alguna cosa més.

Però, atorgant el benefici del dubte, em temo molt que no hi ha una idea clara del que representa el fet metropolità. Hi ha una certa tendència a considerar l’àrea metropolitana com una altra escala administrativa. De la mateixa manera que hi ha comarques i província, doncs també àrees metropolitanes. I això explica l’expressió de l’Alcalde, quan diu: “Tarragona és, sense cap mena de dubte, la capital d’aquesta realitat metropolitana”.

(Obro parèntesi: la conferència és plena d’errades ortogràfiques i, sobretot, sintàctiques, i té la fraseologia pròpia de l’idiolecte polític. Si no saben fer-ho millor, m’ofereixo –a bon preu- per a la propera. Tanco parèntesi)

Capital metropolitana? Aquest és un concepte molt discutible. D’entrada, hauríem d’aclarir que una cosa és el concepte d’àrea metropolitana, i un altre el d’entitat metropolitana. En el primer cas, parlem d’un enfocament d’anàlisi territorial, de reconeixement d’una dinàmica territorial específica i diferent d’altres dinàmiques; en el segon cas, parlem d’un element institucional, propi del dret públic. Per entendre’ns, seria una distinció semblant a la que hi ha entre terme municipal i ajuntament, encara que no exactament la mateixa.

Parlar de capitalitats metropolitanes ens fa pensar en aquells marcs administratius de matriu jacobina, vertical, jeràrquica, completament allunyats del que és la naturalesa metropolitana, que és dinàmica, fluïda i en xarxa.

La institucionalització del fet metropolità –que és convenient- s’ha de fer a partir de les característiques d’aquest fet metropolità, i ha de ser essencialment útil, és a dir, dirigida a afrontar problemes concrets. I, en tot cas, es basa en una consideració diferent de l’espai, no per agregació –i menys encara per relacions jeràrquiques tipus capital/perifèria- sinó pel fet que la dinàmica metropolitana genera un espai propi, en el que les relacions superen els àmbits previs.

És aquest l’enfocament de l’Alcalde Ballesteros quan parla d’àrea metropolitana de Tarragona? Per ara, no m’ho sembla. M’agradaria pensar que, abans de començar a fer segons quines propostes –fins i tot si només són frases d’un discurs amb poca voluntat de materialització- hi hagués un exercici de reflexió, d’anàlisi, d’intel·ligència territorial, per a poder fer coses amb una base sòlida.

Molt em temo, però, que aquesta absurda i extemporània apel·lació a la capitalitat respon encara a la por escènica a ser titllat d’antitarragoní per part de la caspa centenària de la ciutat que es creu amb el dret de repartir patents de tarragonisme (i que s’ho continuarà creient si, acomplexats, alguns els fan cas). Una por que es pot veure reforçada amb el recent pacte amb l’inventor de l’expressió Barcelunya per alimentar l’hostilitat cap a Barcelona –de fet, l’hostilitat anticatalana tout court, que no enganyen ningú- i un tronat orgull provincià. Ja ho veurem. (Sobre aquest pacte, ja en parlaré més tard, que es mereix un apunt propi).


(fotografia extreta del web de Tarragona radio www.tarragonaradio.cat

dilluns, 1 de febrer del 2016

De la CUP, Podemos, Venezuela, i el PP, i els amics en política

Ara fa uns dies hi ha hagut una mica de rebombori mediàtic per la visita que gent de Podemos i de la CUP van fer, fa força mesos, a Venezuela. Sectors conservadors i cridaner van posar el crit al cel, denunciant no sé exactament què però, en tot cas, desqualificant aquesta visita i alertant d’un suposat perill de contagi ideològic o d’identitat de propòsits.

Resulta curiosa aquesta reacció per la visita de membres de partits legals a un país amb el qual es tenen relacions diplomàtiques i que, a més, no va ser cap secret. Entenc que cadascú és lliure de visitar qui vulgui, si el visitat també ho vol, i que, sobre polítiques concretes, ja veurem si hi ha identitat o no i, en tot cas, decidirà la ciutadania votant, que per això som demòcrates (ho som, oi?).

Afegeixo que a mi se m’acuden molts llocs més interessants que Venezuela per a fer turisme polític, no només per una profunda diferència amb aquest règim populista, també per motius estètics; el meu concepte de societat democràtica casa més aviat poc amb moltes formes i expressions d’aquest règim, però, en tot cas, això és una qüestió personal.

Ara bé, com que sembla que això de qualificar opcions polítiques en funció de les companyies és a l’ordre del dia, fem-ho amb tothom. L’individu que acompanya l’encara ara president del govern espanyol a la foto que il·lustra aquest apunt es diu Viktor Orban, i és el primer ministre d’Hongria, país que pertany a la UE. Aquest individu ha recargolat la constitució del seu país per a construir una democràcia absolutament restrictiva, i ha construït un sistema electoral a mida, amb un redisseny dels districtes electorals i un canvi de normes per assolir grans majories, de manera que amb el 44,5% dels vots té el 66,8% dels escons. Ha manipulat el sistema judicial i ha jubilat un munt de jutges que no li eren fidels, i promou el restabliment de la pena de mort, entre d’altres barbaritats.

Rajoy no va anar a Hongria a visitar aquest element. El viatge va ser el contrari, perquè el Fidesz, el partit de Viktor Orban, és membre del partit popular europeu, i per això va participar al congrés d’aquest partit celebrat a Madrid a l’octubre passat.

És a dir, que no es tracta de visites d’estudi o de cortesia o de turisme polític. Es tracta de socis dins d’un mateix partit europeu. No sé quines relacions o quina identitat ideològica hi pot haver entre Podemos, la CUP i el partit de Maduro, que no sé com se diu. Sí se que el Partit Popular espanyol té relacions orgàniques i deu compartir moltes coses amb aquesta formació semifeixista que governa Hongria. I això em sembla molt més preocupant i perillós.