Un dels temes que ha sortit sovint en aquesta
descafeïnada i insulsa campanya electoral ha estat el de “cosir la ciutat”. Un tema
forçosament recorrent, perquè parlem de l’estructura de la ciutat, i això no és
cosa de quatre dies, ni fer aquesta ciutat, ni corregir-ho. Difícilment, doncs,
pot ser obra d’un mandat de quatre anys, però ja sé que demanar concrecions pel
que fa a curt –els propers quatre anys- i mirada llarga per a les coses
estructurals, és incompatible amb el concepte campanya electoral.
No sé si tothom vol dir el mateix quan parla
de cosir la ciutat. Al capdavall, com he dit, és un tema estructural, no circumstancial.
Per continuar les metàfores de costura, la ciutat de Tarragona és un vestit mal
tallat, no un vestit que té un estrip que es pot sargir amb una mica de gràcia.
Cosir la ciutat, per alguns, sembla que vol dir anar edificant per omplir els espais
no urbanitzats entre nucli i nucli, i això vol dir, per a més d’un, actuar sobre
l’Horta Gran (un espai parcialment inundable i que jo crec que hauria de tenir
uns altres usos). També hi ha opcions que parlen d’actuar sobre els eixos de
comunicació, i avui mateix hi ha una peça, al Fet a Tarragona (la podeu veure AQUÍ) que posa l’accent sobre la T-11. Un bon article, que jo hauria allargat
amb consideracions sobre el paper metropolità de la T-11 com a rambla o carrer
major de la ciutat real Tarragona-Reus, però del tema metropolità ja n’he
parlat altres cops, i espero continuar-ne parlant si mai hi ha un debat seriós –és
a dir, amb dades i no amb ocurrències, i fora de campanya electoral- que ja
seria hora.
La idea d’anar omplint els espais no urbanitzats
entre el nucli central de Tarragona i els barris de Ponent em sembla que demana
una certa reflexió i coneixement sobre la ciutat real. Mireu aquestes dues
imatges.
Barcelona i Tarragona. Dos punts de cada ciutat; a Barcelona, la
Verneda –pràcticament el límit amb Sant Adrià del Besòs- i la plaça Espanya (és
a dir, sense exhaurir el terme municipal); a Tarragona, de Bonavista a la Vall
de l’Arrabassada, també sense exhaurir el terme municipal. La distància entre
punts és pràcticament idèntica, 7 km. Però a Barcelona, entre aquests punts, hi
ha prop d’un milió d’habitants, i a Tarragona, uns 100.000. Sé perfectament les
diferències: l’amplitud del terme, l’existència del Francolí... però, tot i així,
no estic segur que ens puguem permetre aquesta forma de “cosir” la ciutat.
Clar que, posats a desconèixer els números de
la ciutat, l’actual alcalde Josep-Fèlix Ballesteros s’enorgullia d’haver
preservat “2.000 hectàrees de l'Anella Verda a Sant Ramon, on hi havia prevista
una gran urbanització”. De veritat? Sap quan són 2.000 hectàrees? És més d’una
tercera part de tot el terme municipal de Tarragona. De veritat ens vol fer
creure que algú –ni la ment urbanística més malaltissa- havia previst una urbanització
de 2.000 hectàrees? No fotem, home.
La dislocació urbana de Tarragona, al meu
entendre, s’ha d’atacar des d’uns altres fronts. La dislocació física –és a dir,
els grans nuclis: centre, Ponent –al seu torn, també fragmentat- Llevant –ídem-
Sant Pere i Sant Pau i Sant Salvador, més els nuclis més petits (i alguns històrics)
tipus Ferran, Monnars, i altres, és molt difícil de resoldre també físicament,
llevant que fem el que feia Ceaucescu, que traslladava pobles sencers. Molt difícil.
A més, una certa continuïtat física –si això fos possible- no garanteix una
major equitat social. Entre Diagonal Mar i la Vila Olímpica –barris de classe
mitjana alta- i la Verneda –el mes semblant a Campclar- hi ha pocs centenars de
metres de distància i una absoluta continuïtat física, hi ha “ciutat” física
completa. I també hi ha un abisme en condicions de vida i renda disponible, i
una separació mental, de convivència, que sembla el mur de Berlín. La continuïtat
física no garanteix una major equitat social i una ciutat més vertebrada; hi
pot ajudar, però no ho garanteix.
Em semblen molt més encertades les propostes
que incideixen sobre la mobilitat, sobre els eixos de comunicació, i
especialment sobre l’antiga CN-340, ara mateix amb moltes més possibilitats que
la T-11. També la connectivitat interna entre els diferents nuclis de Ponent.
Ara bé, una major connectivitat és condició necessària
per a fer que la gent s’interrelacioni molt més, però no és condició suficient.
Calen motius, i cal voluntat. Modificar conductes des de la llibertat individual
és molt més difícil. Recordo que quan estudiava –fa una eternitat, doncs- un
professor meu, en Santiago Roquer –ara, l’amic Santi Roquer- va fer una
enquesta de percepció urbana a la gent que assistia a les aules de la tercera
edat (ma mare inclosa). Gent gran –és clar!- molt majoritàriament tarragonina
de tota la vida. Doncs bé, l’únic barri tarragoní que coneixien fora del centre
era Sant Pere i Sant Pau, i encara molts perquè hi tenien els néts. Una bona
colla no havien posat mai els peus a Campclar o a Bonavista. I no era per manca
de connectivitat ni pel fet que no hi hagués continuïtat edificada amb el
centre. Més cap aquí, devia ser l’any 2003 o 2004, quan jo impartia classes de geografia
social a la URV, vaig programar una sortida al barri de Campclar. Un dels alumnes
tarragonins –del centre de Tarragona- va reconèixer que no hi havia anat mai. Descobrir
les farmàcies –els llocs de venda de
droga, oberts 24 hores al dia- o com es punxava l’electricitat impunement, o
escoltar les descripcions de la vida quotidiana amb dotzenes i dotzenes de
joves sense feina ni estudis, va ser, per a ell, tot un descobriment. Aquesta
és una altra manca de connectivitat que no es resol urbanitzant.
Però totes aquestes polítiques, tant les urbanístiques
com les socials, demanen molt de temps, molta continuïtat, i sobretot una mica
més de serietat de la que podem esperar de les ocurrències d’una campanya
electoral o de la seguretat arrogant de qui ha après quatre tòpics sobre polítiques
urbanes i ja es pensa que ho sap tot. Per entendre què volem dir quan diem
temps, quina és la mesura del temps urbanístic –que també caldria millorar, i
molt, tot sigui dit- pensem que l’extensió de Tarragona centre cap a Ponent (és
a dir, cap a la zona més propera al riu però sense creuar-lo) comença tímidament
amb la ubicació de la Tabacalera, als anys 20 i amb les previsions del pla de Pujol
de Barberà (vegeu aquest magnífic article de Pineda Vaquer que ho explica: AQUÍ).
Aquesta expansió es va fent al llarg de tot el segle XX, i la darrera part, la
zona de l’avinguda Francesc Macià i al voltant de l’Hospital Joan XXIII, es
planteja al pla general del 1972, amb el pla parcial de la zona oest, i es
culmina amb el pla parcial 2, aprovat inicialment a mitjans dels vuitanta... i
que encara no s’ha acabat.
Els tempos de l’urbanisme són aquests, molt
diferents de les urgències de les campanyes electorals i del curtplacisme dels
mandats municipals. Caldrà posar-hi paciència, doncs, i esperar temps millors,
aterratges a la realitat, i concrecions. Incompatible amb la campanya, ho sé. Continuarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada