divendres, 16 de juliol de 2021

Gràcies, Paco

 


Ahir vaig assistir al meu primer –i segurament darrer- concert de Paco Ibáñez. Hi havia d’anar l’any passat, però la pandèmia ho va impedir (en vaig parlar AQUÍ).

He dit el meu darrer concert, no perquè hagi decidit no anar en cap més, sinó perquè no crec que Paco Ibáñez en faci massa més. Un venerable, admirable, homenot a prop dels 87 anys. Impressionava veure’l accedir a escena acompanyat i agafat del braç, però impressiona més pensar que va aguantar gairebé dues hores de concert, sense cap descans, i tocant la guitarra a peu dret (peu dret sobre la cadira).

Però 87 anys no són debades. Aquella veu entusiasta que ens cridava a galopar a l’Olympia de París, l’any 1969 era, ahir, un fil cansat, que escurçava les cançons i allargava explicacions, facècies, i conyes amb el públic, pròpies d’un gat vell de centenars de concerts, que s’ho sap tot.

Que no se’m mal entengui. Jo no pretenia anar a una reedició de l’Olympia de fa més de cinquanta anys, i no em vaig sentir gens enganyat. Sabia el que em trobaria, i sabia què anava a veure: una llegenda de la cançó, algú que ha sabut sobreviure amb dignitat, lucidesa i coherència a la seva història, i que ja pot estar de tornada de tot i, a la vegada, exercir –continuar exercint- d’insubornable antifeixista. Quins temps, aquests, que cal exercir d’això!.

Vaig agrair que el concert se centrés, sobretot, en el que a mi més m’agrada, de Paco Ibáñez, que és el seu treball sobre poetes, clàssics com Góngora o García Lorca, i més moderns o més desconeguts. Espero que el públic apreciés l’exquisida poesia d’Alfonsina Storrmi, no tan coneguda, lamentablement, però magnifica. Això no vol dir que no hi hagués també algunes cançons més combatives, com el Soldadito boliviano, o el mític A galopar!, aquest sàviament situat en l’única propina del concert. I si, per una banda, reconforta veure gent jove aplaudint a rabiar i acompanyant el galopar, és una mica depriment que, cinquanta anys després, sigui tan actual i tan necessari cantar-lo.

El públic, amb una mitjana d’edat respectable –vaja, inclosa la meva!- em feia pensar que alguns (jo també?) potser exercien una nostàlgia d’un temps no del tot viscut. Cert que alguns podien haver conegut l’època de finals dels seixanta i principis del setanta, dels concerts a l’exterior i dels discos prohibits, però crec que la majoria eren massa poc grans per això, i que hi havia més un exercici de lligar-se a un passat més heroic, sovint més mitificat que real, no per enganyar-se o enganyar, però sí per a deixar clar que “els seus” eren aquells i no uns altres.

Gràcies, Paco Ibáñez, pel concert d’ahir, tan ple de poesia i de musica. Gràcies per una vida de dignitat i de rebel·lia. Gràcies per tot, i fins sempre.

(foto manllevada de la wikipedia)


diumenge, 27 de juny de 2021

Sobre l'Hermitage a Barcelona: dos comentaris i una postil·la

 



Portem unes quantes setmanes aguantant, als mitjans generalistes, un tema barceloní, com és el de la presència –per ara incerta- d’una franquícia del Museu Hermitage, de Sant Petersburg, a la ciutat. Que un museu de prestigi vagi repartint franquícies com si fos un Mac Donalds ja ens hauria de preocupar, i que aquest sigui un dels grans debats culturals (sic) de Barcelona i l’exportin a tot el país és un signe de provincianismes diversos que també ens hauríem de fer mirar.

Sé que hi ha molts aspectes a comentar, i que no tinc tota la informació, de manera que només faré un parell de comentaris.

Pel que sé, l’Hermitage pretén situar-se en un solar del Port de Barcelona. Per ser més exactes, en un sòl que el Port ocupa en virtut del que disposa la llei de Ports, que li permet dissenyar el seu propi espai –de fet, ho fa a través d’un anomenat Pla especial d’usos portuaris- mitjançant el qual queda legitimat per a ocupar i expropiar tot allò que cregui necessari per als usos portuaris (sense anar més lluny, el Pla especial del Port de Tarragona es cruspeix alegrement un bon tros de l’antiga Universitat Laboral; n’hauríem de parlar un dia, d’això).

Si és així, em pregunto què té a veure una franquícia museística amb els usos portuaris. Recordem que el Pla es basa en la utilitat pública d’aquells espais vinculada a l’activitat portuària, i que per aquest motiu, no poden ser un altre lloc. Però si aquest sòl, que abans formava part de la ciutat de Barcelona, de titularitat pública o privada, això tant és, va ser posat a disposició del Port per activitats portuàries, i ara es destina a uns usos que no tenen res a veure amb el Port, el que ens estan dient és que el motiu de l’ocupació, cessió, o expropiació ha quedat anul·lat, i el sentit comú indica que haurien de tornar als antics propietaris o, si això no és possible, a la ciutat, per a usos d’interès ciutadà, però no decidits pel port, sinó per la representació democràtica de la ciutadania barcelonina.

El segon comentari té a veure amb la qualitat de la proposta museística. No seré jo qui discuteixi la categoria de l’Hermitage –de l’original, vull dir- i la conveniència que aquests patrimonis, en la mesura del possible, siguin posats a l’abast de més gent. Els préstecs d’obres i les exposicions conjuntes són a l’ordre del dia. Però un format franquícia, que respon més a un funcionament mercantil que no pas cultural (i que ha fet figa a Amsterdam, atenció) no sé si és el que més cal a l’activitat museística de Barcelona.

Una activitat, a més, que havia generat propostes molt més potents. Per la desgraciada història d’aquest país, l’Ajuntament de Barcelona ha emprès iniciatives que anaven molt més enllà del que li pertocava, en una suplència institucional que coneixem molt bé, causada per la manca d’institucions d’autogovern, per una banda, i per l’absència de polítiques culturals per part dels governs –dels gobiernos- durant molt de temps. Algú ho havia de fer, i sort en vam tenir.

Des de l’any 1907, va funcionar la Junta de Museus de Barcelona, que fins al 1939 –aleshores va desaparèixer, com tantes coses- va fer una ingent tasca d’ordenació, de recull de patrimoni, de sistematització, organització i divulgació. Una mostra, la salvació de les pintures romàniques que són un plat fort de l’actual MNAC.

La Junta de Museus, conjuntament amb Francesc Cambó, i a redós del que va ser l’Exposició Universal del 29, van emprendre la transformació de Montjuïc com a gran espai museístic de Barcelona, una mica a l’estil del MuseumsQuartier de Viena, salvant moltes distàncies.

Molt més cap aquí, quan Oriol Bohigas va ser regidor de Cultura a Barcelona, també va endegar un procés de reordenació de les col·leccions, que continuava la proposta de reforçar Montjuïc com a centre d’aquestes activitats (amb trampa: Pere Bohigas, el pare d’Oriol, va ser un estret col·laborador de Joaquim Folch i Torres, l’ànima de la Junta de Museus, de manera que comptava amb l’ensenyament i documentació del seu pare).

