dimecres, 29 d’agost del 2018

Fontana, un mestre

Encara que m’hagi dedicat a una altra cosa, la meva primera intenció va ser la d’estudiar història. Hi ajudava el fet que a casa hi havia un ambient favorable: al meu pare li agradava, i no era infreqüent que fes referències històriques. Això també va fer que hi hagués llibres, a casa -mai ho agrairé prou- i una afició, compartida amb el meu germà gran (que sí que va estudiar història). També ajudava la immensa sort de tenir tres bons docents, al batxillerat: Carmen Gómez Cruz, que encara veig de vegades (vivim al mateix barri), el malaguanyat doctor Cortiella, un mestre de poble, en el millor sentit de la paraula, amb una immensa vocació pedagògica, i en Manuel (?) Riesco, un progre de manual -també era l’època, ai!- que va saber inocular-me el virus de la crítica. No és d’estranyar, doncs, que comencés la carrera de Geografia i història, per això darrer.

Però, caramboles de la vida, vaig començar a treballar al Servei d’urbanisme de la Generalitat, i el que vaig veure allí, i les males arts de l’Antoni Pujol i d’en Josep M. Milà -que encara continuen- em van captar pel costat fosc de la força. Aleshores vaig anar triant totes les assignatures de geografia humana i regional (ho sento pels físics: no ho aguanto) i vaig acabar fent un poti-poti històrico-geogràfic que m’ha portat on sóc ara.

Mantinc, però l’interès per la història (de fet, vaig publicar algun article, gràcies a la infinita generositat, paciència, i ensenyament d’en Salvador-Joan Rovira; en vaig parlar AQUÍ). Un interès que vaig pensar que podia alimentar igualment amb els llibres, malgrat que no tingués uns sòlids fonaments teòrics i metodològics per a la recerca històrica, però si suficients per a satisfer una immensa tafaneria.

Per això m’ha colpit la mort de Josep Fontana, mestre d’historiadors en tots els sentits de l’expressió. En qualsevol controvèrsia històrica, en dossiers periodístics, en assajos, quan veies la seva signatura al peu d’un article, d’un pròleg, quan en llegies unes declaracions, sabies que hi trobaries una seguretat, una solidesa, una garantia de solvència. Argumentació, dades, interpretació rigorosa, i una decidida voluntat d’història útil, de coneixement social per al progrés. Res de falses neutralitats o d’erudicions a la violeta. Parafrasejant el poeta, per a Fontana la història és una arma carregada de futur. sense pretendre una neutralitat tan impossible com estèril, perquè la sola tria de la matèria a estudiar, o del llenguatge amb què se'n parla ja és una opció militant, i també perquè no n'hi ha prou amb dir què va passar -que cal, és clar- sinó que ens interessa, sobretot, perquè va passar, i què va produir: entendre el passat per entendre el present, i entendre el present per a transformar-lo. I, en la transformació del present per a un altre futur, les neutralitats són un crim. Això s'aprèn, i be, de Fontana. 

Encara recordo la lluminosa lectura -ja fa molts anys- de «La quiebra de la monarquia absoluta», un llibre fonamental per entendre el XIX espanyol, i l’origen d’aquesta mena d’estat modern que en va sortir. Fontana era un savi, no només pel moltíssim que sabia, també perquè es feia entendre sense rebaixar nivell. De més cap aquí, la monumental «Por el bien del Imperio» o la col·lecció d’articles «La construcció de la identitat» o, amb un títol molt semblant, però un contingut molt diferent, «La formació d’una identitat» que ofereix una visió molt suggerent d’aquest tros de món que és Catalunya, molt lluny d’essencialismes i dels llocs comuns que ara li retreuen una trepa d’analfabets que no han passat del títol (i algun nacionalista català abrandat que tampoc no ha passat de la coberta, que consti).

És llastimós llegir ara segons quin comentari sobre Fontana, en mitjans com el País o d’altres de la caverna mediàtica, i com el manipulen en funció del més estricte present, també convenientment manipulat. De fet, no és nou. Fan el mateix amb Vicens Vives -descontextualitzat, fent el més descarat presentisme, com si una persona que fa gairebé seixanta anys que és morta pogués opinar sobre la Catalunya del segle XXI-.

