Qui mana a Tarragona, o la demografia recreativa del Diari de Tarragona

El Diari de Tarragona (DdT, per sigles, compartides amb una antiga publicació de serietat similar) ha publicat un dels seus exercicis de victimisme tarragoní i reivindicació de la Tarragona provinciana. L’exercici es presenta amb el títol “El poder en Tarragona está en la sombra” i pretén ser una anàlisi de qui mana a la ciutat.

Com era d’esperar, venint de qui ve, és una llepada en tota regla als poders que agraden al DdT: Església, Port, Diputació, Química, Santa Tecla... i de passada menystenir l’Ajuntament i la Generalitat (Ai uix! Barcelona! Ecs!). Res de nou, doncs.

Però el reportatge té una perla boníssima. Una de les fonts anònimes, fidelment reproduïda pel DdT, explica els motius de la debilitat de la societat civil, i diu:

“La represión en Tarragona durante la guerra del francés fue tan cruenta que después de la contienda apenas quedaron en la ciudad 300 personas. La ciudad se repobló con gentes llegadas de fuera. Hablamos de apenas 200 años, cuatro generaciones”

Genial!. Ja sé que el DdT pot argüir que no és collita pròpia, però vaja, si ho reprodueix, doncs alguna responsabilitat té. No crec que hagués reproduït una declaració que digués que a Tarragona manen els extraterrestres o alguna cosa així, per molt que pugui ser versemblant.

A veure, deixem de banda –que no és poc- això que a Tarragona van quedar 300 persones. Una lectura del volum corresponent al segle XIX de la Història de Tarragona, que és obra d’un professional rigorós i solvent com és Salvador-Joan Rovira, ens permet veure que les coses van anar de manera molt diferent.

El que és espaterrant és això que la ciutat “se repobló con gentes de fuera”. Ah, vaja, vol dir que el tarragonisme és genètic? Que va a l’ADN i, clar, una espècie diferent no el porta?. I en 200 anys, només. Quants anys es necessiten per a ser tarragoní? Jo ja he assumit que els tarragonins pata negra no em consideraran mai tarragoní –no hi he nascut  i només fa cinquanta anys que hi visc- però els que van venir fa dos-cents anys tampoc?.

I 200 anys, quatre generacions? Potser sí que hi ha un tarragonisme genètic, però deu ser en termes de longevitat i de lentitud en la reproducció. Si cada generació són cinquanta anys...

En fi, que aquesta és la premsa –part de la premsa- que tenim a Tarragona. Potser això també ajuda a entendre la debilitat de la societat civil tarragonina. Si més no, d’una certa societat civil, perquè a la ciutat hi ha molts més noms a tenir en compte, encara que el DdT no ho vulgui saber perquè no diuen el que els agrada sentir. 

Eleccions judicials, maneres de fer

Aquest darrer any, amb l’ofensiva judicial del general Llarena hem fet tots, gràcies a personatges com l’Ernesto Eikaizer, en Jaume Alonso-Cuevillas, l’Antonio Boye, i més, un curs accelerat de dret processal. Hem descobert conceptes, procediments, tràmits, i tot un llenguatge sofisticat i capaç de tota mena de recargolaments, especialment a les novel·lesques interlocutòries de Llarena, que, no ho oblidem, no està sol en les seves maniobres.

Tot plegat ha ajudat a situar el món judicial a primera plana i, un cop allí, la cosa ha anat a més. Primer, amb les sentències amb fre i marxa enrere del tribunal suprem, en el cas de les hipoteques. Una mostra perfecta de la separació de poders, de la serietat i ponderació esperables en el tribunal suprem, i de la confiança que hi podem dipositar. Estem arreglats.

Després, amb l’enèsim capítol de canvi de cromos en l’elecció de l’anomenat consell general del poder judicial. Un cambalache (el diccionari diu barata, però, tenint en compte a on passa, crec que escau més l’original espanyol) habitual, que aquest cop s’ha fet encara més evident.

Aquest darrer cas ha posat d’actualitat -de fet, com cada cinc anys, quan es renova, si és que es pot dir així, el consell- el mecanisme d’elecció dels seus membres. Recordem-ho: elecció, diuen, pel Congrés i pel Senat, per majoria qualificada. Tenen raó, que la majoria és qualificada, però em temo que no tothom la qualificaria del mateix; el que jo en diria faria que m’apliquessin el codi penal, segurament.

