Obertura republicana, d'Enric Marín i Joan M. Tresserras. Un comentari.

Això que, a falta d’un nom millor, hem acabat anomenant procés, ha generat una gran quantitat de llibres, de molt diversa qualitat. Des de reportatges minuciosos sobre les urnes, fins a textos oportunistes i lacrimògens sobre la gent empresonada. De tot. Hi ha també, i per sort, llibres que diuen coses, llibres que analitzen, expliquen, i, el més important, s’atreveixen a raonar i a proposar.

Un d’aquests llibres, i crec que dels més sòlids, és Obertura republicana, d’Enric Marín i Joan M. Tresserras. És una explicació, raonada, de com s’ha produït, a Catalunya, un canvi de paradigma polític, que va més enllà d’un canvi de posicions partidàries o d’equilibri de forces. S’aprofundeix en el canvi de mentalitat, d’etapa, que s’ha produït en bona part de la societat catalana, amb explicacions que pouen en elements estructurals –història, geografia (gràcies!) economia...-. i també una part extensa sobre els fonaments del futur –la república catalana- si més no des de l’òptica dels autors.

El llibre fa de bon llegir –a aquestes alçades, no descobrirem que són uns bons comunicadors!- amb alguns alts i baixos. Per exemple, l’amplitud -també el rigor, que consti- amb que es tracta el paper de la cultura i dels mitjans de comunicació en la construcció d’aquest projecte republicà. Un paper important, sens dubte, però no menys que elements d’economia, de malestar social, de crisi del model de democràcia representativa... aspectes que si bé són tractats, ho són amb molta menys amplitud. Un cert desequilibri, vaja, explicable per l'especialització acadèmica i professional d’ambdós, però que desmereix.

Ara bé, el que em sembla més alarmant és el biaix de la darrera part, que no sé si és propositiva -com volem que sigui la república catalana- o descriptiva de com és i perquè el republicanisme català. Em sembla un retrat optimista, per no dir naïf, de l’independentisme. I no vull dir que no estigui molt d’acord amb moltes de les coses proposades, que hi estic, ni que hi hagi -això vull creure- molta gent independentista en aquesta línia. Però assumir, ni que sigui indirectament, aquesta homogeneïtat de l’independentisme em sembla un error d’apreciació. Em temo que, dins de l’independentisme, hi ha molts matisos, moltes expressions. No tothom hi és pels mateixos motius i esperant el mateix, i això és bo, perquè la diversitat és enriquidora. La simplificació de la realitat, d’una realitat complexa, contradictòria, multiforme, és enganyar-nos a nosaltres mateixos.

No tots els independentistes pensem i volem el mateix, ni tenim la mateixa base. Hi ha gent -hiperventilats, nacionalistes, neoindepes sobreactuats- que em són molt, massa, llunyans, i alguns m’avergonyeixen i tot. I aquesta trampa, de vegades, s’alimenta des del mateix independentisme, per exemple amb les demandes de llistes úniques. Heu vist mai que el no independentisme -unionisme, espanyolisme, constitucionalisme, digueu-ne com vulgueu- funcioni amb aquests plantejaments (bé, ara fa poc el PP ho intentava, per tapar la castanya electoral que ja es veia venir. I no miro ningú). Ningú diu que «l’unionisme anirà separat a les eleccions» però en canvi ens hem atipat de veure titulars -favorables o no, això tant és- sobre la divisió de l’independentisme. Deixar-se encotillar així, abonar aquesta tesi d’homogeneïtat, és un error enorme. Significa regalar la normalitat política als altres, als no independentistes, que sí que es despleguen en projectes diferents -de vegades no massa, però ho pretenen- sense que ningú s’exclami.

El segon punt dèbil que hi veig, en part enllaçat amb l’anterior, és l’absència de discurs, de reflexió, sobre aquesta part de la població catalana que, en graus i expressions diferents, se sent llunyana o directament hostil a l’independentisme. La idea d’un projecte nacional, col·lectiu, inclusiu, que no contempli -ni que sigui per a dir que hi són- aquesta part del país, em sembla incompleta. He escrit, en altres ocasions, el que penso sobre aquesta part de la població catalana (ho podeu llegir AQUÍ ). No ens podem permetre un projecte de país que ignori o exclogui un milió llarg de persones, o, en tot cas, que faci que se’n sentin exclosos. Ja sé que hi ha una part absolutament hostil, nostàlgica del franquisme-aznarisme, neoconservadora. Sé, també, que a Catalunya no n’hi ha un milió, d’aquests, i que molta gent simplement es va sentir, amb raó o sense, agredida o temorenca davant la possibilitat de la independència. Gent, en moltíssimes coses, com nosaltres. Si creiem que hi caben, en aquest projecte de país que tenim (i jo, no només ho crec, és que si no hi caben vol dir que aquest no és el meu projecte) ens cal conèixer, saber-ne els motius, escoltar, parlar, convèncer. No ens podem permetre el luxe -que no és un luxe, és un error- de deixar-los de banda i fer com si no hi fossin. He trobat a faltar això, al llibre, i em sembla una omissió massa important.

I, tot i així, el recomano. Hi ha moltes idees, moltes anàlisis, que comparteixo. És una reflexió important, en aquests moments, molt necessària per a superar simplismes nacionalistes de tipus essencialista absolutament tronats. Llegiu-lo.