dimarts, 31 de març del 2020

Dies de confinament. 16


Dies de confinament. 16

Temps malastrucs, com els actuals, ens porten a pessimisme, a veure les coses negres. Ens podem plànyer pensa «per què?». No és el primer cop, ni serà l’últim. Podem fer-ho amb estil, com Carner:













Llavors per tres anyades malsegures
desferen l’hort la pedra i les malures
i el blat se’m va neulir;
em robà les ovelles de la pleta
un príncep que la tenda tragina per l’areny;
i jo, ferit d’una sageta,
farfallava com un que no té seny.

¿Què em valgueren treballs i paciències
i haver el voler de Déu salmodiat
i haver sotjat la llei i haver servat
la complicació de les obediències?
Ai de qui, just, s’alzina com déu de pedra, august!
Quan Déu revé, quan Déu es lleva
despulla l’home de la seva
pretesa d’ésser just.
Fui arrencat al bàndol
de l’honorada gent.»

Nabí

Josep Carner

dilluns, 30 de març del 2020

Dies de confinament. 15


Quan vaig tenir una activitat política més intensa vaig tenir ocasió de tractar en Jordi Carbonell. Pels qui no sàpiguen qui és, en Jordi va ser un dels puntals de l’Assemblea de Catalunya, un intel·lectual -dels de veritat- al servei de la cultura catalana, i persona implicada en l’independentisme i en una concepció del món i una voluntat de futur molt més d’esquerres que moltes que veiem ara. A més d’això, una persona d’una afabilitat i educació exquisides i, almenys per mi, un exemple d’integritat personal.

A les seves memòries «Entre l’amor i la lluita», un llibre que més aviat és la transcripció d’una sèrie d’episodis (estic segur que, d’haver estat en condicions, ens hagués fet un llibre molt més ric i molt més ben escrit) explica un episodi de la seva estada a la Gran Bretanya, els anys 1948 i 1949, Diu Jordi Carbonell:

«A Anglaterra hi vaig aprendre moltes coses, fins i tot amb la meva llogatera del primer any, Mrs, Beaney. Era una conservadora radical i antilaborista, de la qual dissentia en quasi tot, però un dia Atlee, cap del govern laborista, va dir que Anglaterra importava carbó en quantitats massa importants i això l’economia britànica no ho podia aguantar; en conseqüència, s’havia de reduir el consum elèctric. Per aconseguir-ho, va demanar que es descargolessin unes quantes bombetes a cada casa. Veient que Mrs. Beaney descargolava les bombetes que deia el govern, li vaig preguntar: «Però escolti, Mrs. Beaney, vostè no és tan contrària al govern?». Ella em va mirar completament sorpresa i em va dir: «Jo contra el govern sí que hi estic, però contra el país no».

Ara que estem passant moments difícils, seria bo que uns quants soi-disant polítics i opinadors (alguns, més aviat vividors) prenguessin nota de Mrs. Beaney. Sigui quin sigui el país que prenguin de referència, o la ciutat, que de tot hi ha.

Avui, amb aquest dia rúfol, convé una música més alegre. Les noces de Fígaro han fet el seu fet. Cuidem-nos. Cuideu.vos.



diumenge, 29 de març del 2020

Dies de confinament. 14



Fa pocs dies, la informació sobre la morbiditat del covid-19 ens ha vingut magníficament destriada sobre el mapa de les àrees bàsiques de salut de Catalunya, en una mostra de la utilitat de la cartografia que, com a geògraf, no pot més que emocionar-me. El mapa ens diu, sobre cada ABS, el nombre de casos detectats fins aleshores, i el que representen sobre 100.000 habitants,

Com deu haver fet tothom, he anat a mirar la zona que m’afecta. Les vuit ABS de Tarragona (de Tarragona, la Canonja, i els Pallaresos, que hi són incloses) tenen 49 casos detectats, i això representa una taxa, per al conjunt, de 44,59 casos per cada 100.000 habitants, a la banda baixa -o molt baixa- de Catalunya, que és reconfortant.

Dues notes, sobre això.

Una, metodològica. Crec que algunes dades del mapa oficial (és AQUÍ) estan malament, almenys pel que fa a la taxa. Ens diu que l’ABS de Tarragona-1, la corresponent a Bonavista i la Canonja, té una taxa de 0,4 casos per 100.000 habitants, amb 3 casos. De ser cert, això voldria dir que l’ABS té una població de 750.000 habitants, i no és el cas. El mateix amb l’ABS de Tarragona-2 (Part Alta i part del Nou Eixample Nord) que tindria més de 110.000 habitants. Com que he trobat un altre mapa, a l’Ara (és AQUÍ) i les dades dels casos detectats són coincidents, però les taxes no, i aquestes segones semblen més raonables, faig servir aquestes. Tot i així, buscant confirmar la dada de població atesa a partir dels casos i les taxes, em surt una població total, als tres municipis, de prop de 110.000 habitants, quan hauria de ser de prop de 140.000, si es correspongués amb els empadronats. Deixem’ho en el marge d’error.

Segona nota, que m’interessa més. He volgut comparar Tarragona amb altres ciutats similars en nombre d’habitants -Lleida. Girona, Mataró, Manresa- i la diferència és substancial. Totes tenen unes taxes força per sobre de 100. En general, una taxa major va associada a una major densitat, i per això l’àrea metropolitana de Barcelona presenta una major incidència. Aquest patró es repeteix, fora d’aquest àmbit, a les ciutats grans citades, però no a tot el Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre (excepció feta de Valls i Tortosa, i encara molt poc més). Sobre això, dues hipòtesis, no necessàriament incompatibles:

Una: les dades del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre són incompletes, o amb un marge d’error més gran (ja hem vist abans casos claríssims). Ja em penso que, a l’Agència Catalana de Salut, ara mateix tenen unes altres prioritats, però estaria bé corregir-ho, si això no els ha de distreure de coses més importants.

Dues: les dades de les ABS de Tarragona ciutat i els seus afegits serien menors per la fragmentació de la ciutat. L’existència de nuclis ben diferenciats ha fet que el confinament sigui també més esmicolat, menys dens en origen, que ciutats teòricament equivalents. Tarragona, en lloc de comparar-la amb els termes municipals de Girona o Lleida, l’hauríem de comparar a rodalies amb ciutats mitjanes, com ara segons quines zones del Vallès Oriental. Ves per on, la fragmentació, la dislocació de Tarragona, que tants problemes genera -funcionals, socials, culturals- per una vegada ens ha jugat a favor.

Estaria bé que, quan tot això hagi passat -passarà, oi?- i la urgència ens deixi fer més coses, analitzéssim a fons totes les dades possibles, per a treure’n lliçons per al futur. No és el primer cop que ho dic, però ara ho hem pogut veure a partir d’un fet inusual. Tenim feina, doncs.

Avui diumenge, encara que tots els dies s’assemblin, tocava una cosa una més lleugera, més festiva. Per això, les operetes són genials. Ha estat Die Fledermaus -el rat penat- de Johann Strauss. Cuideu-vos. Cuidem-nos.

dissabte, 28 de març del 2020

Dies de confinament. 13


El fracàs del darrer Consell europeu, a l’hora de decidir mesures per a la crisi general del covid 19, ha generat una reacció de rebuig força generalitzada, a l’opinió publicada, especialment a la més procliu a pronunciaments en clau patriotera, que sol tenir una relació d’un cert complex d’inferioritat i alhora d’orgull davant dels veïns del nord, d’aquell nord on es deia que la gent era culta, noble, desvetllada i feliç. La veritat és que hi ha motius, perquè també hi ha un aire de prepotència perdonavides -allò de l’acrònim PIGS per a parlar de Portugal, Grècia, Itàlia i Spain- i sortides de to bastant emprenyadores. En resum, es veu que el ministre d’economia neerlandès ha vingut a dir que, abans de demanar ajuda, calien explicacions de perquè no es van aprofitar els anys de bonança (més aviat els de no tanta crisi) per a posar-se al dia. I la reacció ha estat dir que això, ara, no toca, i que l’emergència demana accions immediates, de caire europeu, per veure que no tot s’enfonsi.