Pel que sembla, o s’elegeix així, o es fa per i entre els jutges -que, vist el que hi ha, potser seria encara pitjor-. I prou. O blanc, o negre.

El meu interès pel funcionament dels òrgans constitucionals espanyols és, com tothom pot imaginar, absolutament descriptible. Però perquè no sigui dit, i només a tall informatiu, i de coneixement històric, em permeto recordar que, a Catalunya, quan ho vam poder fer -i salvant distàncies- vam ser capaços d’imaginar una altra solució, que ara per ara em semblaria una manera raonable de sortir d’aquest dilema: o els jutges, o els partits.

L’any 1934, el Parlament va aprovar la llei de creació del Tribunal de Cassació de Catalunya, que feia funcions -més o menys- de tribunal suprem a Catalunya. Ho va fer perquè, en l’àmbit judicial, la competència de la Generalitat republicana era força més gran que l’actual Generalitat del «estado más descentralizado del mundo».

A l’hora d’escollir-ne la presidència, es va optar per un sistema mixt entre la sobirania -el Parlament- i el món judicial. L’article 4, que regula l’elecció del president del Tribunal, ens diu que serà elegit per una assemblea ad hoc, formada per:

24 diputats del Parlament
El president de la Comissió Jurídica Assessora
Els degans dels col·legis oficials d’advocats de les poblacions on hi hagi Audiències
El degà de la Facultat de dret de la Universitat de Catalunya
Dos magistrats del Tribunal de Cassació designats per la Cambra de Govern del Tribunal
El Procurador de Catalunya
El president de l’Audiència territorial de Barcelona
Els dos presidents de sala de l’Audiència territorial de Barcelona
Els presidents de les altres Audiències de Catalunya
El president de l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència
El degà dels jutges de primera instància de Barcelona
El degà dels jutges municipals de Barcelona

Un total de 42 persones, representatiu del món del dret, però amb una forta -el 60%- representació parlamentària que, com que és proporcional a la composició del Parlament, fa que qui tingui la majoria no pugui fer i desfer del tot.

Seria possible, ara, aquest sistema, o similar? No ho sé, però crec que, si més no, dificultaria els cambalaches que veiem ara, que, per cert, podrien ser fàcilment desmuntats, només cal que, un cop elegits, els consellers i conselleres vagin per lliure i comencin per no elegir el president que han decidit el duet còmic Pedro i Pablo (Casado).

I, si no, que quedi constància que fa més de vuitanta anys el Parlament català feia coses amb una mica més de seny de les que veiem ara. Que no costa gaire, però s’ha de dir.

imatge: foto d'Ángel Diaz, de l'agència EFE, manllevada de l'ARA, i que il·lustra perfectament la modernitat i els referents -atenció a la creu, l'uniforme militar, el retrat, i les punyetes- de la justícia espanyola.

Alejandro, tarragoní i president del PP català

La notícia política tarragonina del dia podria ser l’ascens d’Alejandro Fernández a la presidència del PP català. Un ascens cantat des del desastre electoral del PP el 21-D, i que el mateix Alejandro -mira, com el Lerroux!- va anunciar amb el seu desmentiment que no va enganyar ningú.

En altres ocasions he manifestat que l’absència de gent de la Catalunya Nova als primers rengles de la política catalana era una anomalia. No per un provincialisme que em faci defensar persones del Camp de Tarragona per sobre d’unes altres, i menys per aquest anticatalanisme disfressat d’antibarcelonisme del qual Alejandro Fernández és un ferm practicant. En vaig parlar AQUÍ. Per haver-ne parlat, he de dir que crec que és bo que els lideratges polítics a Catalunya acullin gent de totes procedències. Per aquest motiu em sembla positiu que sigui Carlos Castillo, diputat tarragoní, qui encapçali aquest corrent o plataforma o el que sigui del PSC anomenat juliol del 78. I, a partir d’aquí, com deia Joan Fuster: pus parla català, vejam què diu. És a dir, per ser tarragonins, ni millors ni pitjors, i pels fets els coneixereu.

I pels fets i per les paraules -més les segones que els primers- coneixem Alejandro Fernández, a Tarragona. De manera que potser no serà sobrer del tot explicar-ne algunes coses, en profit de tothom, encara que no és el primer cop que en parlo (ho podeu veure AQUÍ).

