Dies de confinament. 5

No sé si el confinament ja fa els seus efectes, però em sembla que acabo la corda. Comentar coses del món -del món exterior, vull dir- és una mica depriment, tot monopolitzat pel virus. I el que no, al costat de la pandèmia, resulta una mica ridícul. I el que passa a la realitat de les quatre parets de casa no té cap interès. La mínima rutina horària per a mantenir un cert ordre, no dóna gaire de si. Fins i tot el fons de radio Mozart -ara mateix, el concert per a piano i orquestra 21- ja comença a repetir-se.

I no serà que no passin coses: l’enquesta del CEO, amb uns resultats que semblen clavats (a veure què passarà, si hi ha enquesta nova, quan l’emergència hagi passat!). O bé les eleccions als USA, un duel entre la tercera edat (Sanders i Biden, s’acosten a la vuitantena, i Trump ja en té 73; per situar-nos, de la generació de Felipe González, que ja el veiem com una mòmia absoluta). O del que sigui, que no tingui relació amb la merda aquesta.

Millor parlar de llibres (parèntesi: sempre m’he penedit de no haver fet, des del començament del blog, una secció de llibres; ja sé que encara hi sóc a temps, però em reca no haver-hi pensat des del principi). Els liquidats aquesta setmana, tots trets de la biblioteca, han estat tres.

«Protocol M. L’afer Comorera» de Ramon Breu. Voliana edicions, 2019. Una mena de narració lleument novel·lada de la detenció de Joan Comorera a Barcelona l’any 1954, i el judici l’any 1957. Passadora, però interessant per a retratar l’ambient sòrdid de la Barcelona de la llarguíssima postguerra. El vaig agafar per interès en la figura de Joan Comorera, un personatge fascinant, contradictori, prototípic de l’activisme polític vital dels anys trenta i quaranta. Resulta fascinant, però -i mereixedora d’atenció, i d’un retrat més acurat del que pugui fer jo- Rosa Santacana, la dona de Joan Comorera, que el va seguir arreu, a l’exili, al retorn, a la clandestinitat, en la tasca política, i en la detenció el judici, i poc va faltar perquè també l’empresonessin.

És curiós -bé, és revelador de com hem entès moltes coses, fins ara- com molt sovint aquestes figures femenines queden amagades, sempre identificades per ser «la dona de». Poques vegades acaben tenint una biografia pròpia. Penso, per exemple, en Carme Ballester, la vídua de Lluís Companys, amb amb una vida interessantíssima, que ha acabat tenint la seva biografia Carme Ballester: compromís, resistència i solitud . Oriol Dueñas. (Editorial Gregal, 2018). O en una altra dona forta, resolta, una donassa com fou Cinta Font, la dona d’Artur Bladé. La seva odissea per retrobar-se amb seu home és digna d’una pel·lícula (llegiu la biografia de Bladé, i l’Exiliada, i veureu perquè).

Rosa Santacana va anar seguint el seu home, va compartir clandestinitat, va aguantar la manipulació estalinista que va arribar a fer que la seva filla Núria renegués del seu pare, va distribuir el Treball per la Barcelona franquista, i va patir la invitació de l’Hotel Via Laietana dels germans Polo, i finalment va morir acollida al caritatiu exili a Iugoslàvia, un dels pocs llocs a recer de la reacció i de l'estalnisme.

El llibre, amb una mínima ficció, i amb alguns personatges una mica sobreactuats i poc versemblants, retrata com era aquella Barcelona esporuguida i grisa. Una Barcelona que, és clar, no va saber que Joan Comorera, conseller de la Generalitat i secretari general del PSUC, era detingut i empresonat.

Recomanable, el llibre? Bé... interessant. Però si voleu conèixer de debò Joan Comorera -i que consti que aquest llibre no ho pretén, no enganya ningú- sempre podeu llegir l’esplèndid estudi de Miquel Caminal, editat a Empúries, en tres volums.

Demà, més. Cuideu-vos molt.

(foto: Joan Comorera, Rosa Santacana i Ferran Canyameras, al judici. La mateixa foto coberta de llibre comentat).