Per sort, ens queden els molts llibres, articles, i entrevistes. Vicens Vives, Soldevila, Pierre Vilar, Termes i Fontana, quin repòquer d’asos (i hi podríem afegir més noms: Eva Serra, també traspassada fa poc, Borja de Riquer, feliçment en actiu, Agustí Alcoberro, Joaquim Albareda, i tants d'altres; molts, deixebles de Fontana) per lluir, per llegir, per passar-ho bé, per aprendre, per descobrir, per trobar vies i camins nous per explorar. Quins mestres, doncs.



dijous, 9 d’agost del 2018

Unitat independentista: un retrocés?


Sobre la pretesa unitat independentista, s’han fet -i se’n faran- moltes consideracions. La majoria, amb criteris utilitaris per a rendibilitzar millor el vot, però també per criteris ideològics -o pretesament ideològics- i que tenen part de les arrels en la concepció de país.

El criteri de vot útil és un criteri que podríem dir benintencionat, però que topa amb els resultats. En efecte, les eleccions del 27-S i del 21-D, amb una candidatura parcialment unitària les primeres i amb vot separat les segones, ens dona moltes dades. Deixem de banda -que no és poc!- aquesta estranya concepció de la unitat independentista que admet deixar de banda un agent important com és la CUP. Això sol ja deixa coix l’argument. Però si anem als resultats, és clar que, per separat, ERC i l’espai abans conegut com a Convergència -amb el nom que sigui- obtenen millors resultats que no pas junts. Les xifres canten: a Tarragona ciutat, el 27-S, 20.304 vots, el 26.53%. El 21-D, 24.261 vots, el 33,17%. En percentatges sobre cens, el 22.52% i el 26.83%. I això es repeteix més o menys arreu. Fins i tot si fem l’exercici de projectar una hipotètica suma de vots del 21-D per aprofitar les restes amb l’aplicació de la llei d’Hondt, el resultat hagués estat exactament el mateix. La suma no suma, sinó que resta, perquè hi ha gent que se n’allunya pel perfil d’alguna de les parts.

El discurs de la unitat -parcial, ja ho hem vist- independentista (una unitat de sigles, electoral) traspua també una determinada concepció nacional única, permanent. Retorna -si és que mai havia marxat- la concepció romàntica de nació, amb algun retoc modern, i la concepció democràtica, social. El volkgeist i el plebiscit permanent de Renan, com si no haguéssim après gran cosa en cent anys de catalanisme polític. Potser caldrà -no, potser no, sempre cal- rellegir els clàssics: Valentí Almirall, Rovira i Virgili, Andreu Nin....

Però hi ha també un efecte d’aquesta pretesa unitat electoral, i de la ideologia que la sustenta, que em sembla molt negatiu (els altres també, eh?). Un dels factors diferencials, d’allò que ens permet afirmar-nos com a nació, ha estat l’existència d’un sistema de partits diferenciat. Aquest sistema, fins a principis del segle XXI, es  caracteritzava per un partit dominant -que no exclusiu- en l’àmbit del catalanisme polític, i una sèrie de partits més homologables en un sistema normalitzat de partits: conservador, socialdemòcrata, post-comunista, ecologista, etc. Això era així perquè una bona part de l’electorat prioritzava la clau nacional per sobre de la ideològica en l’eix habitual dreta/esquerra, i això reforçava aquesta opció dominant -CiU- per sobre del que hagués estat el seu espai, i del que tenia quan les eleccions es feien més en clau no nacional (o menys nacional). Aquest reforç s’alimentava de la pròpia força política, a la qual els resultats permetien presentar-se com l’única capaç de defensar el país, i també s’ha reforçat per la inèpcia i l’interès -que de tot hi ha hagut- d’altres forces polítiques i mediàtiques, catalanes i espanyoles. L’ús, per exemple, de la denominació “minoria catalana” (encertada, perquè sempre van ser una minoria respecte la representació elegida a Catalunya).

Aquesta dualitat, però, s’ha anat trencant. L’emergència d’una opció política diferent -o, almenys, prou diferent- en l’eix dreta/esquerra, però també nacional (no nacionalista) com ERC va anar normalitzant el panorama polític, en la mesura que no calia sacrificar-se en l’eix social per votar en clau nacional. Això també passava en altres opcions, no tant clares des del punt de vista nacional, però tampoc adherides al cent per cent a la clau espanyola, com ara Iniciativa.