D’entrada dir que AF es llest i hàbil en la comunicació. Que ningú esperi la matusseria bronca d’aquell porter de discoteca de Badalona que tenien abans al PP. AF prefereix la ironia -encara que, en el seu cas, és més aviat un to foteta i perdonavides; continuem amb Fuster, sempre necessari: la ironia necessita còmplices- i el foc d’artifici d’una oratòria brillant, encara que no necessàriament amb contingut.

Que AF és llest ens ho prova el cursus honorum que ha seguit per arribar on és. De molt jove afiliat a les Nuevas Generaciones, aviat va ser nomenat assessor del grup del PP a la Diputació de Tarragona. En aquells moments -finals dels noranta- el PP de Tarragona recollia la carcúndia de la ciutat (no tota, una part era en una altra coalició que aleshores guanyava eleccions municipals). AF hi va veure una oportunitat de trepar, llest com és, i efectivament ho va fer. Vaja, que es va dir a si mateix: "aquesta colla me'ls menjo amb patates". El 2003 ja era regidor, i el 2007 va encapçalar la llista. El 2011 va tocar el cel amb els dits, amb set regidors, i va arribar a pensar que podria tenir l’alcaldia compartida mitjançant aquell sistema que, quan el perjudica, el PP anomena pacte de perdedors i engany a l’electorat, però que no té cap mania a usar quan li convé. El pacte CiU-PP contra el PSC no va funcionar, i es va quedar amb les ganes.

I aquí tenim una característica d’AF, ben marxista: aquí tinc uns principis, i si no li agraden, en tinc uns altres. Amb l’habilitat de xarlatà de fira que té, se sent capaç de convèncer d’una cosa i de la contrària, segons els vent les veles, sobretot quan li riuen les gràcies, com han fet determinats mitjans i sectors de Tarragona durant molt anys.

AF ha anat passant per càrrecs diversos: regidor de govern i d’oposició, diputat provincial, diputat al Congrés, diputat al Parlament. En alguns llocs, amb una certa brillantor, com els culs de got que passen per diamants; en d’altres, com ara al Congrés de Diputats espanyol, amb una grisor i inanitat absolutes. Com a molt, amb algun discurs oportunista i brillant, però la llista de resultats concrets és zero.

L’ara flamant president de PP català sempre ha volgut fer gala d’un bagatge polític important. En el panorama polític local de Tarragona, més aviat mediocre, això li ha estat fàcil. En entrevistes i discursos deixa anar noms -Kayek, Popper- per demostrar que és molt llegit. Si més no, que ho sembli. En una entrevista d’avui mateix, i en recents discursos, ha anat una mica més enllà en el temps, i ha reivindicat com a precedents Adenauer i Schumann. De veritat?. Sap realment què van fer Adenauer i Schumann? La democràcia cristiana governant a Europa els anys cinquanta no és, ni de bon tros, la democràcia cristiana -o el que en quedi amb un altre nom- a l’Europa actual. L’estat del benestar, aquest que el PP s’entossudeix a desmuntar sense haver-lo tingut mai, és obra dels consensos democristians i socialdemòcrates de la postguerra. Van ser els governs d’Adenauer els que van impulsar la participació sindical en la gestió empresarial. Si ara ho proposés Podemos, per dir algú, els esgarips de la caverna del PP i Ciudadanos -i, n’estic segur, del soi-disant liberal d’AF- se sentirien des de l’estratosfera, i ho titllarien de veneçolà (no hi té res a veure, però sempre ven, això, a l’ABC i a a Razón) de marxista-leninista, i ves a saber què més. Vol seguir aquesta via Adenauer? Parlem-ne.

Fins i tot en podem parlar si vol seguir algunes vies Merkel, com ara l’acollida de refugiats. Perquè ara modula el discurs (per exemple, a la Vanguardia d’avui diu:

«Mi discurso es muy clásico: nuestra capacidad de acogida es limitada, somos un país solidario, la inmigración ha contribuido positivamente a la historia de España, pero se tiene que hacer de manera controlada y garantizando que las personas que vienen a nuestro país cumplan y acepten nuestro sistema de libertades y de derechos.»

Doncs a Tarragona encara recordem discursos incendiaris als barris, i propostes demagògiques com ara la que volia prohibir el burka -per cert, inexistent a Tarragona- als carrers. Aleshores va ensumar sang, i s’hi va tirar de cap. Ara toca un discurs formalment més amable?. Cap problema, recordi allò dels principis.

