divendres, 17 de desembre del 2021

Manuel Castells, un ministre peculiar

 


Conec poc d’en Manuel Castells ministre (bé, exministre). En conec una mica més de l’estudiós del fet urbà (tot i que “La cuestión urbana” se’m va fer molt espessa i no la vaig acabar, ni de llegir, ni de pair; però això és demèrit meu, no de l’obra).

Manuel Castells era un perfil estrany, en un govern, i això té avantatges i inconvenients, i crec és un dels motius d’aquesta marxa tan sorpresa (“motius personals” que diuen que són de salut). El cert és que Manuel Castells coneix més bé les universitats americanes que les que volia arreglar amb el projecte de llei que portava entre mans, i em temo que d’aquí plora la criatura. Les pretensions d’importar pràctiques com l’elecció del rector per un comitè, fins i tot amb persones alienes a la universitat, ha topat amb l’endogàmia universitària, però també em pregunto si, d’haver importat (i imposat) aquesta pràctica hagués funcionat com als USA (i no entro, ara, a avaluar si alí va bé o no; d’entrada suposem que sí). Segurament, a més del marc legal (per cert, qui legisla sobre universitats als USA? El govern federal o els estats?) cal una determinada manera de fer les coses, una mentalitat, una altra relació entre el món i les universitats... tot coses que no es poden regular amb una llei. És allò de fer el socialisme a la sueca a Catalunya, que el problema és que no som suecs. Un comitè format per no se sap qui (però segur que el Ministerio hi ficaria cullerada) actuaria amb criteris només professionals i de mèrit?. No sé..

Castells treballava amb un punt –un punt gros- de jacobinisme, d’il·lustrat que dona lliçons i diu què s’ha de fer i com, i a més a tothom el mateix. Bastant propi dels Bandera Roja, per cert, que és també la procedència del seu successor. De fet, en una entrevista a l’Ara de fa molt pocs dies, hi va haver un element que em va sobtar. Ho recollien les entrevistadores:

“L’entrevista, en castellà al·legant que és “política de govern”.

Jo, això de la política de govern, no m’ho empasso. Són cafres, però no tant. Que l’entrevista a un ministre català, que parla català, per a un mitjà en català i per unes entrevistadores catalanes, s’hagi de fer en castellà per “política de govern” no s’ho creu ni ell. Més aviat em penso que no se sentia segur parlant en “ministre”, que és un dialecte madrileny, en català, i ho ha disfressat així, però m’hi jugo un peix que si mai l’Ara entrevista Miquel Iceta –que és molt més llarg- ni “política de govern” ni romanços, i l’entrevista seria en català.

Això em recorda que, l’any 1983 –com passa el temps!- un xic valencià va escriure a l’aleshores ministre d’educació, Jose M. Maravall, i ho va fer en català. La resposta del ministre, tot un poema, deia que “potser el meu cognom t’ha fet pensar jo era d’origen català. Però fins i tot si fos així, sóc ministre d’Espanya i m’has d’escriure en espanyol.” Per anar marcant territori, o paquet, o què sé jo... no sé si han canviat massa, les coses.

I pel que fa a la reforma universitària que proposava... molt em temo que, com tantes coses, serà foc d’encenalls recentralitzador i poca cosa més. Quan em jubili –que espero que sigui molt aviat!- ja explicaré la meva experiència docent universitària. I qualsevol llei que s’acabi fent, ja m’arriba tard.

(imatge: "La cuestión urbana", en l'edició de Siglo XXI de finals dels setanta que és la que hi ha casa, i igual d'atrotinada) 

 


dijous, 2 de desembre del 2021

Josep Oliveras, emèrit (però dels bons)

 




.



Dimarts passat vaig assistir a l’acte d’homenatge a Josep Oliveras, catedràtic emèrit del departament de Geografia de la URV, amb motiu de la seva jubilació. Tècnicament, ha assolit l’edat en què ja no és possible allargar més l’activitat docent i de recerca al si de la universitat, però tots estem segurs que Josep Oliveras no afluixarà l’empenta de feina i, encara menys, practicarà una d’aquelles jubilacions d’anunci de la Caixa, que passen el dia en creuers i jugant a la petanca

Un acte concorregut, no només pel personal de la URV –o, millor, tots els seus companys i companyes- sinó també per més gent de la comunitat universitària, de la URV i de fora, senyal d’un ampli poder de convocatòria.


Entre els assistents (i participants, amb paraula) en Jorge Olcina, un savi de la Universitat d'Alacant -savi perquè en sap molt, i savi perquè, quan parla, se l'entén- que va donar una dimensió de Països Catalans... més o menys; és mig catalanoparlant -amb vincles familiars a la Conca de Barberà, no ho sabia- però exemple de la diglòssia alacantina: va fer part de la seva intervenció en català, però es notava que no era la seva llengua habitual; en tot cas, amb un capteniment lingüístic -aquesta i altres vegades que l'he sentit a Catalunya- d'una correcció que ja voldríem que fos més corrent. 

Vaig conèixer Josep Oliveras a mitjans dels vuitanta, quan vaig reprendre els estudis universitaris, aleshores de geografia i història, però ja tocat pel virus de l’urbanisme i amb ganes d’anar  tirant cap a geografies humanes i regionals. Impartia –suposo que entre d’altres- una assignatura anomenada “Espais i societats”, un títol prou ambigu per parlar de tot i d’arreu del món. No recordo quines, però sé que algunes assignatures més devia cursar, perquè recordo bé els diferents treballs que en vaig fer, i li devien agradar prou per a posar una bona nota, però, sobretot, per anar-me encarregant feinetes quan ja vaig ser llicenciat.

No vam perdre el contacte, i a principis d’aquest segle (que malament sona, així!) quan en Jordi Blay i en Santi Roqué em van convocar a la vetusta facultat de Lletres de la plaça Imperial Tàrraco per a proposar-me que em presentés a professor associat de planejament territorial i urbanístic, ell va passar per allí –en aquells despatxos tètrics del forat sinistre que era el departament, més valia no tancar gaire les portes- em va veure i va engegar una admonició incontestable i irrebatible ordenant-me que m’hi presentés. I així, vint anys després, encara hi sóc.

Molt més endavant, em va dirigir el treball de fi de màster, d’una manera molt displicent, com dient –o fent- tu mateix, que ja en saps prou. I devia estar prou bé, perquè s’hi va referir en una extensa comunicació en un d’aquests congressos que hi ha pel món. Moltes gràcies.

N’he après molt, a classe i fora de la classe (en activitats de la Societat Catalana de Geografia, que ha presidit fins fa quatre dies; en articles a la premsa; en llibres i conferències...). N’he après, també, d’una actitud sempre amb un punt de provocació intel·ligent (com Oriol Bohigas, que també hem acomiadat, però aquest definitivament) i un inconformisme davant l’establert, no per gust de la diferència, sinó per coneixement i lucidesa.

No sé què farà, ara que docència i recerca –si més no oficials- el deixen lliure. Sé –penso, vaja- que no s’avorrirà ni callarà, i que podrem –jo, almenys, voldré- aprendre’n més coses, discutir-les si cal, rebatre-les, o compartir-les. Que duri molts anys, i moltes gràcies per tot, Pep.

dimecres, 1 de desembre del 2021

Oriol Bohigas, la provocació intel·ligent

 




Ens ha deixat Oriol Bohigas, després d’una vida llarguíssima i aprofitada. Llarguíssima en anys -gairebé centenari- i amplíssima en interessos i en continguts. Des de la principal, l’arquitectura, en un sentit ampli –també l’urbanisme, el projecte de ciutat- a la gestió cultural, en molts camps: regidor de cultura, president de gairebé tot (Ateneu, Fundació Miró, Edicions 62...) i la docència a l’ETSAB. Algú sense por a embolicar-se, a provar, a proposar, a equivocar-se; en definitiva, a fer.

Impossible –i també innecessari, ara i aquí- fer un resum de tota la seva trajectòria. Hi vaig parlar un cop (poc, i a peu dret) gràcies a la intercessió de Soledat Balaguer, i va tenir l’amabilitat de dedicar-me un volum de les seves memòries, “Combat d'incerteses”, de lectura apassionant. D’aquest volum –i del següent, “Dit o fet”- i de textos més tècnics (però igualment apassionants i apassionats, gens encarcarats) n’he après molt del poc que sé sobre urbanisme. Una visió molt oberta, crítica amb els plans –una critica que no sempre comparteixo- i defensora del projecte urbà, pensat i ajustat a la realitat i a les necessitats.



Crec que el llegat de Bohigas –els llegats, plurals- beuen d’una herència col·lectiva, d’arrel noucentista però passada per un tamís més progressista, actualitzada. Una herència amb voluntat modernitzadora, ben estructurada, rigorosa, de contingut cívic, incompatible amb la demagògia, amb la improvisació, amb el populisme. N’és un exemple el treball d’ordenació dels museus de Barcelona que va plantejar –i una manera d’enllaçar amb el treball del seu pare a la Junta de Museus dels anys vint i trenta- que jo crec encara molt vigent i lamentablement desaprofitat.

Bohigas també ens va ensenyar que es pot ser radical en el fons, en les idees i propostes, i a la vegada divertit. El seu antifranquisme militant o el seu catalanisme no eren fúnebres ni turmentats o solemnes,  com els d’alguns sectors ofegats pel seu sentit de la transcendència (que, de fet, tampoc n’hi ha per tant). Va ser la demostració –també després- que divertit no és l’antònim de seriós, sinó d’avorrit, i, doncs, que es pot ser divertit i seriós –no frívol- a la vegada.

Polemista, capaç de la provocació intel·ligent, m’hauria agradat saber què pensava sobre aquesta horterada d’estel lluminós a la torre de la Sagrada Família (sobre la Sagrada Família, ja sabem què en pensava). Segur que n’hagués fet alguna definició punyent, divertida, i intel·ligent.

Que la terra et sigui lleu, Oriol Bohigas, i gràcies per tantes coses.


(imatge manllevada de l'abc -ho sento!- que és el Bohigas lliure i gamberro que estimàvem)


dissabte, 20 de novembre del 2021

Hemeroteca, punt i final?


 

Si no hi ha una solució de darrera hora -i sembla que no hi serà- a Tarragona ens quedarem sense l’Hemeroteca, un equipament cultural que ha funcionat els darrers quaranta i tants anys, amb un nivell molt superior al que ens podíem esperar (o resignar) en una ciutat com la nostra. No ho perdrem del tot, perquè sembla que una part, la més local, l’assumirà l’Hemeroteca Municipal (també un bon servei, i que duri!) i els altres fons, sembla, la URV.

Se salven els fons, però perdem la unitat de la col·lecció i la continuïtat d’un servei que, iniciat de forma molt amateur per part de l’antiga Facultat de Lletres -i crec que, de forma molt personal, pel professor Lluís Navarro, però no n’estic del tot segur- fou després assumit per la Caixa de Tarragona. I, és clar, ha anat seguint les vicissituds de la Caixa -integració a Catalunya Caixa, rescat, i venda al BBVA- i cada cop aquesta obra cultural anava quedant més lluny i amb menys ganes. La Fundació la Pedrera, la titular del que eren les obres socials de les caixes ara part del BBVA, ja va intentar tancar l’Hemeroteca fa uns anys, però se’n va desdir, m’agradaria pensar que per la reacció ciutadana que hi va haver. Ara, la pandèmia ha estat l’escenari perfecte per anar tancant sense fer soroll, o, més exactament, per no tornar a obrir.

Em faig el càrrec que és un equipament d’ús minoritari, però no sé si la gent de Tarragona és del tot conscient que tenia un nivell excel·lent, tant pel que fa als fons, com per la professionalitat del personal (en dono fe, encara ara, malgrat el tancament, com a usuari que n’he estat i en sóc). Perfectament comparable a serveis similars com la Casa de l’Ardiaca a Barcelona o l’hemeroteca de la UAB, perdem un servei de capital, molt més significatiu que cap proclamació pomposa a les escales de la Seu.

Com un déja vu, recordo que fa un grapat d’anys la Caixa -sempre les caixes?- va decidir desfer-se de la xarxa de biblioteques que tenia; massa despesa fixa i poc retorn d’imatge, sobretot comparat amb l’espectacularitat de les exposicions temporals al CosmoCaixa i coses així. Va oferir les biblioteques als ajuntaments... i el de Tarragona va dir que no, perquè, és clar, ja sabem que a Tarragona en tenim de sobres, de biblioteques. Es va quedar la col·lecció local -magnifica, i que m’agradaria saber on és i les condicions de consulta- i, em temo, la resta va anar per a pasta de paper. Recordo el disgust, la ira continguda gairebé, de la bibliotecària titular/cessant, que hi havia dedicat hores i passió. No només pena pel destí de la biblioteca, sinó, sobretot, per l’absoluta indiferència ciutadana.

Fa uns dies que el Diari de Tarragona fa campanya per un pla estratègic de la ciutat. Potser que abans ens dediquem a tenir cura, valorar i conservar el que tenim. O el que ens queda.

divendres, 12 de novembre del 2021

I encara més ex-BCN World!!!!!

 

Això de Hard Rock Cafe, l’ex- BCN World, continua donant guerra. Pel que sembla, és moneda de canvi per als pressupostos. I és que, al projecte de pressupostos, al capítol d’inversions, figura una partida de 120M€ a càrrec de l’Incasol, per a la compra dels terrenys. Això ha enfurismat els opositors al projecte, i ara sembla que el Govern ofereix retirar aquesta partida per a pactar els pressupostos. Alguns comentaris:

1. El projecte de pressupost també preveu que l’Incasol ingressi 191.382.562,09 € per venda de terrenys. Vol dir que preveuen, també, ingressar els mateixos 120M.

2. Quan, al setembre del 2020, coneixíem l’Acord de Govern que aprovava el contracte de compra-venda-compra (o venda-compra-venda, depèn) entre la Caixa, l’Incasol, i Hard Rock Cafè, aquestes partides no figuraven als pressupostos. Vol dir això que aleshores no calia que tinguessin previsió pressupostària i ara sí? O que s'han adonat que fotien la pota?.

3. La venda de terrenys, per part de l’Incasol, i segons ens diu l’article 169 de la llei d’Urbanisme:

“es pot fer directament amb l’anunci previ de l’alienació en dos dels diaris de més difusió de la comarca i en el tauler d’anuncis de l’ajuntament del municipi a què pertanyin per a promoure la concurrència d’ofertes”.

Faran aquest anunci per a promoure la concurrència d’ofertes? I, si és així, això és compatible amb el compromís de vendre a Hard Rock Cafè, i amb el compromís que HRC va fer de disponibilitat dels terrenys? O tot plegat és una comèdia?

4. Algunes de les forces vives habituals del Camp de Tarragona han posat el crit al cel per la hipotètica retirada del projecte (l’Alcalde de Salou, amb el seu estil habitual, invocant l’autonomia municipal: doncs que els pagui ell, els 120M€!; les Cambres de Comerç, etc). Ja es poden tranquil·litzar, que, el que es retiraria, és la partida. Al marge que, amb una generació de crèdit podria tornar a sortir mes endavant, hi ha dos escenaris més:

- que l’operació no es faci fins que el planejament urbanístic –que, recordem-ho, s’ha de tornar a fer- estigui aprovat definitivament, i això no serà durant el 2022, ja en podem estar segurs. I els pressupostos del 2023... ja ho veurem.

- que la compra-venda es faci, finalment, per qui l’ha de fer des del principi, que són la Caixa i HRC i prou, i que deixin d’enredar (la Caixa) amb la peregrina història que “no volen tenir tractes amb el món del joc”. La Caixa, que té tractes amb empreses d’armament, sí, home...  Clar que aleshores les garanties que exigeix HRC les hauria de prestar la Caixa, inclosa l’obligació de recompra. Mira que bé.

5. Last, but not least. Cada cop que el tema surt a la palestra penso que hi ha gent que encara viu amb l’anunci de la fantasmada megalòmana del Veremonte i companyia. En aquests nou anys, el projecte ha canviat força, especialment pel que fa a concreció i a dimensions. Naturalment que és legítim estar-hi en contra o a favor, però, en tots dos casos, fer-ho amb els mateixos arguments que fa nou anys, treu credibilitat al discurs, perquè el projecte ja no és igual. Se’n diu connexió amb la realitat, i és una condició que hauria de ser més practicada (i gairebé exigible) en aquests debats.

Continuarà.


dilluns, 1 de novembre del 2021

Plans, més plans!!!!!

 


Ahir diumenge el Diari de Tarragona (DdT) ens sorprenia amb una àmplia enquesta a elements de la societat civil tarragonina (sic) sobre la conveniència d’un Pla estratègic per a la ciutat, enquesta dirigida a reforçar la proposta i objectiu de la iniciativa del diari.

Crec que no sorprendrà, a ningú que hagi seguit poc o molt aquest blog, que jo sigui un decidit partidari dels instruments de planificació, fins i tot en aquesta opció de plans estratègics, que sovint incorporen una considerable dosi de xerrameca insubstancial («cercar la sinergia de les energies innovadores de la societat i canalitzar-les cap a objectius col·lectius superadors dels obstacles que impedeixen l’eclosió del potencial...» i així trenta pàgines més; deu mil euros, gràcies).

Que a Tarragona li aniria bé saber què vol ser quan sigui gran i tenir una certa idea de com hi pot arribar, a partir de la realitat i de les pròpies forces, també és una obvietat. Sobretot si és a partir del que realment som i podem, i no per a continuar aquest victimisme lacrimogen antibarceloní/anticatalà amb què sovint ens castiga el DdT. Endavant doncs.

Endavant, però que no passi el mateix que fa vint-i-tants anys. Aleshores, a impuls de la Cambra de Comerç, especialment del qui la presidia, Bertomeu Ramos, es va fer el Pla estratègic Tarragona 1999 «Els fonaments per a un nou segle». Amb tot els ets i uts d’aquesta mena de projectes: plenari, comissió executiva, grups de treball, enquestes, DAFO, i tota la pesca.

Recordo haver participat en el grup de treball d’Infraestructura i Territori -quin, sinó- on vaig manifestar els meus dubtes, no de les anàlisis o propostes, que en general em semblaven força coherents, sinó pel fet que, un anys abans, s’havia aprovat la revisió del Pla general de Tarragona, que teòricament havia de preveure i preparar el terreny per a moltes d’aquelles propostes, i que -érem en temps del nadalisme triomfant- s’havia fet sense pràcticament cap mena de debat ni de participació. Vaja, com posar el carro davant dels bous: primer el Pla, i després debatre els objectius estratègics de la ciutat.

Em vaig guanyar una bronca per part d’un enginyer molt vinculat als poders públics, amb un discurs vehement sobre el dret de la ciutat a debatre sobre el seu futur -cosa que no he discutit mai, més aviat l’he trobada a faltar- i s’ha acabat el bròquil.

El Pla es va aprovar amb una certa solemnitat, en un acte celebrat no sé on, i en el qual tots els participants vam rebre aquest pintoresc «pongo».



I el Pla? Bé, gràcies. Ni es va constituir la comissió de seguiment, ni se’n va donar cap explicació. Es veu que es tractava de dir que hi havia un pla i fer-se la foto, no d’implementar res.

Repetirem aquest procés un cop més? No seria el primer cop. A una altra escala, el 2008-2010 es va fer el Pla Estratègic del Camp de Tarragona (la web encara és activa: http://www.mesacamptarragona.cat/pla-estrategic/). I, a Tarragona, es va fer un anomenat Pla estratègic Tarragona 2022 -mira l’any vinent!- amb el discutible procediment de cosir tota mena de plans, de la mena que fossin, i embolcallar-los amb la retòrica d’un procés participatiu tan tòpic i estàndard com el que acabem de passar amb el Pla director urbanístic de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona (en vaig parlar  AQUÍ ). 

De veritat necessitem recomençar aquests processos pretesament participatius, remoure tòpics, repetir obvietats, representar i fer veure que fem alguna cosa... i res?. Tenim un territori estudiat mil i una vegades, hem fet no sé quantes anàlisis DAFO, tenim llistes de mancances i de potencials.

No més, si us plau. Fem alguna cosa, de tot això. Per poc que sigui, per parcial que sigui, ja serà més que trenta anys de donat tombs i de pagar minutes d’organitzadors de processos participatius.


dimarts, 12 d’octubre del 2021

El PDU passa al Camp de Tarragona (That's all folks!!!)

 

La setmana passada vaig assistir a una de les fases del procés participatiu del futur Pla director urbanístic de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona. En aquesta fase, es van organitzar nou tallers o meses o el que sigui, amb participació de representants dels ajuntaments, de la universitat, de col·legis professionals (jo, per part dels Geògrafs) i d’altres elements de la societat civil, i cada mesa tractava de tres eixos o temes. En el meu cas, els assentaments, els espais agrícoles, i l’àmbit metropolità (aquest darrer era comú a totes les meses).

Abans d’entrar en matèria sobre la meva experiència, vull deixar clar que sóc un decidit partidari de la participació, específicament en el camp de l’urbanisme. Crec que decisions que ens afecten tan col·lectivament han de ser preses també col·lectivament, en la mesura que sigui possible. Que les coses, totes les coses, es poden explicar, parlar, i escoltar. Ho diu molt bé en José Fariña, catedràtic d’urbanisme a la UPM, al seu blog (que és com voldria que fos el meu, si no fos que no li arribo, a Fariña, ni a la sola de les sabates). Per a mostra, sobre el que estem parlant: AQUÍ.

De fet, aquest cap de setmana en vaig parlar amb un bon amic, arquitecte, que ha estat involucrat en processos de participació en remodelació d’espais urbans, i m’explicava -i no calia que me’n convencés, que jo ja n’estava!- la utilitat de demanar a la gent coses com per on circulava, en aquell carrer, per quin motiu, cap a on, què és el que li molestava, què li agradava... i com de les respostes es podia afinar molt millor una proposta urbana,

Però, és clar, la participació, en què cal d’adaptar llenguatge per a no fer-la només accessible a especialistes o a iniciats, també demana un cert esforç i, evidentment, una bona informació prèvia i plantejaments adequats. Recordo que, quan cursava una assignatura sobre participació, en Juanjo Pujades ens va dir que, «a participar, se n’ha d’aprendre» i això em va quedar. Participar, perquè tingui sentit, s’ha de fer a partir d’una mínima informació -que ha de ser comprensible- i demana implicació per part de qui participa.

Hi ha hagut tot això, ara?. Molt em temo que no. He tingut la sensació de figurar en una activitat de la classe dels dofins de P3. Amb formes més pròpies d’un joc d’escola progre que cap altra cosa. S’ha confós un llenguatge desenfadat i assequible amb una infantilització impresentable de conceptes complexos, i les premisses sobre les quals opinar, les preguntes podríem dir, en banalitats equiparables a si t’estimes més el papa o la mama. Que qüestions com el tipus de ciutats que tenim al Camp de Tarragona s’hagin de resoldre amb una frase que, si és positiva, s’ha d’escriure en un post-it verd, i si és negativa, en un de rosa, ja no és banalització, és com aquell acudit d’un film de Woody Allen:

- He fet un curs de lectura ràpida, i he llegit Guerra i pau en dues hores!

- Ah sí? I què tal és?

- Bé, passa a Rússia

Doncs això, que el PDU passa al Camp de Tarragona.

Però la cirereta del pastís ve al final. A l’hora de parlar de l’àmbit de l’Àrea metropolitana (una qüestió, per cert, que no pot resoldre un PDU, que és urbanístic, però això és un altre tema) ens posen al davant un mapa del Camp de Tarragona i ens demanen que enganxem un gomet vermell als pobles que creguem que s’hi han d’incloure.

Naturalment, m’hi vaig negar, per respecte a mi mateix i per vergonya aliena. He fet un treball de fi de màster sobre aquest tema, he presentat diverses comunicacions en congressos de geografia, n’he escrit articles. Sé de què parlo. Banalitzar aquests processos, fer-ho sense cap mena d’informació prèvia sobre què és i per a què una àrea metropolitana, em sembla una frivolitat i una manca de respecte.

Això sí, sempre es podrà argüir que el PDU que resulti -si en resulta cap, que ja veurem- és «fruit de la participació de la societat civil» (com si tinguéssim societat civil digna d’aquest nom!) i això servirà per espolsar-se responsabilitats. També servirà, em temo, per a desacreditar la participació i, de retop, el mateix urbanisme.


(imatge extreta de https://participa.gencat.cat/processes/futurcamptarragona i espero que no s’enfadin)


dijous, 7 d’octubre del 2021

Les amistats perilloses (i va de política, no de llibres)

 

En el darrer -per ara- episodi del joc del gat i la rata entre la justícia (sic) espanyola i el president Puigdemont que ha tingut lloc a Sardenya, hi ha un element, que no és nou, i que em sembla preocupant. I no vull parlar de l’episodi en si, que encara dubto si el president ha escapat del parany de Llarena, o si és el jutge que ha caigut de quatre potes en un parany, no és això.

Al marge de l’estricte procediment judicial, Puigdemont s’ha treballat i agraït el suport de l’independentisme sard ( i també l’institucional: el president Sard, Christian Solinas encapçala una llista plural, amb el Partit Sard d’Acció, un històric, però també amb Forza Italia -els del Berlusconi- la Lega o els Germans d’Itàlia, que són com els de Vox). Però, és clar, aquí el que arriba és el suport de l’independentisme més explicit, que està encantat de l’altaveu publicitari que això els suposa.

Ara bé, convé, a l’independentisme català, ser associat a aquests grupuscles? Li convé ser associat immediatament a tot moviment independentista que hi hagi a Europa? En tinc seriosos dubtes. Una cosa és el N-VA flamenc (no els Vlaams Belang, que també són uns feixistes) o l’SNP escocès. Són partits de govern, amb una sòlida presència institucional i relacions. Però d’aquí a excitar (o a excitar-se) amb qualsevol grup indepe de ves a saber a on, crec que hi ha molta distància, no perquè no reconegui el dret d’autodeterminació a tothom, i no sigui sigui solidari, no és això. Tota la simpatia pel que hi pugui haver -si és que encara hi ha alguna cosa- dels nacionalistes de Cornualles, o de Frísia, o d’on sigui. Però cal ser pràctics i actuar amb intel·ligència.

La partida independentista es juga, fonamentalment, a Europa. I Europa és un club d’estats que, el que menys volen, és que algú extern els compliquin les coses de casa. Si algú somniava amb liderar -o fer-ho veure- una mena d’onada de moviments independentistes a Europa, ho pot fer, però que sàpiga que serà una pedra a la sabata d’uns quants estats, i són aquests estats els que, si mai algú ens ajuda, ho faran. No perquè els caiguem bé, sinó perquè si no ho fan, la situació amb Espanya seria insuportable. Europa, els estats europeus, no ens ajudaran a ser independents, però si que poden ajudar-nos a neutralitzar l’avantatge espanyol en termes de força bruta, sigui policial, militar o judicial, i això sí que ens va bé, perquè l’estat espanyol, en termes democràtics -que són, han de ser, els nostres- és molt més dèbil, i treure-li la força bruta iguala molt el combat.

I això inclou -i em dol moltíssim- la Catalunya Nord. No vol dir, de cap manera, passar-ne del tot, però sí donar garanties -les que es puguin donar- que, en cas d’independència del Principat, no hi haurà reclamacions irredemptistes, que no exclou una certa cooperació cultural (que, per altra banda, em temo que és tot el que és viable, per ara). Si França creu que som un perill, no només no mourà un dit, és que mourà les dues mans per a impedir-nos la independència, i això pot ser molt efectiu.

I això també serveix per les hipotètiques relacions russes, que espero que no passin de deliris dels atestats policials i autes judicials, però que no hauríem de posar-los fàcils, aquests deliris. Hi ha amistats perilloses, amb les quals hauríem d’anar amb molt de compte.


dimecres, 29 de setembre del 2021

El problema de Tarragona

 

Estic molt content de viure a Tarragona, perquè, pel que es veu, és una ciutat sense problemes. Ho dic perquè, de fa uns quants dies –i darrerament més- la principal polèmica és amb la continuïtat o no d’un quiosc de premsa de la plaça Imperial Tàrraco.

Vagi per endavant que m’agraden els quioscs de premsa, ni que sigui perquè sóc un gran lector de diaris en paper, i perquè han estat, durant molt de temps, el lloc on els comprava, fins que han anat desapareixent substituïts per botigues més estàndard. I especialment aquest de la plaça, perquè, durant molts anys, va ser el quiosc de casa, després que desaparegués el que hi havia a la cantonada Rambla Nova – Pare Palau, amb motiu de la remodelació del carrer. Al quiosc de la plaça, a més, em van donar cartells electorals del PSUC, aquells amb una magnífica foto d’unes mans, en blanc i negre, i la frase “Mis manos, mi capital”.

He volgut explicar tot això perquè quedi clar que no tinc cap animadversió a aquest quiosc, només faltaria!, però em sembla esperpèntic que una cosa així hagi de protagonitzar debats, al Saló de plens i als mitjans, i que els grups de l’oposició en facin una mena de casus belli. Com si aquest fos el problema més important de la ciutat!

Pel trist privilegi de l’edat, podria fer una llarga llista de quioscs desapareguts. I no diguem d’elements urbans –botigues, mobiliari urbà, edificis- substituïts o desapareguts. És llei de vida, i propi de l’evolució de les ciutats. I és clar que cal salvaguardar paisatge urbà, però potser que guardem algunes proporcions. Jo vaig lamentar més la pèrdua de la llibreria de la Rambla, posem per cas, i lamentaria la pèrdua de moltes botigues, com segur que les van lamentar les generacions anteriors. La ciutat no es pot momificar.

Hi ha maneres de deixar el quiosc i, a la vegada, fer el carril bici? Dit d’una altra manera, es pot compatibilitzar l’ús privat –el quiosc- i el benefici col·lectiu –el carril-? Doncs endavant. I segurament la inèrcia lentíssima de l’aparell municipal hauria d’ajudar més en trobar i fer possible aquesta solució. Però que això sigui el que centra debats ciutadans, a mi em sembla força depriment com a ciutat, la veritat.


divendres, 10 de setembre del 2021

Més sobre la (ara) no ampliació de l'aeroport del Prat



 

A les noces de Tetis i Peleu van assistir-hi tots els deus de l’Olimp, llevat de la Discòrdia, per raons òbvies. Ultratjada, la Discòrdia va llençar una poma d’or amb la inscripció “A la més bella” que va encendre la disputa entre Juno, Minerva i Venus, i el consegüent judici de Paris. D’allí, el rapte d’Helena i la guerra de Troia.

Em sembla que el govern espanyol ha actuat de manera semblant amb aquesta pretesa ampliació de l’aeroport del Prat. I dic pretesa perquè ara anem sabent amb quina “documentació” es justificava, que no passava d’un conjunt desordenat de powers points amb afirmacions categòriques, sense dades contrastades; vaja una mena d’acte de fe.

Sobre què em semblava la pretesa ampliació, i també una mica sobre les maneres, ja em vaig pronunciar  AQUÍ, però crec que, vist amb perspectiva, amb la perspectiva que dona també la manera de retirar la proposta i amb el llenguatge i condicions que l’envolten (la fatxenderia del Lucena, per exemple) es reforça més aquesta sensació de frivolitat, de mer tacticisme, i de jugada per a provocar divisió i desordre, amb una intenció d’aquelles win-win que ja hem vist en anteriors jugades mestres de Pedro Sanchez: si el Govern s’ho empassa, he guanyat i sóc el rei del mambo a Catalunya, si ho rebutja, els dolents seran ells. Que això amagui una divisió també al si del Gobierno, on Podemos/Comuns diuen que no hi estan d’acord (però ho deuen dir molt baixet i que no es noti, no fos cas; i si es nota, és igual, perquè també serveix per deixar clar qui mana al Gobierno) és igual. I que sabessin –perquè ho saben, segur- que la Comissió Europea hi hagués rebutjat, també és igual.

Si jo fos d’aquest establishment econòmic que diu que està preocupat per l’economia, i per les infraestructures, i tot això, estaria molt amoïnat, però no per l’aeroport, sinó per haver vist com es plantegen operacions de llarg abast com aquesta: amb lleugeresa, sense dades, i sense cap criteri que no sigui el de la política a curtíssim terme, i, encara més, el de la política politicienne. A sobre, el Gobierno –que ara va molt crescut- es permet declaracions dient que condiciona les inversions al posicionament del Govern (AQUÍ) . Podríem dir el mateix, que cal un posicionament únic del Gobierno, que ara, oficialment, no hi és (si és que consideren que Podemos/Comuns formen part del Gobierno, que igual no).

Però el que és preocupant és aquesta manera d’encarar els projectes de llarg abast; no només sense projecte seriós, que ja ho hem vist, sinó que es condicionen les inversions i les realitzacions a l’acatament de la posició del Gobierno.

Jo he estat –i sóc- molt crític amb el fet mateix d’ampliar la capacitat de l’aeroport, fins i tot sense afectar la Ricarda. Crec que, en un context de crisi climàtica, continuar amb els plantejaments de creixement dels vols i, per tant de les emissions, és un error que pagarem molt car en termes planetaris, i una estafa per part d’un Gobierno que diu que això del canvi climàtic s’ho creu. Ja poden anar eliminant els gots de plàstic al Consejo de MInistros, que si a la vegada fomenten més vols, no serveix de res.

Però fins i tot així, crec que si el Gobierno estigués realment convençut de la conveniència i necessitat de l’ampliació, l’hauria de tirar endavant igualment. La prioritat del Gobierno –de qualsevol govern- han de ser els interessos generals, i no que un altre govern expressi una mena d’acatament.

Perquè aquesta és una altra. El Gobierno, que diu que vol dialogar i parlar, en això ha demanat una mena de adhesión inquebrantable, una mena de “o lo toma o lo deja” inadmissible. Ho veiem ara que ambdues parts es llencen l’acord pel cap amb acusacions de deslleialtat. Un acord verbal!!!! Una inversió de prop de 1.700M€, que transforma profundament una infraestructura com l’aeroport de Barcelona es pren verbalment????? Frivolitat sobre frivolitat...

De manera que si ara em diguessin que el Gobierno no ha tingut mai la intenció d’invertir res, al Prat, i que el seu objectiu era generar discòrdia entre els partits al Govern, i amb els partits que (teòricament; aquesta és l’altra) donen suport al Govern, fer-se veure bé per aquest establishment econòmic català, poruc, servil amb el Gobierno, sense empenta ni criteri, i, de passada, menystenir un cop més els seus socis de Podemos/Comuns, que han fet un paperot d’estrassa, només mitigat pel crèdit que encara tenen en certs mitjans i pel seu sòlid i indestructible ego segons el qual són la definició del progrés i de l’ecologia; si em diguessin tot això, m’ho creuria. I el Govern i els partits catalans hi han caigut de quatre potes. Anem arreglats...

dimarts, 31 d’agost del 2021

bye bye, peatges... per ara

 



Demà, 1 de setembre, els peatges -alguns, no pas tots- de les autopistes i vies de gran capacitat de bona part de Catalunya seran història. Un munt de km de via queden de lliure circulació.

Entenc que a molta gent això els alegri. De circular pagant a circular no pagant (aparentment) la diferència és comprensible. Tot, amb el dubte de què passarà més endavant, si hi haurà vinyeta, si tornaran els peatges, més tous i ara públics, o què. Ho entenc, però crec que tot plegat és mostra del que no s’ha de fer. I no serà que no hi ha hagut temps per a pensar i aplicar una solució. Semblaria que això de la fi dels peatges ens ha agafat per sorpresa, quan, al contrari, era una data anunciada de fa molt de temps.

I que ho entengui, no vol dir que ho comparteixi. A risc d’anar contra corrent -ja no ve d’aquí- sóc partidari del peatge. No del que hi havia -exagerat, arbitrari- però sí del concepte peatge (ja ho deia fa deu anys, aquí AQUÍ). Per diverses raons.

El manteniment d’aquestes vies ens costarà uns diners. Uns diners que pagarem els contribuents independentment de l’ús que en fem, i també al marge de l’ús que en facin els usuaris que no paguen impostos a Catalunya. Només cal veure un mapa normalet per constatar que som un lloc de pas, de persones i mercaderies -moltes per carretera, encara- a més d’una destinació turística. Milions de vehicles, doncs, que circulen i no paguen. En la mica d’economia que vaig estudiar, d’això se’n diu externalitzar costos; traduït: carregar el mort a algú altre. Perquè quan diuen que alguna cosa és gratuïta, no és cert, no hi ha res gratuït, sempre ho paga algú.

I això no passa només amb els peatges explícits. A Catalunya tenim, també, una colla de peatges a l’ombra. La gent -sigui d’on sigui, per exemple, totes les mercaderia provinents d’Aragó cap a la frontera i que circulen per l’Eix transversal- no paga, però els contribuents catalans sí que paguem.

Vol dir això que tots els serveis han de ser de pagament? No. I tampoc vol dir que els que siguin de pagament, ho siguin per tot el cost. Però sí que crec fermament que el que es gratuït -el que ho sembla- no es valora. Entenc i defenso la gratuïtat de l’educació (amb matisos pel que fa a la universitària) i també la sanitària (també amb matisos; en vaig dir alguna cosa aquí AQUÍ).

I el que em sembla un disbarat, prova de la matusseria i del tacticisme constant del govern (dels governs?) és aquest pilotes fora de ja veurem què fem, amb això dels peatges, i mentre donem carnassa amb la gratuïtat. Potser així es guanyen eleccions -i és un símptoma lamentable de la immaduresa de la nostra societat- però de cap manera s’afronten els problemes amb ganes de transformar la realitat. El qui dies passa, anys empeny, no és govern ni és res. I no ens ho mereixem, o no ens ho hauríem de merèixer.

Segurament aviat tornarem a pagar, pero, vistos els antecedents, molt em temo que serà un atre nyap. Espero equivocar-me. 




dimecres, 11 d’agost del 2021

Sobre l'ampliació de l'aeroport del Prat

 

Sobre el tema de l’ampliació de les instal·lacions de l’aeroport de Barcelona (o el Prat; em nego a dir-ne Aeroport Tarradellas!!!!) hi ha moltes coses a dir, i segur que en sentirem moltes més, em temo que no sempre les necessàries per a encarar bé el tema, i segurament menys encara documentades. Com que és un tema d’un indiscutible abast territorial, no em resisteixo a dir algunes coses, segur que em falta molta informació, però crec que en tinc prou per a plantejar dubtes, i també mullar-me una mica.

D’entrada, em continua semblant  reprovable la manera de fer (el modus operandi, en llenguatge penal). Com ens han dit i redit els que en saben més, i com és de tota lògica, aquestes operacions demanen un temps de maduració i de preparació molt més llargs, i un procés de concertació –territorial, social, econòmica- molt més treballat i debatut, amb moltes més dades sobre la taula. En canvi, fa tres mesos ni se’n parlava, d’això, i sembla que ja hauria d’estar aclarit. I a sobre hem hagut d’aguantar articles i declaracions displicents i prepotents de Lucena i companyia, en una actitud colonial, vergonyosament corresposta pels sospitosos habituals: la Vanguardia, Foment del Treball, la sociovergència (que ja hem vist que té una bona salut) i similars.

Anem a pams. D’entrada, la seqüencia més lògica és la detecció d’un problema, present o futur, l’anàlisi de les diferents solucions –inclosa l’alternativa zero- avaluant-ne pros i contres, i l’adopció de la solució més eficient i, a la vegada, menys lesiva i més acceptada. I perquè sigui així, cal posar moltes dades sobre la taula, cal analitzar tots els efectes .-desitjats i no desitjats, no s’hi val a veure només el que convé- i parlar molt amb tothom i escoltar molt.

S’ha fet així? Em sembla clar que no. Com si fos Alícia en terra de meravelles, en el judici que fa la reina de cors, primer la sentència i després el veredicte. I així han acordat que sí, que la idea és allargar la pista per a fer del Prat un hub internacional, i ara veuran si això és possible. Anem bé.

Comencem, doncs, pel principi: cal que l’aeroport de Barcelona tingui la capacitat de captar vols de llarga distància, de tenir més i millors connexions amb el món, i, en tot cas, més que no pas les que té ara?. Si la resposta és sí, aleshores cal examinar, per una banda, quins són els impediments actuals per assolir aquest objectiu, i, en conseqüència, les diferents opcions per a superar-los.

És la manca de pista llarga aquest impediment? No ho sembla, perquè, de pista llarga, ja n’hi ha. Però sembla que no pot treballar prou bé perquè, per una banda, també la usen vols per als quals no és imprescindible (però les altres pistes no donen l’abast) i, per l’altra, per problemes de soroll en urbanitzacions de Gavà.

Deixem de banda -que no és poc- allò de qui va ser primer, si l’aeroport o les urbanitzacions (que és com allò de les granges i les urbanitzacions; normalment la granja ja hi era, però els urbanites de la urbanització, que van arribar després, es queixen).

Si el problema és aquest, el que cal és alleugerir la pista llarga de vols que no la necessiten imperiosament. Això es pot fer de diverses maneres: menys vols (i més tren); menys vols (i prou; és a dir, desplaçar-se menys); menys soroll (si tècnicament és possible, que no ho sé); menys cases (que vol dir expropiacions).

I, potser, les quatre a la vegada. Plantejar-se l’aeroport com a part d’un sistema, en el qual també hi ha els aeroports de Reus, Girona, i Alguaire per a desviar-hi vols amb menys exigències de pista llarga, i, és clar, assegurar una bona mobilitat entre ells (d’això, però, en parlaré en un altre apunt, que el tema estacions també té matèria).

Ara bé, adonem-nos que tot això pot ser -falten dades- condició necessària per a vols intercontinentals (que necessiten lloc) però de cap manera és condició suficient per a obtenir-los, perquè els vols no es dirigeixen allí on poden aterrar en condicions (és clar que ho fan!) sinó que han de poder aterrar allí on voldrien anar. De manera que, amb pista (més) llarga tindríem això, la possibilitat, però res més.

I encara més important: aquest plantejament és exclusivament en clau mobilitat actual; és a dir, considerant que la mobilitat -com, per fer què, de quina manera, es mou la gent- continuarà igual. Serà així? En tinc els meus dubtes. Per una banda, la pandèmia ha accelerat l’extensió del teletreball. Tot i que hi ha activitats que demanen presència -us ho diu algú que enyora les classes presencials- el cert és que ara no hi ha excusa o prevenció davant de reunions via pantalla (un altre tema és quan ens desempallegarem de la reunionitis) i això repercutirà sens dubte en els viatges per negocis, el turisme de convencions, etc.

Per altra banda, podria ser que d’una vegada per totes assumíssim que això del canvi climàtic va de veres, i ens plantegéssim seriosament mesures, ja no pal·liatives (si és que les havíem posat en pràctica) sinó dràstiques. És a dir, no només no augmentar, sinó reduir significativament emissions, i això passa, també, per no fer plantejaments de futur en direcció equivocada. Vull dir, doncs, que ni que no hi hagués l’espai de la Ricarda -que hi és, que cal conservar-lo de totes totes- tampoc seria aconsellable l’allargament de la pista.