He de dir que entenc molt bé aquesta resposta de «ara no toca» per dir-ho en termes pujolians. L’entenc perquè penso, per a fer una analogia històrica, en la darrera guerra mundial. Quan la Gran Bretanya estava sola davant el nazisme, els Estats Units van fer la llei de préstec i arrendament, per a facilitar-los material, i el president Roosevelt la va justificar amb un exemple molt clar: quan se li crema la casa al veí -i el foc pot arribar a casa teva, per cert- i et demana la mànega d’aigua, primer l’hi deixes, i després ja parlareu de quan te la torna, o de si l’hi llogues o te la paga o què.

Doncs ara passa igual. La pandèmia demana, exigeix respostes immediates a escala europea, si es que pensem -i jo sí que ho penso- que Europa és un espai de solidaritat i de cooperació. Aquest neokeynesianisme de manual, del qual haurem (o hauríem) de treure moltes conseqüències en el futur, s’ha de fer a escala europea. Si aquesta escala és bona per a les condicions i per a la cartilla que sovint ens han llegit, també és bona, per no dir necessària, imprescindible, per a les solucions.

Ara bé, vol dir això que em sumo al cor de crítiques a Alemanya i als Països Baixos? O, més exactament, als governs alemany i neerlandès; uns governs que, no ho oblidem, s’adscriuen a la dreta, inclosa la socialdemocràcia alemanya, que qui l’ha vist i qui la veu (i ja voldria jo, segons com, tenir una dreta com aquella, les coses com siguin). De cap manera. Segurament les formes (els «modos» que es deia abans) no han estat els millors, ni el moment el més oportú, però la pregunta és pertinent: s’han fet els deures? I no necessàriament en la línia neoliberal de la burocràcia europea, ni del fons ideològic d’aquells governs. Deures com ara modificar l’estructura productiva, deures com rebaixar el deute, no -o no només- a base de rebaixar despeses, sinó a base de canviar l’estructura fiscal. Hem de recordar que, a l’estat espanyol, la pressió fiscal és de les mes baixes d’Europa?.Amb dades del 2018, la pressió fiscal (relació entre els ingressos fiscals i el PIB) era del 35,2% a Espanya, del 38,8% als Països Baixos, i del 41,3% a Alemanya. Els ingressos fiscals per càpita eren de 9.016€ a Espanya, de 17.379€ als Països Baixos, i de 16.626€ a Alemanya. Alguns deures sí que els han fet, allí. Abaixar -o no apujar, evasió fiscal a banda- impostos i després demanar que pagui un altre, no s’hi val.

De manera que sí, que cal mutualitzar deute europeu, i demostrar que Brusel·les, a més de dictar normes absurdes sobre el calibre de les pomes, és capaç de liderar una resposta solidària. Però també cal demanar explicacions i canviar coses -moltes coses!!!!- a casa. Que no s’emboliquin amb la bandera, ara.

Europa, afortunadament, també és moltes altres coses. Per exemple, les cantates de Bach que avui han estat sonant a casa. Cuideu-vos. Cuidem-nos.

divendres, 27 de març del 2020

Dies de confinament. 12


Els mitjans i les xarxes van plens d’idees per a omplir el temps a casa. Fa uns dies, l’Ara ens proposava d’endreçar la biblioteca (o els llibres de casa, si no volem usar un nom tan seriós) i donava uns quants consells de com fer-ho. Ho podeu veure AQUÍ.

Aquesta és una idea que sempre m’ha rondat, especialment des del darrer canvi de pis, en què les presses van passar per davant de mig ordre que tenia, i això feia que cada cop perdés més temps buscant. Com que a casa hi ha uns quants milers de volums, més val que m’ho prengui amb calma. Altres cops he fet aquest exercici de classificació i també -ai!- el d’esporgar i sacrificar llibres que no rellegiré (o directament no llegiré) mai més, però reconec que això darrer és el que em costa més. Recordo, un cop, que després de passar tot un cap de setmana triant i garbellant, vaig deixar una pila esquifida, de sis o set llibres, per donar/llençar, i vaig pensar que, per tan poca cosa, no calia, i van tornar als prestatges.

El perill -i ja m’està passant- és que comencen a sortir llibres que ja no recordava que tenia, o que em porten bons records. Comences a fullejar, a llegir aquí i allà... i en quatre hores amb prou feines has destriat una lleixa de les moltes plenes. També surten llibres inversemblants, d’aquells que penses «i això com ha arribat aquí?». Llibres comprats fa trenta, quaranta anys, que ara es veuen llunyans, desfasats, gairebé extraterrestres. Temes o autors que gairebé amagaries, avergonyit d’haver-te interessat per això. Però també llibres amb un alt valor sentimental, llibres llegits una i cent vegades, de vegades des de la infantesa o, més exactament, sortint de la infantesa i quan comences a voler anar més enllà. M’han tornat a sortir «La casa sota la sorra» de Joaquim Carbó, i «Kamikaze» de Germain Roland, dos llibres vinguts, em sembla, via Cavall Fort, amb els quals m’ho havia passat molt bé quant tenia nou o deu anys.

D’entre les coses més estrambòtiques, però, un grapat d’opuscles i llibrets de propaganda dels països de l’est (allò que deien els passaports de l’època franquista: «URSS y paises satélites») producte d’un treball de batxillerat sobre l’Europa de l’Est. Devia ser l’any 78 i no se’m va ocórrer res més que visitar consolats i escriure a les ambaixades -feia poc que s’havien establert relacions diplomàtiques- demanant informació. En poques setmanes, i per a sorpresa dels meus pares, van començar a arribar a casa sobres gruixuts, amb el membret de les ambaixades soviètica, txeca o polonesa, al meu nom. Veritables llaunes infumables, com ara «Presente y perspectivas en el desarrollo social y económico de Rumania», de Leonte Tismaneanu (aquí hi va un accent circumflex capgirat, que no sé com escriure) i Rolica (ídem de l’accent) Zaharia, un volum, això sí, que té uns quants mapes magnífics. O bé «La cultura en la vida cotidiana socialista. Una información de la RDA». Apassionant.

De moment, hi ha una caixa amb potser un centenar de volums per a portar a alguna llibreria de vell, al contenidor, o a qui ho vulgui. Mentre, de fons, sona la Lakmé, de Léo Delibes.

Cuideu-vos. Cuidem-nos.

(foto: algunes de les meves relíquies)

dijous, 26 de març del 2020

Dies de confinament. 11


A mesura que la crisi -les crisis: sanitària, econòmica, social, i ja veurem si política- es van fent sentir veus que demanen reflexionar sobre el dia després, molt majoritàriament en la línia de dir que res no serà igual. No serà igual, o no ha de ser igual? Que les crisis ens canviaran -això segur- i ens hi haurem d’adaptar, o que, a partir de les crisis, haurem de fer canvis per a no repetir i, en tot cas, per aprofitar les lliçons del que ha passat?. Segurament de tot, i m’agradaria pensar que especialment la segona. Avui mateix, a l’Ara, Xavier Domenech en parla, amb una sèrie de referències al New Deal de Roosevelt que em semblen força encertades.