Aquests eren debats i propostes de llarg abast, de caràcter estructural, que volien marcar una política museística coherent per a Barcelona. Propostes que parlaven d’estructurar les col·leccions, de coherències cronològiques i temàtiques, de concertació entre els diferents museus, més enllà de les titularitats, de polítiques de regeneració i ordenació urbana a partir dels nous espais. En definitiva, de política cultural i de  ciutat.

Clar, comparar això amb aquesta mena de fast art de la franquícia, és una mica depriment. El nivell ha baixat molt, i crec que Barcelona es mereix un debat seriós sobre oferta cultural, l’eix de la qual ha de ser la pròpia ciutat i la seva gent i no un turisme adotzenat i massificat que m’agradaria que, en un escenari postpandèmia, fos seriosament qüestionat.

I una postil·la: atenció amb les lletres petites dels contractes. Que no sigui que la franquícia faci figa i toqui –a Barcelona; és a dir, als seus contribuents- fer-se càrrec de pèrdues i d’inversions fallides, com si tot plegat fos un Florentino.


(imatge: el projecte de l'Hermitage, que per molt que sigui de Toyo Ito, una vaca sagrada de l'arquitectura moderna, a mi em sembla un epígon de les propostes que Niemeyer feia com a xurros per a Brasília, i que estan una mica antiquades).

diumenge, 20 de juny de 2021

Vist a la premsa: d'errors (grans) i de correccions (minúscules)

 


El dissabte 12 de juny, el diari ARA va publicar una peça sobre l’IBI, en una secció anomenada les meves finances que sol estar molt bé, i que analitza temes financers que afecten molt directament la gent: el preu de l’energia, les assegurances dels vehicles, i coses així.

Em va sembla interessant, però em va alarmar molt. Hi deia que un dels llocs on l’IBI és més barat és Tarragona, i que, segons els seus càlculs, el rebut mitjà era de 46€. Com que jo pago IBI a Tarragona, i el pago per un habitatge que no té res de l’altre món, sé que pago força més que això, i ho vaig trobar estrany.

El càlcul, extret de l’IDESCAT, es basa en la base imposable (és a dir, el valor cadastral de totes les unitats del terme municipal) el nombre d’unitats (i de rebuts) i el total recaptat. Total recaptat dividit pel nombre de rebuts igual a rebut mitjà.

Clar, això ja presenta alguna debilitat perquè hi ha llocs, com Tarragona, on el pes de la indústria és important, amb rebuts molt més alts, i això distorsiona. Per entendre’ns, és com dir que entre en Bill Gates i jo tenim 40.000 milions de dòlars, però això no vol dir –us ho ben asseguro!!!!- que en tinguem 20.000 cada un. Però vaja, aquest encara és un tema menor; la gran quantitat de rebuts mitjans ho pot compensar.

Però, 46€?. De veritat? Per contrastar,  Constantí –que no és precisament Mònaco en termes immobiliaris- tenia un rebut mitjà de més de 2.000€, i el mateix reportatge ho remarcava com una cosa estranya.

Anem a les fonts, doncs. I ràpidament s’hi troba l’error, si es vol trobar. Les dades de l’IDESCAT estan mal transcrites (o la Dirección General del Catastro, que naturalment és a Madrid) les va donar equivocades.

A Tarragona, la base imposable del 2019 –la darrera amb dades disponibles- és només un 10% de l’habitual en tots els anys anteriors; diu que és de 514M€, quan les anteriors són totes per sobre de 5.500M€; és a dir, falta una xifra. Per això el rebut del 2019 és de 46€ i no de més de 500 com tots els anys anteriors. En canvi a Constantí l’errada de l’Idescat és al nombre de rebuts, on també manca una xifra –el 2018, 5.536 rebuts; el 2109, 926 rebuts- i per això la quota íntegra es dispara als 2.211€ en lloc dels 300 i escaig dels any anteriors. A la Canonja, tres quarts del mateix: el nombre de rebuts baixa de 3.900 a 1.900, i la quota es dispara de 344€ a 1.760€. I a Altafulla, el nombre de rebuts passa de 6.557 a 2.272, i per això la quota passa de 624€ a 1.873€.

Detectat l’error, ho vaig comunicar a l’ARA, atenent una demanda permanent que tenen per això, i em van respondre molt ràpidament, admetent l’errada. Per ser exactes, van dir “Malauradament té vostè tota la raó”. Dimarts 15 va sortir la correcció. A les imatges de més avall, la pàgina del reportatge, i la correcció (l’he marcada per si no la trobeu). Vosaltres mateixos.





dilluns, 14 de juny de 2021

Catalunya 2022, Reset, i els habitatges o com demanar la lluna

 



S’acaben de presentar les conclusions, recomanacions, propostes... el que sigui, d’aquell grup de treball Catalunya 2022, un grapat de persones, expertes en matèries molt diverses, que ha formulat un seguit de propostes a tenir en compte en un futur proper per a reactivar el país després de la pandèmia.

Res a criticar sobre el procediment, crec que és un encert buscar mirades i opinions fora de l’administració, massa sovint ofegada pel dia a dia i pels procediments, i fer-ho amb una certa mirada llarga. Això, la prospectiva, fa molt de temps que es coneix i que es practica.

Ara bé, m’he mirat algunes de les mesures proposades i, francament, em semblen d’un genèric, d’un superficial, d’una obvietat tan gran, que no sé si pagava la pena fer tot aquest muntatge. Els trenta ponents, entre els quals gent que conec, diuen que s’han telereunit no sé quants cops, i que han recollit opinions i propostes de dotzenes d’entitats de tota mena, que han cristal·litzat en 91 propostes, d’entre les prop de 1.400 que han tingut entre mans.

Però, és clar, una cosa són propostes i una altra objectius. Una cosa són propòsits lloables del tipus “potenciar l’educació de 0-3 anys, a l’abast de tothom” i una altra com se fa, això.

Com que pot ser que en molts camps jo sigui un ignorant, he anat a un que conec una mica més, per formació acadèmica i exercici professional, que és el de l’habitatge (tot i no ser-ne un expert, que consti).

L’acció 4.1 es titula “Pla de xoc territorial per a l’habitatge assequible que permeti que d’aquí a 10 anys el 10 % de l’habitatge sigui públic”. I el desenvolupament, entre d’altres coses, diu:

“Cal una política integral que permeti que d’aquí a 10 anys el 10 % de l’habitatge sigui públic. Per fer-ho s’ha d’impulsar un pla des d’una perspectiva territorial adequada a l’escala de cada municipi, fugint de les obres d’habitatge massiu segregat d’altres èpoques a favor de la simultaneïtat de petites operacions d’habitatges integrades en els teixits existents. El resultat ha de ser una política d’habitatge social i assequible suportada per unes bones bases urbanístiques, una política activa de reserva i ampliació de sòl públic, i un pla temporalitzat d’actuacions a tots els municipis del territori català. Aquesta intervenció inicial requeriria que, en la legislatura que ara s’inicia, es construeixi el 60 % de l’habitatge públic necessari per arribar al 10 % global d’aquí a 10 anys.”

Que consti que, pel que fa als criteris (escala adequada, integració en teixits existents, ampliació de sòl públic... ) hi estic plenament d’acord. El que m’esgarrifa és la lleugeresa de la proposta concreta: en deu anys, que el 10% de l’habitatge sigui públic.

A veure, el darrer cens d’habitatges de Catalunya, del 2011 (i amb reserves sobre la seva fiabilitat, però és el que tenim) donava una xifra, pel que fa a habitatges principals (és a dir, sense comptar els lliures o els secundaris) de 2.944.944. A aquests, cal afegir-hi els acabats entre 2011 i 2020, que són (dades extretes de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya) 94.662, dels quals  12.624 són habitatges protegits, i 82.038 són lliures. En aquest cas, no sabem quants d’aquests estan buits, i quants són secundaris, i tampoc no sabem quants, dels prop de 3.000.000 fitxats el 2011, no eren habitables (el cens de 2011 distingeix els edificis en ruïnes o en estat deficient, però no de quants habitatges es tracta).

Fem un càlcul optimista, i diguem que els percentatges són equivalents (no ho són; hi ha més habitatges unifamiliars –és a dir, un sol edifici i habitatge- en estat ruïnós). Els ruïnosos, deficients o dolents –dolents no vol dir inhabitables i menys inhabitats, malauradament- són el 8.94% del total. Sobre 3.039.600 (els del 2011 més els acabats) un 8.94% són 271.740. Això ens deixaria un total de 2.767.860 habitatges.

Les dades de l’Agència ens diuen que, al 2020, hi havia 108.789 HPO, dels quals 42.297 de titularitat pública.

Si l’objectiu, en deu anys, és que el 10% dels habitatges sigui públic –no protegit, no: públic- això vol dir que, dels 2.767.860 habitatges, hem de tenir-ne 276.786, dels quals ja n’hi ha 42.297. O sigui, que ens en faltarien 234.489. Això suposant que fos possible reconvertir-ne d’existents, sense afegir-ne cap de nou; si no, caldria incrementar la xifra en almenys el 10% dels habitatges nets construïts.

En deu anys? I el 60% -140.693- en els propers quatre anys?. No saben el que diuen. Ni per disponibilitat de sòl, ni per recursos pressupostaris, això seria possible (que no vol dir que no sigui desitjable, que és una altra cosa). A més, si pretenem –i crec que és així com s’ha de fer- prioritzar rehabilitacions integrals d’edificis i de teixits urbans, això comporta una gestió urbanística més complexa, i segurament una dosi important de desallotjaments i reallotjaments. Impossible en quatre anys, i en deu, amb aquestes magnituds.

Em preocupa que en una cosa tan concreta s’hagi proposat tan a la lleugera, sense contrastar dades. Aquests exercicis de prospectiva i de proposta són útils si estan ben documentats, i si exploren noves vies. Però si en coses tan contrastades com aquesta s’actua amb frivolitat i es fan brindis al sol, és per desconfiar.

Per cert, qualsevol responsable de l’Agència, amb una mica de cara i ulls, hagués pogut fer propostes millors. I si no, ja els diré jo mitja dotzena de noms.


dijous, 3 de juny de 2021

Sobre l'ampliació o no de l'aeroport de Barcelona

 



Sobre la possible, pretesa, desitjada, demanada, oferta, rebutjada ampliació de l’aeroport de Barcelona, anem llegint multitud de pressions i comentaris, la majoria amb arguments molt inconcrets –apel·lant a la condició capital de Barcelona, o a la comparació amb Madrid, o a hipotètiques grans oportunitats a punt de perdre- i poques dades verificables, si més no al nivell dels mitjans de comunicació que més o menys segueixo.

Ja feia dies que rumiava com posar-m’hi, amb algunes idees pel cap, i avui he llegit un article de Francesc Robusté, catedràtic a la UPC (és AQUÍ) que m‘ha semblat molt aclaridor. M’hagués agradat conèixer l’opinió –que segur que l’ha dita- de Pere Suau, company que fou al Col·legi de Geògrafs, i persona experta en la matèria que, malauradament, ha hagut de buscar-se la vida fora de Catalunya –i desitjo que li vagi molt bé, que consti- després que el país –i, sobretot, el seu esforç- li han facilitat una bona formació. Coses que passen.

El cert és que els condicionants ambientals de l’ampliació, especialment la petja en el canvi climàtic, ja em feien ser molt refractari a l’ampliació, però tantes veus alertant sobre pèrdua de paper internacional t’acaben atabalant i, almenys a mi, em generen dubtes sobre què fer (dubtes relatius perquè, més enllà –que no és poc- de la meva condició de ciutadà interessat, no tinc cap paper decisori).

Ara bé, unes de les coses que més he trobat a faltar (i que més he agraït de l’article citat) han estat, per una banda, l’absència de dades verificables en suport de les afirmacions fetes. No sé si és per deformació acadèmica, però malfio de les afirmacions, sovint altisonants tipus titular de la Vanguardia, fetes per personatges sense solvència professional i sense suport de dades.

Hi ha dades sobre aquests pretesos negocis/oportunitats que es poden perdre si l’aeroport no s’amplia? Tinc la sensació que és –mutatis mutandis, i molt mutandis, ho sé- com quan un poble es proposa fer un polígon industrial per atraure empreses i llocs de treball, amb resultats absolutament descriptibles molts cops en forma de terrenys urbanitzats i lliures. L’aeroport capaç i amb connexions és segurament condició necessària, però no condició suficient. Algú té dades de possibles connexions internacionals, de demanda, que no s’han pogut atendre per les condicions de l’aeroport?.

Per altra banda, no tots els vols són iguals, no tots tenen les mateixes exigències i necessitats. I aquí hi ha l’altre mancança que observo en el debat, que és la fixació en un únic aspecte –l’ampliació- i l’omissió de moltes coses, algunes de les quals citades a l’article de Francesc Robusté.

L’aeroport de Barcelona ha de mantenir absolutament tots els vols que ja té ara, i n’ha de sumar més? Quants d’aquests vols, per distància, per grandària de l’avió, per tipus de trànsit i de passatge, serien igualment útils i competitius als aeroports de Reus i de Girona? És moneda corrent que determinats vols a Londres o a París van a aeroports a una hora de les ciutats, això sí, amb bones connexions ferroviàries. La possibilitat d’articular un sistema aeroportuari, de pensar en la Catalunya sencera com a marc, hauria d’estar sobre la taula. No es tracta que el vol Hong-Kong – Barcelona (si és que hi pot ser, si es que hi ha de ser) l’enviem a un aeroport regional; es tracta que els vols propis d’aeroports regionals no ocupin plaça en un altre tipus d’aeroport. I això demana pensar en clau sistema, i també en sistema de mobilitat (ferrocarrils, estacions intermodals, etc) en clau de país, cosa que, em sembla, aquestes entitats econòmiques no solen fer.