És a dir, no cal, per la lluita contra el canvi climàtic; no cal, perquè la manera d’entendre la mobilitat -també l’aèria- canviarà i ho farà innecessari o menys necessari i, en tot cas, amb uns altres paràmetres; no cal perquè tampoc no ens dona cap garantia d’unes millors connexions; no cal perquè podem alleugerir la càrrega de l’aeroport amb una ordenació diferent dels vols actuals; i no pot ser, de cap manera, carregant-se la Ricarda (que no és compensable en un altre lloc, i menys en detriment del Parc agrari, més que a les ments que només veuen l’espai com una mercaderia).

O sigui, que no. I, a partir d’aquest no, a pensar com millorem la mobilitat i la connectivitat, que era la pregunta inicial. Que no ens posin en el fals dilema "ampliació o quedar relegats a aeroport/ciutat/país de tercera" que això és un xantatge en el qual no hem de caure.


dissabte, 31 de juliol del 2021

Josep Sendra, tarragoní fidel

 


Commogut pel traspàs de Josep Sendra. Els diaris ens n’expliquen, sobretot, la trajectòria política, important, i alguns mitjans -no gaires- el seu pas per la societat civil, els anys cinquanta i seixanta, a la migrada societat civil de la Tarragona de la postguerra; un pas que explica l’altre, el de la política. Perquè Josep Sendra va tenir un capteniment polític -malauradament, ara, molt perdut- gens estrident, i més amable (que no vol dir menys convençut o més condescendent) i que comunicava molt més la política com una eina per a construir que no pas per a oposar o imposar.

En aquest sentit, sempre he pensat que era un representant de la millor Convergència, la que no s’havia perdut en l’anomenat sector negocis, la que mantenia aquell corrent propi de la democràcia cristiana europea dels anys cinquanta, coautora de l’estat del benestar, i molt diferent del que ha acabat essent. Després, les coses -a Convergència i a Catalunya, que no és el mateix, encara que alguns s’ho pensin- van anar per uns altres camins, i potser això explica la retirada institucional de Josep Sendra l’any 1992, quan segur que encara tenir molta corda.

Crec que hagués estat un bon alcalde de Tarragona, sens dubte amb molta més serietat que els que hem anat tenint, que ja ens convé. La pega: en un sistema de llistes tancades, t’has d’endur tot el lot si us plau per força. 

L’havia tractat relativament poc -jo em vaig emmerdar més tard, políticament- i més aviat a través d’Òmnium Cultural i, més tard, quan ell era delegat del Govern, per feina. Sempre amb afabilitat, lluny de les altiveses d’alguns altres, però també fent-se mereixedor del respecte que es mereixia per edat i pel lloc que ocupava i, doncs, oposat a  les campexanies grolleres, que també n’hi havia. Sempre li vaig tenir un gran respecte personal. 

També era algú amb un sentit pràctic molt divertit.  Recordo un episodi quan el seu fill -i bon amic meu- Jordi va prendre mal en alguna gamberrada de joventut i unes perdius, que ja li explicaré al Jordi, si li ve de gust, i que retratava molt bé el personatge. 

Alt, cepat, amb una testa impressionant i cabellera rinxolada, pròpies d’un cònsol romà, feia una parella magnífica amb l’enyorada Marilín (de tan anomenar-la així, m’adono que no en sé el nom!) una donassa imponent, tota bondat. Que en Jordi i la Maria del Mar -els fills que he tractat- tinguin la planta que tenen es deu sens dubte a aquests gens. 

Havia rebut el premi el Balcó, que atorga Òmnium Cultural. Ben donat, em permeto pensar que li hagués escaigut més la denominació primera del premi: Tarragoní fidel. Fidel a una ciutat, a un país, a unes conviccions. 

Josep Sendra, tarragoní (em sembla que amb antecedents altafullencs, o del Baix Gaià) gràcies per tot. Que la terra et sigui lleu. 


(foto de Joan Antoni Torreblanca, manllevada del Diari Més, que espero que no s'enfadin amb mi)


divendres, 16 de juliol del 2021

Gràcies, Paco

 


Ahir vaig assistir al meu primer –i segurament darrer- concert de Paco Ibáñez. Hi havia d’anar l’any passat, però la pandèmia ho va impedir (en vaig parlar AQUÍ).

He dit el meu darrer concert, no perquè hagi decidit no anar en cap més, sinó perquè no crec que Paco Ibáñez en faci massa més. Un venerable, admirable, homenot a prop dels 87 anys. Impressionava veure’l accedir a escena acompanyat i agafat del braç, però impressiona més pensar que va aguantar gairebé dues hores de concert, sense cap descans, i tocant la guitarra a peu dret (peu dret sobre la cadira).

Però 87 anys no són debades. Aquella veu entusiasta que ens cridava a galopar a l’Olympia de París, l’any 1969 era, ahir, un fil cansat, que escurçava les cançons i allargava explicacions, facècies, i conyes amb el públic, pròpies d’un gat vell de centenars de concerts, que s’ho sap tot.

Que no se’m mal entengui. Jo no pretenia anar a una reedició de l’Olympia de fa més de cinquanta anys, i no em vaig sentir gens enganyat. Sabia el que em trobaria, i sabia què anava a veure: una llegenda de la cançó, algú que ha sabut sobreviure amb dignitat, lucidesa i coherència a la seva història, i que ja pot estar de tornada de tot i, a la vegada, exercir –continuar exercint- d’insubornable antifeixista. Quins temps, aquests, que cal exercir d’això!.

Vaig agrair que el concert se centrés, sobretot, en el que a mi més m’agrada, de Paco Ibáñez, que és el seu treball sobre poetes, clàssics com Góngora o García Lorca, i més moderns o més desconeguts. Espero que el públic apreciés l’exquisida poesia d’Alfonsina Storrmi, no tan coneguda, lamentablement, però magnifica. Això no vol dir que no hi hagués també algunes cançons més combatives, com el Soldadito boliviano, o el mític A galopar!, aquest sàviament situat en l’única propina del concert. I si, per una banda, reconforta veure gent jove aplaudint a rabiar i acompanyant el galopar, és una mica depriment que, cinquanta anys després, sigui tan actual i tan necessari cantar-lo.

El públic, amb una mitjana d’edat respectable –vaja, inclosa la meva!- em feia pensar que alguns (jo també?) potser exercien una nostàlgia d’un temps no del tot viscut. Cert que alguns podien haver conegut l’època de finals dels seixanta i principis del setanta, dels concerts a l’exterior i dels discos prohibits, però crec que la majoria eren massa poc grans per això, i que hi havia més un exercici de lligar-se a un passat més heroic, sovint més mitificat que real, no per enganyar-se o enganyar, però sí per a deixar clar que “els seus” eren aquells i no uns altres.

Gràcies, Paco Ibáñez, pel concert d’ahir, tan ple de poesia i de musica. Gràcies per una vida de dignitat i de rebel·lia. Gràcies per tot, i fins sempre.

(foto manllevada de la wikipedia)


diumenge, 27 de juny del 2021

Sobre l'Hermitage a Barcelona: dos comentaris i una postil·la

 



Portem unes quantes setmanes aguantant, als mitjans generalistes, un tema barceloní, com és el de la presència –per ara incerta- d’una franquícia del Museu Hermitage, de Sant Petersburg, a la ciutat. Que un museu de prestigi vagi repartint franquícies com si fos un Mac Donalds ja ens hauria de preocupar, i que aquest sigui un dels grans debats culturals (sic) de Barcelona i l’exportin a tot el país és un signe de provincianismes diversos que també ens hauríem de fer mirar.

Sé que hi ha molts aspectes a comentar, i que no tinc tota la informació, de manera que només faré un parell de comentaris.

Pel que sé, l’Hermitage pretén situar-se en un solar del Port de Barcelona. Per ser més exactes, en un sòl que el Port ocupa en virtut del que disposa la llei de Ports, que li permet dissenyar el seu propi espai –de fet, ho fa a través d’un anomenat Pla especial d’usos portuaris- mitjançant el qual queda legitimat per a ocupar i expropiar tot allò que cregui necessari per als usos portuaris (sense anar més lluny, el Pla especial del Port de Tarragona es cruspeix alegrement un bon tros de l’antiga Universitat Laboral; n’hauríem de parlar un dia, d’això).

Si és així, em pregunto què té a veure una franquícia museística amb els usos portuaris. Recordem que el Pla es basa en la utilitat pública d’aquells espais vinculada a l’activitat portuària, i que per aquest motiu, no poden ser un altre lloc. Però si aquest sòl, que abans formava part de la ciutat de Barcelona, de titularitat pública o privada, això tant és, va ser posat a disposició del Port per activitats portuàries, i ara es destina a uns usos que no tenen res a veure amb el Port, el que ens estan dient és que el motiu de l’ocupació, cessió, o expropiació ha quedat anul·lat, i el sentit comú indica que haurien de tornar als antics propietaris o, si això no és possible, a la ciutat, per a usos d’interès ciutadà, però no decidits pel port, sinó per la representació democràtica de la ciutadania barcelonina.

