Cosir la ciutat: parlem-ne

Un dels temes que ha sortit sovint en aquesta descafeïnada i insulsa campanya electoral ha estat el de “cosir la ciutat”. Un tema forçosament recorrent, perquè parlem de l’estructura de la ciutat, i això no és cosa de quatre dies, ni fer aquesta ciutat, ni corregir-ho. Difícilment, doncs, pot ser obra d’un mandat de quatre anys, però ja sé que demanar concrecions pel que fa a curt –els propers quatre anys- i mirada llarga per a les coses estructurals, és incompatible amb el concepte campanya electoral.

No sé si tothom vol dir el mateix quan parla de cosir la ciutat. Al capdavall, com he dit, és un tema estructural, no circumstancial. Per continuar les metàfores de costura, la ciutat de Tarragona és un vestit mal tallat, no un vestit que té un estrip que es pot sargir amb una mica de gràcia. Cosir la ciutat, per alguns, sembla que vol dir anar edificant per omplir els espais no urbanitzats entre nucli i nucli, i això vol dir, per a més d’un, actuar sobre l’Horta Gran (un espai parcialment inundable i que jo crec que hauria de tenir uns altres usos). També hi ha opcions que parlen d’actuar sobre els eixos de comunicació, i avui mateix hi ha una peça, al Fet a Tarragona (la podeu veure AQUÍ) que posa l’accent sobre la T-11. Un bon article, que jo hauria allargat amb consideracions sobre el paper metropolità de la T-11 com a rambla o carrer major de la ciutat real Tarragona-Reus, però del tema metropolità ja n’he parlat altres cops, i espero continuar-ne parlant si mai hi ha un debat seriós –és a dir, amb dades i no amb ocurrències, i fora de campanya electoral- que ja seria hora.

La idea d’anar omplint els espais no urbanitzats entre el nucli central de Tarragona i els barris de Ponent em sembla que demana una certa reflexió i coneixement sobre la ciutat real. Mireu aquestes dues imatges. 

Barcelona i Tarragona. Dos punts de cada ciutat; a Barcelona, la Verneda –pràcticament el límit amb Sant Adrià del Besòs- i la plaça Espanya (és a dir, sense exhaurir el terme municipal); a Tarragona, de Bonavista a la Vall de l’Arrabassada, també sense exhaurir el terme municipal. La distància entre punts és pràcticament idèntica, 7 km. Però a Barcelona, entre aquests punts, hi ha prop d’un milió d’habitants, i a Tarragona, uns 100.000. Sé perfectament les diferències: l’amplitud del terme, l’existència del Francolí... però, tot i així, no estic segur que ens puguem permetre aquesta forma de “cosir” la ciutat.

Clar que, posats a desconèixer els números de la ciutat, l’actual alcalde Josep-Fèlix Ballesteros s’enorgullia d’haver preservat “2.000 hectàrees de l'Anella Verda a Sant Ramon, on hi havia prevista una gran urbanització”. De veritat? Sap quan són 2.000 hectàrees? És més d’una tercera part de tot el terme municipal de Tarragona. De veritat ens vol fer creure que algú –ni la ment urbanística més malaltissa- havia previst una urbanització de 2.000 hectàrees? No fotem, home.

La dislocació urbana de Tarragona, al meu entendre, s’ha d’atacar des d’uns altres fronts. La dislocació física –és a dir, els grans nuclis: centre, Ponent –al seu torn, també fragmentat- Llevant –ídem- Sant Pere i Sant Pau i Sant Salvador, més els nuclis més petits (i alguns històrics) tipus Ferran, Monnars, i altres, és molt difícil de resoldre també físicament, llevant que fem el que feia Ceaucescu, que traslladava pobles sencers. Molt difícil. A més, una certa continuïtat física –si això fos possible- no garanteix una major equitat social. Entre Diagonal Mar i la Vila Olímpica –barris de classe mitjana alta- i la Verneda –el mes semblant a Campclar- hi ha pocs centenars de metres de distància i una absoluta continuïtat física, hi ha “ciutat” física completa. I també hi ha un abisme en condicions de vida i renda disponible, i una separació mental, de convivència, que sembla el mur de Berlín. La continuïtat física no garanteix una major equitat social i una ciutat més vertebrada; hi pot ajudar, però no ho garanteix.

Em semblen molt més encertades les propostes que incideixen sobre la mobilitat, sobre els eixos de comunicació, i especialment sobre l’antiga CN-340, ara mateix amb moltes més possibilitats que la T-11. També la connectivitat interna entre els diferents nuclis de Ponent.

Ara bé, una major connectivitat és condició necessària per a fer que la gent s’interrelacioni molt més, però no és condició suficient. Calen motius, i cal voluntat. Modificar conductes des de la llibertat individual és molt més difícil. Recordo que quan estudiava –fa una eternitat, doncs- un professor meu, en Santiago Roquer –ara, l’amic Santi Roquer- va fer una enquesta de percepció urbana a la gent que assistia a les aules de la tercera edat (ma mare inclosa). Gent gran –és clar!- molt majoritàriament tarragonina de tota la vida. Doncs bé, l’únic barri tarragoní que coneixien fora del centre era Sant Pere i Sant Pau, i encara molts perquè hi tenien els néts. Una bona colla no havien posat mai els peus a Campclar o a Bonavista. I no era per manca de connectivitat ni pel fet que no hi hagués continuïtat edificada amb el centre. Més cap aquí, devia ser l’any 2003 o 2004, quan jo impartia classes de geografia social a la URV, vaig programar una sortida al barri de Campclar. Un dels alumnes tarragonins –del centre de Tarragona- va reconèixer que no hi havia anat mai. Descobrir les farmàcies –els llocs de venda de droga, oberts 24 hores al dia- o com es punxava l’electricitat impunement, o escoltar les descripcions de la vida quotidiana amb dotzenes i dotzenes de joves sense feina ni estudis, va ser, per a ell, tot un descobriment. Aquesta és una altra manca de connectivitat que no es resol urbanitzant.

Però totes aquestes polítiques, tant les urbanístiques com les socials, demanen molt de temps, molta continuïtat, i sobretot una mica més de serietat de la que podem esperar de les ocurrències d’una campanya electoral o de la seguretat arrogant de qui ha après quatre tòpics sobre polítiques urbanes i ja es pensa que ho sap tot. Per entendre què volem dir quan diem temps, quina és la mesura del temps urbanístic –que també caldria millorar, i molt, tot sigui dit- pensem que l’extensió de Tarragona centre cap a Ponent (és a dir, cap a la zona més propera al riu però sense creuar-lo) comença tímidament amb la ubicació de la Tabacalera, als anys 20 i amb les previsions del pla de Pujol de Barberà (vegeu aquest magnífic article de Pineda Vaquer que ho explica: AQUÍ). Aquesta expansió es va fent al llarg de tot el segle XX, i la darrera part, la zona de l’avinguda Francesc Macià i al voltant de l’Hospital Joan XXIII, es planteja al pla general del 1972, amb el pla parcial de la zona oest, i es culmina amb el pla parcial 2, aprovat inicialment a mitjans dels vuitanta... i que encara no s’ha acabat. 

Els tempos de l’urbanisme són aquests, molt diferents de les urgències de les campanyes electorals i del curtplacisme dels mandats municipals. Caldrà posar-hi paciència, doncs, i esperar temps millors, aterratges a la realitat, i concrecions. Incompatible amb la campanya, ho sé. Continuarà.