Hi hauríem d’afegir més coses, com ara la imprescindible reflexió crítica sobre la demanda. De veritat cal que ens moguem tant, tants cops, tanta gent, tan lluny, amb avions tan grans que calen pistes més grans?. I si, després de fer l’ampliació, la Unió Europea es pren seriosament això del canvi climàtic i comença a limitar vols en trajectes susceptibles de ser coberts per via terrestre, i limita la grandària dels avions? I si comencéssim a pensar –i això s’ha de fer a escala global- que hem de viure diferent i viatjar diferent, que no ens podem permetre el luxe d’anar a l’altra punta del món com qui va a la cantonada, que les trobades telemàtiques ens poden estalviar molts desplaçaments, i que els paràmetres de mobilitat han de ser uns altres?.

Crec que hi ha moltes coses –amb dades, insisteixo- per a ser posades sobre la taula abans de d’apuntar-se alegrement a aquesta pressió mediàtica. I, sobretot, amb dades. Per deformació professional em van irritar molt les declaracions del president d’AENA, Maurici Lucena, dient que, a Madrid, ningú els posava pegues per ampliar Barajas. Deixo de banda aquesta infantil remissió a la comparació/competència/enveja amb Madrid (l’aeroport de Barcelona s’ha d’ampliar o no en funció de les seves necessitats, no en funció del que faci un altre aeroport) i em poso el barret de geògraf: els condicionants físics de Barajas són radicalment diferents; ni per orografia, ni per existència d’hàbitats naturals protegits , són comparables. Que deixin de tractar-nos com a imbècils, que ja seria un primer pas.


dimecres, 26 de maig de 2021

Una cerimònia francesa (bé, amb tocs francesos)

 


L’acte de presa de possessió del nou President de la Generalitat va ser meticulosament preparat per a ser retransmès televisivament, una necessitat en temps de pandèmia que limita els actes multitudinaris, però també –de la necessitat, virtut- en temps de democràcia televisada.

Pel que fa a la dimensió televisiva, em remeto al que en diu Mònica Planas a l’Ara, que en sap molt més que jo. Ho podeu veure  AQUÍ.

En la cerimònia, hi vaig trobar alguns tocs francesos, un dels quals, a més, d’una altra presa de possessió presidencial.

El maig de 1981, ara ha fet quaranta anys, François Mitterrand arribava a la presidència de la república, i, amb ell, l’esquerra, després de 23 anys de gaullisme i post-gaullisme. Mitterrand venia de la quarta república, i del món radical-socialista (més radical que socialista) i tenia un gust per la teatralitat i pel sentit quasi monàrquic de la presidència francesa. La seva presa de possessió –no l’oficial, sinó la més popular- va incloure una teatral passejada pel Panteó, i dipositar sengles roses a les tombes de Jean Jaurès, Jean Moulin, i Victor Schoelcher (Jean Jaurès, històric del socialisme francès no dogmàtic, assassinat per la ultradreta als inicis de la guerra de 1914, quan clamava per l’oposició obrera a la guerra; Jean Moulin, líder resistent a l’interior, capturat, torturat i mort pels nazis; Víctor Schoelcher, responsable de l’abolició de l’esclavitud a França –no diu res de les colònies- al segle XIX).

Ara compareu la imatge –preciosa- de la flor a stolpersteine que recorda el President Companys, i no em digueu que no s’hi assembla.

Però encara hi ha més. El President va saludar un grup de treballadors públics, del món de la sanitat, de la seguretat, de l’educació, i també de la neteja –cosa que ja era hora: un col·lectiu essencialíssim massa invisibilitzat-. Doncs bé, el predecessor de Mitterrand, Valery Giscard d’Estaing, va fer el gest –aleshores insòlit- de convidar a esmorzar, a l’Elisi, a un grup de brossaires parisenc. Un fet, aquell, més propagandístic que res, però que va fer el seu efecte.

No és el primer cop que, des de la presidència de la Generalitat, s’imiten formes protocol·làries i cerimonials, sobretot per a donar cos –ni que sigui d’aparença- a les institucions. Recordo algun acte –lliurament de la medalla d’or, potser- amb el President Pujol en què els uixers de Palau anaven amb frac, com els uixers del palau de l’Elisi. Home, entre poc i massa... però una mica de serietat en les formes no està malament.

Per la resta, restem a l’espera.

(a la imatge, l’stolpersteine dedicada al President Companys)


diumenge, 9 de maig de 2021

La CUP de dretes

 


Recordeu que el president del Banc de Sabadell va dir allò de “necessitem un Podem de dretes!”? Aleshores allò va servir per donar aire a Ciutadans –que ràpidament va passar a ser Ciudadanos i a tenir ínfules de ser un partit polític i no una colla de vividors. Més enllà del fet concret, la frase és bona perquè retrata molt bé com una opció política es pot transformar per a fer el paper d’una altra, encara que no fos l’opció original o la teòrica.

En l’espès panorama de la política catalana, i especialment en la recomposició dels espais polítics que s’ha dona en aquests darrers deu anys, hom diria –i sobretot aquestes darreres setmanes- que algú ha donat la consigna de “necessitem una CUP de dretes!” i aquest prec l’ha entomat Junts per Catalunya: un partit-moviment imprevisible, més donat els eslògans que als programes, maximalista, i emocional.  I ara, a més, amb consultes a les bases. I fins i tot amb sectors diversos a dins, uns més governamentals, i uns altres més radicalment de dretes. Gairebé sembla que vulguin fer passar Pere Aragonès pel calvari a què la CUP va sotmetre Artur Mas després de les eleccions del setembre de 2015.

És bo, això, per al país? Josep Ramoneda es pregunta avui, a l’Ara, sobre la necessitat d’estructurar un independentisme de dretes, com ho va intentar, més aviat amb poca traça (o potser abans d’hora?) el PDCAT. En tot cas, sí que seria bo que el panorama polític independentista es normalitzés, en el sentit que hi hagués de tot, i tothom pogués trobar la seva opció, sense que l’hagi de sacrificar per l’independentisme. Això seria la normalitat.

(nota: l’exemple escocès no serveix: a Escòcia, durant dècades, el SNP va haver d’anar a eleccions amb un sistema majoritari, que obliga a agrupar forces, i això ha estructurat el sistema de partits. HI hauria més lliçons escoceses, però ara no és el tema).

Tinc la sensació que JxC comença a perdre els papers i a fer una perillosa fugida cap endavant, intentant traspassar a Esquerra les tensions que té entre el sector més governamental i el sector més activista, animat –no sé si controlat- per un Waterloo que necessita de la tensió permanent per a justificar la seva existència.

Fa un temps, davant les acusacions que Esquerra semblava la Convergència d’abans, vaig dir que no, que més aviat era JxC que semblava l’ERC d’abans, la del Colom: radicalitat independentista, sense programa, i només tacticisme i agitació. Ara han fet un pas més cap a la CUP de dretes (cap a la pitjor CUP, tot s’ha de dir). On acabaran?


divendres, 7 de maig de 2021

Què farà el PSOE?

 


El resultat de les eleccions a Madrid permetrà omplir moltes pàgines d’anàlisi, i moltes tertúlies de culpabilitzar (molt, a qui sigui) i d’autocrítica (poca o gens). De moment, una de les moltes derivades que ha esclatat de ple en l’espès –i depriment- procés per a la formació de Govern a Catalunya (i molt més que això, és clar) és la interpretació de com ha quedat tocat el PSOE, i què farà. Esquemàticament, de si la castanya madrilenya el farà enrocar-se encara més en el nacionalisme espanyol, o si la manca de més aliats possibles el farà baixar del burro davant  del conjunt d’esquerres sobiranistes que li han donar suport.