El segon comentari té a veure amb la qualitat de la proposta museística. No seré jo qui discuteixi la categoria de l’Hermitage –de l’original, vull dir- i la conveniència que aquests patrimonis, en la mesura del possible, siguin posats a l’abast de més gent. Els préstecs d’obres i les exposicions conjuntes són a l’ordre del dia. Però un format franquícia, que respon més a un funcionament mercantil que no pas cultural (i que ha fet figa a Amsterdam, atenció) no sé si és el que més cal a l’activitat museística de Barcelona.

Una activitat, a més, que havia generat propostes molt més potents. Per la desgraciada història d’aquest país, l’Ajuntament de Barcelona ha emprès iniciatives que anaven molt més enllà del que li pertocava, en una suplència institucional que coneixem molt bé, causada per la manca d’institucions d’autogovern, per una banda, i per l’absència de polítiques culturals per part dels governs –dels gobiernos- durant molt de temps. Algú ho havia de fer, i sort en vam tenir.

Des de l’any 1907, va funcionar la Junta de Museus de Barcelona, que fins al 1939 –aleshores va desaparèixer, com tantes coses- va fer una ingent tasca d’ordenació, de recull de patrimoni, de sistematització, organització i divulgació. Una mostra, la salvació de les pintures romàniques que són un plat fort de l’actual MNAC.

La Junta de Museus, conjuntament amb Francesc Cambó, i a redós del que va ser l’Exposició Universal del 29, van emprendre la transformació de Montjuïc com a gran espai museístic de Barcelona, una mica a l’estil del MuseumsQuartier de Viena, salvant moltes distàncies.

Molt més cap aquí, quan Oriol Bohigas va ser regidor de Cultura a Barcelona, també va endegar un procés de reordenació de les col·leccions, que continuava la proposta de reforçar Montjuïc com a centre d’aquestes activitats (amb trampa: Pere Bohigas, el pare d’Oriol, va ser un estret col·laborador de Joaquim Folch i Torres, l’ànima de la Junta de Museus, de manera que comptava amb l’ensenyament i documentació del seu pare).

Aquests eren debats i propostes de llarg abast, de caràcter estructural, que volien marcar una política museística coherent per a Barcelona. Propostes que parlaven d’estructurar les col·leccions, de coherències cronològiques i temàtiques, de concertació entre els diferents museus, més enllà de les titularitats, de polítiques de regeneració i ordenació urbana a partir dels nous espais. En definitiva, de política cultural i de  ciutat.

Clar, comparar això amb aquesta mena de fast art de la franquícia, és una mica depriment. El nivell ha baixat molt, i crec que Barcelona es mereix un debat seriós sobre oferta cultural, l’eix de la qual ha de ser la pròpia ciutat i la seva gent i no un turisme adotzenat i massificat que m’agradaria que, en un escenari postpandèmia, fos seriosament qüestionat.

I una postil·la: atenció amb les lletres petites dels contractes. Que no sigui que la franquícia faci figa i toqui –a Barcelona; és a dir, als seus contribuents- fer-se càrrec de pèrdues i d’inversions fallides, com si tot plegat fos un Florentino.


(imatge: el projecte de l'Hermitage, que per molt que sigui de Toyo Ito, una vaca sagrada de l'arquitectura moderna, a mi em sembla un epígon de les propostes que Niemeyer feia com a xurros per a Brasília, i que estan una mica antiquades).

diumenge, 20 de juny del 2021

Vist a la premsa: d'errors (grans) i de correccions (minúscules)

 


El dissabte 12 de juny, el diari ARA va publicar una peça sobre l’IBI, en una secció anomenada les meves finances que sol estar molt bé, i que analitza temes financers que afecten molt directament la gent: el preu de l’energia, les assegurances dels vehicles, i coses així.

Em va sembla interessant, però em va alarmar molt. Hi deia que un dels llocs on l’IBI és més barat és Tarragona, i que, segons els seus càlculs, el rebut mitjà era de 46€. Com que jo pago IBI a Tarragona, i el pago per un habitatge que no té res de l’altre món, sé que pago força més que això, i ho vaig trobar estrany.

El càlcul, extret de l’IDESCAT, es basa en la base imposable (és a dir, el valor cadastral de totes les unitats del terme municipal) el nombre d’unitats (i de rebuts) i el total recaptat. Total recaptat dividit pel nombre de rebuts igual a rebut mitjà.

Clar, això ja presenta alguna debilitat perquè hi ha llocs, com Tarragona, on el pes de la indústria és important, amb rebuts molt més alts, i això distorsiona. Per entendre’ns, és com dir que entre en Bill Gates i jo tenim 40.000 milions de dòlars, però això no vol dir –us ho ben asseguro!!!!- que en tinguem 20.000 cada un. Però vaja, aquest encara és un tema menor; la gran quantitat de rebuts mitjans ho pot compensar.

Però, 46€?. De veritat? Per contrastar,  Constantí –que no és precisament Mònaco en termes immobiliaris- tenia un rebut mitjà de més de 2.000€, i el mateix reportatge ho remarcava com una cosa estranya.

Anem a les fonts, doncs. I ràpidament s’hi troba l’error, si es vol trobar. Les dades de l’IDESCAT estan mal transcrites (o la Dirección General del Catastro, que naturalment és a Madrid) les va donar equivocades.

A Tarragona, la base imposable del 2019 –la darrera amb dades disponibles- és només un 10% de l’habitual en tots els anys anteriors; diu que és de 514M€, quan les anteriors són totes per sobre de 5.500M€; és a dir, falta una xifra. Per això el rebut del 2019 és de 46€ i no de més de 500 com tots els anys anteriors. En canvi a Constantí l’errada de l’Idescat és al nombre de rebuts, on també manca una xifra –el 2018, 5.536 rebuts; el 2109, 926 rebuts- i per això la quota íntegra es dispara als 2.211€ en lloc dels 300 i escaig dels any anteriors. A la Canonja, tres quarts del mateix: el nombre de rebuts baixa de 3.900 a 1.900, i la quota es dispara de 344€ a 1.760€. I a Altafulla, el nombre de rebuts passa de 6.557 a 2.272, i per això la quota passa de 624€ a 1.873€.

Detectat l’error, ho vaig comunicar a l’ARA, atenent una demanda permanent que tenen per això, i em van respondre molt ràpidament, admetent l’errada. Per ser exactes, van dir “Malauradament té vostè tota la raó”. Dimarts 15 va sortir la correcció. A les imatges de més avall, la pàgina del reportatge, i la correcció (l’he marcada per si no la trobeu). Vosaltres mateixos.





dilluns, 14 de juny del 2021

Catalunya 2022, Reset, i els habitatges o com demanar la lluna

 



S’acaben de presentar les conclusions, recomanacions, propostes... el que sigui, d’aquell grup de treball Catalunya 2022, un grapat de persones, expertes en matèries molt diverses, que ha formulat un seguit de propostes a tenir en compte en un futur proper per a reactivar el país després de la pandèmia.

Res a criticar sobre el procediment, crec que és un encert buscar mirades i opinions fora de l’administració, massa sovint ofegada pel dia a dia i pels procediments, i fer-ho amb una certa mirada llarga. Això, la prospectiva, fa molt de temps que es coneix i que es practica.

Ara bé, m’he mirat algunes de les mesures proposades i, francament, em semblen d’un genèric, d’un superficial, d’una obvietat tan gran, que no sé si pagava la pena fer tot aquest muntatge. Els trenta ponents, entre els quals gent que conec, diuen que s’han telereunit no sé quants cops, i que han recollit opinions i propostes de dotzenes d’entitats de tota mena, que han cristal·litzat en 91 propostes, d’entre les prop de 1.400 que han tingut entre mans.

Però, és clar, una cosa són propostes i una altra objectius. Una cosa són propòsits lloables del tipus “potenciar l’educació de 0-3 anys, a l’abast de tothom” i una altra com se fa, això.

Com que pot ser que en molts camps jo sigui un ignorant, he anat a un que conec una mica més, per formació acadèmica i exercici professional, que és el de l’habitatge (tot i no ser-ne un expert, que consti).

L’acció 4.1 es titula “Pla de xoc territorial per a l’habitatge assequible que permeti que d’aquí a 10 anys el 10 % de l’habitatge sigui públic”. I el desenvolupament, entre d’altres coses, diu:

“Cal una política integral que permeti que d’aquí a 10 anys el 10 % de l’habitatge sigui públic. Per fer-ho s’ha d’impulsar un pla des d’una perspectiva territorial adequada a l’escala de cada municipi, fugint de les obres d’habitatge massiu segregat d’altres èpoques a favor de la simultaneïtat de petites operacions d’habitatges integrades en els teixits existents. El resultat ha de ser una política d’habitatge social i assequible suportada per unes bones bases urbanístiques, una política activa de reserva i ampliació de sòl públic, i un pla temporalitzat d’actuacions a tots els municipis del territori català. Aquesta intervenció inicial requeriria que, en la legislatura que ara s’inicia, es construeixi el 60 % de l’habitatge públic necessari per arribar al 10 % global d’aquí a 10 anys.”