El problema, al meu entendre -un dels problemes; rai, si només fos un!- és que no estic segur que les coses vagin per aquest camí. La imatge de la Xina, que sembla que se’n surt, és molt atractiva per a una part significativa dels poders establerts, encara que no sigui exactament igual. És a dir, que ningú no pretendria el model autoritari xinès, però sí alguna part, de la mateixa manera que el neofeixisme del segle XXI no va uniformat i es presenta a les eleccions, però sabem molt bé que és neofeixisme. Doncs bé, la temptació d’un estat fort, controlador, i d’una interpretació restrictiva de les llibertats «en nom de la seguretat» (abans contra el terrorisme, ara contra les pandèmies) segur que estarà a l’ordre del dia. Ja n’hem vist algunes mostres castisses, pròpies de la tradició, a l’estat espanyol: el «sin novedad en el frente» i el fet mateix de cedir protagonisme a l’exèrcit, i la recentralització en termes d’ordeno y mando, i la autoridad competente -només cal llegir la resposta del Gobierno a la petició de confinament de la Conca d’Òdena que ha fet la Generalitat- i la salivera d’un estat fort, únic, i desacomplexat davant la conya aquesta de les autonomies, ara en termes d’eficàcia davant dels reptes. Una voluntat de força estatal que de cap manera serà entesa com a reforçament del sector públic; continuarà la socialització de pèrdues i la privatització de beneficis, en aquesta versió sui generis del liberalisme que, si Adam Smith la veiés, es tornava a morir de l’ensurt.

Contrasta això amb el que observem a ras de carrer -bé, metafòricament- o, com ja he anat dient aquests dies, a l’administració més propera; però sobretot a la societat civil, a la de veritat. Les xarxes de voluntariat, la disposició de moltes petites empreses -botigues, llocs de menjar, serveis- per a posar-se al servei de la comunitat, la carregada de piles de solidaritat i de sentit comunitari que es veu arreu, fa pensar que hi hauria voluntat i capacitat d’anar en aquesta direcció. Tindrem prou força i voluntat per a fer-ho?

També un dia d’aquests, un article parlava de la síndrome Churchill, que va guanyar -ejem- la guerra i va perdre les eleccions immediates. Les va perdre perquè molta gent que s’havia sacrificat van entendre que allò no havia de ser debades, que no havien passat tot el que havien passat per a tornar al món d’abans. Churchill, un conservador, va ser substituït per un laborista (vegeu el magnífic documental del Ken Loach «L’esperit del 45» que ho explica molt bé) i les coses van canviar molt, en alguns aspectes que ara ens semblen bàsic i indiscutibles, com ara la sanitat pública universal, l’habitatge públic, o els serveis socials. Això no va ser cap regal, i ja hem vist que hem estat a punt de perdre-ho -encara ho podem perdre- i que, a l’hora de la veritat, és el que aguanta. Per a fer-nos una idea, hi ha propostes actuals de l’esquerra, titllades de radicals, extremistes, bolivarianes, i el que sigui per part de la dreta, que són propostes clàssiques de la socialdemocràcia europea acceptades, al seu dia, per la democràcia cristiana, aquest és el nivell de la reacció.

De manera que, si no volem que els canvis ens perjudiquin, potser que comencem a espavilar i a fer-los nosaltres.

Cuideu-vos, cuidem-nos.


dimecres, 25 de març del 2020

Dies de confinament. 10


A sants i minyons, no prometis si no dons. Fa uns dies, l’amic Toni Gallardo es va queixar que, ara que coneixíem l’Anoia, n’hem de dir Conca d‘Òdena, i jo em vaig oferir a explicar la diferència. Ja sé que hi ha una dosi d’ironia, en això, i que ell és ben conscient de la diferència i no cal que l’hi expliqui, però si això em permet passar l’estona i parlar quatre coses d’organització territorial, doncs ja està bé.

D’entrada, el que és obvi: la conca d’Òdena és una part de la comarca de l’Anoia. Fi de la cita.

I ja està?

No, és clar. Anem a explicar-ho una mica més. I com que també li vaig dir que, per a fer-se una idea, tingués en compte que Lluís Casassas, un magnífic geògraf, deia que l’Anoia «és el territori que un cop s’ha fet la divisió territorial ben feta no saps on encabir», parlarem de la comarca.

Per començar, aclarir una idea que de vegades sembla molt mal entesa. Les comarques que coneixem ara, el mapa de comarques, podria ser un altre perfectament. Les comarques no «són» com si les haguessin creades al vuitè dia, després de descansar. Les comarques d’ara són les que van dibuixar a la Ponència per a la divisió territorial l’any 1932, amb uns lleugers retocs. Sí que és cert que hi ha uns espais més marcats que uns altres des del punt de vista físic; podríem dir que més «naturals» que uns altres. El cas més paradigmàtic podria ser la Val d’Aran, però també el Vallès, l’Empordà, el Penedès, o el Camp de Tarragona. 

Però tots aquests espais, també, són més o menys clars i amb contorns, amb «fronteres» -no en el sentit polític, és clar- més o menys difuses. L’establiment de la comarca com a demarcació territorial, com a fet polític, tal com la coneixem ara, implica fixar aquests límits. Però si bé el marc físic -una vall, una plana, una conca- han originat un espai de relació, això ho han fet en un context determinat (d’economia, de facilitats de relació, de poder) que ha anat canviant amb el temps. I tot i el pes del marc físic, guanyen terreny les relacions i van generant espais nous. Les comarques naturals, doncs, existeixen com a espai físic, però això no és suficient per a fer-ne un espai social i polític. I aquesta decisió, la de l’espai polític, és una decisió social, és a dir, humana, a partir d’uns criteris que poden ser més o menys racionals, o més o menys objectius, però sempre producte d’una ideologia, d’un context, d’uns interessos, d’una determinada visió del món, de la utilitat que vulguem que tinguin, etc. Amb algun exemple s’entendrà millor. Que Vielha, posem pel cas, no estigui dins de la comarca del Tarragonès, no cal explicar-ho ni justificar-ho, ho entén tothom. Que Bonastre i els Garidells canviessin cap al Baix Penedès i a l’Alt Camp respectivament, és absolutament arbitrari, podien canviar o no, però no grinyola. Tan arbitrari com la mateixa existència del Tarragonès, per altra banda, però això és un altre tema.

Doncs, bé, mirem què passa amb l’Anoia, ara que sabem tot això. La comarca de l’Anoia, la comarca històrica (o sigui, des del 1932 ençà) és un conglomerat de diverses unitats físiques. En primer lloc, l’estricta Conca d’Òdena, una depressió de forma circular, envoltada de diverses elevacions del terreny. Al mig s’hi troben Igualada i els municipis contigus (Montbui, Vilanova del Camí, Òdena) alguns pobles que voregen el riu Anoia, i alguns municipis més. La comarca també inclou l’altiplà segarrenc de Calaf, i també alguns municipis de la conca del Segre i de la conca del Gaià, i un grapat de municipis encarats a Montserrat (el Bruc, Pierola) o encarats al Penedès (Piera, Vallbona, Cabrera).

I per què aquesta varietat? Doncs perquè, tot i la diferència fisiogràfica, resulta que per distància, per comunicacions, per vinculacions històriques, era força corrent que es relacionessin amb Igualada, i, a la vegada, formen part d’aquelles zones de transició entre espais més marcats que hem dit abans.