És cert que les dues opcions són plausibles, i haurem de veure (més enllà, els qui en tinguin ocasió, d’empènyer en la direcció que vulguin) però aquesta és la mare dels ous, no del pols governamental (i també del relat, del poder, i de l’hegemonia del catalanisme polític) a Catalunya, sinó de què pot passar a Espanya.

El PSOE ha estat, i encara és en bona part, l’element central del sistema polític espanyol. Ho és, sobretot, en la mesura que ocupa aquesta posició privilegiada que és el centre, entès com el que pot optar a pactar a dreta i a esquerra. Fins ara, això era, o amb les esquerres –tant espanyoles com sobiranistes- o amb la dreta de Ciudadanos. Aquesta possibilitat, en termes de llei de mercat, sortia molt barata: un únic comprador, el PSOE, amb dos possibles proveïdors; en conseqüència, preu baix. La desaparició de Ciudadanos, completament reabsorbit a la casa mare del PP, deixa el PSOE sense opcions: ara necessita imperiosament un producte que només un proveïdor li pot donar, de manera que pujarà de preu.

Clar que pot tenir la temptació de canviar de discurs, i provar de competir amb la seva dreta, per a desgastar-la i guanyar el pessic de vots que li calen. Al capdavall, si el PP es mimetitza (encara més) amb VOX, es podria pensar que deixa un espai buit més centrat, menys ultra. Sento desenganyar-los però aquest espai, d’existir, ja el tenen. El PSOE és el veritable partit centrista –ara sí- de la política espanyola, de la mateixa manera que, als seus dietaris, Manuel Azaña deia que la dreta de la república era ell, i tenia tota la raó. El PSOE s’ha anat acostant cada cop més a aquells partits liberals europeus, més dels anys setanta que no pas actuals, que eren econòmicament conservadors i civilment avançats. Per entendre’ns, una política econòmica de dretes –ortodoxa, en diuen- i una política avançada de drets civils –matrimoni gai, o coses així-. Com ara el FPD alemany (no el d’ara, que no sap què és) o el neerlandès D66. Nadia Calviño per una banda i les lleis trans per una altra. Però aquests no pretenen ser d’esquerres i no enganyen a ningú. Fa uns anys, quan el PD italià, fet de les restes del naufragi de la democràcia cristiana no reciclada pel Berlusconi i del PCI que no se’n va anar a casa anava fent un discurs cada cop més descafeïnat i més insípid, en Nichi Vendola, ex del PCI, dirigent d’un minipartit anomenat Sinistra Ecologia Libertà, i president de la Pulla els va fotre una diatriba sensacional, resumida en “Digueu alguna cosa d’esquerres!!!!”. Doncs això, que si no fas d’esquerres, no parles d’esquerres, i compres el discurs i les pràctiques de dretes, no vulguis passar pel que no ets.

Si el PSOE cau en la temptació de girar a la dreta per a captar un segment electoral que no existeix, ja sabem què passa: que la gent prefereix l’original a la còpia. I, en el fons, aquest és el dilema permanent del PSOE, les dues ànimes: la jacobina espanyola, o la federal, que ara per ara només es creuen Ximo Puig i Francina Armengol.

L’any 1918, el que després seria president de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora va dir a Francesc Cambó –aleshores, vist des de Madrid, un catalanista radical (que Santa Llúcia els conservi la vista!) i que ja amagava amb l’intervencionisme a la política espanyola- que no es podia ser, a la vegada,  el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya. La frase és enginyosa, val a dir, i n’haurien de prendre nota tots els qui s’enfanguin en la política espanyola des de Catalunya, però d’això ja en parlarem un altre dia.

Què voldrà ser, Sanchez –a més d’un funambulista del curt terme i de les jugades mestres, que ja veiem com surten- en el futur? Voldrà ser qui deixi un senyal significatiu cap a l’esquerra? O només un parèntesi –com a molt, una nota a peu de pàgina- entre l’etern espanyolisme conservador, uniformista i autoritari que mana a Espanya des del temps dels reis gots?. S’admeten apostes. I guanyi qui guanyi, pagarem nosaltres, això segur.


dilluns, 5 d’abril de 2021

NO DIGUIS RES

 


En sis dies he liquidat aquest extraordinari llibre. Prop de 500 pàgines que se m’han fet curtes, un d’aquests llibres que voldries que continués moltes pàgines més.

No diguis res, de Patrick Radden Keefe, és un retrat fidel de quaranta anys de la història d’Irlanda del Nord, a partir dels episodis dels troubles (enrenous? Disturbis? Rebomboris, com els del pa?) dels anys setanta, prenent com a fil el segrest de Jean McConville –una vídua, mare de deu fills, presumpta confident, més presumpta que confident- i la trajectòria de les germanes Price –Doulours i Marion- militants de l’IRA, amb tot el que això comportava d’agents executius –o executors?- de la violència. I, a través d’aquestes històries creuades, coneixem tot un món que no és, ni de bon tros, un món de bons i dolents, de blanc o negre, sinó un món ple de matisos, de zones grises, de contradiccions més o menys ben o mal assumides, de girs de guió –que també poden ser entesos com a traïcions- i de preguntes, de moltes preguntes, sense resposta.

No és una història, perquè hi faltarien molts capítols –per exemple, de la banda dels anomenats lleialistes- i molts testimonis impossibles (què hagués pogut dir Margaret Tatcher, per exemple?) o possibles, però refractaris, com el mateix Gerry Adams. Hi ha una mena de simpatia molt matisada cap als personatges fidels a una convicció, encara que això els hagi portat a comportaments i pràctiques rebutjables, i que acaben sent joguines trencades, com ara Brendan Hughes. Cap disculpa o excusa pel que va fer, però si una mirada compassiva per, si més no, entendre la capacitat de sacrifici personal. Aquest to de no jutjar, però sí d’intentar entendre per a poder explicar, que no és el  mateix que justificar, és el que dona veracitat al llibre.

Em sembla que és inevitable, en llegir-lo, pensar en el paral·lelisme amb Euskadi i amb el mon d’ETA i del GAL. Seria possible un llibre similar per a entendre –que, repeteixo, no vol dir justificar ni jutjar- el període violent tancat per la dissolució d’ETA?. Un llibre que ens expliqués també com s’emprenia la lluita antiterrorista, el món dels infiltrats, les preguntes que puguin fer-se –si se’n fan, i estic segur que sí- alguns dels responsables d’atemptats?.

No tinc cap dubte que seria útil i necessari tenir un llibre així. No tinc tan clar que el puguem arribar a tenir. Seria el llibre que podria fer –que hauria de fer, que crec que voldria fer- Antoni Batista. El podria fer, en tant que persona capaç i amb coneixements i distància per a fer-lo. No el podria fer perquè, malauradament, ens manca tot l’aparell que ha fet possible el No diguis res: uns mitjans amb voluntat d’informar i no d’adoctrinar; una societat civil de veritat, amb voluntat i capacitat de becar persones per a un treball així durant uns quants anys. Haurem d’esperar. Mentre, llegiu No diguis res, us ho recomano.


dimarts, 16 de febrer de 2021

Notes post-electorals 1

 


Per als malalts de la política com jo, aquest diumenge ha estat un festival: ens proporciona moltes hores mirant resultats, comparant amb eleccions anteriors, endevinant moviments de l’electorat, i moltes coses més, i també a fer unes quantes reflexions.

