dijous, 23 de maig del 2019

classificar i qualificar: no és el mateix (i al parlament no ho saben?)


A les classes de planejament territorial i urbanístic, una de les coses que explico –i que sovint costa que l’alumnat recordi- és la diferència entre classificació i qualificació referida al sòl.

Molt resumidament: la classificació es refereix al règim jurídic del sòl –vegeu l’article 25 de la llei d’Urbanisme- i comprèn el sòl urbà, l’urbanitzable, i el no urbanitzable. I prou. I és una cosa o l’altra, necessàriament una –no pot haver-hi sòl sense classificar- i només una. Ens diu com és, jurídicament, i, per tant, quins drets i deures té. I teòricament –a la pràctica no és exactament així- hi ha una gran part predeterminada:  és sòl urbà el que compta amb uns serveis i/o edificació, de tal manera que, si ho té, no es pot negar aquest caràcter d’urbà; i és no urbanitzable, almenys, tot aquell que la normativa sectorial (planejament territorial, d’espais naturals, agrari, etc) digui expressament que ha de ser exclòs del procés urbanitzador. Al mig, l’urbanitzable, que no deixa de ser una classificació transitòria, tota vegada que, un cop urbanitzat, passa a ser urbà.

La qualificació és allò a què destinem aquell sòl, sigui urbà, urbanitzable, o no urbanitzable, i hi pot haver totes les qualificacions que creguem convenients, com més matisos hi posem (tot i que també ens complicarem la vida, és clar): residencial, o residencial en blocs aïllats, o residencial en blocs aïllats de baixa alçada... el que vulguem.

Això fa molt de temps que és així, no és cap canvi normatiu de darrera hora. Per això m’ha sobtat veure, a la proposició de llei d’espais agraris, que és ja a punt de ser aprovada pel Parlament, un article que diu (el subratllat és meu):

“Article 9. Relacions entre la planificació territorial sectorial agrària, el planejament urbanístic i la protecció ambiental
(...)
2. En la redacció dels plans generals d’ordenació urbanística municipal (POUM), s’ha de tenir en compte, quan es defineixen quins terrenys es requalifiquen i passen d’ésser no urbanitzables a urbanitzables, el que estableix el pla territorial sectorial agrari específic de la zona de què es tracta i l’afectació, directa i indirecta, que es produeix a les explotacions agràries existents.”

A veure, si els terrenys “passen d’ésser no urbanitzables a urbanitzables” no es requalifiquen, es reclassifiquen. I tenint en compte que es tracta de conceptes jurídics diferenciats, una nova llei no hauria de cometre aquestes errades (i, posats a fer, es veu que no se’ls passa pel cap que la reclassificació pugui ser d’urbanitzable a no urbanitzable, que també existeix, i que hauríem de practicar més sovint).

Entenc perfectament que als meus alumnes, que molts cops descobreixen el món de l’urbanisme, els sobti la distinció, i es confonguin a l’hora d’aplicar-la. Em costa molt més de creure –i em preocupa- que una proposició de llei, que té l’origen en un projecte de llei decaigut la legislatura anterior, preparat i revisat per serveis jurídics, per lletrats de la cambra, pel personal tècnic que assessori els grups parlamentaris... en fi, per molta gent, molta de la qual en sap (o n’hauria de saber) més que jo hagi deixat passar això.

Pot semblar que “en el fons, és el mateix” però no, no és el mateix. Prou que compliquem les coses, almenys hauríem d’esperar que no hi hagués complicacions sobrevingudes per errades com aquesta. La qualitat tècnica de les lleis, fer que s’entenguin, que no hi hagi ambigüitats –si més no, només les imprescindibles- ni equívocs, va en benefici de l’aplicació d’aquestes mateixes lleis. Encara són a temps d’arreglar-ho, em sembla.

dijous, 16 de maig del 2019

Cosir la ciutat: parlem-ne


Un dels temes que ha sortit sovint en aquesta descafeïnada i insulsa campanya electoral ha estat el de “cosir la ciutat”. Un tema forçosament recorrent, perquè parlem de l’estructura de la ciutat, i això no és cosa de quatre dies, ni fer aquesta ciutat, ni corregir-ho. Difícilment, doncs, pot ser obra d’un mandat de quatre anys, però ja sé que demanar concrecions pel que fa a curt –els propers quatre anys- i mirada llarga per a les coses estructurals, és incompatible amb el concepte campanya electoral.