Tot això va pesar, l’any 1932, a l’hora de configurar la comarca. La proposta de divisió de Pau Vila, de l’any 1931, en deia Conca d’Òdena, i era força semblant a l’actual, amb l’excepció de la part de l’Alta Segarra, que s’adscrivia a la comarca de la Segarra, i d’alguns municipis de la Baixa Segarra -l’àrea al voltant de Santa Coloma de Queralt- que sí que hi eren inclosos. En canvi l’enquesta de la Ponència (la pregunta era «a quina comarca penseu que pertany el vostre poble») va donar una comarca d’Igualada molt esquifida, que pràcticament es correspon amb la Conca d’Òdena citada.

El primer projecte de la Ponència era molt semblant, pel que fa a l’Anoia, a la proposta de Pau Vila, amb el nom de Conca d’Òdena. I finalment va sortir com l’hem coneguda fins ara. Fins ara... amb l’anomalia que els municipis de Calaf, Calonge de Segarra, Castellfollit de Riubregós, Els Prats de Rei, Pujalt, Sant Martí Sesgueioles, Sant Pere Sallavinera i Veciana, tot i formar part de la comarca, no formen part de la vegueria del Penedès, sinó de la vegueria de les comarques centrals (una barbaritat legislativa com una altra; m’hi vaig referir fa temps AQUÍ i AQUÍ). L’adscripció de l’Anoia -si més no, de l’Anoia moderna, del 1932 al 2015- sempre ha estat problemàtica per aquesta mateixa composició tan diversa, en què una part tirava cap a Barcelona, una part cap al Penedès, i una part cap a les comarques centrals (és a dir, cap a Manresa, més o menys).

De fet, el mateix nom -Anoia- va ser una mena de solució pactada a la Ponència de la divisió territorial. Ja hem vist que Pau Vila parlava de la Conca d’Òdena, però en altres propostes la comarca s’ha anomenat Igualada (Aulèstia, 1887) Valls de l’Anoia (Suñol, 1897) Segarra (Font 1897) i fins i tot Baixa Segarra (Diccionari Salvat, 1930). el 1987, amb motiu de l’aprovació de les lleis d’organització territorial, només Òdena i Vilanova del Camí van proposar que la comarca s’anomenés Conca d’Òdena.

I, tornant al punt inicial, una certa confusió Anoia amb Conca d’Òdena té algun sentit històric. Espero haver aclarit una mica la qüestió, Toni.

dimarts, 24 de març del 2020

Dies de confinament. 9


El tercer dels llibres liquidats la setmana passada, producte de la darrera visita -per ara!- a la biblioteca pública de Tarragona, és el Curs de literatura catalana contemporània, de Gabriel Ferrater. Un títol enganyós, perquè no és cap curs, sinó la transcripció de classes i conferències, i tampoc no és «de literatura catalana contemporània» perquè només tracta set autors i, de quatre, només se centra en una obra. Les classes/conferències són dels anys 66 i 67, i s’han transcrit i editat l’any 2019.

De fet, una bona part del llibre ja era coneguda. Les conferències sobre Carles Riba ja havien estat editades l’any 1979, i ja les havia llegides fa temps (de fet, el llibre hauria de ser a casa... però ara mateix no sé on). Riba és, de bon tros, l’autor més tractat, juntament amb J.V. Foix. Dels altres, se centra en obres concretes: «Nabí» de Josep Carner, «La parada» de Joaquim Ruyra, «Solitud» de Caterina Albert (GF reivindica el nom autèntic i no el pseudònim masculí) i «El quadern gris» de Josep Pla. Finalment hi ha un apunt breu sobre Guerau de Liost.

El fet que es tracti de la transcripció de conferències fa que el text mantingui el to oral, i això fa de bon llegir, sembla que t’ho estiguin explicant a tu, i això inclou les frases inacabades, algunes reiteracions, preguntes retòriques... tot molt directe. Directe, entenedor, i amb contingut. He entès unes quantes coses més del Nabí, o del Quadern Gris, que no havia entès quan els llegia (i el que em queda...). De tots els altres, n’he llegit menys, i no puc contrastar. M’ha sorprès que hagi triat una de les narracions de Ruyra i no, per exemple, El rem de trenta-quatre. Encara més quan GF, amb aquell aire iconoclasta habitual, diu que, llevat de La parada, la resta de Ruyra no val res. Duresa que reparteix generosament amb una sèrie de noms coneguts de la literatura catalana més o menys consagrada.

Potser aquest aire trencador, gamberro en podríem dir, és un dels motius d’una certa fascinació per GF, i també, em penso, un tòpic que potser impedeix veure tot el pes del seu coneixement. Perquè, per a ser iconoclasta, se n’ha de saber molt. Si no, només ets un destraler, i GF no n’era pas, de destraler. Fins i tot per als llecs en crítica literària com jo és possible adonar-se de les moltes coses que diu, de les moltes lectures i reflexions prèvies que hi ha en allò que sembla un estirabot i no ho és.

A banda, GF fa -al llarg de totes les conferències- una profunda crítica del catalanisme polític i la seva relació amb la literatura catalana, de com aquesta literatura ha estat tan connotada, li hem demanat tantes coses que no li toquen -allò dels peatges i les suplències- que això n’ha impedit un desenvolupament normal o, si més no, amb les mateixes normalitats que altres literatures europees.

(Seguim. Avui m’he regalat l’oïda -sí, en singular- amb la Turandot, de Puccini. Recordeu: a l’alba vinceró!. Cuideu-vos. Cuidem-nos.)

dilluns, 23 de març del 2020

Dies de confinament. 8


Un altre al sac, i amb unes perspectives que això va per llarg. Per a fer crònica de l’actualitat, si és que cal -perquè és una actualitat més aviat depriment- tocaria referir-se a aquest esperpèntic «sin novedad en el frente» d’un d’aquests militars que compareixen dia sí i dia també en roda de premsa per a parlar de la pandèmia. Que aquests personatges tinguin tan de protagonisme en aquest afer ja és preocupant, però que, a sobre, ho impregnin tot amb aquesta retòrica casposa, decimonònica, i pròpia de sala de banderes de les campanyes marroquines ja és massa. I a més d’antiestètic, respon a un model d’emergència passat i inadequat. Sense anar més lluny, aquell numeret de la neteja de l’aeroport del Prat feia envermellir. La neteja d’aquest tipus l’han de fer professionals, no soldats que pot ser qui hi posin tota la bona voluntat del món, però que ni que vulguin poden suplir una empresa de desinfecció. A banda que, desinfectar el Prat de veritat, no de cara a la galeria, necessita força mes gent i força més hores.

I això em porta a un tema que ja he tocat, que és el de la necessitat d’estar sobre el terreny, com ho estan demostrant, dia a dia, moltíssims ajuntaments. Evidentment no tinc notícia de tots els ajuntaments, però sí d’uns quants, i, és clar, del de Tarragona, però no voldria singularitzar-ho perquè estic convençut que, sense discursos buits, tots estan fent una feina imprescindible per atendre necessitats i per parar el cop, amb moltes iniciatives que, sumades, potser acabaran sent més efectives i més pràctiques que molts plans grandiloqüents.

Dues mostres del que a mi em sembla anar per feina. L’Ajuntament de Tarragona ha habilitat el pavelló esportiu del Serrallo per allotjar gent sense llar. Ens hem de quedar a casa, ens diuen -ei, i ho hem de fer!- però això vol dir una casa, i hi ha gent que no en té. Si ja normalment és un problema no sempre afrontat, ara és una urgència, fins i tot per egoisme. Han fet molt bé.