D’entre els molts resultats que mouen a la reflexió és indubtable que la quarta posició, amb onze diputats, de l’extrema dreta explícita de VOX n’hauria de ser una de les principals. Que una escòria com aquesta hagi aconseguit aquests resultats ha d’encendre tots els llums d’alarma... que ja fa dies que haurien d’estar encesos. Per cert, aquella fantasmagòrica usurpació de les venerables sigles del Front Nacional de Catalunya, que també se situa a l’extrema dreta, ha obtingut uns miserables –per quantitat i per qualitat- 4.976 vots. El feixisme té nació, i no és la nostra.

N’haurem de parlar molt, d’això, però ara mateix voldria fixar-me en alguns antecedents. Com pot haver vist algun possible lector d’aquest blog, segueixo força la política francesa (potser no tant com abans, però una mica sí). Recordo que el Front Nacional, els de Le Pen, es van fer grans gràcies, entre d’altres, a dues coses.

Per una banda, el contacte amb la dreta més o menys civilitzada del postgaullisme. Amb una barreja de por per si li menjava el terreny, i de fascinació per atrevir-se a dir coses que pensaven però callaven, la dreta francesa va anar fent algunes aproximacions al FN: algun pacte local, i, el pitjor, assumir com a propis –i, per tant, donar-los respectabilitat- alguns temes: la immigració, una determinada idea de nació, un cert antieuropeisme... Val a dir que també hi va haver una part de la dreta, més centrista –la més girondina, i ja veurem que això té el seu què- s’hi va negar en rodó, i mai es van fer desistiments mutus en les segones voltes, habituals entre giscardians i gaullistes, i el mateix Chirac es va oposar sempre a qualsevol tracte amb el FN, i això l’honora.

Per l’altra, un cert ajut indirecte, un “deixar fer” del socialisme governamental, enlluernat per la divisió del vot de la dreta i l’extrema dreta, que li permetia aspirar a majories amb els mateixos –o menys- vots.

Està passant alguna cosa semblant, a Catalunya o a Espanya? Cal salvar moltes distàncies, començant pel sistema polític, però alguna cosa podem veure: la normalització de determinats temes polítics, que a la vegada legitima el primer emissor (i, ja se sap, entre l’original i la còpia, la gent tria original) o també una certa comoditat davant de la divisió d’un adversari i de l’aparició d’un papus que, per comparació, els fa bons (o s’hi pensen). La vena jacobina d’una certa esquerra –o pretesa esquerra- espanyola, històricament imitadora del pitjor i més tòpic jacobinisme francès va assimilant, si no ho té completament assimilat, un cert concepte de nació –de nació espanyola, “la más antigua del mundo!”- que té massa punts en comú amb la dreta. És el complex del PSOE, el seguidisme d’una idea de Nació i d’Estat, del qual no s’emancipa (no vol emancipar-se?) que acaba normalitzant les tesis de la dreta, sigui extrema o no, que de vegades costa diferenciar-ho.

Que vagin amb compte. A Catalunya, PP i C’s ja han vist el preu de normalitzar els temes i les actituds feixistes o prefeixistes. Entre la xuleria casposa i amenaçant de Carrizosa i el llenguatge tavernari i groller de VOX, hi ha més relació de la que els mateixos de C’s es pensen, i quan fas que la política sigui cosa de pinxos de taverna perdonavides, l’electorat opta per qui ho fa més i més bé.

I no han estat els únics a normalitzar. A França, es parlava de la “lepenització dels esperits”. A Catalunya, aquesta apropiació té imatges: les fotos de les manifestacions somrients del sector més fatxa del PP i de C’s –que ja és dir- amb elements que podrien ser (i ves que no hi acabin) a VOX estaven acompanyades de l’inefable Iceta i del mediocre Illa.

I encara més a tenir en compte: el FN tenia un gran nombre de votants en departaments que abans votaven a l’esquerra, i especialment al PCF. Mireu on ha tret vots VOX: Baix Llobregat, Vallès Occidental; a Tarragona, als barris de Ponent (allí on el PP havia fet forat en un electorat tradicionalment socialista).

I què ha passat, a França? Doncs que el PCF és un partit residual, que bona part de la dreta està contaminada, i que el FN porta dues eleccions presidencials arribant a la segona volta. Per dos cops, hi ha hagut prou gent que ha votat a contracor per aturar el FN. No sé si això passarà sempre.

Hi ha una pel·lícula magnífica, d’Igmar Berman, que es titula “L’ou de la serp”. Una metàfora del feixisme, que diu que s’ha de matar la serp quan encara es dins de l’ou, que encara que no n’hagi sortit ja està perfectament formada. Doncs això, no badem.


divendres, 12 de febrer de 2021

En defensa del Cartogràfic

 



Al debat electoral dels candidats/es per Tarragona, aquella escòria que es presenta per un partit feixista sense dissimular, va bramar que desmantellaria mitja Generalitat (potser a l’altra meitat la vol afusellar, qui sap) i va posar alguns exemples del que, des d’aquella colla de podrits, consideren coses sobreres. A més de TV3, que ja ho sabem, va citar l’Institut Cartogràfic.

Em temo que això és, sobretot, una mostra més de la supina ignorància d’aquesta trepa. Estic segur que no saben què fa l’Institut Cartogràfic, ni els importa.

Em faig càrrec que no sempre és fàcil fer-ho entendre, però el Cartogràfic és una de les estructures d’estat més sòlides que tenim. I si algú remuga en sentir això d’estat, doncs estructura de govern; és a dir, eina bàsica per a governar, per a transformar la realitat. Ho és perquè ens dona informació necessària per a poder prendre decisions. Ens diu on són, on passen, les coses. I això és bàsic per a governar, perquè la dimensió espacial és fonamental (com la dimensió quantitativa, que en bona part ens dona l’Idescat, una altra estructura de govern).

Amb la cartografia podem situar els fenòmens, podem relacionar-los, podem fer-nos imatges –i imatges complexes- de com funciona el territori en totes les seves vessants. La informació, la informació seriosa, contrastada, rigorosa, amb contingut, és imprescindible per a fonamentar les decisions. A través de la feina del Cartogràfic, per exemple, i a partir de la llei 16/2005, de 27 de desembre, de la informació geogràfica i de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, la cartografia oficial és la base del planejament urbanístic. Aquesta base comuna, amb criteris tècnics únics, possibilita la formació d’un mapa urbanístic complet, i facilita treballs complexos a partir d’aquesta suma de planejaments.