Les darrers eleccions del 21-D, però, han canviat radicalment l’escenari polític. L’emergència -i l’èxit, s’ha de dir- d’una opció com Ciudadanos fa que els papers s’hagin canviat. Han concentrat el vot fonamentalment antiindependentista, i la procedència dels vots fa avinent que han captat electorat d’extraccions socials i presumiblement ideològiques molt diverses. El vot nacional, doncs, ara és espanyol. I el vot català ha pogut triar opcions de l’espai més conservador -l’antic espai de CiU- més socialdemòcrates sui gèneris -ERC- i més d’extrema esquerra antisistema -la CUP-. L’opció tradicionalment conservadora i espanyolista -el PP- és residual, i queden dues opcions entre dues aigües. Els Comuns, que mitjançant contorsions retòriques van fent fugides cap endavant per no definir-se, i el PSC -qui l’ha vist i qui el veu!- que acaba fent el paper que feia l’ERC de principis dels vuitanta amb CiU: una mica menys espanyolista i una mica més a l’esquerra que Ciudadanos, com ERC era una mica més a l’esquerra i una mica més nacional que CiU, però sense deixar d’alimentar aquell espai polític.

Això suposa un canvi substancial en el panorama polític català: per primera vegada, l’electorat català pot votar amb molta més normalitat dreta/esquerra sense deixar de votar en clau nacional. I l’electorat espanyolista ha de triar. L’espanyolisme, doncs, se situa a la defensiva -i esdevé, doncs, el vot més nacionalista-. El sistema normal de  partits, a Catalunya, és català, i l’anòmal és l’espanyol.

Des d’aquest punt de vista, doncs, les crides a una pretesa unitat electoral independentista em semblen un error i, sobretot, un retrocés. En el procés de normalització nacional que suposa l’independentisme, tenir un sistema de partits homologable al nostre entorn europeu em sembla d’allò més saludable, i desmuntar-lo em sembla anar enrere. Per molt bones intencions, fins i tot pràctiques, que ja hem vist que no hi són.

I això no és incompatible amb aliances estratègiques. Però no confonguem -no confonguem més- els interessos de supervivència de determinats sectors polítics amb els interessos del país. I no caiguem en el joc infantil de dir que si no estàs amb mi estàs contra mi, o ets un traïdor,  o el que sigui. Aquest llenguatge és el que resta a tot arreu. Pretendre que si no se segueix una determinada línia d’una opció l’única alternativa és una rendició i seguir com sempre és, o tenir molt mala idea, o ser absolutament miop. I, en aquests moments, necessitem mirada llarga i bones idees. La resta, jocs florals.

dilluns, 6 d’agost del 2018

JFB, l'últim mohicà?


Fa un dies l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, plegava per anar a fer d'ambaixador a Andorra. Uns sortida, si mes no, curiosa -i amb tots els respectes per Andorra- per algú que pretenia volar molt més alt, i que va aspirar a un protagonisme molt més enllà del propi de l'alcalde de Lleida. De fet, amb ell se'n va un dels darrers dinosaures municipals de Catalunya, si més no de de les grans ciutats.

Àngel Ros un dels darrers. Segons com, el darrer és... Josep-Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona. Si mirem el panorama municipal del 2007, a les grans ciutats, el canvi ha estat espectacular. Allí on hi havia Jordi Hereu (Barcelona) Celestino Corbacho (l'Hospitalet de Llobregat) Pere Navarro (Terrassa) Manuel Bustos (Sabadell) Anna Pagans (Girona) Àngel Ros (Lleida) Lluís Miquel Pérez (Reus) Joan Antoni Baron (Mataró) i Maite Arqué (Badalona) només queda.... Josep-Fèlix Ballesteros. A més, la majoria de ciutats ha canviat de color polític -algunes dos cops- i algunes -Terrassa i Mataró – s'aguanten pels pèls.

Si cregués en l'existència de cicles i de tradicions, ara mateix no sabria què pensar. Perquè la veritat, a Tarragona sovint hem anat amb el peu canviat. Quan les grans ciutats eren un feu socialista -fins i tot la molt convergent Girona- aquí regnava Joan-Miquel Nadal pactant a dreta i esquerra (però més a dreta). I quan van començar a recular i a perdre pistonada, aquí s'entronitzava el socialisme, o almenys aquesta mena de socialisme que ha acabat pactant també a dreta (tot i que va començar fent-ho a esquerra).

Són temps difícils per als pronòstics en política. Temps volàtils, fràgils i canviants. L'escenari d'avui pot ser obsolet la setmana vinent. Preveure ara què passarà el maig de l'any que ve seria una temeritat. Només sabem del cert que els dinosaures es van extingir tots, i van ser substituïts per unes altres espècies més adaptades al medi.