Una altra: l’Ajuntament d’Altafulla, amb un grup de voluntaris, ha trucat a tots els més grans de 60 anys (ostres, aviat em toca!) per assegurar-se que estan bé, i solucionar necessitats que tinguin (adquirir un medicament, la compra d’aliments...). Ja em faig el càrrec que això és més possible a Altafulla -cinc mil habitants- que no, posem pel cas, a Sabadell, però a les grans ciutats els serveis socials municipals solen tenir més mitjans. En tot cas, si jo fos altafullenc (gran... aviat ho seré, pel que veig) ho agrairia. em sentiria acompanyat i atès pel meu Ajuntament. 

I tot això sense portar el pit carregat de quincalla, les mànigues amb galons, i parlar de batalles, disciplines, soldats, «arrojo» -això s’ha de dir en l’idioma original- i tot aquest vocabulari de sergent xusquero.

Avui ha estat molt dilluns, ni que sigui confinat. Han sonat cançons franceses i italianes dels anys seixanta -com si fossin de la meva època!- tipus «Per vivere» o «Comme le fleuve aime la mer». Ja ho deia l’altre dia, m’estic estovant.

Cuideu-vos. Cuidem-nos.

(imatge: el sargento Arensivia, de l’Ivà, que ara estaria amenaçant amb arrestar el virus aquest si no s’entrega les mans enlaire)

diumenge, 22 de març del 2020

Dies de confinament. 7


L’altre dia vaig començar a ressenyar els tres llibres que van caure la setmana passada. El segon va ser El director, de David Jiménez. Segons el propi llibre «Secretos e intrigas de la premsa narrados por el ex director de El Mundo». I sí, més o menys ve a ser això... però d’aquella manera.

El llibre te interès, això sí, però és més tafaneria que una altra cosa, començant per tot el joc de pseudònims -suposo que per estalviar-se problemes legals- que fa una mica difícil navegar per les intrigues del Cardenal, el Secretario, la Argentina, o Silicon Valley. No és gens complicat, via google, trobar una taula d’equivalències, per saber qui és qui, però com que tampoc no conec el mundillo periodístic madrileny -ni ganes- doncs em vaig quedar igual.

A aquestes alçades, que et descobreixin amb gran escàndol les pressions del poder -del de veritat, vull dir- sobre la premsa és com aquell policia que, a Casablanca, descobreix que «aquí s’aposta!». Res que no coneguem, també a escala local, més reduïda, més barateta, d’acord amb un poder i mitjans també d’estar per casa, però, en el fons, el mateix. No estaria malament que algú del món periodístic ens expliqués, amb pèls i senyals, qui i com mana als mitjans de comunicació locals, i entendríem -o veuríem confirmades- moltes coses, com ara la bona imatge de determinats polítics que havien estat situats en institucions que poden posar molts i sucosos anuncis, i coses així. Coses que passen en poblets com els nostres.

Per altra banda, tot el llibre té un to autohagiogràfic -concepte inventat per mi ara mateix- en el sentit que David Jiménez es deixa molt bé, com una mena de paladí del periodisme honradíssim, net, idealista -vaja, de pel·lícula de Hollywood, tipus El caballero sin espada. Si va descobrir tot això aleshores, era d’una ingenuïtat seràfica. Això, o ens enreda per a presentar-se net de tota culpa. Tenia interès en escoltar David Jiménez, que havia de ser a Tarragona en un cicle organitzat pel Col·legi de Periodistes, però ha estat posposada pel confinament, de manera que haurem d’esperar.

Em sembla més interessant tota la reflexió sobre l’inevitable pas del paper imprès al periodisme digital, un pas que lamento, perquè sóc un enamorat del diari físic. Deu ser l’edat.

En fi, que si voleu saber de primera mà algunes de les porqueries que passen a la premsa, amb el toc de llenguatge i de costums del deep state espanyol més castís, és indicat.


I, pel que fa a banda sonora, avui ha estat la Stravaganza, de Vivaldi. A veure si anima una mica el panorama. Cuideu-vos, cuidem-nos. 

dissabte, 21 de març del 2020

Dies de confinament. 6


Com que avui ha tocat aprovisionar-se, i he sortit al carrer i entrat a algunes botigues (del barri, tampoc grans expedicions) he pogut comprovar que la gent -la que he vist, el meu treball de camp és molt modest- està seguint força bé. Poca gent al carrer (quan ho veig des del balcó, uns quatre-cents cops al dia, veig molt poca gent i cotxes en un carrer que habitualment és un formiguer) anant per feina, amb guants a l’hora de comprar, i guardant les distàncies i fent cua disciplinadament. Segur que hi ha carallots que no, i només cal veure les imatges de cues de cotxes a la sortida de les grans ciutats, però, perquè jo vegi el carrer gairebé desert (del tot no, tinc un super obert davant de casa) hi ha d’haver molta gent que compleixi.

També he vist -quin remei, és clar!- molta cura a les botigues on he anat (i molt poca en una altra botiga d’alimentació, sense cap tipus de protecció; ho he comunicat a l’Ajuntament). Hi ha gent responsable.

Això m’ha fet pensar en una pràctica que anava fent, al feixbuc, de fa temps: sempre que em trobava, en un servei públic, amb una atenció especialment correcta, eficaç, i amable, ho deia. Ja sé que això hauria de ser la norma -l’atenció correcta etc, no que jo ho digui- però com que estem molt més acostumats a queixar-nos quan és el contrari, em semblava -em sembla- que cal dir-ho perquè es conegui que sí, que hi ha gent que fa bé la seva feina i que la fa més agradable. Ara mateix recordo l’oficina d’atenció al contribuent de l’Ajuntament de Tarragona (i mira que no és un lloc on t’acostumin a donar bones notícies!) i la Biblioteca pública de Tarragona. I no són els únics. També hi podria posar un munt de botigues, però aquí ja hi ha un cert interès pel mig i algú podria pensar «ves, clar que et raspallen, perquè gastes!» però jo crec que es nota. Vaja, a Ca la Meri em tracten molt bé -crec que a tothom, però jo em sento molt ben tractat- i no em sembla que sigui artificial.

Vaja, que la gent, molta gent, és molt millor del que podíem pensar. I ja d’abans de la pandèmia (de la merda aquesta, que diu el pregoner de l’Albi, el poble del meu pare!). Que duri, si us plau. Cuideu-vos. Cuidem-nos.

(avui, de fons, Bastien und Bastienne, de Mozart. Per acompanyar en Toni Gallardo, que si me’n fa algun comentari, sabré que llegeix aquest blog. I li dec un comentari de l’Anoia, que ja arribarà)

divendres, 20 de març del 2020

Dies de confinament. 5


No sé si el confinament ja fa els seus efectes, però em sembla que acabo la corda. Comentar coses del món -del món exterior, vull dir- és una mica depriment, tot monopolitzat pel virus. I el que no, al costat de la pandèmia, resulta una mica ridícul. I el que passa a la realitat de les quatre parets de casa no té cap interès. La mínima rutina horària per a mantenir un cert ordre, no dóna gaire de si. Fins i tot el fons de radio Mozart -ara mateix, el concert per a piano i orquestra 21- ja comença a repetir-se.