Que consti que, pel que fa als criteris (escala adequada, integració en teixits existents, ampliació de sòl públic... ) hi estic plenament d’acord. El que m’esgarrifa és la lleugeresa de la proposta concreta: en deu anys, que el 10% de l’habitatge sigui públic.

A veure, el darrer cens d’habitatges de Catalunya, del 2011 (i amb reserves sobre la seva fiabilitat, però és el que tenim) donava una xifra, pel que fa a habitatges principals (és a dir, sense comptar els lliures o els secundaris) de 2.944.944. A aquests, cal afegir-hi els acabats entre 2011 i 2020, que són (dades extretes de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya) 94.662, dels quals  12.624 són habitatges protegits, i 82.038 són lliures. En aquest cas, no sabem quants d’aquests estan buits, i quants són secundaris, i tampoc no sabem quants, dels prop de 3.000.000 fitxats el 2011, no eren habitables (el cens de 2011 distingeix els edificis en ruïnes o en estat deficient, però no de quants habitatges es tracta).

Fem un càlcul optimista, i diguem que els percentatges són equivalents (no ho són; hi ha més habitatges unifamiliars –és a dir, un sol edifici i habitatge- en estat ruïnós). Els ruïnosos, deficients o dolents –dolents no vol dir inhabitables i menys inhabitats, malauradament- són el 8.94% del total. Sobre 3.039.600 (els del 2011 més els acabats) un 8.94% són 271.740. Això ens deixaria un total de 2.767.860 habitatges.

Les dades de l’Agència ens diuen que, al 2020, hi havia 108.789 HPO, dels quals 42.297 de titularitat pública.

Si l’objectiu, en deu anys, és que el 10% dels habitatges sigui públic –no protegit, no: públic- això vol dir que, dels 2.767.860 habitatges, hem de tenir-ne 276.786, dels quals ja n’hi ha 42.297. O sigui, que ens en faltarien 234.489. Això suposant que fos possible reconvertir-ne d’existents, sense afegir-ne cap de nou; si no, caldria incrementar la xifra en almenys el 10% dels habitatges nets construïts.

En deu anys? I el 60% -140.693- en els propers quatre anys?. No saben el que diuen. Ni per disponibilitat de sòl, ni per recursos pressupostaris, això seria possible (que no vol dir que no sigui desitjable, que és una altra cosa). A més, si pretenem –i crec que és així com s’ha de fer- prioritzar rehabilitacions integrals d’edificis i de teixits urbans, això comporta una gestió urbanística més complexa, i segurament una dosi important de desallotjaments i reallotjaments. Impossible en quatre anys, i en deu, amb aquestes magnituds.

Em preocupa que en una cosa tan concreta s’hagi proposat tan a la lleugera, sense contrastar dades. Aquests exercicis de prospectiva i de proposta són útils si estan ben documentats, i si exploren noves vies. Però si en coses tan contrastades com aquesta s’actua amb frivolitat i es fan brindis al sol, és per desconfiar.

Per cert, qualsevol responsable de l’Agència, amb una mica de cara i ulls, hagués pogut fer propostes millors. I si no, ja els diré jo mitja dotzena de noms.


dijous, 3 de juny del 2021

Sobre l'ampliació o no de l'aeroport de Barcelona

 



Sobre la possible, pretesa, desitjada, demanada, oferta, rebutjada ampliació de l’aeroport de Barcelona, anem llegint multitud de pressions i comentaris, la majoria amb arguments molt inconcrets –apel·lant a la condició capital de Barcelona, o a la comparació amb Madrid, o a hipotètiques grans oportunitats a punt de perdre- i poques dades verificables, si més no al nivell dels mitjans de comunicació que més o menys segueixo.

Ja feia dies que rumiava com posar-m’hi, amb algunes idees pel cap, i avui he llegit un article de Francesc Robusté, catedràtic a la UPC (és AQUÍ) que m‘ha semblat molt aclaridor. M’hagués agradat conèixer l’opinió –que segur que l’ha dita- de Pere Suau, company que fou al Col·legi de Geògrafs, i persona experta en la matèria que, malauradament, ha hagut de buscar-se la vida fora de Catalunya –i desitjo que li vagi molt bé, que consti- després que el país –i, sobretot, el seu esforç- li han facilitat una bona formació. Coses que passen.

El cert és que els condicionants ambientals de l’ampliació, especialment la petja en el canvi climàtic, ja em feien ser molt refractari a l’ampliació, però tantes veus alertant sobre pèrdua de paper internacional t’acaben atabalant i, almenys a mi, em generen dubtes sobre què fer (dubtes relatius perquè, més enllà –que no és poc- de la meva condició de ciutadà interessat, no tinc cap paper decisori).

Ara bé, unes de les coses que més he trobat a faltar (i que més he agraït de l’article citat) han estat, per una banda, l’absència de dades verificables en suport de les afirmacions fetes. No sé si és per deformació acadèmica, però malfio de les afirmacions, sovint altisonants tipus titular de la Vanguardia, fetes per personatges sense solvència professional i sense suport de dades.

Hi ha dades sobre aquests pretesos negocis/oportunitats que es poden perdre si l’aeroport no s’amplia? Tinc la sensació que és –mutatis mutandis, i molt mutandis, ho sé- com quan un poble es proposa fer un polígon industrial per atraure empreses i llocs de treball, amb resultats absolutament descriptibles molts cops en forma de terrenys urbanitzats i lliures. L’aeroport capaç i amb connexions és segurament condició necessària, però no condició suficient. Algú té dades de possibles connexions internacionals, de demanda, que no s’han pogut atendre per les condicions de l’aeroport?.

Per altra banda, no tots els vols són iguals, no tots tenen les mateixes exigències i necessitats. I aquí hi ha l’altre mancança que observo en el debat, que és la fixació en un únic aspecte –l’ampliació- i l’omissió de moltes coses, algunes de les quals citades a l’article de Francesc Robusté.

L’aeroport de Barcelona ha de mantenir absolutament tots els vols que ja té ara, i n’ha de sumar més? Quants d’aquests vols, per distància, per grandària de l’avió, per tipus de trànsit i de passatge, serien igualment útils i competitius als aeroports de Reus i de Girona? És moneda corrent que determinats vols a Londres o a París van a aeroports a una hora de les ciutats, això sí, amb bones connexions ferroviàries. La possibilitat d’articular un sistema aeroportuari, de pensar en la Catalunya sencera com a marc, hauria d’estar sobre la taula. No es tracta que el vol Hong-Kong – Barcelona (si és que hi pot ser, si es que hi ha de ser) l’enviem a un aeroport regional; es tracta que els vols propis d’aeroports regionals no ocupin plaça en un altre tipus d’aeroport. I això demana pensar en clau sistema, i també en sistema de mobilitat (ferrocarrils, estacions intermodals, etc) en clau de país, cosa que, em sembla, aquestes entitats econòmiques no solen fer.

Hi hauríem d’afegir més coses, com ara la imprescindible reflexió crítica sobre la demanda. De veritat cal que ens moguem tant, tants cops, tanta gent, tan lluny, amb avions tan grans que calen pistes més grans?. I si, després de fer l’ampliació, la Unió Europea es pren seriosament això del canvi climàtic i comença a limitar vols en trajectes susceptibles de ser coberts per via terrestre, i limita la grandària dels avions? I si comencéssim a pensar –i això s’ha de fer a escala global- que hem de viure diferent i viatjar diferent, que no ens podem permetre el luxe d’anar a l’altra punta del món com qui va a la cantonada, que les trobades telemàtiques ens poden estalviar molts desplaçaments, i que els paràmetres de mobilitat han de ser uns altres?.

Crec que hi ha moltes coses –amb dades, insisteixo- per a ser posades sobre la taula abans de d’apuntar-se alegrement a aquesta pressió mediàtica. I, sobretot, amb dades. Per deformació professional em van irritar molt les declaracions del president d’AENA, Maurici Lucena, dient que, a Madrid, ningú els posava pegues per ampliar Barajas. Deixo de banda aquesta infantil remissió a la comparació/competència/enveja amb Madrid (l’aeroport de Barcelona s’ha d’ampliar o no en funció de les seves necessitats, no en funció del que faci un altre aeroport) i em poso el barret de geògraf: els condicionants físics de Barajas són radicalment diferents; ni per orografia, ni per existència d’hàbitats naturals protegits , són comparables. Que deixin de tractar-nos com a imbècils, que ja seria un primer pas.