No sé si tothom vol dir el mateix quan parla de cosir la ciutat. Al capdavall, com he dit, és un tema estructural, no circumstancial. Per continuar les metàfores de costura, la ciutat de Tarragona és un vestit mal tallat, no un vestit que té un estrip que es pot sargir amb una mica de gràcia. Cosir la ciutat, per alguns, sembla que vol dir anar edificant per omplir els espais no urbanitzats entre nucli i nucli, i això vol dir, per a més d’un, actuar sobre l’Horta Gran (un espai parcialment inundable i que jo crec que hauria de tenir uns altres usos). També hi ha opcions que parlen d’actuar sobre els eixos de comunicació, i avui mateix hi ha una peça, al Fet a Tarragona (la podeu veure AQUÍ) que posa l’accent sobre la T-11. Un bon article, que jo hauria allargat amb consideracions sobre el paper metropolità de la T-11 com a rambla o carrer major de la ciutat real Tarragona-Reus, però del tema metropolità ja n’he parlat altres cops, i espero continuar-ne parlant si mai hi ha un debat seriós –és a dir, amb dades i no amb ocurrències, i fora de campanya electoral- que ja seria hora.

La idea d’anar omplint els espais no urbanitzats entre el nucli central de Tarragona i els barris de Ponent em sembla que demana una certa reflexió i coneixement sobre la ciutat real. Mireu aquestes dues imatges. 





Barcelona i Tarragona. Dos punts de cada ciutat; a Barcelona, la Verneda –pràcticament el límit amb Sant Adrià del Besòs- i la plaça Espanya (és a dir, sense exhaurir el terme municipal); a Tarragona, de Bonavista a la Vall de l’Arrabassada, també sense exhaurir el terme municipal. La distància entre punts és pràcticament idèntica, 7 km. Però a Barcelona, entre aquests punts, hi ha prop d’un milió d’habitants, i a Tarragona, uns 100.000. Sé perfectament les diferències: l’amplitud del terme, l’existència del Francolí... però, tot i així, no estic segur que ens puguem permetre aquesta forma de “cosir” la ciutat.

Clar que, posats a desconèixer els números de la ciutat, l’actual alcalde Josep-Fèlix Ballesteros s’enorgullia d’haver preservat “2.000 hectàrees de l'Anella Verda a Sant Ramon, on hi havia prevista una gran urbanització”. De veritat? Sap quan són 2.000 hectàrees? És més d’una tercera part de tot el terme municipal de Tarragona. De veritat ens vol fer creure que algú –ni la ment urbanística més malaltissa- havia previst una urbanització de 2.000 hectàrees? No fotem, home.

La dislocació urbana de Tarragona, al meu entendre, s’ha d’atacar des d’uns altres fronts. La dislocació física –és a dir, els grans nuclis: centre, Ponent –al seu torn, també fragmentat- Llevant –ídem- Sant Pere i Sant Pau i Sant Salvador, més els nuclis més petits (i alguns històrics) tipus Ferran, Monnars, i altres, és molt difícil de resoldre també físicament, llevant que fem el que feia Ceaucescu, que traslladava pobles sencers. Molt difícil. A més, una certa continuïtat física –si això fos possible- no garanteix una major equitat social. Entre Diagonal Mar i la Vila Olímpica –barris de classe mitjana alta- i la Verneda –el mes semblant a Campclar- hi ha pocs centenars de metres de distància i una absoluta continuïtat física, hi ha “ciutat” física completa. I també hi ha un abisme en condicions de vida i renda disponible, i una separació mental, de convivència, que sembla el mur de Berlín. La continuïtat física no garanteix una major equitat social i una ciutat més vertebrada; hi pot ajudar, però no ho garanteix.

Em semblen molt més encertades les propostes que incideixen sobre la mobilitat, sobre els eixos de comunicació, i especialment sobre l’antiga CN-340, ara mateix amb moltes més possibilitats que la T-11. També la connectivitat interna entre els diferents nuclis de Ponent.

Ara bé, una major connectivitat és condició necessària per a fer que la gent s’interrelacioni molt més, però no és condició suficient. Calen motius, i cal voluntat. Modificar conductes des de la llibertat individual és molt més difícil. Recordo que quan estudiava –fa una eternitat, doncs- un professor meu, en Santiago Roquer –ara, l’amic Santi Roquer- va fer una enquesta de percepció urbana a la gent que assistia a les aules de la tercera edat (ma mare inclosa). Gent gran –és clar!- molt majoritàriament tarragonina de tota la vida. Doncs bé, l’únic barri tarragoní que coneixien fora del centre era Sant Pere i Sant Pau, i encara molts perquè hi tenien els néts. Una bona colla no havien posat mai els peus a Campclar o a Bonavista. I no era per manca de connectivitat ni pel fet que no hi hagués continuïtat edificada amb el centre. Més cap aquí, devia ser l’any 2003 o 2004, quan jo impartia classes de geografia social a la URV, vaig programar una sortida al barri de Campclar. Un dels alumnes tarragonins –del centre de Tarragona- va reconèixer que no hi havia anat mai. Descobrir les farmàcies –els llocs de venda de droga, oberts 24 hores al dia- o com es punxava l’electricitat impunement, o escoltar les descripcions de la vida quotidiana amb dotzenes i dotzenes de joves sense feina ni estudis, va ser, per a ell, tot un descobriment. Aquesta és una altra manca de connectivitat que no es resol urbanitzant.