I no serà que no passin coses: l’enquesta del CEO, amb uns resultats que semblen clavats (a veure què passarà, si hi ha enquesta nova, quan l’emergència hagi passat!). O bé les eleccions als USA, un duel entre la tercera edat (Sanders i Biden, s’acosten a la vuitantena, i Trump ja en té 73; per situar-nos, de la generació de Felipe González, que ja el veiem com una mòmia absoluta). O del que sigui, que no tingui relació amb la merda aquesta.

Millor parlar de llibres (parèntesi: sempre m’he penedit de no haver fet, des del començament del blog, una secció de llibres; ja sé que encara hi sóc a temps, però em reca no haver-hi pensat des del principi). Els liquidats aquesta setmana, tots trets de la biblioteca, han estat tres.

«Protocol M. L’afer Comorera» de Ramon Breu. Voliana edicions, 2019. Una mena de narració lleument novel·lada de la detenció de Joan Comorera a Barcelona l’any 1954, i el judici l’any 1957. Passadora, però interessant per a retratar l’ambient sòrdid de la Barcelona de la llarguíssima postguerra. El vaig agafar per interès en la figura de Joan Comorera, un personatge fascinant, contradictori, prototípic de l’activisme polític vital dels anys trenta i quaranta. Resulta fascinant, però -i mereixedora d’atenció, i d’un retrat més acurat del que pugui fer jo- Rosa Santacana, la dona de Joan Comorera, que el va seguir arreu, a l’exili, al retorn, a la clandestinitat, en la tasca política, i en la detenció el judici, i poc va faltar perquè també l’empresonessin.

És curiós -bé, és revelador de com hem entès moltes coses, fins ara- com molt sovint aquestes figures femenines queden amagades, sempre identificades per ser «la dona de». Poques vegades acaben tenint una biografia pròpia. Penso, per exemple, en Carme Ballester, la vídua de Lluís Companys, amb amb una vida interessantíssima, que ha acabat tenint la seva biografia Carme Ballester: compromís, resistència i solitud . Oriol Dueñas. (Editorial Gregal, 2018). O en una altra dona forta, resolta, una donassa com fou Cinta Font, la dona d’Artur Bladé. La seva odissea per retrobar-se amb seu home és digna d’una pel·lícula (llegiu la biografia de Bladé, i l’Exiliada, i veureu perquè).

Rosa Santacana va anar seguint el seu home, va compartir clandestinitat, va aguantar la manipulació estalinista que va arribar a fer que la seva filla Núria renegués del seu pare, va distribuir el Treball per la Barcelona franquista, i va patir la invitació de l’Hotel Via Laietana dels germans Polo, i finalment va morir acollida al caritatiu exili a Iugoslàvia, un dels pocs llocs a recer de la reacció i de l'estalnisme.

El llibre, amb una mínima ficció, i amb alguns personatges una mica sobreactuats i poc versemblants, retrata com era aquella Barcelona esporuguida i grisa. Una Barcelona que, és clar, no va saber que Joan Comorera, conseller de la Generalitat i secretari general del PSUC, era detingut i empresonat.

Recomanable, el llibre? Bé... interessant. Però si voleu conèixer de debò Joan Comorera -i que consti que aquest llibre no ho pretén, no enganya ningú- sempre podeu llegir l’esplèndid estudi de Miquel Caminal, editat a Empúries, en tres volums.

Demà, més. Cuideu-vos molt.

(foto: Joan Comorera, Rosa Santacana i Ferran Canyameras, al judici. La mateixa foto coberta de llibre comentat).


dijous, 19 de març del 2020

Dies de confinament. 4


I ja en van quatre (i la torna del cap de setmana anterior, que ja em vaig enclaustrar). Encara bo que avui hi ha hagut una mica de sol, i sortir al balcó es pot interpretar bonament com un succedani d’aire lliure.

Avui hem pogut conèixer les reaccions al discurs del rei. Si el seu antecessor a la pantalla s’auxiliava amb un foniatra, i així podia controlar el quequeig i estar a l’alçada del que s’esperava d’ell, és evident que el rei d’Espanya no s’ha auxiliat, ja no d’un foniatra -tot i que una mica d’assessorament de dicció i d’oratòria no li aniria malament- sinó d’un bpn redactor de discursos. Jo n’he hagut de fer uns quants, de discursos (no a reis, evidentment) i sé que, en un discurs, has de dir coses. Vull dir que no n’hi ha prou amb enfilar una sèrie de frases suades, de llocs comuns, i apa, ja està. És clar que se’n fan molts, així, però això són paraules de costellada. Si vols un discurs de veritat, ha de tenir contingut. I, a partir d’aquí, has de construir una cadena lògica, coherent, d’idees i d’imatges que et portin a la conclusió.

Pel que sembla, ahir, el Felip no va fer això (i dic pel que sembla, perquè una cassola i jo teníem molta feina al balcó). I això -el discurs buit, vull dir- per als monàrquics, hauria de ser preocupant, perquè si el rei no serveix ni per això, ja em diràs. Clar que també s’haurien de preocupar per coses més importants, com és que l’única defensa que sembla tenir la monarquia, ara com ara, és que no se la pot investigar. Que és inviolable. Si això ho ha de tapar tot, van bé. Em recorda el que m’explicava la meva mare, de quan anava a catequesi a les monges (situeu-vos: anys trenta i pocs, a Vic. I anaven a catecisme, això de la catequesi va ser després del concili). Quan algú s’atrevia a fer alguna pregunta compromesa, la resposta era «això és un misteri de Déu» i es quedaven tan amples. Doncs amb la monarquia passa si fa no fa. Que pensin, però, que la pràctica religiosa a Catalunya ha caigut en picat, per alguna cosa deu ser.

En la història no hi ha moments clau. Ni tan sols els mes mítics, com el 14 de juliol per a la revolució francesa (tot i que ja ho sabia, la lectura de «Ciudadanos» de Simon Schama, absolutament recomanable, m’ha aclarit moltes coses, d’això). Però sí que hi ha elements que, amb posterioritat, semblen marcar el tombant. No sé si serà la crisi paterna combinada amb la pandèmia, tot plegat en el cicle de la crisi econòmica, de l’onada independentista, i més, però tinc la sensació que la monarquia espanyola comença a tenir els dies molt més comptats. Ara només falta que algú, en funcions d’Ortega y Gasset, digui allò de «Delenda est monarchia!». Algú, a les espanyes, s’hi atrevirà? A Catalunya ja fa temps que ho sabem.

Cuideu-vos. Cuidem-nos.

dimecres, 18 de març del 2020

Dies de confinament. 3


I al tercer dia... tot continua si fa no fa. Alguns elements que trenquen la rutina: sortir al balcó, a fer una cassolada al rei nostramo, o un intent de suïcidi, a Tarragona, qui sap si per desesperació d’estar a casa (tot ha acabat bé) o, ja més trist, donar el condol a un bon amic per la mort del seu pare, amb un funeral aplaçat sense data.

I aquestes notes, com un exercici per no perdre l’escriure, i marcar-se una mínima autodisciplina més enllà de la purament domèstica.

La notícia del dia, sense comptar el macabre degoteig de víctimes, és aquest meravellós pla que ens ha de dur a la felicitat eterna. Ja sé que no és així, però sentint i llegint algunes propagandes, ho sembla. I ja està bé de prendre el pèl a la gent. N’estic tip i cuit de plans -fets per tota mena d’organitzacions, d’administracions, de governs de tots colors- presentats com una gran solució, i que, a l’hora de la veritat, acaben essent la combinació de diversos elements:

- Coses que ja s’estaven fent, o que s’anaven a fer de totes maneres; potser una mica més accentuades, però poca cosa més.