Aquesta voluntat de coneixement per a les polítiques públiques ve de lluny. Ja la Mancomunitat, i després la Generalitat republicana, van crear serveis cartogràfics, sempre arrasats i desmantellats, primer per la dictadura de Primo de Rivera i després per la franquista. Potser això explicaria l’odi d’aquests energúmens. 


dilluns, 8 de febrer de 2021

40 anys a la Generalitat... qui ho diria

 






Avui 9 de febrer fa oficialment 40 anys que treballo a la Generalitat de Catalunya. Oficialment perquè aquesta és la data que figura al contracte però com que aleshores l’administració era una mica can seixanta –molt més que ara- entre que se’n van assabentar a Tarragona i em van avisar, em sembla que no m’hi vaig incorporar fins el 15 o 16.

Aleshores jo encara no tenia vint anys, estudiava geografia i història –sobretot per la banda història- a la UB, a Barcelona, i no m’havia plantejat encara entrar el món del treball. Va ser una oportunitat caçada al vol, allò de “i perquè no?” aprofitant que, sobretot, buscaven gent amb un bon domini del català escrit.

En aquella època la Generalitat s’estava muntant. Feia vuit mesos de les eleccions al Parlament i de la investidura de Jordi Pujol, i l’administració, malgrat la feina prèvia de la Generalitat provisional –que n’hi havia, especialment al departament on vaig anar a parar- era molt de nyigui-nyogui. Molt de funcionari traspassat, i de tota mena, des d’excel·lents professionals –i sort en vam tenir- fins a mediocres buròcrates, passant per uns quants (menys dels que alguna gent es pensa, però més dels que voldríem) feixistes sense reciclar, amb algun sabotejador encobert i tot. La nòmina de persones vingudes directament d’un món democràtic, catalanista i progressista era molt escassa. I allà vaig anar a parar.

Concretament al servei territorial d’urbanisme, del departament de Política Territorial i Obres Públiques, el DPTOP (quina pena, el canvi de nom!). sense saber gairebé res, per no dir res, de què era això de l’urbanisme, amb escassíssims coneixements de l’administració, i armat del Xuriguera (els verbs conjugats, un dels llibres més útils que he tingut mai) per a fer de corrector traductor, vaig aterrar a la Generalitat... una setmana abans del 23-F. Us juro que veig pensar que no cobraria ni el primer sou.

Allí m’hi vaig estar deu anys, i després he estat en uns altres departaments, però el DPTOP –avui Territori i Sostenibilitat- el continuo sentint com a casa meva. Deia Max Aub –una persona que, en el camp dels gentilicis, en podia exhibir un reguitzell entre el naixement, la creixença, els orígens de pare i mare, l’exili- deia, dic, que un és d’allí on fa el batxillerat. Doncs bé, el meu batxillerat professional va ser el DPTOP. Allí hi vaig fer bons amics –Josep M. Milà, Antoni Pujol, Mònica Gràcia- vaig aprendre moltíssimes coses, i em vaig decantar acadèmicament i mig professionalment per l’urbanisme i l’ordenació del territori, que han acabat esdevenint eixos de la meva vida, el que m‘ha donat una mica de nom acadèmic, m’ha permès ser docent a la URV, i ajudar gent que ha volgut el meu consell en aquesta matèria. Fins i tot professionalment, però no massa: quinze mesos a la gerència d’urbanisme de Valls, i una mica, no gaire, d’exercici lliure en una empresa de consultoria que vaig fundar amb dos socis més i que ara dorm el somni dels justos, no perquè ho féssim malament, sinó perquè tots tres ens vam acabar dedicant a coses incompatibles amb l’empresa.

He treballat per tots els governs i per tots els presidents, i he estat testimoni de moltes maneres de fer, que sempre van més lligades a persones que no pas a sigles. He patit en carn pròpia el sectarisme d’alguns, i he d’agrair l’ajut d’alguns altres –gràcies Xavier- i alguns cops m’he entès més bé amb els qui no són de la meva corda que no pas amb alguns dels que oficialment sí que en són. És segur que alguna cosa dec haver fet jo malament si, després de 40 anys d’exercici, la meva carrera professional es pot escriure en un post-it; però també crec que alguna cosa em deuen haver fet de mal. En fi, ja no té remei. En tot cas, tinc la consciència tranquil·la d’haver actuat amb professionalitat, amb una concepció clara de la diferència entre idees polítiques i capteniment institucional, i amb la voluntat d’exercir de servidor públic.

Sóc conscient que enfilo la darrera etapa professional, només supeditada als possibles allargaments de l’edat de jubilació. No sé si serà al mateix lloc de treball on sóc ara –amb molt bona gent, que consti- o en algun altre. No amago que sempre he tingut una certa recança de no haver pogut tornar al DPTOP, a casa. Encara hi tinc bons amics després de trenta anys de no ser-hi, alguna cosa devia fer bé, doncs.

La resta, com deia Kipling, és una altra història.


(imatge: un dels meus carnets de funcionari, amb una foto amb una pinta horrorosa, però és tot el que hi havia)


divendres, 8 de gener de 2021

Més notes sobre habitatge i el futur POUM a Tarragona

 


L’anul·lació del POUM de Tarragona, a més de generar un buit, suposa un repte. Des d’alguns llocs s’ha dit una oportunitat –cabria, ara, recordar allò de la crisi i l’oportunitat- i certament ho és, ni que sigui si us plau per força. Però de vegades no acabo de veure que se sigui conscient del que representa. Per entendre-ho, jo m’havia mostrat sempre refractari a iniciar la revisió anticipada del POUM; no per manca de motius, sinó pel daltabaix que representava, i havia apuntat algunes vies possibilistes que permetien revisar temes sense obrir el meló de la revisió. Ara ja no és el cas, i haurem de fer la revisió sí o sí.

Però això no vol dir que sigui fàcil, i que no hi hagi molts problemes. Caldrà decidir, almenys, dues coses. Per una banda, si la revisió la fa l’Ajuntament amb els mitjans propis –que és com es va fer el POUM anul·lat (i així va anar...)- o si es busca un equip extern. Per altra banda, que pot condicionar el primer punt, si es fa una revisió a fons o si es limita a retallar els aspectes més discutits, i para de comptar.

Pel que he pogut entendre –tot a través de mitjans de comunicació- sembla que s’opta per la primera opció, un POUM nou de dalt a baix. Una opció legítima, i més tenint en compte el caràcter sistèmic dels plans, que vol dir que tocar un punt vol dir tocar el conjunt.

Però això té les seves implicacions. Vol dir que difícilment es podrà assumir per part dels serveis tècnics de l’Ajuntament, i no perquè no en sàpiguen, sinó perquè els mitjans –humans, materials, estructurals- són els que són. Ho vam veure en la formulació del POUM, i com la necessitat de seguir el dia a dia –que igualment caldrà, i més, com veurem- complicava molt les coses.

Si el nou POUM l’ha de fer un equip extern –almenys jo crec que ha de ser així- vol dir uns quants mesos per a fer el concurs i adjudicar. I només és el començament. Els terminis de formulació, tramitació i aprovació d’un POUM són els que són (per molts motius, i ara no cal entrar-hi) i els hem de tenir en compte. Dos exemples: l’antecedent més immediat d’anul·lació del POUM, Mollet del Vallès, porta tres anys, i ja una pròrroga, per a fer el nou POUM, i tot just al juny n’ha aprovat l’avanç. Encara li queden ben bé un parell d’anys -essent molt generós- per a l’aprovació definitiva. Segon exemple: el darrer POUM gran aprovat ha estat el de Banyoles, que no és, ni de bon tros, tan complicat com el de Tarragona. Doncs bé,  a Banyoles, l’avanç es va aprovar el novembre de 2014, i l’aprovació definitiva ha estat el desembre de 2020. Això és, uns sis anys ben bons per a tenir POUM, i em temo que em quedo curt pel que fa a Tarragona.