Però totes aquestes polítiques, tant les urbanístiques com les socials, demanen molt de temps, molta continuïtat, i sobretot una mica més de serietat de la que podem esperar de les ocurrències d’una campanya electoral o de la seguretat arrogant de qui ha après quatre tòpics sobre polítiques urbanes i ja es pensa que ho sap tot. Per entendre què volem dir quan diem temps, quina és la mesura del temps urbanístic –que també caldria millorar, i molt, tot sigui dit- pensem que l’extensió de Tarragona centre cap a Ponent (és a dir, cap a la zona més propera al riu però sense creuar-lo) comença tímidament amb la ubicació de la Tabacalera, als anys 20 i amb les previsions del pla de Pujol de Barberà (vegeu aquest magnífic article de Pineda Vaquer que ho explica: AQUÍ). Aquesta expansió es va fent al llarg de tot el segle XX, i la darrera part, la zona de l’avinguda Francesc Macià i al voltant de l’Hospital Joan XXIII, es planteja al pla general del 1972, amb el pla parcial de la zona oest, i es culmina amb el pla parcial 2, aprovat inicialment a mitjans dels vuitanta... i que encara no s’ha acabat. 

Els tempos de l’urbanisme són aquests, molt diferents de les urgències de les campanyes electorals i del curtplacisme dels mandats municipals. Caldrà posar-hi paciència, doncs, i esperar temps millors, aterratges a la realitat, i concrecions. Incompatible amb la campanya, ho sé. Continuarà.


dimecres, 8 de maig del 2019

Obertura republicana, d'Enric Marín i Joan M. Tresserras. Un comentari.


Això que, a falta d’un nom millor, hem acabat anomenant procés, ha generat una gran quantitat de llibres, de molt diversa qualitat. Des de reportatges minuciosos sobre les urnes, fins a textos oportunistes i lacrimògens sobre la gent empresonada. De tot. Hi ha també, i per sort, llibres que diuen coses, llibres que analitzen, expliquen, i, el més important, s’atreveixen a raonar i a proposar.