- Previsions per a més endavant, condicionades a no se sap què. Això, o una reedició d’allò del Romanones («faci la llei, i jo ja faré el reglament») o sigui, lletra petita que s’ho carrega tot: veurem les condicions per accedir a ajuts.

- Entelèquies tipus «donar suport», «animar» o similars.

- Traspassar el mort concret a d’altres administracions.

I, en general, parlar d’instruments i objectius però poc de continguts. És allò que es fa sovint des de l’oposició de «reclamem un pla de reactivació de ... (el que vulgueu: el comerç local, la pagesia, el sector industrial...)» sense dir res més. I quan demanes, et diuen que ha de ser sostenible, ambiciós, engrescador, transversal o qualsevol d’aquests adjectius. Tot, menys el que ha de fer aquest pla, les concrecions. Me n’he queixat sovint, quan he pogut. Deu ser per això que mai no he fet res de bo en aquest camp.

En fi, no ens hi posem pedres al fetge. Per sort, mentre escric això sonen els Concerti Grossi,  de Francesco Geminiani, que són un regal per l’esperit. I, acabat el Curs de literatura catalana contemporània de Gabriel Ferrater, encetaré «Geografias y paisajes de Tintín» del Mestre -en majúscula!- Eduardo Martínez de Pisón. Segur que hi surto guanyant!

Foto: el llibre d’avui; n’estic tip del virus aquest de marres!


dimarts, 17 de març del 2020

Dies de confinament. 2


Més confinament (amb trampa: avui he sortit a comprar fruita). Sort de les xarxes, de la ràdio (visca Catalunya Música!) i dels llibres.

Hauríem de ser capaços de sortir d’aquesta crisi d’una manera diferent. Bé, això passa amb totes les crisis, que són moments de canvi, però hauríem de ser conscients dels canvis i fins i tot d’induir-los. Recordo que, quan la crisi de l’oli de colza, es van canviar (o simplement establir, que ja és greu) els mecanismes de control sanitari (traçabilitats, anàlisis, etc) de manera que la millora en la seguretat va ser substancial. Més lluny encara, la catàstrofe de Seveso va portar a les a les directives de seguretat industrial (i d’això, d’un abans i un després, també n’hem parlat amb motiu de l’accident d’Iqoxe). Doncs bé, seria desitjable que, un cop superat -perquè ho superarem- fóssim capaços, col·lectivament, de canviar les coses. I dic col·lectivament perquè no només haurà de ser cosa dels governs o de les administracions, sinó de tots plegats.

De fet, això ja està passant una mica. I en aquest sentit, em sembla veure -a través de la informació dels mitjans, que és la que és- que, almenys a Catalunya, hi ha una certa connexió entre institucions i gent. Que el missatge «tancats a casa!» públic està tenint seguiment important amb el matís que hi ha credibilitat envers qui ho diu (recordem que, objectivament, la Generalitat no té la capacitat d’ordenar confinaments i que si filéssim prim, no sé si el de la conca d’Òdena aguantaria un examen legal competencial rigorós; i a qui cony li ha d’importar això?). Aquesta credibilitat, la confiança en les institucions, a partir del fet que expliquen coses, i coses que semblen raonables, malgrat les errades i problemes que hi ha -inevitables, en situacions com aquestes, i que serveixen perquè els saberuts a pilota passada facin el fatxenda i es puguin queixar i «ser crítics» perquè es moririen si haguessin de dir que algú fa una cosa bé- malgrat això, dic, tinc la sensació que es fan coses, i en la direcció correcta.

I en tot això -i torno a dir que és per la informació que m’arriba- crec que cal destacar, un cop més, el paper dels ajuntaments. La coneguda i repetida definició de l’administració més propera adquireix aquí certeses de dogma ex catedra. Els ajuntaments, tots en general, s’estan demostrant molt més diligents i immediats per aquesta proximitat a la gent. A tenir-ho molt en compte per després, quan fem balanç de qui ha fet què i com.

També la gent, fins i tot molt més enllà de la societat civil. En una d’aquelles proves d’estar per casa -mai mes ben dit- i amb valor científic molt baix, el carrer de casa -normalment concorregut, cèntric com és, i ple de botigues- està, si no desert, gairebé. Amb prou feines gent que va al supermercat de davant, algun cotxe escadusser, algú que deu anar a treballar, i el que passeja el gos (i, segur, també, algun inconscient convençut que «a mi ningú em diu quan puc sortir i quan no», inevitable). La gent compleix.

També, efecte col·lateral, aquesta crisi ens fa avinent la fragilitat individual, i com ens necessitem els uns als altres. No en termes patrioters, com aquesta indecent campanya publicitària del Gobierno, sinó en termes de proximitat. He observat, en els missatges a les xarxes social, una reacció de bona voluntat, d’ajudar-se, de desitjos d’optimisme, de confiança personal, que reconforta (almenys a mi, que potser amb l’edat m’estovo, qui sap).

En fi, elucubracions pròpies del confinament. Continuarem amb Radio Mozart (ràdio per internet, «Tot Mozart, només Mozart») i amb Emili Teixidor i Gabriel Ferrater, ara l’un, ara l’altre).

dilluns, 16 de març del 2020

Dies de confinament. 1


Primer dia del confinament. Primer dia feiner, perquè el que es diu confinat, hi estic des de dissabte al matí, quan vaig tornar de comprar fruita i el diari, però avui és el primer que hauria d’haver anat a treballar presencialment, i no. Com que ja sóc de mena casolà, no em ve massa de nou això de quedar-me a casa, però mentiria si digués que no trobo a faltar sortir una mica, xerrar amb gent, i veure paisatges que no siguin les meves parets o les façanes parell de l’avinguda Catalunya.

Una frase que s’està dient molt, aquests dies, és que les crisis treuen el millor i el pitjor d’una societat. El millor: les dotzenes d’iniciatives espontànies per ajudar la gent amb dificultats, la valoració de la sanitat pública (i espero que això es tradueixi, quan sigui possible, en pressupostos, mitjans i consideració dignes, i amb una preferència significativa per la sanitat pública) i més coses. El pitjor... molt poques ganes de parlar-ne.

Inevitable, però, contrastar les decisions del Govern i les del Gobierno. He estat molt crític amb el Govern, i ho seré sempre que ho cregui convenient, però crec que el govern de la Generalitat, per ara, està a l’alçada. Amb errades, inevitables (i sovint només visibles a pilota passada, que és quan tots en sabem molt) amb una crisi que canvia cada dia. Però crec que ha actuat bé, ha pres decisions difícils -el confinament d’Igualada- i l’ordre (ai! Sense competències per a fer-la efectiva amb mitjans coercitius!) de confinament general. No puc dir el mateix del Gobierno, més preocupat per deixar clar qui mana i per fer un discurs nacionalista, que no pas per ser efectiu (només cal pensar en el sainet de les perruqueries!). No són capaços d’aïllar el brot de Madrid, de tallar trens i tancar ports i aeroports, i d’ordenar -ells, que poden- el confinament de la gent, però sí de fer discursos patrioters, anuncis ridículs a la premsa, i desplegar l’exèrcit, perquè, ja se sap, el virus, amb un parell de trets, s’elimina.

Amb aquesta manera de fer -aquesta xuleria- espero que ens demostrin les raons objectives per a fer-ho. Per exemple, que ens diguin quines ordres i perquè han donat als Mossos d’esquadra, i que puguem veure com n’han estat, d’útils, per a frenar la pandèmia. Si n’han volgut el control, també en tenen la responsabilitat. I que donin explicacions.

