Fa uns dies, es
presentava una iniciativa per a la creació de la comarca del
Montserratí. Pel que sé, aquesta iniciativa la impulsen vuit
municipis, majoritàriament del Baix Llobregat.
Ara fa setze anys –com
passa el temps!- es presentava l’informe de la Comissió per a la
revisió del model d’organització territorial de Catalunya,
ràpidament conegut com a informe Roca. No vull entrar ara en la
història de l’informe –tinc molts papers, és clar, i l’amic i
company de comissió Xavier Rubio sempre em deia que n’havia de fer
un llibre- però hi ha un aspecte que crec que té una certa
actualitat.
En l’informe, una de
les propostes –segurament poc o mal coneguda, com gairebé tot el
que s’hi deia- anava de noves comarques. Proposàvem sis noves
comarques –de fet, cinc i mitja, per raons que ara no cal explicar-
que eren el Moianès, el Segre Mitjà, la Vall de Camprodon, l’Alta
Segarra, el Baix Llobregat Nord, i, la mitja, el Lluçanès.
Com és sabut, l’informe
Roca va acabar en un calaix, com tantes coses. Però potser no anàvem
tan desencaminats pel que fa a les comarques. Al cap de setze anys,
el Moianès ja és reconegut com a comarca, i el Lluçanès s’està
tramitant al Parlament –tot i que amb més problemes dels que
caldria-. I ara es promou el Montserratí, que s’assembla molt al
Baix Llobregat Nord de l’Informe.
Com veiem, hi ha
moviment. Afegim-hi que després de les eleccions municipals del
2015, alguns nous alcaldes van tornar a parlar del Segre Mitjà i del
Baix Montseny.
Clar, algú pot pensar
que es va obrir el meló -es van generar expectatives- amb l’informe,
però em sembla que hi ha alguna cosa més, perquè l’informe també
parlava de la Vall de Camprodon, i no sembla que se’n digui res.
Ara bé, el que em sembla
interessant d’aquesta proposta del Montserratí és que, en certa
manera, la comarca ja existeix.
La comarca respon, per
una banda, a un cert sentit d’identitat col·lectiva, que faríem
bé de relativitzar. Les identitats es construeixen i canvien; el
territori que usem, com a ciutadans, canvia de la mateixa manera que
canvia aquest ús. És cert que hi ha inèrcies importants, seculars
i tot, però perquè mantenen aquest ús. Però també tenim, a
Catalunya, una certa sacralització de les comarques tal com les
coneixem. La necessitat, raonable, de defensar una divisió
territorial, com a signe –la divisió- d’identitat, va fer que es
fossilitzés el que no era més que una proposta –ben feta, això
sí, amb criteris racionals- d’entre les moltes possibles, i que
s’oblidés l’assenyat raonament del mateix Pau Vila sobre la
necessitat d’anar revisant i adaptant la divisió territorial. De
tal manera que va arrelar el convenciment que les comarques “eren”
aquelles, de forma intocable i permanent. I no.
I és que la comarca, per
altra banda, també és un àmbit de serveis públics, que hem
configurat com un ens local per a la prestació de serveis als
municipis que, per si mateixos, no tenen prou mitjans. Aquest és
l’objectiu explícit a la llei d’organització comarcal vigent.
Clar, això porta
ràpidament a preguntar perquè hi són, dins de les comarques –ara
institució- els municipis que sí que tenen aquesta capacitat, però
això seria llarg d’explicar.
Ara bé, les necessitats
de supramunicipalitat, la mena de serveis i de polítiques públiques
que és més eficient afrontar des d’una pluralitat de municipis,
tenen diverses expressions. Una és –o hauria de ser- la comarcal,
però també ho és, en un context urbà molt diferent i, per tant,
amb unes necessitats diferents, la metropolitana. Per això, també
ara, es planteja la supressió del consell comarcal del Barcelonès,
però això també és una altra història.
Com afecta, això, al
tema del Montserratí? Vegem aquest mapa:
És la comarca del Baix
Llobregat. Amb el color vermell, els municipis inclosos a l’Àrea
Metropolitana de Barcelona; amb el color groc, els municipis
impulsors de la comarca del Montserratí; en blanc, el municipi de
Vallirana. Com podem veure, la nova comarca és gairebé tota la part
no metropolitana. Podríem dir que quan es va re-crear l’AMB es va
crear també la nova comarca per exclusió. A banda, és clar, de
Vallirana, que segurament hauria de plantejar-se seriosament la
inclusió dins l’AMB.
Però, és clar, resulta
que la part metropolitana del Baix Llobregat, continua dins la
comarca del Baix Llobregat. Una hipotètica creació del Montserratí
-i la incorporació de Vallirana a l'AMB- permetria que hi hagués un
consell comarcal alí on ha de ser -que, a més, seria una comarca
més homogènia- i que no n'hi hagués on no cal perquè les
necessitats supramunicipals tenen la seva eina en un ens metropolità,
que es correspon amb la naturalesa metropolitana d'aquestes
necessitats.
No és aquest, però,
l'únic cas de comarca -o de pseudocomarca, o de quasicomarca- creada
per exclusió. El passat mes de febrer es va crear la vegueria del
Penedès, formada per les comarques de l'Alt Penedès, el Baix
Penedès, el Garraf i l'Anoia.... llevat de vuit municipis de l'Alta
Anoia, que continuen a la vegueria de la Catalunya Central.
Això va suposar
modificar la llei de vegueries, que deia que “Cada municipi i cada
comarca han de formar part íntegrament d'una vegueria”, un
precepte raonable, que ara ve completat amb l'afegit “sens
perjudici de les excepcions que resulten d'aquesta llei”.