I no és l’únic cas. AF es proclama liberal, però, a la vegada, va ser capaç de presentar, a l’Ajuntament de Tarragona, una proposta per la qual l’Ajuntament es comprometia a no comprar a proveïdors i no contractar serveis d’empreses no tarragonines. Si Adam Smith aixequés el cap, es tornaria a morir de l’ensurt, però és igual, recordi allò dels principis.

Liberal? El titular de l’entrevista, i el text mateix, ho diuen tot:

Alejandro Fernández : “Con Torra no puedo dialogar, no es un demócrata”

Ara imagineu si això ho digués Torra sobre AF. Amb aquestes paraules. Les acusacions -que jo veuria encertades, igual que les veig encertades ara referides a AF- que no és qui per a donar patents de democràcia, estarien a l’ordre del dia. Però AF, encantat d’haver-se conegut, com sempre, es creu capacitat per això i per més, sobretot ara que ha de fer mèrits davant dels seus (i els seus són, sobretot, la brunete mediàtica) i ha de demostrar que, tot i els somriures i les gracietes, és capaç de mossegar.

I encara una altra. Els usos habituals en el PP són que el president del partit sigui el candidat a la presidència de la Generalitat, que també -i això és general, no només del PP- es presenta (norma no escrita, que quedi clar) com a cap de llista per Barcelona. No tinc cap dubte que les immenses galtes d’AF li permetran presentar-se de cap de llista per Barcelona i empassar-se, com si res, tots aquells discursos i sarcasmes sobre Barcelunya i que dolents que són a Barcelona, encara que ara els hagi de demanar el vot.

AF ha tocat el cim polític amb la presidència del PP català, però que no s’enganyi, no és que ell hagi pujat molt, encara que ho hagi fet: és  que el cim ha quedat molt baixet. Els mediocres -i Xavier Garcia Albiol n’és molt- busquen successors pitjors per a sentir-se millors per comparació. AF té alguns mèrits que Garcia Albiol no té, començant per la capacitat de relacionar subjecte, verb i predicat, i una mica més d’habilitat política. Però que no s’enganyi: és president d’un partit amb quatre diputats al Parlament, amb una única alcaldia a Catalunya, i quan s’ha sotmès al vot de la militància, l’han votat poc més de 1.400 persones. A veure què passa, a les properes eleccions municipals.

I la pregunta habitual, que faig a molta gent política, de tots els partits. Si no fos això, de què viuria? I, si us plau, que no digui que de professor a la URV. Professor associat -que no és cap demèrit, eh?, que jo també en sóc- no val. Sé el que es cobra, i sé que cal tenir una altra feina, o ser autònom, per a ser-ne. De manera que tornem-hi: de què viuria? D’una consultoria de comunicació política? D’una porta giratòria? No anem bé, i això no és només -però també ho és- problema d’AF.

A veure què passa.

(imatge extreta d'e-noticies.cat, amb la cara d'AF quan veu el panorama del partit)

el Vallès metropolità

Ahir, el diari ARA ens informava  -ho podeu veure AQUÍ- que hi ha moviments d'organització territorial, ara al Vallès. Així, en singular, i no vallesos, perquè el que ara es proposa -no sé amb quin grau de serietat ni de precisió- és una nova àrea metropolitana, que comprengui Vallès oriental i occidental, independent -en la part que pertoca- de l'àrea metropolitana de Barcelona.

La proposta és agosarada, i suggereix molts comentaris, d'ordre divers.

D'entrada, tinguem en compte que la proposta no és del tot nova. Sí que ho és en la formulació, però no en el plantejament. Ja fa temps que existeix aquest -moviment? Plataforma?- de Fem Vallès, i ja havia llençat diverses propostes en aquest sentit, com ara una única comarca, o bé la creació d'una autoritat única del transport vallesà. Algunes referències, molt interessants, AQUÍ. De fet, pel que he pogut veure, el tema del transport és una peça bàsica de les seves propostes, amb idees que, sense que en tingui un coneixement profund, em semblen molt interessants (i, encara, un apunt: quina enveja de veure gent que es mou i fa propostes així! Al Camp de Tarragona hi ha, és cert, la plataforma pel transport públic, però em sembla que està molt lluny encara del que fa i del ressò que té el Fem Vallès).

Aquella proposta de comarca única va quedar en no-res. No hi havia interès per parts dels actuals consells comarcals, alguns municipis no ho veien bé, i suposo -no ho sé- que el Govern deuria arrufar el nas, mig per la immensa por al canvis territorials, mig pel temor a tenir una comarca de més d'un milió d'habitants.

