Dies de confinament. 11

A mesura que la crisi -les crisis: sanitària, econòmica, social, i ja veurem si política- es van fent sentir veus que demanen reflexionar sobre el dia després, molt majoritàriament en la línia de dir que res no serà igual. No serà igual, o no ha de ser igual? Que les crisis ens canviaran -això segur- i ens hi haurem d’adaptar, o que, a partir de les crisis, haurem de fer canvis per a no repetir i, en tot cas, per aprofitar les lliçons del que ha passat?. Segurament de tot, i m’agradaria pensar que especialment la segona. Avui mateix, a l’Ara, Xavier Domenech en parla, amb una sèrie de referències al New Deal de Roosevelt que em semblen força encertades.

El problema, al meu entendre -un dels problemes; rai, si només fos un!- és que no estic segur que les coses vagin per aquest camí. La imatge de la Xina, que sembla que se’n surt, és molt atractiva per a una part significativa dels poders establerts, encara que no sigui exactament igual. És a dir, que ningú no pretendria el model autoritari xinès, però sí alguna part, de la mateixa manera que el neofeixisme del segle XXI no va uniformat i es presenta a les eleccions, però sabem molt bé que és neofeixisme. Doncs bé, la temptació d’un estat fort, controlador, i d’una interpretació restrictiva de les llibertats «en nom de la seguretat» (abans contra el terrorisme, ara contra les pandèmies) segur que estarà a l’ordre del dia. Ja n’hem vist algunes mostres castisses, pròpies de la tradició, a l’estat espanyol: el «sin novedad en el frente» i el fet mateix de cedir protagonisme a l’exèrcit, i la recentralització en termes d’ordeno y mando, i la autoridad competente -només cal llegir la resposta del Gobierno a la petició de confinament de la Conca d’Òdena que ha fet la Generalitat- i la salivera d’un estat fort, únic, i desacomplexat davant la conya aquesta de les autonomies, ara en termes d’eficàcia davant dels reptes. Una voluntat de força estatal que de cap manera serà entesa com a reforçament del sector públic; continuarà la socialització de pèrdues i la privatització de beneficis, en aquesta versió sui generis del liberalisme que, si Adam Smith la veiés, es tornava a morir de l’ensurt.

Contrasta això amb el que observem a ras de carrer -bé, metafòricament- o, com ja he anat dient aquests dies, a l’administració més propera; però sobretot a la societat civil, a la de veritat. Les xarxes de voluntariat, la disposició de moltes petites empreses -botigues, llocs de menjar, serveis- per a posar-se al servei de la comunitat, la carregada de piles de solidaritat i de sentit comunitari que es veu arreu, fa pensar que hi hauria voluntat i capacitat d’anar en aquesta direcció. Tindrem prou força i voluntat per a fer-ho?

També un dia d’aquests, un article parlava de la síndrome Churchill, que va guanyar -ejem- la guerra i va perdre les eleccions immediates. Les va perdre perquè molta gent que s’havia sacrificat van entendre que allò no havia de ser debades, que no havien passat tot el que havien passat per a tornar al món d’abans. Churchill, un conservador, va ser substituït per un laborista (vegeu el magnífic documental del Ken Loach «L’esperit del 45» que ho explica molt bé) i les coses van canviar molt, en alguns aspectes que ara ens semblen bàsic i indiscutibles, com ara la sanitat pública universal, l’habitatge públic, o els serveis socials. Això no va ser cap regal, i ja hem vist que hem estat a punt de perdre-ho -encara ho podem perdre- i que, a l’hora de la veritat, és el que aguanta. Per a fer-nos una idea, hi ha propostes actuals de l’esquerra, titllades de radicals, extremistes, bolivarianes, i el que sigui per part de la dreta, que són propostes clàssiques de la socialdemocràcia europea acceptades, al seu dia, per la democràcia cristiana, aquest és el nivell de la reacció.

De manera que, si no volem que els canvis ens perjudiquin, potser que comencem a espavilar i a fer-los nosaltres.

Cuideu-vos, cuidem-nos.