Eleccions judicials, maneres de fer

Aquest darrer any, amb l’ofensiva judicial del general Llarena hem fet tots, gràcies a personatges com l’Ernesto Eikaizer, en Jaume Alonso-Cuevillas, l’Antonio Boye, i més, un curs accelerat de dret processal. Hem descobert conceptes, procediments, tràmits, i tot un llenguatge sofisticat i capaç de tota mena de recargolaments, especialment a les novel·lesques interlocutòries de Llarena, que, no ho oblidem, no està sol en les seves maniobres.

Tot plegat ha ajudat a situar el món judicial a primera plana i, un cop allí, la cosa ha anat a més. Primer, amb les sentències amb fre i marxa enrere del tribunal suprem, en el cas de les hipoteques. Una mostra perfecta de la separació de poders, de la serietat i ponderació esperables en el tribunal suprem, i de la confiança que hi podem dipositar. Estem arreglats.

Després, amb l’enèsim capítol de canvi de cromos en l’elecció de l’anomenat consell general del poder judicial. Un cambalache (el diccionari diu barata, però, tenint en compte a on passa, crec que escau més l’original espanyol) habitual, que aquest cop s’ha fet encara més evident.

Aquest darrer cas ha posat d’actualitat -de fet, com cada cinc anys, quan es renova, si és que es pot dir així, el consell- el mecanisme d’elecció dels seus membres. Recordem-ho: elecció, diuen, pel Congrés i pel Senat, per majoria qualificada. Tenen raó, que la majoria és qualificada, però em temo que no tothom la qualificaria del mateix; el que jo en diria faria que m’apliquessin el codi penal, segurament.

Pel que sembla, o s’elegeix així, o es fa per i entre els jutges -que, vist el que hi ha, potser seria encara pitjor-. I prou. O blanc, o negre.

El meu interès pel funcionament dels òrgans constitucionals espanyols és, com tothom pot imaginar, absolutament descriptible. Però perquè no sigui dit, i només a tall informatiu, i de coneixement històric, em permeto recordar que, a Catalunya, quan ho vam poder fer -i salvant distàncies- vam ser capaços d’imaginar una altra solució, que ara per ara em semblaria una manera raonable de sortir d’aquest dilema: o els jutges, o els partits.

L’any 1934, el Parlament va aprovar la llei de creació del Tribunal de Cassació de Catalunya, que feia funcions -més o menys- de tribunal suprem a Catalunya. Ho va fer perquè, en l’àmbit judicial, la competència de la Generalitat republicana era força més gran que l’actual Generalitat del «estado más descentralizado del mundo».

A l’hora d’escollir-ne la presidència, es va optar per un sistema mixt entre la sobirania -el Parlament- i el món judicial. L’article 4, que regula l’elecció del president del Tribunal, ens diu que serà elegit per una assemblea ad hoc, formada per:

24 diputats del Parlament
El president de la Comissió Jurídica Assessora
Els degans dels col·legis oficials d’advocats de les poblacions on hi hagi Audiències
El degà de la Facultat de dret de la Universitat de Catalunya
Dos magistrats del Tribunal de Cassació designats per la Cambra de Govern del Tribunal
El Procurador de Catalunya
El president de l’Audiència territorial de Barcelona
Els dos presidents de sala de l’Audiència territorial de Barcelona
Els presidents de les altres Audiències de Catalunya
El president de l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència
El degà dels jutges de primera instància de Barcelona
El degà dels jutges municipals de Barcelona

Un total de 42 persones, representatiu del món del dret, però amb una forta -el 60%- representació parlamentària que, com que és proporcional a la composició del Parlament, fa que qui tingui la majoria no pugui fer i desfer del tot.

Seria possible, ara, aquest sistema, o similar? No ho sé, però crec que, si més no, dificultaria els cambalaches que veiem ara, que, per cert, podrien ser fàcilment desmuntats, només cal que, un cop elegits, els consellers i conselleres vagin per lliure i comencin per no elegir el president que han decidit el duet còmic Pedro i Pablo (Casado).

I, si no, que quedi constància que fa més de vuitanta anys el Parlament català feia coses amb una mica més de seny de les que veiem ara. Que no costa gaire, però s’ha de dir.

imatge: foto d'Ángel Diaz, de l'agència EFE, manllevada de l'ARA, i que il·lustra perfectament la modernitat i els referents -atenció a la creu, l'uniforme militar, el retrat, i les punyetes- de la justícia espanyola.