I això em porta a la segona qüestió. Mentre no tinguem POUM, regiran unes Normes Urbanístiques, un document provisional que sembla que elaborarà el mateix Ajuntament. Aquestes Normes, per força, només podran recollir el sòl urbà –consolidat o no- a més dels sectors urbanitzables amb planejament ja aprovat, que seria el cas del PP.10 i para de comptar (el PP de Culubret està aprovat, però tinc el dubte de si no està condicionat per la modificació del POUM a tràmit i ara decaiguda).

Vol dir això, doncs, que les necessitats d’habitatge s’hauran de cobrir amb això, i no només aquests sis o set anys en què no tindrem POUM, sinó uns quants més, perquè cal afegir-hi el temps que caldrà per desenvolupar el planejament derivat del nou POUM. Per a fer-nos una idea, en els set/nou anys de vigència del POUM (set des de la publicació de l’aprovació definitiva, nou des de la mateixa aprovació) només es va aprovar el PP.10 (el d’IKEA) i encara perquè el sistema d’actuació va ser el de cooperació, per anar més ràpid, i tot i així va trigar cinc anys, i encara trigarem un parell d’anys a veure els primers habitatges disponibles.

Vol dir això, doncs, que caldrà estar molt a sobre del que es pugui fer al sòl urbà –consolidat o no- per a les necessitats d’habitatge de Tarragona per als propers nou o deu anys, i especialment per les necessitats d’habitatge protegit, tenint en compte que, al 2030, el 15% del parc d’habitatges hauria de ser habitatge protegit, tal com diu l’article 73 de la Llei del dret a l’habitatge.

Amb què podem comptar? D’entrada, amb els prop de 1.200 habitatges del PP.10, 400 dels quals protegits. També, però això més a mig termini, podríem comptar amb els 1.832 habitatges del PP.30, Pou Boronat, aprovat definitivament i que no prové del POUM, però no sé si algú pensa en tirar-ho endavant. També, amb tots els solars lliures en els planejaments aprovats fa temps; és a dir el que quedi del PP.2 –el de la zona de Joan XXIII- o a la Vall de l’Arrabassada (tot i que em sembla que ja no queda gaire res) o al PP.1 Avinguda d’Andorra (però aquí hi havia una modificació en marxa, que, en tant que modificació d’un pla parcial aprovat anterior al POUM, entenc que pot seguir endavant, però no n’estic segur). I, és clar, solars escadussers, aquests que fa anys i panys que estan buits amb un rètol de “en venda” i que haurien de ser inclosos al registre de solars d’edificació forçosa que tants cops s’ha promès i que no sembla que funcioni gaire.

Això, i, és clar, tots es plans de millora urbana i polígons d’actuació en sòl urbà, que hi ha al POUM  –i caldrà veure què i com es manté a les Normes-. Un total de 12 Plans de millora urbana, amb una previsió de 3.012 habitatges, i 46 Polígons d’actuació, amb 3.420 habitatges més. Semblaria que estem cobert, oi? Doncs no està tan clar.

Per començar, pràcticament tots tenen el planejament per començar, llevat del PMU.34, el del Nàstic, (amb uns bons 514 habitatges, 156 dels quals protegits) que està força avançat, però no acabat. I poc més. Per tant, en un futur immediat, en els propers tres o quatre anys, no poem esperar més que els 1.200 habitatges del PP.10 i els 514 del PMU.34, més els solars escadussers que queden, i els que ja s’estan construint. Això vol dir, entre dos i tres mil habitatges.

En tindrem prou? Això és el quinquenni 2021-2025. Per aquest període, la modificació del POUM que actualitza l'agenda i documents socioeconòmics –que, per cert, no es va arribar a aprovar- calculava unes necessitats netes d’habitatge (per noves llars i per nova demanda per reposició) de 3.236 habitatges. Justet.

Però, a més, aquests càlculs responien a una previsió demogràfica que, per a l’horitzó 2030, donaven un escenari de 133.100 habitants, l’escenari mitjà. I acabem de saber que la xifra oficial d’habitants a 1 de gener de 2020 és de... 136.496. Vaja, una oferta d’habitatges a la baixa per una dinàmica demogràfica a l’alça. L’escenari alt donava, per al 2030, 147.613 habitants, una xifra que, si l’increment 2019/2020 es mantingués estable, superaríem amb escreix.

Podem respondre a això? Sí, és clar. Es tracta d’agilitzar al màxim la producció de sòl urbà en condicions, és a dir, de tirar endavant algun PMU i alguns PA més. I d’aquí la necessitat que els serveis d’urbanisme municipals no hagin de repartir-se entre el dia a dia, la formulació i impuls d’aquest planejament derivat, i la formulació del nou POUM, si no és que es decideix augmentar-ne fortament les dotacions humanes i materials.

Deixo pel final una altra possibilitat –no alternativa, sinó una més a tenir en compte- que és la rehabilitació d’habitatges. Que s’ha de fer, sens dubte, però que té el recorregut que té, i que, en certa mesura, està inclosa en la formulació dels PMU i PA. Per una banda, el càlcul de la demanda per reposició ja té en compte l’actuació sobre el parc d’habitatges degradat o en mal estat; per l’altre, perquè la rehabilitació de veritat –no la xapa i pintura, que també s’ha de fer, sinó la rehabilitació integral d’edificis- dona pel que dona. Els darrers quatre anys -2016-2019; dades extretes de la Memòria de la Secretaria general de l’Ajuntament- s’han donat un total de 27 llicències, que no sabem quants habitatges són, però no crec que vagin mes enllà d’un centenar (seria interessant tenir dades exactes). S’ha de fer, és clar, i se n’ha de fer més, però no és suficient.

I no parlo d’aquells fantasmagòrics milers i milers d’habitatges buits, que em sembla que només existeixen en la imaginació de qui només sap d’urbanisme el que ha après jugant al monopoly. Els habitatges buits que hi ha –perquè evidentment n’hi ha- corresponen a la rotació habitual, a habitatges en mal estat o en estat deficient, o en entorns difícils i amb un mercat complicat. Potser ara mateix uns quants més per habitatges d’estudiants que no hi són pel confinament, però en cap cas xifres significatives per al mercat d’habitatge.

Què vol dir, tot plegat? Que més val que ens posem les piles en dos aspectes: en moure tot allò que es pugui –si es pot- del sòl urbà a les Normes urbanístiques provisionals, per tal de aplanar una mica el camí per als propers vuit anys, i que ens les posem encara més per desplegar alguns d’aquests espais en sòl urbà susceptibles d’acollir habitatge protegit. I això no per arribar al 15% d’aquest habitatge –això ja ho dono per impossible- sinó, simplement, per a intentar no col·lapsar el mercat i no acréixer encara més l’emigració urbana per manca d’habitatge o la sobreocupació.

I no badem, que això s’ha de fer ara.