O sigui, que hi ha
comarques -de fet, comarca- repartida en dues vegueries, i una part
és l'anomenada -per la llei de creació del Penedès- “Alta
Anoia”·que no ha estat creada formalment per ningú.
De fet, una comarca
semblant va ser proposada a l'Informe Roca, amb el nom -això és el
de menys- d'Alta Segarra. Al mapa següent podem veure, en blau,
l'Alta Anoia -la nocomarca creada per la llei del Penedès- i, en
vermell, la resta de municipis de la proposada Alta Segarra.
Com a
curiositat -i mostra de la necessitat d'encarar una certa
normalització del mapa municipal- s'hi pot veure com el terme de
Copons té un tros aïllat de la nova comarca, i com hi ha una tros
del terme de Pinós ben separat de la resta del terme, dins de la
comarca del Bages, tot i que actualment Pinós és a la comarca del
Solsonès. Finalment, per adonar-nos del moviment en aquesta part del
país, un municipi proposat a la nova comarca -Torà- ha demanat el
canvi de comarca, de la Segarra al Solsonès. Segons com un embolic,
però també senyal que alguna cosa no acaba de rutllar.
Ja em permetreu
l'autocita, però quan es va tramitar la llei de vegueries vaig fer
de relator de l'informe del Col·legi de Geògrafs, i, sobre aquesta
qüestió de comarques i vegueries, dèiem (la cita és una mica
llarga, però val la pena; es negretes són meves i ara):
“La
no resolució prèvia del mapa comarcal. L’actual mapa comarcal és
substancialment –tot i les reformes del 1990- el del 1936, malgrat
els evidents canvis en el territori. Si bé és cert que la divisió
comarcal és molt interioritzada per la ciutadania, no és menys cert
que continuen existint àmbits amb voluntat de ser reconeguts com a
comarca; els casos del Moianès i del Lluçanès serien els més
emblemàtics. A la vegada, els evidents canvis al territori,
especialment a la regió metropolitana de Barcelona, i, amb menys
mesura, a les zones del litoral gironí, aconsellarien reformular
el mapa comarcal prèviament a la delimitació de les vegueries,
especialment quan aquesta delimitació és feta, a l’avantprojecte
de llei, per l’agregació de comarques actuals.
(...)
Per
tant, si els àmbits de les vegueries es defineixen per les
agregacions de comarques, seria més prudent que ho fossin a partir
d’unes comarques revisades i més ajustades a la realitat
territorial del segle XXI.
Aquest
aspecte de la delimitació de les comarques, a més, resulta
imprescindible per a no provocar conflictes legals a posteriori, si
algun municipi pretén fer ús de les previsions legals de
possibilitat de canvi de vegueria. Per una banda, perquè
s’especifica (article 3.1) que cada comarca ha de formar part
íntegrament d’una vegueria. En aquest cas, doncs, el canvi de
vegueria d’un municipi implica també el canvi de comarca –supòsit
que pot ser tàcit en la llei, però que convindria resoldre de
manera explícita, per a major seguretat-. Però, el més important,
és que, a la vista del necessari acord amb el mapa provincial
–segons la disposició transitòria única- un canvi d’adscripció
municipal suposaria refer aquest nou mapa provincial-veguerial. Això
porta, o bé a una inestabilitat del mapa de les vegueries, o bé a
tancar el pas a qualsevol canvi, i, per tant, fer inútil la previsió
legal de l’article 4 de l’avantprojecte de llei.
Per
tant, entenem que hagués calgut fer la seqüència lògica de
redefinir el mapa comarcal i, després, el veguerial. I això
sense entrar –que de fet seria desitjable- a les necessitats de
reexaminar el mapa municipal, almenys pel que fa a les
disfuncionalitats territorials recollides al Capítol IV del Títol I
del decret 244/2007, de 6 de novembre, pel qual es regula la
constitució i la demarcació territorial dels municipis, de les
entitats municipals descentralitzades i de les mancomunitats de
Catalunya.”
I ara
estem com estem: la realitat, el funcionament del territori, que no
és el mateix arreu, ni és el mateix que l'any 32 o que l'any 87,
s'imposa. Anem posant pedaços, refent lleis que es van fer malament
al seu moment, i qui dies passa anys empeny.
La
solució és crear més comarques? Més aviat crec que la solució
seria crear noves comarques, en el sentit d'una altra mena de
comarca, més petita, més homogènia, més ajustada a ser un ens
local, i no generalitzada, sinó alí on tingui un sentit real. Crec
que el Moianès és una bona prova, perquè va donar carta de
naturalesa oficial a una realitat de treball conjunt, a unes
necessitats, i a unes possibilitats reals, per tal com es tractava
d'un espai molt homogeni. Ja m'hi vaig referir parlant de la possible
comarca del Baix Gaià (ho podeu veure aquí ).
En
canvi, hi ha llocs on la comarca no té sentit. Ara es tramita, al
Parlament, una proposició de llei de supressió del Consell Comarcal
del Barcelonès. Benvinguda sigui, però només és un pedaç, com
hem vist amb el Baix Llobregat. Continuarem tenint un híbrid
metropolità-comarcal de difícil resolució, i no sembla que
s'aprofiti l'ocasió per començar a pensar en un model de comarca
metropolitana, diferent de la comarca actual o de la comarca futura
-aquesta més petita i més homogènia- que ens interessa -o ens
hauria d'interessar- molt a Tarragona.
En
continuarem parlant, em sembla.