Un d’aquests llibres, i crec que dels més sòlids, és Obertura republicana, d’Enric Marín i Joan M. Tresserras. És una explicació, raonada, de com s’ha produït, a Catalunya, un canvi de paradigma polític, que va més enllà d’un canvi de posicions partidàries o d’equilibri de forces. S’aprofundeix en el canvi de mentalitat, d’etapa, que s’ha produït en bona part de la societat catalana, amb explicacions que pouen en elements estructurals –història, geografia (gràcies!) economia...-. i també una part extensa sobre els fonaments del futur –la república catalana- si més no des de l’òptica dels autors.
El llibre fa de bon llegir –a aquestes alçades, no descobrirem que són uns bons comunicadors!- amb alguns alts i baixos. Per exemple, l’amplitud -també el rigor, que consti- amb que es tracta el paper de la cultura i dels mitjans de comunicació en la construcció d’aquest projecte republicà. Un paper important, sens dubte, però no menys que elements d’economia, de malestar social, de crisi del model de democràcia representativa... aspectes que si bé són tractats, ho són amb molta menys amplitud. Un cert desequilibri, vaja, explicable per l'especialització acadèmica i professional d’ambdós, però que desmereix.
Ara bé, el que em sembla més alarmant és el biaix de la darrera part, que no sé si és propositiva -com volem que sigui la república catalana- o descriptiva de com és i perquè el republicanisme català. Em sembla un retrat optimista, per no dir naïf, de l’independentisme. I no vull dir que no estigui molt d’acord amb moltes de les coses proposades, que hi estic, ni que hi hagi -això vull creure- molta gent independentista en aquesta línia. Però assumir, ni que sigui indirectament, aquesta homogeneïtat de l’independentisme em sembla un error d’apreciació. Em temo que, dins de l’independentisme, hi ha molts matisos, moltes expressions. No tothom hi és pels mateixos motius i esperant el mateix, i això és bo, perquè la diversitat és enriquidora. La simplificació de la realitat, d’una realitat complexa, contradictòria, multiforme, és enganyar-nos a nosaltres mateixos.
No tots els independentistes pensem i volem el mateix, ni tenim la mateixa base. Hi ha gent -hiperventilats, nacionalistes, neoindepes sobreactuats- que em són molt, massa, llunyans, i alguns m’avergonyeixen i tot. I aquesta trampa, de vegades, s’alimenta des del mateix independentisme, per exemple amb les demandes de llistes úniques. Heu vist mai que el no independentisme -unionisme, espanyolisme, constitucionalisme, digueu-ne com vulgueu- funcioni amb aquests plantejaments (bé, ara fa poc el PP ho intentava, per tapar la castanya electoral que ja es veia venir. I no miro ningú). Ningú diu que «l’unionisme anirà separat a les eleccions» però en canvi ens hem atipat de veure titulars -favorables o no, això tant és- sobre la divisió de l’independentisme. Deixar-se encotillar així, abonar aquesta tesi d’homogeneïtat, és un error enorme. Significa regalar la normalitat política als altres, als no independentistes, que sí que es despleguen en projectes diferents -de vegades no massa, però ho pretenen- sense que ningú s’exclami.
El segon punt dèbil que hi veig, en part enllaçat amb l’anterior, és l’absència de discurs, de reflexió, sobre aquesta part de la població catalana que, en graus i expressions diferents, se sent llunyana o directament hostil a l’independentisme. La idea d’un projecte nacional, col·lectiu, inclusiu, que no contempli -ni que sigui per a dir que hi són- aquesta part del país, em sembla incompleta. He escrit, en altres ocasions, el que penso sobre aquesta part de la població catalana (ho podeu llegir AQUÍ ). No ens podem permetre un projecte de país que ignori o exclogui un milió llarg de persones, o, en tot cas, que faci que se’n sentin exclosos. Ja sé que hi ha una part absolutament hostil, nostàlgica del franquisme-aznarisme, neoconservadora. Sé, també, que a Catalunya no n’hi ha un milió, d’aquests, i que molta gent simplement es va sentir, amb raó o sense, agredida o temorenca davant la possibilitat de la independència. Gent, en moltíssimes coses, com nosaltres. Si creiem que hi caben, en aquest projecte de país que tenim (i jo, no només ho crec, és que si no hi caben vol dir que aquest no és el meu projecte) ens cal conèixer, saber-ne els motius, escoltar, parlar, convèncer. No ens podem permetre el luxe -que no és un luxe, és un error- de deixar-los de banda i fer com si no hi fossin. He trobat a faltar això, al llibre, i em sembla una omissió massa important.
I, tot i així, el recomano. Hi ha moltes idees, moltes anàlisis, que comparteixo. És una reflexió important, en aquests moments, molt necessària per a superar simplismes nacionalistes de tipus essencialista absolutament tronats. Llegiu-lo.







diumenge, 5 de maig del 2019

In memoriam, Juan Carlos


Absolutament estupefacte -i emprenyat, dolgut, i tot el que vulgueu dir- per la sobtada i injusta mort de Juan Carlos Vidal. Personatge inclassificable en una sola etiqueta, d’aquells individus imprescindibles en tota ciutat: activista cultural, sempre als marges de la cultura establerta; llenguallarg, divertit, generós, i molt més pencaire i culte del que podia semblar a primera i única vista.

El vaig tractar amb més assiduïtat una temporada que jo freqüentava el Museum. Els divendres o dissabtes al vespre, hi anava relativament d’hora -no he estat mai massa noctàmbul- quan encara no hi havia massa gent. Cafè, copeta, i fer-la petar una estona amb ell, o sigui, deixar que ell s’esbravés amb una torrentada de paraules, maledicències, xafarderies... però també una determinada manera interessant de viure i de veure Tarragona. Quan el Museum començava a omplir-se, i ell tenia feina -treballava sol- jo plegava veles i el deixava fer.

El Museum -que és tan com dir el Juan Carlos- va ser un fenomen interessant i, ai las!, poc corrent a Tarragona. Un cau que acollia exposicions, presentacions de llibres, concerts, converses... La demostració que amb ganes, imaginació i treball és possible una oferta cultural, si voleu de petit format, però necessària i contínua. No en lloc de, però també amb. Ja ens entenem.

Trobàvem a faltar el Museum, però sempre podíem pensar que podia tornar, en un format o altre. Ara el seu creador i ànima ens ha deixat, i això ja no té tornada. Una última abraçada, Juan Carlos, i que la terra et sigui lleu.

Foto: teatre d’Epidaure. Un any, en Juan Carlos va viatjar a Grècia, i de tornada va fer una exposició fotogràfica -era un bon fotògraf- il·lustrada amb textos de Kavafis. La vaig elogiar, amb tota sinceritat, i quan la va desmuntar em va obsequiar amb aquesta. Gràcies per tot un cop més.