Aquesta darrera raó ens posa de ple en el debat comarcal en conjunt -l'organització territorial és un sistema- i en la incongruència que suposa un model que iguala formalment realitats de 4.000 habitants -l'Alta Ribagorça- i una altra comarca -a més del Barcelonès- de més d'un milió. Ja es veu que això grinyola.

La nova proposta es planteja en clau metropolitana, però, de fet, presenta els mateixos problemes, i algun més. Perquè no es diu què passaria amb els consells comarcals existents. Es mantindrien, dins de la nova àrea metropolitana? No tindria massa sentit, sobretot ara que sembla que finalment s'abordarà la supressió del consell comarcal del Barcelonès.

Una nova àrea metropolitana ens posa més qüestions. Té sentit separar els municipis vallesans que ara són dins l'AMB? Quins són els límits de l'AMB? Sant Cugat del Vallès és més metropolità que Rubí i que Cerdanyola del Vallès, i per això és dins l’AMB i els altres dos no hi són? Pensem que l'antecedent immediat eren dues entitats metropolitanes, de transport i de medi ambient, amb àmbits diferents, i més abans la Corporació metropolitana de Barcelona, que es corresponia a l'àmbit del Pla general metropolità, i aquest... a la comarca urbanística de Barcelona creada pel Ministerio de la vivienda franquista l'any 1953 (males llengües diuen que l’àmbit fou improvisat la nit abans per un parell de funcionaris). És a dir, que mai no s'ha fet un exercici de delimitació metropolitana des de zero. Afortunadament, és clar, perquè encara estaríem discutint, amb les dotzenes de possibilitats i de mètodes.

El que posa de manifest la proposta vallesana és la naturalesa també metropolitana -potser diferent, però també metropolitana- de la regió barcelonina, una naturalesa ja reconeguda en diversos documents -per exemple, el mateix pla territorial metropolità de Barcelona-. I, és clar, la dificultat de posar un límit en allò que formalment és una dinàmica, molt fluctuant en el temps i en l’espai.

Ara bé, això implica una institucionalització? No necessàriament. Hi ha, al món, diverses solucions a tenir en compte, solucions que ens remetrien, en part, a experiències passades, com ara un ens -local, metropolità, agència especialitzada...- específicament centrat en el transport. Enlloc no està escrit que hi ha d’haver un únic i òptim àmbit per a l’urbanisme, el transport, el medi ambient....

Ens podríem preguntar també sobre l'absoluta necessitat de compartiments estancs en termes de planificació i gestió, o la capacitat d'integrar xarxes i mirades policèntriques. Molt a dir.

Per altra banda, però, el mapa proposat és molt suggerent, si el posem en relació amb més propostes. Pensem en l'anunciada supressió del Consell comarcal del Barcelonès. I en la proposta al seu dia de la comarca de Montserrat, que corresponia precisament a la part del Baix Llobregat no inclosa a l'AMB (excepció feta de Vallirana, que incomprensiblement no és a l'AMB, malgrat haver-ho demanat unes quantes vegades, tot i que el mapa de l’ARA la posa dins). En vaig parlar en  AQUEST APUNT. La combinació de les tres coses -Vallès, Montserrat, no consell comarcal del Barcelonès- deixa en un sol àmbit una nova AMB amb el Barcelonès i la resta del Baix Llobregat, sense confusions amb consells comarcals que comparteixen part del seu àmbit.

Seria aquesta una solució viable? No ho tinc clar del tot, però tindria algunes virtuts. Per una banda, evitar superposicions que no fan més que complicar les coses. Per l'altra, introduir elements diferenciats per a territoris -i, per tant, realitats i problemes- diferents. Ara, cal ser conscients que això suposa una concepció radicalment diferent de l’organització territorial, més flexible. Suposa també superar uns àmbits molt arrelats en la consciència col·lectiva, encara que no es corresponen a la realitat territorial actual sinó a la de fa vuitanta anys.

A més, té la virtut d’obrir -o d’ajudar a obrir- el debat sobre més àrees metropolitanes a Catalunya, i això, al Camp de Tarragona, amb aquesta pretensió de ser la segona àrea, ens hauria d’interessar. I, al capdavall, ser la tercera tampoc no és un problema, que això no és una competició.

(imatge extreta del diari ARA, que espero que no s'enfadin)