Mentre... continuarem atents a la feina via telemàtica. Continuarem llegint, que sempre va bé per passar les hores, i continuarem buscant excuses per no fer aquelles feines de casa que, ara que tenim temps, podríem fer molt bé, però no tenim ganes de fer. I rentant-nos les mans, això sí.

dimecres, 11 de març del 2020

I tornem amb el PDU del CRT (2)


A l’anterior apunt, vaig deixar pendents alguns aspectes, derivats de la modificació del PDU. De fet, potser el primer hauria de ser el fet mateix del PDU que ara es modifica. Si recapitulem una mica, la figura dels plans directors urbanístics tenia l’objectiu de regular aspectes estructurals i supramunicipals. Així va ser, per exemple, en el PDU de les activitats químiques i el turisme, del Camp de Tarragona, o d’altres; un planejament que fixava els aspectes bàsics, i que després es traslladava i desplegava als corresponents planejament generals municipals.
Mes endavant, però, això es va anar complicant. Se’ls va atorgar la capacitat de classificar sòl. Després, amb les ARE -les àrees residencials estratègiques, que ja no se’n recorda ningú- van abastar també la regulació detallada a nivell de planejament derivat, però només per a les ARE. I finalment, i amb les lleis òmnibus -unes altres oblidades, però no pas els seus efectes- això es va estendre als anomenats sectors d’interès supramunicipal, una manera bonica de dir «faré el que em doni la gana». I així anem.
Tinc la sensació, però, que en aquest cas, en el pecat han trobat la penitència. M’explico: si s’hagués fet un PDU estructural, marcant criteris bàsics -fins i tot classificant- però deixant molts temes oberts, com ara el sostre (o, si més no, amb uns màxims i mínims) a concretar més endavant, quan se sabés millor què posar-hi, hagués estat més senzill. Una mena de PDU a dues velocitats.
Això no voldria dir que em semblés bé. Continuaria pensant el que he expressat sovint aquí, que es perverteix el planejament, fent-lo més ex post que ex ante, és a dir, llevant-li la capacitat previsora i endreçadora que hauria de tenir, i limitantlo a fer de cobertura tècnica i jurídica de decisions preses al marge del planejament. Però ens haguéssim estalviat l’espectacle actual. I és que em sembla -per ara, només una intuïció- que aquesta modificació del PDU, amb uns objectius tan oberts, serà una modificació -per no dir-ne una revisió- a la baixa. Que no està malament, la veritat.
De fet, des que va començar tot, ara fa gairebé vuit anys, s’ha anat desinflant. No cal dir, des de les fantasies de Veremonte i companyia, que mai van ser massa concretes, només cal pensar en aquells Bcn Smart City i Bcn Park que mai no vam saber què eren. O aquelles fantasies del monorail, i semblants. A mesura que el procés anava avançant -llei, planejament, operadors- i s’anava concretant, anava perdent peces i metres quadrats. Si m’hagués entusiasmat amb la primera versió, que de cap de les maneres, diria que a cada bugada anava perdent un llençol. Fins i tot entre la primera i la segona versió del PDU va deixar anar llast en forma de m2 de sostre, fins arribar a la darrera -per ara- concreció, que de quatre CTI (és a dir, resorts amb casino) possibles va passar a un d’efectiu.
I tot sembla indicar, o almenys a mi m’ho sembla, que aquesta modificació del PDU servirà per a reduir una mica més les previsions de sostre i d’ocupació, per encongir el projecte. Per què Hard Rock hauria de voler encongir? Doncs perquè les infraestructures, especialment les de mobilitat -que ja vam veure que són objecte explícit de modificació del PDU- són molt cares, i es van calcular en funció del potencial del PDU, amb fins a quatre CTI. Menys CTI, menys necessitats, i menys cost. Ja veurem què passa, que potser m’equivoco molt, però crec que alguna cosa d’aquestes hi haurà.
I això em du a una altra reflexió, que és com per part d’algunes parts, tan a favor com contràries al projecte, s’ha anat mantenint un discurs sensiblement invariable a les modificacions que s’hi anaven produint. Compte: és absolutament legítim, i respectable, estar en contra o a favor d’aquest projecte, i cadascú té les seves raons, només faltaria. Però tinc la sensació que hi ha qui va articular un discurs en funció de les primeres previsions -aquelles fantasmades veremontianes- i no l’ha modificat gairebé gens, i això serveix per a qui n’abomina i també per a qui hi veu una espècie de salvació universal de la Costa Daurada, que també hi és. Els discursos catastrofistes sobre la ludopatia o els recursos, i els triomfalistes sobre llocs de treball i inversió, que de tot hi ha, haurien de ser més sensibles a les variacions, quan hi són. Però bé, cadascú és lliure de construir i fer el seu discurs.
I ara mateix acabem de saber que sí, que Hard Rock Cafè ha presentat in extremis tot el que havia de presentar. Encara no ha comprat els terrenys que compra-ven l’Incasol, en una de les operacions més inversemblants, però tot arribarà. (I, sobre aquesta compravenda, un apunt. En vaig parlar amb algú que està en posició de saber més coses, i amb qui tinc prou confiança per a preguntar-ho, i em va dir que l’explicació oficial de la Caixa per a no vendre directament i fer aquesta intermediació és «que no vol tenir contacte amb una empresa de joc, per escrúpols morals». Si em punxen no em treuen sang! La Caixa amb escrúpols morals!!!! La mateixa Caixa que finança empreses d’armament -vegeu les dades a http://www.centredelas.org/bancaarmada/ca/ -!!! Si de veritat es pensen que ens creurem això... vaja, home.)
En la documentació presentada hi ha, segons la premsa “el pla de desenvolupament constructiu”. Sobre la congruència d’aquest pla en absència del Pla de millora urbana, ja em vaig pronunciar AQUÍ. Realment el PDU vigent diu (article 152 de la Normativa) que el PMU “s’ha de redactar a partir de la proposta arquitectònica unitària ajustada a les determinacions d’aquest PDU”, però se’m fa difícil que primer hi hagi una proposta arquitectònica unitària, i, a partir d’això, el PMU “vetlli per la qualitat arquitectònica de les edificacions proposades”, elabori l’estudi d’integració paisatgística, i efectuï la concreció de volums.
Clar que el PMU també ha de fer la reparcel·lació. Ara bé, caldrà fer-la? Recordem que les previsions teòriques del PDU eren d’un màxim de quatre CTI, però només n’hi ha un. En la mesura que la reparcel·lació –no la parcel·lació, que és una altra cosa- respon al repartiment de càrregues i beneficis entre diversos propietaris, i que ara només hi haurà un propietari –Hard Rock Cafè ho compra tot, oi?- i s’ha de menjar totes les càrregues i tenir tots els beneficis, no sé si té massa sentit.
Mentre, sense fer soroll, continuen endavant els dos sectors –el Nord i el Centre de convencions- que van veure augmentat el seu sostre, i que ara es “desvinculen” d’unes càrregues d’infraestructures. Mentre anem parlant de Hard Rock Cafè, aquests van fent.
En tot cas, una cosa és certa. La tramitació del PDU durarà uns mesos –dubto que s’aprovi abans d’acabar l’any- i després caldrà tramitar i aprovar el PMU –si es fa- i els projectes d’urbanització, i tramitar la llicència. Va per llarg. I tinc la sensació que, en tot aquest procés, s’anirà aprimant tot plegat. A veure què passa.